Comencem la tertúlia d'actualitat d'aquest dimecres 10 d'octubre
i ho fem parlant d'entrada.
D'entrada saludem els contartulis, això sí.
Primer que tu saludem els contartulis, l'advocat Antoni Vives.
Molt bon dia. Gràcies per convidar-me.
Home, i tant, i tant. Com anem?
Bé, perfectament bé. Esperant la tardor, i després el Nadal, no?
Després de la tardor ve el Nadal, i després l'hivern, i complint els segles de la natura.
Amb l'altre contartuli d'avui es coneixen, oi?
Sí, moltíssim.
Amb el Javier Escudé hi ha una amistat fraternal, fraternal.
Jo diria profunda.
Profunda.
Javier Escudé, bon dia. Vostè avui s'estrena com a tertulia de Tarragona Ràdio.
Bé, alguna vegada he vingut aquí, però fa temps, i si és la primera vegada d'aquest xicle,
per dir-ho d'alguna forma, i estic encantat d'estar aquí entre vosaltres,
i a més a més, no discutir, perquè penso que amb l'Antoni Vives no es pot discutir.
Bé, discutirem, discutirem fraternalment, fraternalment.
Doncs avui amb l'Antoni Vives i també l'advocat Javier Escudé.
Ens falta Francesc Roig, que deu estar al caure.
Els proposem avui com a punt de partida, escoltem les declaracions i les valorem, si ho sembla.
Estupendo.
Jo personalment, com a president de Càmera, actualment porto sis anys,
em queden vint mesos de mandat, no continuaré el meu mandat,
perquè hauré considerat que la meva etapa a la Cambra de Comerç
haurà acabat amb aquests vuit anys de presidència,
juntament amb els meus companys del Comitè Executiu de Plenari,
però de ben segur que les properes anys,
altres empresaris que vindran a la Cambra de Comerç de Tarragona
continuaran amb aquesta tasca i amb aquesta línia de reconversió
i d'adaptar-se justament a les utilitats i necessitats de l'empresari,
perquè el futur passa justament per aquí.
El futur passa per aquí, feia referència a l'Albert Tavalló,
que ahir, per cert, ens anunciava per sorpresa en aquest acte
de les 25 anys de la Cambra, que ho deixarà quan acabi el mandat,
d'aquí vint mesos, parlava de les exportacions,
del comerç exterior de potència, això,
és a dir, anar a buscar, en certa manera, el peix a fora.
També ho deia el president Mas, el president de la Generalitat, Artur Mas,
si sembla, també ho podem escoltar, que parlava justament d'això,
d'exportacions com a clau del futur proper.
I avui dia sabem una cosa,
que així com aquesta capacitat de projectar-se cap a l'exterior
abans era important, ara és vital.
Un país com el nostre,
o és capaç de defensar-se
en el món
o no té possibilitats de progressar
ni potencial de progressar com tenim nosaltres.
Si us fixeu en el sud d'Europa,
tot aquest sud d'Europa,
veureu que no hi ha cap territori
com Catalunya
amb el potencial
de projectar-se cap a l'exterior.
El veuen aquest potencial?
Deixi'm saludar també a Francesc Roig,
que acaba d'arribar.
Francesc Roig, director de Càritas i Susana Tarragona, benvingut.
Ara escoltàvem les paraules d'ahir del president Mas,
també d'Oberta Balló, president de la Càmbra,
que ens va anunciar que ho deixa després,
quan acabi el mandat, d'aquí a 20 mesos.
Comencem parlant d'això.
Veuen aquest potencial en exportacions,
en el comerç exterior,
és a dir, cal que les empreses d'aquí baixin fora,
buscar el futur.
Qui comença?
Bé, jo crec que, mira,
tot missatge que sigui positiu,
on cal haver positiva,
és positiu i valgui la redundància,
perquè estem cansats
de missatges negatius.
Almenys aquest missatge crea
un llumet d'esperança,
perquè la gent
treballi amb una mica més
d'il·lusió.
