Manifiesto intestino.
Sean los poetas intestinos, bellos rumiantes del verso,
mastiquen el bolo despacito, hagan trabajar su yeyuno,
reposen la secreción biliar y excreten, finalmente,
nuevos poemas grumosos.
Id contra los poetas gástricos, los que desprecian la rapsodia,
que evitan la perfopoesía y aborrecen el arte bardo.
Los métodos escénicos, polipoéticos o las nuevas maneras de cantar a Dulcinea.
Dicen los lamemicros que basta con su adusta jeta,
con su nombre anunciado por un chambelán.
Adoran su arte gráfico, gravoso,
y creen que el poema, pobre sin cautos, no es estiércol.
Se niegan a masticarlo, a digerirlo, lo desposeen de su fase anal,
lo entregan crudo, tembloroso.
Leen amorrados a su publicado libro, con bajita voz y nula emoción,
pero con gran ego.
Entonces, ese pobre y buen poema, se nos atraganta medio camino,
provoca acidez y somnolencia.
Eructamos su intenso sabor a ajo.
Dijieran, señoras, caballeros,
sus versos lipídicos, fosfatosos, y no lo regurgiten de repente.
Trabajen traje, movimiento y tono, antes de entregarlos a Dulcinea.
No sea que se reciten ustedes encima, en vez de evacuarnos el alma.
El poeta es un sistema digestivo, dejándonos una dulce sensación de alivio.
Ja ho veureu intuït, comencem d'aquesta manera.
Ja en poesia directament, l'espai Cruïlles,
un espai que ens aporta cada dimecres la Rosa Comas.
Ella és coordinadora de Tarragona, Capital Cultural de la Cultura Catalana 2012.
Rosa, bon dia.
Hola, bon dia.
Ja has esmorzat?
Sí.
T'has sentat bé després d'escoltar aquest poema?
Sí.
Em sonava aquesta veu, no?
Sí, és una veu única, la de Xus Garcia.
De Xus Garcia, que ja la coneixem també de mil històries que ha muntat per aquí i per allà.
La Xus, bon dia.
Hola, bon dia.
No ve sol a la Xus, has portat un altre convidat.
Sí, el Joan Pasqual, també dos convidats a l'UXA avui aquest matí.
Perquè bé, el Joan, crec que ara ja tindrem ocasió que ells mateixos es defineixin,
perquè realment, no ho dic perquè no sàpiga el que fan,
sinó perquè fan tantes coses, diríem.
Avui, de fet, els hem portat conjuntament,
perquè el que volem és parlar precisament d'una mica el que podríem dir l'altra poesia per a algunes persones,
que és, diríem, aquest tractament diferent de la poesia més enllà del text,
doncs això, una mica la interpretació que pot tenir
i si aquesta interpretació, de fet, no és una qüestió estructural
com el seu poema, el poema de la Xus, està indicant, no?
S'ha de vol, Joan, que està molt calladet. Joan, bon dia.
Bon dia, no, estava escoltant.
Molta atenció, molt respectuosa, sempre amb respecte.
Doncs, escolteu, la Rosa ha vingut, com sempre,
ja sabeu que els dimecres destinem aquest espai,
abans de les 12 del migdia, a parlar sobre la cultura,
aquí a Tarragona, una mica les coses, la capital de la cultura catalana.
Avui parlant, com deia la Rosa, sobre la poesia,
però de la poesia, l'altra poesia,
i es prepara, com sempre, una llista de moltes preguntes, tu mateix.
Sí, a veure, jo, precisament ja, com que ho hem esmentat,
no sé, jo primer els preguntaria això,
com es definirien ells en la seva tasca creativa,
o si us interessa realment tenir una definició en aquest món.
Just, no sé.
O vostè primer.
Jo primer.
Bé, definicions a mi no m'han agradat mai, d'entrada.
Jo no em defineixo mai.
El que sí que faig és mostrar-me
amb diferents registres que a mi m'interessen,
i sobretot perquè al mostrar-te,
doncs també t'obligues a confrontar-te amb els altres.
I la cultura, si no hi ha confrontació
i no hi ha comunicació entre les persones,
doncs no serveix de res,
o a partir d'aquí ja no m'interessa en absolut
qualsevol altra cosa que tingui relació amb tot això.
Per tant, definició, home inquiet,
i intranquil,
i apassionat per la vida, bàsicament.
