Rojo fantástico, de su desnudez, esteloso guardián.
Mínima la expresión, de corte francés, de alta costura.
Telescopica mirada, del Chanel, en radiografía.
Sin vergüenza y sin sostén, en mi mundo fue lo que quería.
Telescopica mirada, del Chanel, en radiografía.
Sin vergüenza y sin sostén, en mi mundo fue lo que quería.
I seguim en directe a la sintonia de Tarragona Ràdio i és dimecres i a aquesta hora toca l'espai Cruïlles.
Ja ho sabeu, que cada dimecres dediquem una estona del matí de Tarragona Ràdio a Parlar de Tarragona 2012, capital de la cultura catalana.
I com sempre ens acompanya la coordinadora, la seva coordinadora, la Rosa Comas. Rosa, bon dia.
Hola, bon dia.
I avui vens ben acompanyada de músics, avui, eh? Avui va de música la cosa.
Avui sí, avui és el dia mundial de la poesia, però portem músics.
Mira, escolta, nosaltres ho fem al revés, ho fem al revés, eh? Ja en parlarem de poesia, ja en parlarem.
I tant, i tant.
Qui ens acompanya, Rosa?
Doncs avui ens acompanya el Richard White, que és, hola, músic i pintor, a més a més.
I també el Miguel Alberto Cruz, que bé, també és guitarrista, compositor i a més a més també és president de l'AMT.
Bon dia.
Bon dia.
En aigua i tot, ja era hora, ja era hora.
Bé, no? Escolta'm, m'hem posat música de l'AMT, eh? Quina cançó son? Quina música son ara, Miguel?
Aquest és José Miguel Vázquez, en el seu projecte en solitari, JOMIP.
José Miguel Vázquez és el cantant de Nel Surco, que és una formació de Tarragona, ciutat i barris,
que fa una miqueta de mix entre el que és la música cubana, darrer, en soul, en blues, en samba,
i està molt bé, molt bé, molt bé.
Molta qualitat, els músics que l'acompanyen aquí són dos cubans de supernivelazo,
quan els que els cubans surten d'allà, venen cap aquí, passen per Moscú,
les ensenyen a tocar el piano, aquest sistema russo,
i arribes aquí, que en un nivelaz que te cagues.
Per tant, bé, la música de l'AMT, i avui això, eh? Rosa, avui parlem de música, amb dos músics.
Sí, aquest espai l'hem anat confegint de manera que el que volem és presentar creadors de la ciutat
que estan treballant dia a dia, perquè hi ha molta gent que està fent coses a la ciutat
i volem que es conegui.
I, per exemple, en el cas del Richard i del Miguel, són diferents entre ells,
però són, per exemple, músics creadors i alhora també són promotors d'activitats,
o sigui, de fet, estan fent cultura com a creadors i com a gestors culturals i com a promotors.
No sé, jo, així d'entrada, a mi m'agradaria que ells definissin una mica
quin tipus de música fan, no?, per conèixer-los millor com a creadors individuals.
Ara ja deixem d'una banda el que és la promoció cultural, eh?
A més, com a creador. Richard.
Què, Richard? Com et definiries, tu?
Bueno, en principi, jo soy artista de artes plástiques.
Per molts anys viví de la pintura, però quan venia la crisi he fejat l'aflojar un monton.
I quan passaven moments molt bons, eren molt difíciles.
Quan hi va la crisi no podia viure de la pintura.
Tiení que buscar altres maneres de sobrevivir.
Emparar a dar clases d'inglés i de pintura, no tant,
però emparar també amb clàssis de guitarra, gent pedint clàssis d'aprendre blues.
Però, sobretot, no me veu com un gran músico, més un bluesman.
Tengo mi grup a Pig Fat, tocamos aquí.
Emparo hace un par de anys amb el Festival de Tarragona Blues,
traient músicos, la idea era trair músicos de afuera internacional, d'altres països, a Espanya,
i juntar-los amb un bluesman d'aquí, de Catalunya i de Tarragona, precisament.
