Tothom, un programa de Tarragona Ràdio normalitzant la discapacitat.
Hola, què tal? Molt bon dia. Benvinguts una setmana més a l'Espai Tothom de Tarragona Ràdio.
Ja som dilluns 27 d'agost. L'agost va tocant a la seva fi i qui ho diria quan el passat mes de setembre encetàvem ja la que suposaria la tercera temporada d'aquest espai
que intenta estar al costat del col·lectiu de persones amb discapacitat, parlant d'una manera clara, entenedora, sense embuts, normalitzant la discapacitat.
I ja ens hem plantat al darrer espai de la temporada radiofònica del Tothom.
Al setembre el Tothom farà vacances, ens dedicarem un mes al descans, això sí, esperem tornar el proper mes d'octubre.
I precisament el passat octubre del 2011 ens entrevistàvem el Rafa Pallero.
Ell és doctor en psicologia i membre de l'equip d'atenció bàsica dels serveis socials de l'11 a Tarragona des de l'any 1988.
I per què us explico això? Doncs perquè avui us proposem recuperar, recordar aquella entrevista que li fèiem al Rafa Pallero ara fa aproximadament nou mesos.
I avui volem recuperar la sintonia de Tarragona Ràdio i volem que torni a ser protagonista del darrer espai de la temporada del Tothom.
Si voleu posar-vos en contacte amb nosaltres, si voleu fer-nos alguna sugerència de cara a la temporada vinent, ho podeu fer a través de les vies de comunicació.
Tothom arroba tarragonaradio.cat el nostre correu electrònic, també al facebook.com barra tothom i al twitter a twitter.com barra tothom.tr.
Són les maneres que teniu d'apropar-vos al tothom, un espai que com cada setmana avui us dirigeix i presenta un servidor, Miguel González. Comencem!
Tothom és que pensem que el camp de la psicologia juga en nombroses ocasions un paper fundamental en l'atenció de les persones amb discapacitat.
Ara li preguntarem al nostre convidat, el Rafa Pallero González, ell és doctor en psicologia i psicòleg de l'11 a Tarragona i Lleida.
És autor de diversos articles sobre l'ajust a la discapacitat visual i també ha rebut el premi Panyella Casas de la Societat Espanyola de Geriatria i Gerontologia.
A poc a poc anirem desengranant el seu currículum. De moment el saludem. Rafa, bon dia.
Hola, bon dia, Miquel.
Comentava a l'inici d'aquesta entrevista que la psicologia juga un camp important en l'atenció a les persones amb discapacitat.
No sé si ho penses així, suposo que sí.
Sí, sí, evidentment la intervenció psicològica, el paper de la psicologia o el paper dels psicòlegs en donar un cop de mà a que les persones amb discapacitat puguin tirar endavant i portar una vida més normal és bastant fonamental.
Anirem, com deia, a poc a poc desengranant el teu currículum al llarg d'aquesta entrevista, però anem per parts perquè també volia que hi hagués una càrrega personal en aquesta entrevista.
I m'agradaria que ens expliquessis com és la primera presa de contacte que tens tu amb el món de la discapacitat.
Com comences a interessar-te o com comences a centrar una mica més els teus estudis en aquest sentit, en aquest camp?
La meva primera presa de contacte amb el món de la discapacitat és de molt petit.
En un barri on jo estigueixava hi havia uns nens amb síndrome de Down i és una cosa que em va impressionar molt i sempre vaig pensar en intentar fer alguna cosa per ajudar-los.
Després allò va desaparèixer del cap i un cop acabada la carrera de psicologia entro en contacte amb el món de l'ONCE a través d'una persona prou coneguda a Tarragona,
l'alcalde actual, Femís Ballesteros, que ha estat durant molt de temps col·laborador de l'ONCE,
i a través d'ell començo a contactar amb el món de la discapacitat visual i és realment quan conec un món absolutament desconegut per a mi que m'impressiona bastant.
T'impressiona bastant i llavors a partir d'allà la vida et porta a formar part d'aquest servei d'atenció bàsica dels serveis socials de l'ONCE a Tarragona, no?
Sí, jo entro a treballar al març del 88 a l'ONCE, sent el primer psicòleg que hi havia aquí a Tarragona amb el món de l'ONCE i un dels pocs que hi havia a Espanya.
