Avui l'espai Caixa Fòrum agafa un caire una mica especial
perquè sortim bé, no vam bé al carrer,
però sí que visitem les instal·lacions del Caixa Fòrum.
Recordeu aquí al carrer Colom per explicar-vos in situ
com és que transmet aquesta exposició Maternitats.
Després, una de les persones que es dediquen a fer les visites
guiades per l'exposició Maternitats
ens farà un recorregut prou especial.
De moment, però, comencem la secció dedicada al Caixa Fòrum
parlant amb el seu director, amb el Carles Marqués.
Carles, bon dia.
Bon dia.
No ho sé, fem una mica de primer visió general,
com fem sempre agenda, en definitiva, no?
Els actes que han passat, que tal han anat,
i els que han de venir, què tenim?
Molt bé.
La setmana passada, bueno, continuem amb dues exposicions,
de fet, tres, com sabeu.
L'exposició de l'Artiga, que està anant molt bé,
també és una exposició així per aquests temps estivals
o preestivals, doncs fantàstica.
Maternitats, l'exposició de fotografies del Bru Rovira
i després finestres al món, aquestes projeccions,
aquests documentals també de cooperació internacional,
referides a realitats bastant paral·leles
a la que explica la pròpia exposició Maternitats.
També tenim un cicle paral·lel de cinema,
que, comencem, presenta aquí a Tarragona l'Ester Ferrer,
i que un cicle que continua avui, dilluns,
amb la projecció de l'última pel·lícula, molt AD,
que parla d'una maternitat al Senegal.
I aquesta és l'última pel·lícula del cicle.
I la setmana vinent, però ja en parlarem, si voleu,
la setmana vinent, doncs tenim el cicle de cinema
a la ciutat, doncs pel·lícules absolutament de referència
per parlar de ciutats com Los Angeles, Tòquio, Berlín, París, etc.
Això dedicarem a un espai queix a fòrum, no?
Correcte, a veure si la setmana vinent ens ho podem organitzar.
De moment, aquesta setmana, tenim a pendent per avui mateix,
a quarts de vuit, la darrera pel·lícula del cicle sobre maternitats.
I em sembla que hi havia una exposició,
ai, perdona, una conferència aquesta setmana,
que, malauradament, ja avisem, ha hagut de suspendre's.
Exactament, la conferència de dijous de l'estrella de Diego
per rons familiars de la conferenciant, doncs, es suspèn.
I, a més, ja no l'ajornem, eh?
La suspenem perquè, clar, el mes de juliol,
els que sou d'aquí de Raona ja sabeu que intentar fer cicles de conferències,
el juliol, realment, ho hem estat valorant, hem vist que era arriscat.
I bé, doncs ja, a veure si tenim alguna altra ocasió
de tenir aquí l'estrella de Diego entre nosaltres,
perquè realment ha tingut molt bona entrada,
d'ella sempre ha parlat tots aquests dies
del bon públic que tenim aquí,
de les preguntes que els hi fèiem.
Bé, intentarem tenir-la més endavant, doncs.
Per tant, queda avisat la conferència d'aquest dijous
sobre, bé, l'última ja que tancava el cicle de conferències
al voltant de l'exposició de l'Artiguer,
queda sospesa.
Queda sospesa.
Si veniu, doncs mira, podeu fer un cop d'ull
a l'exposició de l'Artiguer o a Maternitats mateix.
Exactament, el que no queda sospès és la visita guiada
a l'exposició, que és també a les set del vespre.
Vull dir, per tant, bé, no és la conferenciant,
són els guies, però com que a més ara m'estava veient,
el David, ho dic d'acord, ho dic seriosament,
són de molta qualitat i més referència,
també ho faran estupendament bé.
Ara el posarem a prova, el David, que crec que se'n sortirà molt bé.
De moment, Carles, quina percepció tens?
Després li preguntarem a ell també quina percepció tens
de com està funcionant Maternitats
i ara ja sí ens centrem en l'exposició que ens ocupa avui.
Em dono l'impression per el que ha anat veient aquests dies
que la gent que ve a Maternitats té una forma de contemplar
aquesta exposició diferent, també per la pròpia sala,
per la pròpia dimensió de la sala,
la que vulgui tenir en el cas de l'exposició de l'Artig.
És una exposició més, ara suposo que la descriuràs,
més recollida, íntima, gairebé allò de claustre matern una mica
i aleshores veus que la gent la mira més en silenci.
