Fins demà!
I també una mica de resum de repàs del que ha passat.
Carles Marques n'és el director. Carles, bon dia.
Bon dia.
No sé si tindrem temps perquè em deies que el convidat d'avui...
Sí, el Joan és fantàstic explicant les coses, sí.
I a més, com que és un apassionat,
em sembla que és més apassionat de Bach que de Beethoven, diguem-ho tot,
però...
Ens senten, ens senten.
Ja lligues, em sembla que sí.
Joan Vives, bon dia.
Provocació.
En Carles m'ha descobert.
Ah, però Beethoven molt bé també.
Amb el Carles no hi ha manera de començar la secció, allò,
ordenadament i tal.
Com que hi ha confiança, ja entrem directament.
No, home, ja som el Joan, també n'hi ha i em puc permetre,
diguéssim, també algunes alegries i alguna entrada una mica més en broma.
Doncs presenta'ns el Joan Vives,
que ja d'entrada li posem l'etiqueta de divulgador musical.
Qui és, Carles?
Correcte.
Joan Vives, Joan Vives és l'ànima...
Ara que no ens deuen sentir la resta,
l'ànima, per mi, eh?
Vull dir, una de les ànimes de Catalunya Música,
divulgador musical,
ell també és músic, a part.
A més, és una persona que parla dels músics.
Sé que Bach és la seva gran obsessió,
però n'hi ha d'altres.
Però el parla gairebé.
Dues coses importantíssimes.
Com si els hagués conegut i els hagués tractat fa mitja hora,
i després en la millor manera dels periodistes d'esports
com el Joaquim Maria Pujal,
posem per casa.
És a dir, sap tantes coses sobre això
i pot relacionar tants a temes d'història, gastronomia...
Sí, perquè si aneu a això,
al poble tal, on va estar Bach i tal,
quan hi entreu, a mà dreta hi ha un no sé què,
que tal i que qual.
És així o no, Joan?
És així o no, Joan?
I això trobo que és una enorme virtut,
perquè realment t'humanitza,
és a dir, no és la biografia freda de
Beethoven va néixer tal dia, tal,
i aleshores a tants anys va composar aquesta obra,
sinó la va composar a tal ciutat
que això, si aneu,
doncs sobretot no us deixeu de veure no sé què,
perquè justament allí va ser on Beethoven va fer
no sé què, que és important,
perquè en la seva trajectòria això va significar tal.
Clar, això s'ha de saber molt.
Què t'estàs posant vermell, Joan?
Vermell radiofònic.
Escolta, doncs entrem a matar el Joan Vives,
el tenim amb nosaltres,
perquè ell és el coordinador
de les cicles de conferències
dedicades a Beethoven, no?
Comencem avui.
Efectivament,
sóc el coordinador
i de fet l'únic ponent que hi intervindrà.
Sí, ara t'anava a dir,
coordinar això és fàcil, eh?
Perquè ets tu amb la teva agenda.
A vegades em costa obeir-me a mi mateix,
però això és un altre problema
que tenim cadascú amb nosaltres mateixos, no?
Però sí que és veritat,
una mica això que deia en Carles,
en Carles ens coneixem de fa molt de temps,
també les diverses col·laboracions
que he tingut l'oportunitat
i el goi de poder fer a Tarragona amb el Caixa Fòrum
i hem tingut allò com moltes converses
de màquina, de cafè, eh?
I aleshores, doncs, és un...
És veritat...
Això suposo que és aquelles coses
de la deformació professional.
Quan tu converteixes
la teva vocació en el teu ofici,
jo soc, de fet,
a nivell curricular,
soc músic, soc flautista,
però sí que és cert
que com que vinc del món de la música barroca
i això et porta sempre
a un plus
que és la recerca històrica,
aleshores, clar,
parles de música
com a músic,
no com a historiador,
sinó com a músic,
i després parles
una mica
des de la vocació
i és cert
que una de les coses
que més m'agrada
a part de la música
i amb el permís de la música
és viatjar.
