Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
La República Argentina!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
fer un demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Looks demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Després de francets...
fins demà.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
retallades i més retallades, jo crec
que, en primer lloc, no està funcionant
i crec que és temps
per donar-hi un parell de toms
en aquesta situació i si hem
d'estimular l'economia i hem de
fer créixer els llocs de feina
i, sobretot, hem de fer que
la gent que treballa pel nostre país
sigui més productiva també,
potser el cop de pal
aquest que els estan donant no sigui l'opció
més aconsellable.
Joan Andreu. Bé, jo no sé exactament
què és la reivindicació que estan
fent, perquè sé que dient ahir...
Qüestions laborals, ells pateixen
una doble retallada del seu salari
a part que denuncien que són
pocs funcionaris per la població reclusa
que hi ha, en fi, als diferents
centres del país.
No, bé, ni en favor ni en contra, però malgrat
que tenen, que són dels funcionaris,
pel risc que tenen també, els sous
me sembla que també són força considerables,
malgrat també el risc que corren amb el treball que fan
que Déu ni Déu poguéssar posar
allí. El que passa és clar,
tenen dret a fer-ho i a reivindicar-ho.
El que em...
El que em...
El que em creixen aquestes coses és que
en serveis tan complicats com aquests
es facin...
o s'arribin a situacions d'aquesta.
Jo llegia, em semblava, i al diari, que hi havia
pràcticament un principi d'acord
entre l'administració, entre el govern
i els sindicats de les presons,
i que si han d'arribar a un acord amb aquestes coses
que han de fer ràpidament,
fer l'acord el més aviat possible, vull dir, perquè
si han d'esperar un mes, negociant, negociant, negociant,
i després arribem a un acord, hi ha situacions
o col·lectius que això pots fer-ho,
però hi ha col·lectius que, bueno,
la decisió ha de ser molt immediata
per poder-ho solucionar i no crear...
Bueno, perill, perquè, clar, els mateixos funcionaris
que estan dins de la presó en aquestes situacions,
clar, coronavirus, allò és un...
ves-ho, és una bomba que en qualsevol moment
pot anar explotant, més en aquestes presons nostres
que estan en condicions, bueno, relativament
amb moltes dificultats, moltes...
Saturades...
Molta gent, molts presos, molt conflictius...
Sí, sí, amb les condicions de vida...
Clar, vull dir que...
Que dius, bueno, que què pot passar?
Clar, és que pot passar quan som una cosa dins, dins...
I a fora es pot controlar, però, clar, dins es dispara
i els mateixos funcionaris que estan allà dins
són els que ho han d'esperar, els mateixos companys,
potser, d'aquests que ara estan tallant
i impedint els canvis de torn.
El canvi de torn, sí, sí, perquè la protesta ha començat
a quarts de set del matí, precisament,
per impedir el canvi de torn.
Agustí?
No, el que passa és que, seguint una mica,
la majoria desconeixem les condicions de vida
dintre d'una presó, no?
Vull dir que, evidentment, te les imagines,
però, clar, jo suposo que, bé, la protesta,
lògicament, són per conflictes
o per reivindicacions laborals
del propi sector funcionaris de presons,
però que també seria, a més a més, afegible
el dir que, a més a més, estan en unes condicions de treball
m'imagino que molt deficitàries per tot el que passa.
Jo crec, com s'ha dit, doncs, m'imagino que he justificat
perquè, si no, doncs, no sortirien a protestar al carrer,
el que passa és que penso que, lamentablement,
no es aconsegueixen les coses, jo crec que així, no?
És a dir, que jo soc més partidari del diàleg
i d'intentar, doncs, arribar a acords
amb taules de negociació que no amb protestes
que, bueno, evidentment són legítimes
i a vegades justificades
perquè no deixen de ser
una manera d'expressar el grau
de crispació que tots els sectors
estem patint, no?, degut a aquesta crisi.
Jo crec que, bueno, és evident
que tots estem patint d'una manera o altra
i tampoc podem estar tots tot el dia protestant
i expressant-nos, en fi, amb aquest tipus de manifestacions, no?
Llavors, esclar, jo crec que d'una manera o altra
hem de ser, no dic més tolerants,
això ara seria intentar apassiguar
alguna cosa que és quasi impossible,
però, bueno, hem de tots aportar
el que sigui o el que estigui al nostre abast
per intentar sortir l'abast possible d'aquesta situació.
Vaja, doncs jo penso que encara sortim poc al carrer
per tot el que està passant.
Sí, però i què guanyarem, Sandra?
O sigui, què es guanyarà?
És a dir, una cosa és que tu puguis manifestar-te
i fins i tot, doncs, expressar el teu malestar
d'alguna manera pública i notòria,
però el dia següent milloren les condicions?
Jo crec que no.
I si fas...
