This graph shows how many times the word ______ has been mentioned throughout the history of the program.
Per cert, que nosaltres comencem ara l'espai de cinema.
Saludem el David Serra.
Molt bé, som aquí.
David Serra, tornem-hi.
Som tornem-hi.
Juanjo, molt bones.
Bon dia.
Què fas, tu aquí, Juanjo? Se me fa estrany que estiguis aquí.
M'he equivocado, hi va a un sito i m'he encontrado aquí.
Ah, sí?
M'he equivocado de porta.
Jo pensava que era un ninot, que estava ben col·locat aquí, inflable,
però no, no, he vist que tenia la mirada sardònica del dos estimat Juanjo
i nada, res, jo estic molt content.
Home, jo també m'han dit, avui amb els dos, dic, ostres, això és un luxe.
Ah, que córrega la beguda. Vinga, aigua, porteu aigua.
Aigua per tothom.
Però no sé si a la cartellera val que hi hagi dues persones aquí,
dos cinèfils com vosaltres.
Dieu-me, quina valoració feu de la cartellera de l'1 al 10?
Vinga, Juanjo, comença tu.
Va, digues alguna.
A mi Men in Black me interesa.
Bueno, claro, per a todo el mundo.
I això salva tota la cartellera?
Bueno, no.
A veure, jo és que, claro, como lo normal es ir a una pel·lícula por fin de semana,
no como David, que va a cinco.
Sí.
A veure, doncs, fem una cosa, David, tu controles la cartellera d'avui?
Sí, sí, la tinc bastant.
Ens ha dit que has vist alguna coseta?
Sí, a veure.
Doncs per on vols començar?
I deixem-me'n en Black pel final, si voleu.
Doncs sí, mira, sembla perfecte.
Oh, que potser...
Doncs em sembla perfecte.
A veure, a veure, ràpidament, vinga, per què no comencem?
Doncs mira, jo començaria directament per la pel·lícula d'Els nens salvatges,
és una de les estrenes notables de la setmana.
De Patrícia Ferreira, dèiem-ho.
De Patrícia Ferreira.
És una pel·lícula, a veure, discutible des del punt de vista del que porta o deixa de portar.
Patrícia Ferreira és una directora, doncs, valenta.
No sempre fa pel·lícules que a mi m'agradin.
O sigui, he de dir que, com a directora, doncs, bueno,
per a que no m'olvides que va ser la seva darrera pel·lícula, ja han passat uns anys.
Em sembla que va ser cap al 2004, el 2005, que va fer la pel·lícula,
però ha passat un temps.
No havia dirigit res més, ha treballat molt a televisió,
o sigui, és una directora que és molt prolífica des del punt de vista del documental
i del món, diguem-ne, més televisiu.
Però, bueno, ha fet una pel·lícula que, a veure,
que no és una pel·lícula, per mi, rodona,
que va engrescar prou al públic al Festival de Màlaga.
De fet, va ser la gran triomfadora del Festival de Màlaga.
I, bueno, a veure...
Expliquem de què va, està basat en els tres personatges,
tres adolescents, que viuen en una gran ciutat
i que, bé, potser és l'estereotip de l'adolescent
desarraigat, que no es compren ni el comprenen,
però ha portat al límit, no?
Sí.
En conseqüències fins i tot tràgiques.
A veure, realment, el que passa,
i aquí el més discutible probablement
és la manera com ha estat des de la meva parella.
Aquesta és una pel·lícula que ja diré d'entrada,
que a mi m'ha agradat,
però l'he trobat molts entrebants,
sobretot des del punt de vista del guió,
des del punt de vista de com la història,
doncs aquestes hores de converses
amb joves, amb professors,
amb orientadors i en tot l'entramat,
això em feia pensar molt
a la pel·lícula aquesta de la professora Hazàries,
que finalment la feia de Tarragona,
i que per mi és una bona pel·lícula,
comparativament,
doncs jo la trobo molt lluny de pel·lícules
com El Bola, Barrio, etcètera.
O sigui, pel·lícules que també tractaven el mateix tema.
Un altre referèndum de la classe, no?
Si es refereu també perquè s'esmenten.
Sí, exactament.
