Bumble No. 5.
Bumble No. 5.
Bumble No. 5.
Bumble No. 5.
Bumble No. 5.
Bumble No. 5.
Bumble No. 5.
Bumble No. 5.
Bumble No. 5.
Bumble No. 5.
Bumble No. 5.
Bumble No. 5.
Bumble No. 5.
Bumble No. 5.
Bumble No. 5.
Bumble No. 5.
Bumble No. 5.
Bumble No. 5.
Bumble No. 5.
Bumble No.
Bumble No.
Bumble No.
Bumble No.
Bumble No.
Bumble No.
Bumble No.
Bumble No.
Bumble No.
Bumble No.
Bumble No.
Bumble No.
Bumble No.
Bumble No.
Bumble No.
Bumble No.
Bumble No.
Bumble No.
Bumble No.
B DAVID No.
Bumble No.
Bumble No.
Bumble No.
Bumble No.
Bumble No.
Bumble No.
Bumble No.
Bumble No.
Bumble No.
Bumble Sí.
Bumble No.
Bumble No.
Bumble No.
treballa molt bé la càmera, és molt estètic,
és un director, francament, molt, molt elegant.
Va fer una pel·lícula, Anger, que a mi em va agarrar molt,
ja fa molts anyets, dos o tres,
que de fet parlava del cos i parlava sobretot del desig.
I ara els ha sorpresat a tots amb una pel·lícula,
amb el Michael Fassbender, amb la Karen Mulligan,
una pel·lícula que parla del que seria l'addicció sexual.
Perquè m'enteneu.
No estem parlant de la promiscuïtat,
estem parlant de l'addicció sexual com a malaltia
i de com aquest procés es converteix en un tema principal
a l'hora de relacionar dos germans.
Què és el que m'interessa d'aquesta pel·lícula?
Doncs sobretot que és un director que sap aprofitar molt bé
tot el que és la part visual.
És un estètic, és una persona que treballa molt bé
tot el que és l'estètica del seu cinema.
I que, en aquest cas, jo penso que ha anat directament
a una pel·lícula que pot aprofitar molt bé
totes aquestes capacitats d'aquest director bruitani,
que és el Tim McQueen,
i que jo penso que és una pel·lícula,
perquè el que he vist,
que realment no defraudarà a les persones
que realment estiguin interessats en un tractament seriós.
Seriós d'aquest tema.
Doncs encara que ens perdrem per ràdio la part estètica,
com deies tu, sí que tenim el tràiler a punt,
si et sembla.
David, l'escoltem una miqueta?
Així sona a shame.
Eres el mejor.
Tu presentación, increïble.
Increíble.
Salud, salud.
Por el éxito.
Por el éxito.
Sí.
¿Qué tal la noche?
Muy bien.
Ajá, lo repetiremos.
Mi hermana toca en el centro, no sé dónde.
¿Puedo quedarme?
Solo unos días.
¿Por qué estás tan enfadado?
Es mi jefe.
Hola.
¿Quieres jugar?
Tu disco duro es asqueroso.
Quiero decir, sucio.
Despacio.
Intento ayudarte.
¿Cómo me ayudas, eh?
Apareces aquí y para mí eres una carga.
Eres una carga.
¿Quieres salir de aquí?
Puedo llevarte a un sitio.
Somos familia, tenemos que cuidarnos.
Hola, Romeo.
Brandon, por favor, contesta.
Diuen que a més és una pel·lícula psicològicament claustrofòbica, eh?
Que pot despullar els personatges.
Escolta, hi ha rebut un munt de premis, aquest Shame, d'Steve McQueen.
Premis a Venècia, als Globos d'Or, al Festival de Sevilla, en fi.
No, no, no, és una pel·lícula que està molt premiada, i això són els elements que a mi, la veritat, m'atrauen,
perquè, clar, ambientar aquesta pel·lícula que parla sobre l'univers sexual com a patologia dins del món de Nova York,
amb una relació...