Ara l'Agustí i la Sandra
reflexen dues postures segurement molt interessants
en un context com aquest de crisi,
tan accentuada, tan perllongada en el temps.
una certa resignació, si em permet qualificar
la postura de l'Agustí
i una certa postura de rebel·lia
o de dir, a veure,
hi ha segurament alternatives
a la política que sembla
que s'està imposant a tot Europa.
És a dir, que només hi ha una sortida a la crisi
que és retallar, retallar, retallar.
Sandra, tu creus que...
No, no, és que...
Encara hi ha poca protesta.
Sembla mentida, no?
Amb la que està caient...
Per descomptat, encara hi ha poca protesta.
I, per exemple, la mare d'una amiga meva
va anar a urgències
perquè tenia un problema mèdic
i va estar no sé quantes hores
sense ser atesa
i quan va anar a preguntar
a una infermera què passa
ens han dit
és que ens han tancat
la segona planta de l'hospital
a Joan XXIII.
I el que hauríeu de fer tots
és no queixar-se a les infermeres
sinó anar i ficar una reclamació.
Perquè no pot ser que arribi
una persona a les 11 del matí
no sigui atesa fins a les 2 del migdia
i fins a les nit
no pugui ser ingressada
perquè no hi ha llits.
I aquesta és la sanitat pública
de la qual ens sentim tan orgullosos,
de la qual fa 3 anys
ja estàvem retallant cues
d'operacions, etc.
En un any ha passat tot això?
Home, és que potser
aquesta no és la situació òptima
i crec que hi ha uns serveis mínims
que s'han de respectar
passi el que passi
com són la sanitat i l'educació.
És que ja estem parlant
de coses que es demanaven
fa 20 o 30 anys.
i tornem a reclamar
sanitat pública de qualitat
i educació pública de qualitat.
Jo l'únic que dic és
i a més crec que...
I les receptes
que s'estan aplicant
a tot Europa
no són...
És la manifestació,
això és l'únic que...
Doncs a la gent
que té poc accés
a segons quines estats,
no, entitats,
la classe política
o el Parlament
o així,
que són qui prenen les decisions
o el govern,
si no tenen...
És difícil
accedir a segons quines entitats.
Tot col·lectiu
té uns representants.
Tot col·lectiu
té uns representants.
Sindicals o no.
Sí, però la majoria de la gent
ara mateix
no està ni associada
perquè també és una deficiència
de la nostra societat
que cada cop
és més individualista
i cada cop
estem menys associats
i menys vinculats
a entitats
que tenen una representació.
Per tant, la gent
com a mínim
ha de poder manifestar-se
públicament.
El que dic és que no és eficaç.
Per mi és eficaç.
Ja ho sabem
si és o no és eficaç.
Jo crec que sí,
és eficaç en moltes ocasions.
L'eficaç
és el que passa...
La conseqüència
en tot cas és el que passa.
Però no es manifestem.
El que passa és que
quan manifestem
ho fem malament, jo penso.
Perquè en aquest sentit...
Què vols dir?
Vol dir, primera...
Que també ho fem malament, això.
Home, ho fem malament
perquè, primera,
fas unes manifestacions
que com ara queda
que tanques
i poses en perill
una sèrie de persones.
Jo no estic segura
que hi hagi ningú en perill
a la presa de Tarragona.
La mateixa.
No, parla de la que has dit tu
de la sanitat.
La presó, vull dir,
lògicament,
si no hi ha canvi de tors
i tot això,
la persona que ha estat allà
fent-te el tor
tota la nit,
home, és complicat.
Quan talles una carretera
estàs perjudicant
amb uns altres personatges.
Quant anys...
És a dir,
jo no dic que no és...
Potser hauríem de fer cada dia,
però quedem d'acord cada dia.
Quan s'ha acabat el treball,
quan s'ha acabat la feina
o el dissabte al matí,
i llavors manifestem-nos
en situacions i moments
en què realment
ni compliquin
ni perjudiquin
a ningú.
El que passa és que,
Joan Andreu,
i seguint una mica
el debat que han obert
els tardolians,
dona la sensació
que per moltes manifestacions
que n'hi hagi
i per moltes protestes
que déu-n'hi dol
també les que n'hi ha hagut.
I, per exemple,
en l'àmbit de la sanitat,
ara, a partir de la setmana vinent,
els treballadors
de Joan XXIII,
el personal sanitari,
es tornarà a concentrar
ni hi va haver-hi moltíssimes
l'any passat
a les portes de l'hospital.
Al migdia
feien casolades i tal.
Però també dona la sensació
que aquí hi ha
una única línia política,
no?,
de decisions,
de pressa de decisions
en l'àmbit de l'economia
inamovibles.
Inamovibles, no?
Dóna aquesta sensació.
No, peti qui peti,
això va per aquí.
