Mare Pérez, bona tarda!
Molt bona tarda!
Com estàs?
Bé, bé, bé, podria dir-te, estic com al dia, però no.
No, que el dia està avui així com a negrot.
Perquè el dia és gris i jo estic brillant, estic radiant.
A més, a més, porta un cor aquí a la part del pit de color rosa.
Com serien aquestes coses?
És que me surten de jueles, però no.
Bueno, però ja t'es va bé.
Són vidrets.
Brillant tots?
Sí.
Brillant tots.
Sóc una noia brillant, és el que t'hi ha.
Clar, això ja ho sabia, això ja ho sabia.
Mare, com estan les notícies del cor?
Bé, bé, bé.
T'he vist avui molt atrafegada, així com a molt centrada.
Porta-se'ls cap, quan vens el dijous, ara últimament, no sé què passa.
Què?
Però noto molt centrada, eh?
Sí.
No vens per mi.
De fet, estic preocupada, perquè normalment sempre dèiem
quina cosa més avorrida, quines notícies més aixutes.
No, n'hi ha tantes que he de fer tria.
I me'n deixo, perquè clar, no tenim temps, no tenim temps.
Podem parlar la setmana vinent o què?
Sí, ja no tenen gràcia.
Les coses o es mengen calentes o ja fred no val res.
La qüestió és que deixarem enrere bastantes notícies,
perquè no crec que ens doni temps.
Bueno, fem una cosa.
Anem a Carabarraca i a veure fins on arribem, eh?
Comencem, tu, perquè avui és dijous i això és Manà Manà.
Benvinguts.
Benvinguts, sí.
Que sí, home, que sí que som bienvenides.
Si em tires fruitetes em poso nerviosa i ja no atiro, no atiro.
Bueno, comencem, escolta'm, com no.
Rona Estiua.
Rona Estiua.
Rona Estiua.
Rona Estiua.
Rona Estiua.
Rona Estiua.
Rona Estiua.
Rona Estiua.
Rona Estiua.
Rona Estiua.
Rona Estiua.
Rona Estiua.
Rona Estiua.
Rona Estiua.
Rona Estiua.
Rona Estiua.
Rona Estiua.
Rona Estiua.
Rona Estiua.
Rona Estiua.
Rona Estiua.
Rona Estiua.
Rona Estiua.
Rona Estiua.
Rona Estiua.
Rona Estiua.
Rona Estiua.
Rona Estiua.
Rona Estiua.
Rona Estiua.
Rona Estiua.
I ho sé?
Rona Estiua.
Rona Estiua.
Rona Estiua.
És notícia per una cosa que em fa ràbia,
que la gent escrigui autobiografies.
És com si ja donés per acabar de la seva vida.
Saps què ho agafo explicar?
una de dos, o dóna peu
a que d'aquí uns quants anys, perquè li queden molts anys
d'escenari a aquest senyor, n'escrigui
un altre i, per tant, ven el doble,
o ha decidit que ja
no volia viure més
i vaig escriure la meva autobiografia,
no fos que després expliquin mentides.
Parci les moscas. El llibre es diu
Rot de Autobi...
A veure, espera, que ara ho tornaré.
Torna, torna, torna, torna, com si no hagués dit res.
Agafa, agafa aire. El llibre es diu
Rot de Autobiografi, veus,
que bé ho he dit ara,
i ens explica episodis molt curiosos
de la seva carrera. I, a més a més,
posa el dit a la llaga
en les relacions que ha tingut amb totes les dones
de la seva vida. A les pàgines
d'aquest llibre podem trobar
inclús confessions d'arrepentiments,
és a dir, em trobo apenedit
de segons quines coses...
De segons quines etapes de la meva vida
i de ser infidel a algunes dones
que m'haguessin aportat molt
i, diguéssim, entre cometes, entre tu i jo,
que sóc de sucre i puc dir el que em doni la gana...
Jo l'he cagat, és a dir, com que l'he cagat,
ara ho vull reconèixer públicament.
Però és molt fort que ho reconegui,
precisament d'aquesta manera,
i a través d'un llibre,
que quedarà per l'eternitat, eh?
Per patuat, quedarà per patuat.
Per això, que jo crec que...
Ja ho ha escrit? Aquest llibre ja s'ha escrit?
De fet, seria el bo... Sí, sí, sí.
Seria el bo que vingués justament amb un CD.
El millor de Rod Stewart, saps?
I el pitjor, escrit i sentit.
Home, seria una passada.