Bé, avui en dia,
exportar a zones del món
que tenen més riquesa,
m'imagino que és la sortida
de moltes indústries.
Em sembla, jo no sóc expert
en comerç internacional,
però em sembla que la petroquímica
exporta en països com el de l'Àsia
i tots aquests llocs.
Ara bé, l'economia també
està tan globalitzada
que m'imagino que la crisi
arribarà a tot arreu,
però, bueno, s'ha d'exportar,
s'ha d'anar a vendre on sigui.
Jo crec que els catalans,
amb això,
és la figura d'aquell comerciant,
d'aquell viatjant català
del segle XIX,
que anaven a vendre on fos.
S'ha de vendre la producció
on sigui,
s'ha de produir,
s'ha de vendre,
perquè si no es ven
no hi ha benefici.
Per tant,
qualsevol missatge,
en aquest sentit,
qualsevol activitat
que potenci tot això
és positiu.
De fet,
la Càmera de Comerç
té la mirada posada
en Àfrica,
en diferents punts d'Àfrica,
en Nigèria,
fins i tot,
des de fa alguns mesos.
I li podem preguntar
si vol amb el president,
que el tenim a l'altre costat
del fil telefònic,
Albert Tavelló,
bon dia.
Hola, bon dia.
Com estem?
Bé, molt bé.
Ahir l'acte,
com va anar?
Mil persones,
el president de la Generalitat
Artur Mas,
parlant d'exportacions,
que són la clau del futur,
del futur proper.
Quina valoració en fa?
De l'acte d'ahir,
que t'enpareixes.
Sí, de l'acte.
Doncs va ser un acte,
jo crec,
important,
l'acte central
de la celebració
del 125 aniversari
de la Càmera,
amb el que es va concentrar
sobretot en el tema principal
que ens ha acullat tots plegats,
que és la internacionalització
de les nostres empreses.
I això,
doncs,
ho vam fer un marc simpàtic,
doncs,
ha sigut molt agradable
i que vam aprofitar
per guardonar
a les empreses
que el president va dir
que ara més que mai
cal apostar
per l'exportació.
Comparteix,
imagino,
aquest parell.
Sí, sí,
també dins del meu discurs
vaig a incorporar
el fet que
moltes de les empreses
que avui en dia
han desaparegut
a dia d'avui
amb grans productes,
amb grans serveis,
però segurament
per la mandra
de no poder
assolir mercats exteriors,
perquè ja els anava bé
amb el mercat local,
amb el mercat espanyol,
moltes d'aquestes companyies
avui en dia
no estan amb nosaltres,
en canvi,
les que realment
no ho hem sabut fer bé
estan a tot arreu
i les seves comptes
d'explotació
són positives.
Perquè el nostre país
sigui cada vegada
més lliure
per decidir
i que tinguem
més capacitat econòmica
per poder tirar endavant
els nostres objectius,
cal una economia sòlida
i això
inescoltablement
passa per tindre
companyies
que s'ho haguessin
mercats exteriors.
Senyor Aballó,
bon dia.
Antoni Vives,
felicitats per aquests 125 anys.
Veig que et conserves
molt bé, eh?
Antoni, sí.
Per tindre 125 anys
ho portem amb molta dignitat.
M'has de dir
la fórmula
per aquesta eterna
joventut.
De veritat,
felicitats.
Ets un gran president,
vas anunciar
l'acomiadament,
però tens un present
encara
amb molta perspectiva.
Em sembla que et queden
dos anys.
Molts èxits
que em continuï recollint
malgrat
la crisi de l'entorn.
Felicitats,
de veritat.
Moltíssimes gràcies.
Però que sàpigues, Antoni,
que moltes vegades
penso en tu.
Perquè tu em vas dir
una cosa un dia
fa sis anys
i em vas dir,
sí, sí, sí,
em vas dir,
Albert,
dels llocs has de marxar
deu minuts de mà
abans que et vagin fora.
te'n recordes que em vas dir?
Potser sí,
potser sí,
potser sí.
