Tothom, un programa de Tarragona Ràdio,
on tots som iguals i alhora diferents.
10 minuts passen ara mateix de les 11 del matí.
Molt bon dia, oients de Tarragona Ràdio,
a través del 96.7 de la freqüència modulada,
o si ens escolteu des de qualsevol lloc del món,
a través de www.tarragonaradio.cat.
Avui haureu notat, pel PSOI,
perquè de fet ho acabem de comentar al sumari,
que no estem en directe des dels estudis a l'Avinguda Roma,
sinó que estem en directe des de la plaça de la Font.
Segurament haureu sentit a parlar,
o fins i tot conèixereu,
a persones que hagin passat o hagin tingut,
no m'agrada dir hagin patit,
però hagin tingut una depressió,
un trastorn d'ansietat, una esquizofrènia,
o qualsevol altre tipus de malaltia psicològica.
No és estrany llavors que un 25% de les persones
tinguin, o de fet hagin de tenir,
o puguin tenir al llarg de la seva vida,
algun problema de salut mental,
o, vaja, un problema que a la llarga ens pot afectar a tots.
Sembla que a Catalunya hi ha més de 77.000 persones
amb una discapacitat derivada d'una malaltia mental,
i pràcticament l'11% de la població
pateix un trastorn mental,
o pot patir un trastorn mental en un any.
Per tal de conèixer i entendre
què volen dir totes aquestes coses,
parlar de la salut mental,
de les discapacitats derivades,
avui hem volgut sortir al carrer,
i és que aquest dimecres, dia 10 d'octubre,
se celebra a nivell mundial el Dia de la Salut Mental.
L'Associació Menisalut La Muralla
organitza diversos actes commemoratius,
i avui ens acompanyen en directe des de la plaça de la Font,
perquè aquest matí han vingut a fer una activitat
que de seguida ens explicaran,
abans de presentar els convidats
que tindrem en aquesta primera part del Tònom,
avui una miqueta més llarg,
avui l'aguantarem fins tres quarts de 12 del migdia,
un quart d'hora més del que és habitual.
Us saludo un servidor, aquí us parla Miquel González,
donant les gràcies al Joan Maria Bertran
des de la unitat mòbil aquí a la plaça de la Font,
i al Lluís Comés des dels estudis de Tarragona Radio
que ens estan assistint tècnicament
per controlar que tot soni com hagi de sonar.
Les vies de participació que teniu
per posar-vos en contacte amb nosaltres,
per informar-vos sobre el Tònom,
per fer-nos qualsevol tipus de sugerència,
continuen-se amb les mateixes,
l'adreça de correu electrònic,
el tothom, arroba, tarragonaradio.cat,
també el nostre Facebook,
a facebook.com barra tothom,
i el Twitter, a twitter.com barra tothom.tr.
I ara sí, saludem a les nostres primeres dues convidades,
a la Paula Ulloa,
ja una coneguda del programa,
ella és coordinadora de l'Associació Menis Salut la Muralla.
Paula, molt bon dia.
Hola, bon dia.
I a la Rosa Garriga,
membre de la Junta, no Rosa, si no m'equivoco?
Sí, sí, bon dia.
Bon dia.
Aviam, Paula, Rosa,
un any més organitzeu aquest programa,
nosaltres ens arriba,
ara fa un parell de setmanes aquest programa,
i decidim fer un especial des d'aquí,
per commemorar,
per ajudar-vos a commemorar aquest Dia Mundial de la Salut Mental,
que se celebra el 10 d'octubre.
Enguany, continua una mica amb la tònica d'anys anteriors,
amb aquest programa,
amb aquests actes programats?
Doncs sí,
nosaltres procurem donar a conèixer,
bueno, la malaltia mental,
i que no sigui una cosa desconeguda per tothom,
i llavors per tal de,
per tal que la gent es faci càrrec de tot,
fem un seguit de programa,
fem una programació.
Una mica us sumeu, Paula,
a totes aquelles entitats que arreu de Catalunya,
doncs,
celebren aquest dia,
commemoren aquest Dia de la Salut Mental.
Sí, hi ha, bueno,
hi ha quasi,
no sé quantes associacions,
prop de dos, dues centes,
i sí que treballen per la Salut Mental,
i totes fem durant aquests dies actes
per commemorar el Dia Mundial.
Jo crec que aquesta pregunta ja us l'he fet alguna vegada,
però continua en aquests moments calent,
un Dia Mundial de la Salut Mental?
És a dir,
continua fent falta un dia
on s'hagi de reivindicar aquestes coses?
No tindria que ser,
però nosaltres pensem que sí,
que s'ha de seguir lluitant,
sobretot per l'estigma,
no?
