Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
En fi, un panorama, Matías, que clar, pintat així o dibuixat així com acabo de fer, no sé si és gaire engrescador precisament.
No és gens engrescador, no pas per com ho has pintat tu, sinó perquè no és engrescador de suar, no?
No, jo crec que comença a ser hora que qui tingui responsabilitats, sobretot en el govern central, cridi a tothom i que es tanquin a la Montcloa.
Que es tanquin, que es tanquin, que es tanquin.
Que els convidin a...
Jo vull que es tanquin tots els partits que tenen representació i responsabilitats en el conjunt de l'Estat, que es tanquin els centrals sindicals, que es tanquin les patronals, que es tanquin les empreses de serveis i que es tanquin els representants màxims de les entitats financeres.
Que es tanquin per parlar, no?
Que es tanquin a la Montcloa, que es tanquin a la Montcloa i que la clau ens la donguin els ciutadans i que no sortin d'allí fins que no s'hagin posat d'acord.
És a dir, i encara que siguin posats d'acord, en dins no sabem com hem arribat fins aquí i si ho sabem, no sabem cap on hem d'anar ni com hem de fer per sortir-se'n.
Jo crec que la ciutadania a hores d'ara començaríem a agrair que ens diguessin això, encara que ens diguessin això, perquè la situació és tan bèstia que...
o sumen esforços, o es posen tots d'acord, o serà molt difícil sortir-se'n, sense generar una societat amb un nivell d'exclusió social que era absolutament inimaginable i que és absolutament indesitjable.
Coincideixes, Jordi?
Jo, en bona part, coincideixo en el sentit que el que a mi, francament, em neguiteja més del que està passant és que davant d'una situació que jo crec que tots estem percebent,
cadascú en el seu entorn personal, que és excepcional o que, com a mínim, és molt diferent amb el que estàvem acostumats i que és molt greu,
tinc la impressió que la gent que ens mana, la gent que ens lidera a tots els nivells, persisteix en comportar-se des del punt de vista de la seva expressió pública,
de la seva gestualitat, com si les coses no fossin tan greus com són.
És a dir, més enllà de, podríem dir, la constatació, per exemple, de la situació dramàtica dels comptes públics,
dels efectes brutals que això té amb les persones, podríem dir, més vulnerables de la societat.
Més enllà de la constatació d'això, jo, sincerament, el que trobo a faltar,
i segurament una de les coses que caldria fer per assumir que la situació és excepcional, és preocupant, és molt greu,
és que no es comportessin com si no hagués passat res, que no facin debats tirant-se els plats pel cap,
com si estiguessin fa deu anys, en què, bueno, doncs podríem dir que la política era més espectacle que altra cosa,
però és que ara, si la política persisteix en convertir-se en un espectacle adreçat al consum dels mitjans de comunicació,
jo crec que estem perdent de vista que el que han de fer és solucionar problemes, no donar missatges.
O sigui, però fins i tot els mateixos mitjans, jo crec que en part són còmplices d'això, no?
Sembla que la notícia sigui el missatge, a vegades fins i tot textualment, de dir,
el missatge que dona el govern és tal cosa.
I, home, el missatge és important, però jo crec que és més important dir
el govern fa tal cosa, i fa tal cosa per aconseguir això, no?
Però també el missatge, o com s'expressa el missatge, perquè aquesta setmana hem tingut un exemple molt clar
amb aquella nota de premsa que el govern espanyol fa pública el dilluns a la tarda
anunciant aquesta retallada suplementària de 10.000 milions d'euros en sanitat i en educació, diu,
quan fa cinc dies abans que s'han presentat els pressupostos genals de l'Estat, no?
Sense cap declaració pública de cap líder, ni del president, ni de cap ministre.
No, és que clar, diu, Espanya no serà intervinguda. No, no, no ho serà, perquè ja ho està, diguem-ne.
Home, alguns express diuen que perquè Europa no la pot rescatar.
Aquest tematí m'ha fet molta gràcia el president del govern central, no?
Quan diu, no, Espanya no serà rescatada.
Jo he pensat, ara el subconscient el trairà.
I, efectivament, ha dit, en primer lloc perquè no és possible,
i en segon lloc perquè no és necessari, ho diu, eh?
I ho dic per aquest ordre, esclar, si et vull dir molt bé.
Jo, passa que a mi cada vegada m'agraden més les coses petites, eh?
Jo he vingut avui fins a la ràdio caminant, des del camí de la cuixa,
i he baixat pel passeig de Sant Antoni, he fet cos del Bou,
he creuat la plaça de la Font, he agafat la Rambla Vella, Estanislau Figueres,
he vingut fins aquí.
Jo he comptat 36 locals tancats, amb traspàs, amb venda o amb lloguer.
36.
Que has fet aquest exercici expressament?
Expressament, sí, sí, perquè venia cap aquí, normalment aquests dies es parla d'aquestes coses,
i per tant dic, bé, a veure, la crisi en allò petit, què representa?
Doncs 36 locals que es traspassen, que fins fa poc estaven oberts.
