I engeguem ja la darrera estona de Tartúbia,
la d'aquesta temporada, ja el sabeu a partir del proper dilluns.
Farem cada dilluns, això sí, la Tartúbia esportiva,
però la resta del dia tornarem a engegar la volta al món,
en aquest espai de viatges que fem cada estiu a la sintonia de Tarragona Ràdio.
Avui a la darrera Tartúbia ens acompanya en Javier Climent.
Javier, bon dia.
Bon dia.
També Àngel Conesa, Àngel, bon dia.
Hola, bon dia.
I esperem la periodista Sara Sants, que estarà a punt d'arribar,
esperem, en aquesta darrera Tartúbia.
Avui donàvem una notícia destacada a la sintonia de Tarragona Ràdio,
i és que les retallades de la SAT i la Generalitat sobre la llei de la pendència,
segons va dir ahir, va tinent d'alcalde de l'àrea de serveis de la persona,
Victòria Pelegrín desbordaran els serveis d'ajuda a domicili dels ajuntaments.
Asegura que els ajuntaments no podran fer-hi front
i que moltes famílies amb situacions de salut greus quedaran desateses.
Era l'alerta que ahir va fer la consellera Victòria Pelegrín,
també amb roda de premsa, amb la diputada socialista Núria Segur,
que va dir que de les 32.000 suïcituds de la llei de la dependència,
al camp de Tarragona només 11.000 estan rebent aquesta prestació.
Si us sembla, podem escoltar què va dir ahir la consellera Victòria Pelegrín
i ara en parlem.
Una major demanda d'aquests serveis que els ajuntaments no podrem assumir.
L'increment de la demanda per canvi de situacions de persones
que fins ara han tingut una dependència lleu,
però que la seva situació personal es va deteriorant
i per tant se salten d'un grau a l'altre,
i després de tota aquesta demanda que ens vindrà precisament provocada per tot això.
Hem de ser molt conscients i molt reals que la situació en aquests moments
serà molt més difícil i molt més dura per a tothom.
Estem tornant a relegar les dones a la cura dels fills i de les persones grans.
És el que va dir ahir Victòria Pelegrín,
a més a més amb aquesta situació que les cuidadores no professionals
no podran tampoc cotitzar amb aquestes noves retallades.
No sé com ho veieu, quina opinió en teniu,
o quin és el paper, en quina situació creieu que es troben els ajuntaments,
l'Ajuntament de Tarragona, en casos com aquests,
en què barra de tallades comencen a venir,
que no poden fer front a tots aquests serveis socials.
A veure, jo d'entrada penso que el nostre ajuntament,
especialment, altres també, però el nostre ajuntament especialment
ha anat assumint competències que no li pertocaven.
I totes aquestes històries d'assistència social,
que les estan fent prou bé,
en realitat no corresponen a un ajuntament,
corresponent a la Generalitat i a l'Estat.
Clar, el problema és que un cop les has assumit,
les has de mantenir.
I ara el drama el té l'Ajuntament,
que es veu desbordat amb aquest allau de noves sol·licituds
que sap que no poden atendre.
S'hauria de tornar, segurament,
a traspassar aquestes competències
a qui realment li pertoquen.
I suposo que diputacions tampoc queden exentes
de col·laborar amb aquest tema.
Clar, el problema és això,
que quan t'has llançat en èpoques d'abonança
a ajudar a tothom el que has pogut,
ara que vénen les retallades,
el dolent seràs tu.
I quan el dolent és un altre,
o el que retalla és un altre.
Anxel?
Bé, el problema és un tema també d'expectatives.
És a dir, en aquesta societat del benestar
que dèiem que estem o que estàvem,
vull dir, es van crear una sèrie d'expectatives
cada vegada donant més suport
a temes que realment socialment
eren interessants o eren necessaris de donar-lo.
vull dir, en el moment en què es produeixen
totes aquestes retallades,
vull dir, ja sabem què hem d'explicar,
vull dir, es talla sempre pel costat més dèbil
i vull dir, en aquest cas ho patirà l'Ajuntament,
però és que si ho traspassem a la Generalitat,
vull dir, la Generalitat dirà el mateix
i si dirà la Generalitat dirà l'Estat,
que tampoc pot assumir-ho.
I aquí la qüestió és que hi haurà persones
amb situacions molt delicades.
És allò del tren que passa,
vull dir, que hi ha gent que hi pot pujar,
gent que no hi pot pujar.
Cada vegada hi ha més gent que no pot pujar el tren.
Això és clar.
Assabotem la periodista Sara Sanz.
Sara, bon dia.
Bon dia, perdoneu.
Sara, parlàvem de la llei de la dependència.
Ahir escoltàvem la tinent d'alcalde,
Victòria Pevegrin,
que alertava d'aquesta greu situació dels ajuntaments
que davant d'aquestes retallades de l'Estat i Generalitat
que cada vegada seria potser més difícil
fer aquesta tensió domiciliària
i ens plantejàvem això,
que quin paper o en quina situació
es troba o s'ha de trobar l'Ajuntament de Tarragona
o tots els ajuntaments en general.
