Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
hope!
Fins demà!
Family!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Veues!
Fins demà!
senden!
Fins demà!
amb una emoció extrema, penso i intueixo
que el 3D d'aquesta pel·lícula ha de ser igualment excitant.
I a més crec que és la primera 3D del Martínez Corsese.
Sí, a veure, Martínez Corsese té una cosa molt bona,
que és un enamorat del cinema,
i que és una persona que sempre que fa una pel·lícula
és capaç de contagiar l'espectador d'aquest amor.
És una persona que a més treballa en el que és la restauració de pel·lícules,
que ha treballat, ell està preservant tot el patrimoni
del cinema americà e italià en cel·luloide,
i parlava precisament en una entrevista,
no sé si a l'Avantguarda, un diari d'aquestos,
comentava precisament que la base del seu treball
té molt a veure amb intentar preservar per les futures generacions
el que és l'emoció primigenia del cinema.
Llavors, això entronca amb el que estaves dient tu,
perquè realment la capacitat que té Martín
de parlar-nos del cinema,
tant si fa un documental que té un parell
que la podríem recomanar,
que ara tothom correix a comprar un DVD,
de dos DVDs que té el Martínez Corsese
parlant del cinema americà
i parlant del cinema neorealista italià,
perquè és una persona que et contagia.
I ell col·lecciona precisament tot el que té...
gira al voltant del 3D.
Fins i tot el director James Cameron
li va regalar una revista tridimensional.
O sigui, té fotogrames en 3D,
té les ulleres originals
de quan es va projectar aquella pel·lícula pionera
que era Los Crímenes del Museu de Cera.
O sigui, és una persona que li interessa el mitjà,
que reflexiona molt sobre ell
i aquesta, per mi, és la base
per poder fer un espectacle en 3D en condicions.
Llavors, tenim una pel·lícula clarament sensacional.
Aquí ho dic i ho recomano.
És la pel·lícula de la setmana, però amb majúscules.
Amb majúscules, eh?
Té 11 nominacions.
Creus que se n'emportarà unes quantes?
Bueno, a veure...
No sé exactament quines,
però vaja, que en té unes quantes, eh, de nominacions.
Sí, jo encara, en aquest aspecte,
te diré que encara no he fet els deures.
Això també de les coses que no estic deixant,
com a les Goya que em parlaven.
O sigui, ja no m'obsessiono tant
com a una determinada època de la meva vida
per allò que era la premiologia, no?
Però el que sí que tinc clar
és que és un digne competidor.
És probablement una de les pel·lícules
més extraordinàries,
però que té una dura peça al talar.
Si em preguntes a mi
quina prefereixo, si de Artis
o la pel·lícula de Scorsese,
jo ara mateix t'he dit directament la d'Scorsese.
Tot i que de Artis considero que és una gran pel·lícula
que em va entusiasmar,
que vaig disfrutar moltíssim de la seva màgia
i del seu sentit del ritme,
i sobretot perquè és una pel·lícula francesa i europea
que està competint en els Oscars,
això té un punt.
Però més enllà d'aquestes emocions reals
i del valor que té la pel·lícula en si,
jo crec que en Martin Scorsese
ha demostrat que està molt per damunt.
O sigui, des del punt de vista del guió,
des del punt de vista dels efectes.
No, millor dit,
és una pel·lícula que tu entres en el cinema
i t'oblides si estàs veient una pel·lícula.
Entres directament a la història
i te deixes arrossegar.
Jo la recomano perquè és grans, petits, adults,
per tota la família
i per tots els amants cinèfils,
o sigui, per qualsevol públic,
perquè objectivament
és una pel·lícula emocionant
i no és transgressora,
però sí que aprofita
la tecnologia actual
per donar credibilitat,
sobretot donar credibilitat al 3D
com a eina dramàtica i cinematogràfica.
I que explica, com dèiem,
la història d'un nen orfe
que viu en una estació de tren de París
de principis del segle XX
i de com intenta resoldre un misteri.
Així sona la invenció d'Hugo,
aquesta pel·lícula de Martin Scorsese.
Així sona.
Caballeros,
és per a mi un enorme placer
presentarles a una mujer
que sin duda
no necessita ninguna presentació.
Una grandísima actriz
en su primer viaje a Londres.
Marilyn,
¿es verdad que para dormir
solo se pone un perfume?
Cariño,
como estoy en Inglaterra,
digamos que solo me pongo
la banda inglesa.
Me muero por verla.
