Fins demà!
Fins demà!
Les càmeres no en porten, en principi.
No.
Però, vaja, avui en dia no fa...
Bé, potser sí que la porten.
Ja no fa falta.
És que ja no fa falta càmera per fer fotos, avui en dia amb el mòbil, no? Fins i tot.
Sí.
Sí, mira, perquè com que som en un moment important per Tarragona pel que fa a la fotografia,
aprofitem aquests dies, no?
I hem convidat d'una banda el Manel Granell i d'una altra el Ram Giné,
que bé són dos fotògrafs de la ciutat que ens explicaran una mica el seu dia a dia.
Doncs el saludem, Manel, Ram, molt bon dia.
Molt bon dia.
Deia, càmera no en porteu, però, vaja, avui en dia amb el mòbil, no? És facilíssim fer fotos.
No ho sé.
La veritat és que el mòbil és massa fàcil fer fotos, avui en dia amb el mòbil.
Acostumeu a portar la càmera a sobre o... sí?
Bueno, càmera, motxilla, tot el kit.
Sí.
Llavors, depenent del moment, o treus o ja tranquil·lament amb el mòbil.
Però el fet de portar la motxilla amb l'equip, sí, és una constant.
Imagino que la qualitat no serà la mateixa, no?, de la càmera al mòbil,
per moltes bones fotos que faci un mòbil avui dia.
No, per descomptat que no.
Continuar fent falta la càmera, allò... la professionalitat, no?
No, depèn, depèn.
Vull dir, un fotògraf pot fer una fotografia en qualsevol cosa, no?
I realment, si busques qualitat que després s'has d'ampliar
o que després s'has de buscar una sortida professional,
un mòbil és més complicat, això està claríssim, no?
Has de buscar la qualitat d'una càmera.
Però una càmera bona, una càmera bona, no ho fa un fotògraf.
A mi me'n pot donar un procés de textos, i soc, entre cometes,
incapaç de fer una novel·la.
Evidentment.
Bueno, una novel·la no, però potser un llibre d'història.
Just ara que no estàvem a punt d'entrar,
ens hem descobert una faceta del RAM,
que és com a escriptor d'història...
Però avui no parlem de mi llibre, com el faig escombrant.
No, perquè he sigut curiós.
Parlem de llibres.
Moltes gràcies.
Bé, jo la primera pregunta que us volia fer
és quan vau començar vosaltres a fer foto,
diríem, amb voluntat artística o professional, diríem.
Com ho recordeu, els principis?
Bé, jo vaig començar, potser, en 17 anys o així,
amb una càmera que havia agradat de mon pare,
que era una Voilander,
que era de les primeres, a més,
que portava un flash incorporat.
Se li posava una bateria a sota,
a manera de mànec,
i era bastant rara.
A partir d'aquí m'havia enganxat una miqueta,
i allò, quan se vol sortir, de fer fotos.
I a nivell professional,
potser farà uns 25 anys, ja,
que em dedico.
Déu-n'hi-ho.
Uns quants, uns quants.
I tu, Ram?
Jo vaig començar com ell, també.
És 17 anys, ho passa i soc més gran que ell.
Sí, que vaig començar abans.
I, realment, igual, no?
T'agafo un cuc de la fotografia
que prens la màgina qualsevol cosa que es bellugui,
que dic jo, no?,
per fer les fotografies.
Després vaig estar així fins als 25, 26 anys,
de casa, escrius, canalla,
s'han d'aprofitar la canalla a tope,
feina,
temps per situar-te durant la feina,
i ara, en l'època digital,
doncs vaig tornar a recuperar la fotografia,
perquè t'estalvies molt d'espai,
van revelar en blanc i negre
les cubetes, els líquids, els àcids,
una miqueta...
L'olor.
Sí, l'olor,
i ara és molt més fàcil fer la fotografia.
El que sí que sé és que ha evolucionat moltíssim,
tot aquest tema de la fotografia,
és a dir, des del revelat aquest que comentàveu vosaltres,
del fet de posar la bateria,
dels flaixos no incorporats,
amb aquestes càmeres tan compactes i tan...
que tothom porta avui en dia a sobre,
vull dir, l'evolució està impressionant.
Sí, sí, evolucionant molt.
Pensem que la fotografia tampoc té tants anys d'història,
i el digital tampoc té tants anys d'història.
Estem al principi de l'època digital,
i la qualitat que donen avui dia les fotografies digitals,
doncs Déu-n'hi-do, no?
I estem embrionària encara.
Imaginem-se d'aquí uns anys, d'aquí 15 anys,
que han anat molt lluny o 10, és igual,
que mirarem les fotografies d'avui dia i les veurem malament.
Estic segur, no?
Com quan ara veus una pel·lícula de Super 8,
o Beta, o HHS, que malament que es veu.
I nosaltres en aquella època ho veiem perfecte.
Ho veiem...