Certament molt delicada,
perquè a més és una llei
que va néixer amb unes expectatives molt grans
i després de l'aplicació
ja es va aplicar d'una manera més coixa
i ara estem amb el que deia ell completament d'acord
en un moment molt delicat
que no és només l'Ajuntament,
també serà la Generalitat,
també és la gent que cobrava
com a treballador,
cuidador de la seva família
que es troba en una situació ara
entre Espesa i Paret.
Estic totalment d'acord
amb això que cada cop hi haurà més gent
en aquesta bossa de realment dificultats molt importants.
De fet, vull dir,
casualment vaig copsar una mica l'experiència de les farmàcies,
per exemple, entrant en aquesta situació
i em deien a mi,
tinc una parenta farmacèutica,
em deia, mira,
és que el problema és que en aquest moment
a la farmàcia es parla de tot menys de medicaments,
es parla de taxes,
es parla de si haig de pagar quant,
quant dec, si això no ho puc pagar
i diu, et puc garantir
que hi ha gent que marxa sense donar-se medicaments,
a prendre medicaments.
Alguns, de tema psiquiàtric,
inclús que són d'obligat, diríem, ús,
i vull dir,
s'està produint aquesta situació.
I clar, això és una situació
que va sortir a com a tal...
No, no, és que hi ha unes conseqüències.
L'altre dia anaven a comprar una vacuna
per un criu petit
que val 70 euros cada dos
i jo pensava, ostres,
o sigui, aquestes coses
que abans tenien un altre tipus de subvenció
i que ara s'han de pagar completament,
hi haurà gent que hi haurà un moment
que s'ho pensarà dues vegades
o s'haurà de pensar dues vegades, no?
És dur.
I alertava també, de fet,
a la tinent del cauda,
de, sobretot, potser les dones
especialment es veurien més perjudicades,
tenint en compte que potser són les que
assumeixen més aquest paper de cuidadora,
d'algun parent o algun familiar
que estava en una situació difícil
i que, si no arriba a la llei de la dependència,
doncs ho han de fer d'aquesta manera, no?
Suposo que potser la dona, en aquest cas,
és més especialment més vulnerable, no?
No ho sé, Sara, com ho veus?
Sí, sempre ha sigut així.
Sí, sí, home, sempre ha sigut així
perquè la dona sempre se li ha donat...
Senyor en poso un guàrdia.
No, que sempre ha sigut així
perquè sempre se li ha donat aquest paper a la dona.
Avui dia penso que està molt més repartit.
I també hi ha una situació...
Però sempre li tocarà, probablement, la pitjor part.
Però, escolta, hi ha una situació que ha canviat molt, també.
O sigui, si a la família ara resulta que només treballa la dona...
Sí, exacte.
Aquesta situació també està canviant molt ràpidament, no?
Al final, qui estigui a casa se n'haurà de fer càrrec.
Però, eventualment, sempre tindrà una mica més la dona.
No crec que tan exagerat com manifestava la nostra regidora.
Sí, jo crec que és...
Però, bueno, sempre li tocarà alguna cosa més.
Sí, perquè són aquestes generacions més grans
que sí, realment, les dones tradicionalment se n'han cuidat més.
Tot i que ara jo crec que la situació...
O sigui, és d'un col·lapse...
No un col·lapse, però és d'un canvi tal
que si és la dona la que treballa a la casa...
O sigui, ara es donen moltes situacions absolutament contràries
que fa 10 anys serien una mica impensables, no?
O sigui, qui té feina la té...
Aquest paper més protector sempre l'ha tingut més la dona
que l'home o la família.
Sí, però fa 10 anys no veies...
Encara que sigui el que treballa.
És el pediatre i ara ho veus, no?
I no fa 15 anys no veies l'home a la porta de l'escola
i ara n'hi ha, o sigui...
Dependrà molt de la situació familiar.
També, vull dir, avui en dia es donen moltes famílies
en què s'ha trencat, per exemple, el matrimoni, no?
I vull dir que segueixen tenint pares
o segueixen tenint família
que estan en situació d'aquesta delicada.
Evidentment, probablement no es poden deixar
aquestes persones al carrer, no?
Però, vull dir, es produeix una situació molt complexa.
De fet, vull dir, a vegades passa una mica al revés.
A mi també em deien que hi ha moltes residències
que han deixat els avis d'anar a les residències
per ajudar els fills o els nets, no?
Perquè la família viu de la pensió de l'avi.
Exacte, exacte.
Quin creieu que ha de ser el paper
o quin paper hi ha de jugar l'Ajuntament
o en aquest cas l'Ajuntament de Tarragona
en aquesta delicada situació?
És a dir, quin paper li pertoca
o ha de jugar o pot jugar
tenint en compte la situació, clar.
És que l'Ajuntament està en un paper molt trist
en aquests moments, no?
Ha assumit unes competències que per mi no li pertocaven
almenys no amb el grau que les ha assumit
i ara ha d'aguantar el tipus com pugui.
És que és difícil.
A més, en un Ajuntament no té tan poc marge de maniobra
per moure altres temes.
Temes a nivell quasi bé...
No, no quasi bé, totalment estatal.
Vull dir, a veure,
l'altre dia llegia una notícia,
no sé si és certa o no,
dels nostres veïns de França
estan fent unes retallades impressionants,
però no retallades per estalviar,
sinó retallades per invertir.