Bueno,
tots sabeu,
no?,
que quan,
que els medis de comunicació
també hi posen una miqueta
el seu granet de sorra,
no?
I clar que sí,
que sí,
sí,
és necessari,
molt necessari,
creiem.
I què es reivindica en guany?
Amb què s'ha centrat?
Hi ha algun lema institucional?
S'ha centrat d'alguna manera
en guany el Dia Mundial
o una mica continua
amb la tònica d'altres anys?
Sí,
bueno,
aquest any el lema
del Dia Mundial de la Salut Mental
és la depressió,
perquè, bueno,
cada vegada s'està notant
que està augmentant molt,
no sé,
pels moments que estem vivint,
doncs la depressió
i aquest any és el lema.
Recordo que es parlava
d'invertir una mica més,
no?,
amb el tema de la salut mental
i en guany,
doncs potser amb aquest...
Sí que és veritat,
no?,
que sembla que la depressió
torna a estar de moda,
potser per fer aquest context econòmic
que vivim,
per com estan les coses.
Clar, sí,
bueno,
i la tendència,
no?,
que un de cada quatre
patirà una malaltia mental,
ja sigui severa,
greu,
però sí,
sí.
Clar,
les dades són,
vaja,
per pensar-s'ho una mica,
per reflexionar.
I per continuar fent
aquest dia especial,
no?,
sí,
sí.
De fet,
vosaltres
fem una mica d'història,
sempre la fem,
naixeu a principis
de l'any 83,
no?,
de l'any 89.
De l'any 89.
De l'any 89.
De l'any 98.
De l'any 98,
perdó,
perdó,
perdó,
ni tu ni jo,
mira,
al final.
De l'any 98,
perdó.
Com a resultat,
això d'una decisió,
no?,
de persones,
malalties mentals,
famílies,
i vaja,
heu arribat fins ara.
Sí,
fins ara que fem 14 anys.
Bueno,
nosaltres vam començar
com amb molt poquet de gent,
no?,
amb poc suport també
de les famílies,
que això també sempre,
encara que ara continua,
tampoc no tenim massa suport
de les famílies.
Perquè costa,
això recordo
que hem parlat amb la Paula
moltes vegades,
no?,
que en les famílies
hi ha cops que costa.
Home,
és molt difícil,
no?,
per això és difícil
aconseguir
que les famílies
ens ajudin,
no?,
encara que sí que és veritat
que de cada vegada més
participen en els actes
i, bueno,
es fan més càrrec,
no?,
que és una malaltia
com les altres.
Tot i això,
vosaltres,
a banda d'oferir
aquest servei
de club social,
doncs oferiu suport
precisament amb aquestes famílies,
programes de voluntariat,
serveis a domicili,
és a dir que,
vaja,
sí,
sí,
sí,
oferiu moltes coses.
Tenim un programa
bastant complet,
no?
Abans d'entrar
en els actes
d'aquest programa,
sí que hi ha
algunes preguntes
que, de fet,
jo,
doncs,
ja us he fet
algunes vegades,
amb la Paula n'hem parlat,
però potser
alguna gent
està escoltant.
Quan parlem
de malaltia mental,
exactament,
a què ens...
De què parlem?
De què parlem,
sí.
Bueno,
doncs parlem des de depressius,
podria dir,
perquè ara és el que has dit abans,
no?,
de cada vegada
hi ha més gent
amb depressions,
potser sí que té a veure
la crisi
i el moment que estem,
no?,
però, bueno,
i parlem d'esquizofrènia,
parlem de patologies duals,
parlem de tot el que entra
dins de la salut mental,
que és una cosa molt,
bueno,
difícil de veure,
no?,
perquè no es veu.
I tots podem tenir
una malaltia mental
al llarg de la nostra vida,
no?
De la vida,
i tant,
tots podem patir una malaltia.
Abans es deia,
potser,
ai,
amb una certa edat,
no, no,
a l'edat que sigui,
en qualsevol moment
de la nostra vida,
nosaltres podem patir
tots una malaltia mental.
I les malalties mentals
es poden curar?
Paula, Rosa?
Depèn, no?
Depèn.
Depèn de quina,
no és el mateix una esquizofrènia
que una depressió,
no?
No és el mateix.
El que sí que es pot arribar
és tenir una vida estable,
conviure amb la malaltia.
Clar,
aprendre a conviure amb la malaltia,
no?
S'ha de saber
aprendre a conviure amb la malaltia.
Molta gent pot pensar,
o de fet jo ho trobava
buscant,
cercant documentació
per preparar una mica
el programa,
que les malalties mentals
sovint condueixen
a actes
o a comportaments violents.
