Tothom, un programa de Tarragona Ràdio,
on tots som iguals i alhora diferents.
Hola, què tal? Molt bon dia.
Salutacions a tots aquells que esteu escoltant Tarragona Ràdio
a través del 96.7 de la freqüència modulada,
des d'internet en directe a través de tarragonaradio.cat
o aquells que us heu baixat aquest programa,
també des de la nostra pàgina web.
Una salutació, com us deia,
comencem aquí l'edició número 107 de l'Espai Tothom,
aquest moment de ràdio que dediquem a parlar
sobre el col·lectiu de persones amb discapacitat.
Avui marxarem cap al tinglado 1 del moll de costa del port de Tarragona
que acull fins al proper 10 de juny l'exposició El Montflueix,
dues mirades sobre una mateixa realitat,
que s'inaugurava el passat divendres.
La mostra està formada per obres d'artistes amb discapacitat
o creadors que utilitzen aquest tema com a fons d'inspiració.
Conversàvem amb Juana Fuentes, directora de l'11 Tarragona,
i també amb Mercè Luz, cap del Departament de Cultura i Ossi
de la Fundació 11, de la Fundació 11,
i comissària d'aquesta exposició.
D'altra banda, dissabte passat, Tarragona també acollia
els Jocs per la Integració, organitzats per la Fundació Repsol
i la Federació Espanyola d'Esports de Persones amb Discapacitat Física,
que el que volen és donar a conèixer les diverses disciplines esportives
que estan adaptades.
Farem balanç de la jornada amb representants de la Fundació Repsol
i també escoltarem la veu d'esportistes que practiquen aquests esports adaptats.
Això serà de seguida.
Abans, com sempre, us recordo que teniu maneres de posar-vos en contacte amb nosaltres
a través del Twitter, a twitter.com barra tothom.tr,
també a través del Facebook, a facebook.com barra tothom
i també l'adreça de correu electrònic tothom arroba tarragonaradio.cat.
Benvinguts, doncs, a un programa que avui fa possible tècnicament el Lluís Comes.
Avui també amb l'ajut i el suport del nostre company Josep Sunyer
i de qui us parla, en Miguel González. Comencem.
Tothom, un programa de Tarragona Ràdio,
perquè les diferències són d'allò més normals.
Una exposició al moll de costa que aborda la discapacitat
i presenta l'art com a element integrador.
Aquest és el Mont Flueix, dues mirades sobre una mateixa realitat,
que és el nom d'aquesta mostra,
que neix fruit de la col·laboració entre l'autoritat portuària i la Fundació ONCE.
Com dèiem, es podrà visitar fins al proper 10 de juny.
Consta d'una trentena d'obres, de disciplines ben diverses,
però totes amb la discapacitat com a fil conductor.
Hi participen 24 artistes, 20 dels quals tenen algun tipus de discapacitat.
Són creacions que la Fundació ONCE ha anat adquirint al llarg del temps,
o bé es tracta de donacions dels mateixos artistes.
Una de les principals singularitats és que l'exposició està pensada
d'igual manera per a persones amb o sense discapacitat.
I és que totes les obres estan acompanyades per rètols en braille
i es poden fer servir també audioguies i signoguies,
i signoguies volem dir, perquè tothom pugui seguir aquest recorregut.
En alguns casos es pot interactuar fins i tot amb les obres.
El passat divendres assistíem a la roda de premsa
i conversàvem amb Juan Ifuentes, directora de l'ONCE Tarragona,
i Mercè Luz, cap del Departament de Cultura i OCI de la Fundació ONCE
i comissària de l'exposició.
Escoltem tot seguit aquesta conversa.
Avui ens hem desplaçat cap al tingado número 1 del Moll de Costa,
del Port de Tarragona.
Estem presents en aquesta exposició,
El Món Flueix, i tenim amb nosaltres,
m'acompanyen la Juani Fuentes, directora de ONCE Tarragona.
Juani, bon dia.
Hola, molt bon dia.
I la Mercè Luz, que ella és de Fundació ONCE
i doncs és la comissària d'aquesta exposició
que de seguida en parlarem.
Mercè, molt bon dia.
