És la música de Le Cirque, aquests guanyadors del D.O. Tarragona l'any 2009.
Com sempre, ja ho sabeu que comencem l'Espai Cruïlles amb una cançó del disc Un Munt d'Idees de l'AMT.
L'Espai Cruïlles, aquest espai de diàleg sobre la cultura amb Tarragona, 2012, capital de la cultura catalana,
i la seva coordinadora, la Rosa Comés. Rosa, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Com ho tenim avui?
Bé, doncs avui hem convidat dues periodistes, expertes en periodisme i comunicació,
que són la Carina Filella i la Ruth Troiano.
Hem pensat de portar periodistes que no ho havien fet fins ara, precisament perquè és una part de la cultura molt important.
I de fet, cultura i comunicació i periodisme van molt, molt lligats, no?
Doncs avui en parlem amb ella, si et sembla, les saludem. Carina Ruth, molt bon dia.
Hola, molt bon dia.
Aviam què ens fer per a la Rosa per avui.
Bé, doncs jo...
Comencem.
Sí, bé, volia començar amb una pregunta una mica ja directa, que és per què són necessaris els periodistes?
Per què diríeu que són necessaris?
Jo penso que estic segura que hi ha molta gent que ens està escoltant que pensen que no ho som gens de necessaris i que més aviat fem nos, eh?
Jo penso que sí que ho som.
L'essència del periodisme és allò de transmetre informació d'allò que està passant cap a la societat
i aquesta transmissió d'informació l'han de fer seguint un codi deontològic que tenim els periodistes
que diuen que les informacions s'han de confirmar, verificar i donar veu a totes les parts i el que intentem, doncs, és fer això.
I algú va dir també que el periodisme era essencial per mantenir la qualitat democràtica i jo també penso que és així.
Jo també soc de l'opinió de la Carina. Penso que és fonamental que hi hagi mitjans de comunicació i més encara ara, no?
En aquest temps en què bulltan l'activitat informativa no només en la premsa escrita, en els mitjans audiovisuals, sinó també a les xarxes socials.
Pensem que no tothom és periodista, no tothom que trasllada alguna cosa a la xarxa o que escriu ho és
i el periodista és aquella persona que abans d'elaborar una informació, doncs, la contrasta, no?
Segueix tot un procés de relació amb persones que estan, doncs, en contacte amb la notícia
i que elabora una informació perquè la gent, a partir d'aquell text o d'aquell vídeo,
pugui crear-se la seva pròpia opinió de les coses que passen a la realitat.
I compleix una funció molt important perquè fa de filtre, perquè selecciona
i perquè després posa a disposició dels altres material que els permet crear-se la seva opinió
del que està passant a la realitat.
I aquest filtre, aquest contrast, és una activitat que només pot fer un periodista, no?
No tothom ho pot fer i penso que això ho hem de reivindicar en aquest moment, no?
Que les xarxes permeten que tothom pugui dir alguna cosa.
Ara està molt de moda la paraula aquesta del proconsumer, no?
De ser productor i consumidor d'informació a l'hora.
Tots ho podem fer perquè, per sort, també, no?
Això també enriqueix, no?
I fa que la societat sigui més democràtica i plural.
Podem escriure en un blog, etcètera.
Però no confonguem això amb la figura d'un periodista que és molt més profunda
i té un treball molt més intern.
Desmitificaríem aquella frase que tothom és periodista en xarxes socials, per exemple, no?
Allò que tothom dona informació i tothom aporta.
Vaja, el periodista d'anar un pas més enllà, potser.
Jo, justament, en un moment en què circula una informació brutal a través d'internet,
la figura del periodista és, penso, més necessària que mai.
Precisament pel que deia la Ruth, s'han de contextualitzar moltes de les informacions
que circulen, contextualitzar-les i verificar-les, també.
Perquè, de fet, és evident que en els últims anys, no gaires, eh, suposo,
hi ha hagut un canvi, no?, en la vostra professió.
Suposo que... Com es heu adaptat a aquest canvi, diríem, no?
Per les xarxes, per la situació de crisi que ara estàvem comentant abans d'entrar, no?
I heu fet... Us heu adaptat a... O sigui, heu canviat el vostre perfil com a periodistes,
com a expertes en comunicació? I de quina manera, diríem?
Jo només volia dir que fa 20 anys, o 20 anys i escacs,
que és quan vaig començar a exercir com a periodista,
no teníem internet a les redaccions.
No existia el correu electrònic ni existia Google.
