Obrim ja el temps d'opinió, el temps de la tertúlia,
en aquest matí de Tarragona Ràdio,
un matí que avui compartim, com sempre,
amb diferents convidats,
buscant opinions plurals i diverses.
Avui amb Àngel Conesa,
que m'ha demanat que el presenti com a jubilat indignat.
Així que, Àngel, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Havia dit inquiet, eh?
Ah, ja que havies dit indignat.
Jubilat inquiet, doncs parlarem d'inquietuds indignes.
Però també indignat.
També indignat.
També ens acompanya l'economista i advocat Matías Vives.
Matías, bon dia.
Hola, molt bon dia.
Inquiet o indignat?
Les dues coses.
Sí?
Però més una cosa que una altra?
Inquiet ho he estat sempre, la indignació va creixent.
Va creixent.
Rafael Muñoz, bon dia.
Bon dia.
Rafa Muñoz és inspector d'ensenyament.
Inquiet o indignat?
També, les dues coses.
També, però alguna més que una altra?
No, no, avui estic especial.
Avui està positiu.
Avui estic positiu, va.
També hem convidat l'advocat Ramon Maria Sanz,
que esperem que s'incorpori al programa
i que pugui convertir la tertúlia amb nosaltres.
I parlarem d'inquietuds o d'indignacions
al voltant d'algunes de les notícies
que tenim aquests dies damunt de la taula.
El tema del tercer fil i del corredor del Mediterrani,
que és un tema que aquesta setmana
ha tornat al primer pla de l'actualitat,
per declaracions que ja va fer la ministra la setmana passada
davant de la patronal química de Tarragona
en una reunió que es va fer a Madrid,
per noves declaracions que va fer la ministra dimarts a Barcelona,
davant de representants de la societat,
de la classe política i dels agents econòmics de Catalunya.
També hi havia el president del port de Tarragona,
Josep Andreu.
Declaracions, en definitiva, de la ministra
que han vingut a dir que el 2013
hi haurà partides pressupostàries.
Ella diu genèricament pel corredor del Mediterrani,
però tots hem d'entendre que estem parlant
del projecte del tercer fil del corredor del Mediterrani,
en el tram que aniria des de Castellbisbal fins a Lacan.
A tot això, avui és notícia,
ja ho hem recollit en els informatius,
de fet, us ho vam explicar ahir,
que una de les multinacionals més importants
que tenim al polígon petroquímic,
la Biazef,
ha anunciat inversions importants a Tarragona
de més de 20 milions d'euros
per millorar les seves instal·lacions aquí a Tarragona,
però també ha dit que té aparcades altres inversions,
altres 20 milions d'euros
en una estació intermodal
que aniria en els seus terrenys
i que aquesta inversió està pendent del tema del tercer fil,
del corredor del Mediterrani.
Escoltem breument Joan Maria García de Girona,
el director del centre de la fàbrica de Biazef a Tarragona.
El puerto de Tarragona,
al no tener una posibilidad de conexión
con ancho de vía europeo,
la internacional,
no tiene suficientes líneas
como para tener una regularidad en las mismas,
bueno, pues pasa esto.
El ancho de vía internacional
creo que va a ser un antes y un después
para el polígono de Tarragona.
Ya no hablo como BASF,
que también,
pero para el polígono de Tarragona
sea un antes y un después.
Nos permitirá,
ahora estamos interconectados
en todas nuestras empresas vía tubería,
con los famosos racks internos.
Si conseguimos que Puerto y nosotros tengamos este ancho,
estamos completamente interconectados
con todas las plataformas productivas en Europa y más allá.
En els últims dies,
totes les declaracions
sembla que van en el sentit
que finalment es tirarà endavant
el tercer fil o tercer carril,
en definitiva,
adaptar la xarxa actual
a l'ample de vía internacional
perquè el 2015
puguin circular mercaderies
al tram de Barcelona,
Tarragona,
Castelló i València.
Qui arrenca
sobre aquesta qüestió?
Àngel.
Si no recordo malament,
en una de les darreres tertúlies
que vam parlar d'aquest tema,
com en moltes altres...
Gairebé cada dia en parlem.
Sí,
jo insistia en un tema
que a mi em sembla
que d'alguna manera s'està produint,
que és a dir,
no deixar-ho refredar
i que hi hagi pressions
des del punt de vista polític,
des del punt de vista de la indústria,
des de totes les pressions possibles.
I a mi em sembla
que en aquest moment
sembla que s'està adonant això,
o sigui que el tema s'està movent,
el qual,
en aquest sentit,
ho considero que pot ser positiu.
Encara que sigui l'opció del tercer fil,
i per tant...
Si és la que estan d'acord
majoritàriament
amb totes les parts implicades...
Matías.
No, és veritat,
és a dir,
sobre aquest tema
s'ha anat parlant,
s'ha debatut,
de dalt a la baixa,
a l'esquerra,
i el comparteix una mica
l'opinió de l'Àngel.
No em deixaria enlluernar tant
per les declaracions
de la senyora ministra
ni per les promeses
que en el pressupost
hi haurà una partida pressupostària.
És a dir,
l'únic realment important
dels pressupostos
és la liquidació.
És a dir,
no en el moment en què es presenten,
no en el moment en què s'esmenen,
no en el moment en què es voten,
no en el moment en què s'aproven,
sinó finalment
d'això que et ven pressupostar
quan has executat.
I per tant,
obres són amores
i no buenas razones.