Venen moltes vegades amb nens, eh?
L'experiència de fer-la aquí al pis de dalt,
en comptes de baix,
també ens permet un altre tipus de circulació,
un altre tipus de públic,
però sí, la resposta és bona, és molt bona.
A més, és un públic que et ve possiblement expressament
anar a veure l'exposició, no és allò de passar per aquí
i la que es troba a baix al hall,
sinó que aquí has de pujar,
vens una mica, sabent el que vas a veure.
Sí, exactament.
O et pots haver trobat també el material d'aquesta exposició,
el vestíbul de baix, i dir,
ah, doncs escolta'm, això també...
Però sí que és veritat,
que et demana un plus una mica més
de coneixement del que vas a veure,
sigui perquè t'arriba a través de la premsa,
o sigui perquè el boca-orella funciona moltíssim,
o sigui perquè l'estar aquí i veure l'altre exposició
has vist anunciada aquesta institut,
això també és interessant amb Abru Rovira,
és un fotògraf que és conegut,
aquest treball és interessant,
és a dir, les maternitats és un tema
que ens afecta a tots o qualsevol ésser humà.
Escolta, ja per tancar aquesta primera part, Carles,
digue'ns tu que deus haver vist mil vegades l'exposició,
la fotografia que més t'entendreix
o que més t'agrada a nivell personal.
Ja per començar parlant d'una fotografia...
Com som els periodistes,
entrem una mica més i així ho podem mirar.
Ja ens posem en situació, eh?
Entrem, jo mentre el Carles Sopensi les va repassant,
començo ja descrivint l'exposició,
la sala on està situada,
és el primer pis, heu de pujar a escales o ascensor,
d'aquí del Caixa Fòrum,
i les tonalitats que cobreixen les parets
i que fan de fons d'aquestes enormes fotografies
amb molts colors.
Les tonalitats són de color marró,
vermellós granat i verd i blanc.
Tot plegat a unes ciutats molt africanes,
si m'ho permets.
A mi m'ho recorden, no ho sé.
Sí, suposo que sí, exactament càlides.
Sí, a més és així un espai recollit
que podria recordar això,
doncs una tenda de campanya,
un habitatge així del Tercer Món,
i ara això, m'ho he tornat a remirar,
tot i que a mi, evidentment, m'agraden totes,
però potser em posaria
la que és més propera a nosaltres,
clar, perquè a vegades podem pensar
que si veus la descripció de l'exposició,
que això, que tot fa referència
a països en conflicte o del Tercer Món
o en situacions, diguéssim, de guerra o de fam,
però, bueno, ja la tenim també entre nosaltres,
aquí al davant.
Tenim una fotografia d'una noia arruinòmana,
sense sostre,
que, bueno, que va voler,
a més va voler tenir un fill amb un altre
sense sostre,
i aquest nen, diguéssim,
bueno, evidentment, la vida dels pares
serà molt efímera,
però la d'aquest nen,
d'alguna manera, volgut,
justament perquè aquesta noia
es volia aferrar a la vida d'aquesta manera,
i, bueno, la mateixa noia
no es coneixia a la foto,
perquè, com pots veure,
té una cara d'una enorme serenitat
i bellesa,
quan ella, tot i ser jove,
tenia la cara i tal,
molt destrossada,
i, bueno, el Bru és una d'aquelles
que n'està especialment content,
perquè és una realitat que tenim aquí,
als carrers de Tarragona,
que passem per davant
i que la majoria de vegades
se'ns oblida de mirar, no?
Bueno, doncs, això,
hi ha gent que potser no dona la seva vida
per perduda,
tot i estar en situacions com aquesta,
i volen tenir fills,
i la maternitat com una manera
de rebel·lar-se contra,
bueno, aquesta situació
de pobresa i de malaltia.
Ara entrem amb el David, doncs,
perquè ens vagi comentant
fotografia, fotografia,
Carles, et deixem que estàs molt enfeinat
i reiem dilluns que ve.
Doncs fins dilluns que ve.
Gràcies.
Doncs ara sí, David Sales, bon dia.
Bon dia.
El David el teníem aquí
amb un segon pla.
Li agraïm moltíssim
que ens faci avui aquesta visita guiada,
és el que ell fa normalment
per escolars,
per familiars,
per visitants de l'exposició,
Maternitats.
Amb quina finalitat, David,
tu no ets un guia,
jo abans ho he presentat així en general,
però hi ha un projecte educatiu
al darrere, no?