Home,
deixes...
Ho estic portant
més que al peu de la lletra.
Has de deixar
bon gust de boca,
eh?
Bon gust de boca
i tu el deixes.
Felicitats,
de veritat,
pels 125 anys
i per aquests
sis anys de gestió.
Moltíssimes gràcies,
Antoni.
Jo també,
per la meva banda,
soc Xavier Escudé,
secretari del Col·legi d'Advocats.
També felicitar-te
profundament
per dues coses.
Primer de tot,
per l'èxit
clamorós
que va tindre
aquest acte
fet a la ciutat de Tarragona.
I en segon lloc,
perquè crec que és un repte
importantíssim
per la Cambra de Comerç
que ha sigut qüestionada,
que ha sigut limitada,
no,
no la de Tarragona,
totes les d'Espanya,
i que justament
quan el poder central,
en aquell moment
en mans del PSOE,
ara en mans del PP,
han mirat
de trepitjar
tots els poders
intermitjos
que no eren poders
per fer la punyada a ningú,
sinó per ajudar,
per coadjuar,
per poder estimular
a la gent,
jo penso que
la Cambra de Comerç
que tu presideixes
ha estat un bon
un bon
exercici
d'autoestima
i de responsabilitat
i de projecció
internacional
i nacional
i evidentment
amb el tema
que estem avui
tractant aquí
o una de dos
o els portem
o ens tindrem
que limitar
només a exportar
mà d'obra
de gent formadíssima
aquí
que anirà a Alemanya
a fer de cambrer
o de fer
de feines
de tercer ordre.
Per tant,
enhorabona.
Doncs t'agraeixo molt
a les seves paraules.
La veritat és que des de la Cambra
estem fent un esforç
però no ara
des de fa molts i molts anys
amb el tema d'exportació
estem treballant moltíssim.
Tots plegats
han de demostrar
la nostra utilitat,
les cambres,
les institucions,
les administracions,
les empreses,
els productes.
Avui en dia
està en un moment
que aquell que no es demostri
que és realment útil
doncs està destinats
a desaparèixer.
I jo espero
i desitjo
que les cambres de comerç,
sobretot la cambra
de Tarragona,
no desapareixin mai
perquè ha demostrat
la seva utilitat.
Amb el conjunt
d'aquests 125 anys
a mi em sembla
que ha assolit
una reputació,
una bona reputació
perquè hem estat
presents sempre
allí on ha fet falta
en primera línia de foc.
Hem tingut els altibajos
com tothom
però que amb 125 anys
jo penso que
tinc la satisfacció
que em sou una institució
que ha servit
però clar,
això no serveix de res,
hem de continuar cap endavant
i hem de demostrar
que hem de continuar
servint
el dia a dia
i amb aquesta tasca
doncs
per això estem aquí
a la casa
i per això
jo acabo de fer la feina
durant aquests 20 mesos
que em queden
el millor que ho sàpiga.
Sí, bon dia,
sóc en Francesc Roig,
Albert.
Hola Francesc,
què tal?
Enhorabona
pels 125 anys.
El que passa
és que des de la meva
perspectiva de Càritas
la realitat
d'una cambra de comerç
sembla una mica
contraposada,
no?
Però
com que hem de fer
lectures
que siguin transversals
t'he de dir
que
la potencialitat
d'una estructura
organitzada
amb projecció exterior
i sobretot
amb capacitat
de generar
iniciatives
és la base
més
assequible
perquè
l'activada
o l'activament
de la mobilitat laboral
sigui
una realitat.
altrament
només
planyens
de la situació
i no fer res
doncs
és
administrar
una misèria
consolidada
que no ens porta
al lloc.
Per tant,
la mobilitat laboral,
la mobilitat comercial
és bàsica
per generar
llocs de treball
i perquè les empreses
puguin sobreposar-se
a aquesta situació
de Dragon Camp
de crisi
a la qual
estan instal·lades
ara.
