Bona tarda, amics i amigues, oients de Tarragona Ràdio.
Ens trobem ara mateix a la plaça del Rei.
Miquel, Miquel.
Perdo a terme la transmissió de la processó del Sant Enterrament,
que enguany ha començat una mica més tard,
degut a les inclemències meteorològiques.
Miquel.
Els armats comencen ja a caminar fins aquí.
Moment per...
Miquel.
Què? Digues, digues. Perdona, perdona, perdona.
Però es pot saber què coi fas? Què estàs fent?
Perdona, perdona, ja estem en directe.
És que està massajant la retransmissió de la processó del Sant Enterrament
del divendres, clar.
A veure, Miquel.
Què?
Avui encara és dimecres.
Sí.
A més, sento dir-te que tu no faràs la retransmissió de la processó,
que enguany va fer el nostre company Josep Sunyer
amb el Josep Maria Sabater Bosch.
Bueno, doncs no passa res retransmetre la recollida dels misteris.
Tampoc ho podràs fer, perquè va fer la Tere Ortega i el Ricard Baoz.
Doncs mira, saps què? Faré penitència.
Això, penitència és fer amb tu el programa.
i això és penitència.
Va, que tenim un programa avui per fer.
A banda de bromes, sintonia especial.
Lluís, comencem.
L'última mitja hora amb Josep Pardila i Miquel González.
Miquel González, ara sí, bon dia.
Bon dia, Josep Pardila, ara sí.
Edició número 64 de l'última mitja hora, avui programa espacial.
Farem un resum dels millors talls pífies i moments que hem viscut a Tarragona Ràdio des d'aquest mes de gener.
O sigui, que vindria a ser el que sol dir un refregit de Setmana Santa, no?
Doncs sí, així ho farem.
Un refregit o farem una versió radiofònica de la segona part del Nou Testament.
Bé, una mica de tot, eh?
No, aviam, no, no.
Doncs tampoc hauria estat malament fer una versió del Nou Testament, no?
Allò de i llavors Jesús digué.
Però bé, com que no ho haguéssim fet igual de bé,
El que farem és començar aquesta edició especial de l'última mitja hora.
L'última mitja hora.
Pepe, Dela i Miguel González.
I comencem amb l'especial.
Sintonia nova i tot, eh?
Eh, d'unidor, eh?
Ostres, a més bonica, eh, aquesta sintonia.
Sí, sí, és com de xou.
Sí, sí, sí, sí, eh?
Primers dies del mes de gener, comencem amb el repàs dels millors moments d'aquests tres primers mesos.
Tornàvem d'uns dies de festa de Nadal i de Cap d'Any.
I el Ricard Baoz ens anunciava, així, una exposició una mica picantona.
Són propostes concretes del dia, però en tenim d'altres.
Per exemple, pot ser un bon dia avui per anar a veure algunes exposicions que tenim a la ciutat de Tarragona.
Tenim, per exemple, l'exposició Somnis, Deliris i Esperlmas.
Com?
Esperlmas.
Que podeu veure a Espectres, perdó, Somnis, Deliris i Espectres, d'Enric Atgerà.
Són obres d'aquest artista que podeu veure al Museu d'Art Modern, al carrer Santa Anna.
Somnis i Espectres.
I Espectres.
Espectres.
En què hauríem d'estar pensant, eh?
No ho sé, no ho sé.
Déu-n'hi-do.
Vinga, continuem amb més coses.
I és que a any 6 d'any també van posar en marxa la nova màquina del temps particular.
Rondava l'any 2002, quan el nostre tècnic Joan Maria Bertran deixava enregistrat aquest so.
Escolta.
Happy boy and happy girl.
A nosaltres ens va fer gràcia això.
A més, sempre l'imitem, eh?
Sí, sí, sempre l'hi cantem.
I com no podia ser d'una altra manera, Miquel vam investigar quina era aquesta cançó que intentava entonar el Joan Maria, ja que ni ell mateix ho recordava.
I ho vam aconseguir, no ho dubtàvem.
I aquí tenim la mostra del muntatge.
Joan Maria, featuring Aqua, Happy Boys and Girls.
Atenció, atenció, atenció.
Happy boys and happy girls will be.
We are the happy boys and girls.
Happy boys and happy girls will be.
So happy and, so so happy and...
Happy boys and happy girls...
Brrr-brrr-brrr-brrr-brrr...