Deia que era pintor i música. Es pot relacionar això amb la pintura i la música o què?
Sí, jo veig que no hi ha molt diferent entre els dos.
Tota la composició és l'arte, també amb la poesia, no?
I el Miquel? Sí, completament d'acord.
El Leonardo ja feia una miqueta de tot això, el Renaixement, i, bueno,
m'agradaria saber que si hagués fet música com l'hauria fet aquest criador, no?
La veritat és que al segle XXI el paradigma complet és que el músic és no només músic,
sinó, a més a més, més coses, no?
Gestor cultural, en el cas que ens toca, perquè has de fer propostes,
has de treballar en la ciutadania, però també en el col·lectiu,
i després sobretot la passió teva, no?
La meua passió és fer música, és tocar la guitarra, no?
No soc un bluesman, no soc un jazzman, no soc un popero, no soc un rockero, no soc res,
o sigui, soc un músic.
I faig una música que a mi m'agrada no definir-la, sinó simplement llenament música.
I llavors és la persona que va als concerts, la persona que fica el CD,
la xarxa social o Spotify o el que sigui, el que diu, m'agrada o no m'agrada,
això va per aquí i això va per allà.
Jo faig música.
Això de les etiquetes està molt bé per als mass media, per a la gent de mitjans de comunicació,
per a també comunicar, no?
A la gent, mira, aquest fa rock, aquest fa pop, però a mi no m'agrada parlar d'etiquetes,
a mi m'agrada parlar de música.
Sí que podíem parlar de, bueno, quals són les formacions que van fer aquest tipus de música.
Bueno, des de Pink Floyd a Robert Fripp, Kim Crimson,
músics d'aquest nivell, però sobretot també músics d'aquí del Mediterrània,
Massuñer, Mondel Jazz, Iceberg, i altra gent de Montoliu, és que hi ha moltes coses,
John Coltrane, el Coltrane en petit que tenim aquí a Tarragona,
que seria per a mi el Xavi Pierre, el company meu, que a més a més és un gran músic
que avui hauria d'haver sigut aquí, però bueno, per qüestions personals no ha pogut vindre.
La veritat és que definir la música és complicat, i per a un músic més encara.
Però tu on et podem sentir? Quines són les formacions on toques?
Bueno, tinc una història, sóc un dinosaure, llavors, llavors.
Tenint una història, tenint una edat, no? I això es nota.
Almenys actualment, diria.
Bueno, actualment jo toco en la meua formació, que és No lo sé, en LS,
i després tinc altres bandes paral·leles, un company de musical Tuntunt,
que és una formació, simple i llenament, per fer improvisació pura i dura.
En el Xavi Pierre, el Xavi Pierre i jo fem una producció,
que amb la Rosa ens vam conèixer ja fa un parell d'anys,
els Espais Espectaculars, que és una altra història,
és elaborar composicions a dins d'espais que soniguen
i que tinguin una ressonància específica.
És un projecte que portem...
La veritat és que en el Xavi Pierre i jo portem aquest projecte
des de l'any 86-87 del segle passat,
quan van conèixer, van coincidir damunt d'un escenari en els Pets.
O sigui, jo era la guitarra bo dels Pets,
pots comptar, i el Xavi Pierre era el saxofonista bo dels Pets, no?
I anar tots dos, llavors el Lluís i el Joan ens miraven i diien
24 voltes d'aquest rocarrolillo de dos temes i un menor i quatre majors
i feu les improvisacions que volguessin.
Llavors el Xavi Pierre i jo allà omplien tot a saco-paco,
o sigui, venien del món del punk, però també venien del món del jazz,
de les 6 jazz i sobretot de les noves formacions com Steve Pagitz
i grups d'aquest renom que d'allà ha sortit tothom, no?
