Comencem la tertúlia d'actualitat d'aquest dimarts 23 d'octubre.
Bona tarda, avui amb tertúlians que s'estrenen aquí al Matí de Tarragona Ràdio.
Saludem d'una banda la psicòloga clínica especialitzada en emergències i catàstrofes,
també l'Enriqueta López. Enriqueta, què tal? Bon dia.
Hola, bon dia.
Benvinguda. Gràcies.
També s'acompanya el Jordi Janell, és assessor laboral i d'estrangeria.
Jordi, què tal? Bon dia.
Hola, bon dia.
I el coordinador territorial del Sindicat Unió de Pagessos, Josep Ferrer.
Josep, bon dia.
Hola, bon dia.
Avui d'entrada, ara us ho comentava, que el punt de partida és això,
la cultura de l'esforç, perquè ho dèiem al sumari,
que estàvem acostumats a viure molt bé amb l'album immobiliari,
semblava que tot era possible,
i això naturalment ha canviat moltíssim els últims anys,
i ens preguntem això, és a dir, on queda aquesta cultura de l'esforç?
Ja d'entrada us faig aquesta pregunta, creieu que l'han perdut,
l'hem de tornar a trobar, com està,
i especialment pel que fa als joves,
que potser han pujat acostumats a l'abonança,
i ara veu que no tot va tan bé.
Bueno, jo penso que, a veure,
cogeint el món infantil i adolescente,
penso que estem en un moment en què sí que és molt important
reforzarles el fet de esforzarse
de la capacitat que ells tenen de poder salir adelante,
més que nada, un poquit en un entorn on,
comentabas tu molt bé en la introducció,
són chavals que han nacido en un món,
digamos, com molt tècnico, molt informàtic,
molt de videoconsolars,
però, bueno, jo penso que el esforç
és una de les facetes que a nivell,
sobretot infantil i adolescente,
hi ha de potenciar molt per a que ells puguin enfrentar el dia de mañana,
però jo penso que,
jo que treballo molt amb la infància i adolescència,
hi ha joves i nens encantadors
amb els quals es pot treballar molt bé,
potser reforçant molt l'entorn dels pares.
Aquesta dedicació, potser, a ells,
és estar sempre per ells
amb l'objectiu d'empujar-los,
de sobreprotegar-los,
que és potser un dels factors
que pot influir, potser,
en aquesta falta d'esforç,
però d'empujar-los
i, sobretot, confiar i demostrar
que ells són capaços.
Jordi, Josep.
A veure, jo, que vinc del sector agrari,
que soc pagès,
i, a més, em considero encara,
considero una mica jove,
encara dir que no és bo generalitzar.
Ets jove, ets jove, eh?
Soc jove, no?
Ho ratifiquem, eh?
No és bo generalitzar,
però la veritat és que,
durant molts anys,
arrere,
ens ha faltat la cultura de l'esforç,
jo crec, no?
Vull dir que els pagesos,
avui ens hagi costat,
durant molts anys,
trobar gent per treballar al camp,
tant sigui jove com gent de mitjana edat.
Puc explicar-te el meu propi cas,
l'any passat a la campanya de l'Oliva
necessitava gent a treballar
i no vaig trobar gent a treballar.
Vaig haver d'anar a col·lectiu immigrant
perquè gent del país no en trobava
i gent necessitada
i gent que han de rebre ajuda i subsidis
i no volien treballar.
Fins i tot em vaig arribar a treballar
amb la problemàtica aquesta
de gent que estaven amb ajudes
i com que estaven amb ajudes
no volien ser donats d'alta en un contracte
pel que això s'hi posaria, no?
Vull dir,
sí que crec que la cultura de l'esforç ha faltat
i a més ja dic que jo vinc d'un sector
amb una feina sacrificada
i que moltes vegades ha estat mal vista
per aquest fet, no?
Pel que comporta,
l'esforç que comporta
i el treball que comporta.
Però no es pot generalitzar
perquè crec que en un any
les coses poden haver canviat molt.
Jordi.
Sí, a veure.
Realment sí que falta una cultura de l'esforç
en tots els àmbits,
no només en la canalla que està pujant,
sinó en el dia a dia.
només cal fixar-nos en la televisió
els programes que triomfan.
Els que triomfan són programes
d'aquells que estan catalogats
com a programes d'escombraria
on el que s'impera és
llançar-se els draps bruts uns als altres
i a veure qui la diu més grossa
i tampoc esperes que hi hagi un debat de fons
ni esperes que hi hagi un contingut
o sigui, bàsicament no esperes res.
