El meu avi, el meu avi, el meu avi, el meu avi va anar a Cuba, a d'Ordo del Català,
el millor barcú de guerra de la flota d'Ultramà, el timonell, el nostre amo i catorze mariners
eren escuts a Calella, eren d'escuts a Palafrugell, quan el català sortia a l'escola,
els nois de Calella feien un cremat, mans a la guitarra solien cantar,
solien cantar, visca Catalunya, visca el català...
Visca, visca. Bona tarda, avi Ramon. Bona tarda. On estava, que no el trobava?
Escolta'm, és que escolta'm... No, no, a veure, no em doni detalls, però...
És que ja està pendent... Dic, bona tarda, comencem, i de primer plat, l'avi Ramon,
més o menys, hi faig cinc cèntims, perquè normalment sempre hi és aquí, a la presentació,
i per això m'ha estranyat, i clar, he tret el cap per aquí, per aquest foradec que tinc a la porta,
i jo dic, no el veig. Dic, home, la ràdio, un castell, un castell, allò per perdre's a les seves habitacions,
com que no. I jo dic, però no el trobo? Dic, on estarà?
Ha sortit? S'ha sortit a donar un tomet o què?
No, no, no. El que passa, com que avui és l'últim dia...
Que ens fa patir. Ai, ja ho fa, ja ho fa, ja.
Doncs, al ser l'últim dia d'aquesta temporada,
Sí. Doncs clar, vi anar mirant les coses,
que allò que passa, que doncs sempre hi ha el detall que et queda,
perquè passa això, perquè ara pensa que durant l'estiu,
doncs...
No ens veurem, no ens veurem.
No, no, no, després dirà, ai, tens raó, si és dimarts,
i... Ai, tens raó.
Que no, que té festa.
Saps com vull dir?
I la seva dona, bé, que es queda a casa, que ja no marxa,
que podem anar a la platja junts.
I passa això, i després penso i ara hi haurà gent que diu,
ostres, ja m'ha acabat l'avi, ja, en fin, ara bé...
No, home, no, però...
No, no, ara bé.
Ha acabat momentàriament, que a la propera temporada tornarem, eh?
Sí.
Perquè, avi, avi, entre vostè i jo,
quantes temporades portem ja com l'avi Ramon?
No, no, no, faci memòria.
Ara sí que l'he posat en un compromís.
Normalment, els llocs de cada dia l'hi poso,
però aquesta vegada, aquesta pregunta...
Si digués 40...
No, 40, no, no, no, pot ser perquè jo...
No, no, no, jo en dos anys no m'hi veig fent el programa de l'avi Ramon.
No, no, no.
Ja portem bastants, bastants.
Almenys...
Jo calculo com uns 20...
21.
No? 22, 20, sí, per aquí, no?
Entre 20 o 25.
Sí.
Home, no, no, no, no, no, no, no.
30.
Perquè, no, no, no, no, no, no, no.
És molt difícil deixar-ho.
Perquè, clar, ara nosaltres hem de remuntar allà dalt,
al plaça del fòrum.
Sí, sí, sí, des d'allà venim.
El que passa que no encara com a avi Ramon.
No.
No, perquè ja era tertulià.
A més a més, també va passar per programa d'entrevistes,
com a home de Tarragona, de cultura de la ciutat.
I va ser que jo llavors anava a Ràdio Nacional
i un dia vaig vindre per una cosa que no s'hi havia millor.
Sí, a més, una exposició o alguna cosa, sí, sí, relacionada amb això.
Llavors, no sé si era Joan Maria, com se diu,
va dir, escolta'm, segui aquí.
I va començar a preguntar.
Jo crec que va ser el Joan Andreu, no va ser el Joan Andreu?
Sí, el Joan Andreu.
Molt bé.
El Joan Andreu diu, segui aquí.