Si estic d'acord,
en canvi,
en què la pressió del territori
aquí ha de ser la...
Està sent,
jo crec,
la clau
i ho ha de continuar sent.
I si de moment
la via és la del tercer fil
i per tant
aquesta és la més ràpida
i la que de manera més immediata
ens pot permetre
desbloquejar aquesta qüestió
i per tant
connectar-nos directament
amb Europa
amb el seu ample de via,
doncs benvinguda sigui aquesta
i endavant.
Rafa.
Sí.
El meu amic Josep Borràs
avui estarà content
perquè parla del tercer fil.
Parlaré del tercer fil, segur.
L'ha encertat.
Jo hi estic d'acord.
Soc moderadament optimista,
però amb el que diu el Matías
també hi estic molt d'acord
perquè no fa molt de temps
un polític de les nostres contrades
del mateix partit
que la senyora ministra
va dir que només existia
allò que estava signat.
vull dir que les promeses
si no estaven escrites
no eren.
Parlar del mercat central
no ho recordeu, no?
Ara t'anava a dir
estàs parlant d'Alejandro Fernández
i el mercat central
la major del conveni.
Allò que si era un conveni
que si era...
Sí, no recordava
no recordava el polític.
Molt bé, doncs era això, no?
Vull dir que els compromisos
verbals no són compromisos
si no estan escris, no?
A mi em va sobtar molt.
I a vegades és això, eh?
A vegades és això.
Per tant, vull dir,
bona notícia
que la ministra
faci un compromís verbal.
ara ho vull veure
per escrit,
pressupostat
i executat.
I l'opció del tercer fil
et sembla la...?
Naturalment, vull dir,
és que això
ja fa tant de temps
que pren el tercer fil.
L'únic que passa
és que quan estigui fet
a la tertulia
perdrem un tema estrella.
Segur que en treurem
tindrem una altra, Rafa.
Ara bé,
el tercer fil
jo estic amb el que diuen
els contretulis, eh?
Només serà possible
si es continua
mantenint la pressió
a part de tothom.
Ara no comencem
a despenjar-nos, eh?
És curiós aquest escepticisme
que mostren el Rafa i el Matías
perquè, per exemple,
dimarts van coincidir
en aquesta tertulia
els dos últims
ex-presidents del Port,
Lluís Badia i Josep Anton Burgessé,
i van reconèixer
que ells també fa anys
havien signat convenis
sobre aquestes qüestions
que encara no s'havien
executat.
Lleis orgàniques tenim.
Lleis orgàniques,
que és molt més
que un contracte
signat entre dues parts,
perquè és un compromís
de tots,
els pares de la patria
amb el poble,
diem-ne,
que no es compleixen.
Per tant,
escolti,
una vegada liquidat
i dient,
mi,
ens hem gastat tant
i hem fet això,
llavors un comença
a creure que sí,
que això és veritat.
No tindrem cap problema
les tertulies
perquè ni hi hem d'excursió
a veure l'obra,
no?
Deixi'm saludar
el Ramon Maria Sanz
que ja ha arribat.
Ramon, bon dia.
Estem parlant
de Tercefil,
de les declaracions
dels últims dies.
Tinc la sensació també
que el protagonisme
de l'EQT,
i aquí introduixo
una nova variant,
el protagonisme
dels agents econòmics
sembla que hagi estat clau.
Es parla molt,
per exemple,
del paper que ha jugat
la Ford a València
per reclamar
el Ministeri de Foment
que tiri endavant
i sembla que aquí
la reunió
de la setmana passada
de la Química
amb la ministra
o les declaracions
que escoltàvem
fa un moment
del director
de la BACF
a Tarragona
estan tenint
un paper clau
perquè finalment
el Ministeri de Foment
vegi que s'ha d'adoptar
pel Tercefil.
Ramon, com ho veus?
Per força,
perquè si no
se'n van a norres
aquestes empreses.
Vull dir,
han de forçar...
És a dir,
tota la inoperència política
l'ha de posar
l'empresa privada
en aquest cas,
perquè és que si no
es queden
sense cap mena
de recursos,
a l'hora de,
logísticament,
ells tenen
prou sortida
en el mercat.
I una cosa
que deia el Vives
de decrets lleis
i tot això,
és que és flagrant
en aquest país
que es signin
totes aquestes coses
i que no hi hagi
responsabilitat
per part de ningú.
Sempre dic el mateix,
perquè si em faria
una mica pesat,
però si dos privats
firmen un contracte
i qualsevol dels dos
incompleix aquest contracte,
hi ha uns tribunals
i unes responsabilitats
i aquí no.
És a dir,
aquí tot el que porta
un polític
no té cap mena
de responsabilitat.
És a dir,
un polític pot fer
que li doni la real gana
que no té cap mena
de responsabilitat.
És molt fort això,
és fortíssim,
és una impunitat.
Vull dir,
ja no parlem
de la Casa Reial.
la impunitat
de qualsevol polític
que és un ciutadal
fer el cap eligit
pel poble.
És molt fort,
trobo fortíssim.
Àngel,
tu per exemple
les declaracions
de l'ABIASF
dient que tenim
aquests 20 milions
que no invertim,
també es poden interpretar
d'una altra manera?
Més aviat com una amenaça
de dir,
escolti,
aquí si no s'espavilen,
nosaltres...
Abundant una mica
amb el que diu el Ramon Maria,
vull dir,
és que els polítics
van retreçat,
van molt retreçat
en totes aquestes gestions.