Aquesta és la realitat.
I veient unes xifres que em tocava revisar ahir,
fa dos anys que en aquest país el consum i l'estalvi van en regressió.
D'any en bany van en darrere.
Per tant, això què vol dir?
Vol dir que n'hi ha estímul a un creixement via consum
i que a més a més estem satisfent la llum, el gas, l'aigua, amb estalvi.
Aquesta és la realitat.
És a dir, per tant, coincidint amb el que deia el Jordi,
és a dir, no em doni vostè més missatges,
no em digui vostè més frases fetes,
és a dir, posi-s'hi.
Dóngui-los alguna esperança amb aquesta gent.
Dóngui-nos alguna esperança al conjunt del ciutadà.
Perquè ara que s'han complert 100 dies del govern central
i amb totes les mesures i amb totes les reformes impulsades,
la sensació és que s'ha esgotat una part o s'ha acabat una part del crèdit
del govern que podia tenir quan va accedir a una majoria,
amb un suport electoral tan ampli com el que va obtenir a finals de novembre?
Jo amb això tinc la impressió
de que, novament, ens quedem amb la superfície de les coses
i ens quedem amb, podríem dir, el que és més aparent.
Aleshores, si és veritat, van tenir un suport social molt significatiu.
Un suport social molt significatiu a partir d'un govern anterior
absolutament erosionat, tant per errors propis com per la situació
que s'estava vivint.
I, clar, la situació no ha canviat.
El senyor Rajoy no és un maqui, no.
Jo crec que era previsible que en 100 dies o en 150
no hi haguessin canvis significatius.
És a dir, hi ha hagut mesures, hi ha hagut mesures,
ho comentàvem abans d'entrar a l'estudi,
bàsicament de tipus comptable,
però mesures de substància política no n'hi ha hagut.
I jo no crec que el govern tingués...
És a dir, que aquesta victòria electoral
fos un xec en blanc o un crèdit espectacular,
sinó senzillament també el vot per bona part de la societat
de desorientació, de buscar algú que solucioni les coses,
ja que aquests no ho han fet bé, i ja està.
Però no són...
No és una majoria absoluta de l'entusiasme.
O sigui, jo crec que hem de ser conscients
que la majoria absoluta d'aquestes eleccions
no és la majoria absoluta del 82.
No és una societat que vota entusiastament
per una opció política per tirar endavant.
És una societat que vota amb por i amb desorientació
als altres perquè uns consideren que no ho han fet gens bé.
Aleshores, jo no crec que aquesta majoria
sigui una expressió d'un crèdit particular,
sinó més aviat d'una societat que davant del menú
que se li planteja diu
com aquests no m'han funcionat, voto amb aquests.
Però, home, era molt evident que bona part del vot
era prestat i que era un vot prestat
pràcticament de setmanes.
Són unes eleccions que guanya el PP
perquè les perta el PSOE.
I el PP ha fet el que s'esperava, creus, Matías?
El PP no ha fet el que s'esperava.
El que esperava el seu electorat, eh, parlo?
El PP no ha fet el que s'esperava.
Jo crec que a hores d'ara els liberals
que van votar al Partit Popular
han d'estar profundament indignats.
Jo crec que, a més a més,
sobretot en el cas de Catalunya,
potser són la majoria dels seus votants,
perquè els prometien més liberalització,
menys impostos,
més llibertat per la instal·lació d'empreses,
i estem anant en una direcció radicalment contrària.
I, per tant, és evident que és un govern
que no està fent el que va prometre,
però és que segurament quan ho va prometre
no estava convençut
que allò servís per arreglar gran cosa.
I jo tinc la sensació
que ara que ho està fent
està convençut exactament del mateix,
és a dir, que tampoc sap
si això servirà per gran cosa.
I, a més a més, això,
amb unes frases fetes,
ara obligarem que tothom ens declari
els comptes que tenen a l'estranger.
i, escolti, jo friso per veure aquest Real Decret,
friso per veure-lo,
perquè serà espectacular.
És a dir, si algú es pensa raonablement
que un ciutadà d'aquest país
poc compromès amb el mateix país
i que té els seus comptes a les Isles Caimant
la setmana que ve anirà
i explicarà al govern de l'Estat
quins comptes té a les Isles Caimant
i demanarà perdó públic,
home, no fem això.
La cosa és molt sèria.
S'incorpora el company periodista
Josep Ramon Correal,
director del Diari Tarragona.
Josep Ramon, bon dia.
Estàvem analitzant en aquests primers minuts
de la Tartulla aquest context econòmic
en una setmana de moltíssimes declaracions,
els anuncis de 10.000 milions d'euros
de retallada suplementària,
pressupostos generals de l'Estat,
la setmana passada,
el context de crisi,
el perill d'intervenció d'Espanya...
Fé, quina anàlisi et porta a tot això?
Ara que estem en divendres,
si podem començar a fer una mica
de perspectiva de la setmana...
Que ho he d'arreglar així només d'arribar, ja.