Simplement te poses davant de la tele
tu en passes, quan acaba tanques la tele
i t'enpasses el que hagis de fer.
Ja començant per aquí,
els mitjans de comunicació
també n'hi ha que el que busquen és
la llacra i meta fàcil,
el contingut fàcil, la demagogia fàcil,
a tot arreu, en tots els camps n'hi ha.
Evidentment que a la canalla
els adolescents estan pujant
en un estil de vida
que és el que ens hem dotat nosaltres
conscient o inconscientment,
però és amb el que ens hem dotat
de treballar, treballar, treballar, treballar
per tenir el màxim d'acords possibles,
per anar-nos de vacances,
per anar a fer el que sigui,
tenir 25 tèl·lis, tenir dos cotxes,
tenir el que sigui,
i els nens, entre cometes,
no es pot generalitzar,
els nens alli parcats,
anem a fer els deures,
posa't la tele
i a mi no m'amoïnis,
que jo quan arribo a les 8 del vespre a casa
estic cansat.
Clar, hi ha moltes coses que,
i arremet, això no és general,
hi ha moltes coses que s'haurien de matitzar.
Una altra cosa que jo veig és esforç,
si evidentment s'ha d'inculcar el valor,
els valors de l'esforç, evidentment.
Per què?
Quin és l'objectiu d'esforçar-se?
Quin és?
A veure, si l'objectiu d'esforçar-se és
matar-te a treballar tot el dia,
hi haurà molta gent que no l'hi trobaràs.
Si l'esforç és
formar-te com a persona,
arribar allà on els teus objectius vitals
et volen portar,
hi trobaràs gent.
I si a s'esforçar-se vol dir
aixecar-se del sofà i fer alguna cosa,
hi haurà gent que tampoc la trobaràs.
Depèn del motiu,
de l'objectiu final que tingui la persona en concret,
valorar si l'esforç és
adequat,
si l'esforç és necessari
o no és.
Jo estava pensant,
mentre tu comentabas,
a veure,
jo penso que hi ha molts pares implicats,
que realment,
com tu molt bé comentabes,
no se pot generalitzar,
molts pares que realment
se preocupen
o sin querer
projecten esa imatge negativa,
no, ostres,
d'aquest a dir-o,
la crisi,
no?
És que fins als propus crisi
te dicen,
escúchate,
com hi ha crisi,
no poden...
Llavors,
quizás projectem
sin querer una imatge
de molt negativisme.
Bueno,
jo sempre soy com molt positiva,
positiva com una acceptació
de la realitat,
o sea,
tenim una realitat
que nos envuelve
que els nens i els joves
empapen,
com tu bien comentabas,
jo també estic d'acord
que aquests programes
de televisió,
i a vegades que...
No és que els veis,
però aquello que passa
i d'acord,
d'acord ens lleves realment,
que imatge ens estem donant,
és sempre buscar
un poquito
el interior de la persona.
Jo sempre penso que,
o jo,
amb les persones
sobretot que sufren,
no,
accepta esa realitat,
l'important és a tu actitud,
o sea,
hi ha una realitat
que no podem canviar,
jo que sé,
posea a nivell,
jo que tinc padres
en la consulta
que els dos estan en paro.
No hi haurà de dir,
va, che,
que això ja passarà,
no?
És a dir,
molt bé,
és verà,
hi ha esa mala situació,
però a veure,
si tens una actitud
de acceptació,
que la acceptació
és com el duelo,
tengo que acceptar,
passar un duelo,
en el sentit de dir,
tengo que acceptar
mi nova situació
para que puguin ser capa
de reconducir
o ver algún camíno alternativo
o algún camíno
que me lleve
en vez de darle vueltas
a esa situació
que no puedo canviar,
que l'unico que te llevas
és a crear una ansiedad,
no?
De cara a los chavales,
yo pienso que hay de todo,
realmente,
no?
Entonces,
hay chicos encantadores
y hay chicos que por mucho
que unos padres
estén ahí al lado
luchando,
el chico o la chica
les ha salido,
como que le dice
el árbol torcido,
no?
Que se hizo vulgarmente
y muchas veces dicen,
Enriqueta,
qué fe,
no,
es que tú ya has hecho
todo lo que has podido,
hay algo que se nos escapa
realmente,
no?
Pero yo pienso que
el poder de la actitud,
no?