Si jo havia de parlar d'un artista o d'un personatge determinat,
potser figurava a l'enciclopèdia, però si no,
jo no tenia la possibilitat de posar el seu nom a Google
i trobar 50.000 referències sobre ell només per aquest fet,
ha sigut un canvi brutal.
I ara, doncs, estem en un moment que tots aquests mitjans digitals,
i tradicionals, han de conviure en tota una sèrie de mitjans digitals
i noves tecnologies, que això fa que ens haguem de reinventar, no?
Allò que diuen que els periodistes ens han de reinventar,
doncs jo penso que estem en aquest moment, justament ara.
Sí, sí. Bé, jo penso que totes les noves tecnologies,
és el que estan fent, i tots aquests canvis i avanços tecnològics,
és facilitar molt la feina del periodista,
però alhora també la compliquen, en el sentit que dèiem abans, no?
Que hi ha d'haver una comprovació de tot.
Ara, de vegades, una notícia et pot arribar per Twitter, no?
Perquè veus que o una determinada personalitat política,
doncs, penja un missatge,
o algú vinculat amb algun projecte cultural,
doncs, anuncia que està a punt de presentar X pel·lícula.
És a dir, que hem d'estar molt amatents
amb aquestes noves tecnologies que faciliten la feina,
però que alhora ens han de fer també estar, bueno,
molt preparats per contrastar això
i per no donar-ho com a bo.
De vegades passa, no?,
que circulen tuits d'aquests que donen per mor a algú
i que després ja tothom se'n fa, bueno, en ressò.
Per tant, que s'ha de cuidar molt
i jo penso que, clar, els mitjans han avançat
de tal manera que han facilitat molt la feina del periodista.
També jo recordo quan vaig començar a Ràdio Reus a la SER
que anava els caps de setmana a buscar una cabina de telèfon
gairebé per passar la crònica, no?, en directe,
que havíem de fer i haver trucat a la cabina
i com a molt els primers telèfons mòbils
que, bueno, si funcionava, era que hi havia també un miracle, no?,
o com utilitzàvem el fax, no?,
que el fax després...
Era imprescindible el fax.
Era imprescindible, era per on arribaven tots els comunicats de premsa
i ara, bueno, això s'ha convertit en la bussia de correu electrònic.
De fet, són coses que a la nova forna de periodistes ens hem perdut, no?,
vull dir, ja han començat directament amb el correu electrònic,
amb internet, posen aquests noms a Google
i pot ser...
Sí, havíem de fer un sobresforç, eh?,
jo crec que llavors ara ens ho donen tot bastant mastegat.
Sí, però a vegades les bústies, no?, de correu,
clar, te n'arriben, què?, 200...
Com discrimines, no?
Exacte.
Abans els faxes arribaven a comptagotes, no?
Jo recordo el de la subdelegació del govern, no?,
per notes de fet divers, alguna entitat.
És que tampoc no hi havia tants, perdona que t'he tallat, eh?,
tampoc no hi havia tants gabinets de premsa.
Ara hi ha una profusió de gabinets de premsa
que et donen 50 notes de premsa cada dia
i que guien molt la feina del periodista.
La balança s'ha desequilibrat, no?, en aquest sentit,
és a dir, el periodisme és més coix ara a les redaccions,
probablement, que no tant en els gabinets de comunicació
i aquí hi ha aquest desequilibri, no?
Perquè vosaltres de quina manera us heu reinventat?
És a dir, fa dos anys fèieu coses diferents de les que feu ara
o feu el mateix, més o menys?
Jo faig pràcticament el mateix,
en l'única diferència que fa dos anys no estava al Twitter
i que ara per mi és imprescindible
fer una escombrada al Twitter abans de posar-me a treballar,
veure que es cou una mica al Twitter, al Facebook,
a totes les xarxes socials,
veure que parli a la gent per una mica perfilar el nostre dia a dia.
Això és imprescindible.
Doncs jo de fa dos anys ara també,
professionalment, he fet canvi, diguem, de rumb,
estava més relacionada amb la comunicació política,
treballant a la Generalitat,
i ara actualment estic treballant en temes de comunicació,
però vinculats a l'enoturisme.
I les xarxes i tots els medis m'ajuden també,
com deia la Carina,
a estar permanentment amatent del que parla la gent,
de l'entorn que a mi ara m'interessa,
i de descobrir on hi ha aquestes escletxes també d'oportunitats,
professionals i d'oci.