I, si vols, després podem parlar
de coses més concretes que afecten el territori.
La ministra de Foment parlant de Tercefils,
de corredors al Mediterrani,
les inversions previstes aquí a la demarcació de Tarragona,
que diuen que, en fi, la majoria diuen que són un desastre.
Bueno, ambolica que fa fort, no?
La setmana és una mica per deprimir-se especialment,
després de Setmana Santa.
És que potser la pressió informativa,
la pressió que fem els mitjans,
que volem saber tot i saber-ho ja,
fa que desbordem els polítics.
És difícil poder...
En fi, intentem ficar-nos a la pell també,
sigueu una mica justos, no?
Ho dius per la imatge de Rajoy l'altre dia,
escapant del Senat dels periodistes.
Per tot.
No, és que, a més, a veure,
el president de la govern espanyol
dona la imatge de ser una persona captiva,
és a dir, que no està fent allò que vol,
sinó allò que li manen, no?
Dóna aquesta sensació.
I quan algú no està segur dels seus propis actes
perquè sap que no és lliure dels seus propis actes,
doncs dona aquesta...
A la força dona aquesta imatge d'inseguretat
davant dels mitjans de comunicació,
davant de qualsevol persona que li pregunte
què és el que pensa fer.
Perquè, escolta, mire, no ho sé,
el que em manin,
i a mi em dóna la sensació aquesta, no?
És a dir, que Espanya no està intervinguda
però, de facto, sí que ho està.
Jo crec que, finalment, és això, no?
I quan tens el collogat
és molt difícil ser amo dels teus propis actes
i les teves propis paraules.
I així anem, no?
Perquè la situació és molt complicada,
un govern captiu,
un govern que està a l'espera
que li diuen des d'Alemanya
o des d'Europa
i llavors, mire, que ja passen i empeny.
I, finalment, aquesta és la sensació que es dona.
Improvisar constantment.
La necessitat de projectar
declaracions,
com és que deia el Matías, no?
Ara que sigui els contes ocults,
que és l'amnistia fiscal,
ho diguem-ne com vulguem.
Coses que són més de cara a la galeria
perquè, per compensar altres mesures
autènticament impopulars
i aquelles que afecten molt directament a la gent,
aquelles que afecten, doncs,
a la classe mitjana o a la classe treballadora,
doncs, volen donar la imatge, no?
Escolta, mira, també anem pel capital,
però ho fan de forma demagògica
i poc efectiva.
Deixi'm afegir un moment
una derivada que també hem tingut aquesta setmana,
perquè l'endemà
d'anunciar aquesta retallada suplementària
és de 10.000 milions d'euros
en sanitat i educació,
que són competències,
en el cas de Catalunya,
traspassades exclusivament
i, en general,
a la majoria de comunitats autònomes,
la presidenta de la Comunitat de Madrid,
per enfadir-re, feia aquelles declaracions
sobre l'estat autonòmic,
que em sembla molt interessant,
és a dir, del retorn, Jordi,
del retorn de competències
en sanitat,
ella va parlar de sanitat,
educació i justícia,
crec recordar el govern central,
dient que l'estat autonòmic,
aquell estat creat en la transició,
fa 30 anys,
que no havia assolit els seus objectius.
Creuen els tertulians
que s'obre aquí un nou meló,
un nou tema a debatre
en els propers mesos a Espanya?
Em deixes dir una cosa abans?
Ens reço molt el que dèiem.
Mira,
diem a vegades,
el govern d'Espanya és captiu
i ho relacionarem a això.
Però no és només captiu
perquè Alemanya,
que necessita les coses clares,
però com a mínim
és el que pren les decisions
i sembla que les pren,
els hi diu el que han de fer,
sinó que és captiu
per un altre motiu.
És perquè no té idees pròpies.
És a dir,
el govern d'Espanya en aquests moments,
i ara ho lligarem
amb això del discurs
de l'Esperanza Aguirre,
de la presidenta de la Comunitat de Madrid,
és presoner
d'una doble situació.
D'una banda,
no té arguments
davant d'Alemanya
per dir
jo puc fer les coses
de manera que me'n sortiré
perquè no ho sé,
no ho sé,
i per tant prefereixo
que et manis,
és que moltes vegades
fins i tot a la vida personal
és més fàcil
que et manin
que prendre decisions
tu mateix
i aquesta és la situació.
I la segona cosa,
això ja es va veure
en el nomenament dels ministres,
el perfil del govern d'Espanya
és un perfil gris
del funcionari de l'Estat
que en una situació
com la que estem vivint
probablement no és el més adequat
perquè és difícil
que gent amb aquest perfil
pensi en solucions imaginatives.
Aleshores,
com les solucions imaginatives
no hi són,
on anem?
Doncs on
m'has estat,
m'has estat central,
que és la...
Aleshores,
ens carreguem l'estat
de les autonomies.
A veure,
carregar-se l'estat
de les autonomies
és més complicat
del que sembla
perquè,
com tots sabeu,
vaja,
mireu el cas
de les diputacions,
una administració
generalment
una vegada nascut
es nega a morir.
