Marxo a la gran ciutat.
Marxo a la gran ciutat.
Quan vam començar els dos,
em semblava que tot seria més sencer.
Són els Rogue Green, en Xipi IT Band,
la música que avui hem escollit per iniciar
aquest espai de diàleg cultural,
aquest espai de cultura que cada dimecres fem
amb Tarragona Capital de la Cultura Catalana 2012
i amb la seva coordinadora Rosa Comés.
Rosa, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Avui de què parlem?
Avui parlem amb dos creadors audiovisuals,
que no em supo.
I bé, doncs són la Maria Roig i el Nani Blasco.
i ells ens parlaran una mica...
Em sembla que són d'estils diferents,
però per això precisament els hem volgut ajuntar avui.
Doncs, si et sembla, els saludem.
Bon dia, Maria, Nani.
Hola, bon dia.
Rosa.
Sí, comencem per situar-nos una mica nosaltres
i també la gent que ens escolta.
I us obligeu una pregunta de quin tipus de vídeo feu.
És a dir, una mica com us definiríeu
perquè la gent sàpiga què esteu fent en aquests moments.
Vinga, Nani o Maria.
Bé, deies que érem diferents, però no tant.
No tant, com sembla, perquè jo crec que els dos
ens agrada bastant l'estil documental
i és el que hem estat treballant.
I fins i tot ara hem fet un projecte junts
amb la gent gran de la Partalda,
que es diu Correspondents Ciutadanes,
que s'acaba de cloure l'exposició fotogràfica
que incluïa un documental,
que hem fet amb la gent gran de la Partalda,
llavors explicant aquestes vivències
a un nivell molt humà, molt proper.
Jo crec que la Maria també amb la seva feina
va per aquest camí, ens l'explicarà tot seguit.
I bé, jo com estil propi...
Bé, ara mateix treballo molt amb el documental.
I bé, però també he fet ficció
i després muntatges també de tot estil.
També faig vídeos de boda si convé.
És a dir, m'agrada fer, sobretot, fer l'audiovisual.
Ser un artesà d'aquesta disciplina.
I també faig de professor d'audiovisuals
i amb diverses facetes.
Però també, ja que estem en aquest...
Això em considero també un home de cultura,
un home treballador de la cultura,
com a gestor cultural.
Llavors això de l'audiovisual
dona suport a moltes altres inquietuds
i disciplines que toco en la meva carrera.
I tu, Maria, què diries?
Com et definiries?
Jo, sobretot, crec que soc especialista
en recuperar imatges d'arxiu,
que en realitat és aquesta la meva feina,
recuperar imatges antigues.
I això no treu que quan algun presenta
un guió de ficció interessant
m'apunti i faci de productora,
cosa que, per exemple, no havia fet mai,
que ha sigut l'últim cas.
Però jo crec que és el que diu el Nani.
Jo crec que a mi com m'agrada és recuperar la memòria
o d'una veu a qui no la té
i, per tant, m'assento molt més vinculada
al món del documental.
O sigui, és veritat que sempre,
per la meva experiència a l'estranger, etcètera,
la recuperació de material d'arxiu
m'ha portat una mica a la...
no a la videocreació,
però a tractar aquestes imatges d'arxiu
d'una manera més poètica, etcètera.
I, de fet, si dono, doncs, a vegades classes,
com ha sigut el cas de l'escola d'art
o a la universitat,
doncs sempre ha sigut vinculat a això,
a la recuperació de material d'arxiu,
que, en realitat, és el que em sento més còmode
i el que més m'agrada.
Ara, precisament, deies tu, Nani,
que havíeu fet aquest projecte conjunt
de Correspondències Ciutadanes,
que en parlarem una mica,
i la Maria ara, fet de productora
del curtmetratge Veritas,
que es va presentar per Santa Tecla.
Expliqueu-nos una mica més
aquests projectes, aquest en comú
i aquest en particular, no?
Sí, el de Correspondències Ciutadanes,
neix d'un...
Bueno, des del pla integral de la Part Alta,
vam fer una tasca molt bona
de treball amb la gent gran de la Part Alta,
una tasca més des dels serveis socials,
en què vam visitar tota la gent gran
de la Part Alta
i vam fer un estudi
pormenoritzat,
visitant una a una la gent gran,
i d'allà va sortir una feina molt bona,
però que des d'algunes entitats
van dir que era una mica inhumana
i que valia la pena
també recuperar l'altra part,
la part humana d'aquest estudi.