Això és veritat?
És un mite?
S'ha de desmitificar?
No, no, no,
això no és així, eh?
A veure,
si ho miréssim
i les estadístiques
fossin reals,
no ha de ser així.
El que passa
que sí que quan,
per exemple,
una persona
passa alguna cosa
i damunt
pateix una malaltia mental,
els medis
s'aprofiten de seguida
per explicar-ho així,
com una excusa, no?
En canvi,
sí que és veritat
que mai diran
un senyor
que és diabètic
ha fet això
o un senyor
que pateix del cor
ha fet allò altre.
Precisament és aquí
on està l'estigma, no?
Exactament,
aquí és on està l'estigma
i la nostra feina.
És a dir,
que una persona
amb malaltia mental
pot fer una vida
completament normal,
treballar,
formar una família.
Formar una família,
exactament.
N'hi ha,
n'hi ha...
Sí, sí,
després en parlarem
amb els usuaris
perquè tenim també
persones que han tingut
alguna malaltia mental
i que després
compartiran també
uns moments de ràdio
amb nosaltres.
Fets aquests aclariments,
ara sí que potser
ens podríem centrar
en aquests actes
que heu preparat
perquè ja en porteu
alguns de fets,
de fet començàveu
la setmana passada.
Sí,
vam començar divendres
a la tarda inaugurant
una exposició
de quadres pintats
pels nois
aquí a l'Ajuntament.
Aquest Visions,
no?
Sí,
al Pati Jaume I
i després el dissabte
vam participar
amb el Dia Mundial
de la Segur Mental
que aquest any
ha estat a Sabadell,
que per cert
ho van fer molt maco
i molt bé,
amb un suport molt gran
de tot el poble
i totes les entitats
i ens va agradar molt.
Vam ser molta gent.
Sí,
prop de 500,
me'n van dir
de l'organització.
Deu-n'hi-do.
Tot i amb la crisi
perquè tot costa el viatge,
no sé què,
els ovantos,
la gent ha anat
a participar d'aquest acte.
I que era molt important
aquest any.
És molt important,
sí, sí, sí.
És un acte
una mica reivindicatiu.
Sí,
potser encara més que mai.
Davant del moment
que mi més important
està en lloc.
I aquest matí
doncs ens trobem
de fet a la plaça de la Font
com dèiem al principi
del programa
perquè participeu
en un altre projecte
de la ciutat,
el Vic Trau Tarragona,
amb aquest taller
comparteix amb mi.
Què és això, Paula?
Què hem de compartir?
Aviam.
Sí,
nosaltres vam tenir la idea,
no?,
perquè la Montse,
l'organitzadora del Vic Trau,
ens va proposar participar.
Ja ho vam fer l'any passat
i vam quedar molt contents
i vam decidir participar
doncs també
en que avintuen
la programació
dels actes.
Llavors,
nosaltres la idea
que tenim
és la de fer
com parelles artístiques,
no sigui,
un artista
que treballa
amb un usuari
o, bueno,
i ho veurà al públic,
també si algú vol arribar-se
a dibuixar,
amb aquest artista
i això,
doncs la idea
és dibuixar
les vistes
de la plaça de la Font.
És a dir,
el que veiem
a la plaça de la Font.
Ah, doncs potser
ens dibuixaran els altres.
Ah, doncs també,
ja ho proposarem.
Aquí tenim
la unitat mòbil
de Tarragona Ràdio.
Sí, sí,
estaria bé.
Llavors,
fem com un tàndem,
no?,
entre l'artista
i l'usuari.
I l'usuari,
exacte.
O,
obri que en general
que s'arribi
i tingui ganes de dibuixar,
que no és tancat,
o sigui,
conèixer,
vaja,
el que ens envolta
a través del dibuix,
que aquest també és l'objectiu
del projecte
d'Ingrau,
no?,
que també en cap
el cap de setmana a Tarragona.
I amb nosaltres
encara veig molt bé
perquè la nostra idea
és sortir a la comunitat,
no?,
obrir-nos
i el públic
i no quedar-nos tancats,
no?,
sortir al carrer
i fer coses.
Jo crec que,
vaja,
la casa del carrer Sant Miquel
no us caurà sobre,
Paula,
perquè sempre esteu fent coses,
eh?,
vull dir que,
que Déu-n'hi-do.
Home,
als nois també els agrada,
i no sortíem,
no?,
potser al començament
o fa 20 anys,
per exemple,
era una malaltia
que deies,
bueno,
no,
no,
no,
doncs tot a dintre.
Ara tendim molt
a fer activitats fora al carrer.
S'ha de canviar,
no?,
aquesta visió també.