Bon dia.
Aviam, explica'ns, Mercè, exactament què és això d'El Món Flueix.
Què podem veure amb aquesta exposició?
Bé, el títol de l'exposició és El Món Flueix,
dues mirades sobre una mateixa realitat.
què volem dir amb aquest títol?
Són dues mirades sobre una mateixa realitat.
Són persones amb discapacitat que creen
i tenen un punt de vista
i persones que no tenen discapacitat
que utilitzen la discapacitat com a font d'inspiració
i aleshores és una altra manera de veure el món.
Quantes obres o quantes persones han participat en aquesta exposició?
És una trentena de peces
que la Fundació ONCE ha anat adquirint
o l'artista donat.
De les tres venals d'art contemporani
que s'han realitzat fins al moment,
la primera va ser el 2006
i ara ja estem preparant la quarta, ara el 2012.
Són de 24 artistes,
dels quals 20 tenen discapacitat i 4 no.
La veritat és que per nosaltres és molt important
que es posi aquí perquè el món de la discapacitat
doncs estigui present sempre, no?
I en col·laboració amb el Port de Tarragona
jo crec que pot ser una cosa molt maca
i molt accessible per la gent
perquè sigui una cosa més de la ciutat.
El món de la discapacitat fa molts anys que no hi era present
i s'ha treballat moltíssim en quant a la integració laboral
que ha de ser així,
però hi ha altres aspectes de la societat,
de les persones en general
i de les persones amb discapacitat
com és el món de la cultura
i és una manera d'integrar
i de no hi ha cap diferència a l'hora de presentar obres.
Amb aquesta funció integradora,
Mercè, sí que li vull fer especial menció
perquè sovint veiem exposicions fetes
per persones amb discapacitat
i en aquest cas, com tu deies al principi,
ens trobem amb una exposició totalment integradora
amb persones amb i sense discapacitat
i que utilitza la discapacitat
com a fil conductor de l'exposició.
Suposo que un dels objectius finals
també és aquest, potenciar la integració
i fer cada cop més que la discapacitat
sigui quelcom normal dintre d'una exposició com aquesta, no?
Sí, evidentment, jo crec que la...
No és que ho cregui jo, és una realitat.
A l'art és la disciplina més inclusiva que hi ha
que no fa distinció de qui és discapacitat i qui no ho és.
S'expressa sense necessitat de ser vista ni escoltada.
Vull dir, tu pots crear independentment
que tinguis una discapacitat o no.
Perquè tot el que fas és autobiogràfic.
Tu et mostres tal qual ets.
Siguis alt, baix, ros, amb mulls blaus,
m'és igual, vull dir, o tinguis una discapacitat.
Jo crec que l'art és la disciplina més inclusiva que existeix.
Una exposició que podrem veure fins al dia 10 de juny,
estarà aquí al Port de Tarragona, si no m'equivoco.
Sí.
Fins al dia 10 de juny, eh?
També hi ha tècniques de suport de recolzament,
en aquest sentit, audioguies, signoguies.
Explica'ns una mica, Mercè, com funciona tot això.
Bé, els objectius de la Fundació Naufe són dos, molt clars.
Per un costat és la formació i aconseguir un treball
dins de la disciplina que vulguis fer,
i com no, al món de l'art,
poder ser professional del que estàs fent,
i per l'altre és l'accessibilitat universal,
perquè una mostra ha de ser totalment accessible per a tothom
i que arribi la majoria del públic possible.
Aleshores, què volem?
Que el continent sigui accessible,
en aquest cas el Tinc Lado reuneix aquestes condicions,
i els continguts també, no?
O sigui, si tu entres en una mostra
i sobretot a les persones amb discapacitat sensorial,
ja siguin persones cegues o sordes,
doncs tinguin accés a aquestes peces
que possiblement no poden ser percebres pel sentit habitual.
Tenim una col·lecció molt àmplia
amb la qual hi ha obra que pugui ser sonora,
obra que pot ser tocada, com algunes escultures,
i hi ha obra purament visual.
Evidentment, tots percibim de manera diferent,
perquè som diferents.