Bé, jo el que he vist és que és una pel·lícula que han destacat sobretot aquest reglament estètic,
però sobretot la bona direcció d'actors d'un director que més procedeix a Nova York.
Tinc molt d'interès, eh?
Jo penso que és una pel·lícula que ja t'ho dic, però la recomano als meus companys.
Quina pel·lícula ens recomanaries? Jo recomano aquesta.
És un univers diferent, i, argumentalment, és una pel·lícula inèdita.
No recordo ara mateix una pel·lícula que tracta aquest tema des del punt de vista que hem parlat.
Déu-n'hi-do, dir això ja és molt...
Escolta, passem a, si et sembla, parlar d'una altra pel·lícula de producció britànica,
perquè és que m'ha xocat que hi hagi tan bones crítiques en una pel·lícula de por, de terror,
en què, bé, normalment no acontenta tothom, perquè sempre hi ha aquell fan del gènere que diu
no, és que a mi no m'ha fet por, no m'ha fet tillin.
La Mujer de Negro, que a més té l'afegit l'inconvenient, diria jo, de que Daniel Radcliffe
sempre el recordarem com a Harry Potter.
I clar, jo crec que a aquest xic treuràs l'etiqueta de Harry Potter, home, li costarà.
Què en penses, David? No sé si n'has sentit parlar, si l'has vist.
Sí, no, no, aquesta és la que no he pogut veure tampoc.
Aquesta és d'entrada una pel·lícula que hagués pogut estar present al Festival de Sitges,
no ho va estar, i que realment fa honor amb aquesta dita que ens parla del cinema fantàstic,
doncs amb tot el clartisme que necessiten les històries de fantasmes.
Parlem de cinema gòtic, parlem de la Hammer, anem amb compte.
Parlem de la Hammer.
La Hammer és una productora que en el seu moment va desaparèixer
i que és, per mi, la productora fundacional d'un tipus de cinema que realment ens edueix,
el cinema fantàstic amb paraules grosses.
O sigui, que les pel·lícules de la Hammer, que amb el Peter Cushing,
amb el Christopher Lee, que ens van fer estimar a un determinat tipus de monstres
que ara no fan tanta por,
però que són els que han sigut els nostres monstres fundacionals
de la nostra estimació pel gènere fantàstic.
Què passa?
Doncs després de molts anys i d'una caiguda lliure als inferres directament de la Hammer,
va començar a sorgir una altra vegada de les cendres
i ara ho fan amb un plantejament model, a la vegada molt friós.
O sigui, tenen voluntat de fer bon cinema fantàstic.
I vam poder veure aquí l'adaptació que era la pel·lícula Deja m'entrar,
que era el remake, però molt ben fet, de la pel·lícula irlandesa o dels Països Nords.
A la que a la millor l'ha cagat dient el país, però és igual.
O sigui, una adaptació molt ben feta.
Aquí el segell que vol imprimir, suposo, la Hammer,
és de dir, fem fantàstic i fem terror, però sense sang i feig.
Juguem amb inquietuds, juguem amb ombres, amb qüestions gòtiques...
No tornar una altra vegada a l'error aquest parany que vam fer
d'intentar associar el gènere fantàstic,
que va ser la caiguda dels inferres directament,
on tothom se reia i deia, però quines pericoles són aquestes...
I ara fan una pel·lícula que, ja t'he dit, tinc molta curiositat vista.
Em fa molta gràcia que sigui el protagonista el Daniel Radcliffe,
perquè és veritat que, per el que hem pogut veure al tràiler,
doncs el noi ha posat tot el cos
per intentar escapolir-se una miqueta d'aquest parany que és fer el Harry Potter
a la pantalla, d'entre tantes i tantes pel·lícules.
És una mica complicat, eh?,
separar el personatge de l'actor.
Però, bueno, jo penso que si el talent del director,
a l'hora d'aquesta història de fantasma, és clàssica,
i que diuen que està molt bé, eh?