I que també la gent coneixi
perquè si estàs a casa
no et coneixen.
La veritat és que
de donar a conèixer
tot això,
aquest món,
és sortir al carrer.
A banda d'aquesta activitat
a la qual,
doncs,
la Paula,
la Rosa,
ens conviden aquest matí,
si esteu a prop
de la plaça de la Font,
doncs,
us podeu apropar
a veure com fem el programa
i també us podeu apropar
a participar
d'aquesta activitat
del Big Draw Tarragona.
Aquesta nit presenteu
també un documental,
aviam,
Valls Robats.
Valls Robats.
Sí,
ve la directora
del documental,
Montserrat Besdes,
i venen,
bueno,
un psiquiatre
de l'Institut Premata
i el president
del col·legi
de psicòlegs
de Tarragona.
Llavors,
bueno,
ells venen
perquè van participar
en el documental,
primer el projectarem
i després
es farà una mica
com un col·loqui
per parlar
de les experiències
d'ells rodant
aquest documental.
Molt bé,
amb el José Franco
i el Jaume Descarrega.
I això serà
la sala d'actes
de la Cambra
de Comerç de Tarragona.
A les 7,
sí,
de 7 a 9.
A l'Avinguda Pau Casals
número 17
perquè tots ens situem
en aquest documental
de Valls Robats.
I demà dimarts
una conferència tenim.
Sí,
demà ve el director
de comunicació
de la fàbrica
La Fageda
d'Olot,
que és una fàbrica
que fan iogurts,
productes láctis,
amb persones
que tenen malaltia mental
la porta a la fàbrica.
De fet,
és molt coneguda
la tasca
que desenvolupen
aquestes persones
a la fàbrica
de la Fageda.
Sí,
i els iogurts també.
I els iogurts,
també,
no?
I bons,
i bons,
i bons.
Això és positiu,
no?,
per al col·lectiu?
És a dir,
que la gent vegi,
que la societat vegi
que són capaços
de portar una empresa,
de tirar-ho endavant,
d'un producte
que dia a dia
el tenim a casa,
no?
Clar.
Sí,
i ara és molt important
també per a ells,
no?
Si són,
no sé,
potser quanta gent
hi treballa ara?
300,
300,
sí.
Déu-n'hi-do.
Amb discapacitat.
Clar,
i més ara com estan també
els centres especials
de treball,
tot això,
ara estan en una època
que és un model,
no?
A seguir,
de com han tirat endavant
i la feina que donen.
No,
de fet,
porten molts anys,
30 anys d'empresa social,
de fet,
aquest és el títol
del documental.
Sí,
exacte.
I m'agrada el concepte
empresa social,
és que és una empresa.
és que no té per què ser
d'una altra manera,
perquè,
clar,
una persona a la feina,
quan està compensada
i bé,
no li implica res,
ell pot treballar
igual que una altra persona.
La condició passa a ser
un fet anecdòtic,
no?
Clar,
exactament.
Sí,
sí,
si jo soc diabètica,
jo aniré a treballar
cada dia igual.
És el que diem al principi,
no es veurà,
no serà tan visible,
vaja,
no serà visible en principi,
però hi haurà,
ja,
però quan un està compensat
tampoc és visible.
No,
no,
evidentment.
Perquè,
clar,
el visible seria
que tingués un braç trencat
o una cama trencada,
però en principi no.
I demà dimecres,
dia 10,
tenim una altra conferència.
Sí,
venen,
bueno,
un equip tècnic
d'una revista
que es diu Joia,
que són de Barcelona
i ells,
bueno,
fan publicacions
sobre la malaltia mental.
És una miqueta
parlar sobre el punt de vista
dels mitjans de comunicació,
com parlen...
Aquí ens toca rebre,
eh?
parlant sobre la malaltia,
què s'hauria de fer
o deixar de fer
o...
La manera més de tractar la cosa.
De fet,
tu Rosa ho comentaves al principi,
que en certa manera
els mitjans de comunicació
a vegades hem d'entornar
el nostre mea culpa
en quant a les polítiques
de comunicació
sobre les malalties
i sobre la discapacitat
en general,
no?
Sí,
també s'ha d'entendre,
no?
Potser una miqueta
perquè, a veure,
és una malaltia
més desconeguda
que les altres,
no se'n parla mai tant,
també som els últims
en qüestió de salut,
no?
La salut mental
sempre ha anat
darrere de tot.
A la cua.
A la cua.
I llavors, clar,
s'entén també
aquesta manera
de veure-la.
si no estàs dins
d'aquest món
és difícil
entendre's.
Hem d'encabir-ho,
eh?
Sí, sí.
Home, també hi ha
fins un codi ètic
i tot, eh?