La bateria està tocant a la Diancral ara mateix.
O sigui, imagines una formació de fang, jazz, soul,
el que està fent a la Diancral.
Tot això ens va influenciar i vam fer aquesta labor de treballar, no?
Després tenia també la banda d'ERPM que en aquesta banda van sortir arreu
i en No lo sé, el primer, el segon disc,
vam aconseguir fins i tot un premi Ateco en Héroes de Silenci
a l'any 90 a Logroño, que és ara el festival actual,
que és un dels premis més reconeguts aleshores.
Ja t'ho dic, que tinc una edat, llavors vosaltres això no el coneixeu,
però és el que n'hi ha, eh?
Surt molt a...
En el meu projecte en solitari vaig anar a tocar al MoMA, a Nova York,
vaig anar a tocar al New Seminar Musical
i allà vaig fer un punt i a part, no?
En el 92, 93.
O sigui, vaig pujar per primera vegada un escenari sol
i vaig tocar composicions meves completament sol, no?
Llavors, la influència de la música blues americana,
de Chicago, de Nueva York i tal, del Soho,
es va influenciar molt a les dues vegades que vaig estar allà, no?
I bueno, va ser un punt i a part.
és el parc.
O sigui, realment els Yankees el que tenen de show business és això, no?
Te donen un palazzo per aquí,
però per l'altre lloc te diuen, i per aquí està el futur.
I aquí està, no?
I aquí està.
I diríeu que l'etapa que viviu actualment és la millor?
Diríem, artísticament, o no?
Sí, estem en un punt que alguna cosa ha de canviar.
Sempre és...
Lo veo muy bien,
perquè no podem quedar com abans.
Tens que canviar tot el concept de la música,
com està explicant Miguel,
que definir-me exactament com un bluesman
no sempre és una bona cosa
perquè està posant-me una caja,
però de l'altre lloc d'acord,
emidem el concept de blues
i ampliar-lo que un blues más nuevo per 2012,
no com que eren els anys 20, per exemple.
però lo veo que ser músico, artista, escritur,
o lo que sé,
va a canviar com la idea,
ahora,
porque es un momento de gran cambio,
porque estamos pegados con una gran paliza ahora,
y tenemos que cambiar todo el chip.
No sé si vols afegir alguna cosa en això,
però creieu que Tarragona és una ciutat viva en aquest sentit?
o sigui, posa impediments, posa facilitats al llarg de la trajectòria.
Ara actualment, no sé, una mica aquest plantejament de dir,
Tarragona com a ciutat facilita aquesta feina dels músics?
Els músics, quan vaig començar a tocar, no tenien puestos a ensaiar.
Encara continuen igual.
Estic parlant de 25 anys després.
l'associació de músics de Tarragona ha posat damunt de la taula dos plans d'usos diferents
per a donar solucions per a col·lectiu de músics d'aquesta ciutat i comarques.
Continuen igual.
O sigui, estem esperant a veure si la tabacalera s'acaba a les obres,
i és veritat que hi ha hagut problemes d'infraestructures econòmiques,
problemes d'eres d'empreses i el que sigui.
i realment continuen igual.
Però, però, la creació, jo estic completament d'acord,
i és que suposo que Richard també està amb mi,
que ara mateix està a un nivell brutal.
O sigui, l'estil musical que es fa aquí a Tarragona,
tenint en compte que són una ciutat de 140.000 habitants
i que n'hi ha més de 200 formacions controlats a dins de l'associació,
que dius, ostres, ostres, ostres.
Clar, quan parles d'una ciutat com Madrid,
estàs parlant de 3 milions, 4 milions d'habitants
i estàs parlant de 1.000 bandes.
La relació aquí és molt més alta que a qualsevol altre lloc de l'estat espanyol,
de qualsevol autonomia, el que sigui.