I sí que és cert
que he aprofitat,
quan tens l'agenda
i la cartera
que t'ho permeten
també poder fer alguns viatges,
sí que tinc una certa tendència
d'anar als llocs
on potser per síndrome d'Estocolm
acabes buscant
allò que ja saps teòricament
però buscant-ho a la pràctica.
I ho he pogut fer
amb bastants compositors,
entre ells,
efectivament,
Bach el que més,
Haydn,
Händel,
Mozart,
jo què sé,
Schumann,
amb molts d'aquests autors
i de tovint entre ells.
Però així, Joan,
Alemanya i Àustria,
bàsicament, eh?
Sí, sí.
No t'has mogut, eh?
Sí, bueno,
a Itàlia també.
Ara anava a citar-te
Monteverdi,
Vivaldi també,
és veritat.
Però sí que és veritat
que hi ha una mena
de germanofília
i potser sorgida
de manera inconscient
i que també,
per altra banda,
doncs,
és bastant típic a Catalunya.
Si vas repassant
el món intel·lectual català,
sempre et vas trobant
personatges com inclús
el mossèn Cinto
o el Joan Alavedra
molt aimants
de tot el que era
el món germànic.
El mateix en São Clavé.
I llavors, doncs, bé,
suposo que hi ha alguna cosa
d'herència històrica
en la nostra cultura
que ve del món
franco-germànic
en la marca hispànica
que és Catalunya,
i ara que parlem tant
del fet diferencial
i de la independència,
doncs que suposo
que marca una mica,
com a mínim,
un tarannà diferent.
Jo tinc una mica
que diu
o ets francòfil
o ets germanòfil.
Però això s'han entre davant.
Joan,
ja com que m'he permès
diguéssim tantes indiscrecions
sobre tu,
també et diré
que la Núria
és germanòfila
i parla un alemany
molt correcte.
Ara que no en sé sé.
Això és mentida, Joan,
això és mentida.
És mentida del tot.
No, és veritat.
En el meu cas,
jo soc francòfon de parla,
però sí que,
en aquest cas,
tinc allò,
el corazón loco una mica,
perquè també m'agrada
molt la cultura francesa.
Però musicalment,
sí que reconec
que com a músic,
com a intèrpret,
doncs,
hi ha una gran proximitat
a la música de Bach
i llavors,
doncs,
tot marca.
Però vaja,
mira,
en cultura tenim una cosa meravellosa,
així tots dos ho sabeu molt bé,
i és que no cal restar.
És a dir,
una cosa no.
Una cosa s'assuma a l'altra.
No tens per què triar
entre la música francesa
i la música germànic
o entre una llengua
o una altra, no?
Tot suma
i acabes,
doncs,
bé,
vinculat a totes aquestes coses
que t'enganxen.
I en aquest cas,
doncs,
també una vegada,
parlant amb,
bueno,
moltes vegades,
parlant amb els músics,
els he preguntat,
escolta'm,
és la pregunta típica
de programa d'entrevistes
de ràdio,
no?
Quin és el teu músic preferit?
I la majoria de músics
et deixen anar
una resposta fantàstica
que et diuen
el que estic tocant.
És a dir,
que una mica incideix
en això que us deia,
que no tenim que restar,
eh?
En Cultura sumem
el Caixa Fòrum de Tarragona,
et pots trobar
una exposició
de fotografies fantàstica,
et pots trobar,
jo què sé,
unes conferències
sobre algun tipus
d'art,
expressió artística
que et pot venir
dels coptes d'Egipte
o et pot venir
de no sé quin lloc d'Àsia
o no sé quin pintor francès
o anglès
del segle XVIII-XIX
i tu trobes
tot en allà mateix
i tu entres allà dins
i és com un,
vaja,
una gran suma
d'inputs,
un festival
d'aprenentatge
que et fa ser feliç
i en temps difícils
perquè enganyar-nos
encara més,
la cultura
és el gran aliat.
Ostres,
bona que bonica frase,
ja veieu amb quina passió,
ho explica el Joan Vives,
doncs tenim moltes ganes
d'anar,
recordeu la cita,
cada dilluns a les 7
al Caixa Fòrum
es parla de Beethoven.