Llavors,
jo crec que és
de poc coneixement,
veure que si aquí tenim
una regió
que des del punt de vista
econòmic és potent,
en una situació de crisi
que és difícil i tal,
anem a prioritzar
aquells temes
que ens poden ajudar
a sortir,
que ens poden ajudar
a caminar,
vull dir,
i vull dir,
els polítics
van molt retreçats
en aquest sentit,
és a dir,
es mouen per altres criteris,
no pels criteris
realment de país,
és a dir,
una miqueta tornem
a aquell tema
de si Catalunya,
si Espanya i tal,
escolti,
si Catalunya no funciona,
Espanya se n'hi ha a fer punyates
també,
no sé si hem de carregar
els neulers
de la manera
que ho estem fent,
jo tinc una mica
la sensació
que a la sortida
de la crisi
o hi ha una connivència,
hi ha un punt
de trobada,
hi ha una catalització
d'esforços
entre el públic
i el privat
o no ens en sortim,
i aquí
l'EQT
amb el que representa
la mateixa forç
que són part
d'aquesta societat civil
i per tant
són part
del que és
el sector privat,
el que segurament
mai sabrem
i tampoc cal
que ho sapiguem
és
què poden donar
a canvi
del tercer fil,
és a dir,
és ben segur,
ara Ramon Maria
parlava del rei,
a Madrid sempre hi ha hagut
el rei,
i quan vas a Madrid
a negociar qualsevol cosa
has de tenir-ho present,
és a dir,
històricament,
sí,
perquè la manera
de negociar...
Què vols dir?
Quan vas a Madrid
has de tenir present
que hi ha un rei,
o sigui,
Villa y Corte.
sí,
és a dir,
que un responsable
polític català
vagi a Madrid
sense el pijama
i una camisa
parlant demà
a la cartera,
jo crec que vol dir
que no sap
què és Madrid,
és a dir,
jo s'ho estic parlant...
Has de fer l'espera,
no?
Has de fer l'espera
i m'estava referint
precisament a això
perquè el rei et rebi
el rei entrecomillat,
lògicament,
i a partir d'aquí
que puguis treure'n el que va.
Per tant,
aquí segur
que al final
hi ha d'acabar
havent un pacte
entre aquest sector privat
i el públic,
diem-ne,
clar,
aquí estem parlant
molt d'això,
de les declaracions
de la senyora ministra,
bé,
la senyora ministra
ahir a Extremadura
ara ho anava afegint
utilitzava l'argument
i el xantatge
de Portugal,
pobres portuguesos,
no els deixarem
aïllats
de la seva connexió
a Europa
per justificar
que el corredor
seria l'altre,
que seria el central,
no?
Per tant,
les declaracions
dels ministres
i tot això,
miri,
que haurien de fer
a les dades
callar una mica més
i actuar una mica més
intervenir una mica més
i si convé sortir
una mica més al carrer,
passejar una mica més,
anar als caps,
anar als centres d'ensenyament,
fer tot això.
L'última vegada
que un polític
va parlar
d'un corredor
cap a Portugal
va passar a Napoleó
i vam veir
Espanya i Portugal,
eh?
Anava introduir
aquestes declaracions
i de...
Per tant,
compte-me això,
eh?
Jo no volia
que allò del rei
ens portés a Napoleó,
però...
De totes maneres,
el problema
no està amb el corredor
d'aixer Portugal
o d'aixer Portugal aïllat,
perquè Portugal
es pot sobreviure
amb l'eix atlàntic.
El problema està
en que si es crea
el corredor de Portugal,
que és l'eix atlàntic,
i el corredor del Mediterrani,
que són els dos eixos naturals,
quan tu mires el mapa d'Espanya,
són els dos eixos naturals,
qui queda aïllat
és Madrid.
I on veus
la disfunció d'aquest estat,
de l'estat espanyol,
és Madrid.
Una capital
posada al mig del no-res.
I vol dir,
escolta,
doncs el problema
el tenen ells,
no el tenim nosaltres.
Bé, no,
lògicament,
el problema
el tenim nosaltres,
però,
totes les seves frustracions
ens les carreguen a nosaltres,
o totes les seves manques
d'infraestructures,
o la dificultat
de crear infraestructures
per la seva situació geogràfica,
doncs l'estem pagant entre tots.
I si finalment
s'opta d'això
pel tercefil,
que ara ja sembla clar,
entre altres coses,
perquè l'estat espanyol
no té prou diners
ni Europa
per afrontar
unes inversions
de milers de milions d'euros,
i això s'ha vingut a reconèixer,
i en canvi
el tercefil
el podem fer
amb mil milions
tot el tram
que va de Barcelona
a Alacant,
si finalment
això
tira endavant
el tema del tercefil,
l'argumentació
que s'ha utilitzat
en els darrers mesos
d'aquí hipotequem
la façana marítima,
que parlo ja en clau local,
que això ja definitivament
ens porta a oblidar-nos
de la façana marítima
i que ha estat
l'argument utilitzat
i que continua mantenint
el partit pobular
de Tarragona
i que a més
ho va reconèixer aquí
en una entrevista
a Alejandro Fernández
tot i conèixer
les declaracions
de la ministra.
Àngel,
a tu què et sembla?
Home, és evident,
és evident que no facilita
el tema
perquè aquestes coses
que són provisionals
normalment duren molts anys,
si més no.