Brrr-brrr-brrr-brrrr-brr-brrr-brrr.
Happy boys and happy girls...
Brrr-brrr...
Gracias.
Gracias.
Gracias.
I aquí estava la cançó, la vam trobar.
És una cançó bonica, d'aquelles que t'alegren el dia.
Sí, és de divendres, és com a molt de divendres.
Sí, tot i que avui és dimecres, però és com un dimecres amb gus a divendres.
Clar, clar, clar.
Encara continua.
Encara, ja està, jo crec que ja està.
Vaja, eh?
Vaja, eh? Sí, sí.
Vaja, vaja, vaja.
Capítol a part, però, pel nostre company Josep Ardila.
Hola.
Josep, quina hora és?
Doncs ara són la 1 i 14 minuts.
I en sistema de minutatge ardilenc, quina hora seria?
Doncs faltaria un minut per un quart de dues del migdia.
Aviam.
Ara passen dos minuts, d'un quart i cinc minuts de nou del matí.
O sigui, dos minuts, aviam.
Que no ha quedat massa clar quina hora era.
Dos minuts, passen dos minuts d'un quart i cinc minuts de les nou,
suposo que eren les 8.22 o les 9.22.
És a dir, passen cinc minuts d'un quart i cinc de nou del matí,
per tant, eren a les 8.22.
En fi, que no, que no...
Que a aquella hora del matí la gent no està per contactar.
No, és veritat, és veritat.
I en el següent tall el protagonitza la nostra companya d'informatius,
Laura Casas.
Sí.
Tot just el Nàstic presentava un dels seus fitxatges,
el Miquel Orbegozo.
Orbegozo, Orbegozo i su gozo en un pozo.
No del vespre, ababaídos, davant del celta.
Nom pròpia que en Nàstic en les últimes hores,
el de Miquel Orbegozo.
Gozo, gozo, gozo, gozo, gozo, gozo, gozo, gozo, gozo, gozo, gozo, gozo, gozo, gozo.
El davanter d'Azpeitia, que des d'aquest dilluns al matí ja està...
D'Azpeitia, Azpeitia, eh?
És que és complicat.
Orbegozo, eh?
Li posem uns parantges a la Laura Pobre.
I, a més, era els primers dies que coneixíem aquest nom
i no l'acabàvem de tenir massa clar.
És veritat.
Bé, el passat 13 de gener, això va d'Esports,
ara mateix el Nàstic jugava a l'estàdio de Balaídos
a Vigo contra el Ceuta.
Partit que el Nàstic perdia 1 a 0.
I recuperem un moment d'aquell partit
on el protagonista era un senyor, Miquel,
amb una navareta que venia...
Un fanto i un coca-colo.
Escolteu.
Això mai de la vida, està?
Blanc, què és aquest senyor que passa pel teu davant
com una motxilla?
I el que passa amb la bandereta
porta una navareta de coca-cola
i ven coca-coles
i el que vulguis comprar-li.
Però porta un vestit, vaja, com tradicional,
tirolès, pot ser, una cosa així?
I amb una bandereta.
No, no.
No ho sé, és que el veig molt estimat.
Tirolès?
No ho sé, a veure com uns...
No, però com uns tirants o...
Ah, de on sembla, l'anevera, clar.
Clar, és l'anevera.
L'anevera que la porta com una motxilla, eh?
No, madreria.
Entre un que no veu els monòmaros,
tu veu lluny,
i l'altre que com un fotis tirants.
Però això què és?
I després t'has de fotre la bronca a tu, eh?
Sí, després t'has de fotre la bronca a mi, tio.
Hosti, és que veia molt amunt.
Va, va, va.
Lo dels tirants és la motxilleta de la nevera de coca-cola.
Un coca-cola i un fantàraca.
No sé qui té que anar a l'òptica, eh?
Sí.
Perdona, jo veig, n'hem dit que estava la merda bé, eh?
Sí, sí.
Molt bé, molt bé.
Tu s'haig confiant amb el teu, òbti.
És que hem de trobar guapo, home.
La culpa és el dels dorsals del celta.
Quim, que ve altra vegada el tirolès amb el...
Sí.
Amb el piponazo.
Piponazo.
Piponazo.
Un fantà i un coca-cola.
Jo m'he quedat així,
intentant diferenciar el dorsal 19 i el 18 de les samarretes del celta.