Són canals d'informació, des del Twitter,
on pots veure una convocatòria d'un acte que t'interessa,
a LinkedIn que estableixes connexió amb gent professional d'aquest món,
que d'una altra manera no hi haguéssim pogut accedir.
Jo crec que un dels avantatges de les xarxes també és aquest,
que ens ha fet molt pròxims a gent que ens interessa molt professionalment,
poder establir un contacte.
Abans era com a més difícil,
o tenies una persona que et feia d'enllaç,
o clar, com arribaves a segons aquí.
I ara, com tots ens atrevim a llançar un missatge,
no és allò de despenjar el telèfon i de dir hola, què tal,
i saber com respirar l'altre,
doncs ens hi llancem més.
I penso que això és una oportunitat,
i va positivament en la feina de cadascú,
perquè et permet eixamplar una mica horitzons.
El que passa és que, de fet, jo penso que les xarxes són un medi,
o sigui, és un mitjà, però també és un medi,
al qual t'has d'acostumar,
que té unes regles, unes maneres de fer,
o sigui, has de saber moure't,
que això és com una formació que hem de fer tots,
en realitat, com una adequació a tot aquest nou medi,
perquè ja és més que mitjà.
És un lloc, és un món que t'has de moure còmodament.
Clar, és un món que es mou segon a segon.
Vull dir, ara tot ho tenim en temps real,
i per això el periodista crec que s'ha d'adaptar,
i no només estar en aquest temps real,
sinó que ha de fer aquesta feina potser més de reflexió
i de contextualització de tot això que es mou.
Falta, potser, aquesta reflexió,
que no està dins les xarxes socials.
No sé, la Ruth, que és més especialitzada que jo,
i d'aquí la felicito pel seu blog, premiat.
Gràcies, Carina.
El podrà parlar amb més propietat de noves tecnologies.
No, jo penso que tots estem en la fase aquesta
que diuen de beta permanent,
perquè ningú l'ha estudiat encara a fons,
aquesta revolució que estem vivint tecnològica,
és a dir, que és interessant perquè tots l'estem vivint alhora.
hi haurà gent que la viu des d'un punt més professional,
perquè té més coneixements,
i altres que la vivim com a usuaris.
Però penso que la gràcia està anar-ho descobrint tu
en la usabilitat que tu li pots treure a cadascuna de les xarxes,
i de quina manera això t'acompanya en la teva activitat,
o personal o professional.
i penso que la gràcia està aquí a tothom.
Ningú ha de tenir por de participar i de dir-hi la seva.
Penso que és, com deies, Rosa, un medi més,
de manera que ens expressem amb algú altre directament,
també podem utilitzar la xarxa per fer contactes
o per obtenir informació i que no hi ha d'haver por.
Jo penso que allò que de vegades escrivim un tuit
i ens tirem enrere per dir, a veure què diran, no sé què...
No, ostres, però si és la meva primera opinió, no?
Quants tuits bons s'hauran perdut per això, no?
De vegades, la gent entesa o diu,
doncs penso que, com tots hi som,
mentre no facis vaginades, com les que pots fer en altres...
Que n'hi ha moltes, també, de vaginades.
Sí, que també n'hi ha moltes.
I és que hi ha una cosa, però, que també afecta...
Suposo que deu afectar bastant la vostra professió,
que és la immediatesa de ser en un lloc
i retransmetre en directe un esdeveniment, no?
Això penso que potser és com molt revolucionari
en el sentit que no hi ha aquell fil narratiu
que tu pots fer, no?
D'agafar la notícia, contrastar-la, tal...
Sinó que és immediat.
És a dir, això afecta, no?
Suposo, a l'hora de redactar de tot, no?
De tot, sí, sí.
Vull dir, és el que dèiem del temps real.
Ara tots ho coneixem en temps real, en minut a minut.
Abans ens costava molt, vull dir,
fins a la millor, fins a l'endemà, que no llegíem el diari,
no sabíem que el dia abans hi havia hagut un incendi
o s'havien sortat no sé què.
Ara això ho saps al mateix moment en què s'està produint.
I això, clar, ens ha de fer regenerar una mica el periodista.
Fins i tot la possibilitat d'oferir imatges o so en directe, no?
Amb el propi telèfon mòbil, des d'allò on estan passant els fets.
Vaja, la revolució és impressionant.
Sí, però és aquesta immediatesa.
I després la part aquesta més reflexiva,
penso que, com deia abans la Carina,
la busquem tots després en el diari de l'endemà, no?