No, és que...
jo crec que estic al camp
de la ciència,
per exemple,
no?,
perquè treballo
per un spin-off
de la URB
i estem vinculats
a un grup de recerca
de la URB,
estem esgarrifats
amb els pressupostos
que presenta
el govern Rajoy
i les retallades
en l'àmbit de la ciència.
Bé, de fet,
quan va presentar
el seu govern
i vam veure
que havia desaparegut
el Ministeri
de Ciència i Tecnologia,
ja no vam augurar
res bo
quan vam saber
que penjava
el senyor De Guindos
encara menys,
perquè, clar,
si és economia
i competitivitat,
sí que la ciència
ha de ser competitiva,
però si no hi ha ciència
i hi ha bàsica
i recerca bàsica,
no hi haurà mai
recerca aplicada.
I aquest concepte
també l'hem de tenir clar.
I és més fàcil
que una empresa
et financí
una recerca aplicada
que vegi
el producte final
amb claredat
que no una recerca bàsica
que té
un índex de risc
molt més alt, no?
Clar,
quan estem veient
tot això...
Però és que, clar,
és que són tots els àmbits,
perquè, per exemple...
No, no, però és que això
és el que se suposa
que els resultats
de la ciència
que es fa a Espanya
i a Catalunya
se suposa
que han de ser
el que ens doni
un valor afegit
i que ens faci sortir
de la crisi
aquests productes
molt més competitius.
I si tallem això...
Clar, però és que
la situació
és tan complicada
a tot arreu
i a totes les administracions
que, per exemple,
recuperant el fil
de la primera notícia
d'aquesta protesta
dels funcionaris
fa uns dies,
fa poc més d'una setmana,
en aquest programa,
en aquests micròfons,
en una entrevista,
el delegat del govern,
Joaquim Nin,
va reconèixer
que la nova presó
que està a punt d'acabar-se
al Callà,
a Mas Enric,
no s'obrirà,
no s'obrirà,
entre d'altres coses,
perquè s'han de fer
unes obres complementàries
d'una depuradora
i no hi ha diners
i perquè s'han de contractar
més funcionaris
dels que hi ha actualment,
d'aquests que es queixen
i tampoc no s'obriran places.
Amb la qual cosa
també tindrem un equipament
pràcticament fet
i no l'obrirem.
Sí,
això és tan lamentable
com tot el que estem parlant,
és a dir,
tindre una inversió
important com s'ha fet
i tindre un equipament
a punt de poder-se inaugurar
i que per una mica
de pressupostos
i falta...
Sí, sí,
per falta de diners.
Sí,
o falta fer la depuradora
o falta connectar
el tema d'evacuació
de temes residuals,
per el que sigui.
És a dir,
llavors,
clar,
encara és pitjor,
perquè tot el que s'ha invertit
allà encara no es pot fer efectiu,
perquè si almenys
es posa en marxa la presó,
se suposa que les condicions
de funcionaris
i interns
i tot
estarien millor,
es podria començar a pensar
què fem amb aquesta d'aquí
i llavors...
Sí, sí,
bueno,
clar,
els reclusos estarien millor
i els funcionaris
a presó
evidentment estarien millor.
La situació és tan crítica
que evidentment
tots els sectors
estem en peu de guerra,
però jo l'únic que dic
és que aquesta manera
de sortir d'aquí,
primer,
no dic amb la...
no has dit tolerància,
has dit resignació.
Resignació, sí.
una es pot resignar
i pot rebre bufetades
fins a un cert punt,
tampoc és qüestió
d'anar posant la cara
cada vegada,
però bueno,
s'ha de pensar
que tots hem de portar,
aquí és el que dic jo,
tots els sectors
hem de fer alguna cosa
perquè és evident,
no hi ha diners,
no arriba tot,
la sanitat,
evidentment,
hem estat en un nivell
jo crec que per sobre
de la mitja europea
en quant a servei
i tots estàvem molt bé
i molt contents
perquè dius,
ostres,
que bé,
vas a un lloc
i està tot obert això,
ara no,
ara clar,
en temps de crisi
evidentment redueixen personal,
redueixen llits,
redueixen...
Bueno,
doncs és un sector
i aquí sí que evidentment,
ojo,
llavors és quan s'ha de prioritzar
que és més important
la salut,
l'educació,
la investigació,
la tecnologia,
bueno,
llavors aquí
els responsables
són els que han de prioritzar
i diuen,
doncs aquest servei
no pot baixar d'aquestos mínims,
però jo el que dic
és que per mi,
i tornant una mica
a la primera,
sense voler polemitzar,
més enllà,
de que crec que hem de ser
més eficaços amb tot
i per mi
una manifestació
legítima,
justificada
i amb tot el dret,
doncs jo personalment
considero que no serveix
més enllà.
Creus que no serveix
per res.