Però bàsicament
perquè es generen
tota una sèrie
d'interessos,
tota una sèrie
de llocs de treball,
tota una sèrie
de coses
que tirar-ho cap enrere
és pràcticament impossible.
I també això és un missatge
de la galeria.
Això és una concessió
a la...
A un determinat electorat.
No,
hi ha una determinada
premsa de Madrid,
però tothom sap
que això
no és tan fàcil de fer
en el cas
que sigui viable,
que jo no n'estic seguit.
Això és fer agradar
les orelles
a moltes persones.
Allò,
un missatge que agradi...
No, no,
i una altra cosa,
i és dir,
en el fons
les autonomies
són culpables,
però com no sabem
res de qui és el culpable,
doncs seran aquests,
no?
I sempre un xiquillo
que tot el paga, no?
Clar,
és un missatge
novament de cara
a la galeria,
amb molt poca possibilitat
de tirar endavant,
però a mi el que em preocupa més
és, diguem-ne,
el tipus de govern
que tenim.
I és un tipus de govern
que segurament
per la situació
econòmica i social
dels anys 60
és això, no?
Però per la situació
en què estem ara
jo crec que és un govern
manifestament,
diguem-ne,
poc preparat per això.
I es veu
en el cas d'Andalusia,
és a dir,
es veu
en aquesta
doble lleialtat
del que manin els alemanys,
però al mateix temps
com si els alemanys
no manéssim
i aquí jo faig
com si no hagués passat res,
no?
I m'amago les cartes
fins a les eleccions
andaluses.
Com si això fos,
podríem dir,
una illa
en què puc fer
aquest tipus de coses,
no?
I sobretot el que em preocupa més
és la manca d'imaginació
a l'hora
de tenir un discurs propi.
Quan no tens un discurs propi
no pots anar a ver-li
i dir,
jo sé com me'n sortiré.
Matías,
del tema,
aquesta derivada
autonòmica que deia?
Jo ara,
quan parlava el Jordi
em venia a la memòria
una reunió
que vam tenir
a començaments
dels anys 80
quan el Parlament de Catalunya
estava tot just constituït.
I van venir
uns senyors de Múrcia
que venien a veure
com ho havien muntat
tot això.
Jo recordo
que en una entrevista
amb el que llavors
anava a ser
conseller de Sanitat
de la Comunitat Autònoma
de Múrcia,
jo li deia,
bueno,
i què?
Com me lo ven esto,
no?
I ell me deia,
mire,
pues ahí estamos
i la frase va ser
de moridora.
Diu,
ahí estamos
con eso de l'autonomia
que no sabemos
lo que es
ni para qué sirve
ni la hemos pedido.
No?
Com si els hagués caigut
un marrón
al domó.
Com si els hagués caigut
un marrón.
Clar,
d'aquellos polvos
segurament
en aquest moment
tenim estos lodos.
Bé,
jo ara fa 15 dies
per raons professionals
em va tocar anar a Múrcia.
Ah,
mira que bé.
i els hi vaig preguntar
i què?
Com ho diré l'autonomia?
Allà en un bar
amb un senyor
que era un cambrer
molt eixerit
li vaig preguntar
oiga,
com estàs
totes les autonomies?
Com ho venen
vostedes aquí?
I tal i igual.
I clar,
la resposta era immediata.
Em va dir,
mira,
usted dice,
un médico es un médico
lo mande
quien lo mande.
Em va venir a dir,
eh?
Diu,
però claro,
si esto representa
i aquí és on anava abans
amb el tema
que comentava el Jordi,
si esto representa
aquí mi niña
se va quedar sin trabajo,
pues entonces que siga.
per tant,
una mica la percepció
en aquest moment
és aquesta,
és un nou brindis al sol,
la realitat de l'Estat
és la que és
i evidentment
que es pot aprimar,
com es poden abaixar
els sous dels treballadors,
però al costat d'això
hem de fer
que els empresaris
o la gent que té beneficis
participi més
en els ingressos a l'Estat
i hem de fer
que l'Estat
ens garanteixi
molt millor
els serveis bàsics
i tot això
si no ho fem junts
i si no ho fem junts
a més a més
sector públic
i sector privat
no ens en sortim,
recentralitzem,
no recentralitzem,
fem desaparèixer
una institució,
tot això
són petits pedaços,
petits retallets
que no afronten
el tema
de fons,
perquè
el realment preocupant
de Murcia,
almenys per mi,
ara fa 15 dies,
és que en tots els carrers
del centre de Murcia
us convido a fer una visita
perquè és tremendament bèstia
i hi havia
en tots els carrers
com a mínim
dues cases
de compra-venta d'or
i quan en un país
es substitueixen
les agències immobiliàries
per cases
de compra-venta d'or
és que estem
a les portes
del corralito
i ni podem dir
com ni vulguem dir,
diguem-ne,
amb el nom
que més ens agrada.
Josep Ramon?