O, per exemple, la sèrie de Polseres Vermelles,
o parlant de per casa nostra,
Polseres Vermelles,
la pel·lícula Herois,
que va ser una de les pel·lícules destacades
de l'any passat.
Què passa?
És una pel·lícula d'actors.
Jo penso que el valor d'aquesta pel·lícula
probablement està més en la capacitat
de la directora Patrícia Ferreira
a l'hora de fer un càsting notable.
L'Àlex Moné està molt bé,
però aquí estan bé tots.
L'Albert Baró, la Inna Clotet, l'Anna Fernández...
O sigui, des del punt de vista actoral,
la pel·lícula funciona,
i funciona bé perquè fa verosímil
elements que pròpiament des del punt de vista del guió
no te'ls acabes de creure.
Hi ha una mirada,
jo crec, força manipuladora.
A veure, amb tots els respectes,
hi ha converses a la pel·lícula
que per mi no formarien part d'aquesta realitat
que pretenen, des del punt de vista del relat.
És una pel·lícula que vol denunciar precisament
el malestar generacional de l'adolescència
i sobretot el difícil encaix
en un sistema educatiu que té molts problemes,
amb un món d'adults que sembla que funcionen
en paral·lel al món d'adolescent
però que no hi s'entenen ni es deixen d'entendre.
I tots aquests conflictes van engrescar al públic.
La veritat és que des del punt de vista del públic
jo penso que són els actors
els que es guanyen l'audiència,
però no tan així la història,
no tan així la forma de relatar.
Que és una pel·lícula fluixa
des del punt de vista del guió?
Jo crec que sí.
Jo crec que sí.
Però que és una pel·lícula que la tinc que recomanar
perquè el públic en general
la valora positivament
i la veu positivament, també.
Los niños salvajes, de Patricia Ferreira.
Juanjo, alguna cosa fàcil?
Bueno, és que estoy un poco verde,
de tanto tiempo sin venir.
Ostres, aquí.
Men in black la dejamos per la teva.
Tens el color adecut per Men in black.
Jo quería decir, a ver, no la he visto
i no estoy hablando d'esta pel·lícula,
però estoy un poco cansado del cine social.
No perquè no m'interesse,
sinó perquè me encuentro que normalmente
els directors o els guionistes
no saben de què estan parlant.
I s'inventan una realitat social
que muchas veces no és.
I suele ser molt bonit i molt heroïc tot
i després no ho és realment
o és heroïc per altre camí.
Per això jo estic més a favor de la ciencia ficció.
Sí.
Que, oye,
la ciencia ficció se basa en què pasaria així.
E, que li qua.
La premissa és aquesta.
Entonces, claro, tienes toda la libertà
per inventar.
Lo que no puedes decir
és que vas a hacer una pel·lícula social
i te inventes una realitat
perquè entonces no és social.
És ciencia ficció disfrazado de,
jo què sé.
Que no estoy hablando,
no estoy diciendo que sea esta pel·lícula.
No parlo d'aquesta pel·lícula.
Però sí que és veritat
que, per exemple,
el professor Hazara
me semblen que cada una la estan fent
a la nostra cartera.
Espero que desitjo que sí.
No ho sé segur.
Però era una pel·lícula
que parlava de tots aquests temes
però d'una forma,
des del meu pare,
molt més honesta.
O sigui, jo aquí he vist massa
el que seria,
dins del punt de vista del guió,
el marcar la tragèdia,
marcar els drames.
Tu has parlat que...
És tràgica.
Tots els ferus ho hem dit.
O sigui, no estem desmuntant res
perquè la pel·lícula,
dintre de tot,
t'ho està anunciant constantment.
Això no pot acabar bé.
Per dir-ho d'una manera.
Clar, massa manipulació
des del punt de vista dramàtic,
solvència interpretativa,
probablement també solvència
des del punt de vista de la direcció.
però estic d'acord amb el Juanjo
en el que ha dit.
A vegades sí que tenim
una saturació de persones
que no estan tan ben informades
i fan d'aquestes pel·lícules socials
com una mena d'espectacle
que moltes vegades
la realitat no és la que es volen retratar.
Més pel·lícules, va,
perquè totes les altres
són bastant diferents.
Tenim una francesa,
L'art d'estimar...
