Ja em permetreu l'opinió personal, però jo soc dels que penso que tots portem un nen dintre
i suposo que això és bo. Jordi Gómez, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Portes un nen dintre també?
I tant.
I l'hem de portar i l'hem de mantenir, no?
L'hem de mantenir perquè ser nen té unes grans avantatges i l'ament d'un nen també, sobretot adult.
Nosaltres aquesta temporada hem estrenat una nova secció que porta per nom Nens,
on volem parlar de tot allò relacionat amb els més petits de la casa, els més petits, els més menys,
la canalla, vaja, com li vulguen dir, els nens.
I avui ens acompanya, com dèiem el Jordi Gómez, ell és responsable de l'empresa de serveis culturals Imaginautes
i ens vens a parlar de produccions de teatre familiar.
Jo tenia aquí teatre infantil, però m'has corregit i m'has dit que no, que s'ha de dir teatre familiar.
Bé, la que tenim en compte que a les produccions, és a dir, damunt de l'escenari,
quan es fan espectacles i van els nens, i sempre, o gairebé sempre,
els acompanya els pares, els tiets, l'àvia, qui sigui,
estem parlant de teatre per a la família, no de teatre per al nen només,
a la qual cosa, perdona, estic fatal de la veu.
Tranquil, tranquil, estem tots una mica refredats, això és el temps, sí.
Sí, doncs el que deia, que a la que va la família participar de l'espectacle,
s'entén que l'espectacle és familiar, no pas infantil.
El que passa és que, bueno, és una paraula, és arbitrari.
Vaja, però hem de dir, l'escola és pel seu nom i parlar de teatre familiar.
Hem de desmitificar o desmentir, vaja, alguns tòpics,
perquè això que els nens no van al teatre amb la família,
que només van al teatre amb l'escola, què creus?
Això, bueno, és mentida, no?
És un dels tòpics que hauria de caure primer,
perquè tu veus el que es programa de teatre familiar,
és a dir, teatre per entendre'ns de cap de setmana,
és a dir, quan anés a casa dels pares,
i veus que se fa a tot arreu, a Tarragona mateix,
a més, des de la vessant administració pública,
és a dir, teatre metropol, l'Ajuntament n'ha fet i en fa,
i també entitats com la Fundació La Caixa o Caixa Fòrum.
De fet, han fet molts cicles de cicle en família, teatre en família,
és a dir, que ja intenten també apostar per aquesta denominació
i per aquest concepte de teatre familiar que comentàvem, no?
Correcte.
Vosaltres programeu,
és a dir, no es tracta de muntar espectacles,
sinó de programar-los, no?
Exacte.
Hem fet producció, però justament ja fa temps que no en fem,
perquè, bueno, en part, érem responsables
i volíem fer...
Si fem producció, l'havíem de fer ben feta,
perquè aquesta és una altra mite que hauria de caure,
una altra d'aquests típics tòpics que han de caure,
que el teatre infantil, o teatre familiar, millor dit,
o el teatre escolar, que és quan anés a l'escola,
que és el mateix gènere de vegades,
s'ha de fer molt ben fet.
No és el típic.
Sou exigents a l'hora d'escollir les obres que programeu,
perquè no és allò que als nens tot els hi va bé,
que es conformen amb qualsevol cosa, no?
No.
Si haguessin de comparar qui es conforma amb qualsevol cosa,
abans es conformaria un adult que no pas un nen.
El nen té, per començar,
és una responsabilitat fer coses pels nens,
perquè el teatre, a més, encara,
tenint en compte que avui en dia la societat està abocada,
o el que és el mèdia, el mas mèdia,
està abocat cap al cinema, cap a la televisió,
cap a arts molt concretes,
bueno, arts, per dir alguna cosa, no?
Els canals molt concrets.
El teatre, que és un canal molt antic,
el canal potser més antic que hi ha, de cultura directa,
té un paper molt important pel nen.
El nen, quan va al teatre, al·lucina.