Bé,
jo no sé
si serà ara
el canvi
de l'estat
de les autonomies
però que
haurà de canviar,
segur.
I haurà de canviar
perquè aquest és un model artificial,
com s'està explicant aquí casos concrets
o en actes viscudes personalment,
però que històricament
està ja analitzat
per què es va fer
l'estat de les autonomies
i no va ser per un altre motiu
que per diluir
les reivindicacions nacionals
de Catalunya
i el País Basc.
Això és així.
És a dir,
no és una necessitat administrativa
de l'estat espanyol,
no és ni una voluntat
ni un desig
ni una cultura política d'Espanya
fer l'estat de les autonomies,
sinó que ho fan,
vulguis que no,
per intentar
tapar
les reivindicacions nacionals
d'aquells que sí
que realment volen l'autonomia
i volen l'autogovern.
Per tant,
com que les coses artificials
tard o d'hora
acaben caient
pel seu propi pes,
això acaba caient
pel seu propi pes.
Com el cas de Múrcia,
no hi ha,
és un cas històric
o quan venien a veure
com se feia un Parlament
o com quan se feia
l'organització
d'un govern autònom.
Ara,
en la reunió
que fa uns pocs dies,
per exemple,
va estar el senyor Boiruiz
entre que es coordinaven
diferents consellers
de sanitat
de les autonomies
i hi ha consellers
de moltes autonomies
que estan desitjant
que els agafin
les competències
de sanitat
del govern central.
I qui diu les de sanitat
diu les d'ensenyament,
les de justícia
o les de qualsevol altra.
No la volen l'autonomia
ni la necessiten.
I això és així
i per tant
això acabarà caient
pel seu propi pes.
Normalment,
les crisis
són els períodes
que actuen
de catalitzadors
de les situacions
que en una situació
de normalitat
costa de canviar
però quan no hi ha més remei
llavors es dona aquest pas
que la realitat imposa.
Per tant,
jo no sé què es trigarà,
no sé si ara,
d'entrada,
ho ha dit l'esperança
i ho ha començat a semblar,
les coses comencen a parlar-se
i comencen així,
després acaben fructificant,
costarà
perquè desmuntar
tota una estructura
no es pot fer
de la nit al dia
però ja són indicadors
que evidentment
l'estat ha de canviar
el sistema de normalitat.
No té sentit
d'aquestes parlaments,
d'aquestes governs autònoms,
d'aquestes teleaccions.
És que a més a més
han muntat l'estat d'autonomia
sense desmuntar
d'autor l'estat centralitzat,
amb la qual
vinga administracions.
Home,
doncs el país és ric,
s'ho pot permetre...
No han desaparegut ministeris,
per exemple,
en aquests 30 anys.
Però és el que deia,
les situacions d'acrícia
ens fan tocar de pausa a terra
i veure la realitat.
Escolti,
miri,
no podem pagar tant
les administracions.
Però també just a Ramon Fany
que parlem de les diputacions
i consells comardals
i no hi ha manera.
Bueno,
esperat,
no ho podem pagar,
no ho necessitem
i a més a més
ens fa nosa
que estàs esperant
per canviar-ho això.
Evidentment s'acabarà canviant,
és que no hi haurà mer mai.
Doncs jo no ho veig tan clar.
No?
No ho veig tan clar.
Entre altres coses,
perquè no ho puguem parar...
Per la resistència...
No, no,
perquè...
És que,
mireu...
A més caldria fer
una reforma constitucional,
no?
Bé,
no,
a veure...
Això es fa plis-plats
quan compés.
Això també és veritat,
quan compés,
sí.
De fet,
no cal una reforma constitucional.
És a dir,
depèn del que vulguis fer.
Jo el que he sentit
és que es volen retornar competències.
Retornar competències,
és veritat.
No fer desaparèixer
les comunitats autònomes.
Això són reformes
dels estatuts d'autonomia.
De tota manera,
ja et dic,
jo crec que és bastant improbable
per això que dèiem,
perquè es creen
tota una sèrie d'interessos
a l'entorn d'una organització
quan l'organització neix,
que després és molt difícil
de tirar enrere,
però l'estat de les autonomies,
jo no crec...
Jo no soc un fan especial
perquè efectivament
es va fer pel que es va fer,
però passat el temps,
jo no crec que sigui
particularment dolent
ni particularment ni eficient.
Si no és que
resulta que
el que s'ha fet
és un estat de les autonomies
sense desmuntar
un estat central.
De manera que
el problema d'Espanya
no és l'estat de les autonomies,
el problema d'Espanya
és que tens
l'administració de França
i tens l'administració d'Alemanya.
I clar,
no ho pots pagar,
però no és que no ho puguis pagar
perquè tens 17 parlaments.
Tenen Alemanya,
en tenen 16
i a Itàlia tens les regions.
El problema és que tens
17 administracions replicades
amb l'administració central.
Llavors, clar,
si tu tens França,
les autonomies no et calen,
però si tu tens autonomies,
el que no et cal és França.