O sigui, jo moltes vegades m'assessoro,
i persones que han tingut la sort d'anar a una preestona de la pel·lícula,
m'han dit que sorprèn,
perquè realment han aprofitat molt bé
tots els trets comuns del gènere gòtic,
del gènere de fantasmes,
de les gossistòries,
i han fet una pel·lícula prou digna
i prou excitant perquè l'aficionat del gènere
i el que no ho és tant,
doncs passin una bona o mala estona
de la sensibilitat de les persones.
Com deia el David,
és una història de fantasmes,
una casa encantada,
un jove advocat, doncs,
que l'envien per vendre en un lloc remot,
per vendre la casa d'un client que acaba de morir,
i quan arriba per fer aquesta operació,
doncs, en principi tan senzilla,
bé, es troba que els veïns no volen parlar de la casa,
alguna cosa passa amb la casa,
i, a més, ell ha vist una dona vestida de negre
que ningú més accepta, doncs,
que estigui allí.
Si et sembla, David,
ja per anar-nos ambientant,
escoltem també el tràiler.
Perfecte, sí.
Entonces es usted de Londres.
Intenta vender la casa Ilmars.
Sí, aquí no se la comprará nadie.
Cuanto antes se venda esa casa,
antes podremos pasar página.
No puedo irme aún.
No puedo irme aún.
Debió marcharse.
Debió irse cuando se lo dijimos.
Dijo que tenía un hijo.
Vuelva a casa con él.
Perdonar jamás.
No vaya persiguiendo sombras, Arthur.
ony, pero no aquí está aquí.
Bébé!
Sempre està ahí.
Sempre a punt de saltar.
I he trobat una qualificació de la pel·li
que no l'havia sentida mai i em fa molta gràcia.
Diu que és una pel·lícula d'estrossa nervis.
No? Que t'ho posa dels nervis.
És el que tenen els fantasmes victorians.
Ja ho tenen això, eh?
Clar.
Doncs, escolta, David, a partir d'aquí,
havent explicat Shame i la Mujer de Negro,
però on continuem? Tu diràs, jo et segueixo.
Jo, si vols, jo aniria
directament a parlar de
ja un adult.
M'estic reservant, pel final, l'única pel·lícula
que he vist, que és la Quenta Atrás, ja t'ho dic,
que és l'única pel·lícula que he pogut veure la francesa, en concret.
Però jo vull parlar de ja un adult
perquè jo tinc franca debilitat
tant pel director, el Jason Reitman,
com per l'actriu principal,
la Charlize Theron, i sobretot
perquè
la guionista, la Diablo Cody,
que és una
guionista
nord-americana,
ja ha acompanyat
el fill,
del director
Ivan Reitman,
que va dir-hi
aquesta película tan sagrada, el Juanjo,
el Víctor i a mi, que és els casafantasmes,
doncs ha sortit un nen
que és un nen prodigi,
que sap fer cinema molt bé,
que a més ho fa amb molta sensibilitat,
i que sobretot s'ha pogut escollir,
com a companya de viatge,
a Diablo Cody,
una
jove guionista,
no sé si és tan jove ara,
però amb unes capacitats
prou notables
per revolucionar
una miqueta,
no gaire,
el que és la indústria nord-americana
del cinema per a tu.
Per tant,
té un puntet de cinèmacs,
bueno,
independent,
o així una mica...
Una mica indie,
per dir-lo clarament,
però, bueno,
indie,
què és això que vol dir indie?
Clar, clar, clar.
Un cinema independent,
una miqueta fi
del Festival Sundance,
del cinema,
que intenta anar
a contracorrent,
que no sempre aconsegueixen,
perquè jo sempre dic
que això del cinema a contracorrent
és una...
A vegades és una mica fal·làcia,
perquè a cap i a la fi,
mentre estigui la gran indústria darrere,
doncs a contracorrent
és...
tampoc real del tot.
Però sí que és veritat
que argumentalment
parlen de coses
que el cinema
de gran pantalla
normalment no es fixa.
