David Serra, bon dia.
Bon dia.
Te faré córrer, te faré córrer.
Ho he vist, ho he vist.
Parlant de cine...
Amb els meus superpoders,
aquesta setmana que estem de...
de superpoders pujats.
Sí, sí, perquè tenim molts superherois, no?
Clar, home, és la setmana dels vengadores.
Que xula, o no?
Bueno, a veure, depèn.
Jo el que tinc molt clar és que
és una de les pel·lícules que aniré a veure
directament quan surti de l'emissora.
Encara que no surti home a Turman,
com a la versió del 98, era?
Bueno, però clar, és que els vengadors
i els vengadores són molt diferents.
Uns són els de la sèrie televisiva,
que tenien aquest punt glamurós
de sèrie de televisió anglesa,
i d'altres són els superherois
de la factoria Marvel.
Ah, així res a veure.
No té res a veure.
Veus com jo no sé, tu, que vinguis
perquè m'aclareixes aquestes coses.
Jo t'he tinc a aclarir
aquests petits detalls,
que sense importància...
El que passa és que és veritat.
Jo, moltes vegades,
amb el tema dels superherois Marvel,
jo tinc de veritat,
i ho confesso moltes vegades aquí a la miçora.
Bueno, és que ets el que es diu un friqui de Marvel.
Sí, sí, sí, perquè jo he crescut
amb aquests còmics i tinc l'avantatge,
o sigui que passa per totes les etapes,
l'etapa vèrtice,
l'etapa...
Bueno, les etapes modernes també.
el que passa és que ho tinc una mica deixat.
També tinc que dir
que el temps és el que és
i un no pot seguir
tota la gran mitologia
que envolta tot aquest...
Però jo crec que per aquí,
si volgo introduir,
és una bona manera,
perquè aquí en surten molts, eh?
Los Vengadores està conformat
per un munt de superherois de Marvel.
Mira, estic veient...
Digues, digues.
El Capità Amèrica, pot ser?
Estic veient la massa?
Sí, sí.
I no en conec cap més.
N'hi ha més, però no els conec.
La Viuda Negra,
l'Iron Man,
el Thor,
el Déu del Tró
i després Ui de Falcó,
que és un dels personatges paradigmàtics.
Val, val, val.
Que aquí l'han tret,
la màscara,
que a mi m'agradava força,
aquesta màscara.
Bueno, clar,
però són com els liotardos,
aquelles coses que portaven els superherois,
amb la capa i tot això.
Aquí l'han dignificat una mica.
Sí, és diferent, és diferent.
I és una bona manera
d'introduir-se en el món Marvel,
perquè els tens tots junts aquí?
Bueno, a veure,
introduir-se o no,
el que està clar
és que la franquícia continua
i en aquest cas
el que hauríem de destacar
probablement
és que era
un dels episodis més esperats.
És el primer de Los Vengadores
com a sèrie
i suposo que vindran molts més
o uns quants més.
Però, bueno,
ja quan nosaltres
vam estar veient
el final
de l'Iron Man,
això era el 2007, 2008,
ara no me'n recordo clarament
quin era l'any,
però en el primer Iron Man
ja sortia
uns 30 segons
amagats
al final dels títols de crèdits
on ningú es queda
que moltes vegades
és molt curiós
perquè el Marvel
té la tendència
a posar petits detalls
quan s'acaben
els títols de crèdits,
continua la pel·lícula
i el torn va passar el mateix.
Ara us fas bé de dir-ho
que ens hem de quedar.
Sí, sí, no,
en aquest cas sí.
Jo ja ho faig
cada vegada que surt Marvel
com a CGI
no sempre
picar alguns 30 segons.
veuran a netejar la sala
ja i sap com ha greu.
Sí, i te miren malament.
Sí, és igual.
Però sempre som uns 4 replegats
ens quedem allà
esperant que hi hagi
l'ou de Pasqua aquest
meravellós.
I tu allà
van donar a entendre
que hi havia això.
amb una conversa
entre el Nick Fury
i el Tony Stark
l'Iron Man
la seva versió de...
Nick Fury és el que recluta
els superherois.
És el Charlie.
És el cap davanter.
Sí, sí, sí.
És el cap de ciel
l'escudo
que és aquesta agrupació secreta
per protegir la humanitat
més enllà
de les agències governamentals.
Llavors,
arreplega
aquests superherois
que amb els còmics
està molt bé
i en aquest cas
ens hem d'enfrontar
en aquest capítol
a l'Oki,
el germà dolent,
dolent, dolent
del Thor,
el Déu del Tró.
Doncs jo,
francament,
espero el millor
i a la vegada
puc esperar el pitjor.
O sigui,
no hi ha un terme mig
pels amants de la sèrie.