Bé, jo seguint aquí també,
he de dir que tinc el mestre avui,
que és el Joan, és el meu mestre,
per tant, veig una mica de les seves fons,
i també jo trobo que soc una persona,
no convencional en el sentit de mostrar la poesia,
que és l'eina que jo he triat per mostrar-me,
o la performance,
d'una manera completament que interpel·li a la gent que em veu
o que m'escolta.
És a dir, és una manera de qüestionar-me a mi mateixa,
començo per aquí,
i després qüestionar els altres.
Una manera d'interrogar a lo més profund o a lo més superficial.
no té per què ser sempre profund,
evidentment la poesia no és profunda si un no li troba el sentit,
però el que faig jo sempre,
sempre té a veure amb aquesta manera d'entregar la poesia
d'una manera molt diferent.
Arribar a la gent directament,
sense embuts,
i que m'entenguin.
Per mi és molt important que m'entengui la senyora del quart,
que m'entengui el jove que passa pel carrer,
i que m'entengui tothom.
Jo vull que la poesia arribi a tot arreu,
i és una de les meves obsessions.
Perquè, en el cas dels dos,
jo diria, no sé,
em podríeu contestar la pregunta
de per què la poesia no és només un text.
Vosaltres diríeu què és la poesia,
aquesta pregunta tan aplicada en el que feu vosaltres,
que és potser una mica d'art d'acció,
fins i tot polipoesia en algun cas,
acció poètica, poesia visual...
Per tant, parleu una mica d'això,
de la poesia més enllà del text.
En el vostre cas, aplicant, no?
O sigui, què feu en aquest sentit, no?
Parlar és complex.
Sí.
Parlar.
I precisament estem parlant de poesia, no?
I és com una contradicció, això que estic dient, no?
Que és complexa.
De fet, jo sempre...
A mi m'agrada utilitzar la paraula associació,
és a dir, associació d'idees, associació de sensacions.
El text, la paraula, en si mateixa té un valor que no podem dir que no existeix,
i per tant hi ha una sonoritat,
n'hi ha una capacitat d'interrogació,
n'hi ha una capacitat de confrontació, com ho he dit abans.
I a partir d'aquí a mi la poesia sempre m'ha interessat,
però més enllà de la paraula m'ha interessat
perquè jo penso que poesia existeix en qualsevol acció quotidiana que fem.
La forma d'aixecar-te del llit,
la forma de saludar la persona que tens al costat,
la persona que t'acompanya o no t'acompanya,
quan surts al carrer i comences a veure aquesta realitat
que moltes vegades no ens agrada,
amb tot això hi ha poesia.
Aquesta poesia la podem transmetre a través de la paraula,
però la podem transmetre també a través de l'acció.
I de fet, paraula i acció és una mateixa cosa.
Jo sempre he explicat que no és veritat que hi hagi una distància
o hi hagi una separació o que siguin coses diferents.
Si no tinguéssim el cos, la paraula no existiria.
Per tant, una acció física és poesia,
o pot ser poesia, o la podem contemplar com a poesia,
i pot anar acompanyada de so.
I a partir d'aquí pots fer tots els jocs que vulguis.
I evidentment, a partir d'aquí també podem introduir els elements visuals,
els elements sonors,
si parlem de música o parlem d'acompanyaments d'aquest tipus.
I per tant, és un món amplíssim
i quan parlem de poesia penso que estem parlant de la vida.
Bé, jo en el meu cas, per exemple,
reivindico moltíssim la figura, en lloc de poeta,
per exemple, de trobador o trobadora,
o de bufó.
Per mi és molt important retrobar una miqueta aquest element
també de cos, veu, gest,
d'ensenyar, com dèiem abans,
mitjançant tot el que tens.
Jo, per exemple, tot el que tinc és el meu cos.
Per tant, quan recito un poema,
tant meu com dels altres,
intento que passi per aquest filtre
i d'alguna manera escoli
d'una manera quasi tangible.
És a dir, que la persona que m'està escoltant
no només m'escolti, sinó que em senti.
Jo trobo que és una manera d'apropar-se
molt bèstia
i que és la manera que feien servir abans.
És a dir, anar pels pobles,
anar explicant les notícies,
els desamors, les intrigues,
d'una manera com a molt divertida també,
per què no?
Per treure també la transcendència.
A vegades se li posa la poesia
que tot ha de ser tan trist, tan transcendent.