Sí, de fet,
jo, igual que els altres companys
que estem aquí a Caixa Fòrum,
som treballadors de Còdul Educació
i, de fet,
seríem més aviat educadors.
Molts tenim formacions
de carreres com Història,
Història de l'Art,
i vaja,
donem el nostre punt de vista
i intentem fer-ho arribar
al públic en general
de forma molt planera, eh?
Procurem, ja ho veureu
que de forma molt planera.
Doncs no ho sé,
tu mateix,
jo et deixo el micròfon
com descriuries l'exposició.
Doncs molt càlida,
fixeu-vos que quan vingueu
ja ho veureu
que hi ha uns punts de llum
molt concret,
però que en general
és un espai molt íntim,
s'ha generat una intimitat
per poder establir un diàleg
cada persona que hi vingui
amb la fotografia
que escolli per veure
en aquell moment.
Les fotografies són en general
de format bastant gran,
són primers planos,
de mares i criatures,
i la majoria d'elles
tenen uns colors també molt vius.
No ho sé,
no sé si tindrem temps
de passar per totes
perquè quantes n'hi ha, David,
i en tot cas,
si no podem passar per totes,
tu ens les selecciones.
Exactament.
Us les selecciono.
Està bé això que deia,
són plans molt propers,
per tant són plans expressius,
no serien tan narratius,
n'hi ha alguns
que sí que són plans més oberts,
però no...
normalment tenim plans molt expressius
perquè el que interessa
és que l'espectador,
la persona que vingui,
es faci la idea
de les emocions
que té aquella persona.
Comencem la visita
amb una escena de Guatemala,
es tracta de la mirada,
la connexió que hi ha
entre una mare seropositiva
i la seva filla seropositiva
en el moment en què
se l'estan emportant
a una zona d'immunodeprimits.
Realment és una connexió,
es nota,
estan parlant amb els ulls,
tranquil·la,
després vindré.
Tot i així,
les fotografies ens amaguen
o ens parlen
d'històries dures
perquè la mare d'aquesta criatura
va morir al cap d'uns mesos.
Però clar,
aquesta és la història
que tu expliques
i que hi ha darrere de cada foto
perquè són fotos,
això,
que són casos reals.
El que passa és que
tot i que algunes situacions,
perquè tu ens ho expliques,
sabem la duresa
que hi ha darrere,
si no ens ho expliquessis,
són molt positives.
Tothom està, doncs,
rient,
mirant amb tendresa.
De fet,
m'agrada molt que diguis això
perquè justament
la següent fotografia
és del xat.
Ens deia Bru Rovira,
el fotògraf,
que és reporter de La Vanguardia,
que ha fet
aquesta selecció de fotografies
amb l'ajuda
d'una mestra d'educació primària,
la Montserrat Castanys,
van preparar
l'exposició a maternitats
i la fotografia del xat
ens mostra una senyora
que porta,
en paraules de Bru Rovira,
porta l'escudella
a sobre del cap
i porta el seu nen
lligat com amb un farcell
al darrere a l'esquena.
Doncs,
nosaltres expliquem
que al xat
hi ha la problemàtica
que tenen petroli
sota la terra
i això genera
moltes guerres,
molts conflictes.
Si nosaltres no expliquem això
en les visites escolars
que tenim,
els nens senten enveja
d'aquest xiquet,
d'aquest nen
que va tot el dia
enganxat a la seva mare.
Clar,
els nostres nens
tenen totes les mancances
materials cobertes,
però en canvi
en tindrien defectives
que segurament
molta d'aquesta canalla
no tenen.
Doncs sí,
hem passat per Guatemala,
ara hem passat pel xat
i aquí veiem,
no sé,
tu tria,
tu me marques.
Sí.
Sí,
perquè és que hi ha
fotografies precioses,
una blanquinegra
d'un format molt gran,
no sé quines mides té,
però ocupa
la paret de dalt-baix.
Exactament,
es tracta d'una fotografia
de Ruanda,
hi ha una escena similar,
en aquest cas
és un plan encara més proper
i se'ns mostra novament
un nen que va al darrere
de la seva mare lligat.
A Ruanda
hi ha camps de refugiats
i des de fa més de 15 anys
gent de l'ètnia Tutsi
viuen en aquests camps
de refugiats.
Sovint,
però,
sempre hi hem de buscar
conflictes al darrere
que van més enllà.
