I una setmana més a l'espai Caixa Fòrum a la sintonia de Tarragona Ràdio.
Aquesta setmana, no el dilluns com és habitual, sinó que dimarts,
ahir ja ho sabeu, estàvem en directe al plenari municipal
i no us vam poder fer aquest espai on cada setmana repassem tots aquells actes,
activitats que hi ha al Caixa Fòrum Tarragona amb el seu director,
amb el Carles Marquès. Carles, bon dia.
Bon dia.
I aquesta setmana, entre altres activitats,
hi ha una de les xerrades del cicle Trobades amb Compromís,
un cicle que ja ha tingut diverses etapes,
se n'han fet diverses conferències
i aquesta setmana n'hi ha una de nova, aquest dijous,
amb el periodista Bru Rovira.
Exactament, exactament, sí.
dins d'això, de la sèrie aquesta Trobades amb Compromís,
que a més a mi m'agrada recordar que és un nom
que va sorgir, no aquí a Tarragona,
però sí en conversa amb la gent de l'àrea de cooperació internacional
i amb el nom el vaig sugerir jo,
mira, modestia a part, què farem?
Pot ser n'hi ha de millors, però aquest el van sugerir, va agradar.
I habitualment, és a dir, la línia, la idea d'aquestes Trobades amb Compromís,
que solen ser amb periodistes, però no necessàriament, no únicament,
també amb cooperants, també amb altres professionals
que treballen en països, diguéssim,
on es donen situacions de conflicte social, econòmic,
situacions de pobresa, marginació,
de duresa de vida, diguéssim.
Aleshores, això, que aquests professionals,
a part d'exercir, evidentment, la seva o la nostra,
perquè jo també soc periodista com tu i com ell, com el Bru Rovira,
a part d'exercir la professió i d'informar,
hi ha un compromís que va més enllà amb els desfavorits,
amb la gent que habitualment no té veu en els mitjans,
ni en els mitjans, ni en els fòrums internacionals, evidentment.
El Bru, com dèiem, és periodista, viatjat per mig món,
cobrint els principals conflictes internacionals,
ha estat als Balcans, a Somàlia, a Ruanda, a Angola,
a la República Democràtica del Congo, a la Xina, a Amèrica Central
i a altres punts del planeta,
i, com dèiem, els seus reportatges presten especial atenció
als aspectes socials, per tant, era un convidat d'aquell de primer ordre
per les trobades amb compromís.
I el podem saludar perquè ho tenim a l'altra banda del fió telefònic.
Bru Rovira, bon dia.
Bon dia.
Què tal? Com es presenta a la conferència d'aquest dijous al Queja Fòrum?
Complex i difícil, no?
Perquè parlar del món d'avui és bastant complicat,
però interessant, clar, apassionant.
Com dèiem, aquestes conferències trobades amb compromís
parlen d'això, de periodistes, de persones que, sobretot,
tenen en compte aquest aspecte social de les realitats,
doncs, que explica.
És important, això, en el periodisme,
o ha estat important al llarg de la teva carrera?
Home, jo podria dir que una de les meves obsessions
ha sigut aquesta imatge de poder travessar l'altre costat del pont,
del nostre món, i intentar parlar una mica dels altres mons
a través de la veu dels altres, no?
Aquesta, des de fa més de 25 anys que faig de reporter,
ha sigut una mica el que jo he intentat, no?
O sigui, explicar els conflictes, però també la veu de la gent que els pateix
i fer una mica d'interlocutor i d'intermediari, no?
I aquesta és una mica el que m'agradaria poder compartir, no?
Seria parlar una mica del món d'avui, no?
Vist tot aquest, que és un món molt complex,
vist una mica des de la meva experiència de la història aquesta,
diguem, del final de la Guerra Freda fins ara,
i també veure aquests conflictes que tenim ara, no?
Quina és que està passant i cap a on van les coses.
De fet, a través d'aquesta mirada social, com dèiem,
a través de donar veu a aquests conflictius,
has pogut explicar al llarg de la teva carrera,
veja, moments crucials de la història.
Sí, bueno, jo he tingut coses així,
per exemple el genocidi de Ruanda, no?
Que són coses que han marcat molt al final del segle passat,
el que és la Guerra dels Balcans, no?
Però també m'agradaria donar una visió,
ara precisament acabo d'arribar de Tunísia,
de la revolució d'aquestes àrabs,
i tenia molt d'interès també en veure què era tot això, no?