Vaig sentant, vaig a una cadira,
jo mirant a dintre els que parlava o el que sigui,
i vam començar a parlar i vam fer com una entrevista.
Va dir, bueno, i per què no?
I per què no es segueixi, home, jo...
Amb el que vulgui, si me volen enredar,
a veure que voirem veure el contracte, no?
Ja, aquí a Tarragona i això.
Llavors ja va ser...
I llavors, com que també, ja em vaig quedar amb vosaltres.
Sí.
Llavors ja venia a fer tertúlies,
llavors trobàvem, en fi, en grups, cadascú, allò...
Jo llavors era el puntet aquell que posava la nota de, de...
Saps?
Com aquell que no diu res, però...
Saps?
O sigui, vam començar així.
Llavors ja vam anar al carrer La Nau,
i ja tenia programes ja de mitja hora,
fins i tot una hora.
Sí, perquè Déu-n'hi-do, eh?
Vam estar...
Jo crec que ja, a la plaça del Fòrum,
que vam estar uns quatre anys aproximadament...
Carre La Nau, Carre La Nau.
No, no, dic, a la plaça del Fòrum,
després vam passar al carrer La Nau,
que ja en la plaça del Fòrum vam estar tres anys,
no crec més.
I llavors, sí, llavors, a lo millor, doncs,
que t'adava un buit, per exemple, dissabte a la tarda,
que t'adava un buit, que podràs vindre d'això,
anava i...
Home, no ho digui això, home,
jo no crec que siguin per qüestions de...
No, no, no, no, no, no.
S'entén un buit per omplir algun programa
que interessava que m'enrotllés.
No ho arregla.
No ho arregla, ja li dic ara que no ho arregla, eh?
No, no, sí, sí, sí.
I llavors ja feia programes,
venia aquell del barquet, en fi, venia...
És veritat?
Que ja fèiem el programa al matí, recordem-ho, no?
Fèiem a les 12, dos quarts de dues,
d'una...
No, dos quarts de dues, ja ho deia bé.
I allà fèiem l'espai, no?
I llavors vam començar, doncs, a la tarda,
alguna tarda, doncs, ja anava
i ja feia un programa de coses
i estaven mitja hora o tres quarts,
depèn del tema,
i llavors allà vam anar a la Rambla
i ja era més...
Teníem una altra història, ja era més...
No, i allà també, doncs,
també vaig...
Llavors allà fem entrevistes bastant importants.
I l'aniversari que vam celebrar també allí, eh?
Que més d'una vegada li portàvem una ampolleta de cava...
I a la Rambla vam portar...
Vam portar gent important, eh?
A la Rambla.
Bé, sempre hi ha hagut gent important.
I tant.
Però a vegades buscàvem
aquell director de cine rús
que no sé,
mai vaig poder aconseguir d'una pintor...
Sí, sí, ho esteu a portar tot.
O sigui,
o sigui que teníem un programa bastant especial, eh?
I us he de dir una cosa,
que la gran majoria de vegades
l'avi enredava la gent
en alguna exposició
o millor se'ls trobava aquí a la Rambla
de baixada cap a l'emissora
i dius, mira, me l'he trobat
i diu, et...
I mira, gairebé el porto arrossegant
perquè dels mateixos nervis, no?
Sí, perquè molts...
Passa una cosa aquí a la ràdio.
Quan parlaves em van dir,
ai no, que a mi em fa vergonya,
és que jo què he de dir,
o què diré?
Però llavors resulta,
quan estaven aquí,
com que es trobaven...
Es trobaven...
Sí, sí, es trobaven,
però és a dir això que estan còmodes...
i llavors ja s'omplien ja, s'omplien ja.
Però, avui,
i la de batalletes i la de coses que hem fet, eh?
I sembla estrany, no?
I lo bonic,
i lo bonic o curiós,
és que venim aquí
i de què parlem avui?
I sense donar-nos en compte
comencem a liar-se d'una cosa o altra,
o preguntem, o expliquem...