No, no, la poesia és, com deia el Joan,
una cosa molt quotidiana,
una cosa que ens toca molt de prop
i ha de ser una cosa com era abans, realment,
una cosa diària,
una cosa de consum diari,
que no es quedi només en una anècdota
o que no es quedi només en allò que llegim
o comprem per Sant Jordi
o que de tant en tant
anem amb un recital molt avorrit
on aquell dia ens sentim com a molt privilegiats
perquè estem molt a prop de la cultura.
La poesia és una cosa molt tangible,
molt quotidiana.
I potser tampoc no és una cosa còmoda
en el sentit que també suposo que serveix
per incomodar, per lluitar,
per reivindicar.
Per exemple, en el cas,
tu has llegit un poema del teu llibre
que has publicat ara,
Poesia per a niñas bien,
i, per exemple, és un manifest, clar,
de la teva aposta per la poesia
en aquest sentit que, bé,
ja s'ha vist en el poema.
I el llibre està ple de reivindicacions
i per què lluites tu?
O sigui, us ho pregunto als dos,
per què lluiteu en el vostre treball?
Què és el que...
o què creieu per què cal lluitar, diríem?
Bé, jo, si vols, això parlant,
en Poesia per a niñas bien,
que és el meu poemari,
el que he fet és una transposició
del que és la meva vida personal
i anar cap a lo social.
Que, de fet, tot lo personal és polític,
com diem sempre.
Per mi ha estat molt fàcil
i molt difícil alhora
reivindicar-me i reivindicar.
El que reivindico o lluito
des dels meus poemes
és el trencament absolut
de les barreres de gènere,
que per mi és molt important,
de l'etiquetar,
que deia abans el Joan,
no cal etiquetar,
a no ser que vulguem definir-nos,
això és un altre tema,
però no és el mateix,
i una miqueta de la realitat
tant de lesbianes, gais,
transgèneres,
de la manera que tenim
d'enfrontar-nos a la vida,
a les coses,
a la quotidianitat,
i el missatge final
que deixa,
si és que en deixa algun,
perquè tampoc vull
donar lliçons a ningú,
és que tot és possible
i tot passa
i tot funciona
i tot es transforma
mitjançant la tendresa.
És a dir,
podem ser reivindicatius,
podem ser agressius,
podem ser violents
en determinats moments,
podem lluitar,
però si no tenim tendresa,
si no ens apropem a les persones,
si no les toquem,
si no les sentim,
no tenim res.
I aquesta és la meva reivindicació
a la lluita per la tendresa.
Molt bé.
I en el teu cas,
Joan,
per què diries
que cal lluitar?
Bé,
jo,
la meva lluita
és per defensar
el que jo denomino
illes personals
de llibertat,
unes illes
intransferibles
i que ningú ens pot
rebentar.
És a dir,
estem vivint
en un moment
en què
estem en una societat
de la comunicació,
estem en uns moments
en què
dona la sensació
que arribem a tot arreu
o podem arribar a tot arreu
amb una certa facilitat
a través de les noves tecnologies,
però al mateix temps
estem en uns moments
de,
jo penso,
d'autocensura brutal
provocada
per aquesta societat
que no acaba
d'entendre
que les persones
tenen capacitat
de pensament
i capacitat
de relacionar-se.
A partir d'aquí,
doncs,
utilitzes una mica
la cultura,
utilitzes,
bé,
potser la paraula
no és correcta,
sinó que
t'incorpores
als llenguatges
per tal
de reivindicar-te
com a individu
i com a individu social,
doncs,
tens unes relacions
amb les persones
que et permeten
anar creixent
i anar disfrutant
i anar patint,
també,
evidentment,
perquè la vida
té blancs i negres
i té moments
més positius
i moments
que diem més negatius
però que formen part
d'aquesta tonteria
que és la vida,
una tonteria,
és a dir,
que creixes,
te reprodueixes
com deies abans,
si vols
o si pots
i finalment
te'n vas
en posició horitzontal
on no se sabe dónde,
i llavors,
a partir d'aquí,
doncs,
això és un joc,
en realitat estem jugant
i a què juguem?
Doncs,
bàsicament juguem
a que se'ns estimi,
juguem a que
se'ns escolti
i que ens donin
una abraçada,
que ens donin un petó,
que ens permetin
sentir-nos que
algú fem aquí,
i aquest algú,
bàsicament,
és la relació entre les persones.