Entrem en matèria,
quatre sessions
pels quatre dilluns d'octubre,
Joan,
i com ens ho has agrupat,
això?
Mira,
ja sé que no és massa original,
però m'agrada,
com que m'agrada fer
una exposició ordenada,
perquè m'agrada que m'entenguin,
tinc molta tendència
a ordenar-ho cronològicament,
i que és el més habitual,
i m'agrada perquè
tots aquests compositors
que hem pogut anar fent,
en aquest cas Beethoven,
t'ho posen fàcil,
perquè la seva vida
és una vida que segueix
tota una evolució molt ben,
molt clara,
molt nítida,
i aleshores mostrar-ho
de manera cronològica
et permet,
això que deia molt ben Carles abans,
aquests paral·lelismes,
per exemple,
un gran paral·lelisme
que hi ha a l'època de Beethoven,
les guerres napoleòniques,
Napoleòs com un leitmotiv,
i és curiós,
l'any 1815,
quan Napoleòs
és derrotat definitivament,
Beethoven queda completament sord
i pràcticament oblidat,
Viena es volca els balsos,
i a partir de 1815,
fins que morirà el 1827,
escriu molt poca música,
ara,
la poca música que escriu
és impressionant,
els últims quartets,
les últimes sonates,
la novena sinfonia
de l'Himna de l'Alegria,
la missa solemnis,
saps allò,
dius,
bueno,
és la traca final,
no?
I llavors vas seguint
un paral·lelisme
que té un punt de novel·lesc
i enmig de tot això
hi vas posant
totes les obres
que Beethoven va component
i mentrestant
al teu cap
estàs sentint
les bombes de Napoleó
i vas sentint
aquelles sonates
i aquells quartets
i aquelles sinfonies
de Beethoven
i tot plegat
fas com una mena
de gran paquet històric
que,
bé,
sense veure ni una trista imatge
perquè jo encara
sóc una mica luterà
parlant de germanofília,
no?
Sóc una mica luterà
i no faig servir
PowerPoints,
però penso que
en una època
com la nostra
en què tot són imatges,
imatges,
imatges,
tenint en compte
que el producte central
d'aquest cicle,
dels meus cicles
és la música,
doncs aprofitem
i anem a tancar els ulls
i escoltar
i mirar
a través del no mirar,
diguéssim,
mirar a través
de les orelles,
de l'oïda.
Per tant,
seran sessions,
audicions també,
no?
Aniran amb l'oïda
i s'empanyen.
Sí,
sempre,
evidentment,
jo no se m'ocut
imaginar una conferència
de música
sense que hi hagin audicions
i m'agrada molt
que hi hagin moltes audicions,
procuro que siguin curtes,
ho faig d'una manera volguda
i que n'hi hagi moltes.
Són maneres de plantejar-ho,
també seria fantàstic
una sola audició,
o sigui,
una sola peça
degudament analitzada.
Hi ha altres grans professionals
de la divulgació
que també ho fan
i ho fan meravellosament bé
i llavors,
doncs,
també és una manera
d'oferir un producte diferenciat,
no?
A mi m'agrada molt
oferir això
com un reportatge,
una raquesta,
no?,
de molts fragments
i així també tens
una visió global,
una visió perifèrica,
tens diferents angles,
no?,
és com ara el futbol,
no?,
que et posen una càmera
en el mig del camp
i poden fer zooms aèris,
no?,
i són espectaculars.
Doncs,
és una mica aquesta la idea,
no?,
d'oferir com un documental sonor
del que són
del màxim nombre possible
de les obres de Beethoven.
Precuro que sortin totes
i les procuro ubicar
en el moment de Beethoven
i destacar-ne els aspectes
més importants.
Clar,
això et volia preguntar.
Després,
clar,
evidentment,
convidem a tothom
que vagi a les conferències,
que allà ho explicaràs,
doncs,
amb els ets i uts,
però per anar fent
una miqueta de boca,
Joan,
ja que tenim el telèfon,
quin seria
l'aspecte més destacable
de Beethoven,
la seva aportació,
doncs,
genial magistral
en el estere de la música?
