.
Temps de tertúlia en aquest matí de divendres,
una tertúlia que avui compartim amb el director de Càritas
i inspector d'ensenyament, Francesc Roig.
Francesc, molt bon dia.
I també ens acompanya la professora decan i senadora
terragonira, Teresa Valls. Bon dia, Teresa.
Bon dia.
Tenim una baixa última hora, baixa, en fi, per res,
un problema professional d'última hora.
Us havíem anunciat que vindria l'arqueòleg Joan Menchon,
al final no ha pogut venir, ens ha avisat ara fa pocs minuts,
així que el disculpem i el convidarem un altre dia,
evidentment, a la tertúlia del matí de Tarragona Ràdio.
Una tertúlia que avui podem obrir, igual que ahir,
amb la ressaca, entre cometes, de les protestes d'aquests dies,
protestes dobles, que va haver-hi dimecres, també a Tarragona,
recordem protesta universitària, amb jornada de vaga i manifestació,
i protesta també de la plataforma en defensa dels drets públics,
que hi havia dimecres al vespre, amb aquest concepte general,
amb aquesta crítica general a la política econòmica de retallades
i d'austeritat que s'ha imposat en el conjunt del país
i en el conjunt d'Europa.
Les protestes universitàries, a més, han seguit,
especialment a Barcelona, però també aquí a Tarragona,
perquè una cinquantena d'estudiants han passat la nit,
per segona nit consecutiva,
s'han tancat el rectorat de la URB,
per, això, criticar el que consideren una política molt negativa
contra la universitat pública,
en aquest cas, la Universitat Rovira i Virgili.
Entenen el significat de les protestes dels estudiants universitaris?
Comencem, si volen, primer pels universitaris
i després ho extenem i ho ampliem, Teresa?
Sí, és conseqüència de la situació,
vull dir, quan et toquen directament els teus drets o les teves...
és normal que la gent protesti
i que intenti mantenir totes les coses,
el que passa és que, esclar, la situació està com està
i no sé com s'arregla, no?
Perquè se suposa que en un any hem d'arreglar un dèficit
i vols dir que en un any, tal com està,
jo crec que és una cosa molt difícil
perquè sembla que són molts diners
i, bueno, la universitat, clar, també rep,
no la universitat i els instituts i tota la part d'ensenyament, no?
En el cas concret de la universitat,
la retallada de la Rovira i Virgili l'any passat va ser del 16 al 18%,
si no recordo malament,
aquest any hi haurà una nova retallada
pel que fa als diners de la Generalitat
i, clar, en fi, la contraproposta, evidentment,
és augmentar les taxes, clar,
és a dir, que l'alumne i la família acabi pagant més pels estudis.
Bueno, aquestes coses passen, no?
Vull dir, quan tu has de començar a pagar
tot els serveis que tenies fins ara,
gratuïts o semigratuïts, vull dir,
clar, al final qui és que podrà estudiar?
Doncs la gent que tingui diners, si anem així, no?
Com a altres coses, no només la universitat.
Francesc, com ho veus?
Home, ja fa temps que ho veiem des d'una perspectiva mitjanament gris,
per no tirar tocant-afoscant.
Home, doncs encara et veig optimista.
Si dius que és gris, encara et veig optimista.
Jo et diré que amb les crisis la humanitat avança, eh?
Primer punt.
Ho dic perquè si no donem un to d'optimisme buscant solucions,
ens lamentem, auto-lamentem, ens cursaquem
i tot el dia fem girar la Nòria,
mai tan ben dit, perquè aquests programes donen molt de sí,
amb històries d'aquestes que no van cap a res.
A veure, el primer problema és d'impotència.
I les protestes de l'altre dia és clarament una manifestació d'impotència
de tot un col·lectiu ampli a nivell social,
que és el que normalment i històricament sempre ha protestat.
Bé, tots hem estat estudiants i sabem el que passava a la Rambla
darrere i davant els grisos.
Bé, ara ha canviat el color, i és així.
Ara bé, al marge d'aquesta anècdota,
en alguns moments lamentable,
perquè s'ha desmesurat en les actuacions,
sobretot aquí a la Rambla,
amb algunes actuacions, per exemple,
davant d'algun centre o davant d'alguna entitat
o d'alguna seu d'institució,
una cosa és protestar i l'altra és matxacar,
i fer el brètol i, a més a més, l'incívic.
I això s'ha de tenir ben present.
És a dir, un pot estar en desacord amb determinades qüestions,
però no ha de demostrar que el seu desacord
està sobrepassant fins i tot els límits de la bona educació
o de la part civica.
El civisme, molt bé.
Per tant, jo diria que estem malament,
però és que estem malament ja fa temps que ho diem,
que estem malament,
i ja fa temps que s'anunciava que estaríem malament.
Però precisament potser perquè ja fa temps que estem malament
i cada cop sembla que va malament,
és quan la societat...
A veure, el problema és que s'han estirat més els peus que la flaçada,
per canviar la metàfora.