I també m'agradaria una mica aquest,
el dijous, intentar donar,
potser aquesta visió d'aquests últims darrers 20 anys,
i com que és un món que ha passat molt
del que era la Guerra Freda, la ideologia, la política,
a un món que és que és molt, d'una manera molt diferent, no?
Un menys discurs ideològic i molt més econòmic,
aquí d'una manera global i a vegades amb molts misteris, no?
Costa molt identificar on estan els problemes.
I de fet fins i tot costa molt explicar la complexitat,
m'imagino, de cada una de la societat, no?
Molt diferents, sobretot a la nostra, oi?
Nosaltres mateixos, imagina't ja com estem aquí, no?
Que és molt difícil el discurs i buscar arguments nous,
i com tornem a articular la societat civil amb la política,
tot això, imagina't a fora, no?
Hi ha unes grans, és un món bastant difícil i interessant, no?
Ara mateix, per exemple, hi ha un conflicte,
s'han parlat molt del que és Síria,
però si ens hi fixem bé,
la gent no acaba de saber exactament què està passant allà, no?
Només hi ha...
És que també és un dels temes del món modern d'ara,
que només sobressurt les coses amb la seva brutalitat o motives,
però costa molt entendre, no?
Trobar els mecanismes.
Això és una mica el que jo convidaré a la gent que vingui,
i jo mateix intentaré buscar alguns mecanismes
de conflicte en aquestes coses i què podríem fer, no?, també.
És un periodisme cada poc al més poc habitual, creus, Bru?
Aquest periodisme de compromís,
d'explicar la realitat social,
de donar veu als més vulnerables...
El més difícil del periodisme és fer el més fàcil,
que és anar als llocs, no?
O sigui, el que era el principi fonamental del periodisme,
que era anar als llocs
i nosaltres fer interlocutar, no?,
donar vida i veu a la gent,
o sigui, anar-hi,
això és el que ara es fa amb més dificultat per molts motius,
entre el motiu empresarial, no?,
però també perquè hi ha una falta de compromís,
ens allunem dels escenaris
i fem més opinió i interpretació
que narració, no?,
i crònica de la realitat.
I aquest és un de les problemes del món modern,
que és una paradoxa curiosa,
perquè precisament és un món molt tecnificat
que la tecnologia ens permet anar a tot arreu
i ensenyar les coses molt en directe,
però a la pràctica,
com més modernitat tecnològica hi ha
i més facilitats per explicar el que passa,
menys que ho expliquem, no?,
i més estem en un món d'imatges
o d'emocions
i d'una gran brevetat narrativa
i al mateix temps d'un...
de seguida oblidem el que ha passat, no?
O sigui, parlem de coses,
ho veiem en directe i tal,
però molt aviat ho oblidem, no?
Llavors és per la narració,
i això és curiós,
el moment que tenim
uns grans recursos tecnològics i tal,
perdem-ho humanament,
no tenim el compromís d'aquest personal d'anar-hi, no?
I què creus que és el més apassionant
d'aquest tipus de periodisme?
Home, per mi el periodisme,
el que és apassionant
és aquesta capacitat que té el periodista
per viure en directe la història
i el que està passant, no?
Això és brutal,
això et dona una dimensió humana
superinteressant, no?
Et fa tornar potser més pessimista,
més tristot, no?
Perquè les coses no són tan fàcils
o perquè també convius
amb el patiment humà i tot això,
però al mateix temps també
et facilita ser un subjecte contemporani
que en la teva època
has tingut la possibilitat
de parlar, de conèixer
i de viure la història, no?
Com dèiem, el Broroví
ha estat en moltíssims països.
No sé si hi ha algun lloc,
algun indret o alguna història
que t'hagi copsat especialment
o hagi marcat un abans i un després,
per exemple, en la teva carrera
o fins i tot en la teva vida.
Jo diria que Ruanda, no?
Jo, Ruanda és un fet insuportable
de veure un genocidi
que, per la crueltat del crim,
tal com va ser,
per la complexitat,
per tot plegat,
és un llit, inclús per l'ingenu que era jo
quan hi vaig anar,
el mal informat que estava, no?
I tot el que em vaig trobar.
Jo diria que Ruanda a mi em va sacsejar profundament
i em va fer també molt...
replantejar-me,
fer-me moltes preguntes, no?
és potser el meu...
el moment de la meva història periodística
més important.
Ara, com dèiem,
ho explicaves ara, eh?