Trames de personatges,
pel·lícules intimistes...
A veure,
Col·lóguem Juno,
la pel·lícula d'aquella jove
que era embarassada,
que era boníssima.
De fet, va ser...
Sí, el guió era també
d'aquesta xica,
Diablo Codi,
que jo, per curiositat,
ho estic buscant,
i és un pseudònim,
el nom.
Exacte.
Però és fantàstic,
és fantàstic.
Bueno,
i a més,
és una tuïtera de pro,
jo la segueixo
i moltes vegades
els seus tuïts
són impagables,
d'un humor sardònic brutal.
Doncs, bueno,
què passa amb aquesta pel·lícula?
Doncs està parlant
d'una escriptora
una miqueta
com l'escriptora de Harry Potter,
una escriptora
de contes infantils,
i que, bueno,
està intentant recuperar
la seva vida,
el seu novi,
i una miqueta de tot.
Què passa?
Doncs ens trobem
amb una història
en la qual
el que és la comèdia,
el drama,
s'ha de personificar
perquè aquesta persona
que intenta tirar endavant
aquesta vida
que a vegades
és molt artificial,
doncs té
els seus propis peranys.
Una miqueta
de la manera
que li passava
el personatge central,
el George Clooney,
en el L'Habbinger,
us en recordeu
d'aquesta pel·lícula,
no?
Sí.
L'Habbinger Post,
doncs aquest tipus
de personatges
sembla que s'hi fa molta gràcia
i són capaços
d'explotar-los
per donar-nos un cinema
que és molt agradable
de veure
i que té moltes capacitats
de citar
la ment de l'espectador.
En aquest cas,
el tema és el passat,
no?
El record
de la seva infantesa,
del joc,
de la renúncia
al joc on va néixer,
que és una noia de pot
i que ha adquirit un triomf,
que a vegades
és una trampa,
també si mateix,
de buig a aquest passat
que l'hi ve una altra vegada
com a recordar-lo
d'on ve.
És una pel·lícula
que ja et dic,
no es pot parlar gaire
sense veure l'avís,
només tinc trets característics
que són
qui hi ha darrere
i a mi,
francament,
és una pel·lícula
d'aquestes
que també
m'ha fet molt de gust veure
i que penso
que amb les nominacions
dels Lobos d'Or
a millor actriz
i tot això,
doncs és una pel·lícula
que s'ha de veure
claríssimament.
drama,
comèdia dramàtica
i fins i tot,
veig per aquí,
comèdia musical?
Pot ser?
Bé,
jo és un musical
tinc el meu dubte
perquè com que
el Lobos d'Or
de comèdia musical
a vegades va funcionant,
jo penso que
com a món
hi haurà alguna cançó,
però jo penso
que és una pel·lícula
que, bueno,
tenim d'aprofitar,
que tenim una cartellera
que és de luxe.
Déu-n'hi-do.
Això és ja un Adult
amb Charlize Theron
amb un guió
de Diablo Cody
de Juno,
per situar-nos
i de Jason Reitman.
Què més?
A veure,
estic passant pàgina,
llegint les estrenes.
Mira,
ens queden set minutets
per parlar
d'Infierno Blanco
i quant a altres?
d'Infierno Blanco
permite un Alicien,
que és el seu protagonista,
que és Liam Neeson.
Liam Neeson, sí.
Però és una pel·lícula
que, bueno,
ens parla
de situacions límits,
ens parla
de la supervivència
d'un ogo
que és un caçador
de jocs,
que és el Liam Neeson,
amb una situació crítica.
És l'únic que sé.
El que passa
és que,
segons m'ha arribat,
ja t'ho dic,
que jo sense veure la pel·lícula
no faré
un judici taxatiu,
però diuen
que és bastant decepcionant,
que promet molt
a partir
d'aquesta premissa
d'un home
amb tot el tipus
de natura límit
i a partir d'aquí
la pel·lícula,
doncs,
si no fos
perquè hi ha
el Liam Neeson,
doncs passaria
sense pena ni gloria.
