Marxo a la gran ciutat.
Marxo a la gran ciutat.
Música de Tarragona, aquesta que ens us diu
Marxo a la gran ciutat.
Música de Tarragona que sempre ens serveix
per obrir l'espai Coruí.
És un espai de diàlegs culturals
al voltant de Tarragona 2012,
capital de la cultura catalana.
Un espai que cada dimecres
compartim amb la seva coordinadora,
la Rosa Comas. Rosa, molt bon dia.
Hola, bon dia.
I cada setmana amb un parell de convidats.
Normalment creadors, tot i que la setmana passada
vam tenir les directores de les biblioteques públiques
de Tarragona, del centre de Tarragona i de Torreforta,
però bàsicament pretén ser un diàleg cultural
entre creadors i avui tenim el món de la fotografia.
Sí, ja vam tocar-lo en una altra ocasió
i avui tornem a portar això.
Dos fotògrafs, on és el Quim Vendrell,
que és un fotògraf ja bastant conegut
dintre de la ciutat,
que treballa al servei de publicacions del port
i és autor d'un nombre important
de treballs fotogràfics sobre la ciutat.
Per exemple, si tenim potser alguna referència
al cap de l'exposició de Gany Usloqui,
Tarragona revelada, per exemple.
És un dels exemples per on parlarem.
I fins i tot ara està fent un treball
i ens ho explicarà a Facebook,
que és blanc i negre.
I després també tenim l'Agustí Arevalo,
que també és fotògraf,
és membre de l'empresa Pixel Moreno,
també ens ho explicarà una mica aquesta faceta
empresarial i creativa alhora.
I bé, tots dos amb ells, per exemple,
té una web que és agustiarevalo.com,
si et dic bé.
I bé, doncs a internet,
tots dos es poden trobar amb webs i blogs.
Molt bé. Agustí, bon dia.
Hola, bon dia.
Quim, bon dia.
Bon dia.
Rosa, doncs, per on vols que comencem?
Que ens expliquen una mica la seva trajectòria,
la seva vida.
Exacte.
Des de quan us dediqueu a la fotografia, no?
Potser.
El Quim, des de quan?
Des de fa molt o des de fa poc?
Jo diria que des del...
així aproximadament finals dels 80,
del 88-89, més o menys,
a través del que abans era la Galeria Fòrum,
que ara s'ha convertit en fundació,
doncs allí vam començar,
o vaig començar a interessar-me
i aplicar-me amb el treball de fotografia,
amb el món de la fotografia.
I sense parar ja?
Home, ha hagut temporades
que una certa saturació et fa abandonar.
Però després ho tornes a aprendre.
I l'Agustí?
Jo des de no fa tant,
potser ja era en el 2000.
És que ets més jovenet que jo.
Sí, una miqueta.
Ara han d'haver estudiat belles arts a Barcelona.
Allí vaig començar a interessar-me per la fotografia
i a començar a formar-me sobre ella.
Bé, jo el que voldria preguntar així d'entrada
és això, doncs una mica quins temes
us agrada tractar a la vostra fotografia, no?
O sigui, no sé, potser quines obsessions,
o quin missatge es va repetint en la vostra obra.
Jo, quan vaig començar,
tenia una obsessió per al paisatge
i només feia paisatge.
Però ara, des d'uns anys cap aquí,
em trobo molt més interès
amb el social, amb les persones,
sobretot la meva part més íntima, la família.
No ho sé, potser sí,
busco expressar una mica més
el que m'envolta.
I tu, Quim?
A veure, suposo que
vas donant toms fins que trobes
el tema, la forma,
el contingut amb el qual et trobes bé, no?
Indudablement, jo soc dels que penso
que el color de la fotografia és el blanc i negre.
Això no et treu que de quan en quan
hagis de treballar en color
per qüestió òbvia, no?
Però el que en aquests moments
estic fent
és un treball basat
precisament amb el blanc i negre
i fet a través del telèfon mòbil.
L'iPhone permet infinitat de coses,
o sigui, és l'ordinador portàtil que tens
que a més a més te permet fer fotos
i a més a més les pots editar en el mateix moment
i en el mateix moment ja les pots penjar directament
al que en diuen les xarxes socials, no?
I jo en aquests moments
estic fent un treball sobre...
Sempre vas amb el mòbil a la butxaca, no?
Sobre Tarragona.