Es començava a introduir la psicologia dins de l'ONCE i estava encara per definir tot el que es tenia que fer i de fet els primers anys ens dediquem precisament a intentar veure com la psicologia pot millorar la vida de les persones amb discapacitat visual.
Clar, t'anar a preguntar ara quin era el repte inicial, però és que ens l'has comentat, és definir, no, quin paper ha de jugar la psicologia en l'atenció a les persones amb discapacitat.
Totalment, perquè no hi havia ni res escrit, ni hi havia pràcticament recerques en castellà ni en català no hi havia res i quatre coses només en anglès difícils de trobar, perquè en aquella època si recordem això de l'internet no existia encara.
Ara és molt fàcil, clar, entrem a internet i trobem pràcticament informació sobre qualsevol tema, però en aquella època havia de ser més complicat trobar pautes que ajudessin a definir això, però vosaltres de fet ho aconseguiu.
Sí, sí, s'aconsegueix, de fet s'ha treballat molt, hi ha molta gent a tot Espanya que està treballant en la mateixa àrea i entre un grup, no tots, però entre un grup, aconseguim definir bastant quin ha de ser la nostra intervenció,
comencem a fer tasques de recerca, es comencen a escriure articles com tu deies, fins i tot s'acaba escrivint un manual i ens dediquem durant bastant de temps, part de la nostra feina, no tan sols a atendre les persones amb discapacitat visual, sinó a fer recerca.
Després parlarem d'aquesta recerca i d'aquestes intervencions, però fem un apunt, el passat 30 de setembre el Rafel participava en una taula rodona dins de les jornades de l'ètica en la intervenció psicològica que organitzava la delegació de Tarragona, del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya.
La teva ponència, la teva xerrada, portava el títol discapacitat o persones amb discapacitat. En el moment de tractar psicològicament a un pacient, se l'ha de considerar principalment persona o discapacitat?
Mira, una cosa que ara pot semblar absolutament evident, l'any 88 i abans no era tan clar això, perquè moltes vegades se feien intervencions pensant només en la discapacitat i no en la persona que hi havia darrere.
Això ha sigut un camí paral·lel al que ha portat la psicologia, en què abans la persona més rellevant d'un tractament era el professional, quan realment la persona més rellevant és el pacient.
I, de fet, inicialment se parlava del que deien els equips i amb la nostra feina es va aconseguir a poc a poc que es parlés de què és el que realment li interessava a aquella persona, que a més a més de ser una persona té una discapacitat visual.
O sigui, que posaríem en primer terme el mot persona i després el mot discapacitat, no?
Sens dubte, quan sabem perfectament que durant molt de temps ha estat al revés, i es parlava dels segurs o es parlava dels que vulguem, no?
Sí, sí, del sexe, del sord, sinó de persones cegues o persones sordes. Prevaleixi aquesta condició.
No exactament. Ni persones cegues ni persones sordes. Persones amb ceguesa o persones amb sordera.
Aquesta seria la denominació correcta, no?
La que jo considero...
La que tu consideres correcta.
La que tu consideres correcta.
La que tu consideres correcta.
Després el llenguatge comú ja sabem com és, no?
Clar, clar, clar.
Coordinador i coactor del Manual Psicologia i Ceguesa, manual per a la intervenció psicosocial a l'ajust de la discapacitat visual.
Ja ho comentàvem abans i, de fet, ens ho has afirmat tu mateix, però el teu camp de treball i d'estudis basa fonamentalment en això, en l'ajust a la discapacitat visual, no?
A què ens referim, Rafa? Referim a persones que han perdut la visió, que ja han nascut cegues. A què ens estaríem referint, amb això?
Ens referim a tot.
I fins i tot el model que nosaltres vam dissenyar es pot aplicar no només a la discapacitat, sinó a altres circumstàncies de la vida.
Dic el model que vam dissenyar, però nosaltres bevem dels autors principals de la psicologia, és a dir, no s'inventem res de nou, sinó som capaços de sintetitzar moltíssimes coses.
Parlem de com a la vida d'una persona hi ha alguna cosa que canvia.