Claro, seria l'ideal regal de Nadal.
Mira, t'agrada Rod Stewart?
Ah, el libro i...
Taca, taca.
Ah, exacte.
Lé, lé mentre us escutxes, lé.
Justin Timberlake i Jessica Biel
protagonitzen la portada de People
mostrant al món la primera imatge
de la seva boda secreta.
Es van casar a Itàlia la setmana passada
i encara que no han transcendit gaires detalls,
més que el que hi ha a la revista People,
que són bastants, clar.
Hola, ens explica...
Què tal?
Ens explica que en exclusiva per a Espanya,
és a dir, tothom hem vist les fotos a internet,
saps? Perquè internet és això.
Sí, sí, és el que té la rapidesa d'internet.
És la finestra dels xafardets més gran del món.
Doncs a tothom les hem vist per a internet.
Però Hola, ens vam vendre la moto
que la setmana que ve en exclusiva
a l'única revista espanyola
que podrà passar aquestes fotos a paper coixer
per vendre-les.
Perquè haurà pagat l'exclusiva, dona.
Això és una exclusiva pagada, eh?
Jo em sembla que és llançar diners.
Senyors de Hola.
No donis idees,
perquè després totes aquestes històries
no les voldran passar.
Deixa'm que t'expliqui.
Des de Manamana,
jo aconsello que pagar
per unes fotos
que tothom ja ha vist a internet
és llançar diners.
Ai, mare, no ho diguis, això.
No em venguis com a exclusiva
unes fotografies
que fa una setmana acaben pel món.
Ja, però potser aquella fotografia
només hi ha una, dona.
Vinga, home, vinga.
T'imagina que a mi només hi ha una
i aquí, clar, està el posado
amb el vestit.
I People no l'ha pagat, aquesta foto.
People l'ha pagat.
Home, People les porta a portada.
Les porta a la portada.
Llavors, potser que no sigui People
també de la mateixa gent de l'Ola.
De fet, és que diuen
que és l'única revista espanyola
que tindrà les fotos.
Però, clar, és que...
A veure.
Sí, sí, com que dius, home,
ja ha sortit.
No és tant d'exclusivitat.
Que no cola, que no cola, no cola.
Que últimament, com que la Pantoja
està com està
i no dona gaires exclusives
perquè té molta fanyada declarant,
doncs clar, han de treure'l on sigui.
Però no, que sàpiguen que no cola, eh?
Bé, però ja arribarà.
Ja arribarà.
Segurament que tiempos mellores
per les revistes del Cuore
i per les seves exclusives
que nosaltres agrairem especialment.
Parlant d'exclusives,
parlarem de la Kate Moss.
Sí?
Ah, que toca.
Ara toca una càmera de fotos
que fa flash.
Ah, una càmera de fotos
que fa flash, com aquesta, per exemple.
Molt bé, molt bé.
A veure, a veure,
que aquesta sempre que surt...
Però de l'altre costat,
que aquest és el meu costat bo.
És el que t'ho va dir,
que sempre que surt aquesta,
aquesta càmera de fotos
no en rigue gaire bé.
T'enganxa els sexons,
t'enganxa les arrures,
és el que té.
No, no, no,
i el paperil, ja.
No m'agafis per la paraula.
Que fa molt, que fa molt.
Bueno, Kate Moss,
una altra vegada,
com ens té acostumats,
ha tornat a fer explotar la bomba.
Imagina't...
Una imatge publicitària, a més a més.
Imagina't la fotografia.
Què?
És un primer pla de cintura per amunt
de la Kate Moss.
Ens està venent un culleret d'or blanc
amb diamants de 18 quilats.
De Prada.
De Prada.
M'estranya...
Van la pasta, això, català, eh?
M'estranya per Prada,
perquè això seria més del Veneton que de Prada.
La qüestió és que ella va vestida
amb la...
Com se diu això?
Com si fos una monja.
Ah, d'acord.
Vale?
Amb el vel i la còfia,
com si fos una monja,
però amb tobles.
Ai, és que aquestes transparències
que ens ensenyen els pits.
Molt femení, vale?
Sí, sí, a mi és molt bonic.
Perquè no saps què et crida més l'atenció.
Si la còfia, si el culleret
o si els pits de l'aquell mos.
Però a mi m'estranya molt que Prada
pagui per unes fotos
tan, tan, tan, entre cometes, irreverents.
Sí, a més, tenint en compte precisament això, no?