O anar més en el detall.
De fet, també, si ens fixem en els diaris digitals,
molts han adoptat aquesta estructura de molt vídeo,
molta imatge, és a dir, que estan fent també aquesta conversió,
perquè, al cap i a la fi, és el que la gent busca.
Però penso que, bueno, per als que som allò, no?,
que defensem la premsa també escrita, no?,
i que ens agrada allò des de l'olor de diari, no?,
passar la pàgina i això.
Que no s'ha de perdre aquesta reflexió més en...
Exacte, és l'anàlisi, la reflexió més tranquila.
En treu anàlisi, en paper, potser, fins i tot,
bueno, si és possible, i si no, doncs més del dia següent, no?
Exacte, i penso que hi ha espai per una cosa i l'altra,
perquè una cosa és retransmetre el moment,
i, ostres, és que és una passada.
Aquest diumenge, per exemple, jo no estava per aquí a Tarragona,
però seguint...
Clar, poses el hashtag de la Diada Castellera
i dius que sembla que estigui a la plaça, no?, allà davant.
I això és molt emocionant, no?,
quan de vegades tens algun amic que viu lluny
o algú que va explicar, algun periodista, no?,
que per professió, doncs, ha marxat a cobrir un determinat,
no sé, ja no dic, ara corresponsal de guerra no,
perquè ara no n'hi ha cap, però a les revoltes, per exemple,
que van haver als països àrabs,
doncs, jo seguia gent que havia tingut el contacte,
doncs, anteriorment per feina,
i dius, és que, clar, estàs al mateix lloc, no?,
és a dir, al minut estàs coneixent la realitat de...
O el mateix 15M, per exemple, no?
O el 15M, no, exacte.
Com heu viscut això, vosaltres, des de...
Periodísticament, és sorprenent, diríem,
tot el que està passant de...
De la mateixa manera que les noves tecnologies
han transformat el periodisme,
encara més ho han fet en la societat,
i el 15M és fruit i producte
de tota aquesta revolució tecnològica.
Una persona posa un tuit a les 12 del migdia,
i al cap d'una hora,
tota la gent que se sent identificada en les seves reaccions
acudeixen a la seva convocatòria.
Això era impensable fa cinc anys.
Exacte, revolucionari, no, no.
Jo penso que és una eina, també, molt important
per donar dimensió important als fets que són importants, no?
Que de vegades, bueno, quan se volen silenciar
des de segons quins estaments determinades opinions,
aquesta és la gran avantatge democràtica que tenim, no?
Que tota la veu, no?, de les persones que opinen,
doncs d'una determinada manera es pot fer sentir
i molt fort també a través de la xarxa.
I pel que fa a la cultura, diríem,
que vosaltres treballeu directament en l'àmbit cultural.
Hi ha alguna cosa, algun acte, algun esdeveniment
que us hagi agradat molt, allò de dir,
de cobrir entre cometes o de...
Teniu algunes preferències?
Expliqueu-nos una mica de...
Desvetlleu-nos una mica de...
Jo, si voleu, us explicaré una anècdota,
o un dels dies intensos que vaig viure
en el món del periodisme, aquí a Tarragona, justament,
que era en un premi Pini Soler,
crec que era de l'any 2003 o 2004, devia ser,
i l'Albert Vallbé, que era el regidor de Cultura a les Hores,
amb mala ira i amb mala eix des de les Hores.
I això és que el jurat del premi Pini Soler
va decidir atorgar el premi a un autor de prestigi
com era el Jaume Cabré.
Jo, el mateix dia al matí, abans que s'hi donés el premi,
vaig veure que, si li donaven, es vulneraven les bases
perquè deien que no podia tenir...
L'obra premiada no podia tenir els drets d'edició compromesos
i aquella obra s'anunciava en algunes revistes
com que pròximament la publicaria a prova.
Clar, jo tenia dues opcions.
Fer saber al jurat que, si li donaven el premi,
es vulneraven les bases o no dir res
i l'endemà treure el gran titular dient que això era il·legal.
Vaig optar moralment per la primera opció
i vaig avisar, vaig alertar al jurat
que allò no era correcte.
Finalment van decidir retirar-li el premi
en la qual cosa el Pini Soler es va quedar
sense un autor de prestigi com era el Jaume Cabré.
Va ser un dia molt intens en el meu dia a dia periodístic,
interessant des del periodisme
i també amarg per això
perquè potser vas prendre a la ciutat de Tarragona
que pogués donar un premi com aquest
en un autor que se ho mereixia bastament
com el Jaume Cabré.