Editant-lo en el mateix moment
que estàs fent la fotografia,
o sigui, es fa en color naturalment,
el passes a blanc i negre,
perquè les digitals funcionen així,
o sigui, no pots treballar
malgrat tinguis l'opció de blanc i negre,
això és un desastre,
sempre has d'anar al color
i després transformar
i el que fas és això, treballar.
Buscant un apartat, diguem-ne,
el que podrien ser unes fotos serenes, tranquil·les,
quan el tema creus que ho permet
i buscant unes fotos dramàtiques,
forçades, amb contrastos molt forts,
quan veus que el tema també ho requereix, no?
O sigui, aquests són els...
Per dir-ho de manera,
l'àmbient fotogràfic amb el que en moc, no?
Per un cantó, una certa serenor,
perquè la fotografia s'ho mereix,
no sé, fotos mateix del mar, del port, etcètera, etcètera,
i després fotos dels dies que està plouent i tot això,
buscant algun trast fort
per donar una sensació de dramatització,
perquè el dia que plou ja és prou dramàtic, no?
Doncs això, més o menys,
és el que en aquests moments estic treballant.
Perquè tu, si també,
el tema de l'iPhone,
bueno, del mòbil i de les xarxes,
també el tractes, no?
Sí, clar,
jo crec que és impossible no tractar-lo avui en dia, ja.
El fet de portar la càmera sempre al damunt
et permet fer una foto a qualsevol lloc.
O sigui, estant al lavabo,
estant a classe, aquí mateix, a la ràdio,
i ara podríem fer una foto i penjar-la ara mateix.
Això no va una mica contra els principis de la fotografia, no?
Bueno, principis, ara no sé, eh?
Clar, ja són finals,
pel que estàs referint tu ara.
Els principis són aquests ara, suposo.
Llavors, val la pena aprofitar-los,
i suposo que qualsevol fotògraf...
Però no podeu tenir la sensació
que aleshores tots som fotògrafs?
Sí, és que avui en dia tothom és fotògraf.
Llavors, jo crec que val la pena
és trobar el teu lloc allà i comunicar.
Jo crec que avui en dia l'únic que has de fer
és crear contingut,
facis com el facis,
si el fas amb l'iPhone,
i interessa a algú,
doncs, per l'antè.
No li trobo inconvenient
el fet de l'eina que utilitzis.
De fet, potser és la mirada, no?
El que distingeix un fotògraf
més professional i més artista que no...
Clar, perquè diríeu que
el fet de fer una foto amb el mòbil,
o sigui, la feu amb una altra mirada?
Són fotos diferents de les que feu amb la càmera, o no?
Doncs normalment sí,
i a vegades m'aculpo per fer-ho així,
però sí que és veritat
que a vegades quan vas amb una càmera molt gran
que pesa molt,
o amb una càmera analògica
que només pots fer una foto
i les has de revelar,
en aquell moment potser tu penses molt,
et fa mandra treure-la,
el bo que té l'iPhone és que la treus
i sense pensar fas...
Clar, ja l'has fet.
Clar, té aquesta espontaneïtat
que a vegades trobo que em faria falta
potser amb una altra càmera.
Però bé, de moment ja tinc l'iPhone
i a vegades aquestes fotos ja m'agraden,
ja estan bé així.
I en el teu cas, Quim, diries que canvia?
Sí, canvia.
A veure, indudablement no és el mateix
una càmera reflex que l'iPhone, no?
Per tant, o sigui,
hi ha unes qualitats que té l'iPhone
que no té la reflex
o hi ha unes qualitats que té la reflex
indudablement que no té l'iPhone.
Per tant, el fotògraf el que fa
és adaptar-se al mitjà que es troba en aquells moments.
Si tens l'iPhone i saps com funciona,
faràs fotos d'acord amb el que funciona l'iPhone.
Si vas en la reflex faràs fotos
d'acord amb el que funciona la reflex, no?
Però en tot cas, el que deia l'Agustí
és ben cert que aquesta espontanietat
amb l'iPhone es veu molt més
perquè és allò immediat, no?
A més, estem parlant de fotografia.
Fotografia és una instantània
i és captar precisament aquell moment
que és aquella fracció, no?
Que si estàs atent o la casualitat t'hi porta,
doncs el pots captar amb un telèfon mòbil.
És molt més fàcil que no pas descarregar la càmera,
enfocar, no sé què, amb l'iPhone, pum,
o qualsevol altre mòbil, no?
Dispares i és el moment instantàni
que has captat que t'interessava.
