Amb un cor partit en tres
Sabient que no hi pot fer-hi res
Molt aviat farà millor temps
Ferides que se'n van amb el vent
Caigut un cel d'estels
Un àngel congelat en el gel
Aviat haurà passat el fred
I sentirà que el pes se li ha tret
No es penja d'una creu
Perquè sap que aviat tot marxarà
Tot marxarà
I sap que no te creu
Viure riures com un déu
Déu, Déu meu
I a nosa creu
I sap que no te creu
I sap que no te creu
I sap que no te creu
Quand mes mal no poc fer
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada









Sous-titrage Société Radio-Canada
Sí, exactament.
Exactament.
Això és per mi el més gran descarat.
El de tirar endavant, el repte de caminar per a l'altre costat de la moneda, que pot estar fosca d'un costat i lluminosa d'un altre.
i és com el repte de... com que la negativitat atreu tant a la negativitat, és molt fàcil caure, eh?
i és molt magnètic.
És... doncs estic... el repte és com quedar-me més amb el positiu.
diria... és una feina.
Però, a més, Pol, el que també deies, i estic molt d'acord amb el que comentes, és més fàcil caure a la negativitat, no?
Sí.
que potser donar-li, depèn de com, un punt d'optimisme.
Exactament.
I això és el que s'aconsegueix amb aquest treball discogràfic de 100 cançons, de 10 reptes?
Sí. Cada cançó té... té un giro d'aquests. D'una forma o altra té... té... pot descriure o dir alguna cosa que fos o que s'interpreti com a negatiu entre cometes, però que hi ha una i una altra... ho giro i llavors ho celebro, celebro la girada amb la cançó.
I on s'han tret aquestes idees, els temes? D'on han sortit aquestes cançons? Em deies que, clar, has estat als Estats Units, jo no sé si allà has vist prou experiències, no per fer només 10 cançons, segurament que per fer-ne 20 i 30, no?
Això sí, aquests anys han sigut bastant curiosos, com sempre, però... suposo que en principi feia la lletra primer, tenia una llibreta ple de poemes en català.
La música era simplement tirar la cançó al riu.
Que maco, que acabes de dir una cosa preciosa.
Bueno, jo ho veig així, saps?
Sí, sí, no, no, és que a mi t'imagino, en els vols, en la tornada, t'imagino la teva habitació allà amb aquesta llibreta, acabant de fer, no?
M'he de dir, ostres, i fins i tot intentar embarallar-te amb aquella paraula que se resisteix...
Exactament.
I que dius, ostres, punyetes, que això va sortir, no? Que ho tinc aquí a la punta de llengua, no m'acaba de fer, no?
Sí, sí, sí, i és aquesta... és la persecució de tindre prou pacients per estar ja acostat al riu amb la crània tirada, però...
Ah, sí.
Van sortint coses, i sense ser massa dur amb mi mateix sobre com han de ser les coses, acceptar-me tal qual, acceptar el que faig artísticament tal qual,
doncs acaba sent una experiència molt dolça i fàcil, això, de pescar cançons, diguéssim, d'un riu que jo crec que és molt més gran que nosaltres.
És a ser que la música en si, saps? És tan immensa, no? Molt difícil dir que m'he inventat una cançó.
Aquest riu és no només de sentiments, segurament, no? És de sentiments, de pensaments, d'idees...
Sí, és una mica de tot, perquè els moments en què sorgeix una cosa més lluminosa o una cosa més profunda o més anyà,
crec, crec que és una connexió que es fa més anyà, perquè, de fet, l'art és com tangibilitzar coses que estan no manifestades,
i això és el que penso que és l'art, és aquesta pesca, fer de pescador i estar allà, i, saps, clar, depèn de la canya que portis, el fil que li pots...
Sí, sí, sí, però tot, al final, crec que és treure ja i com ho portes a terme perquè es pugui sentir, tocar, veure, olorar, el que sigui,
i, doncs, crec que sempre és una cosa més diví que...
