Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
No puedes decir, no sé si es una llei, que es un decret la publica amb els vots de Convergència
i Unió.
Gràcies.
Per tant, és un punt important.
Jordi.
Gràcies.
Gràcies a dir.
Potser tres coses.
La primera és que, efectivament, és la crònica d'una mort anunciada i lamento utilitzar
una expressió tan tòpica com aquesta.
Sí, perquè l'utilitzem moltes vegades.
En tot cas, sí, l'utilitzem moltíssimes vegades.
O podríem dir la crònica d'un rescat anunciat.
Sí, però no canviem massa.
No milloraríem.
Amb això tots hauríem de posar una mica més d'imaginació,
però en aquestes hores del matí, possiblement, és difícil.
D'alguna manera, el que demostres és, podríem dir,
la naturalesa profonda del sistema de l'estat de les autonomies
en les autonomies anomenades de règim comú.
D'alguna manera, en el seu moment, quan es va decidir
quin era el sistema de finançament de les comunitats autònomes,
hi havia dues maneres de fer-ho, el finançament basat en l'ingrés
o el finançament basat en la despesa.
Els bascos van decidir finançar-se a través de l'ingrés.
És a dir, tant cobro dels meus ciutadans,
les competències les exerceixo amb els meus propis recursos.
Catalunya va decidir fer-ho a través de la despesa.
És a dir, jo assumeixo competències i Madrid me les paga.
Què vol dir això?
Doncs que ens abonem allò que la culpa la té Madrid.
Si els diners no arriben és culpa de Madrid.
Els bascos, en canvi, fan una reconversió industrial duríssima
amb els seus propis recursos.
I jo ara aquest estiu he aprofitat per llegir diverses coses,
una de les quals era un anuari d'eguin de l'any 93.
I la situació basca era esfereïdora, catastròfica, dantesca.
I ara els bascos sembla que estiguin molt bé.
Després de la dècada dels 80, vols dir?
D'aquella època de la reconversió industrial i tal.
La situació de Catalunya, en canvi, la Catalunya postolímpica,
estupenda, som els millors del món,
Barcelona és una marca internacional,
i ara han passat 20 anys i estem amb el peu canviat.
Clar, en què es basa això?
En que nosaltres mai hem assumit les nostres pròpies responsabilitats fiscals.
I quan es va determinar això i es podia decidir, es va renunciar.
Després el patró de finançament és el de Catalunya.
És a dir, primer hi ha l'Estatut d'Autonomia de Catalunya l'any 79,
la LOFCA és de l'any 80 i s'inspira justament en l'Estatut.
I per tant, com diuen en castellà,
d'aquells polvos és tots lodos.
Per tant, el sistema és el que és.
En segon lloc, jo no sé fins a quin punt
la ciutadania pot viure això com un fracàs civil,
com un fracàs de país.
Jo tinc la impressió que les coses en el debat social,
fins i tot més enllà del debat mediàtic,
s'estan accelerant molt i potser aquesta notícia,
per esperada, no provocarà un gran disgust
o un gran impacte en l'opinió pública.
I per tant, segurament és una gota més en un debat profund
que, tercera cosa que volia dir,
segurament va més enllà de la qüestió fiscal.
És a dir, el pacte fiscal, jo tinc la sensació
que se n'ha parlat tant durant l'últim any i mig
que ja comença a ser un discurs gastat.
I això coincideix amb, perdona Jordi,
amb això que deia de la paradoxa, no?,
que coincideixi la decisió del govern aquest dimarts
de demanar formalment el rescat
i a més de dir-ho, de demanar-lo urgentment,
perquè avui la notícia d'alguna manera és que ho demanen ja,
perquè necessiten diners,
amb aquest debat de rarafons que hi ha hagut al llarg de l'estiu
sobre les mobilitzacions o no pel pacte fiscal,
per la sobirania, per la independència,
per l'estat propi, no?
És curiós.
O pregunto si els sembla curiós o no.
És una cosa que va lligada amb l'altra.
Però aleshores va més enllà.
És a dir, el debat del pacte fiscal
ja sembla que quedi superat ara, en aquests moments, no?
No, el que és curiós és això de les paraules, no?,
que li fem dir moltes vegades coses que no són.
És a dir, és que el pacte fiscal...
Bueno, és que el pacte fiscal...
Hem viscut permanentment en un pacte fiscal.
De diferents condicions, però clar.
Ara que diu, no, és que volem canviar el pacte fiscal.