Inverteixen en aquests temes socials.
Llavors, clar,
això sí que li veus un sentit, no?
Retallar d'aquí,
però amb aquests diners faig això altre
i a més a més genero empleo
i a més a més genero activitat i riquesa.
Això és el que hauríem de fer en aquest país,
però clar, a nivell estatal, a nivell local,
ho veig que és impossible de moure res.
Tenen poc marge els Ajuntaments?
Jo penso que sí.
En tot cas, el que sí poden seguir fent,
que jo penso que és una cosa important,
és una feina de seguiment,
és a dir, de vigilància,
de saber almenys on hi ha les necessitats,
que llavors puguin arribar a totes
o puguin arribar a convenis o, no ho sé,
hi ha altres entitats que es dediquen també
a coses d'aquest tipus,
hi ha també tota una xarxa de voluntariat,
el que passa és que això és un mal rotllo,
també, és a dir,
si hem de confiar de gent voluntària,
és a dir, aquests temes haurien de ser coberts per la...
Però cada cop, malauradament, serà més així, no?
Una mica...
És a dir, sense un càritas,
sense altres entitats,
altres que estan fent aquesta feina,
i no d'ara, també de fa temps, no?
El que passa és que aquesta gent també,
d'alguna manera,
veu de les subvencions i de les ajudes públiques,
i també veuen com a ells
se'ls retallen les aportacions,
i també estan passant per un moment...
Bueno, l'última presentació de l'informe Càritas
realment posava els pèls de punta, no?
I criatures que feien una única menjada correcta
el dia a l'escola,
i això està passant aquí, no està passant...
Però en canvi passa que hi ha canalla
que ja no poden quedar-se al menjar de l'escola.
Aquesta és una altra, aquesta és una altra, no?
No vull dir que el problema és molt gran,
i pel que sembla i per les perspectives que tenim
em sembla que no li veus una sortida, no?
És el que dius, tu si retalléssim d'aquí,
si fem un esforç amb l'IVA, amb l'IRPF,
amb el tal, perquè a canvi tens una d'altres compensacions...
És que això és el que ve que falta,
o sigui, estem retallant, retallant, retallant a tot arreu,
que és trobo lògic, eh?
O sigui, és que no hi ha altra sortida,
però no veus on va parar allò?
Per estalviar no, perdona,
és que hem d'invertir,
aquests diners han d'estar dedicats
a una finalitat concreta,
i explica-la amb aquesta, amb l'altra, amb l'altra,
el que sigui.
Falta il·lusió, és a dir,
a veure, si tu estàs en una situació complexa,
necessites uns punts d'il·lusió, no?
Diríem, escolta'm,
això que dius, dèiem, no?
Vull dir, estem retallant d'aquí
o estem fent alguna cosa,
però això ens portarà,
i ara és que no sabem a què ens porta,
ens porta a retallar per retallar, no?
I no sabem quina serà la propera, no?
Exacte.
Llavors, aquesta incertesa...
Les perspectives són més aviat de por, no?
A veure quan m'ha retallat la pensió a mi
o quan li passarà...
No, i a més que ja no tens coses que donaves
per bastant segures i fermes,
doncs no ho estan,
i veus que no ho estan perquè al teu voltant
o perquè a tu mateix o perquè està canviant.
Sí, sí, però assumiries més una retallada
si sapiguessis on va destinat aquella retallada.
Sí.
No? A veure, és que és el de sempre.
Ens hem d'estranyar el cinturon, molt bé.
I per a què?
Perquè t'engreixis tu, no?
Perquè t'engreixis tu, no?
Serà per fer alguna altra cosa?
Perquè anem sortint de la crisi?
Doncs busquem aquestes vies de sortides
que jo no veig més que retallades, retallades
i sense objectius.
I si no hi ha inversió no farem res, eh?
Les retallades per si sols no solucionen el problema.
Seguríssim, eh?
De fet, molts clients a les farmàcies
quan es va començar a aplicar l'euro per recepta
o el copagament, ens ho deien.
Deien, nosaltres el paguem aquest euro
però ens agraeix saber on va aparar
si realment aquest euro servirà per fer inversions.
Suposo que és aquest el problema, no?
Quan acabem de veure on anirà tot aquest esforç que fem, oi?
Home, doncs se suposa que va a finançar els serveis.
O sigui, és una roda, bueno, un peix que es menja la cua, no?
És a dir, si tu pagas un euro per recepta
doncs perquè els hospitals concertats
i perquè el sistema sanitari pugui continuar endavant
i la Generalitat pugui arribar a final de mes.
I amb la Generalitat, moltíssims hospitals...
Podríem explicar-ho més concretament
i ens donaria aquesta banca d'il·lusió que tenim.
Sí, perquè si no tens la sospita
que pot anar a pagar les deutes d'algú.
Clar, és que és això.
És que segurament la Generalitat es financia
pagant uns crèdits que en el seu moment va demanar, no?
I els crèdits es paguen uns bancs.
Sí, però aquests bancs han demanat diners amb altres bancs.
És a dir, que en el fons el problema...
És a dir, si els bancs alemanys o els bancs francesos, entenc jo,
no cobren dels bancs espanyols,
escolta'm, que els portin als tribunals
i que fossin a la presó la gent que...