Llavors, bueno,
van demanar algunes propostes,
entre elles a la Maria, a mi,
a altres entitats,
i van escollir, bueno,
que parléssim entre les propostes
que van fer la Maria i el Jordi
i les que van fer l'associació Oriadna,
bueno, i van fer un mix de les dues coses.
La nostra era aquesta,
per correspondència a Ciutadanes,
en el qual nosaltres no és que féssim
una investigació o unes entrevistes
a la gent gran per conèixer-los i tal,
sinó oferíem la nostra disciplina artística,
el vídeo, la fotografia,
perquè la gent gran de la Part Alta
s'expressés, no?,
i ells en diguessin com volien ser retratats,
en quins racons, de quines maneres,
en quina família, amb els amics,
amb aquesta part de la seva vida,
bueno, intentant interpretar.
Llavors, aquestes fotografies,
aquests vídeos, el que fan és
representar la gent gran tal com volen,
tal com volen,
no és una retrospectiva en si mateix.
I com vam juntar aquesta proposta,
la proposta inicial de la Maria i el Jordi,
era alguna mica més expositiva, potser,
o, bueno, l'explicaré ella millor,
i el que vam proposar-los és
que ells fessin com la presentació,
posada en escena d'aquestes memòries,
aquesta veu que és l'exposició.
Llavors, ells són l'obra d'aquests mòduls
on estan exposades les fotografies
i, bueno, i la idea global de l'exposició,
bueno, l'han parit ells.
Són vuit personatges, no?, vuit persones.
Són vuit persones que retraten,
que al final ha sigut nou.
No? Ah, per això estava...
No, no, són vuit, són vuit, però el que passa
hi ha vuit personatges, vuit persones,
el que volíem trobar, per exemple,
una dona gitana,
perquè és una de les coses característiques
de la part alta,
i les dones gitana es van dir
o venim dos o no venim cap.
Llavors, per això, aquell mòdul
surten retratades dues persones
com si fossin una,
i a l'entrevista també surten elles dues,
parlant com si fossin una,
però una foto l'escolleixen una,
l'una, l'altra, i l'altra surten totes dues així
amb una foto familiar,
però la família de gitanos,
que és infinita, no?,
que estan tots com barrejats.
Bé, i llavors cada personatge
sí que té un mòdul,
i els van idear aquesta.
Si voleu, pots explicar una miqueta?
Sí, bueno, ho has explicat molt bé.
En realitat, només dic que, bueno,
el fet era posar una mica en escena
aquesta feina quasi antropològica, no?,
que ha fet el nani,
i bé, la idea era com exposar les fotografies,
i, bé, jugant amb el títol
de Correspondències Ciutadanes, etcètera,
fer-ho d'una manera, doncs,
que fos, que es veiés bé, no?,
doncs, qui era cada personatge,
donar-li un espai individual a cada un,
i, bueno, i al final, en realitat,
va ser una mica treballar, no?,
no va ser un projecte inicial
que així es va complir,
sinó que a mesura que anàvem
construint aquests mòduls,
ens va anar sortint una mica tot.
I, bueno, això de títol
de Correspondències Ciutadanes
ens va donar peu a fer,
construir aquests grans sobres, no?,
oberts, cada personatge, doncs,
obre el seu món, no?,
i aquesta una mica va ser la idea final
que vam portar a terme.
Clar, perquè això, el vídeo,
el podrem veure, no?,
penjat properament, em sembla,
perquè ara l'exposició ja s'ha acabat,
no la podem veure ja,
però, en canvi, sí que...
Bueno, s'ha acabat amb l'espai de Jaume I,
i ara està en algun altre lloc que puguem...
El dia 17 d'octubre,
si no passaràs, no sé si el 17 o el 20,
passarà al Centre Cívic de la Part Alta,
i estarà allà un temps, no?
Llavors, el vídeo,
si no passa res,
el penjaran a la pàgina web del PIPA,
del Pla Internal de la Part Alta,
llavors,
estan a les seves mans
veient on el col·loquen exactament, no?
Però si no passa res,
també es podrà veure el vídeo
aquí al Centre Cívic de la Part Alta.
És interessant
que es vegi el vídeo
com a complement de l'exposició,
perquè l'exposició en si mateixes
és de fotografies,
hi ha uns textos
que expliquen el per què
de cada fotografia, no?