Entre el piponazo, perdó, entre el piponazo,
el fantà i el coca-cola, de veritat, eh?
Per què vull dir un fantà?
Un fantà i un coca-cola, no ho sé.
Amb escull.
Un canya i un olivas, no ho sé, no ho sé.
El Rafa González.
Sí, Déu-n'hi-do, eh? Divertit.
El Nàstic sempre ens dona moments divertits.
I ara anem als palaris de l'Ajuntament de Tarragona,
que també donen molt de joc a l'última mitja hora.
És que són molt jugadors, els polítics, eh?
No diguis això, que potser hi ha algú que us hi sap greu, Miquel.
Ah, doncs, escolta, a mi em sabria greu que els hi sapigués greu.
A mi també em sabria greu que els hi sapigués greu,
que amb ells els hi sapigués greu.
En fi, senyor Pérez, em sap molt de greu que a vostè li sàpiga greu,
però entenguin que amb aquestes circumstàncies
la confiança que vostè em demana, jo no l'hi puc donar,
perquè el que m'està demanant no és confiança, és un acte de fer.
I la fe, senyor Pérez, per la Setmana Santa.
A mi també em sap greu que al senyor Pérez li sàpiga greu
que a vostè li sàpiga greu.
D'aquí venia, eh?
Els hi sap greu, els hi sap greu.
A tots els hi sap greu que els hi sàpiga greu, que els hi sap greu, vaja.
És que Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do.
Va, Miquel, vols jugar a un joc?
Vinga, va.
Vinga, va.
Com es diu en català la paraula alfombra?
Catifa.
I com en diem d'una vela?
Un espelma.
I d'un vaixell?
Atenció, perquè ara mateix és tendència, Núria.
Me caí en una lancha.
Me caí en una lancha.
Tu saps de què?
Sí, són unes declaracions del capità del Costa Concòrdia, el Francesco Schettino,
que deia que, clar, no va poder tornar al barc.
No, no, no, que he equivocat, ¿vale?
El barc o el vaixell, perdó, perquè se caia en una lancha.
El barc.
El barc, i després, intentant arreglar-ho, dic, no, no, el barco, que tampoc és correcte.
Han de fer... Vaixell, eh?
Vaixell, ho deixaríem aquí.
Sí, sí, sí.
I bé, l'Espai de Cuina ha protagonitzat també moments divertits a l'última mitja hora.
Recordem aquell passatge en què trucava un oient que no estava massa d'acord amb la recepta de la salsa de caussots del Francesc Lledó, Miquel.
Déu-n'hi-do, eh?
Al final es van fer amics.
Sí, sí.
Tenim una trucada, algú que vol fer potser una pregunta o alguna apreciació.
Bon dia.
Bon dia.
Hola, qui ets?
La Dolors Sabater.
Dolors.
M'anem.
Digues, digues, tu deus haver trucat per comentar alguna cosa de les consultades al Francesc, no?
Sí, perquè el Francesc Lledó, sí, la salsa de calçot no es fa així, eh?
No.
Home, toma, toma, toma, toma.
Molt bé.
Tota la vida, mai.
Ell ha començat.
Ell ha fet una salsa de calçot, per ell, clar, però els calçots, els calçots de tota la vida, no.
Sí, doncs explica'ns, explica'ns com ho fas.
Explica'ns com ho fas.
No, bueno.
Jo només bec un problema.
Jo, emulsionar una salsa amb un oli fregit, jo no ho faria mai.
Doncs mira, queda, eh?
Sí, sí, no, que quedi bé segur.
El que passa és que passem d'una salsa boníssima pel cos a una salsa molt dolenta pel cos.
Bueno, sí, sí.
Bueno, doncs escolta.
Això és una sugerència.
Oh, i tant, i tant, no, no, sí, jo encantat, perquè jo m'encanta aprendre.
Jo sempre dic que...
Oh, jo també.
Jo sempre t'escolto i sempre prenc de tu, sempre.
Doncs jo també de vostès, de tots els oients que em saben.
Però encara vaig a dir-ho en francès d'això, que no, que la salsa de calçot és una cosa.
Sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí.
Doncs la salsa de calçot de la Dolors era diferent.
Era diferent, però al final ja els van fer amics, eh?
Ja ho veieu.
I com ja sabeu, Miquel, i tots aquells que en seguiu...
Milers i milers de persones.