Per mi no és l'efectiu
que tenia que ser
perquè llavors dius,
bueno,
dediquem el temps
a altres coses més,
digue-li,
productives
o més eficaces.
Que llavors,
és callar
i acceptar
que és el que va venint.
Home, callar no,
ja et dic,
això seria aquesta resignació
que ens portaria.
Em deixen fer un parell
d'apunts de notícies
que per exemple
hem destacat aquest matí
a l'informatiu
en aquest context de crisi.
Per exemple,
dades esfreïdores.
34% de llocs de treballs
eliminats
en el sector de l'automòbil
en els darrers 3 anys.
Sector de l'automòbil
vol dir concessionaris,
talles de reparació,
tot aquest àmbit.
A la província de Tarragona,
34%.
Una altra dada,
el 8% del petit comerç
de la demarcació de Tarragona,
segons la Confederació
del Comerç de Catalunya,
ha hagut de tancar portes
durant el 2011.
Això també ho veiem
perquè, en fi,
només que passegem
per molts carrers
del centre de la ciutat,
no cal anar
a cap carrer estrany,
sinó al centre,
hi ha parciales baixades
i locals tancats.
És que et dona una sensació,
Joan Andreu,
que no veiem
la sortida del túnel, no?
Tota crisi comporta uns canvis
i jo us ho he de dir,
vull dir, escolta,
hi ha professions
que a moment han existit
i ja no existeixen
i no existeixen
unes altres
que no existien
i existeixen
uns camps de treball
que abans no hi eren
i ara hi són
i demà no hi seran
i per tant
hi haurà de noves.
Què han de fer?
Doncs una altra solució.
Reinventar-se.
Adaptar-se.
Adaptar-se.
Clar,
qui és aquí?
El més llest
serà el que ens sortirà
de la crisi
i en què cas els més llestos
i els més espavilats
o els més preparats
o els que,
més a prop de la porta del tren
aquests són els que se'n sortiran.
Què passa?
Què no són?
Doncs clar,
el comerç pateix enormement
i sobretot també
el comerç familiar
ja té problemes.
Per què?
Doncs per exemple,
s'ha prioritat també
les grans centres comercials,
s'ha prioritat
d'un tipus de comerç
que clar,
que fa que un altre
se la carregui.
Clar,
si fas un tipus de banca
doncs s'ha creat també
un boom
amb tot el que és
el món bancari,
i ara s'ha de fer
d'una altra manera.
El que passa és que
ningú té la solució,
vull dir,
ni aquí,
ni aquí,
ni arreu,
i llavors vull dir,
opten per el més fàcil
que em deien,
que és anar retallant,
anar estalviant
despesa pública.
Agustí,
què volies dir?
Sí,
volia dir que
tot gira,
tot és qüestió econòmica,
perquè és evident
que tots aquests temes
estan passant
per la crisi econòmica
a nivell...
És que totes les notícies...
És que totes les notícies...
És que diria mundial,
aquí Espanya
evidentment s'ha agravat
per les circumstàncies
superparlades i conegudes
i tal.
Jo el que crec
és que
amb aquests nivells
de consum
quotidià,
el consum de carrer,
que és el petit comerç,
inclús el cotxe,
el cotxe...
És quasi
una primera necessitat,
evidentment,
que doncs
un no se'l canvia
cada dia
ni amb la freqüència
que voldria
de gotar això.
No,
dic això
que es tindria de...
Una cosa per mi
és la macroeconomia,
que aquesta jo no entenc,
en fi,
el que passa entre països
i les deutes soberanes
i els...
Tot això
són conceptes que...
La prima de risc.
La prima de risc.
Tot aquests conceptes
que ara, malauradament,
ja els tenim dintre
del nostre
quasi vocabulari
perquè a força
de sentir-ho,
doncs,
però per mi això,
ja et dic,
és un tema
que no està al meu abast.
El meu abast està
el poder anar
a prendre el cafè cada dia,
a comprar el diari
o a comprar el cotxe
si realment
tinc una necessitat
de canviar-lo.
I aquest consum
és el que jo crec
que s'ha de fomentar.
Però com incentivem
el consum?
Perquè, per exemple...
Tornant a generar
una mica el crèdit...
A veure,
crèdit controlat,
com està ara
que s'ha descontrolat
i que una banca...
Arribar al crèdit bancari,
és a dir,
que hi hagi una facilitat...
Exacte.
Per mi el tema
està en mans,
no sé si dels bancs
o dels...
Els bancs han de tornar
a donar una certa alegria
a la població
i poder, doncs,
anar a un banc
i dir, escolta,
necessito,
no sé,
6.000 euros
per comprar-me un cotxe
o 5.000.
Llavors, bueno, sí,
però te'l dono un peró
no sé què.
Jo no hi dir
pel consum.
No, però no s'hi
de fomentar el consum.
A veure,
no fomentar...