Abans tothom sempre hem dit el braç i la mànina.
Però no, estirem els peus que la flaçada
i ara ens agafa geló de peus.
I per tant l'han constipat està garantit.
Primer punt.
Segona, la solució.
La solució és que hem entrat en crisi dels valors d'estat.
L'estat.
Els estats.
Clar, quina administració és la culpable d'això?
Totes i cap.
Si anem fent l'escalonat invers,
acabem arribant a la globalització europea i mundial.
I ja no diré l'Element Brothers,
perquè seria el punt d'inflexió d'inici.
Però el problema és una crisi que hi ha de concepte d'estat.
I per tant,
ho reflotem realment el compromís de la persona
com a nucli essencial
i com a valor intocable,
perquè és clar,
amb les crisis de l'estat
eliminem els valors de les persones
i per tant
les persones
acaben sent números en una societat.
I aquest és l'error.
Aquest és l'error
per entrar en un procés polític
molt perillós,
que ja s'han viscut
en èpoques dels anys 30
al centre Europa.
En qualsevol cas
consideren que pot anar a més
i que el que ha passat aquesta setmana
és un indici del malestar general.
Amb el malestar general i és.
De la impotència que deia abans el francès.
Aquí també es barregen coses,
perquè quan hi ha una manifestació d'aquest tipus,
bueno, ho hem vist ara aquí
les imatges d'aquestes,
que sempre s'hi barregen,
sempre hi ha gent que és incívica.
Elements desestabilitzadors.
I potser sí que hi ha
la majoria de la gent
que va a aquella manifestació
va per aconseguir una sèrie de coses
i aquí al mig hi ha uns altres
que llavors ho trenquen
i no mai més ben ple de la metàfora.
Vull dir, una sèrie de,
jo què sé, des de mobiliari urbà,
el que sigui,
que llavors, clar,
fa que aquella manifestació,
en comptes de quedar
perquè hi ha uns senyors
que protesten per no sé què,
la gent recordem
o les imatges que corren
són d'aquelles que ha pagat
a no sé qui
que han trencat el vidre del segon.
Aquí és on crec que és lamentable.
Imatges que fins i tot
han arribat a la premsa nord-americana,
a la portada de diaris
com de New York Times
dels fets, dels incidents de Barcelona.
És la primera vegada que passa, no?,
guanya el Barça
i trencava els vidres de...
Sí, de la Rambla.
De la Rambla, sí.
El senyor dels vidres
quina culpa tenia
que guanyés el Barça.
I aquí alguna vegada
també hi havia hagut incident
amb alguna celebració esportiva.
Per tant, és veritat.
Són les eufòries incontrolades.
De totes maneres,
ahir els hi deia els contartulis,
parlant d'aquestes imatges,
ahir,
i de la violència
que s'havia produït a Barcelona,
com els violents
i sense justificar aquestes accions
s'havien adreçat
especialment contra bancs,
contra la Borsa,
pel que simbolitzen, eh?
És curiós que no van
contra les institucions polítiques,
sinó que...
No, clar, és que...
La ràbia...
La ràbia és la part econòmica.
Però la ràbia especialment
és contra el poder econòmic, no?
Jo crec que és una manifestació
de ràbia incontrolada
contra tothom
sense mirar el carnet de ningú.
És a dir,
si passes per davant
d'una entitat bancària,
focalitzes l'acció,
diguem-ne,
interior de desestabilització
i d'indignació,
bueno, doncs cap a aquella entitat.
Si passes per davant
d'una institució pública,
també, toqui o no toqui.
És a dir,
tot allò que fa olor
a poder
per pressionar-me
com a ciutadà,
jo l'he d'eliminar
i me l'he de carregar.
Ara bé,
clar,
el problema és que encara no ha tocat fons.
Aquesta és la història.
Sí, perquè amb el que comentava
al principi la Teresa,
d'aquests límits
que ens posen de dèficit
i que hem de rebaixar
més de 40.000 milions d'euros
qui té la fórmula
segons les autoritats europees
ho ha de fer l'estat espanyol
en aquest any 2012.
Qui té la fórmula?
Perquè la sensació
és de...
...retallada que en sí
s'ha de treure,
però és clar.
Bé, sí,
i aquesta és la qüestió.
Per tant,
una de les possibles solucions
per afrontar
amb un cert realisme,
és a dir,
les crisis,
el que han de servir
és per desvetllar
allò desconegut,
no dramatitzar
el que ja coneixem.
És a dir,
la crisi ens ha de servir
per avançar.
El que passa és que aquesta
no sé si és una crisi diferent,
eh, Francesc?
Bé, sí, d'acord.
T'ho hem de reinventar.
Respecte a les altres, eh?
Però hem d'intentar ser més flexibles
i posar com a valor la persona,
perquè si perd la persona
el seu valor
és que ja no tenim res,
eh, que quedi.
Però això fa molt de temps
que no es valora.
Bé, i perdona,
però has tornat a fer servir
una valoració de concepte.