Ah, val, d'acord, molt bé,
però és que en el pacte fiscal ja hi hem viscut tota la vida, no?
El que succeeix és que jo crec que és un tema
una mica de passat, no?, com deia el Jordi.
És a dir, jo crec que aquí...
Però aleshores quin és el debat de present i de futur?
Aquí volia anar, no?
És a dir, jo crec que hi ha informacions polítiques
que o no han volgut o no han pogut fer la reflexió
sobre l'impacte de la sentència del Tribunal Constitucional
sobre l'Estatut.
Jo tinc la sensació que hi ha formacions polítiques en aquest país
que pels seus vincles amb formacions polítiques de l'Estat
o perquè per ells mateixos en els seus conflictes interns
i en la conformació, diguem-ne, de la seva militància
o dels seus nuclis pensants no els hi permeten fer-ho,
no se n'han adonat que aquesta sentència liquida la possibilitat
amb aquesta Constitució d'un sistema federal.
Almenys aquesta és la meva conclusió.
Jo crec que no hi era, ja.
Encertàveu equivocada, no hi era.
En qualsevol cas, hi era en la mentalitat de la gent que van fer la Constitució,
hi era.
Jo vaig viure aquell procés en directe, al costat del Jordi Soletura,
i puc assegurar que la Constitució, quan es va construir,
es va construir d'una manera tan oberta
com perquè permetés que si la voluntat majoritària
del conjunt de les formacions polítiques de l'Estat
era avançar cap a una Espanya simètrica, simètrica,
més o menys federal, es pogués fer.
Però també eren molt conscients els pares de la Constitució en aquell moment
que si es tensava aquella corda de flexibilitat
en una direcció o en una altra,
era el trencament del pacte constitucional.
I jo crec que el que fa la sentència de l'Estatut és precisament això,
és trencar aquell pacte i dir això està mort
i per tant aquesta és una via que no ens porta enlloc.
Per tant, o hi ha rescat, però no només rescat financer,
sinó rescat polític, rescat competencial,
més recentralització, tornar a posicions molt més jacobines,
o hi ha l'altra via,
que és el que a mi m'agrada dir-ne la independència de la Wikipèdia.
I m'explico.
És a dir, molta de la gent que anirà dimarts a la manifestació a Barcelona
hi va des d'uns anells d'independència del diccionari Spasa.
que era una cosa.
La independència que pot permetre's en aquest moment Catalunya
en un marc globalitzat és la independència Wikipedia.
És a dir, és una independència actualitzada.
A veure si faig la regla de tres.
És a dir, la independència de Catalunya en relació a Espanya
pot ser bastant equiparable a la independència d'Espanya
en relació a la Unió Europea.
Més o menys.
Més o menys.
I per tant, jo crec que el debat està aquí.
No està aquí.
Però aleshores, per exemple, Rafa, les manifestacions que es preveuen
o la manifestació de cara a l'11 de setembre
ja desborda clarament reivindicacions com la del pacte fiscal
i sembla que els que surten al carrer ja van més enllà
i busquen i reclamen directament aquesta independència.
O sigui de Wikipedia, perdó, com diu el Matías o no?
Bé, però la manifestació de l'11 de setembre
tornarà a ser un aglutinant de...
Bé, jo l'altre dia ho pensava, no?
Era jo dels que van viure el franquisme
però era contra Franco.
I jo vaig militant en un partit que era tots contra Franco.
I ara què és? Tots contra?
No, i ara d'aquell partit, la gent que hem quedat,
que hem partit molt petitet, molt minús,
doncs està a tot arreu.
Hi ha gent de convergència, hi ha gent dels socialistes,
hi ha gent que encara és comunista,
i hi ha gent que fins i tot està a la falange
dels que encara en queden.
Però, vull dir, en aquell moment eren tots contra Franco.
Jo crec que en aquests moments hi ha un sentiment nacional
d'això, vull dir que no se sap ben bé
si el que vols és la independència pura i absoluta
o vols la independència...
Però el que la gent vol en aquests moments
és alguna cosa més del que tenim ara.
Però sembla també que la societat civil
desborda els partits polítics, no?
I les institucions.
En aquest cas hi ha altres, eh?
Però fa temps ja, eh?
Sí.
Però ara s'està...
Fa molt de temps, el que passa és que ara es visualitza.
Es visualitza.
I estaries d'acord que...
Dues coses en relació amb això.
La primera, podríem dir,
pel que fa a l'Estatut Polític de Catalunya.