A Ruanda
hi ha aquest problema
perquè sota el subsol
tenen coltan,
que és un material
que tots nosaltres
fem en els mòbils
i, doncs bé,
acaba generant
que hi hagi conflictes.
Evidentment,
si parlem de Ruanda,
si parlem del xat
de Guatemala,
tots, eh,
qui més qui menys
tenim al cap,
doncs això,
països conflictius,
clar,
el conflicte que hi ha
al darrere,
això que dius,
el que té el subsol
i la implicació
que des del primer món
tenim amb tots aquests conflictes,
això,
tu ho expliques,
t'ho pregunten,
perquè és un tema
com a molt lligat
a les fotografies
però també paral·lel,
que podríem passar
de puntetes per damunt
i ja està.
En parlem,
en parlem.
De fet,
crec que és la intenció
de Bru Rovira.
Vol parlar
de la pròpia imatge en si,
per exemple,
ara estic veient
la imatge
que està titulada
als Intocables,
és una casta de la Índia
que és la que hi ha
més avall de tot
i el pla
és tan tancat
que no veiem
que al voltant
estan envoltats
de brossa,
realment de porqueria.
Si només ens fixem
en la imatge,
doncs veurem
una mare
amb el seu fill
com a qualsevol
altre lloc del món.
si l'obríssim
i aquesta també
és una mica
la nostra tasca,
obrir el pla,
fer evident
allò que queda
fora de camp,
podríem dir-ne.
Doncs,
si obrim el pla,
doncs veuríem
que aquesta gent
viu en unes condicions
molt insalubres
i malgrat això
són feliços,
intenten ser feliços.
Una mare,
a més,
molt joveneta,
que això també
és una de les cares
de la maternitat.
I si hem parlat
de la Índia,
de Ruanda,
hem marxat cap a l'estranger,
ara trobem una imatge,
suposo,
d'una mare
que ha tingut la criatura
entre reixes,
perquè així es titula
i aquí estem a Espanya.
Exactament,
és Barcelona
i, novament,
doncs,
sorprèn molt,
és una imatge
que sorprèn molt
perquè aquesta mare
està amb el seu nadó,
amb la seva nena
i molta canalla que ve
es pregunta,
ostres,
i per què ha d'estar
aquesta nena empresonada
si no ha fet cap delicte?
Probablement no són conscients
que el lloc
on pot estar millor
un infant
és al costat de la seva mare,
malgrat hagi d'estar
coartant la seva llibertat.
En aquest moment
no necessita
especial llibertat,
també aquest nadó.
Són històries
que ens sorprenen.
Aquesta noia en concret
d'aquesta presó
feia set anys
que estava a la presó
i segurament va concebre
la seva filla
en un vis-à-vis
amb algun altre company
d'alguna altra presó
i, doncs, bé,
dintre de la seva problemàtica
perquè, evidentment,
algú que té la llibertat
coartada
es mostra feliç,
està feliç en aquest moment.
De fet,
Bru Rovira ens explica
que ha volgut fer això
com el contrapunt,
com per mostrar-nos
que, malgrat
hi ha històries molt dures
arreu del món,
sempre hi ha punts de llum,
moments de serenitat.
Se m'acut, per exemple,
la història de Cuito,
un camp de refugiats
d'Angola
en el qual se'ns mostra
una mare
en aquesta fotografia
que té els ulls tancats
i té el seu nadó
a les mans.
L'estat, pràcticament...
A tocar, de frec a frec a frec,
estan cara a cara
tocant-se amb el nas
i hi ha alguna mirada
estandríssima.
Exactament.
estan tocant-se amb el nas
com els inuïts,
en certa manera,
s'estan fregant el nas.
El que ens explicava
una vegada més
és el que hi ha
a fora de camp.
Hi havia tot de gent,
segons ens va comentar
Bru Rovira,
que estaven com a malnutrits
i realment
l'espectacle
havia de ser d'entès.
Però en aquest moment
precís que ha captat
la fotografia,
la mare està abstreta
totalment d'aquesta realitat
i està gaudint plenament
de la relació
amb el seu fill.
Tenim altres imatges
de Somàlia.
A Somàlia, per exemple,
es dona el cas
que la majoria de pares
no posen el nom
als seus fills
fins que tenen un any
perquè tenen moltes possibilitats
de no sobreviure.
La foto de Somàlia,
a més,
intenta ser molt metafòrica.