Però no fomentar
l'abús del consum.
El consum quotidià.
La gent ha de sortir al carrer
i s'ha de prendre el cafè...
Ha de poder treballar
per fer això.
Bueno, aquí està.
I ha de cobrar
el seu sou sencer
per fer això.
Sí, ja ho sé,
per això dic això.
El banc o l'estat
ha de fomentar
aquest nou comerç,
un nou sistema econòmic,
nou comerç,
però, clar,
l'ha de poder facilitar
banquets microcrèdits.
Però com creem
també feina abans, no?
A ver, Sandra.
El problema també
és que el que parlaves,
per exemple,
al petit comerç,
la crisi està sent molt exigent
amb el petit comerç, no?
Perquè davant
de les grans superfícies comercials
els està obligant
a reinventar-se
i a especialitzar-se, potser, no?
Llavors,
el comerç clàssic
de tota la vida
que no ha estat capaç
d'adaptar-se
a les noves circumstàncies
és probablement
el que hagi patit més.
També és veritat
que durant aquesta crisi
jo tinc coneguts
que han obert comerços petits,
tendes de roba,
per exemple,
doncs molt diferent,
coses que no trobes...
Molt especialitzada, molt...
Exacte,
coses que no trobes
a una gran superfície
i que té el seu públic, no?
I és una qüestió
de reinventar-se,
d'imaginació,
perquè la crisi,
sí que és veritat,
que em sembla
que és en xinès
o japonès
que significa canvi, no?
I els canvis
no sempre necessàriament
són dolents,
però necessiten
d'una adaptació
i de sacrificis
que a vegades
tenim molta reticència
al canvi.
Clar, però ja que parlem
d'això
i del consum i tal,
clar, aquí
podem lligar amb...
En fi,
és que lliguen
totes les notícies
i tots els temes
de les últimes setmanes.
Per exemple,
les mesures,
la política fiscal
anunciada pel govern
del Partit Popular
de més impostos, no?
És a dir,
aquesta decisió
de pujar l'IRPF,
de pujar l'IBI,
en fi,
que tot això també
repercutirà
segons els ajuntaments.
Clar,
en una decisió
com aquesta, Agustí,
tu què creus?
Amb retallades
de salaris
en molts casos,
en l'àmbit privat
i en l'àmbit
dels treballadors públics,
clar,
precisament no sembla
que pugui incentivar
el consum.
No, no.
Si hem de pagar
més impostos
i tenim més salaris?
Sí, no,
evidentment,
i això, ja dic,
és bastant més complicat
que el que puguem parlar
aquí amb aquesta tertúlia
entre amics.
O sigui,
és evident,
a veure,
pujar d'impostos,
bueno,
això és la,
jo diria,
la solució immediata
més...
La més fàcil.
La més fàcil i ràpida
en quant a resultats,
bueno,
el que passa és que,
clar,
el Partit Popular
havia dit que no
que el dèficit fos tan gran.
No m'ho crec,
és evident que jo me penso
que això no va així,
però bé,
te diuen que no avui
i que sí demà.
A mi,
el que pugin impostos,
evidentment,
que tots els tindrem
de pagar
perquè no hi ha més remei
i que això,
evidentment,
va en compte
del que estàvem dient.
Si me pugen per aquí,
doncs tindré de reduir per allà
i el reduir per allà
són aquestes,
diguem,
despeses
o aquest consum
quotidià,
que he dit jo,
o diari,
i és a dir,
el consum,
quasi,
quasi el que et dóna,
bé,
això,
sortir al carrer,
prendre-se un cafè,
anar a buscar el diari,
o comprar-se el que necessites.
Una camisa.
Sí, sí,
no,
això,
aquest nivell.
Clar,
això,
evidentment,
no pots fer-ho,
perquè,
perquè,
d'altra banda,
et pugen els impostos.
Bueno,
clar...
Estem en una bola de neu,
estem en una mena
de cercla tancat,
al qual no...
Realment,
no és fàcil,
si fos fàcil,
ja suposo que hi hauria hagut
gent que ens hagués tret d'aquesta,
no?
Jo l'únic que dic
és que amb aquesta situació,
tots hem de,
lògicament,
aportar el que bonament es pugui,
perquè jo crec que si ho fem,
abans sortirem de la situació.
jo estic convençut.
A mi totes aquestes notícies
em preocupen,
però la notícia
que la Rolls-Royce
ha vengut
no sé quin percentatge més
el 2011
de cotxes de luxe,
encara em preocupa més.
Bueno,
de fet,
és l'únic segment,
ara si recupero
aquella notícia
del sector de l'automòbil,
clar,
les vendes de cotxes a Espanya
a la província de Tarragona,
però en general
a tot l'estat,
han baixat un 28%,
però l'únic segment
on han pujat
la venda de cotxes
és en els cotxes de luxe.