A veure, jo crec que...
La meva lectura de la situació és la següent.
En els 11 de setembre del 76 i del 77,
el que hi ha és una voluntat política
del catalanisme i del conjunt de la població de Catalunya
de construir una Espanya diferent.
Amb la il·lusió que això és possible.
Jo crec que, com el matí es deia,
que la Constitució és oberta, jo estic d'acord,
que permetés una solució federal, ja no jo estic d'acord,
però en tot cas,
li diguem federal o no li diguem federal,
que és una qüestió terminològica i tècnica,
sí que permetia segurament
un encaix diferenciat de Catalunya
i una satisfacció de les aspiracions
de la majoria del poble de Catalunya
des del punt de vista
del reconeixement de la seva identitat col·lectiva.
Efectivament, la sentència del Tribunal Constitucional
és la culminació d'un procés que ve d'abans
en què, per dir-ho d'alguna manera,
les elites ideològicament derrotades de l'any 76-77
són les elites triomfadores a partir del narisme
i tenen un programa actiu de recentralització
i, sobretot, de reconstrucció simbòlica del cas Espanya,
basant-se en un espai mediàtic molt més potent
que abans no existia
i amb elements simbòlics de primera significació,
com ara, per exemple, la selecció espanyola de futbol.
Això existeix i és així.
La qual cosa ens col·loca en un escenari diferenciat
que és que ara la gent sortirà l'11 de setembre del 2012
no a reclamar un canvi a Espanya
sinó a reclamar un marxar d'Espanya.
Què demostra això?
Demostra que dues vies que havien confluït,
podríem dir, el tardofranquisme
i els demòcrates espanyols
i dintre d'aquí la tradició del catalanisme polític
en la Constitució del 78
per diverses raons que no es poden tractar
en un espai tan reduït com aquest
doncs han tornat a divergir.
I el catalanisme polític per primera vegada,
per primera vegada, això és importantíssim,
mai de la vida, ni als anys 30,
ni quan es recupera la celebració de l'11 de setembre
a començants del segle XX,
mai de la vida s'havia sortit
amb una manifestació,
amb un acte institucional l'11 de setembre
demanant la cessació d'Espanya
com en aquests moments.
Això demostra un trencament històric
amb el catalanisme polític.
El catalanisme polític, històricament,
ha estat una ideologia de reconstrucció d'Espanya,
de regeneració d'Espanya,
i això és claríssim, fins i tot durant la República,
i en els últims temps,
i ara passo a la segona reflexió i soc molt breu,
en els últims temps el catalanisme polític
ha anat fent una transició
cap a una construcció ja de Catalunya fora d'Espanya.
Això és així, això està passant en els moments presents.
Les forces polítiques.
Les forces polítiques catalanes,
la situació és molt complexa, té molts matisos,
hi ha moltes forces polítiques catalanes,
bàsicament jo crec que no responen
ni amb l'àmbit polític ni amb l'àmbit econòmic
al que podríem dir el sentiment de la societat
per una raó molt simple.
Tenim el sistema electoral que tenim,
és un sistema electoral que el que fa
és l'enquistament de determinades persones
en el sistema que finalment acaben sent
més presoners de la seva posició sociològica
en el sistema, que no pas de la defensa
d'uns interessos, podríem dir socials amplis,
i, òbviament, hi ha una por al buit.
És a dir, amb un procés hipotètic de tancament,
la cosa no seria bufar i fer empolles.
I el senyor que avui és diputat,
potser demà no seria res.
I el senyor que avui és alcalde,
potser demà no seria res.
I, per tant, lamentablement,
la classe política, tant en l'aspecte econòmic
com en l'aspecte social,
com en l'aspecte nacional,
està donant mostres d'esgotament
en el sentit de no poder respondre
a les demandes socials
perquè defensa primàriament
els seus interessos gremials, podríem dir.
I aquest és el gran drama de Catalunya
i és el gran drama també d'Espanya.
És a dir, aquesta manca de sensibilitat
del lideratge polític
en relació amb les preocupacions de la societat
és, de fet, molt més greu
que la pròpia crisi econòmica
perquè demostra una incapacitat,
tal com estan les coses, de sortir-se'n.
I això a mi em fa pronosticar
que segurament hi haurà canvis substantius
no només a Catalunya, sinó probablement a Espanya.
Hauríem d'estar molt pendents
del que passa amb les profeses
perquè els debats que s'interconnecten
són complexos, eh?
Al voltant de l'economia i de la política.