Que no és un Veneton
que sempre pica allà on més mal fa.
Però, bueno, les fotografies
estan donant la volta al món
i estan, això sí, donant a parlar.
Que potser això és el que li feia falta a Prada.
És el que t'anava a dir,
que és el que li interessa, no?
Que potser canviï una miqueta
potser fins i tot el seu to.
De fet...
A mi pensàvem que era massa mongil.
A l'aquell mos ja li està bé
perquè, en el fons, últimament
sempre parlàvem bé d'ella.
No havia fotut la pota des de fa temps.
Home, però...
I ara és allò que dius,
sí, és per feina,
però torna a treure aquella cara ganberda, tu.
Sí, home, perquè a ella se li veu, eh?
A ella li mola.
Home, tant que li agrada.
Home, és que saps què t'he dit abans?
Què te poso ara?
Perquè sé que tenies...
Però si és mi príncipe azul.
I jo dic, no sé si arriba ara el príncipe.
No, ara bé, ara no.
Ara sí, ara sí.
Ja has fet bé, has fet bé.
Ah...
Ah...
Què dius que canta, Sílvia?
Usted sabe, se supone que no debo hablar con extraños.
Sí, que traños.
A ver, es extraños...
Eres tú, el príncipe azul.
Bueno, no ho he dit, però si teníeu l'oportunitat,
ara que estem amb això de compte,
si veieu els dimarts a la nit Antena 3,
que ja ho dic així, ja deixi caure...
Ja està, ja està, ja està.
Què paga?
Era a ser una vez, una sèrie preciosa, eh?
Vinga, Sílvia, prou de tele.
He intentat a la marca, a veure si prenia manera.
No, perquè jo sento la ràdio sempre, jo no veig la tele.
Clar.
No, però només aquest dimarts a la nit, dona, fes un esforç, home, digue'm-ho.
Sílvia, sílvia, tinc poc temps, tinc poc temps i no vull gastar-lo en publicitat d'Antena 3.
Vinga, digue, digue.
Vinga, digueu-ho, eh?
I tu diràs, què té a veure...
Demi Moore, príncipe azul...
No, no en té de príncep blau, ja ho sabem.
Ja ho sé, pobreta.
Que no, no.
Però et sembla que aixeca cap, si més no, en feina.
La podem veure ataviada qual princesa de Disney.
Vale, ja està, Sílvia, ja està.
Treu-me això, els gorgoritos aquests.
Bueno, quan acabis m'avises.
La podem veure com t'està venient,
vestideta amb un glamurós i brillant vestit d'aurat,
amb unes fotografies maques,
d'una firma cosmètica que l'ha comprat com a imatge.
Vale, fins aquí ve.
Ella serà el rostro,
ella serà la cara d'una nova fragància,
a més a més que portarà el seu nom,
i ens vendrà maquillats a sombres d'ulls i totes aquestes històries.
Perfecte, això ho fan moltíssimes actrius,
moltíssimes models.
Però, Demi, jo des d'aquí et voldria dir,
controla, sabem que, i ho hem de reconèixer,
està espectacular.
Això és veritat.
A la seva edat té un cos envejable
i, bueno, és una senyora de cap a peus.
Sí.
Però el Photoshop...
Que no tens dibuix.
Sobra.
Si el que vols vendre són cremes antiarrugues,
ensenya una miqueta d'arrugues.
Clar, dona...
Que sembla que en comptes de pell tinguis plàstic.
O que haies de fer la comunió.
Jo trobo que els editors de les fotografies
haurien de tallar-se una mica a l'hora de fer Photoshop.
Sí, que se li nota molt, no?
Perquè el maquillatge serà bo, però no fa miracle.
I veus aquelles fotos i, clar, tu et fixes en el vestit,
en l'entorn, és espectacular.
I la cara d'ella dius, això és una careta de Halloween, no pot ser.
Que aquest maquillatge faci això, no pot ser,
perquè no ens enganyem, aquesta senyora no té 20 anys, ni 30, ni 40.
No, no, no, i a més a més, encara que el vulgui pretendre,
no pot tirar cap enrere.
Home, si té la màquina del temps, amb una mica de sort pot fer alguna història,
però no, no ens enganyem, que no.
Perquè, a més a més, ja et dic, les fotos estan molt bé i tal i qual,
però arriba un punt que no ens enganyen tant.
És que jo crec que es passa,
algunes vegades es volen passar, que si treuen un braç,
que si la cintureta la volen fer tant de vella...
De vispa, que sí.