La història que narra cadascuna
de les imatges, no?
Però el vídeo és curiós
en quant que
nosaltres,
quan buscàvem aquesta fotografia
per cada persona,
quina imatge vols retratar,
la primera cosa que et deia
quasi tothom era
jo no tinc res a explicar, no?
Llavors els punxàvem
per dir,
bueno, però no sé,
en algun moment de la teva vida
i tal,
i al final han sortit històries maquíssimes,
cadascú té una història bonica.
Llavors, a ells mateixos
es veu aquest diàleg,
per això també és la veu, no?
una expressió de la veu,
es veu el diàleg que hem tingut
per trobar cadascuna de les imatges
i després,
quan anàvem a fer-les, no?
Recordo que era la Núria del Tòfol
que em sortia
ah, jo he sigut
soci del Nàstic tota la vida, no?
I després vam anar
al camp del Nàstic
demanant permís
i que ens deixien fer una foto
al mig de la gespa
del camp del Nàstic, no?
És una foto curiosa, no?
Una dona gran, així,
molt belleta,
amb el seu bolso
i al mig de l'herba, no?
Doncs quedava...
Sí, el procés, de fet,
els aporta molt a ells, no?
A l'hora d'entendre's
potser la seva història
i d'aconseguir noves...
o coses que desitjaven, no?
Sí, també es mostra
en l'escenari, no?
També es veu
com estan implicades
les persones
en els espais, no?
Des de casa seva,
on es fa quasi totes les entrevistes,
o casa seva,
o el taller,
o, bueno,
que també està molt relacionat
i després,
doncs, aquell racó
de la part alta,
bueno,
aquell lloc de feina,
o, no sé,
també recordo
amb molta estima,
que ja no és la part alta,
l'Eustaquí Vallès,
que diu,
home, jo sí que he restaurat,
és restaurador
d'antiguitats,
de, bueno,
de totes les restes romanes
i iberes i tal,
però diu,
bueno, jo soc escultor, no?
I vaig fer una escultura
quan era jove
i he estat plantada
en un poble
que no recordava
ni el nom del poble.
Vam mirar
quin poble era
i el van portar
i vaig dir,
hosti,
no havia tornat al poble
des que es va plantar
l'estàtua,
fa 45 anys, no?
I quan la va veure
vaig dir,
hosti,
que li va vindre aquest record,
no?
I això està gravat,
no?
Això és bonic.
Quan ells recuperen
aquell moment
i t'expliquen
com la va fer
i tot això,
en aquests moments.
I un altre projecte
molt, molt diferent,
no?
Suposo,
m'imagino que és el de Veritas,
que és un curtmetratge
de ficció.
En aquest cas,
tu m'hi vas fer
de productora, no?
Sí, bueno,
jo soc una persona
molt curiosa
i, bueno,
jo amb aquesta productora
de Reus,
Juan de Zafinadó,
havia col·laborat
sempre a nivell
d'algun documental
o l'exposició
que havíem fet
sobre experiències
amb Dalí,
aquí a Tarragona Caixa.
I, bé,
m'han proposat,
doncs,
m'han ensenyat el guió
i m'han proposat
ser productora.
Jo no havia sigut mai
productora,
a no ser que fos
els meus propis
petits documentals
que havia fet
fins aleshores.
I, bueno,
vaig dir que sí.
I, bueno,
ha sigut una experiència
molt forta
perquè, doncs,
és molt de temps,
la ficció
és un món
que jo no coneixia
i realment
és un volum
d'energia
que gastes
impressionant,
no?
una etapa,
una experiència
que he fet més
i, bueno,
jo crec que s'ha bolcat
moltíssima gent,
l'equip
érem unes 30 persones,
Tarragona Film Office
ens va ajudar
moltíssim,
vull dir,
els agraeixo molt,
molt, molt,
perquè m'ha facilitat
moltíssim la feina
com a productora
i, bueno,
gravar espais
com l'antiga tabacalera,
no?,
que el meu basavi
havia treballat
i entrar en aquest espai
doncs va ser realment
molt màgic.