Tornaves de Tunís.
I una segona et podem llegir ara, Bru?
Ara escric a l'Ara,
en tant,
escric als diumenges
i divendres.
Estic col·laborant al diari Ara.
Per tant, allà podrem llegir
les teves històries,
les teves cròniques
des de Tunís i en aquest cas, eh?
Ja les he fet,
ja he tancat, eh?
Perquè n'he fet unes quantes
i ara ja faré altres temes.
Però sí,
vaig escrit algunes coses de Tunísia.
Doncs ja ho sabeu, eh?
Dijous, dia 23,
a les 7 de la tarda,
aquesta xerrada
en el marc del cicle
Trobades amb Compromís.
Aquesta setmana,
amb Bru Rovira,
periodista, com dèiem,
que ha copsat la realitat
de moltíssims països
i que va explicar
la seva experiència
en aquest cicle.
Bru,
moltíssimes gràcies
per haver-nos acompanyat
i que vagi bé.
Gràcies a vosaltres.
Vinga, fins i tot.
Adéu, bon dia.
Vagi bé.
Gràcies.
Realment molt interessant,
en Carles, eh?
Sí, ja diràs tu
què es pot dir
després d'això, eh?
Després d'una persona
que ha assistit
en directe
a moments que...
Moltes vegades
allò que es diu
que els periodistes
som els historiadors
de l'avui,
és a dir,
evidentment no saps
que estàs en un moment històric
fins que la història
no decanta els moments,
però pots tenir
intuïcions molt fortes
en situacions
com el que explicava
de Ruanda,
és a dir,
realment,
parlar després
d'una persona així
fa complex,
però ho haurem
de seguir fent
i ho haurem
d'explicar
què més fem
a Caixa Fòrum.
Que això, eh?
Això és aquest dijous,
dia 23,
a les 7 de la tarda,
a l'horari
Caixa Fòrum,
com sempre,
però tenim més coses
aquesta setmana, Carles.
Tenim més coses els dilluns,
com sabeu,
el cicle de conferències
de Joan Baptista
cuya sobre crisis
i figures del segle XX,
parlem ja de dilluns
vinent,
Gandhi,
però abans
aquesta setmana,
el dimecres,
tenim el cicle
de com percebem el món,
també seria curiós
allò pensar
fins a quin punt
segurament el cervell,
això d'un periodista,
d'un testimoni
d'aquests moments
que han relatat l'euro,
doncs com reacciona,
com et condiciona,
és a dir,
el dolor,
les sensacions aquestes,
però això ens ho explicarà,
com recordeu,
Ignacio Morgado,
que durant cinc setmanes
ens parla
de com percebem el món
i aquest dimecres,
demà,
ens parlarà
els sentits
del món exterior,
però això d'allà,
eh?
Sembla que la...
Va una mica lligat, eh?
La lligada del món
i com veiem el món exterior
i el veiem a través
d'uns sentits,
i hi ha sentits
que són segurament
més interns
i n'hi ha que,
com la vista,
evidentment,
com l'olfacte,
doncs ens comuniquen
un món.
Per cert,
no és la primera conferència
de Ignacio Morgado,
què tal han anat les altres?
Brutal,
sí, sí,
realment allò,
a part que cada cop
hi ha més gent,
això és sempre significatiu,
és a dir,
segurament tenim
tres tipus de cicle
i en el que és més evident
i això és justament
el que és unipersonal,
és a dir,
un cicle
en les quatre o cinc conferències
les fa la mateixa persona
com és el cas
de la Culla
o el cas
de Ignacio Morgado.
Després n'hi ha
que són dos persones
com vam tenir
en el cas
de les conferències
de ficcions
arqueològico-literàries,
que hi ha una mica
allò,
pregunta-resposta,
és a dir,
dos conferències
que es van rellevant
i després
les conferències,
diguéssim,
que és un cicle
on tots els conferenciants
són diferents.
Doncs bé,
el que és més evident
que té una resposta
o premi,
diguéssim,
al conferenciant
més directe
és el que és un cicle
d'una sola persona
i us he de dir
que realment
ha anat creixent,
a més,
fa un petit qüestionari
al final,
no us espanteu,
és molt senzill,
per saber també,
per percebre ell,
diguéssim,
si s'està explicant bé,
si el nivell de llenguatge,
clar,
ell és un científic,
aleshores no vol rebaixar
tampoc plantejaments,
però aleshores,
bueno,
tampoc vol avorrir la gent
ni explicar coses
que no arribin,
no?