No sé si m'explico.
A Alemanya
hi ha una sola administració,
que és l'administració d'Eslenda.
I des d'aquest bon punt de vista
és eficient.
A Suïssa
hi ha una sola administració,
pràcticament,
que és l'administració dels cantons.
I es pot pagar.
L'única cosa és que
per pagar això
necessites que l'administració
de l'estat s'aprimi,
que és el que no s'ha fet
i que aquest perfil
del funcionari d'estat
òbviament es negarà a fer.
El Ministeri de Sanitat
no té sentit.
No té sentit.
El Ministeri d'Educació
no té sentit.
I el de Cultura,
que ara és el mateix,
clar,
Educació i Cultura.
El Ministeri de Medi Ambient
gairebé no té sentit.
I per què no té sentit?
Perquè les competències de l'estat
no són executives,
no són administratives.
L'estat l'única cosa
que ha de fer amb això
és lleis.
I per fer lleis
no necessites un ministeri
perquè a més a més
no cal fer una llei general
de sanitat cada dos anys.
Baixant al terreny més concret
del que han passat aquesta setmana,
concret,
quan dic concret
dic més proper al territori,
clar, tenim tota la derivada
dels pressupostos generals
del govern que mana a Espanya,
corredor mediterrani,
corredor central,
quines infraestructures
prioritzem.
Ja sabem el que va dir
la ministra de Foment.
Va parlar aquesta setmana
d'un terça fil
en tot el corredor del Mediterrani.
Després,
el Partit Popular de Tarraona
va matisar,
va dir que parlava
només de Barcelona
i de València.
Ahir,
l'alcalde,
ho escoltàvem a l'hora
de la tertúlia,
l'alcalde de Tarraona
demanava concreció
al Ministeri de Foment,
també la Confederació Empresarial
de la província de Tarraona.
Tothom demana
concretar coses.
la tertúlia deia que no,
que això del tercer fil
de la ministra
no corresponia a Tarragona.
Amb l'anunci d'ahir
de la ministra de Foment,
Anna Pastor,
ella quan parla del tercer fil
està parlant de València
i de Barcelona.
O sigui,
aquí ja el corredor del Mediterrani
té,
diguem-ne,
des del port de Barcelona
la línia
que li diuen tercer fil
fins a Castellbisbal.
I després està
des del port de València
fins a que arriba a Tarragona.
Però no es contempla
la possibilitat
que passi el tercer fil
tal i com entén
el senyor Josep Andreu
del port de Tarragona,
el president del port de Tarragona
per les platges de Tarragona.
Ni provisionalment
no existeix,
no està en agenda.
Això del tercer fil,
Josep Ramon,
tu creus que ens en sortirem
algun dia?
Del debat aquest,
tercer fil,
per la costa,
recuperem la línia.
No ho sé,
perquè...
Tu que tu mires allò
com a periodista
des de la barrera...
No,
és que jo no ho sap,
no ho sap ni el Ministeri,
perquè nosaltres truquem al Ministeri,
ahir vam trucar al Ministeri,
anem a trucar,
anem a aclarir
perquè a veure si resulta
que quan parla la ministra
això com el missatge de la Sibila,
no?
Després ha d'haver algú
que ho interpreti.
O sigui,
parlem clar,
no cal anar amb missatges...
És a dir,
el Ministeri no sap el que diu la ministra,
no pot concretar el que diu la ministra.
No,
el Ministeri ens va remetre a dir...
També s'ho trobem...
És que jo penso que el Ministeri
tampoc saben exactament
què és el que va dir la ministra,
ni la ministra sap el que vol dir,
ni sap on està el port de Tarragona,
m'assemble a mi,
no?
Finalment.
No s'aclaren.
Potser sí que seria bo,
no sé,
efectes de salubritat pública,
ja no parlo efectes d'infraestructures,
no?
Perquè ens acabem aclarint
una mica mentalment tots
que realment s'aclarin,
vull dir,
que diguin exactament
quins són els projectes
que hi ha sobre la taula
i quines són les alternatives.
Però aquí cadascú
diu la seva,
embólica que fa fort
una altra vegada,
i cadascú fa la seva guerra
pel seu costat.
Vull dir,
l'Alejandro aquí
doncs ha agafat la bandera
de la façana marítica,
bàsicament,
perquè el seu objectiu
és l'alcaldia de Tarragona
i aquesta és una bandera
fonamental per obtenir
perquè és una reglamentació
històrica de la ciutat.
I clar,
si a sobre venen els seus
a fotre-li en l'aire
la seva botigueta,
doncs ell ha de fer
mans i mànegues
com ara el corte
amb la regidora del PP,
que també no sap el que diu,
i aquí estem tots despistats
i és la millor manera
perquè no s'acabi fent res,
anar marejant-la per dir.
Sí, perquè els números
dels pressupostos
duraven una partida
insignificant
pel corredor mediterrani.