És molt important.
Al·lucina en positiu o en negatiu, eh?
Per tant, si el que poses damunt de l'escenari
no té la qualitat necessària i no enganxa el nen,
estem perdent un espectador de futur.
I això és molt important.
I després, evidentment, els temes poden ser més o menys adequats.
Correcte.
Vull dir, es pot parlar de qualsevol cosa amb els nens,
sempre i quan ho parlis amb el to necessari.
Pots fer comèdia, pots fer drama amb els nens,
i he vist espectacles, hem portat espectacles
que justament no són per riure, si no són per pensar.
Mira, doncs una altra mite,
perquè sembla que als nens només se'ls puguin programar
o espectacles molt infantils,
és a dir, amb temes molt bàsics,
o espectacles de comèdia, no?
Podria ser una altra mite generalitzada, un altre tòpic.
A veure, és veritat que a tots ens agrada molt anar a riure
i passar-nos bé.
Òbviament.
Però també és molt interessant que el teatre ajudi el nen a reflexionar,
i això en tronca també el que seria un teatre més escolar,
més educatiu, més de línia, més pedagògica,
que no només fa riure el nen,
o a vegades ni això, no el fa riure,
però el fa pensar, i és molt important.
Més històric, fins i tot.
Exacte.
A veure, existeixen versions del Cirano de Bergerac,
que justament no és una comèdia,
per nens petits, per nens de 3, 4, 5 anys.
És, evidentment, molt adaptat, però que agafa la línia.
Clar, clar.
I això ensenya moltes coses,
i si no ensenya, com a mínim entreté,
i et fa pensar que és important també.
M'ha agradat el que has dit al principi d'espectador de futur,
o futur espectador.
Amb el teatre infantil, familiar,
ja els estem potenciant, aquesta...
Sí, sí, evidentment.
Aquesta vessant d'espectador de futur o de futur espectador,
aquesta passió, almenys, interès pel teatre.
Evidentment.
I això, abans, és molt delicat,
perquè el teatre és un art que és molt...
Podríem dir que és molt extrema, no?
Tu preguntes a la gent del carrer,
i a la gent li encanta el teatre, li agrada molt,
o no el coneixen,
perquè potser no s'han interessat,
i per tant no els agrada, diguem-ho així, no?
No hi ha un terme a mig de dir m'agrada, sí, no...
És a dir, t'agrada molt o poc.
Un nen, la porta d'entrada és aquesta, el teatre.
Per tant, és aquesta, l'espectacle familiar o escolar.
Llavors, és important que...
sigui vol que es faci,
perquè agafin ganes de tornar-la una altra vegada.
Imagino que és com iniciar-se amb qualsevol cosa, no?
Si la primera obra que el nen va veure,
o que l'adult va veure, no és bona o no li agrada,
doncs allò no l'enganxarà, no?
Exacte.
Parlant de tendències,
quines tendències tindríem ara mateix
amb el camp del teatre familiar?
És a dir, què programeu?
A veure...
Per què s'aposta més?
O què és allò que té millor acollida?
Sempre separem el teatre escolar,
que és el que són els nens com a escola,
que van al teatre i separem-ho del teatre familiar,
que és els nens amb els pares, amb la família.
En teatre escolar es tendeix una mica a fer una mica de tot.
Amb gèneres, per exemple, cada cop més es fa dansa,
es programa dansa, una dansa teatralitzada, evidentment,
tot i que també es programa cada cop més dansa contemporània,
per nens,
sempre i quan hi hagi un joc darrere, no?
Hi hagi una història darrere.
No estem parlant de simplificar,
sinó estem parlant de donar-los
quelcom més que hauria de tindre un adult.
Un adult potser amb l'estètica d'un espectacle
es pot veure satisfet.
Un nen necessita l'estètica
i necessita darrere un missatge
o una cosa per enganxar-lo.
Això és molt complicat, a vegades.