Esta historia describe un milagro.
¿Señorita Monroe?
Marilyn aún no está lista.
Disculpa esta cara horrible.
Unos días de mi vida
cuando un sueño se hizo realidad.
¿Tienes miedo de mí, Colin?
No.
Bien.
¿Por qué me gustas?
Colin, ¿va todo bien?
La señorita Marilyn
necesitaba que la ayudara
con unos papeles.
¿Qué hace Marilyn
con mi tercer ayudante?
¡Sorpresa!
¡Vuelve aquí, Colin!
Creo que tengo algo en el ojo.
Ya no veo nada.
Procura no involucrarte
demasiado, hijo.
Marilyn Monroe
encaprichada de ti.
Vamos.
Es una rompecorazones
y romperá el tuyo.
Yo que tú
no me tragaría
el número de la niñita perdida.
La señorita Marilyn
sabe perfectamente
lo que hace.
Lo único que la gente
ve es a Marilyn Monroe.
¿Cómo será
ser la mujer más famosa del mundo?
¿Puedes renunciar?
Olvida Marilyn Monroe.
Olvida Hollywood.
Déjalo todo.
Qué dulce es la desesperación
del primer amor, Colin.
Suposo que ya os anheu adonat.
No és la invención de Hugo.
Això que sonaba
és mi semana con Marilyn.
A vegades
bé, ens confonem.
No passa res.
De fet,
és una de les estrenes
de la setmana.
No ho hem posat així
perquè sí.
aquesta mi-setmana
con Marilyn Monroe.
Marilyn Monroe
ja coneixeu tothom
i parla d'una setmana
amb aquesta famosa actriu.
Bé, a veure,
jo d'aquesta pel·lícula,
així com de la de Hugo
no puc parlar-ne,
però puc parlar
de Marilyn Monroe
que és un personatge,
és una icona del cinema
i que va donar-li
un valor extrem
amb el paper
de la Star Systems
dins del cinema americà.
què passa amb aquesta pel·lícula?
doncs, bueno,
d'entrada,
tinc molt d'interès,
o sigui,
des d'un punt de vista
ja purament cinèfil.
O sigui,
jo penso que és molt complicat
encarnar la Marilyn Monroe
i tot que he vist el tràiler
que aquesta estrependa actriu
que és la Michelle Williams,
que fa molt bé
i que té una caracterització
extraordinària.
Que vaja,
que penso que han fet
un bon càsting
i han trobat la persona
idònia per interpretar-la
Marilyn Monroe
i després tenim
el Kenneth Branagh
interpretant
el paper
de Laurence Olivier.
Doncs, bueno,
tenim una pel·lícula interessant.
Què podem destacar més
d'aquesta pel·lícula?
Doncs jo crec que hi ha
poques coses més.
En el sentit
que és una pel·lícula
que té un nivell
dintre de la guerra
dels Òscars,
que és una pel·lícula
que potser
és
com a biopic
aquesta setmana
amb Marilyn,
parlant precisament
del rodatge
de la corista i jo,
una de les pel·lícules
curioses de la Marilyn Monroe,
no tant per la seva qualitat
sinó per el duel d'egos
que van protagonitzar
tots els dos actors,
doncs és a la banda
d'un producte
francament interessant
però sobretot
pels cinèfils.
Pels cinèfils, eh?
Per les persones
que coneixen aquesta història.
De fet,
la Michelle Williams
està nominada a l'Òscar
pel seu treball
com a actriu principal
i el Kenneth Branagh
com a actor secundari.
Per tant,
també és una de les
que entra a la cursa dels Òscars
d'aquest cap de setmana.
I una pel·lícula
també molt interessant,
David,
de fet,
ara en parlàvem,
va ser triomfadora
també als Goya
el passat cap de setmana
amb dos
amb dos Goyes,
que és Arrugues.
Doncs sí,
a veure,
jo volia parlar
especialment
d'aquesta pel·lícula
per dos motius.
Una perquè
hi ha una...
A veure,
a mi me fa gràcia
que una pel·lícula
d'animació
hagi pogut
treure un Òscar
al senyor Almodóvar
amb el temà...