O que ells han donat un mal crèdit.
És a dir, si tu et dones una hipoteca
i tu no la pots pagar,
te'n posen als tribunals, no?
Et fan donar un altre crèdit a més interès
perquè paguin més anys i més cens, no?
I si no pots pagar,
te diuen que he fet una mala inversió.
O ho renegocies.
O no, o no cobres.
O no cobres.
Aquest seria l'altre tema.
A més, ja en bancs ho fan bé.
Ahir sortia, em sembla,
que al Santander 1.700 milions de beneficis
al primer semestre.
Bueno, això, jo crec que...
Aquestes coses realment...
Es que al·lucinen.
Contribueixen en aquesta desil·lusió, no?
Al·lucinen.
O sigui, si en uns que ho fan bé,
per què els altres ho fan tan malament?
Després no diuen que ho fan tan malament
perquè ahir vam escoltar Rato
i ell no va dir que va fer res malament.
No, no, que estava perfectament tot controlat
t'he supervisat, no?
Exacte.
No, no, doncs que ens ho digui com es fa.
Ens farem manguers.
Bé, les retallades que són temes centrals de la informació.
M'agradaria també treure un altre tema.
De fet, ahir també hem parlat a Tarragona Ràdio
sobre el tinent d'alcalde de Seguretat, Carles Castillo.
De fet, ahir ja va demanar disculpes
a través d'un comunicat per aquestes poèmiques espiubades
que va fer Twitter, on deia textualment
que alguns pijos del carrer dels músics
s'entrenen en la calle Borroca,
amb el mobiliari urbà.
Tant de bo la guardia urbana n'agafia algun
en referència a aquestes pintades
i trencament d'aparquímetres que hi va haver
en aquesta zona,
ara que ja s'estan pintant totes les ratlles
i les zones de color verd.
N'hi ha per tant, no n'hi ha per tant?
Calia dir això o no?
Què en penseu d'aquesta, no sé si pobèmica,
no sé si dir-ne pobèmica,
de Carles Castillo i el Twitter?
Per a mi s'han desmadrat tots,
els veïns i els polítics,
i és que és absurd.
A veure, si l'Ajuntament ha decidit
que ja ha de fer això,
doncs ho fa i punto.
I als veïns els agradarà o no els agradarà,
però tampoc són maneres de protestar
les que han utilitzat.
A més, aquelles cases, jo les conec,
tenen totes pàrquing,
segurament per dos vehicles,
quasi totes,
per tant, la necessitat d'aparcar al carrer
és una comoditat adicional
que si l'Ajuntament estima
que ha de fer una zona blava
o una zona verda,
doncs que la faci.
El problema és que el nostre Ajuntament
està actuant moltes vegades
en...
Sembla que amb afany recaptatori,
probablement el fons també té aquest sentiment,
però sense oferir res a canvi.
O sigui, a veure,
si hagués una política d'aparcaments global
més coneguda,
més a l'abast de tothom,
i a més a més després fas aquestes intervencions
per ajudar a les pròpies inversions,
o sigui, si les coses s'expliquen, s'expliquen
i no passa res, no?
El que explicàvem abans,
o sigui, si els teus diners que et costarà de més
veus que estan empleats per fer
no sé quina altra història,
que potser aquests senyors els permetrà,
aquests o alguns altres,
anar a aparcar més fàcilment a la platja,
doncs, bueno,
entre tots ho fem tot, no?
Jo tenia bastant entès
que les coses s'havien explicat bastant allà,
el que passa que no ha agradat.
Aquesta és la realitat,
no ha agradat.
Igual que l'any passat es va pintar la rebessada
i no va agradar i es va despintar, no?
Sí, però ara funciona, m'han dit.
Bueno, ara haurà de funcionar.
No, no, em sembla que ara es paga.
Sí, sí, ara es paga.
Jo això del Carles Castillo és un error,
el que passa és que tampoc no ho fa,
no és un error que tingui unes conseqüències...
Garrafals.
No, el que passa és que realment et dona la dimensió
que una persona que té un càrrec públic,
la dimensió que li dóna el Twitter,
o sigui, tu estàs criant-te una imatge
i el que tu diguis serà utilitzat a favor i en contra teu.
I no pot dir el mateix a ell
que a una persona que és un empresari
que a un provocador,
és a dir, que sembla mentida
que amb els temps que hi ha corren
i amb les vegades que hi ha passat
i a tota la gent que li ha passat que encara fem aquesta
i després institucionalment s'hagi de fer
una rectificació,
perquè si tu fas la lectura
que això és el teu Twitter privat
i és la teva opinió privada,
que mentida,
perquè tu tens un càrrec públic,
la rectificació hauria de ser en la mateixa via
i en canvi no ho és
i això és la mostra que va ser un error ara d'aquí,
omplir-ne pàgines
i fer-ne la...
perquè tornarà a passar,
segurament.
Segurament el proper serà un altre,
el que passa és que jo crec que va ser bastant desafortunat,
tot i que estic d'acord amb tu,
no és manera de protestar,
fent pintades en els parquímetres
i fent coses que ens costarà diners a tots.
Àngel?