És molt fàcil d'entendre
perquè Beethoven
és contemporani nostre.
I ara em preguntaràs,
bueno,
i amb què et vas esferdir-ho?
I t'ho diré molt fàcil.
Mira,
va néixer l'any 1770,
és a dir,
que si en lloc de ser el 1770
fos el 1970,
ara tindria 42 anys.
Per tant,
Beethoven
li va tocar viure
una època com la nostra,
que va començar
que la il·lustració
encara era vigent.
Quan ell tenia 3 anys,
Goethe va publicar
la novel·la Werther,
tots sabeu,
aquesta novel·la romàntica,
la subjectivitat,
l'expressió de les emocions,
el suïcidi romàntic
al final,
doncs,
Beethoven viurà
de jovenet
tot aquest pas
en què la gent jove
es bolca cap al romanticisme
i,
patam,
a partir del 1800
comencen les guerres
napoleòniques,
ara,
això,
podríem traduir-ho,
afortunadament,
en llenguatge del nostre temps,
la crisi econòmica,
dic afortunadament,
no perquè la crisi sigui bona,
sinó perquè ens estalviem
la mortalitat
en les guerres,
simplement per això.
però època convulsa,
època de gran
capgirament europeu
i,
finalment,
arriba el 1815
que arriba la derrota
de Waterloo,
el Congrés de Viena
i arriba l'etapa final
de la vida
de Beethoven.
O sigui que,
potser amb una mica de sort,
el 2015...
No és el que t'anava a dir?
Sí.
i a més quadra bastant,
perquè recorda que la Bíblia
deia que eren set anys
de vaques grasses
i set de magres
i en portem quatre
i el 2015
ens en falten tres.
O sigui que ja podria ser
que ens arribés un
entre cometes
Congrés de Viena
el 2015.
Aquesta teoria
em sembla que
faria estrells
a la borsa,
eh, també.
No sóc economista.
set i set.
Sobretot si algú
m'està escoltant
i està pensant
en els seus estalvis
que sàpiga
que no sóc economista.
No tinc ni idea.
Per tant,
la gran aportació
o el que ens pot fer
molt propers a Beethoven
és això,
és una mica
el paral·lelisme,
no?,
en el moment històric.
I tant,
a més a més,
compta que musicalment
és un home que trenca,
és a dir,
comença a despentinar
el públic del seu temps,
de cop en agafa
i et comença
a escriure
una frase musical,
te la talla,
t'hi posa un acord
sec,
després segueix
una altra frase amable,
t'hi posa dos atacs
més sobtats,
canvia de to,
pam, no?
I així,
de mica en mica,
el tio va fent
estracanades d'aquestes,
estracanades
no per nosaltres,
eh?
Compte,
per la gent de l'època.
La gent,
ningú entenia res,
fins i tot Haydn,
que havia estat mestre
de Beethoven,
quan el va presentar
el dia que van presentar
la impressió
de les primeres sonates
per piano,
Haydn els hi deia
a la gent,
mireu,
aquest noi,
no patiu que ara,
és jove,
i que fa coses rares
com tots els joves,
però ja ho veureu
com algun dia
doncs ja serà
un gran compositor,
no?
Si Haydn hagués vist
com va acabar Beethoven,
pobres,
bueno,
hagués apretat a córrer,
no?
Era un canvi d'època,
és a dir,
Beethoven és el compositor
del canvi de segle,
no?
i aleshores,
un canvi de segle
que ens portava
del racionalisme
al romanticisme,
de l'objectivitat
a la subjectivitat,
i és una època
que crec que s'assembla molt
i això potser
ho valorarem
més d'aquí uns anys,
els que ho puguem
o ho puguin veure,
ojalà poguéssim tots,
els que estem aquí
en aquest moment,
doncs,
ho podrem valorar
encara més,
però tinc unes sensacions
de paral·lelisme
que a mesura
que vaig entrant
en la figura
de Beethoven
i a la seva música,
que sempre la música
és un reflex
del temps
en què es produeix,
cada cop tinc més
la sensació
que Beethoven
ens està parlant
d'alguna veritat
present,
no?