Sí, de vella o de vispa, o què és que...
Bé, les fotos els hi fan a les 9 del matí,
m'ho dono a la mà i quan surten a la revista,
a la mà hi porta un telèfon de diamants
i va maquillada vestida de cursi, una cosa...
Però és clar, en aquest cas es nota moltíssim el Photoshop en aquestes fotografies.
Pareu-vos, no?
Talleu-vos una mica, home, talleu-vos una mica.
Ai, ai, ma...
Que és munt.
Que anirem de bateig?
Ai, no ho sé, vols dir que la batejaran?
És un nen.
No ho sé.
És un nen.
I la seva mare canta com els àngels.
A més, el tenim ara per ara...
La setmana passada?
Tota l'actualitat.
Ah, exacte.
Ai, ai.
No, ah, no.
Home, eh, què fa?
Veu la princeseta.
S'ens cola, s'ens cola, eh?
Saps el que ha passat?
Que com li he dit abans, Blancanieves,
ara s'ha ofès.
Ah, no és Blancanieves.
Perquè no és el Blancanieves.
Qui era?
Era la Cenicienta.
Ah, jo és que de princeses no hi entenc.
Jo soc més de pirates.
Totes estàvem buscant els príncipes.
És el que té.
És el que té, és el que té.
No, no, com t'anava dient?
La setmana passada vam comentar,
i ara em ve molt el tema,
que Adele havia explicat
que ella era incapaç
de fer una dieta estricta,
una vegada hagués parit,
que volia faixa.
I que era incapaç d'anar al gimnàs.
Per tant, que una vegada parís,
el que faria seria invertir els diners
en una bona faixa.
Caixa o faixa?
Doncs ella faixa.
I, de fet, ja se l'ha de haver posat
perquè ja ha parit.
Ja?
Ha parit un nen.
Recordem que les últimes setmanes
no l'hem vist enlloc.
No, no, no.
Hi ha molt poques fotografies
en les quals se la vegi realment embarassada.
Però, tonta, surt,
que després es fa lo del Photoshop
i quedes primíssima,
com si passessis 20 quilos, dona.
Sílvia, el que estem defensant
és que ella no vol sortir prima,
vol sortir com és.
Ah, ah, ah.
Que en tot cas es posaria...
Tenia que leure la cara a la barra
i amb ella.
Home, què m'estàs dient?
Què m'estàs dient?
De fet, doncs, dir-li això.
Adele, ànim per aixecar-te cada dematí
i enfeixar-te.
Molt bé.
Perquè s'ha de tenir nassos.
Mira, Marc.
De fet, sí, ara Sílvia m'ensenya
la seva de faixa.
De fet, s'ha de tenir nassos, eh?
Per l'esforç que s'ha de fer
per entrar dintre d'aquelles maleïdes peces de roba.
Home, però aquestes hores
que es donen per tot arreu
i fan que la molla...
Sílvia, no me la vendràs.
Jo no em poso la faixa mai de la vida.
Ai, doncs, aquesta va més còmode, guapa.
Doncs per tu, Sílvia, per tu.
Però molt còmode, eh?
Per tu, per tu.
Bueno, escolta'm.
Ai, que hem d'acabar.
Ja està, ja està.
No, no, no.
Espera, espera, que t'atrec a l'Op.
Que hem de dir que la setmana vinent
ja s'estrena.
Sí.
El dimecres.
Que de parça hem de parlar tu i jo
per a veure si volem passar el dia
perquè el dia 1 és dijous.
Sí.
I és tot sants.
I què hem de fer?
Bueno, ja ho parlarem.
Fes festa, t'agafes festa?
Depèn de com ens sentin les castanyes,
doncs farem el que sigui.
Ja farem alguna cosa, vinga.
Que anem a la xarxa?
Vinga.
Anem a la xarxa.
Els perils de les xarxes socials.
Veus?
Internet és el que té.
Paula Bázquez és molt fan de les xarxes socials
i, de fet, utilitza Twitter
perquè ella pensa que és un trampolí perfecte
per poder explicar les seves novetats professionals.
És a dir, ens té el dia de tot el que fa
a través de les xarxes socials.
Però...
Però...
Això a vegades és com un arma de doble fil.
De doble fil, sí.
En els últims dies va patir una anècdota una mica tensa.
Ella va publicar una fotografia
d'un parter d'accident de tràfic.
Rotllo, doncs com...
Sí, sí, allò que...
Curiositat.