És com quan tenim un ordinador i ens canvia en el sistema operatiu, que es quedem absolutament desconcertats i no sabem ben bé com reaccionar.
I necessitem un procés d'ajustament a les noves circumstàncies, aprendre a funcionar de nou, modificar estratègies prèvies que poguéssim tindre o inclús aprendre de noves.
I passa tant a persones que poden perdre la vista de grans com a persones que l'han perdut de petites i tenen que també fer una adaptació, com fa qualsevol a la vida,
però amb la particularitat que requereix un esforç més gran pel que realment representa el dèficit.
I alguno ja segur que s'està preguntant, i què passa amb les persones que ja directament són cegues de naixement?
També se produeix aquest procés d'adaptació?
Sí, una mica com dèiem, en el moment en què la persona està creixent, se va trobant que té unes capacitats diferents de les que pot tenir molts dels companys de la classe
i pot requerir tota una altra sèrie de processos per adaptar-se a aquella vida,
igual que qualsevol altre nano, però aquell té la vista que l'ajuda a fer les coses més ràpid,
i allò requereix també d'un procés d'ajustament amb aquella classe o amb aquella societat
amb la qual realment, pel fet de no veure-ho, un bac amb un cert retras.
I com podríem definir, Rafael, aquest procés d'adaptació que ha de ser una persona que ha perdut la vista
o que de fet no l'ha tingut mai?
Doncs mira, a contràriament com s'ha cregut moltíssimes vegades, perquè amb això sí que hem trobat informació
i aquí hi ha gent que parla del famós model de les fases que també s'aplica amb els processos d'adol i aquestes coses.
I sembla que sempre que parlem d'un procés d'adaptació hem de passar per les fases, no?
Primera fase, segona fase...
Això és el que deia la teva, i això que n'altros, no és que ho neguem,
perquè hi ha gent que sí que més o menys funciona com els manuals,
sinó que naltros parlem d'una cosa que són les diferències individuals.
Cada individu és com a tal, únic, i té una manera de funcionar i d'enfrontar-se al món diferent.
De tal manera que hi haurà gent que sí que pot passar per aquestes fases teòriques
i ben bé mai demostrades, però hi ha gent que realment el que fa és fer,
el que nosaltres parlem, fer que en marxa les estratègies d'afrontament.
Aprendre com funcionar, valorar les circumstàncies amb les que té al davant
i a més a més amb un procés continu.
I et fico un exemple que és molt clar.
Podem els últims anys, no tant, però fa anys la gent que recordi
quan es feien les canalitzacions del gas o es feia la fibra òptica ho entendran de seguida.
un company de Terraona, una persona que havia fet amb nosaltres
tot el procés de rehabilitació i fins i tot anava pel carrer amb un gos pigall,
tenia feina, es troba un dia que a casa seva, al carrer,
li fan tota una sèrie de forats per ficar no sé quines canalitzacions.
Aquella persona en aquell moment queda un altre cop desajustada
perquè es troba que la seva llibertat per poder anar a la feina
o la seva funcionalitat per la mobilitat quedava realment restringida
i a més a més la por que tenia d'anar per aquell carrer perquè era un camp de batalla.
Llavors, parlem d'un procés d'ajustament, però parlem d'un procés que no acaba.
Parlem d'un procés en què contínuament hi ha circumstàncies
que poden fer que aquella persona tingui que tornar a activar estratègies d'afrontament
que no tenia en marxa perquè ja li havien servit en algun moment.
És a dir, el que estem parlant és com,
a l'igual que qualsevol persona,
tens que viure amb un contínu ajustament a la vida,
la persona amb discapacitat visual ho té una mica més pelut
simplement perquè la nostra societat no està realment adaptada per aquestes circumstàncies.
Clar, perquè en aquest cas, i seguint l'exemple que tu ens comentaves,
havien canviat aquests patrons que aquesta persona ja tenia entre cometes estudiats
i és on ha de tornar a activar aquest mecanisme.
Suposo que aquí hi ha moltíssimes variables,
tenim la variable de l'edat, la variable de l'educació,
també el que tu deies ara del context social,
o sigui que tornem a parlar d'aquestes diferències individuals.
Sí, totalment, però a més a més parlem de diferències individuals,
com tu molt bé deies, variables contextuals.