Que passa que potser d'aquí uns anys es tornarà a recuperar,
el mateix que ara s'estan recuperant filtres,
a nivell d'Instagram o de Photoshop,
que estan intentant donar la calidesa
o l'acabat que donaven pel·lícules d'abans,
sigui melvia, sigui blanc i negre...
És com el tema dels llibres, no?
Del llegir en paper amb llegir en llibre digital,
potser en la fotografia passa alguna cosa similar.
Sí, abans tu, els negatius,
jo crec que es podran fer servir tota la vida, els negatius.
Ara, un DVD, no sé si ho podran fer servir tota la vida.
El tenim que anar evolucionant, no?
Jo guardo DVDs, com qualsevol que estem aquí, evidentment,
jo d'aquí 5 anys no sé si podré llegir aquests DVDs.
Ho hem d'anar reconvertint, no?
Amb les cites de casset o amb les pel·lícules.
Efectivament.
Amb plaques de vidre encara pots reproduir ara les fotos
i pots fer ampliacions perfectes.
Sí, sí, sí.
L'altre dia llegia que...
Bueno, hi havia un article en un blog de fotografia
que deia que la revolució ben bé de la fotografia,
deia aquest blog, no?
Que no ve tant del fet de la càmera del mòbil
o d'Instagram o el que sigui,
sinó de la digital, diríem,
quan es fa el pas de la càmera fotogràfica analògica a la digital.
Artísticament, o sigui, a l'hora de treballar, de fer una foto,
vosaltres suposa que n'heu fet també a mana lògica, no?
I què suposa?
Jo, per mi, amb el digital,
la mancança que li veia era la màgia que tenia abans
quan estaves disparant a mana lògic.
O sigui, tu agafaves, carregaves un carret de diapositives
o carregaves un carret de blanc i negre,
o sigui, sabies concret el que anaves a disparar
i estaves encabat pendent del revelat.
Si era blanc i negre i tu ho feies tu,
doncs veies el procés, no?
Ara tens l'instant,
la pots repetir,
llavors tota aquesta màgia s'ha perdut una mica.
A part que en un moment estàs disparant 2.000 fotos
i abans t'ho pensaves, estudiaves,
mesuraves la llum, ho mesuraves tot,
abans de fer un...
de disparar, no?
O sigui, hi ha dispareces amb 35 mil·límetres
o dispareces amb 6x6, no?
Llavors amb 6x6 rodets més curts,
t'ho pensaves molt més i el procés era bastant més car, no?
I ara, càmera digital,
tens l'avantatge que, bueno, no hi ha despesa,
bueno, la inversió quan compres la càmera,
però ja són targetes, bateries, recargables i tot això,
i... no ho sé,
trobo a faltar, i això és el rato que...
o les hores, que jo també m'he tirat revelant en blanc i negre,
això no... no canvies per res.
Sobretot l'olor, l'olor que et quedava impregnada
quan revelaves, no?
Els líquids, els tancs de revelació, no?
I tu, Ram, com ho veus, això?
Jo crec que en aquella època,
i sembla que sigui molt lluny, no?,
aquella època de l'analògic,
però érem una miqueta suïcides, no?
Feies la foto, no sabies com t'ha quedat,
i, bueno, jo...
vaig fer un dia les fotos de mon cunyat
que es va casar i no em va sortir ni una.
Ni una, o sigui,
la meva cunyat i mon cunyat se van casar,
jo li vaig fer les fotos i ni una.
Clar, encara en parlen, eh?
Vull som amb mi.
T'ho anava a preguntar,
dic, encara s'ho va pitjor amb el cunyat perquè...
Sí, sí, però aquest neguit,
aquest nervis de dir,
com me les estic fent,
com me quedaran,
revelar el negatiu,
analitzar el negatiu,
a partir d'aquí treure el paper i tot això,
no hi és.
Els contactes, o sigui...
És a dir, la forma de fer fotografies
a nivell professional també ha canviat,
perquè molts usuaris ho comenten, no?
Abans tu pensaves molt
en aquells carrets de...
en aquells rodets de 24, de 36...
Sí, no, de 36...
I ara pots, clar,
generar 2.000 fotos en un dia
i després escollir,
borrar,
fins i tot amb la mateixa càmera,
és a dir,
que el concepte de fer la pròpia fotografia
també és diferent ara, no?
Jo no gaire,
jo francament no gaire.
Continues pensant-te molt a l'hora de...
No, jo faig la fotografia que veig.
No la busco, la que no veig.
No sé si m'arriba a entendre, no?
Abans, com deia molt bé el Manel,
analitzaves molt la fotografia
perquè tenies 36 en un rodet
i la buscaves molt bé, no?
Jo ara faig la fotografia que veig.
Després no m'entreting,
entre cometes, a buscar-ho.
I alguna vegada que ho he fet,
quina és la que jo trio al final?
La primera.