Es mostra una dona
al davant de la seva
tenda de campanya
que la translladen
depenent de l'època
de l'any en què estan
i de si hi ha més menjar
o si hi ha menys menjar.
La dona que s'està
justament al davant
d'aquesta tenda
està embarassada.
Pretén ser una metàfora,
una analogia,
en el fons,
la casa on viu ella
i la casa on viu el seu fill
que és el seu ventre.
Sí, perquè la tenda de campanya
també és arrodonida,
fa l'efecte del ventre.
Són molt, molt, molt estètiques.
No només la història
que hi ha al darrere
que és molt interessant
i que et permet lligar-ho,
com deies tu,
amb qüestions socials,
econòmiques del dia a dia.
Però, a més,
estèticament,
artísticament,
són precioses.
A veure, Sèrbia,
no ho sé,
tu mateix, Guatemala,
és que totes tenen
molta explicació.
La de Sèrbia potser
destaca una mica,
la trobo més dura
respecte a les altres.
Sí, es tracta d'una noia
que va perdre la seva filla
que deia Milícia,
degut a un bombardeig
que va fer l'OTAN.
L'OTAN va fer un bombardeig,
va perdre aquesta nena
i al cap d'un any,
sobretot pressionat
per la seva mare,
per l'àvia d'aquesta nena
que va morir,
doncs va acabar tenint
un altre fill.
En part, això,
passen altres històries,
el que passa és que no
les expliquem totes,
però passen altres històries
que un naixement
tapa sovint una pèrdua,
és una manera
de seguir endavant,
de tirar endavant.
Tenim imatges,
algunes més dolces,
es tracta d'una imatge
amb molt de color,
molt, molt, molt de color.
El color simplement
el donen als vestits
de les persones,
de les mares
i dels nens,
perquè sovint veiem
gent fins i tot
amb cara fosca,
perquè, clar,
sempre visiten
països de l'Amèrica Llatina,
però la vestimenta
que porten
és l'únic que dona color,
perquè, com dius tu,
normalment no hi ha fons
en aquestes fotografies,
el fons no el veiem,
són primeríssims plans
i el color ve donat
per això,
per la mateixa manera
de vestir.
Exactament,
doncs, precisament,
aquesta foto més dona
especialment color,
perquè, en aquest cas,
no hi ha una
història tan dura,
simplement se'ns mostra,
Bruce Rovira
ens ha volgut mostrar
com moltes mares
que treballen
en els mercats
s'han d'endur
les seves criatures
amb ells,
doncs, perquè
algú els ha de cuidar
en aquesta canalla
i, doncs,
els mercats
estan plens de senyores
que estan venent coses,
però més tenen
els seus infants
al costat.
Això, a Guatemala.
Anem acabant ja
la visita
perquè ens queda
molt poc temps.
Seleccionen,
si en cas,
l'última fotografia,
David,
o Etiòpia?
Sí.
Hi ha un nen
que treu la llengua
amb un barret vermell,
que xula.
És una fotografia
excepcional,
es tracta d'una noia
que, malauradament,
en molts llocs,
doncs,
el que passa és que,
doncs,
degut a la malnutrició,
acaba morint
el fetus
abans de néixer
i pot acabar
produint una infecció.
De fet,
algunes d'aquestes noies
que els passa això,
doncs,
no poden tenir fills mai més
i estan com empastades.
Se les anomena
les peregrines
de la fístula,
perquè el que se'ls
desenvolupa és això,
una fístula.
Això es pot solucionar
amb una operació
que val uns 90 euros,
d'acord?
Però moltes d'elles
no s'ho poden permetre.
En el cas de la noia
d'Etiòpia
que tenim aquí
en l'exposició
a maternitats,
doncs,
gràcies a un hospital
de campanya,
de cooperació internacional,
li van fer poder
aquesta intervenció
i aquí la trobem
gaudint d'aquest nen fantàstic
que ens treu la llengua
i ens mira
amb els ulls
totalment oberts.
Molt bonica.
I de nou
una altra mare jove.
La foto
que dona,
doncs,
imatge al cartell
de l'exposició
és de Senegal,
es diu Fes-me un petó,
segurament l'heu vist
perquè és la que anuncia
l'exposició.
Vaja,
una bala perduda
del Brasil,
és una fotografia
bastant dura,
que aquí es reflexa
potser la maternitat
doncs ja avançada,
eh?
És una mare
que fa un petó
a la seva filla
ja gran
que està entobada?