No, no, i a vegades també
hem fet coses sèries, eh?
Home, entre vostè i jo,
jo crec que tots els programes són sèrios.
Sí, sí.
El que passa és que moltes vegades
derivem cap a un costat o cap a un altre.
El que passa és que a vegades
hi ha coses
que les has de fer amb ironia.
Perquè, clar, hi ha coses
que les gent han de comprendre,
i perdoneu que tinc la gola una miqueta així
quan parlo...
Jo, el que hem de comprendre,
per exemple, qui s'escolta,
que hi ha vegades que hi ha coses
que no les pots dir
el que són i com són.
Per les has de dir.
Sí, sí, sí.
Però vols que has de buscar
la manera del que t'escolta,
que entengui,
per on anem.
Perquè, clar,
no pots dir noms,
no pots dir dates,
no pots dir segons què,
però existeix i és,
i ho has d'insinuar,
si no, no cal vindre aquí.
Clar.
A més, hem de tenir en compte, avi,
que tot el que diem al programa
són vivències seves.
Per això et dic...
Són una cosa que forma part de l'avi Ramon.
que l'avi Ramon en si
és un senyor
que ve aquí a la ràdio
i que ens explica coses
que ell ha viscut
directament des dels seus ulls,
podríem dir-ho,
des de la seva ànima.
I que he viscut
i he conegut.
O coses que sap
que han passat, també.
I m'han explicat
qui ho ha viscut,
però, clar, això
ho has de fer d'una manera,
però, clar,
entremig d'una història
sempre hi ha una petita part
que no la pots explicar.
No.
Perquè pot afectar gent.
dintre les famílies,
dintre els polítics,
dintre els artistes,
dintre nosaltres.
Jo mateix,
hi ha moments
que la meva vida explico,
però, que,
hi ha un punt que...
Hem d'aturar.
Aquí frena.
Que pot...
No.
Més que res
es pot interpretar malament.
Perquè la realitat de la vida
és el que veiem.
El que, a vegades,
si no ens interessa,
passem de llarg.
però, quan ens interessa,
s'aturem i preguntem
i escarvem a veure
a on t'arriba aquella cosa.
Però, clar,
hi ha moments
que aquella cosa
no la pots arribar
a explicar al fons
perquè sortirien coses
que no interessen.
I també, avi,
moltes vegades
depèn de la realitat
perquè cadascú
inventa una realitat.
Cadascú pot veure
la mateixa imatge
i moltes persones
es fixen en coses
totalment diferents.
El meu tothom es fixa
amb l'autobús
i l'altre s'ha fixat
amb la persona
de la bicicleta,
l'altre s'ha amb el semàfor.
A vegades passa una cosa
allò,
m'han dit què?
Ui, això m'ha fa por, avi.
De lo que m'han dit què?
És a dir,
jo he vist això.
A vegades,
la gent
veiem una cosa
però no l'acabem d'entendre
quan la veiem
o no ens interessa
acabar de veure.
Per motius, no?
I en canvi,
n'hi ha que volem anar
fins al final
a veure el que hi ha.
I, clar,
això a la vida
passa
amb les famílies,
amb la societat,
amb els polítics,
amb els artistes
que no es poden veure
i un dia es trobem
una exposició
i tots som família.
O sigui,
que la vida,
la vida se la diguis,
perquè a vegades
et trobes en casos
dintre la mateixa escala
de veïns.
Veus una sèrie de coses
però, clar,
a vegades,
per circumstàncies
no les pots dir.
I a vegades
tu les dius
que tots els veïns
que algú les digui
i quan les dius
si no quedes bé
veus,
no sé per què ho ha dit.
O sigui,
que estem vivint
en una societat,
doncs,
què és això?
de circumstàncies.
Però, avi,
una cosa,
jo crec que
no només la vivim ara,
sinó això ve davant.