L'art d'estimar,
de l'Emmanuel Moret,
no?
És la pel·lícula?
Sí, no sé si la voleu comentar
o la passem per amunt.
A veure, jo de moment la passaria.
és una pel·lícula que me l'havia apuntat
com a pel·lícula pendent,
però no puc parlar.
Són històries d'aquelles d'enamoraments
encreuades, en certa manera,
de diferents parelles, eh?
Però a la francesa.
Cuando te encuentre...
Sí, parlarem d'aquesta,
però parlarem molt ràpidament.
És una pel·lícula pels fans,
les fanàtiques,
o els fans,
del Zac Efron.
Que dius que és un fenomeno,
aquest xiquet, no?
A veure...
El fenomeno d'olescena,
avui et dius.
Quines estes,
si se poden saber?
Zac Efron, home,
si la meva filla t'escoltés,
en aquest moment
tendrías que fugir,
perquè és un dels...
Ah, vale, vale,
ja sé qui és.
Sí, sortia...
És el de High School Musical 3,
no?
Exactament.
El Guaperes
de High School Musical 3,
que de cop i volta
doncs està labrant,
doncs,
jo diria,
un territori
de pel·lícules,
no?
Per adolescents
i no tan adolescents.
A veure,
és una pel·lícula
que vol jugar
en una divisió diferent.
Està basada
en les novel·les
del Nicholas Sparks,
l'autor del diari de Noa,
Mensaje en una botella,
estimat John Sisplau.
Aquest home
s'ha convertit
en una mena
de tresor
per a la indústria
de Hollywood,
perquè li adapten
pràcticament tot.
Potser
perquè és un autor,
des del meu parer,
llegit des d'algunes novel·les,
pretensiós,
melodramàtic
i, a veure,
endulcorat.
O sigui,
no ens enganyem.
I les pel·lícules
acaben degenerant
i sent el mateix.
En aquest cas,
és una història
d'aquest senyor,
és un jove
que salva de la mort
en un moment crític
perquè ha trobat
una fotografia
d'una...
A la guerra de l'Iraq?
A la guerra de l'Iraq.
I aquest jo,
aquest té fron,
que és absolutament...
Jo és que quan ho mirava
deia,
no pot ser.
O sigui,
jo no m'encaixa
aquest jovent
amb una pel·lícula
fent d'heroi
de la guerra
nord-americana.
És que se'ns ha fet gran.
Ciencia ficción.
Ciencia ficción.
Què passa?
A partir d'aquí
entrem en un territori
en el qual
qualsevol cosa
és possible.
Viatjarà
per trobar-se la noia,
es posarà a treballar
per ella,
però en el fons
hi ha com una mena
d'atracció,
un enamorament
gens platònic
o platònic del tot,
però bueno,
depèn de com ho mirem,
i la pel·lícula
acaba degenerant
i caient
en el joc comú
de tots aquests espais.
Ara,
per les adolescents,
estupendo,
possiblement.
Sí, sí.
Isaac Efron
que se'ns ha fet gran,
s'ha tallat el cobrell.
Sí,
és una pel·lícula,
bueno,
mira,
ja anirem
a la nostra vida.
Jo és que hacía tiempo
que no leía
un argumento tan cursi.
És molt cursi.
Bueno,
però és el que dieu,
és del diario de Noah,
bueno,
d'aquest punt sentimental,
que escolta,
depèn de com ho hagin portat,
bueno,
també del seu públic.
Però molt,
eh?
A veure,
he de dir que el director
d'esta pel·lícula
és el director de Shine,
sí, sí,
que ganó un montón de premios
en els Oscars del 96,
Globos d'Oro...
Pot ser gent especialista
en tocar la fibra,
no?
Molt elegant.
És un director elegant.
El que passa
que probablement
aquí l'han superat.
O sigui,
el sistema de producció
d'una pel·lícula
nord-americana
aquí l'ha abduït
totalment
i jo tinc dubtes
seriosos
de si era ell
el que dirigia
o el mateix
Efron
o els seus assistents.
Ai, déu meu.
Doncs mira,
si l'argument
d'aquesta pel·lícula
de Quan t'encuentra
ja us sona una mica així,
doncs...