Però, bueno,
tornarem al que diem,
estem en la situació
que estem
i si no hi ha
altra alternativa
és el que hi ha,
no?
És el que hi ha.
És inevitable.
L'únic que podem fer
és preservar
dintre del possible
i fins ara
diríem d'alguna manera
la costa tarragonina
en la zona des de Salou
diríem cap aquí
l'hem preservat.
Com a mínim
mantenim això.
Per què l'hem preservat?
L'hem preservat
precisament perquè hi havia
l'alternia del mig
i per tant,
jo que sóc un enamorat
del tren,
a mi la façana marítima
de Tarragona
em sembla fantàstica.
És a dir,
si convé la descentem,
si convé l'arreglem,
si convé fem,
escolti,
tot allò que no es pugui
fer arquitectònicament
per lligar els edificis
amb el mar
per damunt de les vies
és que no hem avançat gens
i en canvi jo crec
que hem avançat molt
des de tots els punts de vista
i crec que aquest tema
ens hauria de preocupar
relativament poc.
Està clar
que tothom voldria anar
caminant
des de la plaça Imperial Tàrraco
fins a la sorra
sense trobar-se
cap mena d'obstacle
però això és una cosa
i això es pot salvar
amb el punt de vista
d'enginyeria
i una altra cosa
és aquesta obsessió
per treure les vies del tren
de davant del mar.
Jo crec que ha estat
la causa
que ha permès preservar
molt del nostre litoral
i a mi personalment
com que el tren
m'agrada molt
i les vies del tren
també
doncs la façana
em sembla esplèndida.
A més,
tens la possibilitat
d'anar amb el net
ensenyar-li
mira com passa el tren, no?
Sempre ha estat un exercici
avui Ângel Cunés està més jubilat que mai
amb els seus comentaris.
No, a veure,
jo dues coses
primum vivere
de inde filosofare
Carai,
apa, apa,
que ha sortit el savi.
Clar, perquè no,
sóc dos de la generació
que encara vam tenir
una cultura clàssica
que les associacions
no entenen.
Per tant,
reivindico el lletí
a l'ensenyament.
Passa.
La falca,
aquí hi ha ficat la falca.
La falca cultural
de la tertulia.
Però què volies dir?
Exacte.
Vull dir que,
home,
que en un moment
de crisi econòmica
com el que estem,
escolta,
a mi l'estètica
està molt bé.
Però primer
donem de menjar
i després ja parlem
d'estètica
i parlem de filosofia
i parlem de moltes coses.
En aquests moments
la supervivència
de Tarragona
passa perquè el sector
més productiu que té,
un dels pocs productius
que té en aquests moments,
que és l'empresa química,
com a mínim es quedi.
I perquè es quedi
si té el tercer fil.
Que d'aquí a 10 anys
podem fer la línia
arreu-roda,
escolta,
ja en parlarem.
i a mi personalment
la via del tren
mai no m'ha molestat.
M'ha molestat
no poder passar
a l'altre costat.
Per tant,
el tema de la plaça dels Carros,
que aquest és un tema
que jo deia
quan era petit
ja en parlàvem d'aquest tema,
aquest és el tema
que s'ha de solucionar.
S'ha de descentar
l'estació de tren
de Tarragona
que és una merda.
No es pot dir merda
a la ràdio.
I tant,
ja ho ha dit.
Molt bé.
Fem aquestes coses.
Ho podries haver dit
enllotí.
És igual,
vull dir que...
És que tant,
és dissimular.
I així n'aprendríem.
Fem aquestes coses
i després ja en parlarem.
Perquè si no,
a mi tot això
em fa l'efecte
que és un bluff
polític d'algú.
És a dir,
no podem dir
o façana marítima
o tercer fil.
No, escolti'm,
és que és
o Tarragona
se'n van orris,
vull dir,
o apostem pel tercer fil
i després ja en parlarem.
Ramon,
alguna cosa
de la façana marítima?
Totalment d'acord.
I el tema de les vies,
doncs,
si volem posem
totes les estacions
a la secuita,
ja està,
escoltar.
Clar,
vull dir,
és allò que diem,
no?
Doncs ens agrada
tenir-ho a prop,
però,
escolta,
doncs...
I és molt bonic
anar-hi a veure el mar,
eh?
Vull dir,
la gent que ve de fora,
no és perquè estem aquí
a Tarragona,
però la gent que ve de fora
i passa pel davant del mar
en un tren,
des de la finestreta,
és una visió molt bonica.
Home,
i des d'una perspectiva històrica,
segurament,
com apuntava el Matías,
segur que les vies al tren
han preservat
una part del litoral
que tenim al terme
municipal de Tarragona,
fantàstic,
com seria tota la zona
de llevant fins al tapullo,
no?
L'amfite a un costat,
el mar en un altre,
és bonic.
En fi,
la crisi,
d'alguna o altra manera,
la situació econòmica
tan complicada
afecta totes les notícies,
ara parlàvem
d'això
del corredor del Mediterrani,
de la necessitat
d'inversions,
el tercer fil,
la crisi ens porta
a altres notícies,
altres cares,
avui, per exemple,
és notícia
la memòria anual de Càritas
del 2011,
que, de fet,
no ens sorprèn,
bàsicament,
ens ve a dir
que van atendre
16.000 persones
a la demarcació de Tarragona
durant tot l'any passat,
en total
van fer 86.000 atencions,
això suposa
un increment
de 6.000
respecte
al 2010
i,
bàsicament,
el que diuen
des de Càritas
diososana
és que cada cop
atenen més persones
i que alguns centres
parroquials
s'han arribat
a desbordar
per l'allau
de persones
que demanen
coses molt bàsiques.