I això crec que li dona
una vigència
i una potència brutal
que fa que,
ara que no està de moda
Beethoven,
que no és cap aniversari,
doncs,
jo crec que una petita sorpresa
descobrint-lo
o retrobant-lo,
perquè és cert
que en Carles
ha aconseguit
a través de tots
aquests cicles
de Caixa Fòrum
polaritzar
tot un sector musical
de Tarragona
de malòmens
important,
o sigui,
que en aquest sentit,
doncs,
molta gent ja coneixerà
Beethoven,
sobretot la gent
una mica més gran,
perquè fa uns anys
era el gran compositor,
vaja,
era l'inqüestionable,
no?
Sí que és cert
que a partir dels anys 80
Mozart
li ha passat al davant,
però...
Són modes,
hi ha modes al món
de la música clàssica
també,
no?
Hi ha modes amb tot,
efectivament.
Escolta,
hi ha alguna curiositat
d'aquestes
que explicaràs
sobre Beethoven,
allò que deia el Carles
abans,
no?
De...
Sempre anava a dinar
tal lloc?
Sempre anava a dinar tal lloc.
Les referències creuades.
Sí, home,
per exemple,
a la plaça del Mercat de Bonn
hi havia una taverna
que és on es trobaven
tots els...
tots els artistes joves
de l'època,
no?
I una de les petites anècdotes,
aquesta l'explicaré avui
en el Caixa Fórum,
però ja us l'avanço,
eh?
Una de les anècdotes
que és molt xocant
és que cantaven
la...
l'himne a l'alegria
de Xila,
que ja l'havia publicat,
era bastant recent,
amb la música
de la marcellesa.
Uh-huh.
O sigui,
l'himne a l'alegria
que després,
el mateix Beethoven,
musicarà l'any 1824,
molts anys més tard,
doncs quan eren joves
eren estudiants,
cantaven l'himne a l'alegria
de Xila
amb la música
de la marcellesa.
i agafes-la al text
de Xila en alemany
i quadre perfecte,
inclús si algú
té internet,
algú dels oients
de Tarragona Ràdio
i el vol buscar-lo ràpid,
el Freud,
Schoen,
Ergeter,
Funken,
Tochter,
Aus,
Elysium,
doncs,
veurà que cantant
amb la lletra de Xila
en alemany
sobre la música
de la marcellesa
funciona.
I això també ens dona
una pista molt xula,
que és quina veritable
significació tenia
el poema de Xila.
Però això sí que no
t'ho respondré
perquè per sentir
la resposta a això
han de venir
a l'últim dia
a l'última conferència
del Caixa Fòrum.
Ja saps que et toca,
Núria,
i els oients.
Escolta,
realment,
Carles,
hi ha malòmens,
hi ha ferits
de música clàssica
a Tarragona,
ben a molta gent.
Sí, sí,
i tant i tant,
i a més
ens coneixem,
et paren pel carrer,
et demanen,
et pregunten.
Sí que és veritat
que de tots els mons
que evidentment hi ha
en una ciutat
culturals o socials,
perquè vull dir això també,
jo penso que el món
de la música
és el que tenim
més identificat
i més,
i penso que,
penso,
humilment,
que ens valora
bastant.
És dels que ens coneixem
bastant les cares,
que això és molt bo
i el Joan també ho diu
per l'experiència
que n'ha tingut,
a més,
per les preguntes
que fan al final,
per quan surt
d'aquell de la sala
i li pregunten coses,
i el públic malomen
o musical i tal,
sí que és dels que tenim
més ben,
i tenim una relació
més estreta,
vull dir,
millorant
que en tots els altres també,
però aquest és el que tenim
més definit.
Escolta,
i per què Beethoven?
Perquè si el Joan a més
està, doncs,
no comunica ferit
per Bach,
com és que heu triat Beethoven?