Sí, sí.
És veritat.
És que hem baixat
tants esgraons
que fins i tot
les persones
són autèntics
elements
a substituir
quan cal
i sempre que convingui.
Clar.
I aquest és l'aval.
Aquest és el problema.
Les qüestions educatives,
ara parlaven d'això
de la universitat,
clar, les qüestions educatives,
de fet,
totes les notícies
pràcticament
estan relacionades
o amb voltades
tenen aquest tic
de l'economia
i de la crisi.
Avui tornen a ser notícia
dues escoles,
una de Tarragona,
una altra de la Canonga,
l'escola Olga Xirinax,
l'escola Abril,
són notícia
perquè ahir
els representants
dels pares i mares
van anar al Parlament.
En fi,
ja sabem la decisió
del govern
de no poder
de tancar
aquestes escoles,
en el cas
de l'Olga Xirinax
d'integrar
el Tarragona 2,
la lluita dels pares
continua,
igual que deia
la lluita
dels estudiants
que reivindiquen
això,
la millor qualitat
docent
universitària
amb diners públics,
els pares i mares
de l'Olga Xirinax
defensen i reclamen
i insisteixen
en aquest projecte
pedagògic propi,
però,
Teresa,
les circumstàncies
són les que són
i no hi ha diners
per fer una escola nova.
No, no,
tancar una escola
és,
jo penso que és greu,
vull dir,
si hagués l'escola
que sigui,
però vull dir
que en aquest cas
n'hi ha una
de la Canoigna
de Tarragona,
perquè clar,
significa
un forat
allà al mig,
no?
I una cosa
que se suposa
aquesta escola
de tenir un projecte
prou interessant
com per tirar-lo
i volta i dius,
au,
s'ha acabat.
I que vagin al Tarragona 2
en el cas
de l'Olga Xirinax,
tu creus que
podran mantenir...
Bueno,
llavors l'escola,
el Tarragona 2
s'ha reinventat,
també,
esclar,
perquè és que
si hi han d'incloure
tota aquesta gent
que estava col·locada
en un altre lloc,
a veure com es fa.
No ho sé,
jo ho veig molt difícil,
però,
bueno,
suposo que el francès
pot dir més coses.
A mi em permetrà
que no entri
en interioritats
que no pertoquen.
Sí,
perquè el francès Roig
és inspector d'ensenyament...
Però des d'un punt
de vista tècnic,
de la inspecció
fem el que
està establert.
Per tant,
el procés
està traçat,
les dades
de demografia
baixen,
el procés
d'optimització
de recursos
és lògic
i, per tant,
no són dues,
són quatre, eh?
Són quatre.
N'hi ha un a Reus
i també n'hi ha un altre
al Vendrell.
Per tant,
no és només
la focalització
que t'agrada,
no?
El Vendrell
és un tema
que ja està assumint.
el que parlàvem,
clar,
des del punt de vista
de Tarragona Ràdio
d'aquests casos
i més sobretot
perquè els pares
de l'Olga Xinec
són especialment...
Són actius.
Molt actius, no?
Ahir van anar
al Parlament,
també els a l'Escola
d'Abril de la Caronja.
Clar,
amb aquestes dades
de descens de demografia
que comentava el francès
i de descens de recursos,
no?
En fi,
no hi ha alternativa,
segurament, no?
Jo crec que és difícil justificar,
però al final
es diu,
bueno,
és que si hi ha el que hi ha,
ens hem d'apanyar amb això,
i la realitat
del col·lectiu de pares
també és diversa.
O sigui,
a veure,
hem de ser realistes.
No tots els pares
pensen el mateix
dels que van anar
al Parlament
l'altre dia,
oi?
Clar,
hi ha un col·lectiu
que el que busca
és solució.
Sí,
clar.
Per tant,
no és només,
a veure,
doncs,
pots veure les fotografies
del Parlament
i veuràs
el col·lectiu,
no?
I per tant,
allí falten
molts més pares,
encara.
per tant,
vol dir que n'hi ha
uns quants
que no,
o bastants,
que deuen pensar diferent
o pensen
d'una manera diferent.
A veure,
l'administració
adopta
les mesures
que creu
convenients
en aquell moment,
de la mateixa manera
que es van adoptar
en el moment
que es va fer l'escola,
perquè hi havia
un procés
de creixement
que recomanava
construir-la,
i estem parlant
del 2009,
clar,
és que en poc temps,
en poc temps,
aquest comentari
del francès
ens demostra
és un altre
dels exemples
com en dos,
tres anys,
canvia tot
i ens hem d'adaptar
també al xip,
no?
Clar,
a veure,
el 2009
es va fer
recomanable
aquesta ampliació
i ara
al curs 2012-2013
es fa aconsellable
l'optimització
acordeònica
a l'inversa,
amb el ben entès
que en el cas
de la Ganonja
a l'Axol Abril
ja participen
del mateix edifici,
per tant,
no és un canvi
d'edifici,
uns estan en una ala
i els altres
estan en una altra,
i en el cas
de Tarragona,
doncs bé,
hauran de canviar
d'edifici,
d'edificació
i a més aniran,
per exemple,
amb un...