Però ja et dic que s'està fent dansa contemporània,
s'està fent titelles, evidentment,
és el gran món del teatre infantil o familiar.
Les titelles, no?
Quin nen no al·lucina, com tu deies abans,
amb un bon espectacle de titelles,
o qui no s'ho passa bé amb un bon espectacle de titelles.
I nens, i no tant nens, eh?
Perquè segur que tots coneixem gent
que li apassionen les titelles i...
Evidentment, no, no.
La titella és un altre tòpic, també.
La titella és per nens, com a molt, fins a 7 o 8 anys.
I no és veritat.
Hi ha teatre de titelles per adults, també,
i de gran qualitat.
I el teatre de titelles no vol dir
titella típic, tradicional de sempre,
sinó també altres formes d'expressió amb titelles
o amb objectes, que també va relacionat.
Un gran cirano,
era per públic més aviat adolescent,
però ha fet tot amb titelles que eren aixetes,
aixetes típiques de l'aigua, eh?
Sí, sí.
Més ni menys.
Molt interessant.
És a dir, que aquí entra també la inventiva
de cada companyia, cada autor,
i després la feina de vosaltres com a programadors.
Amb aquest sentit d'aquestes tendències
que parlàvem abans,
en quin lloc es troba Catalunya,
o fins i tot Tarragona?
A veure, Catalunya és puntera a nivell europeu,
que vol dir a nivell mundial,
gairebé en aquest aspecte,
en teatre per família,
o per nen, o com vulguis, eh?
Sí.
Perquè, bueno,
tenim un munt de gent
que està produint espectacles,
i de gran qualitat, a més.
Però hem de dir que,
dintre de l'estat espanyol,
som, sens dubte,
els que estem produint més i millor.
I fins i tot exportant ja
a països tan exportadors de teatre
com podia ser a França mateix, eh?
Espectacles de circ,
espectacles sense text,
que es poden exportar fàcilment
a un públic francès o suís,
o, és a dir,
públics molt acostumats
a veure molt bon teatre,
estan cada vegada més rebent
companyies catalanes
de teatre familiar,
o per nens, d'alguna forma.
Estem molt bé,
estem a un nivell molt bo a Catalunya.
I llavors, amb Tarragona,
què passa?
Aquestes companyies més punteres
o aquestes espectacles més punters
es concentren,
pot ser més cap a Barcelona,
cap a altres llocs,
o també els tenim aquí?
Ah, puc ser crític, no?, una miqueta?
I tant, i tant.
Sí, està bé, això.
A veure,
Barcelona, evidentment,
és una font inesgotable de producció,
evident, perquè és molt gran,
és la capital.
Lleida,
que és una ciutat
que a vegades se'ns compara
amb Lleida
pel tema que
sembla que Barcelona i Girona
vagin per un cantó,
pel tema cultural,
i Lleida i Tarragona
per un altre.
Doncs Lleida,
que és una ciutat
que està al mig del no-res,
no?,
i sap greu, eh?,
per la gent de Lleida,
que són encantadors,
però és la veritat, no?
Hi ha una producció
de teatre infantil
increïble,
increïble.
Hi ha com a 7 o 8 companyies
que estan treballant
en un nivell boníssim
de nivell de qualitat
i que estan movent-se
per tota Espanya,
Catalunya,
Europa,
de forma habitual.
És a dir,
és un cas especial
el de Lleida
amb la que és producció
de teatre
per públic infantil.
A Tarragona
estem lluny encara,
se fan cosetes,
però les companyies
de teatre
per nens,
aquí a Tarragona,
no acaben de quallar.
Se fan propostes,
neixen,
creixen,
es desenvolupen
i moren.
I aguanten
poques companyies
de teatre infantil.
I per què?
Per no hi ha demanda?
No s'aposta prou?
No.
Perquè això vosaltres
com a programadors
ho heu de saber, no?