Si ens imaginem en una ciutat, que no és la nostra,
en què tinguem un regidor de mobilitat,
que el que prima és que les voreres tinguin 40 centímetres d'alçada
perquè els cotxes no s'hi puguin pujar,
la gent que hi va amb cadira de rodes tindrà un problema molt greu.
Si ens trobem en una ciutat que des de l'Ajuntament
es promou tot el sabàfor sonors,
les persones amb discapacitat visual,
ho tindrem molt fàcil fer aquest ajustament.
No ens podem oblidar que, malgrat que estem parlant
de les diferències individuals i de l'individu,
l'individu viu en una societat
i la societat modula molt també aquest procés d'ajustament
en tant i quan el facilita o no el facilita.
I creus que des de l'Ajuntament de Tarragona
es facilita aquest ajust de cara a les persones amb discapacitat?
Molt.
Ja m'ho dic molt, aplicat de dues maneres.
Molt que està fet i molt que queda per fer.
Sí, n'hem parlat moltíssim.
L'exemple més clar és el més recurrent,
no és el semàfor sonors que tothom ja coneix,
però clar, hi ha coses més enllà.
Hi ha moltes coses a fer encara,
però hi ha moltíssimes coses fetes.
Aquest Ajuntament sempre ha estat molt sensible
amb aquestes qüestions,
però realment s'ha estat i has fet molta feina,
però queda molta per fer,
perquè sempre t'hi trobes coses noves per adaptar.
I a més és cert que de vegades costa molt,
no tant només els polítics,
sinó de vegades fins i tot els tècnics,
i entendre precisament que hi ha gent
que té una certa dificultat.
Li costa entendre,
no només parlem d'aquest Ajuntament,
que insisteixo que fa molt bona feina en aquesta àrea,
sinó que costa entendre de vegades
no el que seria el terme que fèiem servir
abans, supressió de barreres arquitectòniques,
sinó un terme diferent,
que és el de l'accessibilitat universal.
De fet s'ha canviat,
de parlar de barreres arquitectòniques
a directament ja parlar d'accessibilitat universal.
O sigui, no unes barreres dirigides a certa discapacitat,
sinó que és aquell paradigme,
que l'accessibilitat ha de ser universal per a tothom.
La cosa que ajudi a una persona amb discapacitat
ajudarà, pot ser el dia de demà,
a una altra persona que en aquest moment no ho és
o amb una discapacitat diferent, no?
Mira, jo que t'expliqui una anècdota.
Fa anys, no gaire,
per altes circumstàncies professionals meves,
jo participava en un grup que estava assessorant
per fer un centre específic per discapacitats
a les nostres comarques,
que al final no es va poder fer.
Un centre específic per a gent amb discapacitat,
especialment de mobilitat,
que necessitava cadira de rodes.
I aquell gabinet arquitectònic ens fa un projecte preciós
en el que al pati interior hi havia unes escales fantàstiques.
I les escales diuen, home, uns aniran per aquí
i els altres aniran per allà, que hi ha rampes.
I escoltim, no, això és la casa on viurà,
provisionalment, gent que va amb cadira de rodes,
facin vostès el favor que tot sigui accessible.
Li va costar entendre, al final ho van entendre,
i van fer un projecte molt maco,
però la idea inicial, escales i rampes.
De fet, continua passant en moltíssimes obres
de nova construcció, doncs que encara costa aquesta adaptació.
Sabem que no sempre és fàcil,
i que de vegades es requereix més espai,
es poden requerir qüestions tècniques,
però tothom sabem que si des d'un bon principi
el disseny original està plantejat
des de l'agressibilitat universal,
després és molt més fàcil per a tothom.
Tornant al tema d'aquestes estratègies d'enfrontament
que comentàvem abans, Rafael,
suposo també que aquí depèn del fet
que una persona accepti o no accepti
la seva nova condició en el sentit
d'una persona que ha perdut la vista
o de la condició, sinó quan un,
d'una persona que ha nascut ja cega.
M'imagino que això no sempre és fàcil
i no sempre és igual.
Mira, acceptació.