La primera de la sèrie,
que és la que a mi m'ha agradat,
la que jo hi visc i tal, no?
Això és la que estic absolutament d'acord.
No, és que hi ha molta gent que sí,
com dius, no?
2.000 fotografies.
Clar, i després les destria.
Què fas amb 2.000 fotografies després?
I gent inclús que, jo què sé,
un exemple fàcil, un casament, no?
Tens paren, surten ara amb càmera digital,
3.000 fotos,
si tu d'aquestes 3.000 fotos
ets incapaç d'escollir-ne 100
per tenir un bon reportatge,
pots plegar, no?
Imagineu-vos aquell diumenge a la tarda
mirant fotos del casament,
pot ser interminable, no?
No, no, jo penso que no.
A part, ho sé,
ara tens la gran avantatge
que pots millorar la foto
sense dir grans marques
que tots coneixem
de retoc fotogràfic.
Llavors, a partir d'aquí,
o sigui, una foto dolenta
la pots convertir automàticament
en una foto bona, no?
Llavors, les correts fotogràfiques
també t'estan admetent
un munt d'innovacions, no?
I si no, doncs ets un innovador
perquè estàs fent una altra cosa diferent.
Però diríem que potser
el que és el procés després,
posterior de tria,
canvia una mica, potser, no?
L'edició, sí.
L'edició i a l'hora de fer un discurs, no?
De fer un discurs, no?
T'allarga la feina a la producció
posterior, diríem,
del discurs disparant, no?
Les hores que potser ens tiràvem
abans rebel·lant,
doncs ara te les estires,
estàs allí,
assegut davant de l'ordinador,
triant, retocant
i, si cal,
totes les fotos que has fet.
I bé, ara estem parlant,
clar, i la gent,
perquè ens fem una idea,
la gent que ens escolta,
de quin tipus de fotografia feu,
com us definiríeu vosaltres?
Hi ha algunes coses que dius,
ostres, m'agrada molt,
aquest tema,
o vull sempre donar aquest missatge,
o veig que, sense voler-ho,
tendeixo cap a una cosa determinada, no?
Jo, pel tipus de feina,
el que m'agrada és retrat i arquitectura.
I, tot i que sembla que es puguin complimentar,
l'arquitectura m'agrada
l'edifici o l'objecte arquitectònic en si,
sense persones.
i, en canvi, m'agrada el retrat,
m'ho contradic una miqueta.
Quan poso,
quan incloca alguna persona
amb l'arquitectura,
m'agrada que estigui moguda, desenfocat,
o com un complement més,
si no destacar l'objecte arquitectònic.
I el retrat,
abans també ho comentàvem,
que amb el RAM també li agrada molt,
és la gent.
O sigui,
estic fent una col·lecció
de retrats de gent
que m'estan acompanyant a...
que em vaig trobant,
o sigui,
des de l'esmolador
de gabinets
que es posa a la cantona de casa meva,
no sé,
gent que te'l trobes
amb el teu dia a dia
i gent que no són importants,
o sigui,
importants amb càrrecs polítics
o d'així.
I això ho complimento
amb...
bueno,
col·laborant amb el festival,
amb Tarracoviva.
Molt bé.
Coneixem molt per les fotos
de Tarracoviva, no?
Sí.
Fa temps que estàs
involucrat en el festival.
Vaig començar
el 2006,
de casualitat,
perquè primer havia col·laborat
alguna feina
amb el Museu d'Història,
després vaig
fer les fotos
de la maqueta
de Tarracoviva,
segle II,
i arrel d'aquí
va ser quan vaig conèixer
amb el Magí.
El Magí m'ha fet el primer encàrrec
i a partir d'aquí
hem anat col·laborant.
I cada vegada
més implicat
amb el festival.
I tu, Ram,
com diries,
com et definiries?
O com definiries el que fas?
A mi m'interessa
tot el que es posa davant, no?
Jo sempre dic
que quan t'aixeques
el dematí del llit
i surts al carrer,
cada dia tens un escenari
i tens una obra de teatre
diferent,
amb diferents sectors,
diferents protagonistes,
que un dia
t'ha canviat el llum,
que cada dia
és diferent, no?
Llavors m'interessa
tot el que es posa davant.
Però m'inclino
igual que el Manel
amb els retrats,
amb les persones.
El contacte amb les persones,
a mi m'encanta, no?
I saber agafar-li
una expressió,
saber-li agafar un detall,
saber-li...
i després,
una cosa molt important
que queda del retrat
és l'amistat.
Tu estàs fotografiant,
com diu el Manel,
un edifici,
és molt bonic,
hi ha una sombra,
és molt bé, no?
Però el producte
d'una fotografia,
quan tu li pots ensenyar
el resultat final
a la persona
que està fotografiada,
si és que es dona el cas,
perquè a vegades fotografies
a gent que mai més la veuràs,
no?