Sí, perquè la novel·la ha sigut un èxit.
Un èxit, sí, sí.
I quan hi ha un fet d'aquestes característiques,
què passa això?
L'endemà qui et contacta?
Qui parla amb tu?
És un allau de...?
Va parlar moltíssima gent, des de l'editor,
a proa, que a més a més estava el jurat
i era qui havia d'editar l'obra guanyadora,
hasta els organitzadors, Òmnium Cultural
i el mateix Ajuntament de Tarragona
que, clar, es van trobar en una situació complicada.
Clar, però en quin principi va prevaleixer la teva moral, no?
Jo crec que moralment em vaig sentir en l'obligació de dir-ho,
de dir-ho abans que se li donés el premi.
I això, què en penseu?
Sempre és així?
Sempre prevaleix la decisió moral amb el periodisme o no?
A vegades es fan les coses allò...
Jo mai m'he sentit coartada.
Exercint la meva activitat periodística
quan vaig estar treballant a la ràdio,
mai ningú em va obligar o em va dir
per quin camí havia d'anar o no
i penso que un ha de ser molt conscient
de la funció que compleix sent periodista
i d'aquesta objectivitat
que encara que sabem que no hi és
sempre hi ha aquest punt de subjectivitat, no?
O una objectivitat subjectiva, no sé com li hauríem de dir.
Però penso que un ha de ser molt conscient
perquè els mitjans de comunicació juguen un paper molt important, no?
Hi ha una responsabilitat social també molt gran.
Juguen, no sé, quan hi ha, per exemple,
aquí incidents a la química,
els mitjans són una eina essencial de comunicació
amb la gent i, per tant,
un ha d'estar al seu lloc
i de vegades, bueno...
Jo l'únic que insisteix és que
en els últims temps
no es diferenci el tel que separa la informació de l'opinió
és cada vegada més prim.
Jo crec que el receptor, l'oient, el lector, l'espectador
ha de tenir molt clar
quan rep una informació i quan rep una opinió.
Perquè si no estem en tot aquest pou així barrejat
que crec que és una mica més perillós.
I tu, Ruth, així, algun acte, algun esdeveniment, alguna cosa?
O de quina manera et relaciones amb la cultura més directament?
A mi ara, mentre escoltava la Carina, intentava recordar,
clar, jo no he cobert tant informació cultural com ella,
perquè, bueno, a l'etapa que vaig estar aquí a l'Ajuntament de Tarragona,
el que observava era l'activitat cultural que hi havia a la ciutat
i el que sempre m'ha sorprès molt, no?,
és que es parla, per exemple, de dèficit d'infraestructures,
però penso que aquest dèficit d'infraestructures està soplert
per un gran talent de molta gent, no?,
que és el que vosaltres també esteu significant en aquest, bueno,
any, no?, de Tarragona 2012.
I penso que això és amb el que s'hauria de quedar la gent, no?,
que hi ha professionals d'àmbits molt diversos, no?,
amb molta potència, amb molta, alguns, projecció exterior,
i que és el que hauria d'enorgullir, no?, el tarragonisme,
i això ho diu una que és de Reus, eh?
Però si em demanessis alguna cosa que m'ha sorprès molt en els últims temps,
per exemple, diria, m'agradaria mencionar un projecte d'una mica comú,
que és del Jordi Abelló, que és aquest projecte o aquesta exposició que ha fet,
que porta per nom banc, que és una exposició virtual.
Ara ja es pot veure a la web, però fins ara només es podia veure
davant de determinades seus, no?, bancàries,
perquè al cap i a la fi és una crítica, no?,
a la coobdícia, a l'avarícia del sistema financier
que ens ha dut fins a la crisi actual.
I penso que aquestes maneres revolucionàries d'entendre la cultura
i molt democràtiques són les que, en temps de crisi,
demostren el potencial de les persones i dels artistes
que tenim aquí al territori.
El Jordi, que és de Reus, però que treballa a Tarragona,
i que, per tant, bueno, que penso que tothom del camp
s'hi pot sentir identificat, no?, amb una figura com la seva
i amb un treball, jo penso, tan interessant com el seu.
I és un dels projectes, per exemple, dels últims temps,
que, bueno, he seguit de prop amb ell perquè el conec
i m'ha agradat seguir-lo i penso que hi ha oportunitats, no?,
malgrat les dificultats, i ell és una mostra de què això es pot fer.