Com parla sobre
la malaltia
en els mitjans
i tot.
Doncs caldrà aplicar-lo, eh?
Clar,
caldrà tenir-lo en compte.
Sí.
I acabaríem
dissabte dia 20,
ja passaríem
l'altre cap de setmana
perquè arriba
la trobada de famílies
que aquesta sí
que ja és un clàssic
de l'associació
i em consta
que vaja
que us ho passeu
molt bé
amb aquest dia.
Sí,
ens passem molt bé
perquè també, a més a més,
doncs venen les famílies
i és un punt de trobada
i ja fa molts anys
que ho fem,
hem anat a molts llocs,
és una manera també
de conèixer's tots entre ells.
Clar, sí,
és un dia de convivència.
És de convivència,
exactament.
Està molt bé.
Molt bé.
Doncs 25 minuts
sobre les 11 del matí.
Paula, Rosa,
no marxeu,
ara compartireu
un micròfon
amb alguns usuaris.
Nosaltres
tornarem la connexió
als estudis
de l'Avinguda Roma,
farem una miqueta
de publicitat
i després continuarem
des de la plaça de la Font,
acompanyats de la gent
de l'Associació Meni Salut la Muralla.
Fins ara.
Un minut i seran
dos quarts de 12 del migdia.
Nosaltres
continuem des de
la plaça de la Font.
Ara parlarem
amb la Paula,
amb la Rosa,
repassàvem
aquests actes
del programa
que l'Associació Meni Salut la Muralla
ha preparat
per als propers dies
i ara canviem
una mica de convidats
i saludem
el Jordi,
la Núria,
l'Armando,
que són
usuaris
de l'associació,
del Club Social.
Jordi, molt bon dia.
Hola, bons dies.
Núria, bon dia.
Hola, bon dia.
I Armando, molt bon dia.
Bon dia.
Tenim també la Teresa,
que és familiar.
Teresa,
ets mare d'algun...
Sí, familiar d'usuari
i també de la Junta.
De la Junta, sí.
Sí, sí.
A més, crec que ja
algun dia hem coincidit
el programa, eh?
Sí, sí.
Alguna altra vegada.
Alguna altra vegada
hem coincidit.
Teresa, tu com a familiar
com valores
aquests actes,
aquest programa
que prepara
l'Associació Meni Salut la Muralla?
Vaja, de fet,
la feina que feu.
Sí, jo crec que és molt important
perquè la societat coneixi
el que és l'Associació la Muralla
i la tasca que fa
dintre de la ciutat.
Això és molt important.
Amb aquesta visió
que dèiem abans
amb la Paula i amb la Rosa.
Sí.
Això potser ens ho explicaran
millor el Jordi,
la Núria i l'Armando,
perquè a mi m'agradaria
saber, vaja,
com viu vosaltres
tots aquests actes, també?
És a dir,
des de l'activitat
que feu aquest matí
a la plaça de la Font,
des de la trobada
de famílies de dissabte...
Com ho viviu, això?
Nois?
Qui vulgui, qui vulgui?
Núria, tu mateixa?
Sí, jo mateixa.
Digues.
La trobada que vam fer dissabte
va estar molt bé,
vam estar parlant polítics
i vam assenar el que us escoltant.
I què diuen?
Diuen...
Parlen també de la depressió
i una mica de tot.
Aviam, com que no ens coneixem
i els nostres oients tampoc no ens coneixen,
jo us proposo que ens presentem una mica,
és a dir, que ens expliqueu
qui sou i què feu, Jordi,
si et sembla.
Bueno, pues yo soy
Jordi Hurtado,
soy socio de la muralla
y voluntario también.
Molt bé.
Sí, y bueno,
los actos de estas semanas
son especiales, ¿no?
Hay que ir a la calle,
hacer actos,
que nos vean los políticos
y dar un poquito la cara, ¿no?
Donar la cara per què exactament?
Bueno,
para que vean que tenemos ganas de vivir
con la discapacidad mental,
y claro.
Clar,
és que comentàvem abans,
no és un problema,
no hauria de ser un problema
viure amb aquesta discapacitat, ¿no?
Bueno,
a ver,
hay que saberla llevar.
Molt bé.
Y claro.
Amb quins problemes, Jordi,
per exemple,
et pots trobar tu
al dia a dia?
Bueno,
yo,
ahora de momento
muchos, muchos no tengo,
pero hace un tiempo antes
tenía muchos.
Sí?
Muchos.
Com per exemple?
Uy,
nervios, ansiedad,
y bueno,
con medicación
y
con mucha medicación.
Ho pots portar bé
y puede ser una vida
más o menos normal.