La cultura popular,
si,
abans estava parlant
la Xus,
amb aquest element
de no donar
més transcendència
de la que té
la cultura,
és a dir,
els que han donat
més transcendència
a la cultura
són altres interessos
de tipus estructural
que han fet
de la cultura,
doncs,
una eina de manipulació
de moltes històries
que tenim al davant,
llavors,
hi ha una cultura,
que és la cultura oficial,
aquesta cultura
que ens volen vendre
com a l'única cultura,
i tenim la cultura real,
que és la cultura
del dia a dia
i de les persones,
i dins d'aquesta cultura
del dia a dia,
també hi ha una gent
que ens dediquem
al que es diu
la cultura
o la creació,
i que l'únic que intentem
és tenir la sensació
que som feliços,
res més.
I, de fet,
potser,
jo penso que tots dos
enteneu molt
la cultura
o la creació,
la poesia,
la literatura,
com una qüestió física,
no?
O sigui,
més com l'apropament
de la qüestió del...
O sigui,
potser la censura,
que dius de què parles,
i la contenció
també és molt física,
no?
En el sentit que el cos
és una barrera ara,
actualment.
Es costa molt,
per exemple,
veure una acció poètica
en un moment donat
és una sensació
violenta de vegades,
no?
O sigui,
la gent no estem acostumats.
O, per exemple,
si vas a veure
un recital de la Xux,
doncs,
home,
et pot impactar
com fins i tot físicament,
una mica,
no?
O sigui,
i clar,
jo penso que vosaltres,
no sé,
em sembla que teniu
com aquesta intenció
de treballar la cultura
d'una manera
a través del cos també,
no?
I de la veu,
i del...
I això, bueno,
penso que,
no sé,
no us apropa,
no?
En aquest sentit.
Perquè, clar,
jo us volia preguntar
el que esteu fent ara,
el treball que esteu fent ara,
si ens podeu explicar una mica
què esteu preparant
en aquests moments,
o sigui,
teniu...
I si realment
ara és el millor moment
que viviu,
en aquest sentit,
en el sentit creatiu,
o no?
O realment
hi ha hagut moments millors,
diríem?
Jo sempre dic,
faig una broma sempre,
jo vaig tenir una primera crisi,
des dels set anys
i ja no l'he assoprat més.
I per tant,
me mantinc des dels set anys
en una crisi continuada.
Això no treu
de que a partir d'aquí,
doncs,
el que intento
és estar actiu
i viu,
com he anat repetint
moltes vegades,
no?
Si és un bon moment,
és que no és ni...
Si parles
si la qüestió estructural
de la cultura
és un bon moment,
doncs no.
Però no ha sigut
quasi mai
durant els últims anys
en aquest país,
que tenim un endarreriment
estructural brutal.
si parles
de la cultura
com un element
quotidià
i proper,
doncs,
continuem tenint
els mateixos.
Per a més,
la realitat
sempre és la mateixa
i els dubtes
sempre són els mateixos.
No inventem res,
en realitat.
Estem repetint
aquelles inquietuds
que han tingut
els nostres avantpassats
i estem allí
batallant
i lluitant.
Jo no estic en crisi,
jo estic molt actiu
i estem en molts projectes,
moltíssims projectes.
a mi no podran,
allò que dius
no van a poder conmigo,
jo continuaré,
continuo,
no tinc cap altra necessitat
més que continuar treballant
amb allò que m'agrada
i que m'interessa
i mentre tingui gent
al costat
que m'entenc
i que col·laborem
i que hi participem
i que estem actius,
doncs continuarem
fent projectes
de tipus cultural
en els que sempre,
sempre,
per a nosaltres
l'important
és la connexió
amb la realitat
del dia a dia
de les persones.
Molt bé,
en el teu cas,
Xux,
que estàs preparant
alguna cosa...
Sí,
en el meu cas
també intento
estar sempre
molt activa
perquè,
bueno,
la pregunta
és un bon moment
per crear
i jo trobo
que és el moment
per crear
perquè si
en aquest moment
on tot falla,
on les subvencions
desapareixen,
on tot això
se'n va en orris,
l'eina que ens queda
és l'eina real
que som nosaltres.
És a dir,
la cultura de base
ara és una cultura
de base real.
Per tant,
si nosaltres mateixos
no ens creem
els nostres projectes,
les nostres il·lusions
i les nostres maneres
d'entregar la cultura,
això no ho farà
ningú per nosaltres.
Per tant,
és un gran moment,
trobo,
per iniciar coses,
per preparar-se,
per treballar
i per buscar
noves formes
d'entregar
aquesta cultura.
I molt important,
l'altre dia
també m'ho preguntàvem
en una altra entrevista,
crec que és el moment
col·laboratiu
que estem vivint.
com que no hi ha altres coses,
és moment de xarxa social,
de moure's,
de treballar amb altres artistes,
d'obrir-se a noves coses,
de formar noves idees.