Dins del món de la visió tothom tenim percepcions diferents,
i evidentment dins de la ceguesa
també hi ha percepcions diferents,
perquè som subjectius, no?
I el suport que tu deies,
hi ha un suport d'audioguies per a les persones cegues
i un suport de signoguies per a les persones amb discapacitat auditiva.
Juan, i jo crec que t'ho he preguntat ja algunes altres vegades,
però seria ideal que tots els museus de la ciutat
de Tarragona,
o que a poc a poc aquestes tecnologies de suport
s'anessin afegint cada dia més als museus
i a l'art de Tarragona.
Tant de bo que sigui així per sempre, no?
De fet, jo...
És l'objectiu, no?
És l'objectiu, sí.
I a més a més és un objectiu que jo crec que no és
un objectiu de la ONCE i la seva fundació,
sinó jo crec que és un objectiu de tothom, no?
Que hem d'estar implicats perquè això sigui una realitat.
però de totes maneres jo convido a qualsevol que tingui una relevància
dins de qualsevol museu o exposició que vingui aquesta tarda a la inauguració,
que de veritat que val la pena i veuran aquest sistema d'accessibilitat per a tots.
Bonifontes parlava de la inauguració,
una inauguració que va tenir lloc el passat divendres.
Recordem que aquesta conversa la manteníem divendres al matí.
Fins i tot vam poder fer un recorregut per algunes d'aquestes obres
que, com deia, es poden tocar, es poden mirar, es poden olorar i fins i tot escoltar.
La Paloma Navares és una artista que té discapacitat visual.
Ella ha tingut diverses intervencions quirúrgiques per desprendiment de retina,
té degeneració macular.
Aquesta obra es titula Llàgrimes de verano
perquè en aquell estiu la van operar de la visió
i són els seus ulls i la llàgrima.
Estan impresos amb aquests metacrilars.
I aleshores està penjat amb útils de pesca, de pescar.
És un referent bastant habitual a la seva obra,
sobretot en una època determinada de la seva trajectòria.
Mira, aquí a la dreta de les obres és on està la cartella.
Tenim un panell, en aquest cas amb braille,
aquí podem llegir Paloma Navares
i Llàgrimes de verano, que seria el títol,
i Tècnica mixta, que m'imagino que és l'estil
que ha fet servir aquesta autora.
en què hi ha un número en vista,
el número 11.
També tàctil, també amb relleu.
Aquest número que indica el número de l'obra,
en aquest cas, de l'ordre de l'exposició, una mica.
Sí, una mica l'ordre.
Aleshores, amb la que veia,
tu tens la possibilitat de teclejar aquest número
i sentir l'explicació.
Printed onto Perspex and linked together by Fishing Tackle
to look like a shower of rain.
Each of the photographs...
Bueno, aquestes són aromes de piedra.
Bueno, és una escultura...
Una persona que no té discapacitat,
però bueno, no ser inspirada en la discapacitat.
En aquest cas, músic, no? O cantant.
Fosse Maria Cano, del grup Omecano.
Té un fill amb el síndrome d'Asperger.
Bueno.
Aleshores, el fill fa aquest dibuix d'aquí.
A mi d'oces?
És petit, són siluetes de personatges...
Mira, segueixo mal dit.
Són siluetes de personatges,
per exemple, que és el cap, només,
i una mica el que és el tors, fins aquí.
I són de formes diferents,
cadascú només bordó un més...
I pots avall una frase que diu
Todos somos diferentes.
El nen és autista.
Aleshores, el pare què fa?
O eleva la categoria d'obra d'art.
Ja que hem aquest tomb, per aquesta exposició,
davant, Mercè, d'una obra totalment sonora,
per dir-ho d'alguna manera.
Sí, exactament.
És de Juan Sorrentino.
Són dos quadres completament blancs,
al mig hi ha una altaveu.
Són els dos quadres robats de Munsch,
comences robats del museu,
amb el que ens vol dir l'artista
que tothom que estem davant d'aquesta obra
són sexes.
Mai podrem veure les peces si no es troben.
Aleshores, cada altaveu
és la veu d'un home o d'una dona
que estan descrivint el que apareix amb el quadre.