Després pot ser que t'agradi o no t'agradi,
passa moltes vegades,
però de moment ja ho has intentat
amb una rapidesa i amb una espontanietat
que crec que és important en la fotografia
que hi hagi aquesta espontanietat.
I, per exemple, també es veuen
a les xarxes de fotografia
que hi ha ara més de moda, podríem dir, no?
Es treballa molt el tema del retoc,
dels filtres, no?
Com també una mica aquesta, no sé,
aquesta manera de fer de l'eslomo, no?
Aquestes càmeres del filtre, del retoc.
Busca efectes imitant l'antic o l'obelat,
fins i tot amb baladures.
Sí, i com ho veieu, això, així, en general?
És un excés de retoc, diríem, el que hi està.
Jo crec que...
O sigui, podem agafar com emblema de retoc el Photoshop.
A mi m'agrada veure una foto que estigui retocada,
però que no es noti que està retocada.
És a dir, quan veus un excés de retoc
i estàs falsejant amb excés
i estàs...
Aquella instantània que estaves captant
veus que s'ha falsejat, no?
Per tant, sí que és necessari retocar les fotografies,
com ho fèiem quan estàvem al quarto fosc, eh?
O sigui, també retocavem, eh?
Sí, estic d'acord amb això.
No és que ara retoquem més
i abans retocavem menys, abans també retocava.
Per tant, el que busques és aquest retoc mínim
per acabar de polir la fotografia,
fins i tot per enquadrar-la millor,
però que no es noti que allí has passat la màquina per sobre, no?
Perquè llavors, no ho sé,
almenys des del meu punt de vista
crec que les coses perten aquest atractiu que parlava abans, no?
Massa retoc és massa falsejar les coses.
Sí, sí, totalment d'acord.
Jo recordo la primera assignatura
de tècniques de copiat en blanc i negre
que vaig fer a la facultat.
El primer que t'ensenyen és enquadrar.
O sigui, tu tens la foto,
però si no t'agrada la pots corregir i l'enquadres.
després pots exposar més una zona que una altra,
per tant, varies el contrast,
varies els tons d'una zona d'una altra.
I un cop tens la còpia,
fins i tot ens van ensenyar a retocar amb tinta
i amb pinzell damunt de la còpia.
I clar, jo no ho sabia fer,
perquè això és una tècnica molt acurada,
però em van ensenyar còpies originals i retocades
on havien borrat persones amb tinta.
Clar, llavors penso...
Avui em diuen, oh, és que tu retoques.
Clar que retoco.
La meva part del procés de creació d'imatges
no és sortir de la càmera
i tens l'arxiu jo de BG i ja està llest.
No.
L'he de processar,
l'has de preparar, com diu ell,
com diu el senyor Quim.
L'ideal és que no es noti.
O si es nota, que tingui una intenció,
que sigui intencionadament que es noti.
Clar.
Tot això venia per l'Instagram,
amb els filtres.
Clar, aquests filtres són bastant exagerats,
però bé, donen un toc de personalitat.
Hi ha qui el sap fer servir millor,
hi ha qui n'abusa,
però bé, hi ha com tot a tot arreu.
Molt bé.
I diríeu que hi ha algun dels treballs
que hàgiu fet que n'estigueu allò especialment contents?
Quin és el treball?
Els treballs que dius,
ostres, això m'agrada, m'ha sortit bé això, no?
Mira, ahir quan m'ha trucat
perquè passés una mica la relació
dels treballs que havia fet,
suposo que el millor treball que he fet
serà el que faré demà.
Però en definitiva,
el treball que has fet ja està fet.
O sigui, està plasmat,
s'ha presentat,
s'ha fet un llibre,
s'ha fet una exposició,
s'ha fet no sé què,
però ja està fet.
Per tant,
si la voluntat que tens,
fotogràficament parlant en aquest cas,
és de continuar treballant
i continuar avançant
i continuar fent,
experimentant, etcètera, etcètera,
el millor treball que pots fer
possiblement el faràs demà o no.
Però en tot cas,
el currículum és el que està passat, no?
Per tant, no ho sé.
El que he fet està fet
i aquí s'acaba.
Actualment,
això que dèiem que ara
et podem veure
en una pàgina al Facebook,
que és Blanqui Negre,
que això que estaves comentant abans,
és un seguiment allò
totalment,
potser,
bueno,
no totalment,
però bastant al dia
del que vas fent,
en aquest sentit.