Desde mi punto de vista
siempre creo que
es un poco la base,
tengamos una actitud
de aceptación
y dentro de lo negativo
de la situación
y dentro de,
bueno,
de cómo se siente cada uno
poder buscar algún camino
alternativo
que evite lo que se llama
la angustia anticipada,
no?
El negativismo,
que eso es lo que mata
muchas personas.
Acabat,
jo,
si me permeteu,
jo crec que
moltes vegades
el que hem de ser
una miqueta,
el que hem de ser
una miqueta,
potser que hem d'inculcar
o s'ha d'inculcar
a la gent jove
és que
sense una titulació
universitària,
per exemple,
també podrà ser
algo a la vida,
no?
Si realment tens ganes
de treballar,
tens ganes de fer canvis
i, a veure,
i de reinventar-te
fins i tot
i en un moment
en què possiblement
no sabem d'aquí un any
com estarem
ni què passarà
ni quins seran
els sectors
que poden arribar a funcionar,
jo crec que
als joves
des de molt aviat
ja se'ls ha d'inculcar
aquesta filosofia
una miqueta,
no?
De dir,
bueno,
escolta,
si no tens una carrera universitària,
una formació en un ofici
i realment
amb un esforç
potser igual,
igual,
perquè no té per què ser menys
que els teus pares
van tindre el seu dia,
et podràs guanyar la vida
i podràs tirar endavant
en un sector
que a dia d'avui
encara no coneixes,
no?
De petits els nens
tots volíem ser bombers
i les noies
potser són infermeres,
no?
Ho desconec.
Però vull dir que
hem d'estar preparats
per el que ens vingui
i per el que el pugui ser
realment tindre una economia
personal i productiva
com a societat.
Vull dir,
crec que
al final de tot
ve a ser això,
no?
Vull dir,
estar preparats
pels canvis
que puguin vindre
i la gent jove
estar preparada
pel que pugui ser
el dia de demà.
Vull dir,
allò que diuen no
farà el que convingui.
Això,
els pobles encara es diu
aquesta paraula,
farà el que convingui.
Claro,
la base un poquito
de lo que tú comentabas
està en que
desde pequeños
cultivemos
lo que es la assertividad,
la capacidad
de confiar en uno mismo
y de sacar
la parte positiva.
Tú comentabas muy bien,
a veces sin querer
los padres,
como aquellas generaciones,
mi abuelo era médico,
mi padre era médico
y yo he estudiado medicina
y dice,
pues que a mí no me gusta,
yo encontraba algún caso
de este tipo en la consulta
y decirle,
cariño,
¿por qué fas medicina?
O es que mi abuelo
ya lo era,
mi padre ya lo era
y yo he tenido
que hacer medicina
pues porque no ha quedado
más remedio,
¿vale?
Entonces no,
es lo que tú comentabas.
Yo pienso que el título
universitario,
bueno,
yo no soy mucho de títulos
sino sencillamente
es potenciar
que la persona
busque aquel camino
donde se sienta a gusto,
donde vea que se desarrolla
como si quiere ser pizzero
o como si quiere ser,
no sé,
montar una tienda
de regalos,
pero lo importante
es que la persona
se realice realmente,
¿no?
Y la confianza,
por eso decía
fomentar desde bien pequeñitos
la confianza en uno mismo
y muchas veces
a los peques que tengo
sobre todo en temas
que ahora hay mucho,
¿no?
de separación
y que ellos se encuentran
entre uno y el otro
siempre les digo
lo importante eres tú,
tú busca tu interior,
disfruta de los dos
o disfruta de la situación
pero sobre todo
piensa en ti mismo,
lo que tú confíes,
lo que no te salga bien
acepta que no te salga bien,
¿no?
Por ejemplo,
como tú comentabas
lo de la frustración,
yo creo que hay que educar
a nuestros jóvenes
a aceptar la frustración,
la frustración es muy importante,
¿por qué?
porque desde pequeñitos
cuando uno empieza a andar
te frustras porque
a los dos pasos
te has caído,
te has dado de morretes
en el suelo,
pero si hay una mano
que te dice
venga, va, tío,
sigue adelante,
realmente el día de mañana
cuando tenga un problema
a nivel de trabajo,
a nivel de estudios,
ya vale, sí,
me cabreo,
me enfado,
me desánimo,
pero luego pienso
cheque,
tengo que tirar,
¿no?
Eso es un poquito
lo que tú comentabas muy bien,
yo pienso que la cultura de esfuerzo
estaría ahí
desde el movimiento
al nacimiento, ¿no?