Acceptació és una de les peces claus
que nosaltres trobem amb les nostres recerques
i l'acceptació que és això tan fàcil
que tothom li diu
vinga, va, home, que això ho tens d'acceptar.
Que és igual que com un teu
un costipat molt fort i et diu
va, no tossis, a veure,
explica'm com se fa, no tossiu o accepta.
Nosaltres ben bé no parlem de l'acceptació
del dèficit o la discapacitat,
sinó, i seguint una mica la terminologia nova
de l'OMS en els últims anys,
nosaltres parlem de l'acceptació
dels efectes que té el dèficit
amb nosaltres.
Que això és una qüestió important.
I és igual amb persones
que poden perdre la vista d'adults
com de vegades amb persones
que han nascut sense vista
i que arriben amb una adolescència o amb un adultès
i segueixen-se a acceptar algunes
de les limitacions que li es pot provocar.
Quan parlem de limitacions,
no puc anar pel carrer
a no ser que faci servir un pastor.
No puc accedir a la lectura
a no ser que faci servir
el brau o una eina tècnica
o un audiolibre.
El que un pugui a poc a poc
anar assumint
totes aquelles limitacions,
és a dir,
el que realment no em queden més nassos,
jo dic així,
que acceptar que no puc fer,
m'ho he de menjar.
I el que realment puc arribar a fer
he de lluitar per poder-ho fer.
A més, és el que comentaves tu,
a no ser què,
o sigui, no podem fer a no ser què,
o sigui, tenim la alternativa.
Exactament, però no sempre tenim alternativa.
I aquestes són les qüestions
que de vegades hem d'entendre
amb el món de la discapacitat,
sobretot quan de vegades
anem canviant contínuament la terminologia,
perquè si recordem,
fa 20 i escaig anys parlàvem de minusvàlids,
després vam dir
no, minusvàlid és una paraula molt lletja.
Després vam parlar de discapacitat
i ara ja es comença a dir
no, no, discapacitat és una paraula molt lletja.
Hem de començar a parlar
gent amb capacitats diferents.
Fins d'aquí quatre dies
que tornarà a estar pervertit aquest llenguatge.
Una de les coses
que no es poden perdre de vista
i és una de les peces fonamentals
de l'ajustament a la discapacitat
és que els dèficits,
si algú ho tenen,
és que són reals.
Hi ha coses realment
que ens impedeixen fer.
Ens agradi o no ens agradi.
De la mateixa manera,
com a qualsevol altra persona,
no tothom pot pujar a l'Himalaya
o no tothom podrà ser astronauta.
Estic exagerant, no?
Però la realitat és que hi ha persones
que, degut al seu dèficit,
que després es configura
com una discapacitat,
no poden fer tot un seguit de coses.
Per molt que ajudem, eh?
Llavors m'imagino que hi ha períodes
que si ja, entre cometes,
són més difícils de per si,
estaria pensant en la infància,
l'adolescència.
En aquest cas,
també m'imagino
que falta un ajustament, no?
Sí, falta un ajustament,
falta un ajut,
però falta sobretot no perdre de vista
que amb aquesta vida
i amb aquestes etapes
com a qualsevol etapa
hi ha sempre una mena de patiment,
una mena d'esforç
que es té a fer,
que no és evitable,
que es té a incorporar
i que realment parlem
que aquest nano,
per no veure,
tindrà tota una sèrie
de problemàtiques a les escoles.
No dic jo que no,
però segurament tindrem un
que serà massa alt,
un altre que serà massa baixet,
un altre que tindrà un problema familiar,
un altre que,
a partir d'aquí,
que rellada.
i entre cometes,
m'imagino que,
potser és molt agosarat
del que vaig a dir,
però m'imagino que en certa manera
és bo que existeixin aquests problemes
de cara a que aquesta persona
doncs ho continuï enfrontant,
continuï activant aquestes estratègies
d'enfrontament
sempre i quan pugui.
No és un mal plantejament,
és una mica
mantindrem-se actius
i saber que realment
la vida requereix
un cert afrontament,
una certa lluita contínua
que ens porta
a anar fent aquest ajustament,
a superar-nos,
fem servir la paraula
que vulgui.
però sobretot afegint un concepte
que a mi em sembla
que és important,
sobretot que ve
de quan parlàvem
o de les limitacions.