Per tant,
nosaltres
des de Càritas
que hem de gestionar
una situació complicada
i vosaltres
des de la Cambra de Comerç
que també
heu de gestionar
situacions complicades
d'algunes empreses
no vull dir
que siguin situacions
evidentment comparables
ni molt menys
però
les realitats
han de ser
equiparables
en el sentit
de la complicitat
per anar
amb un mateix objectiu.
T'agraeixo les teves paraules
de fet nosaltres
des de la Cambra de Comerç
també
sempre que hem pogut
hem estat solidaris
amb moltes organitzacions
i cada any
procurem
destinar una part
dels nostres recursos
a ajudar
amb altres institucions
que potser
no estan dintre
del vincle
de l'empresa
però que si
no ens fa gas
amb la massa
estem en un projecte
de campanga
de Llauganda
i sempre que podem
fem alguna coseta
però en qualsevol cas
tens molta raó
el que estàs dient
hem de deixar
d'administrar
misèries
i desil·lusions
per administrar il·lusions
i això
és una feina
que ens toca a tots
una mica
dia a dia
hem de ser capaços
d'anar
no sé
anar insuflant
aquest optimisme
a la nostra societat
i després també
fer canviar
una sèrie de conceptes
el que és evident
és que no podem continuar
tant com està fins ara
les persones
han de començar
a canviar el xip
les empreses també
les administracions
tot plegats
han de començar
a fer les coses
diferents
no és una qüestió
de xap i pintura
allò de fer una passadeta
de pintura
i arreando
sinó que
cal que ens repensem
moltes coses
i amb el tema
de la mobilitat
que en parles
també és un concepte
que està molt instaurat
però que també
es té que trencar
i tots plegats
han d'ajudar
a construir
un país millor
amb això
estem
tots plegats
Albert Balló
no volen dir alguna cosa més
bon dia
gràcies
gràcies per haver trucat
a Tarragona Ràdio
després de l'acte d'ahir
que això
va ser multitudinari
mil empresaris
les paraules del president
que hem pogut escoltar abans
això
doncs es perdonen
aquests empresaris
a buscar aquest mercat exterior
gràcies
enhorabona
i que vagi molt bé
moltíssimes gràcies
a vosaltres
per haver-me trucat
doncs les paraules
d'Albert Balló
president de la Campra
ara
bé, en podíem parlar
d'aquest buscar
una mica
abans ho dèiem
el peix a fora
però m'agrada molt
la reflexió
que ha fet en Xavier Scuder
o en fi
on s'espavilem
els talents marxaran
marxaran fora
haurem d'esportar
els talents cap a fora
ja ho fan
ja estan marxant
i és una tristor
veure com aquí
s'han esmerçat
moltíssims recursos
per poder formar
jo crec que una formació
com mai Espanya
havia tingut
tot el país
parlo en plan general
havia tingut
en formació
en universitat
en màsters
en Erasmus
amb tot aquest tema
evidentment
perquè doncs
el país
gaudia
d'un potencial econòmic
que en aquest cas
jo crec que ha sigut bo
però que ara
ens veiem que això
és residual
i mira
amb el magatzin
de l'avantguàrdia
d'aquest últim
diumenge
veiem com la gent
anava marxant
famílies senceres
pare, mare, criatures
que s'anaven a l'Equador
que s'anaven a tot arreu
on fos
poder implantar
els sistemes
de funcionament
dels nous països
que són emergents
i jo entenc
que realment
això és una llàstima
i que evidentment
el que s'ha de fer
i creiem que Catalunya
té una gran tradició
sobretot l'empresari
de seducció
de teçudoria
d'innovació
d'arriscar
amb cert
amb prudència
i amb seny
i que per tant
o una de dos
o fem això
o realment
o verem
el que sigui
jo sempre
moltes vegades dic
que abans ara
perquè veus
molts locals
que estan tancats
i és una llàstima