Un Goya,
un Goya,
un Goya
amb el millor guió adaptat,
està adaptat d'un còmic,
d'un còmic estupendo
del Daniel Torres
i que recomanava,
molt recomanava-la,
però l'animació
ha aconseguit
una cosa
que és ben complicada
que es du més lluny
que el propi còmic
una història
que parla
de la bellesa,
dels avis,
de com queden
arranconats
per aquesta societat
i capaç
d'estrebre
molta humanitat
de lo que són
pincellades
i un dibuix
absolutament viu
de còmic autèntic,
o sigui,
una mica com el de Chico i Rita
que curiosament
és la que li va robar
en aquest cas sí
el protagonisme
als Òscars
i que des d'aquí
la desitjo
moltíssima sort
perquè s'ho mereix
perquè és una gran pel·lícula
però ja està,
ja va estar.
Ara participaven els Goya,
ja va estar l'any passat
i ara participaven els Goya
i jo crec que
estem davant
d'una pel·lícula
que aunque
només la fan
en un horari de tarda
la he de recomanar.
O sigui,
Arrugues
és d'aquelles pel·lícules
que justifiquen
pagar una entrada,
veure una pel·lícula
diferent
i que està una mica
en la línia
del que parlaven
de l'escorsese.
O sigui,
un cinema
que té valor
per ser mateix
i que va més enllà
de la pel·lícula
per passar l'estona
no parlarem del motorista fantasma
que també l'estan fent
però normalment
són pel·lícules
que les veus
fan molt de soroll
però el soroll
és un soroll
que no va enlloc.
O sigui,
que tu surts del cinema
com si haguessis muntat
en el Dragon Can
baixes,
tu disfrutes,
llances la teva adrenalina.
Molta promoció mediàtica
que pots anar al fons.
Però que no t'aporten,
o sigui,
realment no t'aporten res
i aquesta potser
és la reflexió.
O sigui,
quin és el valor
d'Arrugues?
Però és una pel·lícula
que revoluciona
i et fa reflexionar.
jo des d'aquí felicitats
perquè em va fer
molta il·lu,
o sigui,
molta il·lusió
que aquesta pel·lícula
aconseguís un premi
merescutíssim.
Sobretot
la del guió
em va sorprendre
i és la primera vegada
que una pel·lícula
d'animació
s'endú un premi important
d'aquesta mena
i que, bueno,
que l'estan fent,
la fan en un horari,
ja t'ho dic,
de 4 de la tarda
i punt,
però, bueno,
que ahí està
i jo aprofitaria
perquè després
te prens un cafetonet
on sigui,
a les Gavarres,
per exemple,
i vas a veure
la pel·lícula
i perfecte,
arrugues.
I surts molt content.
Sí,
és d'aquelles
que val la pena a veure.
Com hem parlat dels Oscars
perquè, home,
no hi ha altre remei,
podríem dir.
Tenim aquest cap de setmana
els Oscars,
diumenge,
amb diverses nominacions,
ja ho sabem,
com sempre,
millor pel·lícula,
millor director,
millor actor,
millor actriu,
millor pel·lícula d'animació,
entre d'altres,
aquestes farien
potser una mica
les principals nominacions
pels Oscars
d'aquest any 2012.
entre millors pel·lícules
hi ha The Artist,
Los Descendientes,
tenim Tan Fuerte,
Tan Cerca,
protagonitzada pel Tom Hanks,
Midnight in Paris,
La Invención de Hugo,
com deia Marell,
Martínez Corsese,
Criades i Senyores,
Moni Ball,
que d'aquesta també
en vam parlar,
El Árbol de la Vida,
Cavallo de Batalla,
de Steven Spielberg,
aquestes són
unes nominacions.
Deies que, vaja,
no sabies
si La Invención de Hugo,
si d'Artist o Moni Ball,
també et va agradar.
A veure,
Moni Ball m'ho va agradar molt,
jo penso que Moni Ball
es mereix i probablement
es durà algun dels Oscars
amb els que està nominada.
Què passa?
Que si ja parlem
de la gran pel·lícula,
a veure,
la gran pel·lícula
jo crec que l'acabo de desvelar,
o sigui,
sota el meu parer és aquesta.
Ara,
penso que les he vist
pràcticament totes.
El que passa,
ara les tindria que repassar,
però bàsicament aquest any
sí que he pogut fer els deures
i estan gairebé totes vistes.
Què passa?
Quin s'ha durat l'Òscar?
Home,
si volem fer una miqueta
de filar prim,
The Artist té tots els números.
The Artist ha impactat moltíssim.
The Artist és una pel·lícula
que és de les pel·lícules franceses
que els americans
no faran el remake.
El cinema francès
bàsicament serveix
pel cinema americà
per fer el remake
de les seves pel·lícules.