Hauríem de veure molt bé
què passa l'11 de setembre,
què passa d'aquí a l'11 de setembre,
què passa amb el rescat de Catalunya,
què pot passar amb el rescat d'Espanya
que segurament haurà de demanar
un segon rescat a les autoritats europees.
Tot això en aquest context de crisi,
amb unes solucions o amb unes propostes,
millor dit, que venen del govern espanyol,
segurament imposades per Europa
i que poden afegir més dramatisme
o més complexitat a la situació
de moltíssims ciutadans.
Ja ho deia al principi de la Tertullia.
Clar, tenim ara l'augment de l'IVA
com a mesura estrella, entre cometes,
com la més coneguda que ens afectarà
a les butxaques de tots els ciutadans
a partir de dissabte.
Això és tornar de vacances maties?
En fi, aquells que han pogut fer vacances
i vinga, amb un IVA que puja a 3 punts al general,
però amb franges que afecta a 13 punts
i més, no?
I més.
I en vindran més.
I en vindran més.
I clar, tot això...
Aquesta és una conseqüència lògica
del marc en el qual nosaltres
volgudament ens hem instal·lat.
És a dir, vam optar en un moment determinat
per formar part d'una Unió Europea.
Se'ns van exigir una sèrie de requisits
per incorporar-nos en aquest sistema,
en aquest entramat, en aquest club.
Els vam complir.
I l'endemà d'haver-los complert
se'ns va tornar a obrir la mà
i ens va dir, bé, ara ja sou del club,
ara ja podeu fer el que vulgueu.
Segurament les condicions d'accés,
els que les famoses principis de convergència
s'havien d'haver mantingut.
I, per tant, la construcció d'un espai econòmic
i la voluntat de construir,
només amb voluntat i prou,
segurament un espai polític europeu,
el que havia d'haver fet
era que seguíssim mantenint tota l'atenció
perquè aquells principis
que ens havien dut a la convergència en Europa
s'haguessin mantinguts.
Això no va ser així
i, per tant, ara és quan hem de tornar
amb aquells principis,
si ens volem mantenir
dins de l'ortodoxia de la senyora Merkel
i del conseller europeu.
Perquè tu sóies partida de sortir-ne?
No, a veure,
jo crec que qui tingui la vareta màgica
per saber què s'hauria de fer en aquest moment,
si és sortir-se o no,
seria...
Home, li donaríem un premi, eh?
Seria el premi, no sé quin,
però un premi molt, molt més important
que la medalla de Sant Jordi, segurament, no?
A veure, el que és veritat
és que, o nosaltres acceptem
que determinats països,
bàsicament del sud d'Europa,
en el context de l'euro,
han de tornar a unes posicions
amb molt de subsidiarietat econòmica
i, per tant,
amb una posició d'un empobriment general
d'aquests països,
o s'accepta que el conjunt
de l'espai europeu
ha de ser això,
també un empobriment general
i una segona derivada,
és a dir,
que dins d'aquests espais
que es devaluïn per si mateixos
hi haurà unes distàncies
encara molt superiors
a les que hi ha en aquest moment
entre sectors socials i interns
d'aquests països.
Per tant, l'IVA, sí,
l'IVA és un intent d'això
que ara també és molt curiós,
tornem al tema dels conceptes,
alguns economistes en diuen
les devaluacions internes,
és a dir,
que algú m'expliqui
com es pot devaluar internament
una moneda única
en el context europeu,
és una mica complicat d'entendre.
Jo crec que el que s'està produint
és un empobriment general del país,
cap a qui ens porten,
i que això aquí no s'ha aturat.
I lògicament generarà,
això sí, de nou,
una situació de més crispació social.
Jo crec que en èpoques de crisi
el que han de fer
les administracions públiques,
si poden,
és ajudar que els seus ciutadans
les notin menys,
se'n surtin millor.
Però com a mínim
el que han de fer,
diem-ne,
és no molestar-los.
I una mica tens la sensació
que en aquest moment
hi ha una obsessió
per molestar-los,
segurament,
segurament fonamentada
en aquestes argumentacions econòmiques.
Rafa,
tu que estàs en el món
de l'ensenyament,
suposo que...
Absolutament d'acord
amb el que dius,
Matías.
No és que ens molestin més,
és que cada cop
la crispació
augmenta i augmentarà més.
Sí, tu creus?
O i tant.
Aquests dies,
és que en altres tertules
molta gent deia
és que la gent
està més desenganyada
que no enfadada.