I, bueno,
doncs,
aquesta feina
doncs va portar
la presentació
el dia 17
dintre del programa
a Santa Tegla
al Palau de Congressos
i jo crec que va ser
un èxit
perquè quan jo vaig
a l'organització
em deies
que hi ha 600 persones,
no?,
i deies,
ostres,
com he aconseguit
un dilluns al vespre
Tarragona
moure 600 persones,
no?,
i realment crec
que va ser un èxit,
no?,
i ara,
bueno,
el curs,
suposo que continuarà
la seva vida
a través de distribuïdores,
etcètera,
festivals
i jo crec que ha sigut
una experiència
realment molt gratificant
per tots,
no?,
hem creat un bon equip
i, bueno,
i el passa que,
bueno,
a la ficció,
és un món
que és molt diferent,
és molt diferent.
Però creus que t'aportarà
coses en el teu treball
més documental?
Sí, sí,
sí,
jo soc una mica esponja,
llavors,
per això la meva gran curiositat
jo crec que m'aporta això,
no?,
que treballar,
jo m'apunto a tot,
m'apunto a un bombardeig,
a mi m'és igual,
perquè sé que de tot
n'aprendré,
llavors,
doncs,
jo crec que m'ha servit
moltíssim,
per,
un,
per veure la feina amb equip,
perquè fins ara,
doncs,
tots els projectes que havia fet
eren,
d'altra gent i coses,
però, bueno,
eren més individual,
no?,
una visió més individual
d'una història.
En canvi,
aquí,
doncs,
és crear un món
a partir de la feina
de 30 persones,
no?,
doncs,
la Mariona Roger,
amb la 13,
o directora d'edat,
els meus ajudants de producció,
que són fantàstiques,
a l'Urdes i a la Marina,
el director de fotografia
i al càmera,
vull dir,
tots,
no?,
han creat aquest món
i veus realment
cadascú el que aporta,
no?,
i cada feina que feia un,
jo estava allà al costat,
perquè com a productora
ho havia de fer,
però és que a més a més
també veia com ho feien,
no?,
i m'ha donat la visió aquesta
de, doncs,
bueno,
acurar certs detalls
o com atrapar l'espectador,
coses així,
no?,
que són importants
i que segurament
de tot se n'aprèn,
no?,
si no malament aniríem
i suposo que això
es verrà reflectit
en altres projectes,
per exemple,
que estic fent ara,
segur.
Què estàs fent ara?
Pots saber.
Ara estic amb una productora
de Salou,
que es diu Salou Ans Mou,
i, bueno,
m'han proposat
de ser la directora
d'una sèrie de documentals
sobre la història de Salou,
i a més a més m'encanta
perquè, doncs,
hem trobat pel·lícules
de Salou dels anys 20,
dels anys 30,
i, bueno,
a part que em vaig quedar
al·lucinada
de com era Salou
als anys 20-30,
no?,
amb aquest abús,
aquesta terrassa
que hi havia a la platja,
els burgesos
que hi baranejaven,
la gent del poble,
i m'ha tornat una mica
a la realitat aquesta,
el documental
que jo necessitava
i de recuperar material d'arxiu,
parlar amb gent gran,
no?,
de 90 anys
que t'expliquen
i, bueno,
una mica és aquesta la feina,
no?,
per això el nani deia
és que no estem tan lluny
perquè realment
ens agrada això
i ara estic amb això,
de fet,
ara vinc de la sala de muntatge.
Perquè vosaltres,
suposo que heu fet,
feu feines,
diríem,
projectes perquè els engegueu
perquè voleu
i suposo que teniu també encàrrecs,
no sé si és el vostre cas
en els dos casos,
hi ha alguna diferència
a l'hora de treballar en això?
Expliqueu les diferències
que hi pot haver
o normalment el que intenteu
és fer-ho al màxim,
diríem,
fidel al vostre objectiu,
no?,
diríem.
Bueno, clar,
són dos...
Dos coses diferents.
Sí, sí,
ni si quan fas una cosa per gust,
clar,
pot ser fins i tot
un treball d'anys.
Clar.
Jo ara mateix,
clar,
no tinc un treball fet
que hagi iniciat
per pur...
per pur plaer,
no?,
quasi tots venen d'encàrrecs
o de feines
que també t'embarques,
no?,
no sé,
ara començarem
també un projecte europeu
que va al fil
de Correspondències Ciutadanes
i que es diu Expedicions
i començarem al gener.
Sí que t'hi fiques,
bueno,
perquè hi creus
en aquest projecte,
però també és un encàrrec
que has d'engranar
amb un equip de gent
i el teu treball audiovisual
pot estar inclòs
dintre d'aquest equip.