Sí,
ahora estoy muy bien
y bueno.
Fantástico.
En el caso de la Núria,
aviam,
Núria,
explica'ns una mica
qui ets tu.
Presenta't.
Jo he estat
durant molts anys
amb medicació,
amb una depressió
he estat també
i...
I ara en quin moment,
en quina situació
et trobes ara mateix?
Bueno,
estic bastant estable
amb les activitats
que fem
aquí amb la muralla
i amb altres centres
i estic bastant
fent una rutina diària
per trobar-me bé.
I ho estàs aconseguint
de moment o no?
Sí, sí.
O sigui que la cosa
va bé, eh?
Sí.
Fantàstic.
I amb el...
Digues, digues.
Que em passo a l'Armando.
Molt bé.
I a mi el cas
de l'Armando.
Aviam.
Hola, bon dia.
Bon dia, Armando.
Jo vaig tenir ansietat
i als 14 anys
em van donar el diagnòstic
i això, i vaig passar molt malament
i vaig estar ingressat
quan era adolescent
en CESEP
en Sant Boi,
en el centre de menors
i vaig estar quatre mesos ingressat
comptant permisos i tot això.
Molt bé.
i després vaig
els anys següents
vaig entrar al centre de dia
i també soc soci de la muralla,
de l'associació de la muralla.
Sí.
I fem activitats
per...
treballem el diari
i fem molts tallers.
Mhm.
I va molt bé
perquè et distreus
i et relaciones
amb els companys
i...
i ho passes bé.
I ara aquesta és la tua situació, no?
Vull dir, ara...
a poc a poc has anat superant
aquest problema.
Ara estic millor.
Estic millor que abans.
Gràcies a Déu.
Estic millor.
Jo m'agradaria que m'expliquéssiu, nois,
durant aquest procés de superació,
què és exactament el que penseu?
Què és exactament el que us dona força
per superar aquestes etapes?
Vaja.
Bueno, a ver...
Digues, Jordi.
Hay que estar
todo el día encima, ¿no?
Hay que estar siempre pensando
en lo bueno,
porque si piensas en lo malo
te vas a unir.
Óbviament.
Y bueno, lo importante es, pues eso,
ir al día a día,
despacito, sin prisa
y cada día sentirse mejor.
Mhm.
I ara mateix,
com és el vostre día a día?
Què és exactament el que feu?
Un día normal, per exemple?
A ver, un día normal.
Mhm.
Pues en semana
bajamos a la muralla,
por la mañana o por la tarde.
Mhm.
Se hacen terapias de todo tipo
y bueno,
vas haciendo, vas haciendo,
te notas que te sientes mejor
y vas pasando los días
y cada día te sientes mucho mejor.
Entonces, yo por mi lado
digo que toda la gente
que tenga una discapacidad mental
que sepa que puede hacer muchas cosas
en que tenga una enfermedad.
Que vaya a un centro
para discapacitados
como nosotros, la muralla, ¿no?
y entonces, bueno,
para que tengan rutina,
estén ocupados,
tengan la mente ocupada
y no piensen en cosas raras.
¿Vosaltres, Núria Jordi,
esteu d'acord,
Núria Armando,
esteu d'acord
amb el que diu el Jordi?
Sí.
Sí?
Sí.
Algú de vosaltres
treballa o no?
No.
Ara mateix no.
És potser encara
la part més difícil,
no, Teresa,
amb aquest...
Sí, jo penso que sí.
en el món de la integració laboral
diuen les dades,
de fet,
que només el 5%
de les persones
amb malaltia mental
té una feina regular.
Sí, o sigui,
que està més...
Sí, que les dades
són negatives.
Jo penso que a aquest punt,
vull dir,
s'hauria de poder
trobar més sortides
perquè es poguessin
integrar una miqueta més,
perquè això també els ajudaria
a que la societat
els accepti
i vull dir,
i ells també
perquè tenen una miqueta
l'autoestima aquesta que tenen,
que sempre es pensen
que els estan mirant.
Sí, és cert, això.
La postura és aquesta?
Sempre penseu
que hi ha alguna diferència
o que...
Vaja, la pregunta és dura,
ho reconec,
però penseu
que la societat
no acaba d'acceptar
persones que tenen
malaltia mental?
No, no és difícil,
però estem posats
en una columna
on...
Pot ser massa estigmatitzada,
massa etiquetats, no?
Sí, estem massa etiquetats,
pot ser?
Seria aquest el problema
i això és el que
s'hauria de treure, no?
Sí, perquè te ven
por la calle
i te dicen
que hay gente
que te ve por la calle
que te ve con la música puesta
y ya te dice
mira, discapacitado.