I moltes robades pel carrer
i moltes amb un viatge
i tot el que tu vulguis,
no?
Però la relació
que després es fa
amb la gent fotografiada,
això és el que queda, no?
I la fotografia potser se'n va,
passa, la moda, tot,
el que llavors no
es podré reproduir mai més,
però que la persona
el tindré com a amic.
I això és el que
a mi personalment m'agrada.
Perquè si ara parlem una mica
dels projectes
que teniu entre mans,
ara, Ram, per exemple,
podem veure,
si explica'ns una mica,
això de la biblioteca-maroteca,
exposició sobre Martí Franquès
que heu fet
amb sis fotògrafs diferents, no?
Sí.
Explica'ns una mica
la teva intervenció aquí.
Heu agafat, no?
Fons documental
del científic.
Això ens va convidar l'Helena,
la directora
de la Biblioteca Maroteca Municipal,
a sis fotògrafos
i amb una persona
que fa els vídeos,
a participar
o a documentar
l'arxiu
del Martí Franquès
que està allí guardat, no?
Evidentment,
quan te se posa
davant de la taula
un projecte així,
fotografiar uns llibres,
entre cometes,
i no sóc un negoci d'expectiu
amb aquest llibre,
sis persones
podien coincidir molt
amb les imatges, no?
I per el que jo us deia abans
de la fotografia
de les persones,
doncs jo me'n vaig anar
a fotografiar el creador,
el Martí Franquès,
evidentment,
1800,
ara no existeix,
però
vam
vestir una persona
de Martí Franquès,
se va prestar
i vam recórrer
els jocs
on Martí Franquès
normalment treballava
sobretot els seus àmbits, no?
Els altres amics
que van fer fotografia
doncs se van dedicar més
a l'arxiu,
o se van dedicar més a altres coses.
I al final això
va recollir
el Nacho,
el Nacho Mayals,
va recollir en un vídeo
on érem entrevistats
cada un de nosaltres
i dèiem
com havíem enfocat
allò.
Però,
tot una miqueta
és el mateix,
vaig anar a buscar
a la persona,
al creador,
sense el creador,
sense aquella persona,
el que ve darrere
no existeix.
I jo personalment
vaig enfocar-me a això,
va ser una experiència,
el seu col·lectiu
encara també
prou bonica, no?
Ara,
segueixo parlant de mi.
Sí, sí,
ara què estàs fent ara?
Ara vull dir,
així està fet,
ho podem veure.
Això es pot veure.
El divendres,
passat demà,
inaugura una altra exposició
a Mora d'Ebre,
en aquest cas,
a la sala Juri d'Antonio,
sobre gent,
es diu
històries solitàries,
no?
I són,
és Nova York
i gent sola a Nova York.
A Nova York
hi ha 8 milions de persones,
però tothom va a la seva
i veus gent sola dinant,
gent sola en un banc,
al metro va 50 persones,
ningú parla amb ningú,
els ascensors pugis
amb persones,
ningú parla amb ningú.
doncs això es veurà
a partir d'aquest divendres,
a Mora d'Ebre,
i el 5 de desembre,
l'Estinglado número 4
d'aquí a Tarragona,
també s'inaugurarà
una exposició que es diu
Etíops,
una altra vegada persones,
no?
durant dos anys he anat dos vegades
dos viatges a Etiopia,
formen part d'una ONG,
i he tingut la sort
de tocar amb els peus a terra
a Etiopia,
no he anat a Etiopia,
no hi ha pràcticament turistes,
però n'hi ha anat a viure realment
amb les tribus
de prop del sudan del sur,
que viuen prehistòria,
prehistòria total,
i, bueno,
i són gent fotografiada allí,
no?,
en tots els espais,
d'això serà el desembre,
però,
si se n'adoneu a compte,
és Can Martí Franquès,
una persona,
Nova York Història Solitària
és una persona,
i Etiopia,
Etiops,
gent una altra vegada,
no?
Molt bé,
i tu, Manel,
què tens entre mans?
Perquè tu t'ho dediques 100%
a la fotografia,
i teus tindre encàrrecs,
també,
o no?
Sí,
és més enfocat a treball
que a mostrar la feina.
M'acosta bastant
fer exposicions,
l'última la vaig fer el 2009,
i la vaig fer a Cambrils,
a l'Ajuntament de Cambrils,
i també era una sèrie de retrats.
M'acosta exposar el treball
perquè, suposo,
soc bastant crític
amb la meva feina,
no tant d'ensenyar-la,
sinó a l'hora de l'acabat final,
no?
Com que ja soc crític,
sempre m'acosta ensenyar-la.
Suposo que és una contradicció,
també,
perquè si no ensenyes el teu treball,
evidentment,
la gent no el podrà valorar,
no?
Però sempre dic que el mateix,
no?
que a casa tinc un marc
que està buit
perquè
la foto bona
o la foto millor que he fet
encara està per fer,
si és que l'arribo a fer.