Però un treball per gust,
no sé,
treballa l'altre dia,
ah,
ho parlàvem un altre dia
un noi que per gust
està fent un documental
que potser està tota la vida
fent-ho
sobre el teatre a Valls.
No?,
i ell va acabar
totes les estrenes
i va recopilant
entrevistes,
actors i directors
de Valls
i està fent
un gran documental
que, bueno,
espera tenir
un cos,
un corpus
d'aquí 10 o 15 anys.
I això és un treball
per plaer
a llarg termini,
no?,
doncs com aquest
jo mateix no el tinc,
sí que tinc algunes idees,
algunes coses,
però i ara no estic treballant
amb això,
no?,
i treballes que, clar,
que siguin pura subsistència,
bueno,
per això ho he dit abans,
no te fujo de dir
que, bueno,
em faig bodes
o és un treball audiovisual
també molt digne
i potser hi ha més pressupost
o pots viure més d'això
que no de segurs
quins treballs
documentals que sigui,
no?,
una mica per aquí,
no sé.
I en el teu cas, Maria,
hi ha molta diferència
entre un tipus de treball
i un altre?
Sí, bueno,
una mica,
a vegades el resum és
els encàrrecs
em serveixen
per fer el que realment
vull fer,
no?,
o sigui,
els encàrrecs,
normalment són encàrrecs
que hi ha un pressupost
i et diuen,
doncs,
a la Casa Salou,
no?,
et diuen,
bueno,
doncs,
vols fer directora,
perfecte,
i després tens les teves idees,
per exemple,
doncs,
un curtmetratge
que vaig fer
per un projecte europeu
que era una recerca
que jo portava dos anys fent
a Bologna
sobre un senyor espanyol
que havia gravat els anys 20,
un periodista,
etcètera,
i quan vaig veure
aquesta oportunitat
de poder fer el curtmetratge,
doncs,
evidentment,
la vaig aprofitar.
No era ben bé un encàrrec,
era una idea meva
i la vaig poder fer,
no?,
però jo crec que,
per exemple,
ara tinc una idea
i la tinc allà al calaix
esperant a veure
com la tiro endavant,
no?,
la dificultat és que
quan et donen un encàrrec
la part més difícil
ja està feta,
o sigui,
et diuen que et donen
l'encàrrec
perquè en principi
ja està tot una mica,
tot el puzzle,
no?,
de peces
ja està més o menys fet
i quan tu vols
portar a terme
una idea teva
doncs has de començar
de zero,
has de buscar,
a veure,
primer,
diners,
perquè a veure
la feina audiovisual
i jo sempre,
per exemple,
en Jordi,
el meu company,
és pintor,
és il·lustrador
i ell a vegades
l'envejo
perquè agafa la seva llibreta
i es posa a dibuixar
amb una terrassa,
no?,
clar,
i tu necessites una càmera,
necessites un,
clar,
tot un equip
que val diners
i que,
per exemple,
jo, per exemple,
ara mateix no el tinc,
no tinc un equip de càmera,
llavors, clar,
sempre necessites
un bon super econòmic
al darrere
i per això
els encàrrecs
són senzills
en aquest sentit,
no?,
evidentment estàs més vinculat
al que vol el productor
o al productor executiu
i quan tens una idea teva
que vols portar a terme
normalment ets tu
el que et gestiones
i tens aquesta llibertat,
no?,
però, bueno,
jo crec que els projectes personals
a vegades,
no sé,
no?,
el fet del cinema pobre,
no?,
que en diuen,
o el cinema mater,
a mi m'encanta,
el cinema mater que s'ha fet
des de fa anys,
per això,
per la llibertat,
no?,
que tenen
i jo crec que això sí
és el que els fa més bonics,
no?,
diuen,
no?,
és que la fotografia,
però deixa't estar,
la fotografia,
o sigui,
la idea,
no?,
el que aquesta persona
està exprimint,
el que està dient,
no?,
és per més fantàstic
i és el que en realitat
és el cinema que fa més por,
perquè és el cinema més lliure,
que no està lligat a cap productora,
no està lligat a cap circuit comercial,
llavors aquest és el més perillós,
no?,
perquè potser és el que et fa pensar més.
Perquè vosaltres diríeu que allà
en aquests treballs més personals,
o allà on podeu, diríem,
en l'espai en què podeu posar
més la vostra part personal,
hi ha algun missatge,
algun tema,
alguna cosa que us repetiu,
diríem que voleu deixar clara,
m'enteneu?