Y pues el que lo seas
o pues el que no,
pero hay mucha gente
que te pone etiquetas
cuando no las tiene que poner.
I a més,
amb aquest món tan divers
que vivim avui, no?
que no hauria de ser així
en tot cas, no?
No, la verdad que no
porque nosotros
intentamos hacer
lo mejor posible
ya que es muy difícil
convivir con una enfermedad
y todo, claro.
Que te vean por la calle
y que te pongan
mira, discapacitado.
Que te señalen con el dedo
pues muy ético no es.
Una mica l'objectiu
també de jornales
com la d'avui
o d'aquests actes
que programeu
és aquest donar a conèixer,
donar a treure
aquests estigmes,
aquests prejudicis,
aquests tabús
a la societat en general
i que vegin
que no passa res.
És important
que la societat
sàpiga
que són persones
que poden fer una vida
seguint el tractament
poden fer una vida
més o menys normal
sempre dintre
d'unes limitacions
però que és molt important
que la societat
els coneixi més
i per això
necessitem tindre
algun apoi o més
de la Generalitat
perquè puguin fer
conferències
i xarxes
perquè vegin
inclús els col·legis
a l'institut
perquè vegin
no el que és
una enfermedad mental.
Justament,
t'onava a preguntar
perquè ells
parlàvem molt
que dissabte
van haver-hi polítics
que volen
que els polítics
els escoltin.
La postura
de l'administració
és la que hauria de ser?
Hombre,
de cara a la fachada
sí,
però després
a la realitat
ja ho veurem.
Hem obert la caixa
de les col·lons
ara, Teresa,
potser,
una mica?
Sí, sí.
És això, vull dir...
És interessant
com per exemple
l'exemple
que donaves ara
de les visites
als col·legis
o d'aquestes xerrades
perquè potser els joves
també...
Sí, perquè vull dir,
vull dir,
d'aquestes malalties
si no són persones
que estan més o menys
al teu nivell
i que estan passant
el mateix problema
no els hi parlis
perquè no hi entren.
Vull dir,
és molt difícil
que entenguin
aquesta malaltia,
m'entens?
I per això
és molt important
que la societat
coneixi
i sàpiga
el que és
que és una malaltia
com una altra,
com una diabetes,
una altra malaltia...
El que passa
és que s'ha de ser
un tractament
i un seguiment, no?
Clar, clar.
li preguntava abans
amb ells
amb els problemes
que s'han trobat,
no sé tu com a familiar
quin és aquest atanc
que us ha costat més
a la família
de saltar.
Bueno,
més que res
és explicar-ho
a la gent
que no tens molta relació
perquè, vull dir,
ja no ho comentes,
no?
Vull dir,
a no ser que siguin
unes persones
que tinguis molta confiança
i no conentes
mirar-lo molt
que té una malaltia mental.
L'entens?
És a dir,
que es continua
una mica amagant,
fins i tot, eh?
No,
no amagues,
vull dir,
no te n'amagues
però, vull dir,
segons quines persones,
si no tens confiança
no en parlaràs.
Per por a l'acceptació,
pot ser?
No,
per por
que no ho entengui,
no sé com te vols
que te dic.
Vull dir,
la gent potser no pregunten,
vull dir,
no...
hi ha alguna cosa
que està així
una miqueta...
Vaja,
jo crec que el missatge
és que se li ha de donar
més visibilitat,
que hem de reivindicar,
doncs,
que la malaltia mental
és una cosa,
vaja,
dintre de...
de la paraula
és una cosa normal
o de fet hauria de ser
una cosa normalitzada
i que,
sobretot,
no és que se'ns tregui
aquesta etiqueta
de discapacitats,
no?
Jo crec que sí,
que això seria molt important
i a part que,
vull dir,
tot com estan vivint
avui en dia,
vull dir,
hi ha una estadística molt alta
d'aquesta malaltia
que en els anys,
vull dir,
serà de les segones
o terceres malalties
que hi ha
dintre de la sanitat,
vull dir...
Doncs,
no sé si tenim...
I és important
que la gent la coneixi
i que sàpiga
el que és
i vull dir,
que no els tingui
amb aquesta barrera
que hi ha
dintre de la societat
i de la gent.
De fet,
nosaltres,
cadascú no,
suposo que porta
el seu granet de sorra
amb actes
com els d'aquests dies,
amb sortir a fora,
mostrar-se a la ciutat
que és una mica
el que busquem.
No sé si tenim per aquí
encara la Paula
i la Rosa.
Sí,
estan per aquí.
Sí,
estan per aquí.
Ho dic perquè aniríem
ja despedint l'espai
si es poguessin apropar.