Imaginem-nos per un moment
una persona
amb un dèficit,
és a dir,
no veu,
l'uny està malament,
per tant no pot veure,
que no pot llegir.
Si nosaltres preguntéssim
aquí a la vostra redacció
si és molt important
el fet
que una persona
no pugui llegir,
ara no hi ha ficat
cap qüestió tècnica,
no es pot llegir,
punt.
Tothom ens diria que sí.
Ah, evidentment.
Però depèn d'on ho preguntéssim,
hi hauria gent
que diria
i a mi què m'expliques?
Si a dur a penes
m'ha deixat això el marc.
Llavors,
això és un terme
que és importantíssim
dins de quan parlem
del conjunt
de la discapacitat
i les qüestions
de l'afrontament,
com algunes coses
que fa 25 o 30 anys
objectivament
els tècnics,
els teòrics
podien dir
que eren molt importants,
quan baixem
a la individualitat
podem veure
que hi ha tota
una altra sèrie
de coses
que potser
no són
tan importants.
Rafael Pallero
és coautor
del qüestionari
Tarragona
d'ansietat
per a CECS.
La pregunta
gairebé és obligada
i no ha sortit
de fet aquesta paraula,
però m'imagino
que està present
en moltes
de les sessions.
Què passa
amb l'ansietat,
Rafa?
Mira,
l'ansietat.
L'ansietat
i el CETAC.
Paraula, no?
El qüestionari
Tarragona
d'ansietat
per a CECS
és una d'aquelles
criatures
que ens van fer
l'ansietat
no ha de ser
una resposta adaptativa
de l'individu,
però que realment
no sempre té
la dimensió adequada
i ens pot fer
patir molt.
Què ens passa
quan ens trobem
que la nostra manera habitual
de funcionar
no tira endavant?
El que es comentava
abans del sistema operatiu.
M'han canviat
el sistema operatiu
però jo he de seguir
fent la feina.
Què fas?
Em fico nerviós.
És una altra manera
de dir que tinc ansietat.
Però el problema
d'aquesta ansietat
és que precisament
quan s'activa
m'impedeix
fer un aprenentatge
adequat
i m'acostarà més
si em fico nerviós
aprendre el nou sistema operatiu
o si estic fent
un bon entrenament
amb bastó
pel carrer
i tinc un nivell
molt elevat d'ansietat
mai aconseguiré
funcionar.
És un procés
a més a més
que fa patir
moltíssim
les persones
però sobre el que
es pot treballar.
I és,
m'imagino que
des del qual
treballeu també
i feu
doncs
palesa,
vaja,
feu al voltant
d'aquesta ansietat
suposo que
també hi treballeu molt
i ho plasmeu
en aquestes
sessions
Rafael,
m'imagino.
Sí,
treballem dos tipus
de...
treballem moltes coses
en les sessions
de recolzament psicològic
per a l'Ajuntament
de la Discapacitat
però l'ansietat
és una de les més importants.
Se treballa
dos tipus d'ansietat
el que seria
l'ansietat cognitiva
la que estaria
a aprendre de pensaments
de l'estil
no puc fer les coses
soc un inútil
no me n'en sortiré
i el que seria
després l'ansietat
psicològica
que és aquesta
que coneixem tots
que és la que hem tingut
tots sempre
davant d'un examen, no?
Cucs a la panxa
tinc el cor acelerat
estic nerviós
estic suant.
I com tu deies
poden dificultar
la feina
i l'adaptació
en aquell moment
el que estiguis duent
a terme.
Rafa,
canviant de tema
ets creador
del projecte Tarragona
i coordinador
d'aquest mateix
explica'ns
fes-nos cinc cèntims
que és aquest projecte
Tarragona
de fet jo crec
que n'hem parlat ja
perquè no deixa de ser
un model d'ajust
d'ajustament
a la discapacitat visual
però no sé
si queda alguna cosa
per definir
del projecte Tarragona
en si mateix.
Queden coses per dir.