Bastante, bastante.
Vale?
A veure què us sembla això.
Mireu,
un home que quan era jove
va donar molt de semen.
Sí, sí, sí.
Va arribar a tenir 533 fills
sense saber-ho,
perquè clar,
donant de semen
no saps on va parar
i 20 anys després
hi ha 142 d'aquests fills
que el volen conèixer.
Bueno...
Què?
Aquest argument
no està ensubat, eh?
Starbuck.
Això és Starbuck.
Una producció
més canadenca.
Sí, sí.
La pel·lícula de terror.
Sí, absolutament.
Home,
no l'he vista.
El que passa
és que ser una pel·lícula
que té un argument
i un desenvolupament
probablement molt naïf
i la veritat
és que,
bueno,
pot ser
una pel·lícula
per amants
d'aquelles pel·lícules
sense gaires pretensions.
No sé,
jo tinc curiositat
perquè el cinema canadent
en sol portar
normalment,
el cinema que ve,
que és el que ve,
aquesta pel·lícula,
ens porta a pel·lícules
una mica sorprenents.
Argumentalment,
aquesta ho és.
Almenys,
el toc diferent americà
perquè és un argument
que, a veure,
ben bé podria ser
de pel·lícula
d'aquestes de comèdia
matardilla americana,
però no.
El toc tenen abenc
segurament serà diferent.
Esperem.
A veure què passa.
A veure,
lo que está claro
és que esta sinopsis,
yo creo que a todo el mundo
que la haya oído
le puede haber hecho gracia, ¿no?
Sí, sí.
Oye, puede ser curiosa
verla,
a ver qué pasaría así.
Qué podemos trobar,
qué podemos trobar.
Bueno, va, Juanjo,
yo creo que n'has de parlar, eh?
Tercera part de Men in Black.
La pregunta,
què en sabeu?
Vull dir, valdrà la pena
o en dos parts
ja n'hi havia prou
o fins i tot en una?
Vale, a ver,
no la he visto, evidentemente,
lo que pasa es que David
sí que la ha visto.
Yo solo quiero decir
que la primera
es una película
que me gustó mucho,
que combinaba
ese cine de aventuras
y acción
de los años 80-90
que era
que lo podían ver los niños
pero también había
animaladas
para más mayores
y con sentir
el humor buenísimo
y esta
tengo la esperanza
de que se mantenga.
La sinopsis
me hace mucha gracia
el viaje en el tiempo.
Recordeu, perquè estigui
una mica desconnectat
Men in Black
són aquesta mena
de grup
d'agència,
tots van vestits de negre,
d'aquí ve el nom
de Men in Black
amb uns tratges i tal,
Rollo Blues Brothers
i són un cos especial
que es dediquen
a desenmascarar
o contenir
els extraterrestres
que viuen
per la Terra
sense nosaltres saber-ho
perquè és superdivertit
amb Will Smith
i amb Tommy Lee Jones
que està molt bé
que mantinguin repartiment
Sí, i en esta tercera
Josh Brolin
que, bueno, lo conocereis
por
Nos País para Viejos
era el protagonista
Sí, sí, sí
Emma Thompson
fa un cameo també, veig
Hay muchos cameos
Sí, sí, sí
Cameos
Hi ha uns quants
a la pel·lícula
notables
En este caso
Josh Brolin
hace de
del joven
Tommy Lee Jones
Exacte
Porque viajan al pasado
y entonces es el
Com se deia K, no?
La Genka
No me acuerdo
A Genka
Ai, ai
És que feia temps
de la segona part, no?
Ha tardat en arribar
a la tercera
Déu-n'hi-do
És del 97, no?
La pel·lícula
La de...
Sí, la primera
és del 97, crec
o del 98
Van passant més de...
Sí, por ahí va
David, que tu l'has vist
A veure, li trenquem
les esperances
a aquest home
A veure, jo no vull
trencar-li les esperances
perquè sóc molt bona persona
i la veritat és que...
A veure, jo saps que...