No ho sé.
Senyors,
no em facin gaire cas.
Jo és una pel·lícula
que també aniré a veure.
El Liam Neeson
m'agrada moltíssim.
És una presència
física imponent
i jo tinc curiositat.
Aquest imodicineva
més m'agrada a mi.
O sigui,
a mi el cinema
de natura
i si és de natura
i la pel·lícula
no funciona,
també per dormir
va haver-hi de natura.
O sigui,
tu ja m'entens, no?
Sí, sí, sí, sí.
Sí, ja està.
Viatge al centre de la Terra.
Doncs anem a l'altra pel·lícula
que veig.
Ah, sí?
És veritat?
Sí, aquesta la fan
que no l'he vista
a Viatge al centre de la Terra.
La segona part.
La ella misteriosa,
em sembla,
que en 3D.
Doncs bueno,
aquí ho a veure la primera.
Tenim que parlar
que són pel·lícules
que tenen un guió
que és més aviat
de parvular-hi.
Hi ha un crític
que ho diu aquí
directament a l'avantguarda.
Jo me la fa molta gràcia
perquè estic totalment d'acord.
Però que són pel·lícules
que, a veure,
la cana ja s'ho passa molt bé
i que jo,
més que criticar-la,
sempre ho dic
que és el cinema familiar
de tota la vida
i si està ben feta.
I el Julio Sberner,
una persona s'anima
a llegir els originals
que ells són,
doncs val la pena.
Ara parlem
d'una pel·lícula
que a mi m'ha agradat molt
que és Cuenta Tras.
Cuenta Tras, la francesa.
La francesa.
De què va, de què va, David?
Doncs mira,
estem parlant d'un segrest.
Estem parlant d'una pel·lícula
que té un argument
una mica com el 24 hores,
no?
Perquè estem parlant
d'un rescat,
la sèrie, vull dir.
I a partir d'aquí
entrem en un cinema francès
que a mi m'ha agradat molt
perquè no és que siguin
grans pel·lícules,
però té un ritme,
té una agilitat.
Estem parlant
de 80...
No sé si són 83,
és 84 minuts de pel·lícula.
Aquest detall
me ho vaig anotar
perquè m'he dit
i m'ha passat volant.
És que a més la pel·lícula
diu, compte el que té que comptar,
que és pura acció,
i a partir d'aquí
estem veient una pel·lícula
d'aquestes frenètiques,
que tu la veus,
la digedeixes,
potser l'arribes a oblidar.
Jo no l'oblidaré
perquè m'ho ha fet passar
una bona estona
i és d'aquest tipus de cinema
que no va de transcendent,
que promet,
compleix el que promet.
El que passa, David,
que pel que m'estàs explicant,
l'etiqueta llavors
de cinema francès,
tal com el tenim entès,
no serveix aquí, eh?
Vull dir que ningú digui,
ui, una francesa.
Atenció que això és diferent.
Al contrari,
és una pel·lícula d'acció...
A l'americana.
Sí, sí,
però molts americans
voldrien filmar
com ho firma aquest senyor,
perquè és una concisió
i una capacitat
de citar,
des del punt de vista
de l'acció,
com ho he explicat,
que està molt bé.
Perquè aquí què passa?
Això és una parella
que en principi
són una parella
de persones normals
i corrents
i amb ella
la segresten.
Exactament.
I ell...
No, no,
l'argument,
ja t'ho dic jo,
no és precisament
que l'argument
sigui
d'una originalitat
extraordinària.
Estem parlant
d'una història
que realment
aprofita,
o sigui,
porta al límit
una situació
que, a veure,
és prou pesadillesca,
no?
O sigui,
de mal somni,
com és això,
o sigui,
viure en aquesta situació,
Déu-n'hi-do,
però, clar,
en contra d'aquella pel·lícula
que van veure
el Nicolas Cage,
dels que ja eren
secrestats
a la seva pròpia casa
i tal,
que era molt dolenta,
i que ja ho han comentat aquí,
que era una pel·lícula
que, a veure,
americana,
eh?