El que passa
és que cadascú
ho ha,
podíem dir,
ho ha trobat
en segons quins moments
de la seva vida,
no?
Mira,
moltes coses
que passen ara,
sigui a la societat,
a la família,
a l'ambient,
baralles,
carrers,
mals tractes,
tot el que sigui,
de fet,
quasi,
quasi,
que sempre n'hi ha hagut.
Sempre n'hi ha hagut.
És el que n'anava a dir.
Però ara,
el que passa,
que és el que es ven més.
Moltes revistes,
la tele,
moltes coses d'aquesta,
viuen d'això
i escarben
perquè surtin coses d'aquestes.
Llavors, resulta que ell,
resulta que ha fet això.
Llavors, resulta que no.
No ho ha fet.
Llavors, surt un altre dient
que sí que ho ha fet.
I ja són tres
que han venut un programa
o un anunci.
Saps com ho deia?
Sí, sí, sí.
Estem vivint una època, eh?
a banda de molt difícil,
que tot s'ha de dir,
potser no tan difícil
com alguna part
de la vida
a la qual ens ha explicat
l'Avi Ramon Perquí,
però, bueno,
que per la comoditat
que ja havíem començat
a conèixer,
ens està tocat de ple, no?
Sí, sí.
No, ja et dic,
i passa això.
de fet,
ara has de pensar
que abans, per exemple,
a Catalunya
tenim un caràcter,
més o menys,
amb la gent com érem
i passaven coses pròpies
del nostre ambient,
la nostra manera de ser.
Però ara pensa,
i he dit Catalunya,
però no he dit més allun,
de quants països,
races,
maneres
i costums
vivim aquí?
Doncs cada un té
un sistema,
una espècie
d'explotació,
de viure del cuento,
de, en fi...
De viure del cuento.
Bueno, sí, sí.
Home, sempre n'hi ha hagut, eh?
Per això et dic,
per això et dic,
sempre n'hi ha hagut gent de cantar.
Per això et dic,
i clar, hi ha gent
que això de viure del cuento
i dels cuantistes
li ha anat bé,
perquè pot obrir programes,
pot obrir coses,
m'entens com ho dic?
O sigui,
que hi ha una sèrie de coses
que, clar,
llavors tu també,
segons com te trobes,
ets més solidari,
però a vegades
quan te toca la cosa,
diré...
Compte.
Escoltant,
tu això ha de ser solidari,
perquè tot aquest abusa
de la meva solidaritat.
I la meva confiança,
que moltes vegades
jo crec que ens hem tornat
una miqueta més tacanyos
per les coses que veus.
Per les coses que veus.
A vegades,
jo,
m'agrada ser solidari
o oberto el que he vist,
però a vegades,
obres,
ets solidari
i aquell abusa.
Llavors,
quan toca a tu
les conseqüències,
pagues tu les conseqüències
de coses
que aquests
tant els hi fot
perquè encara no ho han viscut,
són d'una altra manera,
m'entens?
Sí, sí, sí.
I després,
hi ha gent
que també li interessa
figurar a llocs,
de la manera que sigui.
La qüestió és figurar.
És un altre problema.
O sigui,
que ens trobem
en una societat
que doncs aparentment
tot és normal,
tot això.
No,
no crec que no.
No, no,
deixa'm dir,
però llavors
quan a un
li pica
i s'ha d'arrascar,
dius,
eh,
però escolta'm,
que aquest apicó
em ve degut
amb això,
que a mi no em picava,
aquests mosquits
no hi eren.
Vull dir,
que hi ha una sèrie
de coses.
Mosquits o sangoneres?
De tot.
És que tinc el dubte ara.
M'ha vingut,
m'ha vingut així com...
Per això et dic
que hi ha moments
que parlem,
diem,
però clar,
és que hem creat
una societat
que l'ha d'admetre,
però per què?
Perquè l'hem creat
nosaltres.