però jo deia
per exemple
a la Rambla nostra
una botigueta
hi posa rosaris
que ningú resa rosaris
i ha d'entrar la gent
a comprar rosaris
i és una cosa
que dius
escolta
rosaris
qui resa rosaris
ningú
bé doncs
hem de ser
d'aquest potencial
que puguem vendre rosaris
qui diu rosaris
doncs
patents
innovacions
sobretot
amb el camp
de la medicina
de la investigació
dels laboratoris
jo crec que Catalunya
és una potencialitat
que la deixem dormida
i penso que no
que ens han d'estimular
i podem posar
una marceria
a la Rambla
que només n'hi ha dues
a la ciutat
i no costa trobar material
eh
francès
sí
amb això
que diu el Xavier
és veritat
perquè hem de focalitzar
una mica
l'especialitat
i
doncs
hi ha moltes empreses
externes
que treballen
molt més fora
que aquí
i que fins i tot
nosaltres
n'hi coneixem
que quan
les llegeixes
o surten
amb algun reportatge
doncs
per exemple
doncs poden ser
sorprenentment
és allò de
ser reconegut
molt més a fora
que no
és el típic
dels profetes
ningú
és reconegut
a la seva
pròpia localitat
per tant
ha de ser
el Financial Times
quan t'expliquen
el que fa
aquella empresa
i la projecció
que té
i quina capacitat
d'economia
genera
i per tant
i quin producte
doncs
això és el que
en certa manera
existeix
però
aprofitant
aquesta vinentesa
jo també voldria
remarcar
aquí
que
doncs
durant les últimes
setmanes
o posem
de l'últim
mes
hi ha hagut
com una mena
de
sintonia
amb una partitura
diguem-ne
una
una sinfonia
de la por
a nivell estatal
sobretot
per tota
la
moguda
que tenim
en aquest moment
a nivell polític
és a dir
si
si Catalunya
deixa de pertànyer
a l'estat espanyol
serà
un desastre
una debacle
l'altre dia
el Ruiz Gallardón
ho deia a l'inversa
que si Catalunya marxa
Espanya
baixarà
molts esgraons
jo penso que
les realitats
són
com volem que siguin
i per tant
les situacions
es generen
en funció
de base d'esforç
tenacitat
i projecció
de futur
per tant
jo crec que
la realitat
ningú l'ha vist
perquè el futur
ningú té cap bola
però que
tot apunta
que nosaltres
sempre
geogràficament
estem situats
en una
trajectòria
d'estratègia geogràfica
que
des de
l'època dels fenicis
sempre
hem estat
un espai
de pas
i sempre
hem estat
un espai
transaccional
i sempre
hem sobreviscut
a les situacions
més adverses
estic parlant
del
nord-est
eh
per tant
estic parlant
d'una
una realitat
econòmica
que ve des de baix
a València
i que
aquí
tornaríem a incidir
en un dels temes
claus
més lamentables
i que realment
és la llaga
sobre la qual
pivota
el desastre
més absolut
el corredor
del Mediterrani
clar
és que
a veure
entastar-se
encaparrar-se
i voler fer
autèntiques
disquisicions
quijotesques
sobre
una altra
línia
amb una
travessera
i una foradada
del Pirineu
per Can Franc
quan a l'altre costat
del Pirineu
els francesos
encara n'hi han
dit
aquesta boca és meva
és
travessar el Pirineu
per anar
a on
per tant
escoltin
la realitat
ho està demanant
des del Maria
des del Maria
demanen sortida
a totes les mercaderies
i la producció
perquè
tot està tallat
per tant
hem de ser
pragmàtics
i aquesta és la realitat
que jo ara
li comentava
amb el senyor
Abelló
nosaltres serem
un país
amb més potencialitat
de riquesa
a mesura que
les iniciatives
puguin créixer
perquè tinguem
canals de sortida
d'aquesta gestió
el corredor
o la 27
també podríem parlar
i tants altres
Giri Antoni
Bé
és que hem parlat
de tantes coses
que ja no ho som
és que tot confluix
al final tot
tot això
bé
bé
amb el tema
d'aquest tema
del corredor