Estic parlant,
com se deia,
que em sembla
que encara està
la pantalla
bajo pressión
o alguna cosa així.
Oi, no ho sé,
no ho sé.
Sí, sí,
em sembla que és
bajo pressión,
que encara hi és la cartera
i que es fluixa.
pots fer una pel·lícula
que està prou bé
i he tingut de...
No sé si m'hi queda un minut.
Sí, i tant,
sí, sí, sí.
Doncs mira,
parlem d'una pel·lícula
que ja he vista,
que és Cavall de Batalla.
Ah, sí, molt bé,
que s'estanava la setmana passada.
Escolta,
a mi m'ha guanyat l'Spielberg.
Era un Spielberg, no?
M'ha guanyat, sí,
sí, m'ha guanyat l'Spielberg.
Jo tenia...
A veure,
jo sé que hi havia gent
que havien parlat,
com pot ser que l'Spielberg
caigui tan baix,
si era una història
de cavalls,
de nens...
Sí, en el sentit
que tenia un punt sensibilor
que dius,
home, si et passes,
quedarà massa dolcorat.
I què?
A veure,
ho té, eh?
Ho té,
perquè jo penso que...
Però ho té controlat.
Jo penso que és una pel·lícula
homenatge
a un cinema clàssic.
Estem parlant
de Wittgensteiner del 73,
estem parlant
de les pel·lícules clàssiques
del John Ford.
Una pel·lícula
episòdica
en la qual el cavall
és el fill
que es va portant
a diferents personatges
i diferents situacions,
però ahí està
la màgia
d'aquest senyor,
de l'Steven Spielberg.
La capacitat
de fer una tal·ligrafia
tan fina
i tan esplèndida
que, o sigui,
aunque el que te sigui explicant,
per dir-ho d'alguna manera,
no sigui transcendent
o realment no sigui
l'Steven
més excitant,
té capacitat
de donar-nos màgia.
I jo crec
que,
oi,
jo de la meva filla
que va veure la pel·lícula amb mi,
o sigui,
és una manera
d'entrar
en un bon gran cinema
esplèndida.
Escolta,
val la pena
veure-la en pantalla gran,
veure-la al cinema,
o és d'aquestes
que d'aquí dos dies,
o sigui,
que és de dissabte a la tarda,
de gran pel·lícula de la tarda.
Aquesta és una pel·lícula
que no té sentit
veure-la en pantalla petita.
No?
A veure,
o tens moltes pulsades
al teu televisor
i tens un bon equip
o realment
és una pel·lícula
que necessita
anudir-se
de la pantalla gran
i de la màgia
de l'estrana
en fosca.
Val.
Que cavall i debat
m'ha agradat,
sí,
confesso que cavall de batalla
m'ha agradat.
Bé, bé,
vas plorar,
has plorat David,
però veient-la?
Jo m'he emocionat.
Estàs emocionat?
No.
I la teva filla?
La meva filla
es va emocionar
i fins i tot
va caure alguna llagrimeta.
Hi ha escenes
per caure en aquest llagrimeta.
Quants anys té?
Ho dic per...
Onze anys.
Onze,
per fixar en públic.
Per fixar en públic,
no?
A aquestes edats
es pot veure
i toca la filla.
I perfectament.
A més,
és una pel·lícula gran.
És gran
i el que explica és...
A mi m'agrada.
Aquestes pel·lícules
amb aquests sentiments,
doncs,
després de veure
pel·lícules
que són al contrari,
una mica depressives,
doncs aquí tenim
una pel·lícula
que surt del cinema
amb una sensació
colpidora.
Molt bé.
Doncs David,
perfecte,
gràcies.
Moltíssimes gràcies.
Una setmana més.
Vinga,
i molt bon cinema.
Gràcies.