No sé si les m'han passava
Però francament
era una de les pel·lícules
que esperava veure
Sí
I, bueno, volia avançar
una miqueta
des del punt de vista
de fruit
d'una pel·lícula
que sabia que l'aniré
a veure dos cops
o tres
Perquè és el que tenen
aquestes pel·lícules
que al final
acaben sentant
en tota la canalla
i a mi m'agrada
perquè en certa manera
és com l'herença del passat
Són pel·lícules
que han forjat
la nostra...
Bueno, hi ha una adolescència
és que clar
Però visualment
són pel·lícules
que ens porten
a un temps
en el que disfrutàvem
moltíssim
del cinema fantàstic
fet sense cap mena
de prejudici
amb uns guions
que estaven força bé
i aquest estava molt bé
El Men in Black
Estava basat en una sèrie
de còmics
si no me'n recordo
però que va anar
molt més lluny
o sigui, van ser capaços
des del punt de vista
d'una pel·lícula
al barri Sonnenfeld
va ser capaç
de crear
un espai propi
i una capacitat
de funcionar
amb la comèdia
i l'acció
francament notable
Què passa amb aquesta pel·lícula?
Bueno, la premissa
és estupenda
o sigui, el punt de vista
A veure, de què va dir
que viatja al passat?
Bueno, he de viatjar al passat
precisament per salvar la gente K
aquello de los espacios
viajes temporales
llavors es trobarà
en plena efervescència
dels anys 70
que xulo
es trobarà
amb el que era ell
abans inclús
ah, xulíssim
aquest argument
clar, l'argument és collonut
o sigui, el mateix
trobant-se amb ell mateix
quan era jove
sí, però trobar-se
no, amb el seu company
quan el seu company
el coneixia
i ell no era
ni agent en pràctica
o sigui, per dir-ho d'una manera
què passa?
Josh Rowling
és una troballa
francament
ho hem fet molt bé
o sigui, des del punt de vista
de l'acció
res a dir
problemes
a veure, des del meu punt de vista
potser m'he fet gran
o sigui, he de reconèixer
que hi havia molts gags
a la primera part
a la primera pel·lícula
que em feia moltíssima gràcia
i que en aquesta part
doncs
jo salvaria
doncs
4 o 5
soc generós
o sigui, jo he hagut 4 moments
a la pel·lícula
i hi ha un que m'ha fet molta gràcia
que potser no tothom
li trobarà el gust
que és descobrir
que Andy Warhol
és un agent
l'Andy Warhol
el pintor
és un extraterrestre
el mecenas
el creador del pop art
en certa manera
és un extraterrestre
no podia ser d'una altra manera
o sigui
jo crec que se va desenvolupar
una realitat
això David no ens ho diguis
no, però és que se manifesta
de seguida
si tampoc sorprende
no, no, no
és veritat
jo de moment ho deia
ho sabia
quan ho veus a la pantalla
dius
he que dic
a veure
té gràcia
sí
jo per mi
el problema està
en què el guionista
ara estava mirant
que no me'n recordava
que és Elizabeth Cohen
no confundir
amb els dels germans Cohen
ni Primo
no, no
tot i que Barri Sonnenfeld
va ser el director
de fotografia
el director de foto
dels germans Cohen
durant molts anys
pràcticament tota la seva primera etapa
era el seu
el seu camarógraf
de confiança
i aquest de tant Cohen
però no és
és el guionista d'una pel·lícula
m'encanta
que és
Thropic Thunder
una pel·lícula d'humor
que té un punt disparat
a mi no m'ha gustat
però bueno
allò m'ha passat molt bé
sobretot per un parell de cameos
veus
però vaja
que tot apunta bé
a la pel·lícula
i en canvi
la veus i dius
ja no fa tanta gràcia
sí, però clar
si estem pensant
que hi havia el David Coeb
un gran guionista
i el Nathan Sonner
els guionistes
de la primera part
doncs en aquesta
ens hem trobat
una mica
no sé
trobo que el nivell d'humor
va més per l'acció
la pel·lícula
bueno
la recomanem
no Juanjo
sí
merece la pena
ho passareu bé segur
David, Juanjo
escolta
moltíssimes gràcies
gràcies per venir tots dos
que ens hem retrobat
i bueno
aquí
a veure si Juanjo
la setmana viene
venga
vánímate Juanjo
ara això ja és on no parar
en principio sí
venga doncs
perfecte
gràcies nois