És evident,
el treballador
i la treballadora
d'avui en dia
no es poden comprar
el seu Seat Ibiza,
perdoneu-me
per fer servir una marca,
però com a xicotxo
en comú,
en canvi,
el Superforrado
es pot comprar
un Rolls-Royce nou.
Un sector de la població
que està per sobre
de la competència.
Exacte,
se l'ha comprat sempre
i se l'ha pot continuar
comprant.
Per tant,
aquí realment
hi ha alguna cosa
que s'està fent
bastant malament.
I la política fiscal
no sembla que li perjudi
que es passi el mes.
Si li pujan els impostos,
evidentment també pagaran més,
però no li afecta
com el...
Però per exemple,
quan fa dos anys
es va pujar l'IVA
del 16 al 18%,
semblava que s'havia
d'acabar el món.
Quan es podria pujar l'IVA,
per exemple,
amb els articles
de luxe a saco,
i no es fa.
I ara pugem
a l'IRPF,
que a més
és un impost
que afecta directament
sobre la contractació
de personal.
Quan el que volem
és fomentar
llocs de feina.
Home,
jo l'altre dia
veia una foto
del Rajoy
amb darrere
un eslògan
de menys impuestos
i més empleo
i vaig pensar
molt bé
pujant l'IRPF
aconseguiràs
aquest objectiu
claríssimament
perquè estàs
penant
la contractació
que serà més cara
per les empreses.
Jo, sincerament,
no és que
el govern central
jo no m'esperava
grans coses
d'aquest govern central,
bàsicament perquè
durant la campanya
no havien dit res.
Llavors,
quan no diu res,
però poc que havien dit...
Se'ls ha de donar temps,
això també és veritat,
no siguem tan exigents.
Home,
resultats immediats no.
Resultats immediats no,
però...
Excepte els recaudatoris.
Aquestos sí que són.
poc que s'havia dit
i ja ho estan incomplint,
no?
Sí, això és el que
te diuen una cosa
avui o el tal
i demà és una altra
perquè es troben
amb que no tenen més remei.
I això acaba de començar.
La pujada d'impostos,
Joan Andreu,
algun comentari?
Ja te l'esperaves o no?
Sí, sí,
i més coses pujaran
i l'IBE pot arribar
al 21,
al 22,
vull dir,
i n'hi ha pujant.
Per què?
Per bé, no?
Perquè en aquest moment
ningú,
com que ha tingut la situació,
només tens aquest,
i com que només tens aquest recurs,
doncs els governants
s'afernen a aquest recurs.
Quins altres recursos hi ha?
Bé, doncs clar,
el sistema que tenim,
com que no poden penar
les classes
econòmicament
poderoses,
per què?
Perquè són les que d'alguna manera
diuen,
doncs escolteu,
aquí et quedes,
o els bancs,
vull dir,
clar,
els grans bancs,
o clar,
què fan?
Doncs marxo,
aquí et quedes,
o me'n vaig a canvi
de comunitat,
o canvi de país,
o,
i llavors vull dir,
també,
no ho sé,
és una mica
el peix que es mossega
a la cuina
i no sabem com sortir-se'n,
no?
Si apretes massa per dalt,
què et trobaràs?
Què et trobaràs?
Aquí el govern ha de pensar
que ell no mana,
que el que manen és,
els que els hi han posat,
no?
I per tant,
si t'han posat uns,
doncs has de veure
quines polítiques fas,
perquè clar,
no et fotin el cap de dos dies
al carrer,
et fotin fora ràpidament,
o no et donin les ajudes,
o,
en fi,
el poder econòmic
que tu necessites
per poder governar.
Ara que aquesta mesura
dels impostos,
de la pujada
de l'IRPF i de l'IBI
també ha estat criticada,
fins i tot,
hi ha algú,
algunes persones,
o si pot sobtar,
l'ha criticat,
i avui és una altra
de les notícies,
perquè van fer públic
que ha comunicat ahir
la Confederació d'Empresaris
de la província de Tarragona,
la patronal tarragonina,
perquè diu que això
perjudica clarament
les famílies,
però també les petites
i mitjanes empreses,
perquè la pressió fiscal,
en fi,
augmenta,
i, en fi,
aquest món
que dona tanta feina,
que és el de les petites
i mitjanes empreses
i que dona tants jocs de treball,
doncs que clar,
és a dir,
que fins i tot
una patronal com l'EFEP
de critica aquestes mesures.
No, segur,
perquè jo crec que afecta tothom,
amb això que deies
que els poderosos no,
jo penso que sí,
afecta a tothom,
el que passa és que
els més poderosos
tenen la sort
que tenen el potencial
per poder afrontar
això,
aquests augments.
A veure,
el tema impostos,
és evident que...
I de comprar-se un Rolls Royce.
Bueno, sí.