I llavors també toques bastant el tema del món del vi, no?,
ara, actualment, aquesta especialització, com va?
Bueno, va bé, perquè a més, Marida també molt bé,
o harmonitza molt bé amb la cultura.
Actualment estic treballant amb diferents cellers,
un d'ells és la cooperativa Falset-Marsall,
de fet, un dels actes poder també més esplèdits,
que va haver aquest 2012, que la cooperativa celebra el seu centenari,
va ser Marida, la relació del vi amb els artistes,
que hi ha al Priorat, i també per aquí a Tarragona,
de fet, hi ha l'Àlvar Calvet i el Jordi Balló,
justament, que hi van participar,
i el que es va fer és agafar botes centenàries de vi,
que ja estaven buides, es van decorar amb diferents tècniques,
cada artista la va decorar amb la tècnica, amb la pintura,
o amb el tipus de material que va considerar allò més adequat
per donar la seva visió particular d'aquest centenari.
I això es va fer amb les botes de 225 litres de vi,
i després també amb les dogues,
que són cadascuna de les fustes que uneixen les botes.
I es va fer una presentació falsa en marçà,
que la veritat va sorprendre molt,
i que les botes ara són a la cooperativa,
i les poden visitar tothom que vulgui,
i vam entendre que vincular dos mons,
que s'entenen, que casen,
que es poden parlar entre ells,
i que podia ser molt interessant,
i la veritat és que la resposta ha estat molt positiva.
I és una imatge que jo recomano a tota la gent
que no les hagi vist que hi passi per la cooperativa,
si li agrada el vi, però si li agrada l'art igualment,
perquè podrà veure en un celler d'arquitectura modernista,
molt arrelat a la tradició,
unes obres molt contemporànies, molt noves,
i a més se'ls donarà segur l'oportunitat
de poder tastar vi,
i aquesta contemplació mutua de l'art és molt interessant.
I Carina, et volia preguntar,
perquè tu tens, bé, totes dues, de fet,
teniu una visió bastant global de la cultura de Tarragona, no?
Clar, en el cas que tu dius això, no?,
que ara també ens ho donen tot com molt fet, no?,
en realitat, però suposo que tothom vol que tot surti,
diríem que el seu surti, no?
Aquesta tria de la informació que destaques,
la fas tu des dels teus criteris?
Com funciona aquest procés?
Clar, jo sempre he dit que el periodista
afecta a la societat des del minut zero,
que és des del mateix moment que decideix
seleccionar unes informacions i obviar-ne unes altres.
A partir d'aquest moment, tu hi generes que la societat
rebi unes coses i, per tant, pugui opinar sobre aquestes coses
i no oblidi unes altres, perquè senzillament,
perquè si no surten els mitjans, no existeixen pràcticament.
És complicada la feina de seleccionar, eh?
Tot i així, en el meu cas en concret,
que estic més posada en el tema de periodisme cultural,
és una feina molt més agraïda,
és diferent a treballar en una visió política
on aquesta selecció sí que genera molts més problemes.
En el periodisme cultural és més la vessant didàctica
la que predomina.
A nosaltres, jo crec que la nostra feina és
divulgar la feina que fa un artista, un músic, un escriptor
i apropar totes aquestes creacions cap a la societat.
I penso que, en aquest sentit, no és tan difícil
aquest procés de selecció.
És més una feina divulgativa i d'apropar,
d'apropar artista i apropar en el seu públic.
Perquè potser també hi ha àmbits que són més difícils d'apropar
que d'altres, s'hi trobes, amb això?
O no? En general, tot es pot explicar d'una manera...
En el tema en concret de cultura, vols dir?
Sí. Per exemple, no ho sé, les arts visuals
acostumen a ser... no sé per què...
Sí, més complicades, o la poesia, per exemple.
Però penso que precisament la feina de la periodista
és aquesta.
És fer que el poeta o l'artista visual
ens utilitzin a nosaltres com a transmissors
per poder explicar tot això que fan.
I aquesta és la nostra...
La nostra virtut, en teoria, hauria de ser
de fer de transmissors del que vol dir l'artista
amb el que vol que rebi la societat.
Home, jo penso que, clar, el criteri de selecció
són molt clars, no?
I una cosa per ser notícia ha de ser novedosa.
El que passa que no només ha de ser novedosa,
sinó que ha de tenir altres...
Clar, hi ha molt...
Ha de ser singular, ha de ser...
Ha d'efectar molta gent, per exemple.