Deia que com ja sabeu els qui en seguiu, potser no són tants mires, però vaja, els qui en seguiu,
ens agrada analitzar les tertúlies per extreure'n al bo i millor.
Ara posaràs aquell tall de la Begoña Floria quan li va caure el cafè a la tertúlia?
Era un bon tall, eh, aquest, però n'hem agafat un altre.
Aviam.
Begoña Floria i Josep Acero.
Aviam.
Aviam, jo voldria dir-li al senyor Pau Ricomà, que avui porta el new look de gulleres de covaig americà, que estàs...
No, no, són noves, però tenen que hagi un any.
D'art de Mississippi, Jenny Ackman.
Aquí tothom porta un lloc.
A mi, a mi, no em diguis, Pau, que Convergència no té que retenir el tripartit.
Escoltem, vosaltres heu estat quatre anys, la Floria, amb els retrovisors, i vosaltres...
Perdona, la Floria queda una mica llet.
Begoña.
Tu em dius Acero, que no passa res, no em sabeu mal.
Que em diguis Acero, pones la pida de mi pare i de llavor.
No te digo El Acero.
Escoltem, heu estat quatre anys amb el retrovisor, parlant del naval i del ricomà, etcètera, etcètera, etcètera.
El Acero.
El González.
El Ardila, és que no és el mateix.
Clar, no és el mateix.
El Acero té un altre significat que no ha quedat massa bé.
Clar, és una altra història.
I ara obrim el cavalls dels muntatges, ja sabeu que també ens agraden molt, i recuperem avui el hip-hop que li dedicàvem a l'Enric Garriga, col·laborador d'aquesta casa, amb la secció Un quart de català.
Uf, uf, uf, uf, uf, uf, uf, uf, uf, uf, uf, uf, uf, uf, uf, uf, uf, uf, uf, uf, uf, uf, uf, uf, uf, uf, uf, uf, uf, uf, uf, uf, uf, uf, uf, uf, uf, uf, uf, uf, uf, uf, uf, uf, uf, uf, uf.
Uf, uf, uf, uf, uf, uf, uf, uf, uf, uf, uf, uf, uf.
Cagat i pixat.
Ah, ai, ai.
Cagat i pixat.
Eh?
Uf, quin fallo.
Pèls als ous.
Ah, uf, ai, ai.
La última mitja hora del divendres.
Males llengües.
Ah, uf, quin fallo.
Males llengües.
Ara no em surt.
Pèls als ous.
Ah, uf, quin fallo.
Qui no vulgui pols, que no vagi a l'era.
Doncs és veritat.
I això, qui no vulgui pols, qui no vulgui sortir a l'última mitja hora, doncs, escolta'm.
I és ara allò que diuen els nostres companys d'esport, Josep Partila.
Allò que si seguim així ens tancaran la paradeta.
Això també, però em referia a aquell rumor que fan córrer per la redacció.
Allò que diuen que ens fan mig programa cada setmana.
Home, de fet ho diuen perquè recuperem moltes pífies seves, oi?
Sí, suposo.
Bé, escoltem un moment del partit Nàstic, Almeria,
on no funcionava bé la televisió dels nostres estudis centrals.
Tere Ortega.
Molt pilot, Nàstic, Tere.
No sé si teniu ja imatges de televisió.
S'ha quedat glaçada.
S'ha quedat glaçada.
S'ha quedat amb el pause.
S'ha quedat gelada com al mateix temps.
No, no, no, perquè estava encara en joc el partit de Santander del Sardinero.
Però és que ens han arribat diverses informacions contradictòries,
que si al final no es fa el partit, que si hem de mirar-ho a través d'un altre canal.
Doncs, escolta, abandono un moment els estudis i veia a veure si el puc sintonitzar, fins ara.
Exacte, vinga, adéu, Tere.
No sé, Tere, si tens imatges per algun lloc, eh?
Està amb el mandus, com l'imagino, eh?
Està buscant, està buscant.
L'alçament llarga que és de pilota, la pilota...
Jordi, a veure, cada vegada que em crides he d'abandonar el comandament dels estudis per venir aquí.
Fem el jac de la porra abans que tot ni se'n desapareix.
Fem el jac de la porra, mira.
Déu-n'hi-do, clar, pobra Teresa, li feien la pua.
Li estàvem fent la pua, eh?
Més nàstic, a la mítica porra, el 5 de febrer, el partit Valladolid nàstic.