plenament d'acord
amb el tema
de la crisi
realment
és d'admirar
i d'aplaudir
que malgrat
la política
de les nostres
administracions públiques
encara hi hagi
iniciatives privades
que triunfen
que són les que
en realitat
estan bellugant
el país
no sé si encara
ho fa
hi ha un programa
de televisió
de nit
que cada dia
treu una empresa
amb èxit
i realment
te'n dones compte
del que deia el francès
que hi ha empreses
totalment desconegudes
en aquest país
que estan triomfant
a l'exterior
i que
va llogant diners
que donen treball
i que realment
tota aquesta iniciativa
privada
s'ha d'incentivar
s'ha de protegir
i s'ha de potenciar
en un país
on el 50 i pico
per cent
de la joventut
està a l'atur
realment
la lectura del futur
és molt pessimista
jo diria
que per posar-se
a plorar
hi ha una generació
que pràcticament
estarà perduda
tota aquesta joventut
que ara té 25-30 anys
quan acabi la crisi
que no sé quan s'acabarà
5-6 anys
tindran 36 anys
i molts d'ells
no s'hauran estrenat
a treballar
tot això
no deixa de ser
una càrrega
per l'estat
i per la resta
de la societat
per tant jo crec
que cal una profunda
reflexió
de la classe política
jo no tinc
la vareta màgica
ni ningú la té
i soc conscient
que la situació
és molt dificultosa
però potser
que reflexionin
si la política
que s'ha portat
fins ara
és l'encertada
hem anat retallant
retallant
retallant
hem arribat a l'os
ja no queda més carn
i potser ara
hem de tornar
a engreixar
el pernil
i la manera
d'engreixar el pernil
potser es tracta
de donar
d'injectar
una mica
d'activitat
en aquesta societat
no ho sé
són reflexions
que realment
s'han de fer
s'han de fer
i la classe política
realment
s'ha d'afrontar
d'una vegada
de tot
és el problema
i a mi
moltes vegades
em dóna la sensació
o no moltes vegades
a mi em dóna la sensació
que no saben on estan
no saben
el que han de fer
i que és com un vaixell
a la deriva
que va donant tumbos
d'un cantó per l'altre
perquè un dia
s'aixequem amb optimisme
i avui per exemple
s'ha aixecat amb un pessimisme
brutal
demà potser tornarà a passar
no sé què
i això no és manera
tampoc
d'administrar
no hi ha un estat
sinó un continent
i d'administrar
el món
jo crec que s'ha de canviar
el xip
el xip
i estem davant
d'una nova era
l'empresari
el seu objectiu
ha sigut sempre
i per tant
ara té més dificultats
perquè
hi ha una xarxa
de lleis
i de condicionants
administratius
que li impedeix
moltes vegades
fer el que voldria fer
quin ha sigut
l'element teleològic
d'un empresari
minimitzar costos
per tindre grans beneficis
ja ens trobem
que fins ara
ha hagut una cultura
a la societat
que el meu nen
la meva nena
està molt ben col·locat
està molt ben col·locada
i es guanya molt bé la vida
i jo penso
que hi ha d'haver
una mobilitat terrible
hi ha d'haver
un canvi de xip
general
la gent ha de treballar
ha de treballar
menys hores
perquè ha de tindre
vida familiar
i ha de cobrar menys
i això n'hi ha cap polític
que ho vulgui dir
hi ha de cobrar menys
i els preus
s'han d'adaptar
perquè jo prefereixo
com a estat
que aquell senyor
cobri menys
una tercera part
si és necessari
del seu sou
però que no li tingui
que pagar el subsidi
de desempleu
i que estigui
davant de la televisió
amb una birra a la mà
i que només està pensant
a veure quin disbarat pot fer
que no pas
pagar-li directament
el subsidi
per tant
hi ha d'haver
més movibilitat
hi ha d'haver
han de baixar els preus
i la gent
ha de poder sortir
amb la seva família
a fer vida de ciutat