Sí, exacte, és el que anava a dir, no?
De què s'ha de mirar, no?
A qui pot afectar, no?
Com més gran sigui el percentatge, no?
De persones a qui una mesura determinada
o un projecte cultural determinat
o una activitat, no?
Concreta, doncs, clar,
més possibilitats té, no?
De tenir més presència, probablement, no?
En les pàgines d'un diari o en els minuts de televisió.
Jo recordo a la facultat que ens deien
que hi ha una sèrie de coses
perquè tot facin decantar per una cosa i una altra.
Una és això que dèiem,
que afecti el màxim de gent possible.
L'altra, per exemple,
per la importància del personatge.
És diferent que l'Artur Mas digui una frase
a que la digui el veí de casa meva, llavors.
I són a partir d'aquesta sèrie de criteris
que anem intentant dir això sí i això no.
I com està la cultura a Tarragona?
Cap on hem d'anar?
Com està i per què hauria d'apostar a Tarragona?
La cultura a Tarragona, igual que el periodisme,
són dos mons que estan passant per bastantes penúries,
sobretot econòmiques, tant un com l'altre.
Però també tant un com l'altre
penso que a vegades és més qüestió d'interès,
diguem, i de prioritzar les coses.
Cap on va a Tarragona?
Jo crec que a Tarragona...
Per què creus que hauria d'apostar, diríem?
Jo crec que a Tarragona, sí,
té un potencial artístic increïble.
Fa uns anys, recordo que la Generalitat va dir
a Reus donem teatre perquè tenen...
els hi donarem el centre d'arts escèniques
perquè a Reus el teatre és molt més important
i a Tarragona apostarem per la cultura.
S'ha apostat molt tímidament
perquè el centre d'art, tu rosa,
ho saps més bé que ningú,
ha començat a caminar però amb una sabata i una esperdenya.
Crec que s'hauria de potenciar això
i sobretot Tarragona ara té al davant
el macroprojecte de la tabacalera
que crec que donarà molt joc
i ha de servir per transformar la cultura a la ciutat.
I tu, Ruth, com veus aquesta...
Així, globalment, la situació...
Jo el que penso és que en aquests últims anys
no Tarragona, sinó tot el territori
ha volgut créixer i tothom tenir de tot
en el seu municipi, no?
I llavors penso que ens hem equivocat
al no entendre que poder...
S'han de tenir unes bases culturals ben resoltes
i comencem parlant de biblioteques
que aquí és un dèficit molt important
aquí a Tarragona
però a partir d'aquí
per què no cada ciutat important
del camp de Tarragona
s'ha especialitzat en una activitat concreta, no?
O ha potenciat unes determinades arts
en detriment d'unes altres.
Llavors ens hem trobat
o ens trobem o ens trobarem, no?
Amb molts equipaments, no?
Preparats
però que després no tindran activitat.
I Tarragona, si em demanes
en què ha de ser forta
jo penso que això està molt clar
el que passa que fa falta
veure com es vesteix això.
És ciutat castellera, no?
Té un patrimoni
que, bueno, molt important
també
i després han anat despuntant
festivals i activitats
també amb molta potència
però crec que s'hauria d'apostar
per algun que la singularitzés més, no?
I que tots els altres
probablement anessin al voltant, no?
d'aquest
i, bueno, és la meva humil opinió
i no sé
penso que es fa
Jo volia saber la vostra senyora, eh?
Sí, sí
i no sé
penso que es fan coses molt interessants
però en tots els àmbits
des de les arts visuals
a cultura poblada
a les festes
però que cal
crec que
entendre que
no es pot fer de tot
a vegades, no?