Però, avi,
és el que dèiem
fa una estoneta,
que jo,
clar,
havíem entrat
allò que es deia
el benestar,
no?
Diguem-ho així,
que havíem,
teníem,
més o menys,
tots anàvem tirant,
teníem la nostra feina,
teníem la nostra casa,
sempre volem més,
perquè el ser humà
en si sempre
vol més.
Encara que
tinguis el paradís
dintre teu,
o tinguis el paradís
al teu voltant,
sempre necessitarem
anar a conquerir
d'altres terres,
encara que no les necessitem,
però, bueno,
les volem,
és l'ansietat
de l'ésser humà,
no?
Però és que hem viscut
unes èpoques
que del res
s'ha fet molt,
llavors aquest molt
s'han pensat
que no s'acabaria
i llavors ve
el que ve.
Per què?
O és que no m'ho pensava,
jo em pensava,
no,
no has de pensar,
has de pensar
quan comences.
Quan comences has de pensar
per què m'ho donen això?
I fins a on
puc arribar jo?
Per què m'ho donen?
Coi,
i en sec m'ho dones,
oh, doncs mira,
la mar de bé,
però llavors penses,
bueno,
i això que em dones
i no hi pensem.
A canvi de què?
I no hi pensem.
I saps quan hi pensem?
Quan veus que la butxaca
s'ha foradat
o quan veus que li t'escarrapen
i dius,
escolta'm això,
llavors,
ostres,
doncs no ho pensava,
no t'ho pensaves,
clar,
per aquesta vida
que ens hem trobat
molts ja oberta,
els altres,
m'entens?
Entre vostè i jo
i també hi ha mogut
podíem dir que
molts de miratges.
No vull dir
que ens hàgim volgut enganyar,
eh?
No,
no vull dir això.
Però dic que ens han fet
agafar-nos a il·lusions
que després,
quan hem tornat
al planeta Terra...
Escolta.
No, no,
però avi,
a veure,
que t'avenguin la moto
de que,
a veure,
tu vas a comprar
o vas a buscar
o vas a buscar
una cosa determinada
i en aquesta cosa determinada
t'afegeixin moltes coses més
pel mateix preu
del mes,
diguem-ho així,
més o menys,
jo crec que la gent pot saber
per on camino.
Això és una moto,
però clar,
tu dius,
vale,
sí,
però per quant de temps?
Per això et dic
i llavors tu has de pensar...
Per tot això no s'espoja, eh?
Però llavors mi aquesta moto
que dius tu,
has de pensar,
tinc prou gasolina
per aguantar la moto?
Ara?
O la gasolina me la tallaran
en algun moment determinat?
M'entens?
Aquest és el problema
que hi ha hagut sempre
amb les crisis.
Això.
El que passa és que aquesta
no l'hem creat nosaltres
perquè n'ha ajudat tots.
Mira,
de gent que ha viscut,
no diré del cuento,
que ha viscut
d'aquesta manera
que diem,
que en sec,
veus,
dius,
coi,
com pot ser que d'allòs?
Com pot ser que aquest
visqui d'aquesta manera?
Com pot ser?
penses,
bueno,
pot ser,
però llavors,
oh,
ja m'ho pensava jo,
no podia ser.
Però ho veus quan hi ha?
Sí.
Ja m'he dit,
veus una sèrie de senyors
amb uns grans capitals
que han fet aquí,
han fet allà el que sigui,
i es quedaria al voltant,
doncs,
que no ho veien.
Clar que no ho veien,
que t'aixupaven.
Clar,
perquè estàvem tots,
no tots allà mamant,
de la mateixa teta,
amb perdó.
I tu,
que estaves a l'entreçol,
no donaves compte del primer pis.
No, no,
i del sisè,
i que tot això venia de l'altre.
Però se't dic,
però ara veus una sèrie de coses,
dius,
però guaita,
ja m'estranyava a mi.