Si ho escoltem...
...presentada de pie
y podemos verla hasta la cintura.
Está desnuda y una suave luz dorada
la baña desde arriba,
dibujando difusamente su pecho,
sus rasgos serenos
y su larga cabellera oscura,
que va coronada por una aureola rojissa.
Sens dubte interessant
aquesta darrera obra sonora.
A més, hem de felicitar el Port de Tarragona
perquè ha manifestat la seva voluntat
de millorar a poc a poc
l'accessibilitat
amb aquestes exposicions
que es poden anar produint
als tinglados.
Com dèiem, aquesta exposició
us animem a assistir-hi.
al món flueix dues mirades
sobre una mateixa realitat
fins al 10 de juny.
De dimarts a dissabte,
de les 10 del matí a la 1 del migdia
i de 5 a 8 del vespre,
diumenges i festius
d'11 a 2 del migdia
al tinglado número 1
del moll de costa
del Port de Tarragona.
I després de parlar d'exposicions,
ara marxem a parlar
d'esport integrador.
I és que aquest dissabte
a la ciutat de Tarragona
es va poder practicar esquí
a la plaça Verdaguer
i ciclisme al tram final
de la Rambla Nova.
Són només dues de les proves
dels Jocs per la Integració
que es van disputar
per primera vegada a Tarragona.
Promoguts per la Fundació Repsol
amb el suport de l'ONCE
i l'Ajuntament.
I van participar 40 esportistes
de les nostres comarques,
la resta de Catalunya i l'Estat,
i col·laborava la Federació Espanyola
d'Esports de Persones
amb Discapacitat en unes jornades
que tenien com a objectiu
presentar l'esport com a eina d'oci
que aporta beneficis físics,
psicològics,
també per a tothom que el practica.
Els esportistes competien
en una desena de disciplines,
des del bàsquet, l'esgrima,
el futbol
o fins i tot el tenis taula,
però les més espectaculars
van ser les proves de ciclisme,
potser que es van efectuar
a un circuit que s'havia habilitat
a l'aire lliure
al tram final de la Rambla Nova,
a tocar del balcó.
També les proves d'esquí,
en aquest cas,
amb simuladors de descens
que estaven instal·lats
a la plaça Verdaguer.
El nostre company Josep Sunyer
va poder conversar
amb algun dels esportistes d'elit
que van venir a la ciutat
per acompanyar i recolzar
els competidors.
Entre aquests,
el pilot de ral·lis,
Isidre Esteve,
que es va adaptar
a una nova manera de viure
després que un greu accident
l'any 2007
el va deixar en cadira de rodes.
Malgrat tot,
l'Isidre
no ha perdut la passió
per conduir
i és tot un exemple
d'integritat,
integració,
superació i coratge.
li vam demanar
com l'havia ajudat
el món de l'esport
a superar aquesta situació.
Sí,
i per experiència personal,
és ben veritat
que a la meva etapa
en el món de la competició
han estat 17 anys,
4 anys lligats
al Repsol,
amb l'equip Valdecar
i de fet,
després de patir
l'accident el 2007,
l'esport,
aquest hàbit
que hi havia
en el dia a dia
de la meva vida
m'ha ajudat moltíssim
a superar aquesta situació
i continuar lluitant
cada dia
per fer el que més m'agrada.
Esteve assegura
que és cert
que les persones
amb discapacitat
no poden fer certes coses
però subratlla en canvi
que en poden fer d'altres
i superar les adversitats.
El que sol passar a vegades
és que la gent
en el dia a dia
mira les persones
discapacitades
com persones
que no poden fer certes coses.
És ben veritat
que no es pot fer certes coses
però sí que en poden fer
moltes d'altres.
I de fet,
els jocs aquests
per la integració
que organitza
la Fundació Repsol
en aquest acte de mà
conjuntament amb l'Ajuntament
i les federacions
hem vist amb d'altres
events abans d'aquí
que el que fa
és sensibilitzar
sobretot els més joves
que els donen l'oportunitat
de posar-se
en el lloc
d'una persona discapacitada
de veure
quines són les dificultats
i donar-li
completament la volta
i veure
aquesta persona discapacitada
com una persona
que lluita moltíssim
per superar
aquestes adversitats
i el que fa
és sobrefer-ho amb nota.