Per exemple,
en el meu cas,
amb el llibre
Poesia per a niñas bien,
doncs,
estic treballant conjuntament
amb la Laura Gé,
de la companyia
un mantraix,
de la qual jo també formo part.
Per tant,
el que fem és convertir
el recital
en un perfot recital.
És a dir,
ella fa performance
i jo recito també
d'aquella manera
que dèiem tant,
potser,
clownesca
o de bufó
per també
que hi hagi
una continuïtat.
A banda d'això,
també hem decidit
tirar endavant
un projecte
que vam començar
a finals de l'any passat,
que és
el Café de la Bizcotxa,
la Copla,
com sangra entra,
que és un espectacle
que hem dut a terme
també gràcies
al crowdfunding,
que és una de les coses
que ara van molt bé,
amb les quals
els micromecenes
t'ajuden
a tirar endavant
un projecte
amb els seus calés
i hem construït
un petit espectacle
que és una joia
molt, molt particular
amb el qual hem recreat
tot el món
de la Copla
i del cine de barrio
d'una manera
completament irònica,
divertida
i desquiciada,
també trencant
aquelles barreres
de gènere
que dèiem abans,
perquè la Copla
ja sabem tots
que és una cosa
com a molt masclista,
però portem a la sang
i el que hem fet
és transformar-nos
nosaltres mateixos
en aquestes
persones masclistes,
donar-li la volta
i jugar una miqueta
amb tots aquests elements.
Per tant,
moment de creativitat
absoluta
i moment de moure's.
L'única cosa
que em fa recansa
és que m'anaria
d'anar de Tarragona
i he d'anar cap a Barcelona
i he d'obrir
noves portes
perquè aquí,
malauradament,
no tenim ni xarxes,
ni tenim moviment,
ni tenim sales
on actuar
i allà sí he trobat
la manera d'integrar-me
i trobant
noves col·laboracions
i gent molt activa
i gent molt generosa,
a més a més,
que ens està també ajudant
a obrir-nos camí,
que és una de les coses
que trobo a faltar
aquí a Tarragona.
Ciutat on he treballat
durant molt de temps
però que he vist
que està en un moment
bastant inadequat
per iniciar projectes
de continuïtat.
Clar,
perquè, per exemple,
en el cas del Joan,
ara estàs posat
també amb bastantes coses
de zones àlata
ja fa molts anys
també amb el Centre d'Art
l'Ovella Vermella.
Són 26 anys
de recorregut
com a zones àlata
i uns quarts més abans
com a altres coses.
En aquests moments
tenim diversos projectes,
bàsicament són tres blocs,
en concret,
el dia 20
farem un recital
de poemes d'estellers,
seguim recomanant estellers
que és simplement
un caprici
que tenim de recuperar
un recital
més convencional
sobre un autor
que em sembla fonamental
dintre de les lletres catalanes.
Però, a part d'això,
estem molt posats
en el desenvolupament
del Centre d'Art d'Acció
del Tarragonès,
que és un centre
especialitzat
en art d'acció
i performance
que té diferents potes,
una la formativa,
l'altra la de recerca
i estudi,
una altra d'exhibició
i una altra de producció.
I amb aquest projecte
estem intentant
també crear
tota una programació estable
d'art d'acció
aquí a Tarragona
que és el territori vermell
i, a part d'això,
amb tots els projectes
de les zones àlata
que tenim per enguany
que són uns quants.
Vull dir que,
sí,
2012 molt actiu
i molt creatiu
i el 2013 més.
Clar que sí.
Molt bé.
Bé, doncs,
per part nostra,
ja està, diríem.
Jo ja ho veus
que he escoltat, eh?
que ja està,
ja tenia alguna pregunta
per fer,
però ja la Rosa
ja l'ha transmès.
Vull dir que ja és això.
Escolta,
un plaer,
com cada dimecres
acollir aquest espai
a Cruïlles
que ens ve
des d'aquesta
Tarragona capital
de la cultura catalana,
com cada setmana també,
amb la Rosa Comas,
la coordinadora
de Tot plegat,
Rosa,
moltíssimes gràcies.
i avui agraïm especialment
la presència
per parlar de poesia
del Joan Pasqual
i la Xus García.
No, i s'endavant
i amb tots aquests ànims
que porteu incorporats.
Molt bé, gràcies a vosaltres.
Gràcies.