Clar,
i no se'n donaven compte.
Qui?
Qui?
Si nosaltres som les víctimes,
que,
que,
mira,
t'en donaves compte,
però,
com que anaves seguint
aquest ritme de vida,
i el que ho pensava bé,
i va tenir la sort,
de dir,
bueno,
això jo,
de qui no passo,
avui en dia,
no és que he vist qui ve,
però viu.
Viu.
Que hi ha molt, eh?
Ara mateix ens podem donar gràcies.
Depèn de com.
Doncs sí, doncs sí.
I la gent que,
mira,
no va saber dir prou,
doncs ara,
ho sento molt per ells,
òbviament,
però estan pagant les seves conseqüències.
Per això et dic,
per això et dic,
que a vegades...
I d'haver-se deixat enrere d'alguna manera.
Per això et dic que a vegades
hi ha coses,
que quan les dius,
te sap greu.
Clar que sí,
perquè es poden interpretar
de moltes maneres.
Em sap greu tot just avui aquest programa.
No, no, no.
Avi,
sempre ho diem,
i això ho sap vostè,
que sempre ho diem
des de poder
fins i tot ajudar
si es pogués.
Jo sempre he parlat,
a vegades potser em biguetes.
I des de la bona fe.
No cru,
que no ho dubti cap.
No cru però menys madur.
Ara m'ha agradat.
M'entenc.
No cru però ser madur, no?
Sí, perquè són paraules que se surten.
Bueno, aquestes paraules
se les escrigués segons qui.
Oh,
passarien a la història, eh?
No, però sap que a vegades
les paraules surten del cor,
surten de l'experiència.
Clar.
I passa això.
Nosaltres, doncs,
ens trobem en aquest cas.
Aquí a la ràdio,
doncs,
lligues amb l'altre
i fas això
i, clar,
i opines
i, clar,
hi ha coses que dius
i per què?
Hi ha coses que clamen al cel
que no és sentent, no?
Perquè és que encara
en tot dia amb això
encara passa,
oh, clar,
aquest te sap greu
perquè el pobre,
a més, aquell pobre
i quan no era pobre
i quan vivia,
quan vivia
que tu passaves,
passaves,
com jo sempre dic,
hi ha els primers rovellons,
vinga,
els primers maduixes,
vinga,
els primers cires,
vinga,
però no,
o sigui que això,
al cap de dos o tres dies
el preu canvia,
però el jo,
jo soc els primers
i això passa
no amb la fruita,
passa a la vida.
Jo,
no un piset,
un pis.
No,
dues habitacions,
quatre.
i llavors el pis,
el pis sense veure
quan el feien
i ara només en un planell
ja,
hosti,
quin pis més maco,
quin dibuix,
aquí això,
això,
això,
això,
i vinga,
ja resulta que allí
ni allò ni l'altre,
i dius,
oh, doncs com és?
I per què?
Oh, és que em feia gràcia
perquè jo et feia gràcia,
tantes coses et fan gràcia
i res de mirar.
Doncs sí,
avi,
doncs sí.
Avi sap que ens queda ja poc temps
i que hem d'anar acomiadant?
Bueno,
allò l'únic que demano ara,
saps què,
és que la gent,
doncs,
encara que no sentin l'avi Ramon,
no sentin el programa,
però que l'escoltin a la ràdio,
perquè la ràdio
és un element
que tenies a la platja,
te'l posarà al costat
i et farà companyia.
Doncs sí.
La televisió no pots fer-ho.
No,
no,
perquè a més a més,
la televisió deixes de fer coses.
El diari porta les brotisses,
però si fa venda se'n porta.
Veus?
O sigui,
que la ràdio,
dintre,
llavors tens l'avantatge,
que pots posar una emissora,
si no t'agrada la canvies,
depèn del tema.
Home,
jo per refereixo que no la canviïn,
eh?