És a dir,
desenvolupa d'altres sentits
d'altres aptituds
que el que fa
el que li aporte
és que pugui
normalitzar
al màxim la seva vida
i penso que és això
el que es persegueix
a través de l'esport
en aquests jocs.
També li vam demanar
quines altres aptituds
es potencien
per tirar endavant
en el dia a dia
quan a més es vol
fer una carrera d'elit
i com hi contribueix
l'entorn?
Quan un és esportista
i és esportista professional
en la seva vida
només existeix allò
i s'aixeca el dematí
entrenant cada dia
per ser el més convidiu possible.
I de fet
quan pateix un accident
d'aquest tipus
que et veus
en aquest tipus de discapacitat
tu creus
que el món s'ha acabat
creus que no serà possible
fer res més
i te'n dones compte
que sobretot
l'estil de vida
del món de l'esport
el que fas és ajudar-te
a veure les coses positives
de tot
i creiem
i en el meu cas
m'ha passat
que he vist que d'acord
abans anàvem en una moto
i competia
la major part del temps
a l'Àfrica
i en el món dels raids
i ara tinc la possibilitat
de fer-ho amb un cotxe també.
Simplement
canvien les coses
canvia una mica el marc
però penso que l'important
és que un continue fent
el que més li agrada
si s'ho pren
amb actitud
i determinació
l'entorn
no és molt important
no l'ajuda molt?
Sí, l'entorn ajuda
sens dubte
perquè
amb tot aquest
transcurs de temps
que passes
d'un tipus de vida
a l'altre
naturalment
hi ha moments
molt difícils
i l'entorn
i la família
és molt important
i sobretot
la gent que tingués
més propera.
Isidre Esteve
sobre els jocs
de la integració
deia que és bo
que la gent
es pugui posar
durant unes hores
en la pell
de les persones
que tenen
alguna discapacitat
l'escoltem.
Sí, les activitats
de demà
són diferents
activitats
és a dir
hi ha bàsquet
hi ha golbol
hi ha l'esquí
són diferents
especialitats
del món
de l'esport
que el que permet
és que
joves i no tan joves
es posin
en la pell
d'una persona
discapacitada
i vegin
les dificultats
de la pràctica
d'aquell esport
però que al mateix temps
també vegin
que el poden fer
aquell esport
que hi ha tot tipus
d'ajudes
i el que farem
nosaltres
és assessorar
en tot moment
els joves
que ho practiquin
digue'ls-hi
com ho fem nosaltres
per poder normalitzar
al màxim
aquell esport
jo penso que és una
ocasió única
i sobretot molt bona
per conscienciar
la societat
perquè a més
segons quin tipus
de discapacitats
és una cosa
que ens pot passar
demà
a qualsevol de nosaltres
i penso que
prèviament
haver viscut
aquesta experiència
el que fa és ajudar-te
en un cas
que arribi un moment
i que no arribi
que un es trobi
amb un problema
com aquest
Esteve assegura
que la mirada
especialment
la dels
més joves
després de posar-se
a la pell
dels que participen
als Jocs
per la integració
canvia i força
el que hem vist
en d'altres events
passats
és que la reacció
dels més joves
quan veuen
una persona
amb queda de rodes
o un invident
pel carrer
que normalment dirien
estic pobre xicó
no mira com li costa
fer-ho i tal
després d'haver viscut
aquesta experiència
el veuen com un heroi
perquè diuen
jo vaig provar
de pujar a l'esglou
jo vaig provar
de creuar el pessebre
i no me'n sortia
i en canvi
mira ells
amb quina facilitat
ho fan
jo penso que el que fa
exactament és
fer un canvi
completament
en el seu pensament
i en la seva opinió
sobre una persona
amb una discapacitat
després escoltarem
algun altre
dels testimonis
d'aquests
esportistes
d'élite
que ens van acompanyar
el dissabte
ara tenim
a l'altra banda
del fil telefònic
al César Gallo
vicepresidente
de la Fundació
Repsol
César
molt bons dies
bons dies
hem volgut parlar contig
aunque sea
uns minutos
i ràpid
per que ens cuentes
com va ser
la jornada
del sàbado
que valoració
que balance
hacéis
des de Fundació
Repsol
estàvem escuchando
ara la voz
de algunos
de los protagonistes
de esos
deportistas
de élite
que estuvieron
en Tarragona
el sábado
no sé vosotros
pasados ya
un par de días
que balance
que valoración
hacéis
de esta jornada
¿cómo fue?