Mireu què m'ha passat.
Clic.
Fotografia.
Bé, ella no s'hi va adonar,
però en aquell parter d'accident
hi constava el seu telèfon mòbil personal.
Anda.
Què passa?
Tots els seus fans de Facebook,
tots els seus tuiteros,
van agafar, tac, tac, tac, tac, tac, missatges.
I la van trucar.
Van començar a enviar WhatsApps,
van començar a trucar-la,
van començar a enviar-li missatges.
Clar, ella es va trobar...
De cop i volta que tota Espanya
volia posar-se en contacte amb ella.
Exacte, exacte.
Que mitja Espanya es posava en contacte amb ella
a través de telèfon, de Facebook,
de WhatsApp...
A més, a més, directe, o sigui, a la persona, eh?
Clar, i ella al final va escriure
en totes les xarxes socials possibles,
si us plau, ja he borrat la fotografia,
pareu d'enviar WhatsApps
i no em truqueu més, si us plau.
O això, o canvia-te el mòbil,
el número, si més no.
Clar, però, si tu, clar,
tots els representants,
tots els productors,
tota la gent que té el seu telèfon
per contacte amb ella per feina,
han de tornar a...
Agafar-li.
Agafar el telèfon nou.
Li és més fàcil...
Bueno, que torni a dir,
mira, aquest és el meu telèfon nou
a través de Facebook i Twitter
amb missatge privat.
I ja està.
No, missatge privat.
A veure, els contactes.
A tots els contactes, vinga.
Ei, aquest és el meu número mòbil nou
perquè ja sabeu què va passar, no?
Sí, però això tu i jo,
que tenim 100, 200 o 300 contactes,
però aquesta persona,
que normalment deu tenir...
Sí, una milionada...
Una milionada de gent...
Als Facebooks i als WhatsApps
i aquestes històries...
Però paciència, eh, Paula,
perquè ara sí que és un molt de cap, eh?
Aquelles coses que sense voler
vols fer per bon rotllo
i al final s'acaba girant la truita.
Saps què passa, Sílvia?
La gent com tu i jo
podem descartar una trucada
d'un número que no coneixem.
Mira, com que no sé qui és,
no contesto.
No agafis.
Però ella,
que viu d'una feina
en la qual potser
l'està trucant
algun director de cinema
que ella no coneix
el seu número de telèfon
de la productora...
O el seu propi representant
que ha passat alguna història
i l'ha hagut de trucar
des d'un altre telèfon.
I, clar,
ella no pot deixar
de contestar el telèfon
perquè no sap mai
si serà per feina.
Imagina't que...
Imagina't quin paperot.
Hem coincidit les dues
amb el mateix, eh?
Quin paperot.
Pobreta, eh?
Veus, això vol dir...
Veus?
S'ha de tenir cuidado.
Això vol dir que ja em fas fora.
Cuidadito, cuidadito.
No, però podem anar tranquil·les, eh?
Te'n volem comentar avui.
A més, tenim un altre guapo, no?
Treu anys?
Depèn, depèn,
de com vulguis mirar-t'ho.
Jo de guapos, guapos...
Ai, el silencio.
Jo de guapos només no trobo un bun.
El anillo, no?
El silencio de los corderos.
Què dices?
Què dius?
Sí, Sílvia.
Sílvia.
Què, cariño?
Tu, que t'hi has posat el cafè?
Estic molt despistada, avui.
Tu, que t'hi has posat el cafè?
No, no, a veure, diguem-ho bé.
El senyor de los anillos,
m'ha referiós.
Vinga, a veure, Sílvia.
Què?
A veure, tenim...
Què?
El Jeff Goldlum,
que en fa 60.
Jeff Goldlum, molt bé.
Ben portat.
Sí, oi tant.
Sí, sí, sí.
La Caterina de Nef.
Bapíssima, espectacular, 69 anys.
Oh, Déu-n'hi-do, eh?
Molt bé, molt bé posat.
Sí, sí, també de nevera, eh?
Ricky Rubio, sí.
Ricky Rubio, 22.
Jo n'hi posava més.
Jo també.
Ai.
Perquè potser com que...
Que l'hem vist molt.
Ja no es sucs més, ja.
Ja no es sucs més.
No, para-ho, para-ho aquí, Ricky.
A més, com ja fa temps que va pels mons del bàsquet.
Sí, clar, és el que té la pilota.
És el que té la pilota.
És el que té.
Que vota, vota.
El Julio Medem, 54.