Realment, jo crec que Tarragona té, a més de l'aire que tenim,
a més del vi i de l'oli i de les platges i de la ciutat,
de la piedra, a mi m'agrada la piedra.
Jo soc dels creients que la cultura passa també per la pedra, i per què no?
O sigui, si no som raonables amb el que hem sigut,
què seran en el futur? No seran res.
O sigui, hem de saber el que hem sigut per tirar cap endavant, no?
I aquest punt de vista, el món de la música és el que fa que hi hagi formacions de blues,
de jazz, de rock, de pop, de música com ara els companys que fan reggae,
que mezclen i tal, música del món i tal.
N'hi ha molt, molt, molt, molt, molt per triar, molt per escoltar i molt per donar oportunitats
i trobar d'aquí el futur musical de la ciutat i de l'estat.
I ara més parlava el Richard d'aquest moment de canvis, no?
No sé si també això, crisi econòmica, influència, noves tecnologies, internet,
en què creieu que us ha ajudat? Per exemple, vosaltres, en el vostre propi cas,
poder difondre a través d'internet tota la vostra producció de música.
Aquesta per mi, Richard.
Sí.
A veure, l'any 85-86, quan vaig pujar per primera vegada a un escenari,
estaven com estem ara, eh? O sigui, no hi havia calés, el paro era galopante,
continuen igual, n'hi ha hagut altes i baixes a nivell econòmic,
econòmic mundial sobretot també, però diguéssim que aquesta crisi, quina crisi?
O sigui, crisi de valors, crisi econòmica, l'economia ha d'influenciar el ser humà,
hòstia, malament anem, o sigui, el ser humà ha de tenir una filosofia de vida, no?
He de lluitar cap endavant amb el que sigui, amb el que tinguis,
i si tens diners bé i si no ho tens ho has de buscar, o has de crear-los,
o has de fer remenents, no? O sigui, una formigueta, no?
La crisi continua, de l'any 85 fins aquí continua, la crisi econòmica,
la crisi de valors, la crisi del que vulguis.
El paradigma d'aquesta societat i d'aquest segle XXI és justament això,
n'hi ha una crisi, però n'hi ha una crisi que va més enllà, no només econòmica,
n'hi ha una crisi de valors, si no tenim valors no podem tirar cap endavant.
El músic té el valor que té al tocar un instrument, a l'estudiar aquest instrument
i a trucar a qualsevol lloc, escolta'm, vull fer aquesta música.
Avui en dia, aquest lloc de vull fer aquesta música,
ens dones l'oportunitat de tocar, jo et pago, ara s'ha obert més a les xarxes socials,
des dels petits concerts online que ens fan des de casa,
el concepte per emporter, que és per cert, és un projecte francès
que porta un futimer d'anys, 15 anys funcionant, i que abans ja existia.
O sigui, és com la pirateria, podríem parlar molt, bueno, largo i tendido de tot això, no?
Realment jo crec que són paradigmes que la pròpia indústria musical,
en aquest cas quatre grans multinacionals, entre elles Sony, estan dient
anem malament, anem malament, espera, anem malament, perquè si Spotify
tu tens una part important de Spotify, tu tens una part important de tota la tecnologia
que hi ha als mòbils, que és el que ara tothom està utilitzat per fer música, no?
Quin és el paradigma? Que no n'hi ha oportunitats? Sí que n'hi ha oportunitats,
més encara que abans. O sigui, jo recordo que abans anaven en cintes de casset
i treballaven en dos platines per gravar quatre pistes. O sigui, imagina't, avui en dia qualsevol...
El fill de la rosa anirà en un iPhone i gravarà molt de pistes i farà música
i la ficarà online en qüestió de segons. O sigui, això es fa ja avui en dia en SoundCloud,
amb una tecnologia que és alemana, que porta ja uns anys funcionant i que és impressionant,
i tot el que vingui per aquí vingui per la xarxa, evidentment.
Evidentment, ara, Richard, tu digues...