Explica,
perquè aquesta sí que necessita
més explicació diria jo.
És una noia
que era universitària,
estava simplement menjant
un entrepà al seu campus
universitari al Brasil
quan es va trobar
entremig d'un tiroteig
entre la policia
i uns narcotraficants
i li va perforar
la tràquia,
una d'aquestes bales
i la té postrada
en un llit,
no pot veure
ni braços
ni cames,
de fet ha de rebre
l'alimentació
precisament per un forat
que té el coll.
Tot i així
és una imatge tendra,
la mare li està transmetent
tot el seu afecte
amb aquest petó.
Vinga va,
que te'n sortiràs,
ja ens en sortirem
al futur.
I mira,
a l'Otonto
hem anat a per totes
em sembla,
és l'únic cas
en què veiem
la maternitat
expressada
no amb bebès
sinó amb una noia
doncs ja crescuda.
Tanquem ja David
explicant
què és aquest panell
que teniu aquí
en un munt de cartells,
bé de cartells d'escrits,
no?
Que això ho han fet
els nens,
d'escrits i dibuixos.
A veure,
aquesta exposició
ve de Madrid,
ha passat també
per altres llocs
i tenim
algunes de les frases
que ens han deixat
gent que ha passat
per aquesta exposició
quan encara no havia
arribat a Tarragona.
Doncs bé,
soc gran
i la meva mare
encara es preocupa
per mi
i pels meus fills.
Gràcies,
mama,
és fantàstic,
ja ho veieu,
no només escolars
ens expliquen coses
sinó la gent gran
fins i tot
poden haver perdut
els seus pares
però sempre el record,
la maternitat
doncs hi serà present
sens dubte.
Fem una mica
d'explicació
de radiografia
de les persones
que han passat
per aquesta exposició
suposo que també
la mostreu als escolars
que és una tendència
que el Caixa Fòrum
doncs cuideu molt.
A veure,
aquesta exposició
està pensada precisament
per mostrar-la
als escolars.
És una exposició
que tal com he dit
va ser concebuda
justament amb una senyora
amb una mestra de primària
que es diu
Montserrat Castanys
i que li va oferir
a Brorovira
doncs fer una exposició
per mostrar-la precisament
en un centre escolar
no pas en un centre
com Caixa Fòrum.
Va tenir tant d'èxit
que Caixa Fòrum
doncs va acabar
veient claríssimament
que s'havia de mostrar
a tothom
a tot el públic en general
i a dir
aquí ve gent de tot tipus
el cert és però
que fa relativament poc
que hem inaugurat
i encara han de passar
molts més grups
però vaja
de moment hem tingut
grups escolars
grups d'educació especial
grups de públic en general
ve tot tipus de gent
i tothom en surt encantat.
Recordeu
teniu temps fins al 19 d'agost
de veure aquesta exposició
Maternitats
a l'espai Caixa Fòrum
al pis de dalt
la trobaré oberta
de dilluns a divendres
durant matí i tarda
a la tarda aproximadament
fins a les 8
i mira i al matí
fins a les 2
jo crec que doncs aquí
fins i tot
sortint de treballar
o de recollir els nens
a l'escola
us hi podeu passar
al migdia
dissabtes i festius
l'horari és més reduït
però continua sent
també gairebé tot el matí
i gairebé tota la tarda
però visites guiades
que jo crec que això
val molt la pena
quan les feu David.
A veure
les visites guiades
per aquí dalt
per l'exposició
de Maternitat
són els dijous
a les 8
en català
i a les 8.30
en castellà
tanmateix
si hi ha algú
que doncs diu
mira tinc un grup d'amics
que estem interessats
doncs ho preguntarà a la recepció
i els hi farem
una visita
per ells
en solitari
sempre que siguin
un grup
de 8-10 persones
doncs podrem fer-los
una visita amb ells.
Protegir-me
estimar
fer jocs
acompanyar
ajudar
mamar
cantar
fer passigolles
sebre les seves cames
acariciar
són algunes
de les sensacions
que es volen transmetre
en aquesta exposició
Maternitats
molt recomanable
per a tothom
recordeu
fins al 19 d'agost
a l'Espai Caixa Fòrum
avui n'hem parlat
amb l'educador
encarregat d'explicar-nos-ho tot
així de bé
el David Salles
David moltes gràcies
moltes gràcies a vosaltres
i no us ho deixeu perdre