és fer el dia que surts
o aquell dia que trobes
perquè cada dia
no fas fotografia,
no veus,
és a dir,
l'estat d'ànim influaix,
naturalment,
tal com està el dia,
si està núvol,
tot això està influint,
per tant,
no cada dia fas fotos,
sinó que quan les fas,
quan n'atens 15 o 20 fetes,
llavors comences
a seleccionar,
a treballar-les
i llavors és quan les penges.
Es poden veure moltes coses,
doncs, bueno,
des del port fins a no sé què
i tornar a reproduir
una sèrie de fotos,
per exemple,
de Tarracoviva,
que ara tornarà a Tarracoviva.
En tot cas,
el que faria amb aquestes fotos
del Tarracoviva
que tinc velles
és adaptar-les,
per dir-ho d'alguna manera,
i entre cometes,
a l'estil que estic treballant ara,
o sigui,
fer-les al meu gust.
Vas evolucionant
i te n'adones que has evolucionat
i que ara en aquell moment,
aquella foto que havies fet,
que possiblement en aquell moment
t'estava agradant,
ara la veus d'una altra manera
i, per tant,
el que fas és el retoc,
aquell que estàvem parlant abans,
sense que es noti
que has falsejat,
però donant-li
la teva empremta personal
que tens avui per avui.
I tu, Agustí,
diries que hi ha un treball,
allò que dius,
ostres, aquest és especialment
que m'agrada,
o és també això,
una mica el pensar...
Passa una mica com el Quim,
també.
A vegades,
quan acabes un treball,
només del fet d'acabar-lo,
ja el referies,
ja començaries,
tinc aquest problema
i ho reconec,
que estic retocant fotos
i no acabaria mai,
perquè sempre els...
faig la tria,
la tria ja et costa,
perquè quan tens una triada,
triaries l'altra,
i un cop les tinc retocades
i les veig en conjunt,
penso,
hòstia,
aquesta li falta no sé què,
o ara,
ara aquella que no havia triat
i fins que arriba un punt
que has de dir,
mira,
fins aquí,
ja està,
i el deixar clat.
I normalment,
ja acabes
desenamorant-te una mica,
suposo,
ja pensant en la següent,
ja.
Sí que potser hi ha fotografies,
ja no diria
treballs sencers,
sinó fotografies
que els hi tens més apreci
que d'altres,
però, bueno,
també recordo una cita
d'un altre professor,
suposo que,
com que no soc tan gran com el Quim,
les tinc més presents,
que va haver un professor
que deia,
quan tingueu les vostres fotografies davant,
agafeu-la que més us agradi
i estripeu-la.
Suposo que es referia
que volem dir
no,
no quedis enclat
amb una fotografia
que t'agrada
i vés a parlar següent,
no?
Va venir a dir això
i crec que tenies
tota la raó del món.
Amb el paper d'internet
i de les xarxes socials
que estem parlant,
aleshores,
clar,
el paper del receptor
de les vostres imatges
també canvia molt,
no?
Perquè, clar,
ara el Quim parlava
del seu Facebook,
tu també tens
la teva pàgina web
i també penses
les teves fotografies,
de tot,
sí,
clar,
aleshores,
pregunta,
s'acabaran les exposicions
tal com les coneixem
de fotografies
i el vostre treball
contínuament?
Jo si vull veure
el treball de l'Agustí
i del Quim,
vaig a internet
i ja està?
No,
a veure,
primer hi ha
un problema tècnic
que és l'equilibri
de color de les pantalles
en la qual estàs mirant
la fotografia,
per tant,
i veuràs una fotografia
com a molt,
per dir-ho d'alguna manera,
18x24,
te'n vas en una exposició
i estàs veient
una fotografia
50x60,
llavors realment
quan hi ha l'exposició en paper.
Per tant,
a veure,
Facebook pot ser
el teu aparador
perquè la gent sàpiga
el que estàs fent,
el que estàs treballant,
però realment
quan la gent pot valorar
o podem valorar...
Pot ser fins i tot
un incentiu
per anar a veure
després una exposició.
Per anar a veure una exposició.
La gent quan ha de valorar
ha de veure realment
el tamany real
amb el qual tu te la jugues
perquè amb un tamany...
I l'acabat,
que també és el vol.
I l'acabat, exacte.
O sigui, la marca,
si no la marca,
fill,
i està tot pla.
Allí te la jugues,
i no només passa
amb la fotografia,
també està passant
amb la música,
per exemple.