Això és el que diu
el secretari general
de Càritas
a Tarragona,
Josep Maria Castrilló.
S'està tenint
moltes més persones.
Hi ha situacions
de desbordament
en algunes
càritas
parroquials.
En alguns moments,
veritablement,
la situació
ha estat
angoixant
i estressant,
no?
No solament
en les parròquies,
sinó també
en alguns moments
en les mateixes
robes filigrana
on entren la gent
demanant.
Hi ha situacions
que a Càritas
no pot arribar,
com ha dit el director,
però sí que arribem
a escoltar
la persona.
Aquesta,
podríem dir,
que és l'altra cara
de la crisi.
La crisi ens impedeix
fer grans infraestructures
o grans projectes,
Àngel,
però la crisi
també ens porta
a veure la pobresa.
Aquesta setmana
entrevistàvem
un professor
de la universitat,
Àngel Balzunegui,
que ha fet un llibre
sobre la pobresa
a Espanya
i deia que
està augmentant
de manera
impactant
en els últims anys
i que està afectant
a capes socials
que fins fa quatre anys
o fa quatre dies,
entre cometes,
en fi,
segur que no
s'ho esperava.
Quina reflexió
et porta
tot això?
Jo que he estat
ficat en aquests temes,
jo recordo
que el que explicàvem
és que Càritas
era una institució
que més que fer
donar menjar,
donar roba
i coses d'aquestes,
el que intentàvem
és ensenyar a pescar,
és a dir,
intentar donar sortida
a les persones
que estan en dificultat.
El que passa
és que en aquest moment
suposo que això
és pràcticament impossible
perquè és que no hi ha
un pescar.
Llavors, vull dir,
això s'està convertint
en una tasca,
diríem,
de supervivència.
D'urgència.
I que, vull dir,
jo no sé si
en la línia
del que deia el Matías
de si hi ha coses
que no es compleixen,
la Constitució
diu clarament
que hi ha d'haver
un lloc digne per cadascú,
que hi ha d'haver
un lloc de treball
per cadascú,
etcètera, etcètera.
I en quant al tema
dels diners,
que és evident,
reconeixer la gran tasca
que fa Càritas
en aquest sentit,
no podem oblidar
que l'Església
de vegades
dedica molts diners
amb altres coses
que no tenen res a veure.
Concretament a Tarragona
jo diria que s'ha fet
unes obres molt importants
al seminari
amb una despesa econòmica
molt important.
Ja no sé si s'ha tingut
massa en compte
les prioritats
en aquest moment.
És a dir,
d'una banda,
reconeixer la tasca
de Càritas
però que encara podria ser
més important.
I això ens portaria
també al debat
sobre l'Ibi,
l'Ibi i l'Església.
Per en fi,
Matías.
Jo he de dir
que té l'argument
que donava abans.
És a dir,
Càritas forma part
d'aquesta necessària
participació cívica
i social
en la solució
i en trobar
aquests pedassos
a l'actual conjuntura
econòmica.
És a dir,
algú és capaç
d'imaginar-se
en el seu municipi
si Càritas
no existís
determinades bosses
de cohesió social
com estarien
en aquest moment.
És a dir,
i en canvi,
a vegades observem
com des dels pressupostos públics
amb això no se li dona
la importància
que se li hauria de donar.
És a dir,
jo analitzava
el cas d'un ajuntament,
per exemple,
on se'ls acaba
d'imposar una sanció
per no haver liquidat
l'IVA
dins del termini
i l'import
de la sanció
era superior
a l'aportació
que feia el municipi
a Càritas
en tot l'any.
És a dir,
una dada
tremendament curiosa
i per tant,
que en moments
com els actuals
la societat
sigui capaç
d'aportar
a Càritas
molts d'aquells
recursos
que la vegada
Càritas utilitza
d'aquesta cohesió social
i en evitar
l'exclusió
de la societat
d'una part
molt important
dels seus membres,
jo crec que és quelcom
que encara
des del punt de vista públic
no ha estat mai,
almenys en els darrers temps,
suficientment valorat.
I dic això
perquè si ho estés
segurament
les aportacions públiques
serien més importants
i per tant
el que plantejava l'Àngel
encara seria possible.
És a dir,
que seria l'ensenyar
els hi apescar
en alguns casos.
Ho deia ahir també,
m'ha semblat
escoltar-ho aquest dematí
en les notícies
el Francesc Roig
en el sentit de dir
escolta,
hem de buscar
nous camps,
hem de buscar
noves situacions,
hem de buscar
què podem fer
en el camp de l'habitatge,
hem de buscar
què podem fer
en altres estadis
d'actuació.
I a mi això
em sembla
molt important.
O el mateix
president de Càritas
Catalunya l'altre dia
quan deia
miri,
nosaltres
el que fem
és més o menys
tenim un pedró
de 60.000 persones.
Això què vol dir?
Home,
vol dir que
ell té la concepció
que des de Càritas
aquell és el seu món
és la seva gent
i se n'ha de preocupar.
bé,
si els poders públics
d'aquest país
tinguessin
la mateixa preocupació
per la seva gent,
en aquest cas
a Catalunya
som 7 milions
i escaig
i diguéssim
anem a temps
d'aquests 7 milions
i mig
amb la mateixa cura
i si m'ho permet
amb el mateix sentiment
amb el que el Jordi
Roglar parlava
dels seus 60.000
diem-ni
segurament
tots estaríem
més tranquils
pel que fa
a la cohesió social
d'aquest país.