Després,
llavors pensa una cosa,
si veus un programa que dius,
ostres,
fes-te l'efecte que és un d'això de xistes.
Sí,
acabem abans,
o sigui,
que la ràdio,
avui en dia,
a la cuina,
amb la ràdio,
sents el programa,
el que sigui,
la televisió,
si et descuida,
ja t'has cremat el menjar.
O sigui,
penseu que la ràdio,
doncs ara,
a l'estiu principalment,
és una bona companyia.
I llavors,
quan vingui,
vingui una vegada tardor,
o el que sigui,
ja ens tornem a trobar.
Espera, avi,
esperi, esperi,
no acabi d'acomiadar-nos,
perquè tenim a la Dora.
Ah, sí?
Dora,
hola, guapa.
Hola, guapos,
què tal?
Molt bé,
tu?
Escolta,
l'avi Ramon,
parla avui com si estigués enfadat
de totes les coses que passen,
encara que no ho digui clarament.
No, escolta,
no, no, perdona,
no estic,
no, no,
no estic enfadat.
El que passa,
que a vegades la gent,
segons com dius les coses,
m'entens?
Les has de dir d'una manera,
sense molestar a la gent,
però que sàpiguen
que hi ha una realitat.
Sí,
i tant,
que sí,
i tant.
I molta gent,
estic segur que molta gent d'avui,
diran,
mira l'avi,
però si pensen,
diran,
escolta,
avui explica batalletes
al costat del foc,
però no són al costat del foc,
són al costat del que he vist.
Avui,
avui d'hora,
i jo demano perdó
si alguna persona...
Avui d'hora
no estem al costat del foc,
avui estem al campo de batalla
a la Tierra, eh?
Saps què passa?
Que l'avi Ramon
parla amb molta raó
i molt de coneixement,
això la gent jove
no escolta en aquestes coses,
no els interessa.
Després,
després se'n dóna en compte.
Llàstima, eh?
Llàstima,
perquè jo crec que s'estan perdent
moltes coses per culpa d'això, eh?
S'obren els colors
i no s'obren els colors
que quedan per descobrir encara.
Però jo ho dic d'una manera
que no ofendre amb ningú,
m'entens?
Ja ho sé, ja.
Perquè,
ja ho sé.
Per a mi m'agrada molt d'escoltar-lo,
ja saps.
De totes formes,
Dora,
et diré una cosa
en dues paraules.
Li diguin.
Molta part de la joventut
no és culpa d'ells,
perquè nosaltres
vam dir,
com que vaig passar
el que vaig passar,
al nen que no li falti res.
Això és veritat.
I el nen l'han pujat
com ha volgut.
Sí, sí, sí.
Aquell nen vol ser...
Abans li havia...
Feies un dinar,
s'ha de menjar tot això
el que hi ha avui.
Ara, què vols per dinar?
Ah, no vull això,
te faré això, ja va.
Després el nen ha dit,
jo vols ser mecànic o l'empista.
no ho has d'estudiar.
Aquell nen l'estudi,
no.
Li agrada més coses de manuals,
coses, no?
I aquell nen li passen els estudis
per força.
És tant, tant que sí.
Clar,
aquell nen ha de viure també.
Arriba el dissabte,
arriba el diumenge
i necessita
avi,
papa,
necessito que...
I clar,
com que ho hem creat
d'aquesta manera,
ho hem de fer.
Hem de passar pel tothom.
Però sí,
que molta joventut,
perquè pensa una cosa,
que hi ha molta joventut
que viu sana,
sana en el sentit,
del que estem dient,
que lluita,
que treballa,
que fa,
que si no la societat
que ara tenim,
no s'aguantaria,
perquè en altres grans
no el podríem aguantar,
sinó que és part de la joventut
que és ferma
i és conscient
del que estan vivint.
Jo penso que si ara
se'm donaran a descomptar
de lo que...