Llavors,
no sé,
projectes estic...
l'hem passat vaig estar col·laborant
amb l'excavació
de la catedral,
buscant la recerca
del temple d'August,
llavors allí vaig poder
fer un treball diari
durant vora dos mesos
sobre els arqueoles
com estàvem buscant el temple,
no?
I això és un projecte
que m'agradaria
que pogués veure la llum,
el que passa que és molt lent.
hi ha moltes imatges
perquè són moltes hores,
començava a les 8 del matí
i potser estava fins a les 12,
hi havia estones que estava sol
quan ells descansaven,
paraven o anaven a esmorzar,
llavors disfrutava
fent fotos sol.
Llavors penso que és un treball
que s'ha de mostrar
i s'ha de mostrar molt bé
i sóc bastant crítica
amb això,
llavors m'acosta,
suposo que potser agafo una arrencada
i llavors també faig alguna exposició,
però de moment no.
Hi ha algun projecte
que recordis allò especialment,
del qual estigueu especialment satisfets?
A tots dos us ho dic,
coses que ja hàgiu fet
que dius,
això em va agradar,
dius això,
la foto millor ha encara de venir,
però hi ha alguna que dius,
ostres,
algun de treball...
Per mi alguna cosa important
és aquesta col·lecció de retrats,
perquè és,
o sigui,
des de l'altre dia
passejant pel balcó
vaig veure un noi
que fa bombolles
amb això,
i vaig estar parlant amb ell
i vam quedar per fer fotos un dia,
perquè,
no sé,
la tasca que fa pels nens,
que no tots els nens ho entenen,
perquè tots van a rebentar la bombolla,
o sigui,
en lloc de disfrutar
de les formes que està fent
i tot això,
i, no sé,
me vaig trobant amb gent cada dia
i cada dia,
doncs,
vaig quedant,
o sigui,
l'exemple
més pràctic
és aquest
de l'esmolador,
no sé si està ben dit,
un senyor que esmola
els caminets
i que va per...
Doncs,
vam quedar un dia
allò parlant
i potser vam estar
dues o tres hores,
és el que deia el Ram,
després de la foto
el principal
que et queda
és la persona,
la conversa que has tingut,
l'amistat que es pot iniciar,
ara cada vegada
que ens trobem,
patem la xerradeta,
ell m'explica
els seus problemes,
i potser és una persona
més jove que nosaltres
però amb una dificultat
i amb una història
molt important darrere,
no?
Un senyor que també toca
la cordeu
a tocar el mercat,
o sigui,
són gent que em vaig creuant
i cada dia me vaig...
Suposo que arribarà el moment
que em plantaré
i diré,
bueno,
faré tota aquesta col·lecció
de retrats,
però de moment,
potser n'hi ha una trentena
que...
Llavors,
no sé si faré l'exposició
o seguiré retratant.
M'agafen ganes
de veure'ls.
Gràcies.
I tu, Ram,
hi ha algun treball
que recordis?
Igual,
jo també tinc un projecte
de fotografiar amics
que clar,
jo
quasi estic a 60 anys,
quasi,
llavors tinc amics
que quan eren molt joves
jugaven a futbol
de portes
o eren a dos
o qualsevol cosa
i estic resituant
actualment
a l'època
de la seva joventut,
no?
Un cas concret,
un jugador,
un porter de futbol
que havia provat
fins i tot a l'espanyol,
que tenia cert nivell,
ara en té 58 d'anys,
doncs va recuperar
tota la vestimenta
de l'adumentari
que tenia en el seu moment,
les xinolleres aquelles
de les tiretes,
els colls per sota,
vam anar en un camp
de futbol de terra
i es va posar
sota els pals,
no?
I li vam anar
amb un amic,
li va xutar
4 o 5 pilotes
i va volar
a buscar una pilota
en els quadres,
però l'endemà va acabar a urgències,
també ho he de dir,
però va volar,
jo el tinc fotografiat,
volant tot el frontal
a buscar la pilota,
58 anys,
això,
primer que d'on vidilla
la gent,
no?
Després repesques,
doncs els amics que millor
els tens una miqueta
oblidats,
un altre cas,
una nedadora,
14-15 anys,
campiona de Catalunya,
campiona d'Espanya,
tal,
un banyador negre,
perquè,
evidentment,
el d'ara,
el cos que té ara
no és el mateix d'abans,
però amb les fulleres
de plàstic velles
de la seva època
del tàrraco,
el casco del tàrraco,
i li hem fet fotos,
li estic fent fotos,
recuperant-les totes amb la nena,
no?
Una directora d'escola,
la foto que tenim tots
amb el mapa polític d'Espanya
darrere,
la bola del món,
doncs 60 i escaig anys,
amb unes trenetes,
ella amb la bata
amb el coll blanc,
amb una plomilla allà davant,
la bola del món d'Oterracio,
i darrere...