Descarregues i descarregues
i Spotify,
tens mil artistes,
però jo segueixo
anant a concerts
dels que m'agraden
i, més més,
si m'agrada molt
me'n compro el disc.
Una cosa no treu l'altra.
No, piratges.
Si m'agrada molt
el compro,
ho afirmo
que els que m'agraden
molt els tinc.
Soc així una mica
fetichista en aquest sentit
i crec que amb les exposicions
de foto
passa el mateix.
El que sí que realment
jo com a usuària
també de les xarxes
el que sí que crec
és un accés immens
a les imatges,
a conèixer els autors,
diríem.
O sigui,
tenim molta possibilitat
de conèixer fotografia bona
actualment,
perquè a vegades
hi ha una certa reticència
que potser
tot es barreja molt.
Potser també és una manera
d'apreciar més
la fotografia professional
després.
Sí, sí, sí.
A veure,
l'avantatge que té
les xarxes socials
és que realment,
naturalment,
no t'ho pots empassar tot
perquè hi ha coses
subjectivament,
fins i tot,
que t'agraden
i que no t'agraden.
Per tant,
al final d'aquestes
amb les que t'agraden.
Per exemple,
jo ara estic seguint
el que són
els japos,
els japonesos.
Estan fent un treball
en blanc i negre
també que és impressionant
i clar,
tot això també et porta
a fer una reflexió
a tu mateix
sobre el treball
que estàs fent
perquè estàs veient
una altra manera
de treballar,
d'una altra gent
que està en una cultura
totalment oposada
a l'altra part del món,
no?
O sigui,
tot això
t'obre la ment,
t'ajuda
amb el teu treball
diari,
no?
Però és el que deia,
no t'ho pots menjar tot.
O sigui,
has de seleccionar
molt bé
el que et pot arribar
a interessar,
bé siguin blanc i negre,
bé siguin paisatge,
bé siguin color,
bé siguin no femení,
has de seleccionar-ho,
però tot no t'ho pots en passar.
I la ciutat,
com la veieu
des del punt de vista
això de fotografia?
Tu va més a Agustí,
fas d'empresari,
entre cometes?
Estic en ello,
sí, sí,
d'això es tracta.
Una ciutat com Tarragona dona?
A veure, dona,
dona,
sí, dona,
està clar.
Vull dir,
d'oportunitats
i anar a tot arreu,
suposo que és trobar el teu lloc,
buscar el que falti,
el buit que hi hagi
i tu oferir-ho.
Està clar que
aprofitar totes les eines
que tenim,
de fotografia,
disseny del que sigui,
il·lustració,
cadascú el seu
i buscar el públic
que pugui arribar.
Perquè a Pixel Moreno
què us dediqueu?
Principalment és fotografia,
també fem disseny,
web,
fem una mica de...
Tot és comunicació,
és...
Tot es barreja.
Sí,
tot es barreja
i sí que fem principalment fotografia,
però sempre demanem
col·laboració
quan necessitem
alguna cosa d'il·lustració
o alguna cosa de web
o el que sigui
per acabar oferint
un servei complet.
Sí, sí.
Però vosaltres,
per exemple,
us coneixíeu?
No.
No teníem...
No, no.
No ens coneixíem.
I que hi hagi un festival
com l'Scan a Tarragona...
A veure...
Des d'aquest punt de vista,
ciutat, Tarragona,
fotografia,
com ho veieu?
A veure,
ciutat, Tarragona,
fotografia.
Jo crec que la ciutat
té prou potencial,
el que passa que
és allò que...
La fotografia
sembla que sigui aquell malalt
que ja està curat
que li diuen
però ha de fer repòs.
I dius,
no, per què ha de fer repòs?
A veure,
per exemple,
tenim un referent
molt important
fotogràfic a Tarragona
que es diu Pep Escoda,
que és el fotògraf
que ha guanyat
més luxe de l'estat espanyol.
Perquè la gent ens entengui,
el luxe és un goia.
Clar,
el tenim aquí a Tarragona.
Tenim la Fundació Fòrum
que és un referent
europeu de fotografia.
Tenim molta gent
que estem treballant
al voltant de la fotografia
i que, bueno,
tenim un cert reconeixement.
Poc o molt,
però el tenim.
per tant,
crec que la ciutat
en aquest aspecte
des d'un punt de vista
de fotografia artística
pot donar per molt.
El que passa que
possiblement encara
estem en una situació
en què la fotografia
encara és l'art menor,
no?