Aniríem ja despedint
aquest espai
tothom
que avui hem fet
des de la plaça
de La Font.
Falten ara ja
20 minuts
per arribar
a les 12 del migdia
i no sé si...
Aviam,
si podem parlar
amb la Paula
i amb la Rosa
ja una mica
per posar punt i final
en aquest programa.
Sí,
tenim la Paula
per aquí.
Paula i la Rosa.
Apareix per l'esquerra?
No sabia...
Exactament.
Paula,
vaja,
Rosa,
interessant la xerrada
amb ells
i una vegada més
repetir aquest missatge,
reivindicar
que la malaltia mental
s'ha de fer més visible,
que es perdin
aquests prejudicis
i que s'acabin
amb aquestes etiquetes
com ens deien el Jordi,
la Núria
i l'hermà.
I també voldria dir jo
que també seria molt important
que les famílies
s'envolucreixen més
amb...
Sí,
ja hem parlat d'això,
eh,
d'allò de les famílies,
abans ho hem dit,
que clar,
encara que ara n'hi ha més que abans...
Alguna més,
però és molt important
perquè vull dir...
Home,
i això es veu avui,
eh,
aquí hi ha dues o tres famílies més,
i esperàvem moltes més.
Sí,
bueno,
no res.
Vaja,
no, no,
no,
aquestes coses s'han de dir
perquè l'oient des de casa
pot pensar,
ostres,
sembla que les absents són aquestes,
les famílies.
Bueno,
però s'han enviado las cartas a las casas
para que la gente...
para que la gente venga.
Y la gente,
pues,
me parece que no se ha leído ni las cartas.
Vaja,
doncs,
això també ho hem de...
Entonces,
bueno,
és una cosa que...
Eso es un poquito...
És molt important
que les famílies veïn
lo que hi ha dintre de l'associació,
les tasques que es fan,
i vull dir,
col·laborar,
i sempre vull dir
que ells veïn
que tenen un apoi amb la família,
això és molt important
perquè ells se veïn
cada dia
anant més al...
mirant-nos més al davant.
També hem de tenir en compte
que les famílies
també de vegades
són molt grans,
ja, eh?
Sí,
també això.
Que també els nois ja són grans,
els pares són molt més grans,
que també estan molt cansats
de tota la vida,
de tot això,
i que de vegades s'entén també
que estiguin a casa tranquils
i mirar un noi a la vall
i a la vall.
No,
perquè ja no tenen edat
tampoc per moure's,
això també s'ha de comprendre.
I que anys enrere...
I tenim un col·lectiu de familiars molt grans.
I clar,
i que anys enrere
tampoc no hi ha vint
les coses que tenim ara,
no?
Per donar a conèixer la malaltia,
vull dir...
Però per això ens aprofitem
una mica de...
I tant.
Sí, sí.
No, no, no,
a poc a poc hem d'anar,
eh?
S'han de veure totes les visions,
tots els punts de vista,
i d'aquí doncs que cadascú
un extregui les seves conclusions,
però vaja,
jo crec que han quedat clares.
Núria, Jordi, Armando,
moltíssimes gràcies.
A tu, gràcies.
Si voleu venir algun dia a la ràdio
esteu convidats.
Gràcies.
Això està molt bé.
I saludar també a la Teresa.
Teresa, moltíssimes gràcies
per acompanyar-nos.
I a la Paula Olló
i a la Rosa Garriga.
Gràcies.
Gràcies també per acompanyar-nos.
Ha estat un plaer,
com sempre,
fer el programa des d'aquí.
Mira, justament ara s'acaba el programa
i surt un sol, vaja,
radiant, eh?
Radiant.
Per buixar a tots.
Fantàstic.
Que continuï aquesta activitat de dibuix
ja que a la plaça de La Font,
si algú es vol apropar,
per conèixer l'associació,
per conèixer la malaltia mental
o per acompanyar amb el dibuix
els nostres amics
de l'associació MeniSalut La Muralla.
Nosaltres posem el punt i final al programa.
Agrair a la gent de la penya
barcelonista de Tarragona
que ens han cedit aquesta terrassa
des d'on hem fet el programa.
Agrair també la col·laboració
del Joan Maria Bertran
de la part tècnica
i del Lluís Comes.
Nosaltres tornarem el proper dilluns
a partir de les 11 i alguns minuts
al matí de Tarragona Ràdio
amb l'espai tothom
intentant normalitzar
el món de la discapacitat.
Jo crec que a poc a poc
ho anirem aconseguint.
Una salutació molt cordial
de qui us ha parlat el Miguel González.
Fins dilluns vinent.
Tothom, un programa de Tarragona Ràdio
perquè les diferències
són d'allò més normal.