A part que tu passes bé,
és una forma de repartir
o convidar el teu hobby
amb els teus amics,
no?
Llavors,
aquestes fotos,
no les hem vist,
pràcticament.
vegin,
si tenim la possibilitat
d'ajuntar 40 o 50 fotografies
i fer no sé el què,
una exposició,
un llibre,
no sé el què,
però l'estona que passarem,
aquests 50 o 60 persones
allí rient,
això és que no té preu,
és que això no té preu,
no?
Perquè és curiós,
perquè tots dos coincidiu
en coses,
no?
I veig un cert,
diríeu que ja teniu
un cert compromís social,
diríem com a fotògrafs,
o humà,
fots i tot,
no?
Veig que hi busqueu alguna...
O sigui,
la fotografia serveix també
per alguna cosa més,
que és aquest compromís
amb les persones,
parleu de persones solitàries,
de persones que potser no
són importants entre cometes
en el sentit
del que considerem
convencionalment
com a important,
no?
Aquest compromís
hi és per part vostra?
Jo és diferent,
en el manel,
jo no parlo amb la gent,
jo,
la majoria de fotografies,
estic obviant
el dels amics,
però jo,
la nova lleu solitària,
la gent solitària
només va parlar amb un,
que li va demanar permís
per fer fotografies,
també són robades,
són fotos que no saben.
I creus que fan una funció,
d'alguna manera?
O no l'hi busques tant?
No ho busques tant,
jo personalment
no busco tant.
Si busco,
per exemple,
amb la gent d'Etiopia,
que he anat dos anys
amb l'Una Jèssica,
busques ensenyar
com viu a aquella gent,
les penúries que tenen,
que sempre tenen
la reia a la boca,
no tenen rei,
t'ho donen tot,
això és cert,
no?
Aquest àmbit social,
aquí sí,
a Nova York,
ara no,
el que jo vaig trobar
fa un any
no és el que veuríem
aquesta setmana,
segurament,
però no,
és un...
va sortir el postre de fer
a Nova York,
vaig escarbar
tot el que tenia fet
a veure què hi havia
i va sortir
les històries solitàries,
no?
Però no parlo jo
amb la gent
com fa el Manel,
que jo crec que
s'implica més ell
que jo socialment.
A mi és que m'agraden
molt les històries,
llavors,
tots són petits mons
que vulguem o no
tots estem connectadets,
o sigui,
l'acció de cadascun
repercutirà amb l'altre,
llavors aquest senyor
que torna amb el mateix,
o sigui,
quedar amb ell un dia
a les set del dematí
amb la seva bicicleta,
amb la mola,
fer una sessió,
hola Déu,
me'n vaig,
no,
penso que hi ha
alguna cosa més al darrere,
o sigui,
jo retratava,
aquesta col·lecció
és un retrat
de la part esquerra
de cadascú,
de la cara,
llavors retratava
les mans
i després
a l'espai
en treballaven.
Tu veus
les mans
d'aquest senyor
i t'expliquen
un món,
mires la seva cara,
els seus ulls,
les venes
dels ulls
i te transmet
molt més,
o sigui,
o t'ha de transmetre,
llavors m'agrada
que m'expliquin
la seva història,
m'agrada
la comunicació,
m'agrada.
I la vostra relació
amb el 2.0,
diríem,
com és això?
Ara passem
a un tema més general.
Com veieu
aquesta irrupció,
diríem,
del que hem dit
de xarxes
com Instagram
o com,
ja fa molts anys
també,
que funciona
Flickr,
per exemple,
vull dir que
aquesta revolució
2.0
que et permet
que tothom
agafi la càmera,
que no vol dir
que tothom
sigui fotògraf,
sinó que tothom
pot agafar la càmera
i fer una foto,
com ho porteu vosaltres
i què n'opineu?
Jo personalment
la xarxa social
l'ha fet molt a favor,
però jo crec que
la gent
abusem
de les xarxes socials,
jo com a fotògraf
sempre he dit
que tothom
sap fer fotografies,
fotografies,
fotografia,
hi ha menys gent
que sap fer fotografia,
no?