El primer fonament
perquè no es faci una cosa
és que no estigui clarida
que cadascú vagi
pel seu costat,
que no se sàpiga on se va
i que no es pugui fer una força
amb una direcció concreta,
clara, definida,
raonada
i objectivable.
I això és el que estan fent.
Jo penso que ja els hi ha d'haver
a tots plegats.
Mira, anem marejant,
anem parlant-ne
i finalment no portem a cap fi.
És el que està passant.
Matías, com ho veus?
No, jo crec que això és una mica
l'expressió del que passa
en aquest moment
a l'interior dels partits polítics.
És a dir,
els partits polítics
que durant molts anys
es van configurar
com a grans centres
de pensament,
de debat,
de generació d'acció social
i, per tant,
que d'aquests debats
i d'aquestes discussions
en sortien línies
més o menys consensuades
i, per tant,
això és el que es portava
en els diferents àmbits
de govern
o d'oposició,
depenent d'on estés cadascú.
Això s'ha acabat.
Això ja no existeix.
I ara el que reben
moltes vegades
els militants
dels partits polítics
és una cosa
que n'hi diuen argumentaris.
I t'arriba per correu electrònic
i, pam,
m'obren el correu electrònic
i els hi surt.
Argumentari en relació
al corredor del Mediterrani.
Però llavors, esclar,
resulta que tu ets això,
ets el regidor de la ciutat
i dius,
escolti,
aquest argumentari
a mi no m'interessa,
no m'agrada,
per tant,
jo em prescindeixo.
I com que llavors
no hi ha debat,
això no es resol mai.
És a dir,
això no s'acaba
d'aclarir mai.
I al final tens la sensació
que el corredor sí,
el corredor no,
acabarà sent moneda de canvi.
Vagi vostè a saber
de què,
de la cosa més inversemblant.
I així és com jo crec
que no es construeix
un país, no?
Jo crec que
amb tot aquest debat
hi ha una absència total
de comunicació,
segurament una absència volguda,
de comunicació
entre el que són
els interessos privats
i els interessos públics
i que a partir d'aquí
és impossible
que això acabi funcionant.
si a més a més
llavors cadascú
es va tancant
en el seu petit castellet
jo defenso això
jo defenso allò altre
i aquí no hi ha
cap mena de permeabilitat
o la permeabilitat
ha de dependre d'això
anem a saber
de quin altre tema
que es col·loqui damunt
de la taula
per fer-li una permuta
el tema no es planteja
en termes de racionalitat
i per tant
és impossible
en Jordi.
La meva opinió
és que aquest és un cas
claríssim i pràctic
del que dèiem al començament.
És a dir,
no li pots demanar,
no pots sortir
el secretari d'Estat
dient
els treballadors
se'ls acabarà el cafè
i llegir el diari
i comportar-se
la classe política
en general
com si la cosa
no anés amb ells.
Aleshores,
és que el moment
del partidisme
s'ha acabat,
el moment dels missatges
s'ha acabat,
el moment d'avui
ser alcalde de Tarragona
s'ha acabat.
O sigui,
si demanen generositat
i patriotisme al ciutadà,
si demanen esforç
al ciutadà
que ho està passant pitjor,
els primers
que han de
predicar amb l'exemple
són ells
i si al senyor Alejandro Fernández
li costa a l'alcaldia de Tarragona
renunciar al tercer fil
perquè resulta que,
com deia abans el matí,
es tanquen,
en aquest cas no a la Moncloa,
a la plaça La Font,
al senyor Alejandro Fernández,
al president del Port,
a l'alcalde de Tarragona,
al delegat del Ministeri
i diuen
per qui
és per qui.
O sigui,
el que no podem
és,
en projectes claus,
en un moment tan delicat econòmicament,
fer partidisme,
fer polítiques de comunicació divertides,
fer missatges,
fer argumentaris,
tirar consignes
i fer pràcticament el ridícul.
Sí,
perquè el ciutadà segurament
observa això.
El ciutadà observa això
jo crec que es farà ahir.
És a dir,
escolti'm,
aclareixin-se,
trobin-se,
decideixin
si el territori està dividit,
i això no es farà mai.
I ara no és el moment
de consignes
de si fa sana marítima
o si volem ser
Sant Sebastià
o volem ser
Marsella.
No,
és el moment
de prendre una decisió,
el que sigui.
Jo no sé
quina s'ha de prendre.
Jo no ho sé.
No m'ha ajudat molt.
No m'ha ajudat molt.
No m'ha ajudat molt.
No,
no,
no fas per renúncia,
diem-ne.
Escolta,
ja renuncio.
Escolti'm,
trobin una solució
i siguin generosos
de la mateixa manera
que ens estan demanant
tots plegats generositat.
Hòstia,
jo treballo al sector públic,
ens estan demanant
molta generositat,
tu,
i ho fem de gust
perquè això s'ha de tirar endavant
i jo crec que la gent
és molt més conscient
que això s'ha de tirar endavant
i està fent esforços,
qui pot,
perquè hi ha qui no pot
fer esforços,
perquè no té l'oportunitat,
i això és molt greu.