Estamos muy satisfechos
con la acogida
que ha habido
entre el público
de Tarragona
en relación
con los Juegos
para la Integración
y
no esperábamos
otra cosa
después de la experiencia
que habíamos tenido
con la carpa
de los sentidos
de nombre
Recapacita
en la que
se enmarca
esta iniciativa
Un poco es lo mismo
ponerse en la piel
de personas
que tienen algún tipo
de discapacidad
escuchábamos
algunos deportistas
que nos decían
que sobre todo
lo que habían
visto
es que a la gente
le cambia
el pensamiento
le cambia
vaya
pues
todo
al ponerse
en la piel
de esos
deportistas
supongo que un poco
el objetivo
es este
integrar
y sensibilizar
Efectivamente
nuestro objetivo
es
concienciar
a la sociedad
en general
y en especial
a los más jóvenes
de las dificultades
que las personas
con discapacidad
tienen en su vida
diaria
y creemos
que el deporte
es una de las
herramientas
más directas
para concienciar
en estos valores
por eso
hemos querido
organizar
los Juegos
para la Integración
en el que
personas con
discapacidad
y sin discapacidad
comparten
de forma
lúdica
pues
actividades
y no hay mejor
enseñanza
que la que se vive
en primera persona
César
estos Juegos
para la Integración
van a tener
continuidad
en otras
localidades
del Estado
van a continuar
en próximas ediciones
en Tarragona
¿cómo lo vais a enfocar?
Sí
nuestro objetivo
es que
estos Juegos
igual que hizo
la Carpa
de los Sentidos
pues tengan
una itinerancia
a través
de diversas
ciudades
españolas
y hemos querido
iniciarla
en Tarragona
como homenaje
a la concesión
a Tarragona
en la ciudad
de la celebración
de los Juegos
del Mediterráneo
para el 2017
Pues César
felicidades
por estas iniciativas
tanto por la Carpa
Recapacita
como por los Juegos
por la Integración
esperemos volver
a teneros pronto
por Tarragona
César Gallo
vicepresidente
de Fundación Resol
muchísimas gracias
por atender
la llamada
de Tarragona Radio
muchas gracias
gracias
buenos días
un altre dels esportistes
que también
venían a Tarragona
a asistir
a assessorar
els participants
als Jocs
per la Integración
va ser
Joan Santacana
ell és campió
del món
i paralímpic
d'esquí
explica
que tothom
té les seves
característiques
i que les seves
no són diferents
a les de
qualsevol
altre
parlava
de donar exemples
sobretot
als joves
sí, sí
para mí
son características
porque
todos nos diferenciamos
de alguna manera
de otra
entonces
simplemente
las personas con discapacidad
igual
es como más notorio
porque igual
te falta una pierna
una persona que es ciega
un brazo
pues es como más
notorio
pero al final
todos tenemos
nuestras pequeñas
y grandes características
y sobre todo
yo me acuerdo
por ejemplo
cuando iba al colegio
me hubiera encantado
que los chavales
de mi edad
tuvieran el conocimiento
que están teniendo
los chavales
de ahora
de todas esas características
que tienen
este tipo de personas
y como podemos ayudarlas
como se pueden integrar
en la sociedad
con total normalidad
que es como debe ser
y con este tipo
de actividades
yo creo que son
bueno
es perfecto
es un ambiente perfecto
para que
sobre todo
estos chavales jóvenes
que sean la sociedad
del mañana
puedan adquirir
todo ese conocimiento
per ser que la tecnología
feia posible
que dissabtes
pogués esquiar
en plena plaça
Verdaguer
y con el termómetro
por sobre
de los 25 graus
nosotros
no lo hemos probado
nunca
pero bueno
hemos visto
vídeos y tal
como una especie
de tapiz rodante
como si fuera
una cinta de correr
pero bueno
tiene una cierta
inclinación
nos han dicho
que miden
9 metros
de largo
y bueno
en realidad
tú no te estás desplazando
lo que se mueve
es la cinta
y pues eso
vas moviéndote
sobre la cinta
No sé si us heu preguntat
mai
com es això
d'esquiar
sense veure la pista
amb un guía
al capdavant
el John Santagana
ho explicava
Sí, bueno
yo lo que tengo que hacer
es intentar verle a él
que muchas veces
lo voy perdiendo
durante una bajada
pero bueno
es un handicap
pues no sé
muchas veces
la gente te dice
no pasas miedo
pues estás loco
pues hombre
pues un poco de miedo
a veces sí
tensión mucha
pero al final
es lo que te gusta
¿no?