a l'oci
el que sigui
i per tant
això és una cosa
que jo que penso
que clar
potser no és polític
però és que hi ha d'haver
un canvi
perquè és que vindrà sol
això
perquè això
que el meu fill
està molt ben col·locat
treballa a la Caixa
per dir alguna cosa
a la Caixa
parlava l'altre dia
que ho comprarà
la Banca Popular
faran un munt
d'oficines
desapareixeran
del mapa
el meu nen
que era interventor
que era director
o que era delegat
que me l'enviaran
a Igualada
no podem confiar
en això
hem de canviar
hem de ser nosaltres
no pot ser que els pobles
la majoria de joventut
aspirin a poder ser
Mossos d'Esquadra
estem castrant la joventut
han nascut
amb una flor al cul
i nosaltres
els papats
els hem
els hem
els hem
els hem permès
aquest tema
i s'han
s'han de poder
espallongar
i hem de dir
als nostres fills
que ho tenen magre
que nosaltres
estem al darrere
ja ho saben
que ho tenen magre
no no
però s'han d'espallongar
jo penso que som conscients
la joventut
n'és conscient
que ho tenen
molt magre
n'és conscient
que s'han d'esforçar
i n'és conscient
que estem
en un moment de canvi
per un canvi
estem al naixement
d'una nova era
i que les costums
canviaran
que les pautes
canviaran
i que tot serà
totalment diferent
i amb això
s'han d'espavilar tots
hem tocat fons
però
abans ho deia l'Antoni
i et pregunto-ho a tu Francesc
perquè
hi ha la impressió
no sé
a mi em fa la impressió
que encara
les famílies aguanten
les famílies aguanten
en situacions
molt complexes
l'estructura familiar
la situació
això que deia el Xavier
és veritat
que
la majoria d'aquests joves
que en aquests moments
estan en situació d'atur
que és
una
una situació
diguem-ne
desoladora
per a les famílies
desoladora
prové d'una situació
també
d'una
d'una societat
amb valors
de comoditat
absoluta
aleshores
com que
no ha costat
gran cosa
guanyar el que tinc
o simplement
si m'ho he guanyat
és perquè
he fet
una acció
valorativa
per tenir
el caramel de torn
però
allò que se'n diu
la cultura de l'esforç
és un
aspecte
d'un valor
que no s'ha practicat
massa
tot ha vingut
molt rodat
molt fet
tot
jo diria que
encara
hi ha un segment
social
familiar
d'estructura
entre 50
i 65 anys
que aguanta
aquesta generació
a l'atura
quan aquesta generació
més gran
ja no
entri
en la línia
laboral
aquesta situació
que deies tu
que com és
que es manté
i tal
és quan
baixarà
i hi haurà la castanya
i els avis també
perquè els avis també estan
molts avis aguantant
els avis són
el suport emocional
i
d'horari
i també
econòmic
i econòmic
amb pensions
que estan mantenint
aleshores
aleshores
què passarà
com molt bé
deia l'Antoni
serà una generació
frustrada
i sacrificada
que a més a més
no haurà tingut
aquella sintonia
gimnàstica
de posar la musculatura
torn
perquè
no ho haurà fet
en aquests moments
a mi em sorprèn
que
molts joves
encara
mantinguin
una actitud
com si no passés res
joves
i grans
és a dir
com si la crisi
no existís
veus
grans aglomeracions
als restaurants
i no
no ho dic
perquè no s'hi pugui anar
és evident
tothom ha de fer
el que vulgui
i tal
però
les dinàmiques
a la ciutat
no
en segons
quins sectors
de la ciutat
si vas
en un altre sector
doncs potser
es notarà més
però
aquesta realitat
encara
no ha acabat
de baixar del tot
llavors
la causa
alguns diuen
que
gràcies a l'economia
submergida
aguanta
moltíssim
tot el teixit social
perquè no hi hagi
una revolta al carrer
jo crec que la gent
viu molt el present
la gent viu molt el present
no pensa en el demà
crec que