Qui pot fer esforços
per tirar això endavant,
home,
comportis vostè també
amb una mica de responsabilitat.
Tots, eh?
No és una qüestió partitista,
és a dir,
no estic tirant xines a ningú,
és una qüestió de,
que, escolti'm,
tots,
president del Port,
el líder de l'oposició,
el...
I per què creuen
que falta, doncs,
en general,
aquesta unitat d'acció
a la classe política?
Perquè sembla...
Si hem començat
parlen així de la tertúlia
per temes més generals
i ara en temes
més concrets locals.
Perquè jo crec que hi ha
unes inèrcies
d'haver convertit
la política pràcticament
en una estratègia comunicativa
que fan
que en aquests moments
els continguts,
les polítiques,
les mesures,
siguin secundàries
i perquè desenganyem-nos,
jo crec que
és bastant evident
que hi ha hagut
un desplomament
de la qualitat
de la classe política
en aquest país
en els últims 20 anys.
Avui tenim un altre exemple,
per cert,
d'una inversió
per la qual hi ha
zero euros al pressupost,
que és la del Mercat Central
de Tarragona,
on hi ha unes paraules
de l'alcalde aquí
en resposta a la pregunta
d'un ciutadà
donava a entendre
que, clar,
el que es va saber
o el que es va anunciar
l'any passat
que era com un conveni
signat amb l'Estat,
ben bé,
no era un conveni signat.
Si no es produeix
un acord
entre aquest any
i l'any vinent,
la ciutat de Tarragona
hauria d'aportar
aquests 8 milions d'euros
que esperem
en el seu conjunt
que ens aporti l'Estat
i que està signat
i documentat.
Però, en tot cas,
la voluntat de l'Estat,
i a mi m'és igual
el govern que sigui,
és veritat que en aquell moment
hi havia el govern socialista
i ara hi ha el govern del PP,
el que compta
és la voluntat
de les dues institucions
de donar el pas endavant
i, per tant,
que no se'm amaguin
darrere de si
hi ha un document
o no hi ha un document.
la voluntat política
ja ha de ser
i la vull veure
plasmada en realitat.
Hi ha voluntat política
però no queda clar
que el compromís
aquell de fa un any,
Josep Ramon,
fos realment
de pagar els 8 milions d'euros
per part de l'Estat.
Bé, no ho sé,
com ho explica l'alcalde,
dona la sensació
que les negociacions
que va fer el set dia
les va fer amb el llir i la mà,
no?,
perquè tots eren del mateix tronc
i mirant la paraula
n'hi ha prou.
Però, bueno,
quan se tracta
de relacions institucionals
s'ha de ser una mica
més rigorós
perquè passin aquestes coses,
canvien les eleccions,
canvien els governs
i després,
si t'he vist,
no m'acordo,
que és el que sembla
que li ha passat a l'alcalde ara.
Home,
una altra vegada,
encara que hagi arribat
un acord
amb governs
del seu propi partit,
que ho firmi,
que ho firmi,
perquè després
canviaran els governs,
les situacions,
les persones
i si no hi ha papers
escrits i signats,
llavors et poden dir
escolta,
a mi que m'expliques,
que sembla que és
el que li ha dit a l'alcalde.
I això pinta
que si es volen
complir terminis
en el que és
el mercat central
i tal com van anar les coses,
evidentment a la ciutat
li tocarà pagar
els 8 milions que falten
perquè la veritat
és que la ciutat
i la gent
ja comença a estar
molt tipeta
de com estan
les obres del mercat.
Acabo, Matías,
només tenim 30 segons.
És que estava pensant
en una obra
com la 27
que a tu també
t'afecta molt?
Jo voldria que m'afectés,
diem-li,
per poder-la fer servir,
però de moment no m'afecta.
No, efectivament,
jo coincideixo.
És a dir,
i és molt curiós
que en un moment
en què s'ha donat
una fase
de professionalització
de la vida política
que allunya moltes vegades
del sentit d'estat
que tantes vegades
reclamem
dels que s'hi dediquen
a alt nivell
es proveeixen situacions
com aquestes,
és a dir,
els contractes verbals
i d'encaixada de mà
ja no existeixen
ni a la Xina
que existien fins fa poc
però ara ja n'hi ha allí
i per tant,
evidentment,
ja no es tracta ara
de cambalatges
i de xalaneos,
diem-li,
sinó de dir,
escolti,
signim-ho,
perquè a més a més
és que veiem
que moltes vegades
inclús el que està signat
i l'estatut no és una bona prova
tampoc es compleix
i per tant,
si signat no es compleix
imagini't vosaltres de paraula
en fi,
ho deixem aquí,
mirin el rayotge,
s'acaba ja malauradament
la tertúlia,
avui hem abordat
diferents qüestions
de l'actualitat
d'aquesta setmana
amb Jordi Jària,
amb Matías Vives
i amb Jopsat Ramon Correal
senyors,
moltes gràcies,
bon cap de setmana
i fins la propera,
que vagi bé,
bon dia.