Amb el ben entès
que l'escola
de Tarragona
té espai.
És que és el que anava a dir,
amb la curiositat,
no?
Agafen una mica
el que relaciona
tot això
de les dates
de fa poc temps
i de com han canviat
Olga Xirinex
anirà
amb un centre educatiu
Tarragona 2,
esplèndid,
inaugurat no fa gaire,
el francès farà
dos anys,
com a molt,
i amb el que s'obre espai,
és a dir,
fa tres anys
fèiem construccions educatives
amb perspectiva de...
Jo crec que el problema
és el temps,
això que té rapidesa,
no?
Si això és una cosa
que la veus venir
més temps,
però si et diuen una cosa
i al cap de dos dies
te'n diuen una altra,
suposo que la gent
que és allà és...
Ostres,
quin flas, no?
Canviar de cop i volta,
vull dir,
no és que a mica a mica
vas veient que allò
no funciona,
que hi ha menys gent,
vull dir,
no em sé exacta
la problemàtica,
però clar,
no és això,
és que fa dos dies
d'això, eh?
Però mira,
aquest comentari
de la Teresa Valls
ens serveix
per introduir
una altra qüestió
que és notícia
aquests dies,
avui que hem començat
parlant d'educació,
podem parlar de cultura,
perquè també de cop i volta
ens trobem
amb situacions
com els anuncis
per part de l'Ajuntament
de Tarragona
de congelar
aquest any
el concurs
de focs artificials,
de cop i volta,
o el festival Dixi,
més aviat suprimir,
o suprimir,
o congelar,
en fi,
ja veurem,
aquí ja veurem,
clar,
perquè si a més
la crisi continua,
clar,
decisions com aquesta,
la Teresa
que a més està molt implicada
en el món de la cultura,
que ja va dirigir la gala
l'altre dia
de Tarragona 2012,
que promou per cert
un cicle de música
de jazz
del que parlarem
la setmana que ve,
però,
per exemple,
què et semblen
aquestes decisions?
Que també ens agafen
això que deies abans,
no?
De cop i volta,
de cop i volta.
A veure,
el concurs de focs
era un concurs,
jo crec,
una fita important
a Tarragona
que mouia
o que mou
moltíssima gent,
però que clar,
si no hi ha algú
que pagui això
i no hi ha diners
per pagar-ho,
què hem de fer?
Ens hem de posar
els focs per barret,
és que no...
Jo també ho entenc
que és una mica
com allò de l'escola aquesta,
si no hi ha diners,
què hem de fer?
Ens hem de reinventar.
S'han de suprimir
unes coses
i segurament
s'han de valorar
o fer pujar
unes altres.
Ara tu posaves,
per exemple,
la gala,
no perquè l'hagi fet
ja no almenys,
però l'acte inaugural
de la capitalitat
es van implicar
una sèrie d'entitats
que tothom va venir
perquè li donava
la real gana,
o sigui,
així com t'ho estic dient.
Fomentada
el voluntarisme.
Molts anys enrere
en teníem,
n'hi havíem fet
de voluntarisme
de moltíssimes coses
i aquest voluntarisme
s'ha menys...
No és que s'ha menyspreat,
però...
No s'ha posat en valor,
però...
Com explicaria això?
No us explicar-me.
Estàvem instal·lats
en la cultura de la subvenció.
Just.
I com que estàvem instal·lats
en la cultura de la subvenció,
tothom donava per fet
que el papà estat,
el papà ajuntament
o el papà consell...
Ens ho pagaria tot.
El papà diputació
ens ho acabaria pagant tot.
Però a part...
I això implica
poc compromís.
Gens, cap.
Si no em paguen,
jo vol que hi participi,
quan em pagarà?
Clar,
és que entrava en una dinàmica.
Jo crec que anys enrere
tots havien fet
moltes coses voluntàries
i no parlo ja
d'entitats
com la que està
el francès,
sinó
coses participatives
de la ciutat
que jo i molta gent
havíem fet.
va arribar un moment
que, bueno,
hi va haver uns senyors
que cobraven
per fer una sèrie de coses.
En el moment
que dius aquest,
dius,
jo em retiro
perquè ho he de fer.
És més,
no me les deixen fer
perquè hi ha uns senyors
que cobren per fer això.
Et retires
i te quedes a casa teva
tan feliç
i fas les teves coses
i puntó.
Ara,
jo crec que això
s'ha de valorar
i moltíssim
perquè és que no hi ha
altre remei,
no hi ha altra manera
de tirar coses endavant.
No, perdona que et talli,
però és que, a més a més,
hi hauríem d'afegir
un punt més
en això
que planteges tu.
Que el fet
de posar
en primera línia
la capacitat
del compromís voluntari
no vol dir
que les persones
que ho facin
siguin
innocents,
tontes
i, a més a més,
ridiculament
senzilles.