Jo d'entrada,
mirar el fet objectiu,
és a dir,
jo trobo molt malament
l'actitud dels veïns,
així d'entrada.
I llavors ens trobo
de passarell,
una mica,
d'alguna manera,
per un polític que ja té una certa experiència i tal,
vull dir,
això el publicava en un Twitter,
és a dir,
potser el que volia dir era això,
però una persona que té
un vessant públic...
No ho pots generalitzar d'aquesta manera
en tot un barri,
perquè segurament
n'han 3 o 4 abres adults,
però no...
Exacte,
estàs ferint la susceptibilitat
d'un munt de gent,
no ho dir?
No, no,
és que això de les xarxes socials
és terrible.
És que té una dimensió.
Exacte.
Estàs totalment exposat.
Però és que l'altre dia
comentava algú
que això del Facebook,
per exemple,
que a més a més
ells es poden guardar els arxius,
em sembla,
i faran l'ús que vulguin,
qualsevol,
sobretot del jovent actual,
dels de 18 a 25 anys,
que estan constantment penjant coses
al Facebook
i fotografies de festes
i xorrades
i no sé què
i vinga i tal,
aquests nois o noies
el dia que arribin a polítics,
que alguns arribaran,
evidentment,
quan tinguin 35-40 anys,
no?
Clar,
alguns hi treurà
totes aquelles fotos
de llavors,
eh?
Veuràs tu
el mar d'aquests diners.
Això ja passa
i aquestes dades
valen molts diners.
Tu vas penjant coses
al Facebook,
bueno, jo no,
però els que van penjant coses
al Facebook,
bueno,
però escolta'm,
després això,
qualsevol t'ho pot utilitzar.
Però és que no només això,
aquestes dades
valen molts diners
i es venen,
o sigui,
perquè és un estudi sociològic,
o sigui,
tu vols llançar un producte al mercat,
o sigui,
és que tens el millor estudi
que puguis tenir
en qualsevol lloc
de qualsevol franja d'edat
i realment,
o sigui,
a vegades no som conscients
que dius,
no, no,
és que això ho faig
pels meus amics,
això també...
No, no, no,
o sigui,
que això que estàs fent aquí
es veurà fins a la...
Exacte.
I ja n'he de dir
com el del YouTube,
no?
La gent que pensa
que és el YouTube,
però si això
ho veuen a Cincinnati
i a Xangai
i a Xangai,
no?
Sí.
I quan aquest cas
imagino que és,
ho deia la Sara,
és gairebé impossible
separar el teu Twitter personal
de si tens un càrrec públic,
m'imagino que és difícil fer això.
No, no,
és que jo soc dels que penso
que no es pot,
o sigui,
no es pot,
tu t'estàs criant la teva imatge,
la fas o la desfàs,
tant si hi participes
com si no hi participes,
perquè si no hi participes
també estàs dient
que ets d'un determinat tipus de...
bueno,
que ets d'una manera determinada
i cada cosa que fas
és pública,
o sigui,
és pública
i per tant
dones una imatge,
per molt que ho diguis
en la teva biografia
que les meves opinions
són només teves,
si tu treballes en un diari,
treballes en un diari
i això no...
i si ets polític,
encara més,
i si tens un càrrec públic,
molt més.
En el fons,
jo crec que són fruit
una mica de la ràbia
d'un moment determinat,
no?
Sí.
Llavors,
et compromet completament,
no?
I que això ens pot passar a tots,
perquè és molt fàcil dir,
home,
com no s'ho va pensar,
perquè en un moment
de conversa privada,
encesa,
tal...
Però, per exemple,
un article,
un article al diari
dient aquestes coses,
com que ja t'ho penses,
ja escrius les paraules adequades...
És un altre temps,
és un altre temps,
és un altre, clar.
I tens més temps
i ho analitzes.
I passa més finques.
És tan immediat...
A nosaltres estem fent
una valoració
d'aquest tipus,
a no ser que sigui fet expressament,
que sigui l'altra possibilitat,
no?
No, però si fos fet expressament,
llavors no hi hauria
una rectificació institucional,
no?
Perquè dius,
home,
hi ha d'haver
algú de premsa
que hagi d'enviar
una nota a tots els mitjans
dient que no volia dir això,
que volia dir...
En tot cas,
jo ja ho he dit.
Sí,
sí,
jo em quedo aquí,
jo també em defineixo,
pot ser totalment conscient
i ara estem aquí
fent una d'allò...
Si és conscient,
jo crec que s'equivoca.
Era suficient,
creieu,
la rectificació pública
enviant una nota de premsa?
Bueno, sí,
perquè no té més,
no?
O sigui,
tampoc...
És pitjor narrar
el pla general
que no...
Exacte,
exacte.
De fet,
el pla general
també és notícia
aquests dies,
el POUM,
el Pla d'Urbanística Municipal,
amb aquesta estirada d'orelles
que va tornar a fer
la Generalitat
a l'Ajuntament de Tarragona
per si s'arribava o no a temps,
sobretot a la signatura
aquesta amiquea
del 31 d'octubre
i bé,
perquè fa un any
que s'està treballant
aquest text reforç
i que sembla que de moment
encara no arriba.
No sé si vau escoltar
què va dir
el director general
de Territori i Urbanisme,
però vaja,
va fer una bona estirada
d'orelles
a l'Ajuntament de Tarragona,
no sé si com ho veieu.