La setmana passada
crec que era,
la Balló deia
que la pintura
no es veu,
no es troba,
jo crec que és
al revés
de la fotografia,
no està a tot arreu
la fotografia,
tothom fa fotografies,
tothom les penja,
tothom les mostra
i estic a favor
que sigui així,
però potser
hi ha molta palla,
hi ha molta palla
i potser fa mal
fins i tot
a vegades
la fotografia,
perquè arribes,
jo m'agrada molt,
jo aprenc molt
mirant el que fan
la resta de gent,
però hi ha un moment
que tries
8-10 persones,
20 que la segueixes
i la resta ja no t'interessa
perquè es fullarà,
que perdonem l'expressió,
i m'acosta molt
juzgar la gent,
jo dir-ho
que una fotografia
és dolenta,
m'acostarà molt
dir-la,
si l'han fet
de casualitat
i ha quedat
una obra d'art,
però torna-la a fer,
la tècnica
que teníem
segurament
al Manelio
fa 30 anys
enrere,
la gent fa fotografies
i no en tenia
ni idea
de la tècnica,
ni idea,
jo les fotografies
emergentes,
les bellugades,
tot això,
nosaltres les llançàvem,
i ara hi ha gent
que fa exposicions,
això,
ha canviat completament,
no estic en compte
de les emergents
amb tot el carinyo
del món,
però potser
ens passem
una miqueta,
jo he anat a veure,
com deia abans,
m'agrada molt veure
el que fan els altres
i a vegades
m'estan fotent el pèl,
això que hi ha aquí penjat,
això no pot ser,
hi ha una camera
que m'estan enviant
a veure com reacciono jo,
i insisteixo,
tot això és perquè
t'ho posen
tot tan a l'abast
que és tan fàcil
que fins i tot
se perd el valor
del que està fent la gent,
no?
Hi ha fotografies
en Instagram,
hi ha fotografies magnífiques,
hi ha fotografies xabó,
no?
Però bueno,
estan penjant en Instagram,
són actualitat
un dia,
dos dies,
no sé quants links
tenen que m'agusta,
m'agusta,
i desapareixen.
Ja està,
ja han passat l'història
d'aquelles fotografies,
no?
I això és el que a mi
m'ha sap greu
del 2.0,
no?
Que és tan, tan...
Tan efímer, diríem.
Sí,
és tan efímer,
és tan el moment,
el moment,
el moment,
que fa una hora
ja és vell,
no?
I tu, Manel,
com ho portes?
Bé,
jo porto bastant bé.
Sí?
L'utilitzo més,
més,
perdó,
quan m'interessa
difondre alguna cosa,
alguna notícia,
alguna cosa,
alguna foto,
però no abuso d'ell,
Instagram ben bé
no l'utilitzo,
les fa i me les guardo,
no sé si pel mateix,
o sigui,
pel fet aquest
de mostrar-ho,
però penso,
el que estava dient el Ram,
penso que hi ha un excés
de fotografia
i fa pocs dies
estava corrent
per la xarxa,
això és,
que tothom es pensa
que perquè té
3.000 amics al Facebook
és molt conegut,
el que està escrivint
al Twitter
és un escriptor
i el que utilitza
Instagram
és fotògraf.
De fet,
fins i tot ara
llegiem ahir,
Rosa,
que Twitter i Facebook
aplicaran també,
o donaran la possibilitat
d'aplicar filtres
com Instagram,
és a dir,
que s'hi van sumant
al carro també,
aquestes xarxes,
no?
Sí,
Instagram també ara
canvia,
canviarà el format
i farà tipus
Facebook,
llavors la plantilla
que li dius,
si és el mateix
que Facebook,
llavors,
bé,
no ho sé.
Bé,
clar,
suposo que això
ja sabeu que és vertiginós,
no?
L'evolució,
ara hi ha una cosa,
d'aquí dos mesos
potser hi haurà una altra,
no?
Però,
clar,
és aquesta efervescència
que potser vivim,
no?
Que alhora també,
no sé com veieu,
el fet també
que sigui tan fàcil,
alhora també
fa que la gent
o una part de la gent
pugui educar més
la mirada
cap a la fotografia
perquè també,
per exemple,
els que som,
els que no sabem
fer fotografia,
el fet de mirar-ne
i mirar-ne
i d'alguna manera
ens educa
visualment,
no?
O sigui,
o sigui,
hi ha potser
aspectes negatius
aquests,
no?
Hi ha tant aspectes positius
com negatius
perquè és aquest allau,
no?
d'efervescència,
de compartir informació,
de molta rapidesa,
no?
Que potser porta
les coses bones
i també les dolentes,
no?
Una mica.
Són milions de fotografies
que estan circulant
cada dia,
llavors,
és el que diu ell,
o sigui,
tu pots tenir
o tindràs agregats
quatre o cinc persones
que al cap i a la fi
te transmeten alguna cosa,
o sigui,
perquè estar mirant fotos
per mirar
jo tampoc ho miro,
o sigui,
jo busco alguna cosa
que em digui,
que m'emocioni,
que em procuri
alguna resposta,
o sigui,
o no en sé el suficient
perquè està veient fotos
desenfocades,
mogudes i demés.
Nosaltres ja d'entrada
ja ho descartàvem,
no ho sé,
dintre dels continguts aquests
és complicat,
és complicat.
I per això
no estic menys preant
ni molt menys
de tots els híguers,
o sigui,
no se m'enfadi
ni molt menys,
o sigui,
crec que molta gent
ho veu això,
jo crec que s'entén
perfectament.