De dir,
esclar,
fan sempre els d'això,
perdoni.
Aquesta excusa
del
jo,
a mi,
jo ja vaig cobrir
una època,
un moment determinat,
vaig fer la meva funció,
i tal.
Tots aquests comentaris
que estan bé,
no són opinables,
però
vol dir que
els que no van entrar
en aquesta línia
van ser
els tontets de torn
que
anaven com a escolans
del sistema
de l'ofici major?
No, senyor.
No, senyor.
A veure,
de voluntaris
n'hi ha hagut sempre.
El que passa
que no s'ha posat
de relleu
aquest concepte.
Aleshores,
aquesta argumentació
que estan fent,
clar,
em serveix,
doncs,
per explicar
això que dèiem,
l'espectacle inaugural
de Terrona 2016,
que hi van participar
moltíssima gent.
2012.
Ai, perdó,
2012.
Ja no sé en quin any.
Devia estar pensant
en el 2016
més a saber per què.
Estava pensant
en aquestes 300
o 400 persones,
totes les entitats
que hi participen,
o un altre exemple
que hem tingut
fa pocs dies,
que també,
amb un 85%
menys de pressupost
de l'Ajuntament,
el Carnaval
gairebé es va fer
amb les comparses.
Doncs,
què m'estàs dient?
Llavors,
si amb un 85%
menys s'ha fet,
vol dir que gastàvem
un 85% alegrement.
La reflexió és aquesta.
que hem fet
durant aquests
10 o 15 últims anys,
no?
Quants anys.
Clar,
mira,
mentre es va rejant
de cosa,
ningú d'allò,
però, esclar,
arriba un moment
que això no s'aguanta.
No s'aguanta.
I llavors,
clar,
aquí hi ha,
vull dir,
la gent de Carnaval
s'ha organitzat
i hem fet tot.
Doncs,
igual que s'han organitzat
els Carnavals,
es pot organitzar
altres coses.
Evidentment,
suposo que les colles
o la gent
que hi participa
molt més activament,
bueno,
doncs,
s'ha hagut d'espavilar,
buscant els seus recursos
i treballant
moltes més hores
de les que hi treballava,
perquè, bueno,
i què?
I aquest és el nou xip
que segurament hem de...
Ah, jo crec que sí.
Allò que dèiem
de la crisi,
no?, al principi.
Hauríem de tornar
a refutar
aquell famós eslògan
del maig del 68,
no de l'imaginació
del poder,
sinó l'imaginació
contra la crisi.
Sí, sí, sí.
O som imaginatius,
som compromesos
i, a més a més,
hi fem una aportació personal
per solventar aquest problema.
Si volem que ens ho arreglin
sense que nosaltres
canviem res,
això és com els funcionaris, eh?
Els funcionaris
també pateixen la crisi.
I aquell qui diu
no, és que jo com a funcionari
soc intocable,
ho té molt mal entès, eh?
Però és que jo crec
que la gent ho entén, eh?
Vull dir, jo,
les poques experiències
que ara tu has anomenat abans,
quan tu expliques això,
la gent,
escolta, és que volem fer això,
però mira,
s'ha de fer d'aquesta altra manera,
perquè si no, no es pot fer.
Tothom ho ha entès
i tothom hi ha col·laborat.
Vull dir, que tampoc
la gent no som tan estrany, eh?
Sí, el ciutadà en general
l'ha assumit la situació,
la complicada situació crònica.
Mira, abans era així,
però ara això així no es pot fer.
S'ha de fer d'aquesta altra manera.
Què vols fer?
Sí, perquè t'interessa fer això,
doncs endavant.
Que has de pagar uns diners
per fer no sé què,
doncs si pots els pagues
i si no ho fas amb feina, etcètera.
Vull dir, les entitats,
que n'hi ha moltes
que no hem tingut mai subvenció,
també,
que clar,
no totes han estat subvencionades,
hem tirat endavant, eh?
Vull dir,
aleshores, clar,
hem tirat endavant,
endavant què?
Doncs amb molta feina,
amb moltes hores
i trencant-se les banyes
amb fórmules i amb històries.
I sortosament,
ara parlo de Tarragona Ciutat,
n'hi ha moltes entitats
que treballen i fan coses.
Doncs, bueno,
doncs, escolta,
aquesta gent ja hi ha estat disposada.
I després, un pas més.
Per solventar aquest problema,
no és tot tan senzill de dir
per equilibrar el dèficit
que tinc de pressupost,
augmentaré els impostos.
Ah, no?
Clar, això és molt fàcil.
Les entitats,
les institucions privades,
això no ho poden fer,
ni se'ls hi ha acudit,
perquè la feina que tenen
és a mantenir els socis
amb les quotes que tenen,
que ja són mínimes.
Per tant, dir que una institució pública
o de l'Estat o municipal
diu, no, no, no,
doncs augmentarem els IBI's,
augmentarem els impostos
del que sigui, X.