I aleshores,
clar,
el desengany
et porta a quedar-te
una mica...
Una mica molt,
no?
És perillósíssim,
el desenganyament.
Sí, però clar,
és perillós,
però a part també hi ha
molta gent emprenyada,
les dues coses,
i gent que ho està passant
molt, molt malament.
Jo no sé,
tampoc tinc la solució,
però mirem altres països
del nostre entorn.
Vull dir,
hi ha opcions polítiques
que ja estan començant
a emergir
amb discursos
que s'ha de redistribuir
una mica més
del que estem fent.
Jo no sóc economista,
el Matías se'n sap més que jo,
però a Iixi a l'avantguàrdia
crec que les 100.000 fortunes
del món
que guanya més de 30 milions
de dòlars
cada any
assalariats,
han pujat aquests anys
més d'un 33%.
Per tant,
la dualització
de la societat
cada vegada
també és més forta.
Clar,
en aquest context,
jo som
més pessimista.
Tu t'ho d'haver dit?
Ets pessimista
o canviem de tema
i parlem d'altres coses?
No,
el que passa és que
jo no tinc temps
per dir tot el que voldria dir.
O sigui que diré
un parell de coses
molt curtes.
A veure,
la primera,
en el fons,
quan parlem d'economia
parlem de poder.
I els diners
han passat a ser
en una societat,
podríem dir,
laica i
de sacralitzada
com la nostra,
la representació
iconogràfica
del poder.
Des dels anys 70
cap aquí,
és evident
que hi ha
una reconstrucció
i un programa
de revisió
de determinades coses
que s'havien consolidat
al final
de la Segona Gran Mundial
en el sentit
de com s'organitza
una societat.
I l'economia
no és només
que la gramàtica
d'això.
I el dret
és la sintaxi,
si es vol.
i és clar
que podríem dir
que les societats,
no només europees,
sinó en general
les societats
del món pròsper
havien tendit
cap a la confluència
de rendes
fins als anys 70
i des dels anys 70
cap aquí
hem tornat
a la divergència
de rendes.
Això, per exemple,
ho explica
el premi Nobel
aquest al Paul Krugman.
Ell li diu
la gran divergència.
Europa semblava
que proposava
un model alternatiu
a això,
un model alternatiu
al capitalisme
financer i salvatge
dels anglosaxons.
però el fet
és que
aquesta crisi econòmica
i les receptes
que està aplicant
el Banc Central Europeu
que tenen a veure
també amb la cultura,
la cultura és molt important
en l'economia
i amb l'experiència
alemanya
després de les dues guerres
mundials,
les receptes que apliquen
en realitat
ens condueixen
cap al mateix procés,
és a dir,
cap a una progressiva
diferenciació de rendes,
els que tenen més
tindran més
i els que tenen menys
tindran menys
i cap a una progressiva
desprotecció
de la gent que en té menys.
I això és així
i és així
a nivell europeu,
és així a nivell espanyol
i és així a nivell català.
I així cal interpretar l'IVA.
Quan jo estudiava la facultat,
que cada vegada fa més temps,
clar,
tots ens fem grans,
els meus professors
d'Hisenda Pública
m'explicaven
l'impost de la renda
és un impost progressiu,
l'impost indirecte
és un impost regressiu.
Per què?
Perquè l'impost sobre la renda
calibra el que tu ingresses,
en canvi,
l'impost sobre el consum
calibra sobre el que tu gastes,
de manera que castiga més
el que d'alguna manera
ingressa menys,
perquè l'IVA
tu el pagaràs igual
si ingresses molt
que si ingresses poc.
Doncs,
davant de la meva estupefacció relativa,
estem assistint
a una venda claríssima
per part dels economistes
dels bancs centrals
que l'IVA s'ha de pujar.
La qual cosa
clarament perjudica
els que tenen menys
i clarament beneficia
els que tenen més.
I això s'ha instal·lat tant
amb el discurs estàndard
que tots,
fins i tot els que tenen menys,
estan comprant aquesta idea
que les coses han de ser així.
i això és el que d'alguna manera
em preocupa.
És a dir,
això que es ven
com una solució tècnica
és clarament una opció política.
O sigui,
jo puc anar per aquí,
jo puc anar per una altra banda.
Quan jo decideixo anar per aquí,
està clar el que vull.
És una opció ideològica.
Clar,
i això és el que jo entenc
que s'està discutint poc.
És a dir,
es venen aquestes mesures
com si fossin...