En aquest cas no,
perquè és una pel·lícula
que ha entrat
per la porta grossa.
Aquí podríem dir
que el debat interessant
està en els actors.
Què s'endurà?
Jo tinc el cor barallat
una miqueta entre el protagonista
precisament de The Artist
o precisament
el protagonista
de Descens.
Bé,
no ho sé.
La veritat és que
normalment
quan...
Guanya millor pel·lícula?
Guanya millor actor o no?
Això va més lligat
amb el tema del director.
Més amb el director va lligat.
Més amb el tema del director.
Normalment
no es contradiuen.
Perquè és contradictori
que la millor pel·lícula
i el director
siguin un altre.
Això a vegades
fan que embalatges curiosos
però la indústria
ja ho té, això.
Llavors,
el Josh Clooney
per mi
té els seus números
amb un...
Amb els descendientes, eh?
Exacte.
Amb un...
Diguem-ne
un 45-50%
amb l'actor francès.
Aquest serà molt disputat.
D'altres estan més cantant.
Jo penso, per exemple,
que la Margaret Thatcher
està claríssim
que la interpretació
de...
La Mary Beth Strip, eh?
La dama de hierro.
És indiscutible.
Després podem qüestionar
maquillatges i històries
però, bueno,
en aquest cas estava molt bé.
S'ho portarà
i, bueno,
la veritat és que
la gran enganyadora
té molts números
que sigui
precisament la d'Artis.
Home,
d'Artis,
ara ho miràvem,
té 10 nominacions.
Té la nominació,
com dèiem,
millor pel·lícula,
millor director,
millor actor,
millor actiu de repartiment,
millor direcció artística,
fotografia,
vestuari,
muntatge,
banda sonora
i guió original.
Vaja,
que ho té pràcticament tot, eh?
Sí,
però, per exemple,
mira,
el Cavall de Batalla de l'Espir
també té una borrada, no?
Sí, en té...
6, mira.
Mira, 6,
vale.
Normalment l'Espir
és un dels claparadors.
Sí.
L'Espir aquest any
no es posarà gaire trist
perquè jo penso
que aquí a l'Escorcese
donarà una mica la campanada.
Donarà la campanada, eh?
Perquè a nivell tècnic,
o sigui,
després de veure la pel·lícula
de Cavall de Batalla,
que està molt bé
i és molt recomanable
i van parlar
suficientment bé
per invitar el públic
a disfrutar-la,
però és que la menció d'Hugo
és, en aquest cas,
és una carigrafia
quan són?
La nit del diumenge, no?
La nit de diumenge.
Tots els que passes venir...
Jo les passava
totes les nits.
Aquest any ho faré.
Aquest any ho faré
perquè em fa il·lusió.
Jo crec que he descansat
3 o 4 anys.
I ara hi tornes.
I ara hi tornaré.
Però no,
prometo no enganxar-me.
Ho faré de forma responsable.
Si em fa molta mandra...
A dormir.
A dormir.
Segons com sigui l'espectacle,
doncs ho agrairé.
Perquè aquí també estaria el gran debat.
Goyes, Oscars,
qui ho fa millor?
Jo, bueno,
els americans són els mestres.
I aquest any,
doncs, bueno,
tenim...
Què et va semblar, Goyes?
A mi em van avorrir molt.
Sí?
O sigui,
jo soc de les persones
que esperava...
A veure,
esperava molt,
per exemple,
de l'Eva H.
De l'Eva H.
I jo penso que es va quedar
una mica curtet.
No va ser com els Gaudí,
que directament
em va enclapar.
Vull dir que sí.
O sigui,
em va enclapar molt.
Però l'Eva H no va brillar
com jo esperava que brillés.
El que va brillar molt
i ho va fer molt bé.
i tothom ho coincideix,
el Santiago Segura.
Home.
Que va estar esplèndid
i que jo no sé
si aquest cameo
servirà perquè l'any vinent
s'ho repensin
i el conviden a en Beifeu.
Jo no se'n sentia...
Perquè no tenia cap nominació.
No, no, no.
Cap ni una.
Al contrari,
anava per lliure
i ho va fer molt bé.
I de totes maneres,
penso que
ell serà molt assenyat
i es pensarà molt
deixar-se seduir
per presentar
una gala maleïda
per definició
com és la gala de l'Esgolla.
És que
és un gran marrón
presentar
un espectacle com aquest.
Però sobretot
pels guionistes
descriure'ls.
Sí.