Clar, això és una solució molt fàcil.
Escolti,
faci un joc d'imaginació
i intenti retallar
sense haver de sobrecarregar el ciutadà.
Clar, si una entitat augmenta les quotes,
automàticament deixarà de tenir més socis.
Mets socis, clar.
I en una situació com aquesta.
Ah, no és aquesta la solució.
Clar, aleshores, clar,
parlàvem del paper d'això,
de les entitats,
de les comparses en el cas del Carnaval
i d'aquesta xarxa ciutadana
que treballa i que fa cultura també.
Clar, després ens trobem
amb situacions com la del concurs
de focs artificials
on, clar, és un tipus d'espectacle, no?
I aquí hi ha una altra història.
Aquí sí que és molt difícil,
ja que la ciutadà pugui anar
a encendre allà el foc.
No pot participar.
Per tant, entenen que s'hagi eliminat?
Jo ho entenc,
em sap molt de greu.
o es podien haver buscat
fórmules més barates.
Clar, això ja és una decisió.
O a les zones descafeïnes,
allò, dilueixes el...
Clar, era molt bonic
tenir tota la setmana de focs
i unes festades
que s'organitzaven a la platja
i no sé què, però...
Però tot era molt bonic
des del balcó.
Sí, esclar.
Però realment
l'organització de la metja
i la pòlvora
era una altra història.
Clar, clar.
Una altra història,
de diners també,
del cos.
No, deu ser caríssim.
150.000, 160.000 euros.
Un castell de focs
val un dineral.
Ho trobes justificat,
Francesc, doncs,
que coses com aquesta...
Jo no trobo ni justificat
ni injustificat.
Si es podia fer,
perquè hi havia espònsor,
es va fer.
Quan no cal
i no es pot,
doncs s'haurà de buscar
i reinventar una altra solució.
Doncs s'ha de buscar una altra cosa.
Doncs la primera setmana de juliol
ens hem de inventar una altra cosa.
És a dir,
per superar l'eclisi
s'ha de ser flexible,
perquè si no ets flexible
el tsunami et passa per damunt
i llavors haurem de tornar a inventar
i tornar a cantar la cançó del Dylan.
Clar,
el Bob Dylan els temps estan canviant
i fa anys que canvien.
El que passa és que no ens en volíem adonar
que canvien.
Encara canvien més.
Clar.
Sí.
Fins a quin punt?
No ho sé,
però a veure,
jo crec que ara
en aquest període de temps tan curt
hem tingut molts canvis.
jo crec que la...
Jo hi ha una part de la societat
crec que ha assumit aquests canvis,
però n'hi ha uns altres
que encara no ho sé.
Encara tinc els meus dubtes.
Jo penso que aquesta altra part
també ho ha d'entendre, això.
En matèria cultural
els sembla bé
que s'hagin marcat
una sèrie de prioritats
i que s'hagi dit,
escolteu,
Tarracó Viva,
concurs a castells
i les festes,
d'alguna manera,
allò,
els quatre pilars.
Però matisem,
per exemple,
esclar,
no tot és suprimir...
És a dir,
per què suprimim això?
Perquè és cultura?
Perquè és la part més fàcil?
Perquè és la que costa menys?
Perquè és la que té menys
implicacions socials?
A veure,
el risc de les administracions
i per què no suprimim altres coses?
I no només cultura.
Clar.
Evidentment.
És que hi pot haver
altres retallades necessàries
o útils.
Per exemple,
entre els jocs artificials
o Tarracó Viva,
veig molt més fàcil
d'admetre un joc artificial
que és la pirotècnica
i un cop se crema
i ja no hi ha res,
que Tarracó Viva
és una organització
de teixit organitzatiu
que fins i tot
ciutats com Roma
han vingut a veure
què fem,
com ho fem
i per què funciona tan bé aquí
quan no és la capital de l'imperi.
Per entendre's.
A veure,
que tot és millorable
i subsanable,
naturalment,
però no podem
fer anar les tisores
a la primera cosa
que ens passi.
Escolti,
potser és interessant
que hi hagi
una aportació
de solidaritat
d'altres recursos
via
doncs
dietes
o via
comissions
del que sigui.
No,
per Tarracó Viva,
per exemple,
hi ha moltes entitats
de la ciutat implicades,
per tant,
a part que els tinguis diners,
dona vida
a molta gent.
I diuen que
els que manen
diuen que genera
un retorn econòmic.
Aquesta expressió
vol dir que,
clar,
ve gent de fora,
hi ha un moviment econòmic.
També diran
que amb els castells de focs
també venia.
També és veritat,
sí.
El que passa és que
és veritat.
Però segurament
no tant com...
És aquells dies
i punta.
En canvi,
Tarracó Viva,
sí que és el maig,
però la gent hi treballa
durant molts mesos
per fer això.
Però era més passiu
els jocs forals.
Sí.
Els jocs forals.