el més trist
el més trist
de tot
és que la gent
se li ha tret
el dret de somiar
la joventut avui en dia
no pot somiar
nosaltres
a la nostra joventut
tenies la perspectiva
que et compraries una casa
que milloraries
que estalviaries
que aniries
pujant
avui en dia
el jovent
la seva perspectiva
és ser un mileurista
i la feina
i està pendent
que qualsevol dia
l'empresa
li entrega una carta
i demano que el torni
llavors
amb quina il·lusió
pots viure
tu amb el cap
llavors
administres el dia a dia
i si avui puc anar
a un restaurant
i m'imagino
i em puc prendre un cubata
doncs me'l prenc
perquè demà
potser no me'l puc prendre
jo crec que aquesta
és la filosofia
és la filosofia
de no poder somiar
i el fet
de no poder somiar
no pots construir
un món millor
perquè ja no tens
cap projecte
i a mi
per a mi
aquest és el gran problema
d'avui en dia
és que
no es pot ni somiar
estem administrant
el dia a dia
el menjar
de cada dia
tu ho veus
amb la teva feina
que és una talaia
i un termòmetre
per mesurar
els moments socials
i el més trist
per això deia
tot missatge
el missatge de l'exportació
és un missatge positiu
crec que la classe política
té que començar
a enviar missatges positius
d'esperança
perquè és que
si no hi ha esperança
no hi ha vida
sí
amb això
jo tinc
aquesta sort
de tenir
un doble
un doble
diguem-ne
objectiu
de perspectiva
per un costat
és la meva feina professional
que és l'ensenyament
en el qual
aquí
és on realment
veus
quina és aquesta dinàmica
creixent
perquè mai són iguals
però van pujant
van pujant
i per l'altre
està l'altre
gran talaia
que és
l'administrar
la desesperació
de moltes famílies
l'últim informe
de la FAO
és que
un de cada
vuit habitants
al món
pateix fam
un 12%
de la població
clar
això
ho dius
i estadísticament
quedes molt bé
però és clar
situa't
a nivell mundial
amb una perspectiva
que podria ser
que d'aquí 50 anys
les reserves
de combustible fòssil
s'hagin
exhaurit
les alternatives
estem en una era
frontissa
hem de deixar
el que fins ara
era
o semblava
un autèntic
baluart
per situar-te
i buscar
nous camins
de sortida
perquè
la realitat
pot ser
bastant dura
ens queda un minut
una reflexió
ja hi havia
només 30 segons
l'altre dia
vaig llegir
una notícia
que em va impressionar
la primera causa
de mort
entre les persones
de 30 i 40 anys
és el suïcidi
jo per acabar
diria
que Europa
que era un xalet
que estava fortificat
que tenia
càmeres
de seguretat
que tenia una valla
que tenia
els seus gossos
tal
ha desaparegut
de cop i volta
la valla
els gossos
que protegien
i ara només
queda el xalet
però hi ha una gran
gentada
que el que vol
és poder agafar
un trosset
d'aquest benestar
que està al darrere
d'aquest xalet
i això ens ha de fer
reflexionar
res més gràcies
doncs això pràcticament
si algú té una reflexió
de 20 segons
la pot deixar
un cant d'esperança
de fer un cant d'esperança
no podem acabar
tancant pessimisme
jo amb això
faria un cant d'esperança
i amb aquest aspecte
posaria el símil
que si Beethoven
va ser capaç
de fer la novena
sent autènticament sort
nosaltres
no podem ser sorts
de la realitat
tampoc tenim la pretensió
de fer cap novena
però sí
de millorar una mica
la societat
la desena
deixem de despertar
del somni
deixem de despertar
del somni
no podíem acabar millor
doncs eh
Francesa Roig
Antoni Viva
Xavier Escudia
gràcies
gràcies
a vosaltres
gràcies
a vosaltres
gràcies
a vosaltres
gràcies
gràcies
gràcies
gràcies
gràcies
gràcies
gràcies
gràcies
gràcies
gràcies
gràcies