Evidentment,
nosaltres que purament
també molt d'espectacle
per a escoles,
escolar,
i fem una campanya
que en poden sortir
d'una companyia
que pot arribar a fer
20-25 bolos,
situacions,
doncs evidentment
ens agradaria molt
poder comptar
amb companyies
de Tarragona
i comptem, eh?
O companyies,
si no és,
no de les comarques
de Tarragona
o companyies
que estiguin
tarragonents implicats.
Aquest any
portem una producció
per nens molt petits,
que és
la rateta
que,
que és una versió
de la rateta
que es comprava
a l'escaleta,
i que l'actor
tita llaire
i músic
que fa de tot
és de les comarques
tarragonines,
però ens costa
trobar coses, eh?
És molt més fàcil
anar-te a buscar
a Girona,
Barcelona o Lleida.
És a dir,
no és tant de demanda
sinó que el problema
el tenim a l'hora
de trobar
companyies
que desenvolupin
o que muntin
o que
duguin a terme
aquestes obres,
no?,
aquestes produccions.
Sí, sí,
aquest és el tercer problema
que té Tarragona
i no només
a nivell dels nens,
també a nivell d'adults
que costa engegar
producció teatral.
Sembla que Tarragona
sigui puntera
en moltes coses,
com per exemple
el que és cultura d'arreu,
cultura tradicional,
però en canvi
en temes de teatre,
d'arts escèniques,
està una mica coixa encara.
Parlaves
d'aquesta adaptació
de la rateta que,
per exemple,
d'aquesta adaptació
de la rateta
que és com brava l'escaleta,
s'aposta més
per adaptacions
o per textos
de nova creació,
és a dir,
per textos nous?
A veure,
hi ha una mica de tot.
En principi,
el que es busca ara
és,
per un costat,
el tema d'adaptació
és l'acte d'adaptar,
no de portar
la història fil per randa
perquè el nen
ja la coneix
de mil formes diferents.
Avui en dia,
Monfill, per exemple...
Sobretot els clàssics
i aquests contes,
no?
Exacte.
A tota la vida.
La poixeta vermella,
per exemple,
Monfill l'ha vist
20 vegades a YouTube,
ja, d'alguna forma.
Amb titelles,
amb dibuixos animats,
amb actors,
amb tot.
El que es busca és
fer una versió
del clàssic.
Això és una línia.
I l'altra línia
és espectacle nou,
és a dir,
text nou
en espectacles,
com a escriptors,
o guionistes
d'espectacle infantil,
boníssims,
des de grans contistes
europeus,
clàssics i contemporanis
a gent que s'està dedicant
avui en dia, també.
Escolta, Jordi,
i els nens
què hi diuen a tot això?
Perquè, clar,
nosaltres estem parlant
de programar,
de produir,
de muntar obres,
però el públic
sí que és veritat
que van amb les famílies
i que, òbviament,
doncs a les famílies
si els hi agrada
molt millor, no?
Però els nens
què hi diuen?
Quin és el feedback
que rebeu?
Clar, nosaltres, evidentment,
tant per teatre escolar
com per teatre familiar
ens fixem
en el que
els nostres espectadors,
que són els nens.
Un nen
mai et farà una crítica
explicada
i...
L'hauràs de llegir tu
entre línies,
imagino,
l'hauràs d'interpretar tu
aquesta crítica del nen.
A vegades,
com surt del teatre
i et marca
si l'ha agradat o no,
amb frases com,
bueno,
pot dir m'ha agradat molt,
i això és evident que
més clar impossible,
o que t'estigui explicant
l'obra
durant tres dies,
és a dir,
quan és algú proper,
és un fill,
un nebot,
algú proper que et diu,
que encara te parla de l'obra,
fa una setmana que l'ha vist
encara te parla,
vol dir que li ha agradat.
Que li ha deixat una empremta
i que no se li oblida.
Exacte,
és que és important.
quan veus que surt
i ni fun ni fa
vol dir que no li ha agradat.