I ara
no només per convicció
sinó per necessitat
s'ha de fer aquest exercici
de
prioritzar
i que hi ha possibilitats
per descomptat
perquè si són els artistes
que és el que abans comentava
que hi són
i és tot
o gran part
I molt ràpidament
abans d'acabar
si m'ho permet
la Rosa
com a periodistes
Carina Rut
com veieu la situació
del sector
un sector que de fet
cada dia en parla
d'aquesta situació
d'aquest context econòmic
d'aquesta crisi
Jo ho parlàvem
abans d'entrar
que en l'últim any
a Tarragona
no he portat els números exactes
però
més d'un centenar
de periodistes
s'han quedat
al carrer
jo aprofito
que estic en antena
per dir que
des del col·legi
de periodistes
estem organitzant
una trobada
del sector
precisament
per debatre
sobre
on estem
què ha passat
i cap a on hem d'anar
perquè crec que ha sigut
una llàstima
tots els últims mesos
que s'ha viscut
el sector del periodisme
hi ha centenars
de periodistes
al carrer
I jo
acompanyant
el que diu la Carina
que us subscric
també
el que m'agradaria
és donar un missatge
de
no sé
positiu
per a tota la gent
que es dedica al sector
i que probablement
s'haurà quedat sense feina
perquè penso
que hi ha oportunitats
podent entendre
el periodisme
d'ara en endavant
com l'hem entès
fins ara
és a dir
no serà una feina
en un mitjà
en concret
o en un gabinet
de comunicació
o hauran de ser
o petites feines
o reconduir
cadascú
la seva activitat
periodística
cap a algun àmbit
de la societat
en què tingui
una funcionalitat
i vull donar
aquest missatge positiu
perquè
és un moment
de molta dificultat
el periodisme
abans de la crisi
ja partia
d'una situació
de desigualtat
o la dignitat
del periodisme
estava molt tocada
i la crisi
ha acabat
de fer l'estocada
allò últimament
parlem de toros
sense que m'agradin
els toros
però bueno
allò que ha rematat
i penso que
això
que l'hem de dignificar
des de dins
també
com diu la Carina
des del mateix col·legi
i que tots
hem de ser
molt conscients
que complim
o és una professió
que compleix
un paper molt important
a la societat
i que ningú
s'ha de deixar perdre
no sé Miguel
si tenim temps
de fer l'última pregunta
sí
fem ràpidament
la darrera pregunta
i la recomanació
és una pregunta
que fem
a tots els convidats
que passen per aquí
que és
una mica
respon al lema
de la capital
que és
com us transforma
la cultura
en el dia a dia
vosaltres
molt breument
a mi em transforma
de forma doble
perquè
personalment
perquè jo seria
incapaç
de viure
sense un llibre
a les mans
sense la música
o sense l'art
i també
sobretot
em transforma
en la meva
vessant professional
perquè ja he dit
que fa més de 20 anys
que estic posada
en el món
del periodisme cultural
jo escric
bàsicament
sobre tota la cultura
que negis
genera
sobretot
de les comarques
de Tarragona
i per tant
per mi
la cultura
és vital
tant en aquest
àmbit professional
com en el personal
i jo diria
que
la cultura
més que em transforma
em relaciona
amb molta gent
que penso
que és una
de les parts
positives
que té aquest món
que és els vincles
que estableixen
amb les persones
que normalment
vas a consumir
cultura
encara que hi hagi
activitats
com la lectura
que puguin ser
més personals
i la cultura
em transforma
em emociona
diria
perquè
penso que és un sentiment
i penso que
sempre són sentiments bons
i positius
i
clar
això
m'emociona
bàsicament
molt bé
doncs si et sembla
Rosa
anem amb aquesta
recomanació
que ens fas
cada setmana
avui crec que
hem de parlar
de castells
sí
avui parlem
de castells
perquè està sent
com bastant
sorprenent
la rebuda
de fotografies
del concurs
mirades de Tarragona
d'aquesta edició
perquè ja en tenim
més de 1.300
i encara
ens entriam uns quants dies
per presentar-ne
fins al 14
jo sabia
jo havia vist
les 500
de fa dos dies
però vaja
que ho heu
duplicat
això
sí
perquè
n'estan entrant
contínuament
llavors el que volia
era recomanar
que visitéssiu
el Flickr de Tarragona
2012
que trobareu allí
un àlbum
on hi són totes
penso que
ho volia recomanar
perquè val la pena
perquè l'afició
és increïble
i la gent està
molt emocionada
enviant-les
i bé
és una manera
de transmetre
la seva il·lusió
també
i bé
veureu allà
totes les fotos
que s'han presentat
fins ara
fins al 14
hi ha temps
fins al 14 d'octubre
és a dir
que hi ha premis
en joc
fantàstic
doncs allí també
veuran com
poden participar
és a dir
que tinguen
tota la informació
és molt fàcil
perquè només cal posar
el hashtag
mirades de TGN
a Instagram
o a Twitter
o fins i tot
enviar-les per correu electrònic
doncs les vies
i les maneres
són variades
Rosa Comés
Carina Firella
Rull Troiano
moltíssimes gràcies
periodisme
cultura
al cap i a la fi
dos sectors
que pel que veiem
no estan passant
pel seu millor moment
però s'han de reinventar
i tant
seria una mica
la conclusió
gràcies