El que passa que a mi
el que em fa confiar molt
és el Josh Bidon
que és el director
d'aquesta franquícia,
d'aquesta superproducció
perquè és un home
de la casa.
És un home
que ha estat
diguinista
de la Patrulla X
que és un director
que, bueno,
que va estar participant
directament
en aquella sèrie
fantàstica
que a mi m'agradava molt,
em passava molt bé
que era
Bafi,
Caza Vampiros
i és una persona
que, clar,
partint d'aquesta premissa
doncs
coneix
perfectament
la franquícia,
estima els còmics,
no tinc cap mena
de dubte
i diríem
que està en bones mans.
Què podem esperar?
Doncs no ho sé.
A mi, mira,
abans has dit
el que em sap greu
és que no estigui
l'Edward Norton
com a protagonista
del Hulk.
Sembla que econòmicament
no van arribar a un acord
i llavors aquí tenim
doncs el Marrufalo
que, bueno,
com que realment el Hulk
és un ésser creat
amb l'ordinador
i que la seva presència física
penso que és gairebé
testimonial
quan està en la fase normal
del professor
el Barnes
doncs
tampoc és que
no importa molt.
Perquè
el que importa
d'aquesta franquícia
és l'acció
la capacitat
que tenen
d'extrapolar
el món del còmic
de la vinyeta
i traslladar-la
a les imatges
i doncs
tinc certa confiança.
Escolta, en 3D, eh?
Sí, sí, en 3D.
A veure què?
Jo el 3D
sóc d'aquestos
que ja ho saps
que el defenso
en ocasions
en aquest cas
doncs si toca, toca
la veurem
amb els dos formats
però, bueno,
és el que té
el cinema
un blockbuster.
Bueno,
això és Los Vengadores
potser l'estrenem
amb lletres majúscules
i ara feia temps
que no ens arribaven
còmics de la Marvel.
Més enllà d'això
a veure, tenim
de Pelaios
una història
passada en fets reals
que fa molta gràcia
d'una família
que es va fer rica
doncs jugant
en casinos.
Doncs mira,
a veure,
d'aquí tenim
que dir
que Eduard Cortés
amb una franquicia
de luxe,
diguem-ne
amb actors de luxe,
amb una història
que ja era de pel·lícula
que jo un dia
en una entrevista
amb el Bonafuente
comentava
que vosaltres
teniu una pel·li
i la pel·li ha arribat.
La família
que ha anat
pels casinos
de tot el món
jugant
i llavors guanyant
simplement
tenint en compte
les combinacions
matemàtiques
i tot plegat.
Exactament,
tenim el Daniel Brull,
tenim el Luis Omar,
Vicente Romero,
Miguel Ángel Silvestre,
l'Eduard Fernández
que fa de dolent
del propietari
d'un casino
i tal.
Home,
la veritat
és que,
bueno,
tenim una pel·lícula
per descobrir,
penso que
se va presentar a Màlaga
i ha estat
bastant ben rebuda
per part de la crítica
i sobretot
del públic
i jo penso
que,
bueno,
tenim que estar
pendents
una miqueta
en aquesta pel·lícula
perquè portem
una bona ratxa,
portem una bona ratxa
de cinema espanyol,
ben fet
i,
vaja,
a mi m'ha semblat
només veient el tràiler
que han seguit
una mica
el tema
del cinema
a l'americana,
no?
Que és com
Unions Eleven.
Sí,
exactament.
O sigui,
un director
que per mi
té solvència,
que va dirigir
La vida de nària
i era una pel·lícula
que està força bé
i sembla que
visualment
farà patxoca
que serà
aquelles pel·lícules
que podem disfrutar.
Sí,
bé,
doncs ja està
perquè,
a veure,
en definitiva
és la història
d'una família,
vull dir,
o hi poses una mica
d'èpica,
sí que el fet
és rellevant,
però hi poses
una mica
de suquet d'èpica
o això
t'ho ha d'escoltar.
Mira,
aquesta pel·lícula
se la recomano
al Víctor,
però no al Víctor
que tots coneixem,
sinó a Víctor,
company meu de la feina,
que ara se m'ha convertit
en un seguidor fidel
i això...
Salutacions,
Víctor,
vine un dia,
vine un dia.
Víctor,
per favor.
Ben,
per favor.
Que diu,
és que ara jo no vaig al cinema
si no és les pel·lícules
que recomanes.
Mare de Déu,
quina consciència,
David.
Jo et mencionaré
perquè ets el meu primer
flam fan.
El flam.
El flam fan.
El flam fan.
I la veritat
és que aquesta
li recomanaré una pel·lícula
perquè aquesta jo crec
que li agradarà
perquè a ell li agraden
totes les pel·lícules
que es fan espanyoles
ben fetes.
Doncs vinga,
de Pelaios.