D'entrada
es té que dir
que és una tasca
de recerca
que vam començar
ja l'any 88-89
un company meu
de promoció
que ara és catedràtic
aquí a la Rovira Virgili
el doctor Pere Joan Ferrando
que precisament
ens vam dedicar
a crear el qüestionari
Tarragona
que va ser l'embrió
en tot el que seria
després del projecte
que després es va ampliant
amb altra gent
gent de l'11
Miguel Díaz de Barcelona
i Paco Zenya d'Astúries
i després s'incorpora
també
Urbano Lorenzo
d'aquí de la Rovira
i durant una època
també d'Alian Marçal
que era professora
de l'Escola Antiga
de Treball Social.
Aquest conjunt de gent
es dedica
a treballar
amb qüestionaris
està el qüestionari
de Tarragona
després fem unes adaptacions
de diversos qüestionaris
americans
anglesos
però a poc a poc
es va configurant
sobretot de la part
de la gent de l'11
una manera d'entendre
aquest procés
d'ajustament.
Va agafant forma
se fan els qüestionaris
se fa el model
tot sempre plantejat
perquè sigui també
molt accessible
als professionals
de la psicologia
que són segurs
fins que va arribar
un moment
que amb aquest equip mixte
se li va haver de posar nom
i vam decidir-li
un projecte a Tarragona
i treballa
ja et dic
amb test
amb adaptació
amb creació
però també
amb tot el que són
les qüestions teòriques
i amb el model.
Jo donaré la pàgina web
www.projectotarragona.es
Tothom qui ho vulgui
doncs pot visitar-ho
i de fet
si són companys
del món de la psicologia
fins i tot
col·laborar-hi.
Rafael
el temps en ràdio
és el que tenim
se'ns acaba
jo sí que voldria acabar
fent-te la següent qüestió
quin creus tu
que continua sent
el gran repte
o el gran problema social
de les persones cegues
o deficients visuals
i pel qual s'ha de continuar treballant.
Doncs mira
a part d'acabar d'entendre
que són ciutadans
de primera
com tothom
que tenen
les mateixes necessitats
que tothom
però que no podem oblidar
la discapacitat
el repte és aquest
l'integrar
a la persona
amb discapacitat
sigui com sigui
dins de la societat
però sense oblidar
el fet diferencial.
Doncs
integrar
sense oblidar
aquest fet diferencial
seria la conclusió
i com molt bé
ha contestat
el nostre convidat d'avui
el Rafael Pallero
Rafael
moltíssimes gràcies
gràcies
esperen que
ens tornis a visitar
dintre d'aquest espai
tothom
o d'altres
de la casa
moltíssimes gràcies
per compartir
aquests moments
de ràdio
nosaltres
continuarem amb el programa
i doncs
que vagi molt bé
molt bé
bon dia
i ha arribat el moment
de dir-vos adeu
de dir adeu
gairebé
a l'estiu
de dir adeu
a la tercera temporada
del tothom
una temporada
que ha estat especial
per nosaltres
si us recordeu
el mes de març
assolíem
el programa
número 100
que fèiem
des del centre
de paràlisi cerebral
la muntanyeta
aquí a Tarragona
agrair a totes les persones
que han passat
pels micròfons
de Tarragona Ràdio
que ens han acompanyat
en aquesta temporada
i sobretot
agrair
als companys
també de Tarragona Ràdio
que continuen
doncs
donen suport
en aquest projecte
i agrair
com no
als oients
agrair-vos
a vosaltres
que esteu a l'altra banda
de l'aparell receptor
a través de la freqüència
modulada
o a través
d'internet
doncs
per continuar-nos
escoltant
cada setmana
i per fer del tothom
quelcom important
Nosaltres posem aquí
el punt i final
amb aquesta tercera temporada
del tothom
ha estat un plaer
acompanyar-vos
cada dilluns
esperem tornar
el proper octubre
una salutació
molt cordial
i molt gran
que acabeu de passar
un bon estiu
i unes bones vacances
als que encara
les heu de gaudir
de qui us ha acompanyat
i qui us ha parlat
el Miguel González
i que un cada setmana
aquest estiu
volem acabar
amb una cançó
avui hem escollit
aquesta
fins la propera temporada
de qui us ha acompanyat
i que us ha acompanyat
de qui us ha acompanyat
de qui us ha acompanyat
i que us ha acompanyat
de qui us ha acompanyat
de qui us ha acompanyat
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit