I si aquest cap de setmana, tenint en compte les baixes temperatures que hi haurà,
el fred que farà i no us ve de gust fer alguna ruta de les que ens proposava el Pep,
doncs home, una bona alternativa és el cinema.
I com cada divendres, repassem les estrenes de la setmana amb el David Serra.
David, bon dia.
Bon dia.
I amb el Juanjo Ferrer, bon dia.
Bon dia.
No és un cap de setmana que ells que ve de gust d'anar al cinema, no?
Home, segur que anirem al cine.
O sigui, jo t'ho dic clarament, aquest cap de setmana, si totes les setmanes toca,
aquest cap de setmanes gairebé farem vivac al cinema.
Vivac al cinema, gairebé, no?
Vivac al cinema, sí, sí.
Sí, l'estima que no hi ha una interessante.
Sí, però...
Ja comencem, vinga, comencem a posar-nos en situació.
Jo sabem que sempre fem aquesta mirada crítica, aquesta ullada a les estrenes de la setmana.
Amb què podem començar?
Quina creieu que és l'estrena més potent d'aquesta setmana, David?
Jo parlaré molt clar.
Hi ha una pel·lícula que a mi m'ha sorprès i estaria totalment d'acord amb el Juanjo,
si no fos per aquesta pel·lícula que és Moneyball.
Una pel·lícula que d'entrada a mi no m'hauria d'interessar...
Bueno, a mi personalment és molt subjectiu.
O sigui, jo no soc cap fanàtic de l'esport, en concret del bèisbol,
de la manera que tenen els americans de fer fascinant el que normalment és una cosa que...
Bueno, si parlesen del futbol, però tampoc, tampoc soc futbolero.
No sé si Juanjo també l'interessa.
Doncs bueno, jo sabia que coincidiríem.
Doncs Moneyball és aquesta pel·lícula que a mi em va sorprendre,
perquè, d'entrada, el fet de parlar del bèisbol,
que ja et dic que per mi és un esport furac,
és un esport que té un punt d'esotèric, que no acabo d'entendre.
Jo veig les partides de bèisbol i no les entenc encara mai.
És la meva culpa, eh?
O sigui, vull dir, si algú dels oients m'està sentint i sap de bèisbol,
doncs jo he de manifestar la meva ignorància absoluta referent a aquest esport.
Me deixa fred, no?, com el dia.
Problema, que ja és el tipus de cinema que a mi, quan ho vaig a veure,
sempre dic el mateix, sempre és com un tòpic.
Què bé ho fan els americans quan parlen d'aquestes pel·lícules d'esport,
patatín, patatán, perquè, bueno, fan que una cosa estranya sigui propera.
En aquest cas, la pel·lícula, tinc que dir-ho,
el tràiler ja em va sorprendre perquè en cap moment
veiem escenes de bèisbol en plan heroic,
ni veiem res que pugui semblar una loa a l'esport.
Al contrari, es centra en personatges i, en concret, en aquest entrenador
que encarna el Brad Pitt i que sembla que és l'any de Brad Pitt,
o sigui, jo ja ho tinc clar que Brad té un bon any,
ha fet una bona acollita de pel·lícules i fins i tot de premis.
Perdó.
És una pel·lícula que té, darrere de la tramolla de la pel·lícula,
té a uns grans guionistes,
i en aquest cas estem parlant de l'Steve Stallion,
i estem parlant de l'autor d'aquella obra mestra de les sèries de televisió
que és l'Ala Oeste, la Casa Blanca,
que va ser també de guionista a la red social
i també una sèrie que jo l'ha pogut veure descarregada,
no dic res,
que es diu Estudio 60 i que està també molt bé
perquè parla de la televisió des de dintre.
Estem parlant de gent que és el...
Ara no sortirà el nom...
Aaron Sorkin.
Aaron Sorkin, que és un dels grans guionistes,
són les persones que estan darrere de la història que ens volen comptar.
I han fet una història que parla de la lluita des de dintre,
de com un equip petit
que realment no té cap tipus de possibilitat, entre cometes,
de creixer i plantar cara a la liga del bèisbol,
aquesta cosa que jo encara segueixo sense entendre,
com amb una certa matemàtica
que fins i tot s'hi podria aplicar a l'emprenedoria
o al món de l'empresa o al món de l'economia,
com amb ganes, amb capacitacions,
amb un discurs positivista,
però no de llibre d'autoajuda,
sinó ben trabat, ben parlat, ben explicat,
han aconseguit fer una obra de despatxos
que resulta apassionant.
Una mica el que passava a l'Ala Oeste de Casablanca,
que ens parla de la política,
però ho fa d'una manera que és fascinant.
Jo és una pel·lícula que d'entrada ja us la recomano,
perquè funciona molt bé en petit comitè.
De partit n'hi ha un a tota la pel·lícula
i no és el més important.
Vull dir, m'ha interessat
perquè l'he donat la volta al mitjà
parlant d'una forma diferent
d'alguna cosa que tots pensaven
que havíem vist mil vegades
i que no us l'han donat,
no et diré nou,
però sí amb un bon guió.
Hi ha una direcció més que correcta,
però ja t'estic parlant d'una obra
de despatxos, de trucades telefòniques,
de coses que realment a mi m'han interessat
i jo sí que he pogut entendre.
I a Juanjo què en penses?
Bueno, jo, a veure,
no l'he vist, no?
Però sempre que me encuentro
una pel·lícula d'estas de deportes americanos
i tal,
jo crec que si no fos
perquè les ponen actores famosos
i tal,
irien directament al DVD o a la tele.
Sí, sí, estic d'acord.
A la televisió.
Quizá este el guión sea bueno y tal,
lo que pasa es que a un distribuidor
no lo distribuye por un buen guión,
distribuye por la temática,
los actores y tal les va a gustar en este país,
¿no?
En este caso ha sido porque están estos actores
que son los actorazos.
Brad Pitt,
Philip Seymour Hoffman,
que está fantastic.
Robin Wright,
de la que yo he estado enamorado
toda mi infancia.
Sí.
Y bueno,
en este caso,
a ver,
el béisbol,
yo lo que conozco del béisbol
es que la gente va a los partidos
y ni siquiera ve los partidos,
se ponen a comer,
tal,
es verdad,
duran muchísimo
y la mayoría están trazando estrategias
y tal.
Bueno,
no sé,
a ver,
puede ser interesante,
pero vamos,
yo no pienso...
Yo tú digas benital.
Mira,
tengo ganas de hacerme un director famoso
y mandarles ahí
exportar una película de petanca
y que se la traguen entera
133 minutos de petanca.
Sí,
sí,
no,
no,
no.
Mira,
és la película de la setmana,
jo ho comentava,
perquè el que explica el Juanjo
té raó.
Moltes vegades
ens podríem plantejar,
des del punt de vista del guionista,
i aquesta película jo crec que em mereix
uns minuts més,
per això que estava comentant.
Com dos guionistes
de molt de prestigi,
mira,
estava pensant en el...
quines guions havia escrit abans
és el...
no l'Aron Sorky,
sinó el Stephen Thalian,
i és l'autor,
per exemple,
de l'última pel·lícula
del Millennium,
la pel·lícula que vam veure,
és veritat.
O sigui,
és un guionista
molt capacitat.
A mi el que em preguntava,
o sigui,
jo quan vaig encarar aquesta pel·lícula
era,
com pot ser
que aquests dos guionistes
parlin d'alguna cosa
tan anudida
que sigui l'esport?
i el que em va sorprendre
és això.
Insisteixo,
és una pel·lícula
que d'entrada
té tot el risc
que passi
el que ha comentat Juanjo,
que no anem al cinema
perquè pensem
que anem a veure
una altra vegada
una d'esport,
d'aquest esport incomprensible,
insisteixo,
que és el bèisbol,
però no,
no va d'això,
va d'aquestes lluites humanes
que es poden aplicar
a molts territoris
de la vida
i més,
en un moment de crisi
com el que estem vivint,
que ja parlem massa
de la crisi,
aquesta pel·lícula
li dóna també
una altra vegada
la volta
a aquesta realitat
i ho fa
amb una estructura dramàtica
que des del punt de guió
és una pel·lícula de guionistes,
és una pel·lícula
de contingut
que a més de la sort
del que ha dit el Juanjo,
té actors
sobradament capacitats
per donar-li
verosimilitud
a una història
que tal vegada
es podia fer
i representar
amb una peça
de petit format.
Mira el que estic dient.
Per això deia
que l'esport
passa a un segon,
fins i tot i de dia,
un tercer pla
i parla dels éssers humans.
Que bon i voler
és una bona pel·lícula?
Segur.
Ho escoltem
a veure com sona.
D'acord.
Bon i vol,
aquest és el tàu.
Hay equipos ricos
y hay equipos pobres
y después hay 30 metros
de mierda
y en el fondo nosotros.
Bienvenido a Okla.
Mi objetivo
es llevar este equipo
a un campeonato.
Necesito más pasta.
No puedo competir
con una plantilla
de 120 millones.
Tenemos que pensar diferente.
El objetivo
no debería ser
comprar jugadores,
debería ser
comprar victorias.
Aquí hay 25 jugadores
infravalorados
por los demás equipos
por una razón u otra.
Aquí encontraremos
un equipo ganador,
uno que nos podemos permitir.
¿Quién es el nene?
El nene.
Es el primer ayudante
del gerente.
Vamos a revolucionar esto.
Díselo.
¿Quieres que hable?
Cuando te señalo, sí.
Este es el nuevo rumbo
de los ASD-Otla.
No se puede construir
un equipo por ordenador
y renovarse o morir.
Billy Bean ha cogido
y ha intentado reinventar
el sistema
y sencillamente
no funciona.
¿Podrías perder el trabajo?
¿Qué?
A veces leo cosas en internet.
No leas cosas en internet.
Ni veas la tele.
Ni hables con personas.
¿Estás de acuerdo con esto
o no?
Del todo.
Doncs així sona
el món i bo,
una de les estrenes
de la setmana
protagonitzada,
entre d'altres,
pel Brad Pitt
i que ja n'hem parlat
ampliament, eh?
Per tant,
una de les recomanacions
i estrenes
d'aquesta setmana.
Una altra
és que et mandú.
Bueno,
començo jo,
comences tu, Juanjo.
Aquesta puc dir...
A ver...
Bueno...
Jo li he passat a la pilota,
eh?
Però jo tinc la meva motivació.
A ver,
yo con esta película
tengo el corazón un poco...
Porque reconozco
que Hicier Bojain
es una buena...
Tiene talento.
La verdad es que
a mí es una persona
que me cae bastante mal.
Pero bueno,
la verdad es que
la película
tiene buena pinta.
Esta basada
en una historia real,
una cooperante
que se va...
Una cooperante catalana
que se va al Nepal
y bueno,
y es su vida ahí,
al Nepal,
montando una escuela
o trabajando
como profesora
y de hecho
ella sigue ahí
hoy en día
en la realidad.
Y bueno,
me parece interesante.
Lo que pasa es que
no sé si tanto
como para desplazarme
hasta el cine.
Yo, mira,
és una película...
A veure,
ho he fet
perquè realment
és una directora
més que un coetani,
són de la mateixa quinta,
la Diffier Bojain i jo,
i realment
és un d'aquestes pel·lícules
que també tinc el cor dividit,
però precisament
perquè és una directora
que a mi
m'interessava molt
i que...
Sobretot
per el seu plantejament social.
Perquè és una directora
que s'ha cregut molt
el seu rol
com a la directora
que denuncia,
que posa sobre el paper
casos que a mi
li interessen molt
i en aquest cas
la història real
de la Vicky Supirana,
que és aquesta cooperant
que viu al Nepal,
doncs a la Diffier Bojain
li servia una miqueta
per sortir una miqueta
d'aquest intramont.
Recordem que l'anterior pel·lícula
que va dirigir
la Diffier Bojain
parlava precisament
de la conquesta d'Amèrica,
partint de la premissa
d'un rodatge
que es vol fer
d'un documental
i llavors barreja
a la ficció
amb la realitat.
En aquest cas
ha anat molt més
a documentar
aquesta realitat
amb la bona interpretació
de la Verònica Etxegui
que va sortir
de Jo soy la Juani
i que en aquest cas
fa un paper
important
interpretant aquesta cooperant
i el problema
que té
la Diffier
sota el meu parer,
o sigui,
subjectivitat total
i absoluta
com tot el que diem
nosaltres
tant a Juanjo
com a jo
és que a vegades
se li veu massa
el rol
com t'ho diria jo
pedagògic.
O sigui,
una miqueta massa
el fet de dir
tinc bones intencions,
vull fer una pel·lícula
de bon rotllo,
ensenyar que
la importància
que té l'educació
que és el paper
fonamental
d'aquesta pel·lícula,
no?
Que puguem visualitzar
dins d'un món
alie
com és el Nepal
la importància
que té
donar-li
credibilitat
a l'educació.
Que important és
per canviar les coses
en aquest món
i què pot valor
la donem nosaltres
en el nostre món
o sembla que
li donem un valor relatiu
tot pel descrèdit
que cada vegada
té més l'educació
i com es va analitzant
etc.
És una pel·lícula
clarament de discussió,
és una pel·lícula
que molta gent
l'anirà a veure
precisament perquè
el tema els interessa,
d'altres
defugiran
perquè és una pel·lícula
que demana
de l'espectador
potser una atenció
més gran
que una pel·lícula
d'entreteniment
pura i dura
però és una pel·lícula
interessant.
Jo sempre dic
que a la Iziar
la defenso
perquè aunque no estigui
d'acord
amb la seva tesis
principal
a l'hora de fer
les seves pel·lícules
sempre m'interessa
el que explica.
O sigui,
connectem molt
en aquest rol
d'intentar preocupar-nos
per les coses
que passen al món
i la manera
d'explicar-les.
Jo realment
penso que és una pel·lícula
potser inferior
a la resta
de pel·lícules
que té la Iziar
però de totes maneres
és una pel·lícula
més que incrementa
el valor afegit
de la nostra cartera.
Sí,
l'actriz protagonista
és una actriz
a tenir molt en compte.
Jo crec que hi ha
un dia
és de les millors actrices
que hi ha
en el cine espanyol.
Sí, sí,
és molt solvent.
I acabarà
pegant molt fort,
segur.
I té molts anys
per davant,
té molts anys
per davant
per demostrar-ho.
Doncs escoltem
com sona
aquest mandú
aquesta escena
de la setmana.
Aquest és el trailer.
Ahora,
todos cerrad los ojos
y pensad
en algo
que queráis cambiar
de vosotros mismos.
Algunos de ellos
son intocables,
Laia.
No tienen derecho
a nada.
Muchos son refugiados
tibetanos.
No les vendrá mal
un poco de disciplina.
Voy a hacerlo
a mi manera.
Hay tantas cosas
que me gustaría
probar con los niños.
Tanto que hacer aquí.
Yo he cambiado
mi destino
y esos niños
con ayuda
cambiarían el suyo.
Su visa
ha expirado.
Tiene que dejar Nepal
en 15 días.
¡Enseñando a niños!
¡Cojones!
Yo sé que podemos
cambiar muchas cosas,
pero necesitamos
más ayuda, Laia.
Si la puerta
está cerrada
y no puedes
atravesar la pared,
abre una ventana.
Quiero que entiendas
que esto es
un matrimonio
de conveniencia.
¿Y qué pasa
si me gustas
o te gustó?
Es como entrar
en otro mundo.
Mi espejo
en el cielo.
Son solo crías.
¿Cómo pueden dejarla así?
Doncs així sona
breument
que et mantúa
aquest trailer,
aquesta esterna
de la setmana,
dirigida per Icí
Arbollaín,
que és una de les apostos
també de la cartellera
cinematogràfica
per aquest cap de setmana.
Una de les estrenes.
En tenim més,
però que també
les podrem veure a Tarragona.
Recordeu,
tant Monibol
com aquesta
la podreu veure a Tarragona.
també promoció
en fantasma.
Bueno,
aquesta és una pel·lícula
que a mi m'ha sorprès
perquè m'ha agradat.
M'ha agradat relativament.
Ostres,
jo quan dic la paraula
m'ha agradat
sense donar-li
massa èmfasi
perquè no vagin a pensar.
És una comèdia
absolutament
com t'ho diria jo
comercial
que a més
no renuncia
precisament
a la part comercial.
O sigui,
que és molt conscient
que venen a fer
com una barreja
entre les comèdies
del món
de la formació
de les escoles
a l'americana
i el sexto sentido.
O sigui,
aquello d'un professor
que ve morts
i que
una promoció
precisament
als nois
que van morir
d'una forma
que no m'ho vull desvejar
s'acaben convertint
aquest professor
que els pot veure
té la missió
d'ajudar-los
a provar
o sigui,
d'ajudar-los
a passar
el curs
o sigui,
és una història...
O sigui,
que hi ha un grup
d'estudiants
muertos
en un institut
que no se van
a l'autre mundo
hasta que...
porque tienen pendiente
a provar un curso.
D'acord.
El apuntejament
no estava a la ment.
A mi la verdad
es que me ha parecido
muy interesante.
No lo he visto,
pero me ha parecido
interesante.
Sí,
perquè a més
té una cosa molt bona.
A veure,
té una cosa dolenta
i una cosa bona.
La part dolenta
és que costa molt
fer un guió
que equilibri
tot l'humor
que destira
més el protagonista
que és el Raül Arevalo
que ho fa molt bé
que és un actor
de comèdia
superdotat
i realment
és verosímil.
O sigui,
tu veus
aquest drama
que viu
aquest pobre professor
davant d'aquesta
llest
de gairebé impossible
però el problema
que té
és el desequilibri
moltes vegades
a l'hora
d'elvanar
els gags.
Masses gags
són prescindibles
però hi ha altres
que fan pensar
i que incideixen
directament
a lo que dèiem abans
parlant de la pel·lícula
de Kamandú
de la problemàtica escolar.
O sigui,
que hi ha moments
en aquest humor
que jo sempre dic
que és una mica
a la vida de Brian
o a la Monty Python
que és un humor
que va una mica
més enllà
de lo que és
la crítica fàcil
o l'humor
de cacaculo
o pedopís
sempre que ens entenem.
No és l'humor
de Pedro Reta
sinó que hi ha
una intencionalitat
darrere
de molts dels gags
i acudits
que són molts.
Llavors,
Promoció en Fantasma
se converteix
per a mi
en una rara avis
perquè funciona
com a comèdia.
O sigui,
jo li tinc que dir
a Juanjo
en vez de veure-la
perquè realment
t'ho passes bé.
Ara he estado mirando
el currículum
del director
i no sé si te acuerdas
un corto
era Trétum.
Ostras.
Pues és el...
Bueno,
era un corto genial,
muy simple
però genial.
Que per ser
va estar el rec.
Va estar el rec.
jo vaig veure el rec.
Veus?
Per tant,
sí,
donem una oportunitat
a Juanjo.
Sí,
jo crec que sí.
A més,
sale Joaquín Reyes
i Carlos Sardes.
Està molt bé.
Són los de Laura Chanan.
Sí,
sí,
sí.
Una pel·lícula
d'humor bèstia
però ben...
Bueno,
la veritat és que
no és ofensiva
i pràcticament
podríem dir
que és una comèdia
comercial
que farà
els seus calerons
ben merescudament.
Han fet els deures.
Anem a escoltar
com són aquesta
promoció en fantasma.
¿Hay alguien ahí?
Ya están aquí.
¿Quién eres?
La muerte.
Es la muerte, tío.
Yo no me quiero morir, virgen.
Sí, tú no eres virgen.
Bueno, ya,
pero no me quiero morir.
Perdona,
¿sabes dónde está
la clase de cuarto B?
Me gustaría saber
con qué libros
estáis trabajando.
¿Os asusta?
Chicos,
no os lo vais a creer.
Es que hay un profesor nuevo
que me...
Me ha hablado.
¿Te ha criado, tío?
¿Este qué le pasa?
Estaba borracho
cuando la palmó
y así se ha quedado.
Esto es la jorda eterna, macho.
¿Qué pasa con esos chicos?
Pues que están igual
que tú, muertos.
¿Y cuál es su asignatura
pendiente?
Estás de coña.
Cuando alguien se muere
y se queda en este mundo
es porque tiene
una asignatura pendiente.
Y estas son las vuestras.
¡Qué bajona
me está entrando!
Todos los alumnos
del colegio Montforte
que no estén vivos
reúnanse con la directora
en la vieja biblioteca.
¿Y verdad
que la primera vez duele?
No, que va.
¿Y a los vivos?
Los vivos.
¿Qué se jodan los vivos?
Necesito poseer
a alguien ya.
Mira, pues entras,
llamas y sales.
¡Soy la ramera
de Babilonia!
Rápido,
antes de que mate la gallina.
Mi esta tía
que me la calle.
¡Hola!
¡Pimple!
Está ahí a tu lado.
Doncs així sona
aquesta pel·lícula,
Promoció a un fantasma,
també una de les estrenes
de la setmana,
una comèdia espanyola
que també la podeu trobar
a la cartellera
aquest cap de setmana,
també a Tarragona.
I en tenim alguna altra,
crec,
ja per acabar.
Sí.
Tan, tan, tan, tan, tan, tan, tan,
tan, tan, tan, tan, tan, tan, tan, tan, tan, tan, tan, tan, tan, tan, tan, tan, tan, tan, tan, tan?
Perquè Pietta no és to sou.
Paso menos, no?
Més o menys seria així, no?
I per a aquells que no ho hagin reconegut.
Home, mira.
Mira, és el que anava a dir
per començar,
De Múpets.
O sigui,
El retorn
dels ninos
del Jim Henson,
aquesta obra
maestra
de l'animació...
Bueno,
que jo me'n recordo
que no me deixava
cap programa
sense veure
a la tele.
Que de fet
les seves pel·lícules
sempre em van semblar
més fluixetes.
però en aquest cas han fet un retorn
que jo crec que està dirigit
a nosaltres, als que vam creixer
amb els múpets, no pas als nanos, perquè jo crec que
per exemple a la meva filla ja no li fan
tanta gràcia, no tenen
la capacitat potser de seducció
que tenien llavors
lo que lo convierte en un estreno absurdo
perquè realment es para
nuestra generación y la tuya
sí, sí
pero yo no tengo ningún interés en ir a verla
porque yo ya pasé
esa etapa, en cambio nuestros hijos
no saben
qué es esto, lo comparan
con lo que hay ahora, es una
completa tontería
entonces qué sentido tiene esta película
10 años más tarde de la tercera película
vas a estar mirando, digo, ¿cuán va ser la última película?
o sea, abans de que neixés la meva filla
van estrenar una dels múpets
bueno, estamos diciendo múpets, la gente los conocerá por los teleñecos
los teleñecos
los teleñecos del Jim Henson
que bueno, la serita Peggy, etc
la Rana Gustavo
i què parla?
doncs parla precisament de com
se tenen que retrobar
per intentar salvar
aquell vell teatre
on actuaven
i feien els seus xous
i han de fer un darrer xou
que és el que
en certa manera
els pot permetre
tornar una altra vegada
a l'èxit
a veure, hi ha una reflexió
tornem una altra vegada
filosòfica
sobre aquest moment de crisi
i jo penso que això s'ha traduït
en una pel·lícula
que és el que diu el Juanjo
necessària o no
és un exercici de nostàlia
puntual
o sigui, ja està
que si jo l'anés a veure
ho faria per morrinya
i sobretot
perquè realment
és un tipus d'humor
que a mi sempre m'havia agradat molt
però que ja està
o sigui, ja va ser
és aquelles coses
que ara
quan intento recuperar
algun capítol
de Barrio Sésamo
o aquelles coses
que veiem per la televisió
doncs m'entra
una miqueta
la llagrimeta fàcil
però no precisament
perquè siguin
obres mestres
que hi havia
situacions
que estaven molt bé
que era la barreja
precisament de l'humor
de la música
del musical
que feia bastant gràcia
i hi havia
gags
que eren estupendos
però és un exercici
de nostàlgia
pur i dur
res més
doncs així
sona
el Traiber
a la antiga pandilla
fa tant
que no estem
un dels
els fans
no t'ha abandonat
o no
t'ha oblidat
que no
pareixi difícil
però
hem de intentar
ja va a començar
la música
la llum
se va a encender
estén
todos
atentos
i
vinga
chicos
vamos
vaya
no em pot
creer
que estrem
todos
juntos
sí
Lo siento, han sido los nervios.
Los Muppets somos artistas honrados.
No habrá trucos baratos. Fijaos, zapatos guarrotes.
Me da que va a ser muy corta la película.
Mira, ¿qué es eso de ahí?
El qué?
¡Ahí!
Doncs així son, eh, los Muppets,
una de les estrenes d'aquesta setmana,
com dèiem amb el David, eh?
Un punt de nostàlgia que, vaja, per aquells nostàlgics,
doncs pot ser una opció pel cap de setmana, no?
Bueno, yo creo que es la diferencia entre...
Tienen un error parecido, los Muppets y Moneyball,
que es una película descolocada en un lugar que no le corresponde,
pero Moneyball lo soluciona haciendo un buen guión,
haciendo que la gente lo entienda y que sea algo
que no tenga un lugar en concreto.
En cambio, los Muppets está descolocada y encima es una película...
pues seguramente será una película tonta,
porque, bueno, los actores son buenos, eh?
Sí, genial.
Gustavo y Peggy...
Jason... No, no.
Jason Segel...
Els de carn i osos, eh?
Els actores humanos.
Jason Segel i Amy Adams.
Ah, no, els actors, ja.
Sí.
Él es uno de los protagonistas de Como conocía vuestra madre.
Sí, sí.
Y ella pues ha hecho películas de tanto de comedia como dramáticas
y me parece que ha ganado Oscar incluso.
Sí, sí, sí.
Doncs ja ho sabeu, són les estrenes de la setmana
i ens queden res, tres minutets,
em sembla, per parlar de cinema,
ja que hi som,
ahir coneixíem aquesta notícia
que enguany no es podrà celebrar el Festival de Cinema de Tarragona,
hagués sigut la onzena edició, si no m'equivoco.
No sé què penseu que hi teniu a dir.
Bueno, jo és que començo a estar una mica fins al barret
que la crisi s'ho està emportant tot.
O sigui, d'aquesta manca de...
que parlem de Tarragona
com, bueno, la ciutat de la cultura,
que no tot això que s'ha parlat
i les bones intencions,
però de cop i volta,
un dels festivals emblemàtics,
i ho dic amb coneixement de causa
perquè jo he format part del REC,
i sento el festival com part de la meva vida,
o sigui, com un...
A veure, un festival té que creixer,
o sigui, si un festival té possibilitats
d'arribar lluny i generar,
com va a fer Sitges,
com han fet molts altres festivals
de valor afegit,
la Setmana Negra a Barcelona
i tot això que està ara mateix
tirant cap amunt,
s'ha de fer, si vols,
els retalls necessaris,
però s'ha de garantir la seva continuïtat.
O sigui, no puc entendre,
em costa molt entendre,
que un festival que porta 11 anys
i que a més ha sigut descobridor de talents
i que jo penso
que encara estava...
Ara sortia de la seva adolescència
per arribar a un moment
en el qual es tenien que fer
replantejaments seriosos
i fins i tot jo pensava,
aquest any serà un any
per reflexionar amb el REC
de tot el que ens està passant
amb el tema de la cultura,
el tema de la crisi,
inclús dels retalls,
però clar, desapareixer
perquè no sembla
que li manca una part de calés,
que no se li han pagat l'Ajuntament.
Ostres,
m'ha resultat molt dolorós.
O sigui, Tarragona no es pot permetre,
no hauria de permetre's
que un festival com aquest
desapareixés així,
tan fàcilment.
Jo encara tinc l'esperança,
però no ho sé.
La veritat és que la notícia
va ser com una bomba,
va caure així
a la meva tarda.
Jo havia sentit
a veure,
rumors,
però jo estava convençut,
personalment,
que hauria una solució.
Perquè realment no penso
que ens podem permetre perdre el REC,
perquè llavors què ens queda?
O sigui, la pregunta és què ens queda.
Sobretot en el tema audiovisual,
realment què ens queda?
Com a festival,
o com a Reus tenen el Memory Match,
que continua,
i nosaltres tenim un festival
d'òperes primes,
que havia arribat al punt
de ser revelador,
fins i tot
l'únic festival d'òperes primes
de l'Estat,
de tota Espanya,
i un dels pocs que hi ha a Europa.
Doncs no ho entenc,
sincerament no ho entenc.
Juanjo?
Tens un minut,
t'has deixat un minut.
Jo és que no he estado nunca metido
en el REC,
i no lo conozco muy bien,
però clar,
a veces no hay más remedio,
hay que empezar ya a mirar
el dinero privado,
de sponsors,
de tal,
y eso cuesta mucho trabajo.
Seguramente los del REC
ya lo habrán mirado
y lo habrán intentado muchísimo,
pero claro,
es que va a ser la única alternativa.
Jo vull pensar que sí,
i mira,
i està clar
que el replantejament,
i perdó pels segons que em queden,
però jo he de fer un replantejament,
perquè jo vull que el REC
ressusciti
perquè és un festival
que és necessari.
Doncs a veure què passa.
Juanjo David,
moltes gràcies,
que vagi bé la setmana.
I bon cinema.
Bon cinema.
La una a les notícies,
de seguida,
escoltem els titulars
de Catalunya Informació,
encarem ja a la recta final
del matí de Tarragona Ràdio
d'aquest divendres.
Gràcies.