I bé,
jo diria,
ell ens ha dit
a l'Ignacio
que la resposta
d'aquestes dues setmanes
anteriors
va ser molt bona,
vull dir,
per tant,
la gent ho capta,
l'interessa
i bé,
tenim molt de públic.
I m'imagino que fins i tot
Fidelitza,
els que ho hagin vist
alguna vegada,
home,
doncs a veure
què diu aquesta setmana,
oi?
Exacte,
ell va recomanar,
ell va recomanar,
jo soc el primer,
ho sento,
perquè he tingut reunions fora
i tal,
però jo he sigut el primer
que no he pogut seguir
tot el cicle,
però ell va recomanar
anar a les cinc conferències,
de tota manera,
hem dit que és la tercera,
tant si no heu pogut venir
a les anteriors,
com si ara us assabenteu
en aquest moment
d'aquest cicle,
home,
no deixeu de venir
perquè us heu perdut
el començament
de la pel·lícula,
és a dir,
és una pel·lícula
que es pot agafar
a qualsevol moment
i qualsevol moment
és interessant,
si la veus tota,
millor,
però a més això
també seria un efecte
de la percepció,
a vegades veiem parcialment
la realitat
i pensem
que allò és tota la realitat
i no,
això,
a més s'han fet experiències
molt curioses
en temes de publicitat
i realment,
realment a vegades
la percepció parcial,
bé,
t'enganyes una mica
també el que deia el Bru,
perdoneu,
que hi torni,
que esclar,
que quan estàs en el lloc
i pots analitzar les causes
i parlar amb persones
i tal,
evidentment es complica tot
molt més,
i has de ser capaç
de relatar-ho,
però no és tan simple
com un senyor dictador
a Síria
que massacra el seu poble,
sí,
això és cert,
evidentment,
tenim imatges,
però aquí segurament
hi ha moltes complexitats
i doncs la percepció
també demana
allò que diuen
els cinc sentits,
clar,
hi ha moltes expressions
fetes que et fan
que abans d'emetre
una opinió
o sobre realment
si allò
que estàs percebent
és així,
els sentits enganyen,
els sentits enganyen
i això és una cosa
que és,
bé,
és curiosa.
Per tant,
ja ho sabeu,
dimecres a la conferència
d'Ignacio Morgado
que ens servirà
per la de dijous,
per tant,
ho podem fer,
ho podem lligar,
les dues
a les set de la tarda.
I diumenge,
exactament,
per acabar la setmana,
a part de l'exposició
parlem de drogues,
recordem que la continuem
tenint
tota la setmana
de dilluns
a diumenge
de nou del matí
a nou del vespre,
però el diumenge
hi ha l'espectacle familiar
El fil del mite,
a les sis de la tarda
i, bé,
és recomanat
per partir de set anys
i parteix
del mite clàssic,
del laberint
de Minos
i d'Ariadne,
és a dir,
per tant,
i a més,
bé,
aquí sempre
allò,
ens caracteritzem
per quan expliquem
les coses
intentar
arrodonir-ho tot,
però, clar,
partim de mites
que en el fons
són molt violents.
Els mites
grecs
i romans
que ens han arribat,
doncs, bé,
moltes vegades
parteixen
de guerres
o situacions
molt dures
i molt tràgiques,
perquè segurament
l'ensenyament humà
que se'n deriva
és amb la seva
gairebé
la seva quinta essència,
vull dir,
el ser humà
posat en situacions
molt difícils.
El mite del laberint
no us l'explicaré
ara,
per tant,
haureu de venir
el diumenge
per veure-ho.
Diumenge,
quina hora?
Diumenge a les 6 de la tarda,
recordeu que
quan fem horari familiar
és una miqueta abans,
a les 6 de la tarda.
Una horeta abans.
Doncs ja sabeu,
conferències aquesta setmana,
teatre infantil,
activitat infantil
aquest proper diumenge
i el proper dilluns,
de fet ja en parlarem,
però ja els avançàvem,
aquesta nova conferència
d'en Joan B. Culla
sobre Gandhi.
Sobre Gandhi,
exactament,
és la penúltima
i l'última sobre
Adenauer,
la setmana següent.
Doncs molt bé, Carlos,
moltíssimes gràcies
i que vagi bé
fins la propera setmana.
Gràcies.
Bon dia.