No,
a veure,
és el que et deia abans,
és evident
per la meva condició
de flautista de Beck,
que, doncs,
m'he passat un munt d'anys
estudiant la interpretació
de la música barroca
i Bach és el gran far,
no?,
que il·lumina
tot el que és
la culminació
de la música barroca
i, alhora,
projecta la seva sabiesa
cap a la posteritat,
aleshores,
doncs,
ja és obvi
que tots els compositors
que d'alguna manera
es posen
sota la llum
d'aquest gran far
beckiar,
com Mozart,
com Beethoven,
doncs, esclar,
formen part
una mica
de tot això,
a més a més,
a veure,
per sobre
d'aquesta fidelitat
a Bach,
que seria, doncs,
una fidelitat,
doncs,
clara,
objectiva,
però,
però,
per altra banda,
doncs,
el que t'estimes
és la música,
la gran música
i,
en aquest cas,
doncs,
Beethoven,
encara que sí
que és veritat
que en Bach
hi ha una
identificació
per motius
inclús diversos,
no?,
però a Beethoven
m'agrada moltíssim
i fa molts anys
que he llegit
moltes coses
sobre ell
i sobre la seva música
i que,
a més a més,
doncs,
he tingut oportunitat
de,
vaja,
de perdre'm
en algunes
de les seves partitures
i anar veient
aquesta escriptura,
com et sorprèn,
com trenca,
com introdueix
elements dramàtics
en una música,
en un discurs,
sobretot,
no?,
no sé,
podeu fer la prova,
agafeu qualsevol obra
de Mozart,
qualsevol,
qualsevol obra
de Haydn
i intentar seguir
la línia,
no?,
la línia
de l'expressió
musical,
no només melòdica,
i veureu que hi ha
un equilibri
en el discurs,
en canvi,
Beethoven,
el trenca
cada compàs
constantment,
i aquesta cosa
atormentada
de Beethoven
és que,
mira,
una vegada
un pianista polonès
que vaig entrevistar
a Catalunya Música
em deia,
diu,
és que Beethoven
és un compositor,
diu,
que no el puc tocar
sempre,
diu,
perquè és un home
que és tan exigent
amb l'intèrpret
que necessito
descansar,
si toco altres autors
no són tan exigents,
Mozart,
Haydn,
permeten més infidelitat,
diguéssim,
Beethoven no,
Beethoven has d'estar
per ell,
que és com si t'agafessin
pel coll de la camisa
i et diguessin,
ei,
que estic aquí,
escolta'm,
no et deixa estar,
no et deixa compartir,
inclús,
quan et poses de fons
per treballar Beethoven,
no et poses Mozart,
també pot arribar
a moltes persones
i generar aquesta sensació
que està sentint Beethoven
de l'altre.
De tenir-lo al clatell,
respirar-me al clatell.
Vull només per mi
i prou,
no?
Joan Vives,
escolta,
ha estat un plaer
fer aquesta entrevista,
ens has fet venir
moltíssimes ganes
d'anar cada dilluns
a les 7
al Caixa Fòrum,
a saber més de Beethoven.
Fantàstic,
estic molt content.
És que no tenim paraules ja.
ara em poses
en un paper fatal,
Joan,
ara qui diu res?
Ara no m'atreveixo a dir res.
Jo encara m'ho he posat pitjor,
perquè imagina't
que venen,
Carles,
a aquesta fòrum,
i que és un xurro.
Algú vindrà,
algú vindrà,
Joan,
jo crec que sí.
Joan Vives,
un plaer,
ens veiem al Caixa Fòrum.
Moltes gràcies.
Una abraçada.
Tenies raó,
Carles,
és que aquesta entrevista
hagués hagut de durar
una hora,
bé,
tota la tarda.
Realment,
a més,
és allò,
vull parlar
en coneixement de causa
en capacitat,
això,
per transitar
per diferents camps.
Això no ho fa
qualsevol comunicador,
i tu i jo
que som una mica
de l'ofici,
ho sabem bé.
Betoven,
en veu de Joan Vives,
cada dilluns,
recordeu a partir de les 7,
conferències a l'Espai Caixa Fòrum.
Carles Marquès,
ha estat un plaer també.
Fins dilluns vinent.
Gràcies,
fins dilluns vinent.
Gràcies.
Fins demà!