Hi ha trucades d'Eugents, que mai entendrem, mai.
Nova trucada, bona tarda.
Bona tarda.
Amb qui parlo?
Amb quin rat?
Quin serà el resultat?
0-2 guanyarem.
Estem perdent 3 a 0.
Hòstia, doncs, remontarem 3 a 6.
Apuntat per tu, gràcies per la trucada.
Adéu.
Les 4 i 57 minuts...
M'agrada aquest optimisme.
3 a 6.
Per cert, hi ha noms d'Oients que envien missatges
que podrien entrar directament al rànquing de noms divertits,
com per exemple Eva Fina o Armando Guerra.
O aquell mític Dolores Fuertes de Barriga.
Doncs escolta aquest.
Acaba deixant als peus de Jaime.
Filip Ollas.
Eh?
Filip Ollas, no es justo que critiquemos Arzu
cuando tienen que jugar en una posición que no es la suya.
Forza, nàstic.
No tornis a repetir el nom, no?
Mira.
I ara el joc ha aturat.
A veure, vull dir...
A veure, és un nom, no passa re, no passa re.
Sílvia García, la nostra estimada Sílvia García,
protagonitzava un dels moments més surrealistes
i en el qual més hem rigut aquell any.
Aquest any.
Ella canta, perquè canta sempre,
i canta fins i tot les músiques d'Espera de les trucades.
Bona tarda.
Bona tarda.
Què és això?
Això, algú que ens ha trucat i ha deixat la música.
Doncs no, res, seguim.
Res, seguim, res, seguim.
Podem dir...
És la música de Gestel, deia un dia el tècnic nostre, no?
Jo suposo.
Déu n'hi do.
Tenim més temps.
I bé, tornem als partits d'on estic
i hi ha camps on les comunicacions no són fàcils.
No.
És el cas de l'estadi de Gran Canària.
De què parlament el Jordi i el Quim?
4-4.
Que no trigarà massa a acabar Jorge d'Alessandro, no?
Espero que no
i estem buscant ubicació
perquè tenim problemes ara per poder entrar.
Val, doncs esperem solventar aquests problemes.
Fem ara aquesta pausa per la publicitat
i mirem a veure si podem solventar aquests problemes
amb el nostre inalàmbric.
Mentre prou us comento que...
Jordi?
Què?
Sí, Quim.
No, no, no, Tire, feu publicitat, feu.
Fem publicitat.
Talleu el nostre canal, sisplau.
Us comento, sí, espera, ara...
Primer hi de repassar uns marcadors
perquè no és possible que també tanquem...
Quim, digues, digues...
Estàs a 4-4?
Sí.
4-4?
Sí.
Doncs Jordi, hem d'anar a una altra...
Perquè aquí no entrem, eh?
Va.
Sempre n'estim, el partit.
No, no, segur que no entraven.
Segur, segur.
De fet, estaven entrant...
En directe, vamos.
A tope, a tope, a tope.
I el darrer tall, Miquel,
abans en queda encara un,
de fa molt poques setmanes,
relacionat també amb la Setmana Santa.
I això sí que és un tall,
però tall, tall,
que tallen directament.
Si no, escoltem el que li passava al Ricard Laoz.
¿Cuántas cofradías son en Palencia?
Nueve.
Nueve.
Con mucha historia todas, me imagino.
No.
Todas no.
Todas no.
Ens va fer molta gràcia aquest tall.
Ara, escoltat així,
des de casa podreu dir,
doncs, tampoc fan anar de gràcia, però sí.
A nosaltres ens fa gràcia.
Doncs, sí.
Fiqueu, fins aquí, eh?
Fins aquí el resum del primer quatrimestre del 2012.
Tornem divendres 13 d'abril, no?
Sí.
Ja no anaria habitual.
I tant, divendres a l'1 de migdia.
Ho podeu recuperar,
recordeu la nostra pàgina web,
a tarragonarradi.cat.
Miquel, bones vacances.
I bona Setmana Santa.
Adéu a tothom.
Adéu.
Béu.
Béu.
Béu.
Béu.
Béu.
Béu.
Béu.
Béu.
Béu.
Béu.
Béu.
Béu.
Béu.
Béu.
Béu.
Béu.
Béu.
Béu.
Béu.
Béu.
Béu.
Béu.
Béu.
Béu.
Béu.
Béu.
Béu.