De fet, el Richard, abans en parlàvem d'això que, per exemple,
com el que és l'Underground Blues, bueno, el Tarragona Blues,
que ara, per exemple, deies, no comentaves que a les xarxes a internet hi ha molts fòrums de blues que parlen...
Eso me sorprende muchísimo. Realmente, porque he pensado que hay cuatro gatos en toda España,
les gustan los blues, pero no es así.
A través de Facebook he encontrado unos foros
y hay miles y miles de personas que siguen los blues aquí en España, Europa,
hasta los Estados Unidos y el resto del mundo.
y no es una música del sur de Estados Unidos ahora.
En 2012 es completamente amplio.
Yo conozco, vine a Truly in Friday a tocar en el festival los últimos dos años.
Es un gallego que vive en Madrid.
Este hombre toca blues como puede estar perfectamente en Mississippi en un momento.
no hace falta, viene de allá.
Es un mensaje universal.
Pero estoy de acuerdo.
Tienes que, como dice Miguel, sobre los cuatro músicos que están realmente ganando dinero.
pero parte del concepto del festival de Tarragona Blues es que no...
a lo mejor tenemos una cabeza de cartel, pero la idea es traer músicos buenísimos,
a lo mejor no son tan conocidos, y darles un pie adelante allá.
Es un concepto.
Yo, por ejemplo, recuerdo una conversa que habíamos tenido anteriormente,
que deías que precisamente la ciudad nuestra es muy atractiva,
la gente, eso, músicos de fuera, porque, claro,
puede ser, de alguna manera, aquí es conjuga el que es la posibilidad de estar conectado a fuera,
a través de internet y de las xarxes, pero también es una ciudad muy amable en el sentido del clima,
de la proximidad, de la historia.
O sea, es curioso que de vegades, ¿no?, tú me vas a ver ver cosas que a veces no veíamos,
que es esta excepcionalidad.
Bueno, yo sí que la veo, pero a veces no es veu, ¿no?, la cosa excepcional que tiene la ciudad, ¿no?,
como entorno.
Sí, Tarragona tiene muchas ventajas aquí.
Si nada más, he aprendido solamente por la pintura plástica,
cuando tenía que moverme por unas exposiciones.
Es una ciudad bien colocada en España, que puede coger ave,
ir directamente a Madrid, o Valencia, o Barcelona,
las ciudades más importantes de toda España,
pero rápidamente está bien por eso.
Si hay alguien de afuera que quiere venir aquí,
tenemos un patrimonio brutal aquí, todo el mundo está de acuerdo con eso.
y también tenemos un montón de talento de artistas y gente creativa aquí,
tú lo sabes, por una ciudad tan pequeña.
Sí, muy bien.
Sí, Miguel, estarías d'acord amb eso que te deías, Rosa,
es interesante.
Fins y todo a veces pasa que,
potser los de aquí no nos lo creemos tanto como los que venen de fuera, ¿no?
de fuera, ¿no?
Sí, sí.
Eso pasa cuando realmente surtes de Tarragona,
surtes hacia fuera.
Vas a tocar fuera,
el momento que pasas a Montblanc
y entras ya directamente a la zona de Zaragoza,
la zona lleditana,
o la de abajo de la franja,
es que la cosa cambia, ¿no?
I realment, a partir d'aquí,
et dónes contes,
quan tornes,
déu-n'hi-do en Tarragona, ¿no?
Déu-n'hi-do en l'ambient,
Déu-n'hi-do com és,
la llum que té,
llum que a tothom que ha vingut per aquí
les ha deixat amoïnats,
des de Picasso a baix,
a les Terres de l'Ebre,
fins al Pau Gasal,
a dalt.
Realment,
és un puesto únic per a creació,
per a crear.
O sigui, realment,
solament ens falta aquest punt
de la inversió privada
versus indústria
per anar endavant, no?
