Bona nit.
Bona tarda.
Molt bona tarda.
Com prova? Com estàs?
Mira, ja m'he descansat.
Ara ja et veig amb un altre color de cara fins i tot, eh?
Sí, esclar, és que fas un fart de córrer i patir.
No, no, t'aprimaràs, que semblaràs un xavalín, eh?
Sí, sí, m'aprimo molt bé, però el problema és que, escolta,
una cosa és fer footing i anar-ho fent amb paciència,
però el meu és agafar-me massa afició, eh?
No, no, no, millor prenso en calma, eh?
Si no puc, llavors arribo tard.
Sí, també és veritat, també és veritat, no he dit res, no he dit res.
Bé, anem per feina.
Andrés, a veure, a veure.
Amb aquests moments, amb aquests precisos moments...
Aquests, ara ja?
Sí, amb aquests precisos moments, a la cinc i mitja ha començat
el casal Sanita Estarraco,
que és l'antig edifici de les monges,
d'aquelles precioses germanetes dels pobres que hi havia.
De la caritat, sí, sí.
Doncs ara, amb aquell edifici, que és l'Avinguda Catalunya 54,
els dilluns a les cinc i mitja de la tarda passem una pel·lícula.
En aquests moments s'està projectant Anni,
una pel·lícula musical d'una nena que està treta d'un orfenat,
una pel·lícula senzilla, preciosa,
perquè hi ha uns números musicals fantàstics.
Però el dilluns que ve, el dia 26, a les cinc i mitja de la tarda,
passem El temible burlón,
una divertidíssima pel·lícula de burlancàster fent de pirata.
Aquí sí que ens ho passem, fantàstic.
Però és que el dia següent, estem parlant de lilluns,
el dia següent dimarts comencem una altra vegada el cinema,
bueno, comencem, perquè el dijous no en farem,
però, bueno, degut amb això de les eleccions i tal,
i després hi ha un altre acte que s'ha retreçat per culpa de les eleccions
i que ho faran el dia 29.
Bé, doncs el dia 27, a les 6 de la tarda,
allà a l'antiga audiència, a la plaça del Pallol,
passem la pel·lícula dins del cicle cinema musical Orfeo Negro,
una pel·lícula de l'any 59,
on precisament es va donar a conèixer d'una manera ja molt, molt, molt important
el gran carnaval de Rio de Janeiro,
a més a més de la bossa nova
i altres temes musicals clàssics d'allà del Brasil.
Això el proper dia 27,
i la col·laboració és d'un euro, un sols euro.
Bona butaca, pantalla ben gran i ben maca.
Això és el que tenim.
Dilluns a les 5 i mitja,
al Casal Sanitas Tarraco,
a l'Avinguda Catalunya 54,
i el dimarts, a les 6, Orfeo Negro.
Molt bé.
Entrada, un euro.
I avui comencem un nou cicle també aquí musical,
i es tracta amb pel·lícules de Charles Chaplin,
no dic Charlotte, dic Charles Chaplin.
Exacte.
No confoneu una cosa amb l'altra.
El que farem serà fer un pupurri,
un esbós de les principals músiques
de les pel·lícules que anirem presentant.
Jo començaria amb la primera,
que potser és una de les més precioses que hi ha,
direm les seves coses,
i anem a començar a posar uns fragments d'aquesta pel·lícula.
Aviam si ja adivinen de seguida quina és.
Fins demà!
Fins demà!
Suposo que ja sabem...
No, no, no, m'ho has de dir.
No, no, no, m'he despistat molt, eh?
M'he despistat moltíssim.
Jo crec que la gent ja sap que és del tema Candilejas.
Candilejas no és una cinta més
amb la carrera de Charles Chaplin.
Amb ella trobem, en fi, tintes,
com diria jo, una miqueta d'arrels,
de lo més autobiogràfic a través d'ella,
de Charles Chaplin,
a través precisament d'una preciosa història d'amor
amb la qual Charles Chaplin dona vida
o interpreta a un senyor que es diu Calvero,
que va ser un antic pallasso de molt d'èxit
i que ara viu oblidat pel públic
i ell ofega les seves penes amb alcohol.
Comença la pel·lícula
que ell arriba tot borratxo
i intenta entrar a la casa on viu,
una casa d'ostatges,
i a l'arribar a la porta
no li entra la clau
degut a la seva piripirera que porta.