I a més a més,
té una cosa,
el públic,
per el que deia abans,
d'exigent al públic infantil,
si no es pot dir que no li agrada,
no té cap tipus de temor
ni de res
de marxar
o de començar a saltar
damunt de la butaca,
cosa que un adult
no faria mai.
Durant la mateixa obra,
és a dir,
vosaltres,
durant la mateixa obra,
també es pot notar
si al nen li agrada
aquella obra que està veient
o aquella producció.
I tant i tant.
Perquè és que,
jo ho dic abans,
pot ser que un nen estigui,
si està neguitós,
que no para de moure's,
que parla amb el del costat.
Això,
els adults estem educats
d'alguna forma,
no sé si per bé o per malament,
per portar-nos bé
quan no ho faríem.
En canvi,
un nen,
com no té aquest problema,
doncs,
quan no li agrada una cosa,
es comença a dedicar
a fer altres coses
i ho notes de seguida.
Parlem abans dels gèneres,
ens hem comentat
on són les titelles,
fins i tot espectacles de circ.
I amb el tema musical.
També,
també fa molta cosa.
També?
Alternar la titella
amb música
o l'actor,
el teatre d'actors amb música.
Perquè la música
pot ser una disciplina
que també agrada molt
als nens
i els enganxa.
Molt, molt,
perquè, a més a més,
clar,
la música és dintre
de l'espectacle,
és una espècie d'oasi,
amb tot el respecte
a la resta d'espectacles,
d'oasi
on poden participar
d'alguna forma
també els nens.
Llavors,
li es agrada la música
i més va molt lligat.
De fet,
igual que els adults,
a tothom es agrada molt
els musicals,
hi ha poca gent
que no li agrada,
i els grans musicals
de Hollywood,
i tant,
perdó,
de Broadway,
i tot això
els agrada molt
la gent,
en general,
no?
És una cosa
que té el mateix
pels nens,
que funcionen igual.
Jordi,
per anar acabant fes,
no és alguna recomanació
d'alguna cosa
que estigueu programant ara
per teatre,
per famílies,
per teatre familiar,
com pot ser
aquesta,
la rateta que
ens has parlat abans?
Nosaltres,
el teatre familiar,
el que fem
de dissabte a diumenge,
ve d'alguna forma
programat
també per l'Ajuntament,
nosaltres hi portem
la proposta
d'Ajuntaments
i entitats,
així.
El que sí que et podíeu comentar,
que tenim una programació
feta nosaltres
i aquest any
se'ns funciona molt bé
de cara a les escoles,
que és el teatre escolar,
tenim la rateta
que és un espectacle
basat en la rateta
que es combava l'escaleta
però amb música
en directe,
amb titelles,
titelles muntades,
a més a més,
amb material de marceria,
és a dir,
capdells de fil,
agulles de fer mitja
i cordill,
i de més,
aquest està molt bé
perquè és multidisciplinar
i és una persona sola
que fa de tot,
un tot terreny.
I després tenim,
per més grandets,
un Hotel Quixot
que és un espectacle
basat en el Don Quixote
de la Manxa
però adaptat,
és en català,
de totes formes,
adaptat a un públic
de 8, 9, 10 o 11 anys
que ajuda molt també
a donar-li
una mica de canxa
a la lectura,
és a dir,
que ajuda
a que la gent
li agradi la lectura,
l'interès per la lectura
i tot això,
i és molt bonic
perquè la gent
que el veu
surt supercontenta
de l'espectacle,
està molt bé.
Doncs vinga,
anima a tothom
a que vagi al teatre,
sigui en família,
sigui teatre
més per adults
i amb aquestes
recomanacions
que ens ha fet
el Jordi Gómez,
responsable
de l'empresa
de serveis culturals
Imaginautes.
Jordi,
moltíssimes gràcies
per acompanyar-nos,
que continueu programant
totes aquestes obres
que ben segur
molts nens
us estaran
ben agraïts.
A vosaltres,
gràcies.
Gràcies.