Sí,
hem començat dient
que estàvem inquiets
i indignats.
A mi el tercer film
inquieta,
això m'indigna.
perquè realment
la bossa de pobresa
que s'està creant
cada vegada
és més gran.
Ja no és
el perfil típic
del pobre
de fa 10 anys.
No, no,
jo
per la meva professió
en aquests moments
cada dia
m'entrevisto
amb famílies
que han hagut
de renunciar
a coses tan bàsiques
com el psicòleg
del seu fill.
O el menjador escolar.
O el menjador escolar.
L'altre dia
hem parlat
de la pobresa infantil
amb aquest professor
de la Universitat
de Rubén i Vergili.
Com està augmentant
d'una manera brutal?
Bé, doncs jo,
a més,
que una de les zones
que porto
és tota la zona
de Ponent,
a la qual he treballat,
a més,
molts anys
com a director,
doncs,
Claudi,
és que
en els últims anys
el deteriorament
ha sigut
cada vegada
més gran.
Això és un perill,
és un perill evident.
Caritas
fa una tasca
molt important,
que no és només
l'econòmica,
és també la d'escoltar
la gent.
Vull dir que
en aquest món
que tenim
que és un món
absolutament impersonal,
que algú t'escolti,
vull dir,
ja és molt.
Però jo veig
que l'esforç
que està fent Caritas
i la gent
que contribui
amb Caritas,
vull dir que
també s'interessa
en veure
com en època de crisi
hi ha gent
que encara
continua solidaritzant-s'hi
i continua invertint.
Però, en canvi,
això no es correspon
amb el que estan fent
les diferents
administracions públiques,
especialment
les més potents,
com serien la Generalitat
o l'Estat espanyol,
que no estan seguint
aquest fil.
Però, clar, això ens portaria
el debat de fins a quin punt
una entitat com Caritas
s'està substituint
el paper que Puig
haurien de fer
els poders públics,
no?
És evident.
Perquè en un moment
en què l'Estat ha anunciat
en els últims mesos retallades
en sanitat,
en educació,
en temes de discapacitats,
per exemple,
amb tot el tema
de la formació
i ocupació de discapacitats...
Aquesta és la indignació.
Jo tinc una mica
que insisteix...
Però, aleshores, clar,
hem de dir,
gràcies que hi ha Caritas
i altres ONGs?
Al revés.
Jo tinc una mica
que insisteix
en el contrari.
És a dir,
no hauria d'existir Caritas
i s'hauria de deixar
que no...
A veure què passava, no?
Clar.
Però, clar,
això és la solució...
Seria un col·lapse...
Ideològica.
Segurament aquest amic
no ha necessitat mai
de Caritas.
D'acord.
Sí, sí que ho ha necessitat,
però és igual.
No és el tema.
Vull dir,
el tema és una mica ideològic,
no?
És a dir,
escolta,
si suprimiguéssim això,
què passaria, no?
Vull dir,
si la Constitució
que diem
i totes les lleis
diuen que...
Doncs, etcètera, no?
La qüestió és que,
clar,
la crisi comporta
que no hi hagi inversió,
que no hi hagi creixement
i llavors hi ha una part
molt important
que és la pobresa
de la gent.
Caritas es dedicava
en un sector social
molt determinat,
molt pobre,
ja podríem dir.
El que passa
aquesta crisi ara
és transversal,
doncs agafa
absolutament a tothom.
És que tothom,
tothom qui no ha passat mai penúria,
doncs la pot arribar
a passar ara perfectament.
Gent que treballava,
que els dos membres treballaven,
que vivien bé,
en una casa de propietat,
doncs ara,
o amb la seva hipoteca
i tot això,
doncs ara estan passant
problemes econòmics.
I clar,
Caritas ha hagut de suplir,
ja no sols encarregar-se
dels més pobres,
sinó absolutament de tothom.
I clar,
doncs és una fenya
per la qual jo penso
que no ha d'estar preparada
una institució privada,
en el fons.
I això ha de ser l'Estat
qui...
Però ho faria?
Ho ha de fer?
Ho podria fer?
És que ho ha de fer.
Les administracions públiques
ho podrien fer?
Jo crec que l'argument
que donava el Ricard
és correcte.
És a dir,
des d'una perspectiva estrictament teòrica
i estrictament doctrinal,
un estat
quin president del govern
aplaudeix
la marató de TV3
contra la pobresa,
el que està dient és
jo no puc resoldre això.
I per tant,
si el president del govern
reconeix davant del seu país
que no pot resoldre
el problema de la pobresa,
estem molt malament.
Un conseller d'Interior
que aplaudeix
els sometents rurals
està reconeixent
que amb els Mossos d'Esquadra
no pot garantir
la seguretat
de les masies
de casa nostra.
I per tant,
aquesta és una situació
molt perillosa.
Ja ho comparteixo, això.
Des del punt de vista
intel·lectual això és així,
des del punt de vista
institucional això és així,
l'argument aquest és correcte.
El que passa és que llavors
el tema és
amb el dia a dia
què fem.
És a dir,
els hi diem als ciutadans
que en aquell moment
estan en una situació
de pobresa
i que gràcies a institucions
com Càritas,
com Sergi Noveva,
com el pare Manel,
com tantes i tantes i tantes
diem,
ni poden resoldre
el seu dia a dia
que s'esperin.