Aquest puntet,
és que és un puntet,
realment, no sé,
aquest puntet hauria sigut
la pera limonera
si fa un parell d'anys
els companys de Bongo Botraco
i ho haguéssim tingut aquesta indústria, no?
Ara, imagina't on estarien.
Ara estan triomfant arreu d'Europa, no?
en concerts.
Déu-n'hi-do, sí que és veritat
que pendent d'un moment
de la mundial, no?
Però, bueno,
s'ha d'aprofitar.
O sigui, si tu fas una cançó
i aquesta cançó
quatre compassos
entra per a una promoció
de Coca-Cola
o el que sigui,
això són calés de Coca-Cola,
pagar tu com a autor, no?
Són drets que són teus, no?
Llavors, o de qui sigui, no?
Però...
És diners.
Estàs treballant en una societat
que és el que n'hi ha.
O sigui,
el que és una xorrada és dir,
mira,
jo és que passo dels drets.
Bueno,
bé,
pensar que algú s'aprofitarà
del que tu passes, no?
Llavors,
colgues la cançó gratuïtament
i llavors ja
la indústria
va per un altre puesto.
Però, bueno,
això és una altra qüestió
que se'm va una miqueta
del que estem parlant.
No, però de fet, també,
us volia fer una pregunta,
tant a nivell individual
com a nivell col·lectiu.
Per què lluiteu,
diríem vosaltres?
Per exemple,
per què lluita l'AMT?
Per què?
Quins són els objectius?
I fins i tot com a creadors,
també, podeu tindre uns objectius,
no?
Una lluita, diríem.
M'agrada que em facis aquesta pregunta,
com diria qualsevol polític.
Jo com a representant,
com a president
de l'Associació de Museus de Tarragona
faig política cultural.
Llavors,
què he de fer?
Parlar amb tothom
i dir,
escolta,
encara estem així.
O sigui, no n'hi ha puestos
per a fer concerts,
no n'hi ha puestos
per a fer aquesta petita indústria
des de la ciutat,
no n'hi ha puestos
que la gent normalment
quan tu vas a París,
vas a Londres,
vas a Berlín,
t'agrada mirar què n'hi ha de concerts grans
i què n'hi ha de concerts petits
i coses del territori
i això aquí a Tarragona
no existeix encara.
Realment,
estem parlant d'una aposta de futur,
d'una Smart City,
com diu l'alcalde,
i a més a més d'aquesta Smart City
també ha d'haver un romanent
a nivell de turisme,
a nivell de gastronomia,
a nivell de poesia,
de teatre,
d'arts plàstiques,
de lo que sigui.
O sigui,
n'hi ha un producte
que és Tarragona.
Aquest producte
es pot vendre perfectament,
ja sigui barra música o lo que sigui.
L'único que hem de fer
és creernos-lo.
O sigui,
en l'Associació de Músics
som el que necessitem.
Com a músics sabem el que som.
Som un capital creatiu important
en aquesta ciutat,
no?
Al territori,
a les comarques,
on el que sigui.
Nosaltres,
quan anem a Barcelona,
reivindiquem tarragonisme,
reivindiquem Tarragona
i ningú ens fa callar.
O sigui,
a més a més,
tenim problemes
perquè la gent de Barcelona
es creu que el món és Barcelona.
No, no.
El món comença a les portes de Barcelona.
Això,
quan ho dius,
segons quins puestos,
no agrada gens ni mica.
Però bé,
això que som,
com a músics,
no ens ho creiem.
I jo,
el nom de Tarragona
ho porto de veritat
des de sempre,
des del 85.
O sigui,
no és una cosa d'ara d'esnovisme.
No, no, no.
Això ho creiem.
I qualsevol dels artistes
a la ciutat des de fa temps,
ho portem.
Des del Juis Gavaldà,
al Javier Pie,
al company que fa teatre,
al company que fa poesia,
a la de Manyer.