Els focs artificials,
sí, home,
no deixa de ser
un espectacle d'aquells
que vas,
el veus
i ja està.
No, no,
i la solidaritat
de platja
es va adonar.
Què vols dir?
Clar, home,
hi havia un ambient
tassol a la platja,
amb sopars,
amb cadires,
amb...
I s'ha de donar...
No, i quan s'ha de triar
sempre és complicat, eh?
Posa un número un,
un número dos.
I de totes manes,
clar, de retallar,
clar,
que ho digui Francesc Roig,
que és el director de Càritas,
una persona molt implicada
en qüestions socials,
clar,
és a dir,
moltes vegades
es pot argumentar
que, clar,
retallem de cultura
perquè abans que retallar
de serveis socials bàsics,
retallem de cultura.
El que passa és que, clar...
Sí, però...
Tu creus, Francesc,
que hi hauria altres...
Però no ho deia
pels serveis socials, jo,
que per mi és un dels pilars
que s'haurien d'incrementar
en pressupost.
Ja ho sé, ja ho sé.
I no reduir,
o congelar.
Si no,
ho dic amb altres fatuïtats
de l'administració.
Coses molt superflues
que no s'acaben d'atacar.
Si el Carnaval,
poso un exemple,
s'ha pogut fer
amb unes garanties
de qualitat òptima,
no diré com els d'abans,
perquè, bueno,
si no s'ha fet la crema,
s'ha fet servir la imaginació,
doncs el mateix pot passar
amb altres coses.
És simplement fer l'esforç
de voler-te adaptar
i tornar enrere.
Clar, sí.
Tornar enrere amb plantejaments.
Si la primera setmana de juliol
teníem unes festes,
doncs ens hem d'inventar
una altra cosa
que sigui més barata.
I està,
que participi la gent.
Igual, d'efectiu, pot ser.
En qualsevol cas,
les notícies, en fi,
l'economia continua marcant
tota l'actualitat.
Avui surten les noves aves de l'atur
o ha tornat a augmentar l'atur
durant el passat mes de febrer.
La situació que, de cop,
en fi,
de la general,
de moltes famílies,
de moltes persones,
es va deteriorant.
Persones com el Francesc,
això que amb el Càritas
ho viuen
de ben a prop.
Veieu això,
que el dia a dia,
la vida quotidiana,
més enllà de les macroxifres econòmiques
i d'aquest deficit
que les institucions europees
ens marquen,
que hem d'acabar el 2012
de determinada manera.
En el dia a dia,
això,
Francesc,
es reflecteix que cada cop
és més complicat
i més difícil d'assumir?
Home,
complicat ho ha estat sempre,
perquè cobrir les necessitats bàsiques
de les persones
que no les tenen
ha existit
i ara sembla
que descobrim la sopa d'all.
Vull dir,
ara hem aflorat
amb la crisi
allò que realment
teníem sota l'estora.
Voluntàriament, eh?
Perquè tots ho sabíem,
que hi havia unes necessitats socials
que no es cobrien prou bé
i algú dirà,
no, no,
ja hi havia estructura organitzativa,
sí,
però l'estructura organitzativa
per la qual es pagava aquest dineral
donava resposta eficaç
a tot,
a tota la demanda?
En alguns casos sí,
però en altres potser no.
Per tant,
la realitat
de les necessitats socials
ja hi eren.
El que passa
és que vivíem
amb la bombolla,
dins de la bombolla.
I per tant
no ens adonàvem
la immensa majoria.
volíem adonar
de la realitat
del dèficit
que hi havia
i dèiem
aquí dies passa
anys empeny.
No parles ja ho.
I tira, tira, tira.
Ja l'any que ve
serà un altre any.
Ara brindem
i després ja ho celebrarem.
Bé,
és que,
a veure,
aquest allò,
aquest concepte
de mirar cap a un altre costat
i no enfocar la realitat
que tens al replà
de casa teva,
és que...
Home,
potser ara sí que
la duresa
de l'impacte de la crisi
ens ha donat,
ens ha permès a molts
adonar-nos-en
d'aquesta realitat
que la tenim
al costat de casa
i que no està lluny
sinó que està al costat.
Les dades,
per exemple,
de l'atur
són un augment
al conjunt d'Espanya
del 2,44%,
més de 112.000 persones
aturades noves
el passat mes de febrer
a les llistes
de l'Institut d'Ocupació.
Dels països europeus
em sembla
que som el país
que marca el rànquing, eh?
Sí, em sembla que sí.
D'aquí ve
que Noruega i Suècia
s'han posicionat
i han dit
no hem de plantejar
més...
És a dir,
una excepcionalitat
en les mesures
de retall
en veu
perquè, esclar,
i l'altra solució
és dir
si no ens deixen
que el dèficit
el puguem assumir
ens convertirem
en grecs.