Xavier,
tu que ets expert,
què passa aquí realment?
Què passa aquí?
No,
per el que jo sé,
tampoc ho sé
de tota la història,
però per el que jo sé,
a l'última,
a l'últim acord
de la Comissió
d'Urbanisme,
en lloc de no aprovar
el pla,
el POUM,
el que vam fer
va ser una llista enorme
de rectificacions,
perquè políticament
era més correcta.
Digues quina època era,
era abans de les eleccions.
Sí,
però políticament
era més correcta
i va semblar
que aquesta era la solució.
Aquesta llista
és tan llarga
o era tan llarga
que rectificar això
és gaire bé
tornar a fer
moltes coses.
Que ve tot sencer.
Però bé,
també ha passat un any,
més d'un any,
de tot això,
no?
Jo penso que l'Ajuntament
podia haver,
podia haver,
tenir aquestes coses
més enllestides.
Potser no,
potser la feina,
a vegades,
a veure,
en un pla general,
jo n'he fet
a molt petita escala,
en municipis molt més petits,
i sí que és una feina
molt ferragosa.
Clar,
en un municipi com Tarragona,
i l'extensió que té,
és complexa.
Ara,
uns i altres,
jo penso que poden...
Vam,
això,
el titular que ha sortit
l'altre dia,
que els funcionaris
treballaran a l'estiu,
caram,
jo també,
i no passa res,
no?
Ei,
què passa?
Que l'estiu
tothom ha de fer festa,
ja les repartiràs
quan sigui,
no pateixis,
ja les faràs
al novembre o al desembre,
no passa res,
no es agarrem les vestidures
per això.
I després,
els d'urbanisme
és el mateix,
quan arribi a urbanisme,
que s'hi posin les piles
i la solucionaven
amb el menor pla possible.
Què es pot fer?
Jo penso que es pot fer.
Jo penso que hi ha dues coses.
Una és el pla general en si,
això que comentaves,
si es podia fer,
si s'està fent lo suficient,
si s'ha fet lo suficient,
i una altra és que des del principi
aquest pla general també
ha sigut una eina
de picabaralla
i s'ha utilitzat
políticament,
és a dir,
una cosa tan important,
una eina tan essencial
per a una ciutat,
des del dia 1,
fa 11 anys o 12,
quan es va...
Sí, sí,
perquè és una borrada,
no?
Perquè aquesta aprovació definitiva,
però no publicada al DOC,
això es fa en període preelectoral,
en període...
És tàctica habitual,
de totes maneres,
sigui el període que sigui.
Igual que aquestes últimes declaracions,
que dius,
tindrà la raó,
si possiblement no arribarem a temps,
pot ser que sí,
pot ser que no,
però cal que cada vegada
utilitzem el pla general
per fer aquesta batalla
entre institucions,
o sigui,
per un cop,
allò que sempre hem dit
tantes vegades en aquesta tertúria,
per un cop no podem fer
una mica de pinya,
intentar que el pla
surti endavant
i encara que li quedi algun error,
ha de sortir ja.
Passi el que passi,
ha de sortir ja.
No pot ser.
El director general d'Urbanisme
eren bastant dures,
tornaven a ser bastant dures,
perquè ja venim
de dues comissions últimes
que ja parlem d'aquest tema,
és a dir,
no pot arribar un moment
que l'alcalde,
qui sigui,
es pot reunir amb qui sigui
d'Urbanisme
i dir,
escolteu aquest tema,
treballem-lo,
que en teoria és el que havia passat,
donem-se aquest any de termini
i després de l'estiu
tornem-ne a parlar
cada 15 dies.
Hi ha una referència...
Jo crec que això
tampoc no ajuda gaire.
No, no ajuda.
Tot i que puguem parlar
dels funcionaris
o que s'ha fet malament.
No, no,
i per tot el perfecte que estigui
sortirem errors,
però si no passa res...
A mi em sorprèn una mica
aquesta referència a Ikea,
que no sé si és una referència
interessada també,
o de pressió.
Una mica de pressió.
No, clar,
és de pressió,
totalment.
Exacte.
Totalment.
per uns i per els altres, eh?
Sí, però tornem una mica
al tema aquest ara.
Però de què serveix, això?
De què serveix?
Sí, tornem al tema
de les borses i tal.
És un problema de confiança.
Aquells senyors que estan allà
diuen, ostres, què passa aquí, no?
Aquesta gent no són de massa fiar, no?
A veure, jo penso que es pot aprovar...
Jo penso que serà acabat
el dia 30 d'agost
i pot estar aprovat definitivament
el 30 i pico de...
31 d'octubre.
Pot estar, eh?
I pot ser posat en la medalla.
És igual.
Això pot ser un tema...
No, medalles ja repartirem.
Perquè al final la gent
ja està una mica farta, no?
De si això és d'aquí...
Però pot anar per aquí, també.
I això és molt difícil,
molt difícil.
Al final ho farem, no?
Però és un pom
que tampoc ha fet tant...
Això és com aquells mitges
que diuen, ui,
això és molt complicat,
molt complicat,
però després va bé i llavors...
Sí, sí, sí.