O ensenyar per la televisió
a la casa de los ricos.
Aquestes són notícies,
evidentment,
que generen una demagògia,
jo diria que
no cal perdre gaire temps,
és a dir,
quan has dit
que un 27%...
La baixada de cotxes...
No, però que havia augmentat
en un no sé què percentatge,
és igual,
és que potser vendre dos Rolls Royce
a augmentar el percentatge.
És una dada que no...
És l'únic segment de vehicles
que ha augmentat.
Per un boig
que s'hagi comprat
un Rolls Royce a Espanya
t'augmenta el percentatge.
És una dada que a mi
no m'aporta res,
és més,
crec que no caldria
perdre gaire temps amb això.
Tema impostos.
Impostos,
evidentment,
hi ha a nivell estatal,
a nivell autonòmic
i a nivell local.
Tots hem de pagar per alguna cosa.
És a dir,
aquesta és una mica
el que jo dic
que és la nostra aportació,
l'aportació del ciutadà.
Uns més, uns menys,
depèn del que cadascú
tingui de pagar,
però és la nostra aportació.
El que jo sí reclamo
és que aquesta aportació
tingui un retorn.
O sigui, tu...
Uns serveis,
vols dir, en aquest cas.
Estem en una societat,
estem en un món
que tot el que vols
has de pagar-ho tot.
Pagues per allogar-te,
per viatjar,
per viure,
per tindre un pis,
per tindre...
En fi,
tot es paga.
Quan ahir deia,
no,
Tarragona és la segona ciutat
més cara d'Espanya
en qual a Libi,
no m'importaria
si fos la segona ciutat d'Espanya
en qualitat de vida.
No.
Dius, bueno,
pago més que ningú,
però tinc unes condicions
més bones que ningú.
Llavors,
d'acord,
això està equilibrat.
El problema és
quan tu pagues més
i no reps res més a canvi
que el que està vivint
a 100 o a 300 quilòmetres.
Per això dic,
l'impost,
l'impost és una aportació ciutadana
a uns nivells
que no és el cas meu
ara discutir
si és molt o poc,
que dic que és el fàcil,
evidentment,
per a l'administració augmentar-los,
i que és l'aportació al ciutadà.
El que passa és que
jo aporto una cosa
que se'm demana
i que en un moment determinat
és necessari fer-ho,
però a canvi vull
un servei,
una qualitat,
un no sé què.
Ara que sé de Barcelona,
i també de Tarragona,
de Tarragona ciutat,
deixi'm,
perquè estem a la recta final
de la tertúlia,
des d'un àmbit estrictament local,
segur que saben
que aquesta setmana,
en fi,
s'estan debatent,
negociant,
parlant del tema
dels pressupostos municipals
que van pel plenari
del proper dilluns,
que ja s'han presentat
en els últims dies
per part de l'alcalde
i per part del tinent
d'alcalde d'Economia,
Pau Pérez,
amb retallada
en l'estructura de personal,
amb retallades dràstiques
amb subvencions a entitats,
clubs esportius,
associacions de veïns,
amb retallada,
sobretot,
en cultura,
festes,
esports,
joventut,
què els sembla?
Sandra.
Són uns pressupostos
ajustats a la realitat
que tenim
i per mi
el més important
d'aquests pressupostos
és que tot el que té a veure
amb els serveis
de la persona,
que són realment
qui està patint
més aquesta crisi,
no només ha baixat
el pressupost
i no ha comentat.
Jo, Andreu.
Això és bàsic.
No, no,
n'hi ha un raja,
això sempre diuen els avis,
ho deien i ho tenien molt clar,
eh?
Vull dir,
del no res no n'hi ha res,
i aquí jo tinc les caixes
buides
i amb números vermells
i també ho fan el mateix,
retallar.
Vull dir,
l'aplicació
és la mateixa,
no?
que hagués estat una mica
com deia,
vull dir,
una mica,
doncs clar,
salvar
dintre de les fogrades
que venen,
salvar el que es pugui salvar,
una mica els mobles,
ja salvem els mobles
que puguem
i en aquest cas,
evidentment,
que és tot el que seria
l'atenció a les persones
i, clar,
i polítiques
d'incentivacions
laborals,
vull dir,
de cara a facilitar
empreses,
de cara a facilitar
comerç,
de cara a facilitar,
clar,
són les dues polítiques
que s'han de fer a la persona
i el comerç
són les que s'han de fer.
L'altre,
bé,
tots els que tenim
i representem entitats,
doncs ho estem patint,
ho hem patit
i ho patirem.
I disposats a patir-ho.
Permeteu-me
que apliqui la paraula
ajustar en lloc de retallar,
és que jo vinc dient
que això de retallar
és tan negatiu,
ens genera
tant rebuig,
i és evident que...
Saps el que passa, Agusti,
que és una paraula fàcil
i que els mitjans de comunicació
l'hem utilitzat.