Julio Medem, ma, sí.
Bé, bé, bé, molt bé, sí.
El Vigo Mortensen.
Veus com aquí arribava jo amb el senyor de los anillos del cordero, home.
El Vigo Mortensen que em fa 54 superbé col·locat.
Sílvia, no m'ho critiquis.
Que no, que no, que al contrari.
Perquè està per sucar-hi pa, pim, pam, pim, pam, una barra de mig quilo sencera.
Tic, tic, tic, tic, vinga a sucar, vinga a sucar.
Deixar-lo sec.
A veure, a veure, a veure, a veure, Mar.
Això ja ha quedat, ha quedat la història.
una mica rara, eh?
Està molt bé, l'home, està per sucar-hi pa.
Però a mi m'agradava més a la pel·lícula.
Des que es va treure la barba i aquell...
A tu t'agrada desalignado.
Sí, oi, no, sí.
T'agrada així?
Sí, el Vigo Mortensen, els altres ja m'agraden pentines.
Però la Sílvia és la típica dona que li agraden els doents,
però acaba amb els bons.
Acaba amb el que s'ha feita cada dia i es pentina amb la clenxa i aquestes coses.
Clar, clar, clar.
Estàs parlant d'Isidre, potser?
Estic parlant del teu Mortensen.
Lo prometido es deuda, m'agrada la Sílvia.
Sí, però fem una cosa.
Abans hem recordat allò de la setmana vinent.
Sí.
Que hem d'estar...
No sabem què passarà la setmana que ve.
Jo crec que tindrà festa, damunt.
No sé per què, però tindrà festa.
Ja m'estarà bé, també.
També, amb un dia, no?
Tampoc fa res.
Així podràs estar amb la canalla.
El món seguirà girant, encara que mana mana no hi sigui.
Amb les seves dues canalles.
Dues canalles que han tingut de trenta i pico.
I després...
Però nosaltres no fem Halloween, eh?
Nosaltres fem castanyada.
Hem de dir que el 31...
31.
El 31 tenim la...
Es fa aquesta...
Bueno, es pot veure ja al cinema aquesta nova pel·lícula del senyor James Bond,
amb aquesta magnífica banda sonora.
Sí.
I també recordem que...
Amb un villano, villaníssimo.
O sigui, muy rubio él, de botecín, però rubio...
Està fatal, està lletgíssim, però bueno.
Sí, perquè no ens acostumem, eh?
A l'hem, podríem dir, estereotipat...
Perquè Javier Bardem ha de ser moreno.
És moreno, és moreno, sí, és veritat.
Bueno, on vas a parar, Sílvia?
Resumem, pàrrafos cortos.
No, no, tot això.
Tot això és també per recordar que aquest cop de setmana s'ha canviat l'hora.
Ah, sí?
Tot això?
Bé, o sigui, el James Bond i la castanyada...
Que m'has recordat, m'has recordat coses, dona.
Vale, vale, vale.
És que això és la teletúlia.
Escolta'm, puc acomiadar amb un del Lenni Kravitz?
No, no, no.
Molt bon dijous.
No, no.
Millor cap de setmana.
No, Marge.
I ens veiem, no sé si la setmana que ve, però ens veiem.
Mira, aquí amb una inquieta ens venen entrevistes.
No margis que acabem de fer coses, tu també jo.
Home, jo m'acabo el cafè abans de marxar, et ho dic ara.
D'acord, d'acord.
I veig que m'has deixat, menys mal, una galeta.
Perquè, xiqueta, això...
Què significa, això?
Home, que...
Normalment no deixo res.
Que te les menges de dos en dos, tia.
Però allò de l'hora...
Que t'estic vigilant des d'aquí.
T'he fet un resum, perquè és allò de l'hora.
Bueno, o sigui, que et vull sentir la cançó.
No, el James Bond és la setmana vinent.
Sí.
El dia de la castanyada també.
Ja.
Tot s'ha.
Doncs fes-ho al teu espai, no al meu.
Perquè se m'acaba l'hora i no em deixes ni sentir la cançó ni ballar-la.
No, no, te la deixo, te la deixo.
Ah, home, ja.
Però en cap de setmana.
Igualment, petonets.
No, no, te la deixo.
No, no, no, no, no, no way to go.
Let's take a chance.
It's our best dance.
Come on, just eat the love.
Old Ma 자ca.
No, no, no, no, no, no, no, no, no, no.
No, no, no, no, no, no, no.
Fins demà!
Fins demà!