És això,
que s'entén
tant les coses,
o sigui,
potser estem tots immersos
en aquesta revolució
una mica,
que no sabem ben bé
on anirà,
però bé,
és una mica viure-la,
no?
Mentre no sigui una moda,
mentre no sigui una moda,
que després d'aquí
tres anys
ningú se'n recordi
i la gent que
ara està fent fotografies
amb el mòbil i tal,
llavors dic,
ba,
doncs hi ha altra cosa
maniposa,
no?
Mentre no sigui una moda,
per mi és favorable,
no?
però el fomot és que
d'aquí tres o quatre anys
la gent que avui dia
està fent fotografia,
doncs ba,
s'ha dit una altra cosa,
però és una aplicació
que és no sé què,
i és online
i parles amb gent de fora
i tal,
i llavors la fotografia
és arraconada,
no?
Mentre es crea afició
a la fotografia,
qualsevol any,
per mi és bona,
no?
Però amb uns límits.
Molt bé.
Bé,
suposo que ja hem d'anar
fent l'última pregunta,
no, Miguel?
Sí, sí.
A tots els que passeu per aquí
us fem una última pregunta
que és com us transforma
la cultura
en el vostre dia a dia,
en el vostre cas,
doncs si voleu,
com us transforma
la fotografia?
A mi,
a mi em preocuparia
que em transformés
la incultura,
no?
Esti més preocupat
per la incultura
que per la cultura.
La cultura
crec que la tenim
tots assumida,
no?
Es forma part de nosaltres,
està aquí,
hi ha gent que la té més,
i aflora més
aquesta cultura
que altres,
però tothom té cultura,
no?
Una cosa és tenir,
l'altra és fer-la,
no és el mateix,
no?
Tothom tenim cultura,
amb més o menys grau,
no?
Ara,
fer cultura,
doncs jo crec que la fem
cada dia tots els que estem
aquí asseguts ara,
no?
Cadascú amb el seu món,
no?
I,
soltosament,
cada vegada coneixes
més gent que també s'ha
abocat a fer cultura,
no?
De manera desinteressada,
no?
Perquè fer cultura
de forma interessada
ja no anem bé,
però fer cultura
de forma desinteressada
per mi és el millor,
no?
M'ha fet amb aquest aspecte
que t'aixeques al dematí
i no te n'adones,
però estàs fent cultura,
no?
Que això és important,
fer-la sense donar-te'n compte.
I a tu, Manel?
Jo, ben bé,
tampoc sé si m'ha transformat
o no m'ha transformat,
penso que el mateix
que el RAM,
tots formem part de la cultura
i sempre
anar a buscar alguna cosa
que et provoqui.
O sigui,
el fet de tenir més ganes
d'aprendre,
tenir més ganes de,
no sé,
però transformar,
transformar,
no sé si és ben bé
la paraula.
Ha de ser alguna cosa
que cada dia,
o sigui,
t'emociona,
t'agrada,
treballes,
la comparteixes,
la relació també,
o sigui,
no sé,
hi ha coses
que són inherents
i que tots ho portem
dins, no?,
de fets culturals
i de més,
però a part d'això,
no sé,
relacions,
per mi és molt important.
Molt bé.
Doncs és diverses maneres,
no?,
de transformar-se
en la cultura rosa,
com ens expliquen
cada setmana
els convidats
que ens portes
i com sempre
acabem amb una
recomanació
i avui saltarem
de la fotografia
a la literatura
perquè ens convides
a reflexionar
sobre aquest tema,
no?
Sí, bé,
aquesta setmana
volíem recomanar
un blog
que ja és un clàssic,
que és el blog
de l'escriptora
Olga Txirinax,
que bé,
suposo que tots els que som aquí
ja la coneixem,
no?,
una escriptora poeta,
novel·lista,
doncs,
de Tarragona
i que fa molt de temps
que porta en marxa
aquest blog,
que és olgatxirinax.blogspot.com.es
i bé,
allí, doncs,
hi trobareu
totes les seves reflexions
al voltant de la literatura,
de política,
de molts altres temes.
Olgatxirinax.blogspot.com.es,
volia comentar que ara, precisament,
la Biblioteca Pública
li està organitzant
tot un cicle d'activitats
a un club de lectura
i bé, per exemple,
el 22 de novembre
hi haurà un acte
que serà obert
a tothom qui vulgui,
que serà un col·loqui
amb ella
a les set de la tarda
i bé, bé, això
ja ho podreu anar
trobant la informació,
però bé,
perquè ho tingueu al cap
que aquest tardor
se li dedica
una mica d'atenció.
Doncs,
n'estarem també pendents.
Ram Manel,
moltes gràcies.
Gràcies.
La setmana que ve, Rosa,
no ens retrobem
a l'horari habitual,
però d'aquí 15 dies, sí.
Perfecte.
Puntualment.
Molt bé.
Vinga, que vagi bé.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.