Que humà, no?
Sí.
I tot això, i una miqueta més, si es pot, és el que tindrem a la vaqueria aquest dijous, dia 9 de febrer, a les 10 de la nit.
Tenim a Tarragona aquest dijous, Pol, però cap a on camines després? Cap a on continua aquest repte personal i també com està la teva agenda en qüestió de concerts?
Sí, vaig a Tarragona el dijous, llavors he d'anar a Vic divendres, llavors he d'anar a Lleida, el dissabte, això és el més immediat.
Això ho tens ja, que cap de setmana ho tens ple, llavors?
Sí, gràcies a Déu.
O sigui que s'ha agafat allò que dius, mira, ja que tornem, tornem amb la bateria ben col·locada, ben carregada, amb moltes ganes,
i allò que dèiem, no?, amb aquest repte per superar aquest any 2012 i els que convinguin a partir d'ara, no?
Sí, s'hi venen d'escarat.
Hi ha moltes ganes i em fa molta il·lusió vindre a la vaqueria, que conec la sala, he tocat uns quants cops allà, i res, em fa il·lusió.
És el que t'anava a preguntar, perquè per la vaqueria jo crec que més o menys assiduament has anat venint.
En el moment, potser que t'hem trobat per aquí, per Espanya, o que estaves per aquí, per Tarragona, que vingui cap a la vaqueria, forma part, no?, de gent de Tarragona, igual vaqueria.
Hem d'anar, no?, hem d'estar aquí.
Sí, bé, vull dir, he d'admetre que és una de les poques sales que conec, però m'agrada el fet que té un escenari molt baix,
i sempre estic provant d'estar el més a prop de terra, com el mateix nivell que la gent, perquè crec que un concert és una experiència,
vull que sigui una experiència molt comunal entre la gent i la gent que estan fent la música
i crec que a vegades a l'escenari posa massa alt l'artista, saps?
A més, és el contacte, no?, és allò que dius, és que en qualsevol moment m'aixeco i li dic gràcies per venir, no?,
o què et sembla el concert? Això no sé si t'ha arribat a passar, que algú ja t'ho digui, no?
Això ho faig. Sempre demano preguntes, i em dic com la gent demanant-los coses,
però també estic buscant una experiència, no hi ha cap concert que sigui idèntic a l'un a l'altre.
No, i no s'assembla massa en un concert, tampoc. Estic fent-ho com ho sento i vull que sigui una experiència,
que no un bolo. Una cosa que és única i és personal, és perquè la vida passa molt ràpida.
I l'hem d'agafar, no?, hem d'agafar aquest tren, no?
Sí, m'agrada fer coses que són memorables per mi, i simplement donar-li la llum,
que és una cosa única un dia. No n'hi ha per més, però...
Doncs, Pol, també única és la nostra entrevista amb tu. Moltíssimes gràcies per haver-nos atès.
A vosaltres. Recordarem a tothom que aquest dijous, dia 9 de febrer,
et tenim a Tarragona, a la Bequeria, al Carrer Bolledo, a partir de les 10 de la nit,
que el preu d'entrada oscil·la anticipada de 8 a 10 euros el dia del concert,
que jo crec que és ínfima el preu per el que ens dones de sobre l'escenari,
per el repte aquest que hem d'agafar tots, i que els esperem, no?
Sí, no hi ha problema. Està tot allà per agafar.
Sí, sí. I moltes gràcies per tindre'm.
Al contrari, i fins a propera, i esperem que la propera vegada puguis ser aquí en persona.
Si és per convidar-te a un cafè, que queda fet, eh?
Ah, va. Si aquest cafè encara combina millor.
Doncs vinga, fem-ho, eh?
Va.
Gràcies.
A tu.
Adéu-s'hi, bona tarda.
Adéu-s'hi.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!