Però, no ho sé,
anar a la Fòrum
i veure el treball
que ha fet el Font Coberta
a través del que són
les noves tecnologies
en fotografia
que abans ho estàvem
comentant l'Agustí
és una cosa impressionant.
Per tant,
t'has d'acostumar
a veure fotografia
perquè al final
no cal que hi entenguis.
Cal que t'agradi
o no t'agradi.
però t'has d'acostumar
a veure fotografia
i crec que la ciutat
en aquest aspecte
té potencials
però possiblement
una mica massa amagats.
Sí, sí,
penso això també.
Crec que sí que
podria ser un art menor
però està molt present.
És així,
es veu molt,
hi ha molts fotògrafs
i es fan coses.
Rosa,
anem acabant.
Sí,
us volia fer una última pregunta
que sempre fem
als convidats
que és això,
com la cultura
us transforma dia a dia
perquè aquest és el lema
de Tarragona 2002
en el sentit
que volem saber
de quina manera
realment afecta
les vostres vides.
Quim?
A veure,
mira,
posaré un exemple
perquè entenguem
possiblement
fins a quin punt
ens afecta
o no ens afecta.
A l'APM
és sobre allò
la televisió escultura,
sense cap mena de dubte
la televisió escultura,
sigui en positiu
o sigui en negatiu.
És a dir,
no és el mateix
veure un debat
a l'àgora
que veure un debat
a l'interaconomia,
no només per el contingut
sinó també per les formes.
Per tant,
la cultura
ens afecta
d'una manera
molt i molt directa.
I és més,
avui en dia
que estem
amb la que està caient
econòmicament,
no tenim en compte
un fet
que és que
la cultura
no la tenim
contemplada
dins l'estat del benestar.
Si la cultura
és allò
que ens ha de fer lliures,
que tothom ha de tenir
accés a la cultura,
etcètera,
això és una definició clara
d'estat del benestar
i en aquests moments
la cultura continua estant
com sempre
a la cua
de tot allò
que són els pressupostes,
generals de la Generalitat,
de l'Ajuntament,
de l'Estat,
etcètera,
etcètera.
Sí, sí.
I tu com diries
que et transforma?
Penso que la cultura
no és la televisió,
ho és tot,
des que t'aixeques.
Vivim envoltats
de cultura
de tots tipus.
Llavors,
més que transformar,
potser
et fa evolucionar
o et forma
el dia a dia
i tampoc
m'imagino
viure sense cultura
i formar part de mi
i del dia a dia,
de cada moment.
Agustí Arevalo,
Quim Vendrell,
avui són els convidats
d'aquest Cruïlles.
Acabem, Rosa,
com sempre,
amb una recomanació.
Amb una recomanació,
perquè com que encara
som, diríem,
en època
de la primavera literària,
literatura,
volíem recomanar
un blog,
que és el de l'Emili Samper
i que es diu
La Batcova.
La trobareu...
La Batcova.
Sí.
La Mili és un gran coneixedor
del tema del còmic,
de tot aquest món.
Realment,
potser és un dels coneixedors
més importants
de la nostra ciutat
i té un blog
que alimenta
amb tot tipus d'articles
sobre llibres,
còmics,
cinema,
fa diferents
tipus d'articles
al voltant de la cultura.
Molt bé.
Doncs amb aquesta recomanació
d'aquest blog,
de l'Emili Samper,
acabem aquesta edició
del Cruïas.
Avui amb dos fotògrafs
de dues generacions diferents,
amb perspectives diferents,
amb el Quim Vendrell
i amb l'Agustí Arevaló.
Molta sort.
Moltes gràcies.
Que us vagi molt bé.
Us veurem pel Facebook,
pel Twitter
i en exposició,
en sala d'exposició.
Esperem que sí, senyor.
Esperem que veurem la vostra obra.
Moltes gràcies i molta sort.
Gràcies a vosaltres.
Rosa, fins la setmana que ve.
Fins la setmana que ve.
Que vagi bé, adeu.
Fins la setmana que ve.
Fins la setmana que ve.
que està fudrint-nos per temps.
El meu escaret ja revela
els meus cos i els entestets.
Baixant els abrons, company, no.
Ni tampoc als voltants de parers.
Ni armes de foc, ni ara ni abans.
Però sempre ha estat un guet o cel.
Més que sepa el camí, camines sol.
I ja no trenquis el pas, no.
La llei del barri és cega.
Ja et pot caure el damunt, compas.
El meu barri necessita dignitat.