No,
i l'ha utilitzat tothom
i és la fàcil de popular,
però jo crec que és negativa,
és una paraula...
I a tu què t'agrada dir?
Ajustos.
Exacte,
estem ajustant.
És que és dolent retallar,
eh?
Clar que és dolent
i per això
em genera un rebuig,
em genera mal humor,
per no dir un altre.
Mal rotllo.
Mal rotllo.
Per tant,
diguem que els pressupostos municipals
que tu ara planteixes,
Ricard,
s'han d'ajustar
a una situació evident
i de la que estem vivint
i per tant,
aquests ajustos
evidentment són reduccions
de tot tipus
i aquí és on estic
totalment d'acord.
Prioritzem,
o sigui,
diem a veure què és
allà on no es pot retallar
que realment genera
o alarma social
o poses ja
inclús en dubte
doncs un mínim servei
digne,
necessari i de més.
Llavors,
jo per mi
i crec que ara
a la pròxima hora
tens un bon invitat
que podrà donar
de fet,
si és que Agustí Pujol
es refereix
al que acaba d'entrar
Alejandro Fernández,
amb ell tancarem una...
Perdona,
Agustí,
hem tancat...
Tota la setmana
hem estat parlant
amb els portaveus municipals
perquè, clar,
recordem la situació política
de l'Ajuntament.
El govern no té majoria
i necessita,
per tant,
una postura favorable
o en forma d'abstenció
o en forma de vot afirmatiu
d'algun grup
de l'oposició
com a mínim.
Doncs jo com a ciutat de Tarragona
el que valoraria molt
i més que la quantificació econòmica
que, evidentment,
un doctor té l'Església
i, per tant,
faran el que calgui fer,
si valoraria molt
el consens polític
amb això.
Jo crec que això donaria
una imatge
de dir, bueno,
a veure,
no hi ha un partit que mana
i dos que estan a l'oposició.
No,
estem en un barco
que va a tothom,
que tots hem de navegar
o hem de remar
amb la mateixa direcció.
Jo demanaria
als responsables polítics
que aquests pressupostos
que s'aprovin
siguin consensuats,
no dic aprovats
per unanimitat,
que això ja gairebé
és demanar un impossible,
però que almenys
els pressupostos
de les diferents partides,
una mica l'exemple
del que ha passat
amb l'empresa de transports,
que, bueno,
l'equip de govern
planteja alguns temes,
l'oposició protesta
i diu
no sé què,
però, bueno,
finalment han aprovat alguna cosa.
Demano això,
demano un consens.
L'aprovació de pressupostos
per trascuna...
Ens tires de la llengua, Agustí,
i no ens queda temps
per parlar de la METE.
Ens tires de la llengua.
L'Agustí s'assuma
a una pateixió
que han fet molts altres
tartulians
en els últims dies,
però creu en un factible
un acord...
Sí, perquè és que ara
el del tema de la METE,
Sandra, ja no ens donaria temps.
Sí, doncs de la temps,
però n'hi hauria molt
per parlar d'aquest tema, també.
Però tu creus que és factible
que hi hagi...
Ho he posat com a exemple
de consens, eh?
Sí, el que passa
és que hi ha un consens
que arriba després
d'un canvi
en què l'oposició
obliga l'equip de govern
a canviar la seva postura.
Hauria estat bo
si s'haguessin conservat
tots els jocs de feina
en comptes de la grua
cedida a no sé qui.
Però bueno, no entrarem
en aquest tema ara
que no tenim temps.
Jo espero que sí
que s'arribi a aquest consens
i vull pensar
en que tenim
representants polítics
de tots els grups
que són responsables
i que saben
que el més important
és aprovar els pressupostos.
Joan Andreu.
Bé, jo penso que el pressupostos
donen la importància
que no té
perquè no serveix de gaire cosa.
Carai!
Sí.
Ara hem d'estrosos.
No, no.
Per això tu fas això.
Per què?
Perquè en definitiva
què passa amb pressupostos?
Tu mires els pressupostos
de l'any passat
al que s'ha gastat
de què va servir
aprovar els pressupostos
de l'any passat.
Per què?
Mira després
els pressupostos
que venen després.
Com van?
Com van afegint
crèdits i més crèdits?
El que és important
és el control.
Ja sé que és important.
Però el que va fonamental
és el control
d'aquestes desprències.
Ara sí que em sap greu
perquè no podem continuar
la tertulia
perquè el Joan Andreu Torres
havia obert
un altre front de debat interessant.
Joan Andreu Torres,
Agustí Pujol
i Sandra Ramos.
Gràcies per convertir
aquesta estona
en aquest matí de divendres
amb els ullens
de Tarragona Ràdio.
Que vagi bé el cap de setmana.
Fins la propera.
Bon dia.