Jo parlo d'aquesta manera,
però m'agradaria
que la gent
comprenguessin
el per què dic la cosa.
Que no ho dic
en plan desafiant,
sinó que dic en plan
d'avid,
d'avid de la vida,
perquè he vist crisis,
he vist coses,
famílies
i et sap greu
que per circumstàncies
que a vegades
no hi cauen,
cauen del tot.
I tant.
Dora...
Gràcies, Dora, eh?
M'has donat
miqueta d'ànim
hasta la temporada que ve.
Vinga,
que vagi bé,
bon estiu per tots.
Gràcies.
Adéu, Silvia, adéu.
Adéu, Silvia, adéu.
Adéu, Dora, gràcies.
Avi,
que tornem-la
a Sant Maravinent,
no?
Ni l'altra,
ni l'altra...
Ostres,
fins a l'octubre
us demanarà molt llarg, eh?
Ara saps quan tornaré?
Quan?
Pel setembre.
Vinga.
Per parlar...
Abans del dia 30 de setembre, eh?
Per parlar del concurs de Ronesco.
Això esperàvem.
Que la gent s'engresquin,
que serà un aconseguiment
com ha sigut sempre, no?
Però aquest any
serà amb abaners,
amb gent,
públic,
i avi,
si pot ser,
ens trobarem per la rebessada, no?
També.
Donarem un tomet per allà.
Aquest estiu.
Escoltar abaneres,
que jo me'n recordo més
d'un dia donar-nos per allà, no?
I si no,
donar un tomet per la platja.
Que també estaria bé.
Jo ja no seré el que era,
però intentaré ser alguna cosa.
Home,
home,
no li queda guerra que donar, eh?
Perquè penses que jo a les 6 de matí,
vegades ja estava a les roques,
fent músculos,
i ara hauré d'anar quan pugui,
per no caure amb els clots que hi ha,
i la gent que corre.
És el que estem dient.
Ara jo, per exemple,
vull anar per la platja
a donar un tomet per dir-ho a l'aigua,
pels peus,
el que sigui.
Però hi ha d'anar al tanto,
aquells nens a la pilota,
aquell que corre,
aquell que t'embesteix,
et fuma una trompedeta,
i no volia fer caos
i la feies per aixecar-te.
Vull dir,
que és això.
Però, avi,
això és la convivència,
ni més ni menys.
Ens agradi o no ens agradi.
Avi, gràcies.
Bones vacances.
Fins ara.
I perdoneu si durant la nostra temporada
hem dit o no hem dit.
Hem donat guerra,
que és important.
Gràcies.
i veit.
I'm going to go,
go,
go,
there's no stopping me.
I'm burning through the sky,
to 100 degrees,
you're smiling,
call me Mr. Fahrenheit.
I'm driving at the speed of light,
I want to make a supersonic man out of you.
Don't stop me now.
I'm having such a good time,
I'm having a ball.
Don't stop me now.
If you want to have a good time,
just give me a call.
Don't stop me now.
Cause I'm having a good time.
Don't stop me now.
I'm having a good time,
I don't want to stop at all.
I'm a rocket ship on my way to Mars,
on a collision course.
I am a satellite,
I'm out of control.
I'm a six machine ready to reload,
like an atom bomb,
about a war.
Oh, oh, oh, oh, oh, explode!
I'm burning through the sky,
200 degrees,
that's why they call me Mr. Fahrenheit.
I'm driving at the speed of light,
I want to make a supersonic woman out of you.
Don't stop me, don't stop me,
don't stop me.
Hey, hey, hey!
Don't stop me, don't stop me.
Ooh, ooh, ooh!
I like it!
Don't stop me, don't stop me.
Have a good time, good time.
Don't stop me, don't stop me.
I am running through the sky,
to 70 degrees,
that's why they call me Mr. Fahrenheit.
Hey, hey, hey!
Fins demà!
Fins demà!