T'adic títols
i tu m'hi dius
que no tindrem temps
de parlar de tota,
per tant,
a tria.
Mira,
La maldició de Rookford,
Marta...
Ui,
Marta Marci,
May Marlin...
Ui, ui, ui,
no, no...
Sí,
ho he dit fatal
perquè sí...
Mira,
de La maldició de Rookford
que seria la primera
que jo parlaria
del Nick Murphy,
estem en una pel·lícula
de fantasmes.
Una pel·lícula
que comença molt bé
que parla
de cinema gòtic
i que després
se comença a embolicar,
embolicar, embolicar
i acaba sent
una pel·lícula
molt entretinguda
des del punt de vista
de...
Bueno,
l'Orfanato,
los otros.
De fet,
pensa que la publicitat británica
l'anunciava
como el Orfanato Británico.
O sigui,
els mateixos anglosaxons
se feien l'autopublicitat
utilitzant una pel·lícula espanyola
i que la veritat...
Jo el que destacaria
d'aquesta pel·lícula,
entre d'altres coses,
és la fotografia magnífica
d'aquest excel·lent director
de fotografia català,
que és l'Eduard Grau,
que és una bèstia parda
del cinema
i que està...
Bueno,
ha fet el salt
al cinema anglosaxó
i ho ha fet
amb una pel·lícula
que, la veritat,
jo la recomano
a tots els fans
irredents del gènere,
però que se queda
una mica per sota
del que seria desitjable.
No estic dient
que sigui dolenta,
ho he dit molt bé.
És una pel·lícula
recomanable,
però que no sorprèn
que està molt bé.
La que sí que he de recomanar,
i aquesta la recomano
amb coneixement de causa,
que és la Martha Martin-Meer Marlent,
un títol absolutament
que hi ha,
impronunciable.
Però ara ja sé
de què va ja...
Deixa'm que posi
en antecedents, eh?
Festival de Sundance,
millor director,
festival de Cants,
també premis,
bé,
de l'Associació de Crítics
de Los Angeles,
en fi,
nominacions com a millor actriu
de tot una mica.
La història d'una noia
que surt d'una secta
i se'n va, doncs,
a viure ja,
una mica integrar-se
en la vida, doncs,
fora de la secta
i la vida normal
amb la seva germana
i el seu marit
de classe mitja alta.
A partir d'aquí,
tot el torment interior
i la paranoia
i tot l'any.
Doncs ho acabes
de describir perfectament
i no t'has enllunat gaire
del que per mi
és la pel·lícula.
O sigui,
tot aquest univers
malsà
i francament
desassossegant
està absolutament
ben traslladat.
És una cinta
molt recomanable.
És un drama
però també és un thriller
en el sentit
que t'ha de inquiet, no?
Ho té tot,
ho té tot.
I francament,
a mi em va sorprendre,
bueno,
em va sorprendre,
em va entusiasmar
perquè vaig trobar,
o sigui,
vaig ser una mica més enllat
de la sorpresa inicial
que és de les poques pel·lícules
que ha sabut
explicar
tota la parafernàlia
que realment
envolta el món
de les sectes
i fer-ho d'una forma
jo crec que honesta,
sense anar-se gaire lluny
del que deu ser
la realitat
i ho fa
amb la complicitat
de l'espectador
i sobretot
amb uns actors,
escolta tu,
alguns més coneguts
que d'altres
però amb la frescura
que té el cinema indie.
Per cert,
m'acaba d'arribar
un whatsapp
d'un temps que dir
del Víctor
diem-me que
molt agraït
i que ens estima molt
i que qualsevol dia
es suma
a l'aventura de Tarragona.
Un dia que ens pugui explicar
una pel·li
i digui
estic d'acord
amb la recomanació
o gens.
si no és en franca complicitat
això no val.
I bueno,
és el que tenim.
A veure,
dues pel·lis més,
mira,
potser sí que tindran temps
encara que sigui
de dir quatre cosetes.
Una francesa
que es diu
Les llaves del Kilimanjaro.
Que no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
avalada per premis.
Sí,
ve avalada per premis.
De fet,
m'ha fet molta gràcia
perquè,
clar,
la pel·lícula
que ens han estrenat
aquesta setmana
és una de,
que es titula,
que jo no l'he vista,
venia bastant avalada
per premis,
que és romana,
que és,
com s'ha dit,
la Silbo?
Sí,
ara t'ho dic cantant,
doncs no t'ho diré cantant
perquè no tinc el títol aquí.
I és romanesa,
dius.
I és romanesa
i la fan a Tarragona
i a mi m'ha fet molta gràcia
perquè dic aquesta pel·lícula...
No serà el bautizo.
No, no, no.
Silva, Silbo
o una cosa semblant
i la veritat és que...