y
y es emocionante
¿qué vas a hacer?
Estás sentado en el sofá
porque
porque en principio
no tienes las mismas
posibilidades
o
o facilidades
que otra persona
para esquiar
pues yo creo que
no es suficiente eso
I el guía del John
és el Miguel Galindo
que ens explicava
també
com va començar
a esquiar amb ell
i com es comuniquen
a pistes
Bueno
yo estuve
5 años
en el equipo nacional
y bueno
pues cuando me retiré
al año siguiente
me llamaron para
para guiar a John
me explicaron un poco
la situación
no conocía mucho
del deporte paralímpico
y bueno
pues yo había salido
de mi vida deportiva
digamos
y me reenganché otra vez
a la vida deportiva
con John
de una manera
un poco distinta
pero
con la misma intensidad
casi que tenía antes
compitiendo yo solo
y bueno
la verdad es que
encantado
fue hace 10 años
ya
cuando empezamos
a entrenar
y competir juntos
nos han pasado
muchas cosas
buenas y malas
en estos 10 años
y bueno
yo creo que
lo bueno
es la experiencia
que hemos acumulado
pues para
en jornadas
como la de mañana
pues poder
incluso transmitir
a los chavales jóvenes
y bueno
pues contarles
un poco
lo que
lo que hacemos
cómo lo hacemos
que vean
que se puede hacer
con total normalidad
y que
no hay ningún
ningún inconveniente
en tener o no
una discapacidad
para poder
competir
al máximo nivel
una curiosidad
¿cómo os comunicáis
cuando estáis
compitiendo?
pues llevamos
un sistema
de bluetooth
que es el que usan
el que bueno
el aparato que tenemos
es un aparato
que se usa
para las motos
para ir comunicado
cuando se va en moto
bueno
y lo descubrimos
lo empezamos a
a usar
y a implantar
dentro del circuito
a partir de ahí
todo el mundo
lo empieza a usar
porque la verdad
es que es una gozada
llevas dos auriculares
dentro del casco
con el micrófono
puedes hablar
y escuchar a la vez
y bueno
entonces yo lo que hago
es transmitirle
todas las órdenes
o todo lo que yo veo
que le puede perjudicar
en una bajada
como puede hacer
un copiloto de rallies
con un piloto de rallies
que le avisa
si una curva
es de segunda
o de tercera
o si viene un cambio
de rasante
o no
y le doy esa información
para que él pueda prever
todo eso
que no capta
con la pista
entonces así
poder anticipar movimientos
y poder
y poder bajar
lo más rápido posible
y luego aparte
pues eso
con el pequeño resto
visual que tiene yo
pues aparte
lo complementa
me ve y me pierde
según bajamos
y así funcionamos
John Santacana
que nos donaba
una de las lliçons
magistrales
de las que
todo y ser muy obvias
no dejan de ser
veritats
como un temple
sí
sí, sí, bueno
hay que tener en cuenta
que una bajada
que una bajada
de esquí
es intensa
sobre todo
sobre todo
sobre todo en algunas disciplinas
pero bueno
pero bueno
al final
es entrenamiento
y como decía
hemos hecho
cosas muy buenas
y cosas malas