O sigui,
una mica l'obsessió
o el missatge que voleu donar,
i si aquest missatge està,
té alguna cosa a veure
amb un compromís social,
perquè vosaltres precisament
sou de vídeo més documental,
per tant,
hi ha aquest compromís,
o no,
o penseu que no hi ha
un tema definit,
no ho sé.
Jo crec que,
o sigui,
una de les coses
que m'ha agradat més
del documental,
sobretot com a estudiar a Barcelona,
a l'Escola Bonmeson,
que és més de documental social,
és donar veu a qui no la té,
llavors,
a vegades t'esclafen
davant dels ulls
aquestes imatges
o aquestes històries
d'aquesta gent
que normalment
et passen mal,
igual la tens al metro
al costat
o la veus cada dia
a la carrera
però no en tens ni idea,
no?
I quan les veus i les sents,
dius, ostres,
uh,
te sents potser,
a vegades nosaltres ens queixem,
no?
Sovint,
tot i les estem queixant
i quan veus coses d'aquestes,
dius, bueno,
espera't un moment,
que potser
hi ha gent al meu costat
que...
exacte, no?
Vull dir,
serveix per moltes coses,
però,
no sé,
jo suposo que l'hidmotiv meu,
potser,
per dir-ho així,
és precisament això,
no?
Doncs la gent que...
No cal sempre anar a buscar la llàgrima,
perquè tampoc no és això la intenció,
però, bueno,
donar-nos compte
que hi ha tot un món
al nostre voltant
i que passen moltes coses
i que nosaltres en formem part
i una mica obrir-los
en aquest sentit, no?
I que en som corresponsables,
també una mica, no?
Exacte.
Tant de si ho ignorem
com si no volem veure-ho
com si,
doncs,
és una mica això, no?
I ara, per exemple,
aquest dia que tinc al calaix
és una mica
per l'estil de...
del fet que, bueno,
de la immigració, no?
Quan parlem d'un immigrant
sempre ens imaginem
algú que és fora d'Europa
o de gent que ve, doncs...
I en canvi,
doncs,
la meva idea és dir això, no?
Que només
quan canvies de poble
i te'n vas a la ciutat
o d'una ciutat a una altra
o d'un poble a una altra
ja ets un immigrant, no?
I això comporta
tot un bagatge
a sobre.
I m'agradaria explicar
aquesta història
que, bueno,
és tot un món
que tinc a dintre el cap
que no sé com el portaré
però, bueno,
està per aquí, més o menys.
Aquesta és la teva idea
i per la qual
falten molts encàrrecs, no?
Per dur la terme?
Sí, sí,
ho suposo que uns quants
però, bueno,
jo que sempre dic això
que si la idea hi és
els mitjans ja es trobaran.
Caram,
si estem connectats, eh?
Jo també tinc...
Bueno,
amb el dels immigrants sobretot
perquè, bueno,
aquesta idea
que per mi ha sigut recorrent
precisament bé
quan em vaig plantejar
què faríem
amb aquest projecte
inicial
de Correspondència Ciutadana.
Precisament,
la Rosa ho sap,
aquest projecte
neix sobre
estudiant la immigració
als barris, no?
És a dir,
Correspondència Ciutadana
es pot aplicar
com a estil de fer, no?
Això, ja dir,
utilitzar l'artista
com a instrument
i com a mitjà d'expressió
precisament
i ho vam aplicar
als barris.
Bueno,
també deponem
a fer un projecte europeu,
ho vam fer també
a la Bretanya
i ho vam fer a Romania,
a Cluix,
a Transilvània
i precisament
també donàvem veu
als immigrants
a través d'aquestes correspondències, no?
Llavors,
amb la meva participació
en el vídeo
el que em vaig plantejar
és precisament
més que donar
veu
als que no la tenen
potser no em vaig plantejar
tal com ella, no?
Sinó em vaig plantejar
el respecte a la veu, no?
A vegades
clar,
poder oferir-li
la meva disciplina
totalment oberta
i tenir totalment respecte
i deixar-la sense
intentar
oferir el missatge
a l'espectador
de la manera
més sincera
i més oberta.
Això no vol dir
que no talli
perquè la seva veu
a vegades no és de tallar,
però a vegades
la veia tallar moltíssim
precisament per respectar
les idees
que volia transmetre
a tal persona, no?