És a dir,
com si jo vaig al metge
i m'acorona una malaltia.
Escolti'm,
no és una manifestació
d'una determinada ideologia,
d'una determinada construcció del poder
i d'un determinat model de societat.
I és aquí
on jo trobo a faltar
una major discussió.
I la trobo a faltar
i és natural que sigui
i amb això concloc,
perquè en la definitiva
l'opinió pública
la configuren els mitjans
i els mitjans
són presoners
dels seus propietaris.
I els seus propietaris
formen part
d'aquests que seran beneficiats
de la situació
i això és així
i lamentablement
no hi ha una discussió pública
raonable,
pausada,
profunda
sobre el model de societat
que volem
i com no la hi ha
ens porten cap allà on volen.
Hi ha un discurso únic
o majoritari.
De fet,
el fil del que diu Jordi,
mirem l'exemple d'Islàndia.
Islàndia,
clar,
no és comparable,
però ha fet una política
radicalment diferent
de la que està de la Unió Europea
i se n'ha sortit.
No és un impost,
però ja que
parlem d'augment de coses
i de pagar més
per tot.
Una de les qüestions
de debat
d'aquestes últimes setmanes
al mes d'agost
a Tarragona Ciutat
ha estat el tema
dels aparcaments
a les zones verdes
o blaves
o de color taronja.
Si s'ha de pagar
o no s'ha de pagar
per aparcar
al centre de la ciutat.
Rafa,
jo no sé si tu utilitzes
molt el cotxe o no.
Oh,
quin remei.
I et sembla raonable?
No.
Util·lo el meu propi vehicle
que l'administració
em paga el quilometratge
quan me'l paga
el preu
de quan el gasoil
es podia comprar
i haig d'aparcar
al centre de la ciutat
allà on puc.
Escolta,
però què et sembla?
Jo per un principi
bàsic estic en contra.
Això és una provocació.
Home,
jo crec que...
I si mires el principi
de la rotació
dels aparcaments
a aquest argument
que s'utilitza?
Perquè és un sistema pervers,
no?
Perquè, clar,
és veritat
que és com tot.
Hi ha gent
que ha bussat
de les zones blaves,
no?
Un dia parlàvem
amb un vigilant
i em deia
que hi havia gent
que ja s'havia instal·lat
en allò
que posaven 30 cèntims
a primera hora del matí,
deixaven que els processin
la multa
i al final, clar,
tu dones 5 euros
a part que és tot el matí.
Perquè es veu que,
no ho sé,
no sóc advocat,
però es veu que
no podem multar
dues vegades
per el mateix fet
de no tenir
el tic d'aparcament
o no haver-lo renovat.
Bé, clar,
això és una preversió
del sistema,
però és veritat
que Tarragona
és una ciutat
que té un problema
d'aparcament
i té un problema
greu d'aparcament
i té un problema
d'aparcaments cars
i té un problema
de poques solucions
en aquest aparcament car.
M'han començat a dir,
no,
farem aparcaments dissuasoris.
Quants aparcaments dissuasoris
tenim a Tarragona,
a la ciutat,
per la quantitat
de volum de treball
que hi ha?
I ho heu
en zones verdes
que les considero
que són necessàries,
que probablement
si jo fos vell
d'aquelles zones
les tindria.
Ara hi ha zones verdes
que em costa molt
d'entendre
perquè s'ha inventat de verd
i zones taronges
que em costa molt
d'entendre
perquè s'ha inventat de taronja.
I saps
que van les zones taronges?
Sí, sí.
T'ho dic
perquè ahir
ho comentàvem
a la tertúria
que deia
que segurament
gairebé minuts.
Sí, perquè ahir vaig veure
una a Països Catalans
que em va sorprendre moltíssim.
Matías,
el Matías que
presumés d'anar caminant
a tot arreu.
Sempre que puc.
Per això a tu
no t'afecta aquest tema.
M'afecta relativament poc
i a més a més
jo sóc un gran usuari
del tren.
És a dir,
sobretot ara
que he arribat
amb aquesta edat esplèndida
dels 60 anys
amb la qual
Renfe
per primera vegada
he de destacar
una cosa
en positiu
de Renfe
segurament
fa la targeta d'aurada
i la targeta d'aurada
et permet un estalvi
substancial.
Estàs ja en l'època d'aurada?
Estic en una època
fantàstica
si més no
pel que fa el transport
per ferrocarril.
Ara t'anava a baixar
aquesta targeta.