Perquè, clar,
ja sé que vostès
no són economistes,
ni habitualment
els contartulis,
però, clar,
amb aquestes mesures
que ens anuncien
cada dia
de més austeritat,
més austeritat,
més retallades
per complir
amb aquest objectiu
del dèficit
i tenint en compte
les dades
que acaben de sortir,
clar,
tenen la sensació
que això
és un bucle,
no?,
o una mena de bola
que es va fent
cada cop més gran
i que serà impossible
sortir-nos-en?
Bé,
jo no hi entenc,
però ho trobo molt complicat
que amb els números
que...
ja heu dit al començament,
que amb els números
que van donar
que en un any
tot això es posi a zero,
que es tracta d'això,
no?
Bueno,
el 4,4% seria per això.
el zero està marcat al quadre,
no?
Doncs aquí,
jo em sembla
que és molt complicat,
vull dir,
no sé,
no sé si al final
serem gràcies,
jo no espero que no,
m'agradaria que no,
però...
A veure,
un senyor que fa una vaga de fam,
quan la deixa de fer,
hi ha tot un procés
fins a estabilitzar
la seva normalitat.
I s'has posat la metàfora
que el país
s'està fent ara
amb una mena de...
No,
bueno,
està en situacions quàlides.
Sí,
per això,
per això.
Per tant,
no li pots dir,
no, no,
ara,
l'endemà mateix
ja et fotem un plat
de canelons
i després un pollastre rostit.
No,
és que te'l carregues
el primer dia
que ella es recupera.
Per tant,
aquest procés
és a l'inversa.
No podem entrar
en aquesta història
de dir,
de cop i volta,
passem del 10 al 4.
Com se fa això?
A veure,
si vostès,
que tenen la capacitat
per poder-ho fer
o haver previst
de fer-ho,
parlo dels
que han tingut responsabilitat
i tenen responsabilitat política,
al ciutadà,
no li pots exigir
com si fossin
uns cavalls de tir
que arrosseguin el carro
sense menjar,
eh?
Sí,
perquè,
a més,
aquesta setmana
ho comentaven les tertúlies,
alguns convidats deien,
jo crec que el ciutadà
ja ho ha assumit
i abans ho comentàvem
en altres aspectes.
El ciutadà en general
ha assumit
que estem en una situació
difícil i complicada
i està disposat
a fer sacrificis
com ja s'estan fent,
però, clar,
tot té un límit
i, clar,
aquests sacrificis
i aquestes retallades,
en fi,
no poden anar
molt més enllà
del que hi ha...
Sí,
jo crec que molt més
del que allà on estem,
no sé,
vull dir,
no sé d'on més s'ha de retallar.
Perquè més atur
vol dir també
menys consum.
Recordem que aquests dies
també ho estem comentant
allò de les nòmines,
no?
Clar,
l'IRPF puja.
Els milions de persones
que reben una nòmina
cada mes
i que han vist
que també
l'IRPF ha augmentat,
la retenció ha augmentat,
això vol dir
menys diners
a la butxaca,
menys diners per gastar
i per activar coses.
Menys consum,
menys ganes de consumir,
més sensació de por,
no?
Si la gent
a la seva nòmina
li va minvant,
tens menys diners
a la butxaca,
per tant,
podràs gastar-los menys
i per tant,
no podrien anar a sopar
o no podrien anar a...
Però es planteja
una paradoxa,
també,
i la poso
en una comparació
que cada dia
la podem observar.
A veure,
amb la crisi
seria lògic
de pensar
que
tothom
hauria de rebaixar
l'administració
amb els impostos,
els que fan les factures
també.
Tu vas a prendre
un cafè
en llet
i està
a un 40
o un 30.
I jo no veig
que hi hagi diferència
entre abans
de la crisi
i ara.
No, no,
el preus el mateix.
Dius,
escolti,
a mi m'han rebaixat
i el cafè en llet
poso, eh?
Sí, sí, sí.
No, no,
és un exemple
pràtex.
Doncs,
potser que ens adequem
una mica tots, eh?
Des de qui demana
l'impost
perquè pagui
a l'altre
que per recaptar...
Tota la cadena.
És tota la cadena
que s'ha de rebaixar.
No podem baixar
només en un extrem
perquè, és clar,
el fil i la corda
es trenca.
Senyor Roig,
senyor Avalls,
senyor Loaf,
gràcies per venir.
Avui hem tingut un duet.
Ens ha faltat
el Joan Menchon,
l'arqueòleg municipal
que l'havíem convidat.
Tot el que ens hauria explicat
el Joan Menchon
està sota terra.
Amb aquest punt d'humor
que ja ens fa falta
acabar amb aquesta tertúlia
que, com sempre,
des de fa setmanes i mesos,
s'ha girat
per un motiu,
per un altre,
al voltant de l'economia.
Tot té a veure
amb l'economia
i amb la falta
de diners en general.
Amb el Francesc Roig,
amb la Teresa Valls
hem convertit
aquesta estona tertúlia
avui divendres.
Que vagi molt bé
el cap de setmana
i fins la propera.
Adéu-sia, bon dia.
Adéu-sia, bon dia.