Ah, sí, ja sé.
Si quiero silbar, Silbo.
Si quiero silbar, Silbo.
Aquesta la tinc com estrenada
la setmana passada.
Pues jo aquesta pel·lícula
la setmana passada
no la tenia en estrena.
Està durant
i no ens han estrenat
la pel·lícula francesa
que precisament
del que diran
que és
La Nieves de Kilimanjaro,
una pel·lícula
que francament ve avalada
per la crítica
que ens parla del compromís
amb el tema
de les ONGs
i de les relacions de parelles
i amb un director
que jo l'estimo moltíssim
i que és capaç
de fer pel·lícules
francament interessants
sense renunciar
a el que podríem dir
l'etiqueta de cinema social.
Però no amb el buenisme
ni amb cap tipus
de les etiquetes
que poden minusvalorar
una pel·lícula d'aquest tipus.
Una persona
que està compromesa
amb el cinema
en majúscules
i que és capaç
de treballar
al cinema social
aportant bones dosis
de dramatisme
i contingut a la vegada.
pel·lí francesa
les de Nieves del Climatjaro
també recomanada
veus i aquesta que dèiem
de Se quiero silbar silbo
a vegades passa
la van estrenar la setmana passada
però aquí a Tarragona
doncs ha arribat aquesta setmana.
Sí, sí.
Bueno, animació
ja l'última
que tinc en referència
El pet de los deseos
una pel·lí
doncs suposo
que per un públic
més familiar infantil.
És curiós
perquè són estrenes
d'aquestes
que van arribant
que jo penso
que les van colant
una miqueta
cada cinema familiar.
sempre hi ha d'haver una quota
d'entrada
sempre hi ha d'haver una quota
però bueno
tenim una setmana
que francament
la franquicia
de los vengadors
més tota
la dosis
de bon cinema
que tenim
doncs comencem
a remuntar
des del punt de vista
dels espectadors
bueno
vam recomanar
Los Jogos de l'Hambre
els Jocs de la Fam
una pel·lícula
que també vaig dir
que és de pel·lícula
blockbuster
és de Crispeta
però per mi
li manca
contingut
li manca capacitat
de seduir a l'espectador
no tinc clar
que facin
una segona pel·lícula
no ho sé
i ja ho vas dir
que millor
en tot cas
les novel·les
molt millor
les novel·les
ara sí que puc parlar
perquè ja
de moment
electrònicament
ja m'he baixat
el primer llibre
i francament
la veritat
és que
trobo coherent
que tinguin
un públic adolescent
i juvenil
perquè estan ben escrites
molt bé
alguna altra cosa
que vulguis
alguna altra pel·lícula
que vulguis comentar
de les de la setmana passada
de la setmana passada
la pesca del Salmon and Yemen
bueno
aquesta la van recomanar
mira
el Soul Surfer
és una pel·lícula
que a les adolescents
els agrada
que a mi em va avorrir
una miqueta
vaig trobar
que anava massa
al joc comú
que era una pel·lícula
més telefilm
que cinem en majúscules
penseu que era una història
d'aquelles de superació personal
d'una noia que fa surf
i que doncs
se li importa un braç
un tobro
i se continua fent surf
i se supera ell mateix
però ha cridat molt
ha cridat molt
i hi ha molta
això he de dir
molta canalla
però sí
i així és veritat
hi ha molta canalla
que li agrada
quan utilitzo
però sí
el joc
omplia la sala
i és de les que m'ha sorprès
el surf continua
ha trobat
sobretot aquí
a la costa tarragonina
que serà aviat
aviat
serà un nou
Hawaii
parlant de canalla
ja fent previsió
mira que al final
hem tingut temps
s'estrena la setmana vinent
a American Pie
el reencuentro
home aquesta patrícola
fa una mica de por
perquè és una mica
com lo salvó
en diga
senremojo
o desmadre l'americana
el que passa
que jo penso
que precisament
American Pie
tenia una dosi
escatològica
potent
que mira
encara la salvaries
sí
jo la salvo
perquè és bèstia
és bèstia
o sigui
és un tipus de cinema
que a vegades
va bé
per arreplegar
un grup d'amics
i fer una mica
honor
al menjar
ruïdors
de les crispetes
a major glòria
de com els americans
a vegades
deixen
el seu
el seu tarannà
assenyat
entre cometes
i es van directament
a la comèdia
més burda
i després
diem nosaltres
dels nostres
ídols
com el Santiago Segura
això ho tenen molt clar
els American Pie
són els torrentes americans
sí
en sèrio
gran titular
eh David
espero que estigui a l'alçada
perquè això és un gran titular
no no
és això
doncs David Serra
ja està
tornem la setmana que ve
amb més propostes
doncs s'en tornem
i bon cinema
gràcies David