És a dir,
que una vegada
tinguem construït
l'entremat institucional
de manera correcta
i ja els hi resoldrem
el seu problema
o acceptem
que aquest tipus
d'institucions
que tenen
una gran virtut,
jo crec que una mica
la línia és
aquell tipus d'ajuts
a la gent
que li fan perdre
la dignitat
amb aquesta gent.
Jo crec que l'actuació
de Càritas
històricament
i d'altres institucions
similars
el que tenen de bo
és que mai afecten
la dignitat
de les persones
que reben l'ajuda.
I aquesta és una mica
per mi
la línia divisòria
entre les necessitats
del dia a dia
que l'Estat
per si mateix
no pot resoldre
i aquesta percepció
d'horitzó institucional
en el qual
efectivament
comparteixo
l'opinió de l'Àngel
aquests temes
haurien d'estar resolts
des de l'administració pública.
En tot cas
vull dir
hi ha un tema
claríssim
que ha portat
que aquestes institucions
es mouen realment
per solidaritat
de la població
més que de les institucions
fins i tot
de l'Església
que hauríem de veure
l'aportació
de l'Església Càritas
vull dir que
a veure
jo aquí he estat
com a director de Càritas
m'he trobat moltes vegades
amb algunes persones
que a l'hora de presentar
la declaració de la renta
que te donen
aquell d'això
si es fes una aportació
m'han dit
a mi no em posi
que és una aportació
a l'Església
posi que és una aportació
a Càritas
que quedi clar
gent de
inclús ideològicament
allunyats de l'Església
que vull dir
col·laboren
i estan
en aquesta disposició
però vull dir
que és una
és una actuació
molt solidària
de la gent
que això
em penso
que li dona
un valor especial
i que fa
que si s'hagués
de fer això
des del sector públic
seria tan car
que segurament
seria impossible
en qualsevol cas
sí perquè
el primer que es feia
és posar un polític
davant d'això
amb un sou astronòmic
i tres treballadors
i enxufar un altre
el tema
de la pobresa
de la memòria anual
de Càritas
que coincidís
amb aquestes setmanes
amb aquesta cascada
de denunci
sobre la crisi
la prima de risc
el perill
o en fi
la possibilitat
de rescat
de la banca espanyola
el cas de Bankia
Rafa
et indignes
cada cop més
quan sents
expressions
com aquestes
que acabo d'utilitzar?
Bueno
ja no ser indignat
ja m'emprenyo
directament
hi ha alguna diferència
m'agafa
ui tant
moltíssim
agafa un cabreig tremendo
perquè clar
amb un país
cada cop més pobre
i amb un
doncs això
amb capa socials
cada cop més empobrides
perquè aquí
estàvem parlant
de la gent més necessitada
però després tenim
unes àmplies
capa socials
que van
però sobretot
m'emprenyo
no perquè
al final Bankia
ens costi
24.000 milions
jo que sé quants
els que vulguin
30.000
és igual
és igual?
sí
ja arriba un moment
en què és igual
ja contribuirem
si ens ho trobarem
els de sempre
i per tant
escolta
cap problema
que em baixin munyint
quan ja no tingui més diet
ja em portaran a l'escorxador
cap problema
escolti
no
aquest no és el problema
vull dir
el problema
és que ningú
pagarà per això
és a dir
aquí no hi ha responsabilitats
ni polítiques
ni financeres
ni de res
la pregunta que estan fent
precisament a TV3
es farà justícia
amb els responsables
de la mala gestió
de la banca
jo crec que no
en canvi
el pobre desgraciat caixer
que un dia
no li quadri la caixa
i li faltin 50 euros
el fotran al carrer
segurament
amb un acomiadament disciplinari
això és el que indigna
indigna
el petit inversor
el petit estalviador
vull dir
que ha confiat
en una entitat
i que al final
doncs aquest senyor
igual es queda sense res
i en canvi
els dirigents
d'aquesta banca
se n'aniran de rositas
a casa seva
i el de mon pobrets
clar
com que els hi ha fet
a l'última reforma laboral
del senyor Rajoy
doncs en comptes de cobrar
4.000 milions
cobrar només 6.000 euros
em fa una pena tremenda
Ramon
què volies dir?