Hi ha tres nens, dos nens,
i una nena que està al carrer
mirant-lo com ella està intentant
posar la clau al pany
i li diuen
la senyora no està a casa,
la mestressa, per dir-ho així.
O sigui, encara volguem dir
que si ell truca tampoc li podran obrir,
que s'ha d'espavilar posar la clau.
Aquests dos nens i la nena
són els fills d'en Charlotte.
La nena era la Geraldine Chaplin
en aquells temps.
O sigui, que ja parlem d'anys.
Sí, sí, i de família.
Sí, llavors, a l'entrar dins de la casa
i anar a pujar les escales,
ell sent pudor forta de gas
i comencen a sumar
i veu que d'una porta dels baixos
hi ha unes tovalloles
que surten per sota la porta.
Automàticament ell compreny
que ja està passant alguna cosa.
La porta tapada per baix,
pudor de gas,
rebenta la porta
i allà troba amb una jove veïna
que s'està intentant suïcidar.
Ja està mig marejada.
Ell, després la noia,
la treu, la posa a la seva habitació,
la puja al primer pis a la seva habitació
i allà explica amb el seu Salvador
la trista història
que ella va intentar triomfar per mitjà del vellet
que ella va intentar triomfar per mitjà del vellet
fins que una enfermetat de les cames
li va impedir els seus desitjos.
serà llavors quan la vitalitat de la bellesa
faig empènyer el pessimisme juvenil
i aconsegueix els seus somits lluitant contra les barreres
que se li presenten amb aquella jove.
Ell tira endavant
i l'ajuda amb tot i per tot.
S'ha de dir que a la llum de les candilejas
hi ha un escrit molt bonic que diu
la llum de les candilejas
la bellesa dóna pas a la joventut
entre el so dels aplaudiments
ignorants aquests aplaudiments
de la vida dels artistes
amb els que precisament estan aplaudint.
Pobres infeliços
que pinten la seva cara
amb una màscara de felicitat
surten a l'escenari rient
però dins
aquesta és la història
d'una jove ballarina
i un vell pallasso.
Charles Chaplin
amb la pel·lícula Gran dictador
va posar punt i final
a la seva carrera muda.
La cinta que criticava
de forma satírica
el nazisme
no va assentar bé
la gran part del públic.
Després de la Segona Guerra Mundial
Chaplin
seria investigat
pel comitè d'activitats
anti-americà
de Mark Carty
el qual el va portar a l'exili
perquè ells odiaven el comunisme
i ells estaven segurs
que Chaplin
tractava amb el comunisme.
Això va passar
amb molts artistes
la majoria fals tot.
En aquesta època
va coincidir
amb la realització
de Montsió Verdux
i en especial
amb aquest Candilejas
l'última gran obra
mestra de l'artista.
Seguim escoltant
alguna cosa més
de Candilejas.
de Candilejas
de Candilejas
de Candilejas
de Candilejas
de Candilejas
de Candilejas
de Candilejas
de Candilejas
de Candilejas
de Candilejas
de Candilejas
de Candilejas
de Candilejas
de Candilejas
de Candilejas
de Candilejas
de Candilejas
de Candilejas
de Candilejas
amb aquesta meravellosa història
trobem temes
com la redenció
l'amor
el pas del temps
o la vida de l'artista
Calvero i Teresa
la noia que ell salva
són dos artistes
de generació
i estils diferents
però artistes
al fin i al cap
que no viuen
precisament
el seu millor moment
per diferents raons.
El Pallà s'ho
porta molt temps
sense actuar
i no rep ofertes
a pesar d'haver sigut
el millor pallasso
del món.
La jove
era una excel·lent ballarina
fins que la visió
de la seva germana
fent un deshonroso ofici
la va marcar
impedint-li ballar.
O sigui que va ser
un xoc més aviat emocional.
Els dos personatges
trobaran la redenció
gràcies a l'altre.
Calvero
ajudant a Teresa
a confiar en si mateixa
i triomfar
i ella
arreconzant-lo
i quedant-se
al seu costat
el qual
els porta a viure
una història d'amor
cargada
de tendresa
i respecte.
Esclar,
s'ha de dir
que Calvero
és un home
ja bastant gran
i Teresa
és molt joveneta.
I està clar
que Calvero
és un alter ego
d'aquell propi
Charlie Chaplin.
Per deixar-ho més clar
no hi ha més
que observar
amb la pel·lícula
els cartells
i fotos
que adornen
la llar del pallasso.