No, el problema de la durada
d'aquest pom també
és que coincideix
amb el temps
en un munt de coses.
Primer, que les administracions
s'han multiplicat
i com que s'han multiplicat
han sortit més organismes,
organismes i entitats
administratives
que també han d'informar.
Un pom l'informen
com a, no sé,
vint i tants entitats.
Com a poc, eh?
Ja.
Però això no pot ser.
Això és que administrativament
ho hem complicat
i tothom diu la seva, eh?
Però des del principi de tot
que es va adjudicar
en una empresa,
des del principi de tot,
després quan es va intentar
que vingués...
Ostres, és veritat,
era que hi reunim, van i això.
Clar, i ho va deixar,
va dir, no, no,
això ho deixem aquí
a l'Ajuntament.
Després es va intentar
fer un fitxatge
a algú que liderés una mica
es va fer malament,
no per la persona
que hagués sigut perfecta,
hagués sigut molt bé,
sinó que va haver-hi
aquell procés
d'aquesta persona
no es pot col·locar així
d'aquesta manera.
I el pla general,
des del principi,
sembla que hagi sigut
un pla maleït.
Sí.
I quan s'aprovi al final
llavors farem la tertúlia
de, però aquest pla general
ja respon a una altra època,
perquè, clar,
s'ha planificat
quan teníem
unes previsions
de creixement espectaculars.
És que no planifica,
és que podria haver estat
una revisió.
És que, a més,
les lleis aplicables
i ara una altra cosa,
ara tenim una altra.
Llavors al final
vols aquest pla
i al final tindràs
un tercer fil
que no estava contemplat,
no tindràs els barris
que sí que estaven contemplats
i al final ho vols
perquè es pugui posar
a l'IQI.
I encara hi falten
moltes definicions
al pla del POM,
almenys tal com he vist
jo al darrer redactat,
però és igual,
traiem-lo.
Traiem-lo,
sí, sí,
totalment d'acord,
ja s'ha de adaptar.
I sobretot,
hi haurà lloc per construir
quan no és per construir.
No, traiem-lo
i comencem a treballar
abans que surti
perquè és que,
a veure,
cuidado que
quan el POM s'aprovi
hauran d'iniciar-se
els plans parcials
de desenvolupament
i aquests plans parcials
podrien haver-se iniciat ja.
Evidentment no es poden aprovar,
però sí que es poden iniciar.
Alguns s'està fent,
no?,
perquè en aquest sector
que estem dient
i s'ha de tenir
les coses avançades.
Suposo que també,
Hortagran suposo
que també més o menys
suposo que l'estan treballant
perquè és que si no...
Llavors és que els funcionaris
estan treballant molt,
molt, molt.
No,
però ja m'agrada que treballin.
Està molt bé.
I la principal preocupació
ha de ser Ikea,
creieu,
perquè és el que deiem,
és una d'aquestes eines
potser de pressió
que feia l'Ajuntament
amb la Generalitat.
És el més important
o no?
No,
és una fitxa més.
És un aspecte important
i s'ha venut així
per la imatge
i pel que representa
per la ciutat.
Més simbòlic que no real,
no?,
en el fons.
Sí, home, clar.
Però, home,
és que seria una pena
després de tota la presentació
i de tot el que s'ha parlat a l'Ikea.
No tant,
però quasi com corta inglesa.
Sí,
a nivell espanyol...
Home,
que això ara no funcionia
seria un cop.
D'on és el director general
de la Generalitat?
Ostres!
Doncs no ho sé.
No,
no.
És una pregunta
amb mala intenció,
perdoneu.
No és de res.
Era la resposta,
era la resposta.
No és.
Ens queden cinc minutets
i m'agradaria acabar
parlant d'un tema,
de fet,
avui també hem escoltat
l'elaboració
dels diputats tarragonins
sobre aquest ple monogràfic
que hi va haver al Parlament
sobre el pacte fiscal
i hem escoltat
les seves valoracions.
Els partits
que hi van anar a votar a favor,
tot i que amb matisos,
amb alguns matisos,
el PP que s'hi va posicionar
en contra.
No sé com vau veure
aquestes intencions,
aquesta proposta
de pacte fiscal.
Si això xoca
amb després
anar a demanar
un rescat,
no en diuen rescat,
o fons de liquiditat
de l'Estat,
no sé com ho vau veure,
això.
Qui dispara?
Això és un procés,
entenc jo,
vull dir,
els que escoltem
una mica de tertúlies
d'aquestes
que no són la nostra,
sembla ser que realment
és un procés,
és a dir,
d'alguna manera
en aquest moment
jo entenc que
Convergència,
Ajuntament,
ajudat
per alguns partits,
està intentant
forçar la situació,
una situació que ha de portar
a unes eleccions
anticipades,
sembla ser,
en les que en teoria
hi hauria més majoria
del sector nacionalista,
i això es podria portar
cap a un referèndum
o cap a una autodeterminació,
etcètera,
però clar,
tampoc ens ho diuen
cap a on ens portarà,
sembla que ens estan
llançant cap a una situació
diríem de pressió,
també de xoc de trens,
i no sé,
vull dir,
no sé com s'acabarà,
no sé com ho veieu vosaltres
els periodistes
que teniu més visió
de vegades del...