Ja no serà d'aurada.
Segurament.
El servei de Renfe
a Tarragona a Barcelona
ha estat immensament criticat
moltíssimes vegades
en aquesta tertúlia
per moltíssima gent.
Quan jo vaig estar
al síndic de Greuges
vaig estar 5 anys i mig
utilitzant aquest servei
i per tant
puc firmar
tots els manifestos
declaracions
reclamacions
queixes
que vulgueu
sobre aquest tema.
A veure
jo portaria una mica
més enllà
perquè confesso
que jo no he estudiat
el pla de mobilitat
no l'he vist
tècnics
i deu haver
que saben
i entenen
de què va aquest tema
però
de nou és
l'intent
d'una administració pública
de dir
tinc un cert espai públic
en el qual
en fa ús
una sèrie de gent
construïm la teoria
certa o no certa
que hi ha uns abusos
en aquests espais
i a partir d'aquí incremento
la pressió fiscal
i la recaptació
per l'utilització
d'aquest com
que en principi
ha d'estar
a l'abast de tothom.
Per què?
Perquè les administracions
són també
víctimes
d'aquesta situació
econòmica
a la qual
abans
fèiem referència.
i és clar
aquí es deia
jo ho comparteixo
és que possiblement
no hi ha prou valentia
per plantejar
aquests temes
és clar
és que ningú vol explicar
el que jo crec
que s'hauria d'explicar
al final
és a dir
si tu segueixes
com a país
un procés
d'endeutament
progressiu
i cada vegada
més gran
si tu com a país
t'estàs empobrint
fruit de les teves
pròpies polítiques
d'austeritat
interna
i si tu
a més a més
veus reduïda
la recaptació
com una
conseqüència lògica
d'aquesta reducció
d'activitat
això no té solució
és a dir
jo no puc tornar
tot el que dec
si tu ets una família
que t'has hipotecat
i t'has anat a viure
en una casa
i has comprat dos cotxes
i tens els dos crèdits
d'aquests cotxes
i arriba el nen
i diu
no és que ara em vull un tercer
ah molt bé
farem un altre crèdit
llavors a final de mes
quan sumes
el conjunt d'ingressos
no donen
per pagar la hipoteca
i els crèdits
d'aquest cotxe
t'has de revendre
un d'aquests cotxes
o t'has de revendre
aquest pis
i anar a viure de lloguer
i a nivell de país
això és el que en aquest moment
ens està passant
i per tant
una de dues
o aquest país
surt de l'euro
que és una possibilitat
i a partir d'aquí
recupera
sobirania nacional
o estatal
i a partir d'aquí
fa les devaluacions
que hagi de fer
i ens situem
en aquella situació
de molta més pobresa
relativa
com a país
en relació
al conjunt de països
de la Unió Europea
o de romandre
dins de l'euro
el que succeirà
és que aquesta divergència
aquesta dualitat
de nivells de rentes
cada vegada
serà més gran
i una de les vies
són
fer pagar els peatges
però no m'has acabat
de dir
si estàs a favor o no
de les zones verdes
taronges
i blaves d'aparcament
és que depèn
és a dir
jo soc un partidari
que en aquelles zones
on el que es pretén
amb l'aparcament
és estimular la rotació
hi hagi unes franges mínimes
amb les quals
els ciutadans
no paguin
que poden ser
de mitja hora
d'una hora
d'una hora i mitja
de dues hores
depenent del lloc
i que a partir d'aquí
qui vulgui abusar
de l'ús
d'aquest espai públic
amb benefici privat
comenci a pagar
però que hagis de pagar
des del primer moment
és a dir
i aquí podem posar
tots els exemples
del món
el fill que va buscar
la seva mare
que va amb cadira de rodes
perquè l'ha de portar
al centre de dia
en el moment en què
a part que ha de pagar
ha de resultar
més cart
anar a comprar
en una botiga
de la Rambla
que anar a comprar
en un gran centre comercial
on el pàrquing
és gratuït
bé
donem-hi una franja
horària
mitja hora
tres quarts
una hora
a mi el model
que més m'agrada
és aquest
que he vist
que en moltes ciutats
europees està implementat
que té evidentment
el component
que ja està molt més
al damunt
dels vehicles
però hi ha sistemes
avui en dia
telemàtics
com per poder controlar
això amb una perfecció
fantàstica
a veure Jordi
el Jordi que no va en cotxe
jo no va
si vaig en cotxe
però que no l'utilitza
habitualment
bueno que no condueixo
si vaig en cotxe
però no condueixo
que et porten
tu hi veus aquí