Estem parlant
del que veiem
en la pel·lícula.
entre els que descobrim
que una de les seves
caracteritzacions
famoses
era precisament
com
Trotamont.
Amb Calvero
estem present
el que va viure
l'autor
amb el moment
Charlot.
En el moment
que va deixar
de ser Charlot
i el cine sonoro
va fer l'aparició.
Ja no hi havia
aplaudiments
ni la gent
anava massa
a veure
les seves pel·lícules.
La seva edat d'or
s'havia acabat
per donar pas
a una edat moderna
amb la que
ell ja no tenia capiguda.
Tal és la situació
que viu el personatge
en aquest cas
tornem a la pel·lícula
que a l'hora
de tornar
a pujar-se
a l'escenari
ho fa
mitjant
un pseudònim.
Ell no vol dir
que és aquell Calvero
i ho fa
per no tacar
el nom
que ell es va arribar
a guanyar
durant molts anys
a molt d'èxit.
Candilejas
podria ser
la pel·lícula
més dramàtica
de tota la carrera
de Charles Chaplin.
Almenys amb ella
trobem
la interpretació
més trist
i melancòlica
de l'actor
que aconsegueix
emocionar-nos
a través
no sol del seu talent
com expressionista
d'una manera
gestual
sinó
les seves frases
la seva manera
d'actuar
tan meravellós
e imborrables
com
El tiempo
es un gran autor
siempre escribe
el final perfecto.
El llibret
està ben estructurat
i es describeix
la vida
dels artistes
i té uns diàlegs
de caràcter
eleccionador
que aixequen
l'esperit
a pesar
de les adversitats
que es veuen
a la pel·lícula.
Seguim escoltant
més temes
de la pel·lícula
de Candilejas.
de la pel·lícula
de la pel·lícula
de la pel·lícula
de la pel·lícula
de la pel·lícula
de la pel·lícula
de la pel·lícula
de la pel·lícula
i el tru·lícula
de la pel·lícula
de la pel·lícula
de la pel·lícula
de la pel·lícula
de la pel·lícula
de la pel·lícula
de la pel·lícula
y la pel·lícula
de la pel·lícula
de la pel·lícula
de la pel·lícula
i la pel·lícula
de la pel·lícula
de la pel·lícula
de la pel·lícula
de la pel·lícula
y la pel·lícula
y la pel·lícula
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!



Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Bé, estem sentint uns fragments de la pel·lícula,
de la música de la pel·lícula Tempos Modernos,
però, esclar, lògicament el temps ens tira a sobre
i hem de dir que
la propera setmana seguirem amb tiempos modernos
i ara, abans d'acomodar-me,
direm el següent.
El dilluns que ve a les 5 i mitja
de la tarda, amb entrada
totalment gratuïta.
Bona butaca.
No, no tenen bona butaca.
El dilluns no hi ha butaca, hi ha unes cadires que són còmodes.
El dilluns a la tarda a les 5 i mitja
amb entrada totalment gratuïta.
Allà al casal
Sanitas Tarraco,
a l'Avinguda Catalunya 54, on hi havia
a l'edifici de les Germanetes dels Pobres,
passem una divertidíssima pel·lícula de Burlancaster
El temible burlón.
Dilluns a les 5 i mitja.
Però el dimarts a les 6,
a l'antiga audiència,
amb una entrada
que és col·laboració només d'un euro,
seguim el cicle de cinema
musical amb la pel·lícula
Orfeo Negro, una pel·lícula
que es va fer allà al Brasil,
està feta per francesos,
però que es va donar a conèixer d'una manera ja extrema
el gran carnaval de Rio de Janeiro
i podrem veure i assistir el gran carnaval d'aquell any,
que en fi, un dels carnavals fantàstics
com cada any és,
i on es va donar a conèixer ja definitivament
la bossa nova i altres temes musicals
d'aquell magnífic país que és Brasil.
Això és pel proper dimarts
a les 6 de la tarda.
Molt bé.
I nosaltres ara acabem amb aquesta magnífica banda sonora,
Andrés.
Sí, i seguim escoltant el tema
fins que se'ns acabi els segons que ens resten
de la pel·lícula
Tiempos modernos.
I seguirem el proper dilluns, si dur molt.
Fantàstic, doncs, Andrés,
que vagi molt bé la setmana
i ens retrobem la setmana vinent.
Esperem que amb una miqueta més de tranquil·litat, eh?
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.