Bé,
sé clar,
una cosa és tot el que passa
al matí,
les votacions,
tot el que passa a la tarda
i després les declaracions
que sents des de Madrid,
no?
El secretari d'organització
del PP,
per exemple,
o Montoro,
que llavors tot el que,
l'estructura que tu havies fet,
no?
Sembla que aquí, bueno,
som uns solidaris,
no sabem què estem fent,
o no...
Però això crispa més encara,
és que jo no entenc
els polítics de veritat,
uns perquè potser
aprofiten un moment
que hi ha altres prioritats
per reivindicar això,
des de fora entenc
que es pugui veure així,
no?
Però clar,
que després et contestin
el que et contesten,
dius, escolta'm,
doncs encara m'ha fet un moment,
faltaria més,
però com pots contestar-m'ho?
Tot això que estem fent aquí
no s'entén realment,
no s'entén més
de tot el que hi ha estat moment.
Jo sentia aquell senyor
i veia la cara que posava,
i aquest senyor no entén res,
aquest senyor només parla
una llengua sola
i per tant no entén res més,
no entén res,
vull dir, no entén res.
És que ens referma
amb el nostre...
El que passa és que
estic d'acord amb tu,
és a dir,
cada vegada més
estàs trobant gent que diu
escolta'm,
això no pot anar per aquí,
no pot anar per aquí,
gent que abans
es mostrava com a més...
Ha de buscar el diàleg
i el consens i arreglar-ho.
Això ho convida d'anar
extremant una mica
les postures,
exacte, exacte.
I això fa una mica de por.
Sí.
No, no,
però és que a veure,
és que ja està bé,
també el del dèficit fiscal
ja n'hi ha prou,
clar,
no és el millor moment
per reclamar-ho,
des de luego no és el millor moment
per reclamar-ho,
però almenys,
jo és que crec
que el que hauríem de buscar
és que ens ho reconeguin,
ja ens ho pagaran,
però que ens ho reconeguin.
I potser canviar
aquest xip de la demanda,
no?
Reconeixem-nos el deute
i ja mirarem com ho pagueu.
Però perquè reconeixessin
aquest deute,
s'havia de reconèixer
el valor del debat
que hi ha hagut aquí
i no es reconeix.
Ah, no, clar.
Llavors,
aquest valor simbòlic
que tenim aquí
allà no es veu així.
És a dir,
és que no respecta,
perquè les declaracions
és una manera
de no respectar
el que aquí hi ha.
Home, jo està d'acord o no,
però pots tenir
un cert respecte
pel que s'ha parlat aquí
i pel que...
Que hi ha dèficit
és declarat.
Sí, però fixa't una mica
el plantejament.
Jo vaig sentir ahir
a última hora,
no sé,
unes declaracions
del ministre de Justícia,
del Gallardón,
que deia
que el tema de solidaritat
no s'ha d'entendre
com que Catalunya
o el País Bascos
que deixen diners
a Extremadura i tal i qual,
sinó que una gent
que tenen
un poder adquisitiu,
una capacitat,
unes persones,
ajuden amb unes altres persones.
Aquest és el plantejament.
Molt bé.
O sigui, no són comunitats.
Potser s'hauria de ser...
Bueno,
d'alguna manera
s'està negant
el sentit de la comunitat,
fins i tot, no?
Aquest és una mica
el plantejament
que es veu
des del govern
i ho penso en aquest moment, no?
No, no,
i que mai sents una veu
mai sents una veu
comprensiva
en respecte
el que està passant aquí, no?
Ja no dic que comparteixi.
No, els encantaria
desmuntar el tema
de les autonomies.
No, és que s'està desmuntant.
És que el que prepara
tot va ser un error total
i garrafal.
És que està claríssim, no?
Sí, sí.
El que passa
és que com tantes altres coses
es resolen
quan estàs contra l'espasa
i la paret.
Bueno,
en situacions límit.
Sí, sí.
A veure,
jo entenc els nostres polítics
d'aquí, catalans,
que estan forçant la màquina
en un tema
potser molt inoportunitiu.
Entenc
que siguin
però potser és el moment oportú.
Però el que passa
és que hi ha una demanda
realment hi ha una demanda social
que fa que ho has de fer.
Si no ho has fet
perquè pensaves
que no tindries majories
ara pots pensar
que segurament sí
i que les tindràs
i cada cop més
per això.
I amb aquestes respostes
de Montoro
només ajuden
a tenir aquestes majories.
És que està claríssim, no?
Són els temes
que hem tractat avui
a la darrera tertúbia
del matí de Tarragona Ràdio
d'aquesta temporada.
Ja ho sabeu,
a partir de la setmana vinent
engeguem aquests espais
de la volta al món
amb les aventures
de tarragonins i tarragonines.
Però si no podem anar enlloc.
Alguns sí que hi van.
Lleixo, no poden estornar.
O ja hi han anat
i recorden viatges.
Igual no podem tornar.
No poden tornar.
No voldran tornar.
Javier, Sara, Àngel,
gràcies per haver compartit
aquesta última tertúbia.
Ens retrobem la propera temporada.
A partir del sependa.
Que vagi bé.
Molt bé.
Adéu, bon dia.
Gràcies.