Llavors aquesta idea
del respecte per la veu
mira, a més estem en una ràdio
queda bonic
i sèrie
ha sigut capital
i això també m'ha portat
a fer com he fet
els vídeos
bé, he fet
no sóc jo
el Joan Calvet
ha sigut coautor
sobretot
com ha gravat els vídeos
ha posat moltíssim
Veiem Rosa
que hi ha connexió
entre la gent del sector
sí, sí
fa palesa la connexió
que teniu
entre la gent del sector
Això és bo
sí, sí
i tant
Doncs, vaja
Rosa, hem d'anar acabant
crec que hi ha una pregunta final
Sí, una pregunta final
que fem a tots els convidats
de la Cruïlles
que és com es transforma
la cultura dia a dia
de quina manera us afecta
molt breument
si em podeu respondre
em sembla que la Maria
ja l'ha contestat alguna vegada
aquesta pregunta
Ah, trampa
tu primer
que així jo me la penso
Bueno, jo crec que
m'alleuja
no sé com dir-ho
però a mi em fa ser més feliç
la cultura
Sí, m'ajuda
Fantàstic això
No, sí, perquè sí
L'altre dia mateix
era un dia una mica així
el diumenge
no estàvem massa
no sé
estàvem una mica
un dia pàtic
i vam anar doncs
a la visita guiada
de l'exposició de Gros
que hi ha a Caixa Fòrum
i vam sortir
i vam dir
ostres, com ens ha canviat
que bé
que guai
vam començar a discutir
perquè l'Alemanya
dels anys 20
vull dir que
si no fos per la cultura
crec que m'avorriria molt
vull dir
m'ajuda molt
m'ajuda a pensar
m'ajuda a estar més alegre
m'ajuda a reflexionar
i m'ajuda a ser
suposo que millor persona
almenys ho intento
i tu Nani?
jo crec que
bueno
em podria dir
soc cultura
però perquè
clar, perquè
aviam
penso que
la cultura
també associada
com l'oci
la gent
la posa en pràctic
o s'alimenta
o la transforma
com després de treballar
a partir de les 8
la gent va fer castells
o el que sigui
o al cinema
i tot això és cultura
però
clar, jo també treballo
en el meu horari laboral
també treballo dins la cultura
amb la qual
i me l'estimo
amb aquesta vessant
de l'estiu cultural
estic molt content
des que m'hi dedico
100%
abans feia comptabilitats
i feia així
de partir de les 8
i des que m'hi dedico
100%
per a mi
que em transformo
cada dia
cada dia
tots els minuts
sí, sí
investigo
fins i tot
des que miro una revista
ho feia en clau
de treballar
i de transformar-me
i de superar-me
i d'anar més enllà
i d'investigar-la
així que
a mi
bueno
treballo
perquè em transformi
quasi
no sé com dir-ho
però per mi
és una cosa total
doncs Rosa
un minut
per a la recomanació
que ens fas cada setmana
si et sembla
sí, molt breument
avui
recomanem un blog
com habitualment fem
i precisament
recomanem el blog
de la Jaca
avui
perquè és un blog
que és des del 2005
ja fa 7 anys
que està en marxa
és una veterana
una blogger veterana
d'internet
i bé
ella sempre ha utilitzat
el blog
com això
com una mica
un medi
del que és originalment
el blog
que és allò
un dietari
diríem
un lloc
on diàriament
o periòdicament
s'hi posen
recomanacions
del que li agrada
en música
en llibres
etcètera
el destaquem
més que res
perquè aquest entusiasme
i aquesta intimitat
cultural
la mostra des de fa
molt de temps
i té molts seguidors
que bé
fa temps que no el visito
però encara fa les cartes
aquelles
com si fos
escriure així
va fent coses
ella
però m'encantava
va fent cartes
és una mica
precisament
aquest tipus de blog
que originàriament
ja va sortir així
el blog
com aquestes cartes
o aquestes confessions
diríem
molt bo
doncs
jaca jaca
.blogspot.com.es
jaca
amb k
jaca jaca
.blogspot.com.es
aquesta és la recomanació
que ens fa cada setmana
la Rosa Comes
Rosa
moltíssimes gràcies
gràcies a vosaltres
ens trobem dimecres
i també
ens saludem
despedim
el Dani Blasco
i la Maria Roig
moltes gràcies