una feina recaptatori
simplement
sí
sí
a veure
i ve amb allò
que dèiem abans
que clar
menys ingressos
jo francament
crec que
tenir cotxe
ha de ser car
crec que a més a més
independient del que jo cregui
tenir cotxe
cada vegada serà més car
per motius
que tenen a veure
entre altres coses
el consum d'energia
i crec que les administracions
deixa'm apuntar
que la benzina
està en un preu
històricament altíssim
però això acaba de començar
aleshores
les administracions
davant d'això
poden fer dues coses
o continuar
que sembla que és
la tàctica habitual
amagant el cap sota terra
o començar a afrontar
una política
de canvi de model
de mobilitat
des de la base
i jo entenc
que efectivament
els peatges
estan aquí
per quedar-se
perquè és això
és a dir
conduir cada vegada
serà més car
i ho hem d'assumir
perquè entre altres coses
no és
si no hi ha un canvi
tecnològic
que sembla que no hi serà
brutal
en els pròxims anys
doncs
senzillament
és un mitjà
de transport
que
no és sostenible
no ho és
i ja està
i això és així
aleshores
a partir d'aquí
tu pots plantejar
prendre mesures
des de les administracions
públiques
per començar a canviar
els hàbits
de mobilitat
de la gent
entre altres coses
també posant a disposició
de la gent
uns transports públics
més raonables
que jo no conec
cap ciutat espanyola
que els tingui
i tampoc t'ha raon
com
fem una mica
el mateix
que estem fent
amb les taxes
de les universitats
és a dir
fem la part recaptatòria
apugem
els ingressos
de l'administració
però no fem
la part compensatòria
aleshores dius
a mi que pugin les taxes
de la universitat
ja em sembla
si tinc un bon sistema
de beques
a mi que pugin
els costos
d'aparcament a Tarragona
em sembla bé
si la mobilitat
de la gent
li dones alternatives
quan no li dones alternatives
ni a la universitat
ni a l'hora d'aparcar
tu no m'estàs plantejant
un nou model de mobilitat
el que estàs fent
senzillament
és buscar maneres
de recaptar més diners
perquè no en tens
el que passa
és el que diuen el mateix
és el país que es mossega la cua
si tu cada vegada
vas collant més a la gent
la gent cada vegada
té menys possibilitats
d'ingressar-te
i per tant
d'alguna manera
arribarà un moment
en què estarem
i això és una situació
que francament
a mi em preocupa molt
perquè anem cap aquí
i la llei d'estabilitat
pressupostària
que dona lloc
al rescat de Catalunya
justament diu això
article 12
anem cap a un model
en què
com Burundi
o com Guatemala
la major part
de la feina
que farem
en aquest país
es destinarà
al pagament del deute
i això significa
que la feina
és a dir
que cada vegada
serem més pobres
encara que treballem més
això és el model
cap a on anem
i aquestes petites coses
l'IVA
els aparcaments
són d'alguna manera
símptomes
d'una situació
que és molt més gruixuda
i segons el meu criteri
molt més preocupant
deixa'm fer una broma Jordi
sort que acaba la tertúlia
perquè si no
encara ens imprimiríem més
i mira
acaba de sortir el sol
deixi'm fer una mica
d'alegria
de posar una mica d'alegria
perquè com que l'amenaça
és que avui tindrem
un dia de tempestes
i que perilla
la diada de Sant Fèlix
ara acaba de sortir el sol
no hem parlat de Sant Fèlix
segur que tindrem
una gran diada de Castellera
i sort que s'acaba la tertúlia
perquè si no
m'estava ja deprimint més
i si plou
tampoc passa res
que també necessitem aigua
també és veritat
però que plogui després
potser de Sant Fèlix
perquè puguem veure
una bona diada de Castellera
després plogui
plogui bé
que no plogui en forma de tempesta
que no hi hagi inundacions ara
que també podria ser un risc
i si plou vol
que es borri algunes zones verdes
però que plogui bé
que estem barmant
sí, això és una mica
de barreja
de temes
de rescat
de parquímetres
d'economia
de política
i de Castells
que en fi
avui ho hem tocat
una mica tot
Matías Vives
Jordi Haria
Rafael Muñoz
gràcies a tots
per compartir aquesta estona
que vagi molt bé
també aquesta reentrer
simbòlica del mes de setembre
fins la propera
bon dia
bon dia