O sigui,
és el que n'hi ha.
O sigui,
barra Riudons,
barra Reus,
però som territori,
som camp de Tarragona,
som Ribera d'Ebre,
som el que som.
I aquest territori és únic.
És únic.
I a la música,
se pot vendre molt bé aquesta música.
I al territori.
I al territori.
I afegiries alguna cosa, Richard?
Tu, en aquesta lluita,
tens alguna lluita personal
en aquest camp de la música
o de les artes plàstiques?
Unes.
Sí.
La creativitat és,
sobretot per a aquesta ciutat de Tarragona,
és parte del granaje del bienestar de la ciutat.
És el nostre trabajo, realment.
I sin la cultura,
és un muy mal senyal del estado de Tarragona.
De fet,
m'està respondent potser l'última pregunta.
La última pregunta, no?
Com et transforma la cultura de dia a dia, no?
És una pregunta que us volia fer per tancar,
i he fet-me molt en aquesta línia.
No sé.
Com et transforma?
Com et transforma la cultura?
Doncs no sé, ara mateix,
si no tingués que estar aquí
i treballar en la gestió de l'associació,
estaria a l'estudi de gravació
ficant música en aquestes fulles
que menegen l'aire
o en aquestes aigües de pluja que cauen.
A mi m'agrada molt la sensació natural
per fer música.
La meva música va per aquí bastant,
molt de la meva personal, no?
I realment és el que estaria fent ara mateix.
Com me cambia a mi?
Completament.
El més encara.
El més encara, o sigui,
tira p'cada en davant.
El més?
El més, el més.
El més encara.
El més?
O el més?
El més encara?
Yo creo que ja tenim tots els elements
de una gran cosa aquí.
La única cosa que jo pido és que,
per exemple, el llumat i el governs aquí
donar una altra pista
muy lisa para correr
y darnos qué tenemos
que hacer. Ya lo sé que no hay tanto
presupuesto, pero si puede
apoyarnos, esto es una gran cosa.
Com sempre estaríem
hores i hores, eh, xerrant, que això sempre dona per molt.
Anirem ja acabant,
Rosso, i si et sembla, sempre destaquem algun aspecte
destacat interessant de la pàgina web
t2212.tarragona.cat. Avui
parlem dels blocs. Sí, bé, era només
un esment de tot un apartat que tenim
de blocs, perquè precisament
el projecte de la capital vol ser això,
és un projecte de ciutat, per tant el que sí
que intentem reflectir és la cultura que es fa
que fa la ciutat, no la que fa
l'Ajuntament. Llavors el que volem
és posar, diríem, molt visible
la cultura que fa la gent i per això
tenim tot un apartat de blocs bastant
extens, que de fet si doneu
una ullada és sorprenent perquè hi ha
moltíssima gent que parla sobre cultura a la ciutat
en blocs i de tot tipus
de tots àmbits, una mica
fotografia, literatura,
sardanes, gestió cultural,
música, etcètera, és a dir, bueno,
patrimoni, arqueologia, és a dir,
realment la cultura es toca en tots els temes,
en aquestes, diríem,
aquestes eines de gestió pròpia,
individual o col·lectiva també a vegades,
però que fan, això sí que és realment un coneixement
patrimoni de la ciutat
que també la volem posar molt visible.
Doncs ja ho sabeu, té 2012.tarragona.cat,
entrareu-hi just a la dreta,
hi ha un apartat de blocs
i vaja, n'hi ha una llista extensa, això.
Ah, hi pot ampliar-se, eh?
És a dir, que si algú
ens vol enviar l'adreça de correu electrònic
al bloc cultural que estigui gestionant,
ens l'envia, eh?
Perfecte, el posarem.
Molt bé, així ampliem la llista.
Richard, Miguel Alberto Cruz,
Rosa, gràcies
i fins la setmana i vinent.
Que vagi bé.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Fins demà!
Fins demà!