si no
és que
si continuem així
ja m'agafa el mal de l'entra
tranquils
que queden 5 minuts només
és que mira
anàvem bastant bé
llavors
home però jo
els estic d'unen
vaig escalfant
vaig escalfant
motors
tot era molt raonable
perquè es vagin indignant
i pensar
que mira
arribarem al despatx
i anem fent
anem treballant
i tot això
però ara ja m'has aixecat
però és que clar
no és de rebut
deixem
clar
fer evident
el contrast
de la notícia de Càritas
que avui apareix
a tots els mitjans
perquè estem parlant
de la memòria de Càritas
a Tarrona
però a tot arreu
i mentrestant
tot l'escàndol de Bankia
de les últimes setmanes
és que són moltes coses
el que no es pot pretendre
és que ens diguin
estem en un estat democràtic
social
de dret
i tot això és fals
estem en una dictadura
i això ho hem de dir
així de clar
ho estàs dient molt fort
no no ho estic dient molt fort
ho estic dient com és
és una dictadura
ens tenen enganyats
i ens foten el pèl
el senyor president
del Consell General
del Poder Judicial
el senyor Díbar
que es veti la seva compareixença
al Congrés
ho trobo de jutjat de guàrdia
és que ell mateix
si n'hi hagués un mínim de dignitat
però no la té
i me la rebufa
el que em facin després a mi
si em volen denunciar
que em denunciin
si n'hi hagués un mínim de dignitat
no faria una reda de premsa
no no compareixeria al Congrés
i es someteria
a les preguntes dels parlamentaris
el senyor Rato
tres quarts del mateix
i aquí entre uns i altres
Convergència i Unió
per exemple
també s'ha de dir
que no sé quin paper juga
Convergència i Unió
i també podem parlar de tot això
doncs es van tapant les vergonyes
i aquest no compareix
l'altre no compareix
ostres, siguem clars
doncs que compareguin al Congrés
que els hi fem preguntes
tenim el dret de saber
què ha passat
què hem fet
i s'amaga tot
això no és democràcia
tu no et preocupis
perquè diu que Espanya
algú ho havia de dir
no et preocupis
perquè diu que Espanya
hay dinero para rato
no, però al costat d'això
que plantejava el Ramon Maria
és per exemple
un detall avantador
el fet que ahir al matí
el moviment del 15M
para rato
llença a través de les xarxes socials
i diu
escoltin
des del moviment 15M
ens volem personar
en la querella
contra el senyor Rodrigo Rato
i per tant
ciutadans d'aquest país
ciutadans espanyoles
ajudeu-nos
és a dir
això costarà
em sembla que deien 15.000 euros
i que en 24 hores
en recullin 20.000
a través de les xarxes socials
com ha passat
en el dia d'ahir
a mi això em sembla
extraordinàriament
alentador
diem-ne
perquè això vol dir
que el que almenys a mi
més em preocupava
que era
aquesta obsessió permanent
per fer-nos la por
no avancés
i per tant
que els ciutadans
no ens convertíssim
en ciutadans porucs
en ciutadans masells
que segur que n'hi ha
que s'hi han convertit
però
que en un dia
es recullin
aquests 20.000 euros
del moviment 15M
per interposar una guerella
contra el senyor Rodrigo Rata
una més
que després s'assumirà
totes les altres
que hi ha
vol dir que tenim
una part de societat
encara molt viva
i això vol dir
que d'aquesta crisi
ens en sortirem
i que ens en sortirem
per aquesta
hi ha un aspecte ètic
també d'aquesta situació
que crec que a mi
és molt important
jo tenia una mica
la sensació
fa uns quants anys
que si no feies negoci
no especulaves
no feies algun negociat
així
ets un tonto
ets tonto
ara una mica la sensació
de dir
aquest és un poca vergonya
això ha canviat una mica
ha canviat el xip segurament
jo em penso
que això és important
en la línia
del que deies tu matí
però mentrestant
Bankia
els responsables de Bankia
la pregunta és
en quina empresa
als Estats Units
anirà a treballar Rato
perquè clar
als Estats Units
és la reserva d'elefants
sense cap doble sentit
se t'estan tenint
però clar
doncs
Hortengarín
el Matas
tota aquesta gent
acaben anant als Estats Units
és a dir
la lien aquí
i se'n van als Estats Units
en quina empresa
als Estats Units
anirà a treballar a Telefònic
i fins on creuen
que la societat
pot aguantar
aquestes contradiccions
o aquesta indignació
latent
que segurament n'hi ha
és difícil?
Tenim molta paciència
jo crec que tenim
molta paciència
sí
el que passa és que
hi ha símptomes
que ja no s'està aguantant tant
per tant
jo en aquest sentit
sí que soc
moderadament optimista
jo penso que la gent
ha arribat un moment
en què ha dit
bueno
prou
el que passa és que costa molt
vèncer la inèrcia
institucional
però potser el que guanyes
la por no també?
o més evident
la por
la incertesa
és evident
que hi ha por
clar
a nivell laboral
hi ha molta gent
que té por
de por que perdi el seu lloc de treball
i tal
a més
a nivell de banca
per exemple que parlàveu
un delegat d'oficina
abans era una persona
de confiança
anaves allí
escolta
nen
noia
explica'm
que assessora'm
ara és un enemic
a veure que em vendrà
que m'enganyarà
han canviat
el xip aquí també
el rol ha canviat moltíssim
l'Àngel que havia treballat
en aquest àmbit
és veritat
el que abans era
es podia considerar
un amic
un assessor
ara precisament
amb tot això de banca
de fer anar pujat
els problemes psicològics
dels empleats de banca
de fer jo també ve
a quin diferència
en el sentit que
hi ha gent que els hi preguntes
no no jo no vull saber res
ja no mireu notícies
ja no llegeixo el diari
hòstia també això està malament
també tu
i t'has d'implicar
com a persona que forma
per una societat
t'has d'implicar
t'agradi o no t'agradi
10 segons
no no
la senyora de 80 anys
que em deia
fins fa dos anys
jo era feliç
perquè no sabia
el que era el dèficit públic
molt bé
una gran frase
mentre aquesta senyora
no hagi comprat
participacions preferents
n'havia comprat
afortunadament
no tenia cassola
si li doni una cassola
li donem l'enhorabona
doncs
a aquesta senyora
Matías Vives
en Rafael Muñoz
Ramon Maria Sánchez
Àngel Cunesa
gràcies per compartir
les seves inquietuds
i les seves indignacions
amb els oients
de Tarragona Ràdio
fins la propera
bon dia
bon dia