Perquè no et pots passar
de graciós,
perquè després no riuen,
no et pots passar
de sèrio.
Vaja,
que és complicat
trobar l'equilibri,
no imagino?
I en aquest país
que estem vivint
doncs, bueno,
fa falta un bon guionista
que ho remeni tot
i li doni la volta
damunt avall.
Perquè a més són molt...
O sigui,
lo políticament incorrect
està mal vist
i les sensibilitats
o sigui,
trasporen de seguida
i això és una cosa
que és bastant irritant
perquè penso
que tots som adults
i a vegades
doncs, bueno,
quina llàstima
que l'humor
amb tot el seu pes
doncs no hi sigui,
que no estiguin
els Monty Python.
O sigui,
tant que ens hem regut
els Monty Python,
els Luthiers i tal,
i ara sembla
com una inversió.
I és una de les coses
que aquests dies
em preocupa,
que veig que
se'n tornem
molt, molt seriosos
i de massa transcendents
en coses que realment
en un moment de crisi
és quan l'humor
bèstia salvatge
té que aflorar.
I de pel·lícules
no sé si va sortir content
amb els premis,
directors,
actrius, actors...
A veure,
tinc molt clar
que No Hora Paz
per a los Malvados
va ser la gran triomfadora.
L'Ulbizu s'ho mereixia,
José Coronado
s'ho mereixia,
això ho tinc claríssim,
o sigui,
en aquesta banda
aquí com a Illo també,
el premi al Barco Pirata
i des d'aquí saludem
el Daniel Villanueva,
el Tarragoní.
Exacte,
que va estar de coproductor
fantàstic,
o sigui,
a més que l'havia pogut veure
aquest curmetràgi
que està francament bé.
Com l'Alberto San Juan,
no?
L'Alberto San Juan,
molt entranyable.
Ara bé,
la gran crítica
i si m'ho permets
t'ho diré.
Mira,
tenim dos minuts
per fer la crítica.
Doncs ho diré
molt clarament.
Tenim un gran problema,
un greu problema
amb el tema dels guions.
Ho puc dir?
Guions de pel·lícules,
vols dir?
Inclús les pel·lícules guanyadores
i les que tenen el premi,
deixaria de banda
arrugues perquè està molt bé.
Amb aquesta no tinc res a dir.
La majoria de pel·lícules
tenen uns problemes de guion
molt,
molt seriosos.
O sigui,
ho té la pel·lícula
Eva de Quique Maillot,
ho té la pel·lícula
d'Ona hora per parlar
dels malvados.
Des del punt de vista
de la història,
doncs tenim uns forats
i tenim unes debilitats
d'estructura
molt potents,
que a més són evidents.
El que passa és que
sabem salvar els mobles
molt dignament.
Tema de Black Horn.
Black Horn,
que era una pel·lícula
que jo tenia la por
de que no es portaria res,
se va a portar coses.
Era una pel·lícula
que estava molt bé,
el western aquest precisament.
Jo el que crec
és que realment
tornem una altra vegada
a la crisi dels guions.
Hem arribat a un punt
que no hi ha cap gran pel·lícula,
no he vist la pel·lícula meravellosa,
la pel·lícula rodona,
aquella pel·lícula
que és incontestable
i la veus
i això és una obra mestra
o s'apropa
perquè precisament
totes les històries
tenen debilitats
i aquesta és la gran llança
que jo penso
que aquí
el nostre cinema
que ja ha arribat
a una maduresa
molt raonable
des del punt de vista tècnic
i des del punt de vista
de la gran tropa
de professionals del cinema,
els guionistes
encara estan
un pèl per sota
dels americans,
dels anglosaxons,
per exemple.
I sobretot
des dels que es fan
les sèries de televisió
que jo me declaro
ara mateix
un devot
de les sèries
i que precisament
és el que m'està
anyunyant,
no la pirateria
ni res d'això,
de les sales cinematogràfiques.
Clar,
potser hi ha més bons guions
a les sèries, eh?
Indiscutible.
O sigui,
avui en dia
el gran cinema
moltes vegades
excepto en pel·lícules
com les de l'Escorcese
està lluny
de la sala gran
i està més
a la petita pantalla.
Molt bé,
escolta'm,
Déu-n'hi-do, eh?
Sí, sí.
Hem fet un bon repàs, eh?
Fins la setmana vinent,
així ja podem parlar
que ha passat els Òscars
i com sempre, David...
I bon cinema.
Bon cinema,
que vagi bé.
Adéu-siau.