El problema es que cal marcar,
suposo,
en este proceso de evolución,
en aquest procés de creixement
que cal marcar,
perquè, clar,
si estem acostumats
a l'abundancia,
entre comèdes,
a ser una mica rics,
no?,
i ara veiem que no ho som tant,
doncs clar,
els que escrius
han pujat
amb de tot,
no?,
quan abans no t'he d'aim de res.
Sí,
te encuentras niños
que te comentan
que la habitación
tiene la tele,
la minicadena,
bueno,
ahora ya vamos con el iPhone,
el no sé qué,
el no sé cuánto,
el ordenador,
que se queda en la habitación,
pues para qué van a salir
a comentar,
no?,
la, yo qué sé,
como tú comentabas,
la tele,
y decir,
ostras,
pues qué rollo de programa,
y se ha perdido,
como tú quizás comentabas
muy bien,
Josep,
esa unidad familiar,
¿no?,
yo me acuerdo
que de pequeña
la comida y la cena
eran sagrados,
y pobre el que llegara tarde,
porque,
y no había tele,
durante ese rato
se hablaba
o te echaban la bronca,
yo me he recibido
más de una bronca
de mi padre
en una cena,
pero realmente
aquello hacía,
hacía,
feia caliu,
a nivel familiar,
yo pienso que,
pero no quizás
se haya perdido
porque los padres
no quieran,
yo creo que es un poco
también por el mismo
ritmo de vida
que se ha ido llevando,
¿no?
Evidentment,
l'esforç
ens ha portat
que tothom
ha volgut ser més
del que ha sigut,
del que han sigut
els seus pares
o com a mínim
amolals
i ens fa
perdre vista
a vegades
moltes coses.
Llavors,
jo tinc la sensació
que a vegades
es valora
que l'esforç
és
el mitjà
per aconseguir
unes qüestions
materials
i punt.
jo m'esforço,
m'esforço,
m'esforço
per tenir
una sèrie
de béns
de consum
o de qüestions
que al cap
al final
no són importants,
perquè l'important
és com tu bé
deies
a l'àmbit familiar,
allò que es cou
dins de la casa,
la salut,
el que estiguis
bé tu mateix,
etcètera,
etcètera,
que això no vol dir
que no t'hagis
de sacrificar.
Ell deia
que el camp
és una feina
molt sacrificada
i és veritat,
és molt sacrificada.
I de sal a sol,
no?
Però potser
és molt gratificant
ser pagès.
Perquè Josep,
el camp no és possible,
per exemple,
treballar mitja jornada,
o sí?
Quan ets tu el responsable,
diguéssim,
del tros,
no?
Sí, sí,
i a vegades es diu,
no, home,
jo que soc pagès,
puc fer el concat rollo,
però a mi faig el que vull,
però al final acabes treballant
de sol a sol,
que dius tu,
i agraeixes que el dissabte
que vés canviï l'hora
perquè d'aquesta manera
pleguaré una hora més aviat.
Quan la gent diu,
home,
és que a mi l'horari d'hivern
no em prova perquè,
ostres,
això que es faci fosca
a les 5 i mig o a les 6,
doncs la veritat
no és agradable.
Doncs a mi em va
la mar de bé
perquè d'aquesta manera
a les 6 estic a casa.
I hem acabat,
quan ens referim una miqueta,
no?,
als últims anys,
quan érem rics,
aquest tipus de coses,
jo vinc d'un sector
que aquests anys
de bombolla
no els hem viscut.
i nosaltres,
el sector agrari,
penseu que
en els últims 10 anys
portem una,
i això són dades
facilitades
pel Departament d'Agricultura,
portem una caiguda
de renta del 43%.
Vull dir aquests anys
de plenitud
que hem tingut
en molts sectors
han funcionat
a la mar de bé,
nosaltres,
no ha sigut.
Llavors,
el sector,
en aquest moment,
està dins del que cap,
però jo pel que ve
que altres sectors,
encara està una miqueta,
tot i les crisis
que estem vivint
de preus i tot,
estem en una situació
que com que en molts casos
no estem molt endeutats
perquè aquesta bombolla,
aquest moment d'eufòria
que molts altres sectors vivien,
nosaltres no el vam viure,
però d'alguna manera
el mantindre-nos una miqueta
com aquella tortuga
que està dins de la closca,
doncs ha fet que a dia d'avui
encara estiguem
una miqueta sanejats.
La cultura de l'estalvi,
no?
La cultura de l'estalvi
que potser també s'ha perdut
en altres sectors,
no?
Per suposat,
vull dir,
el pagès,
per exemple,
dins del sector agrari,
una cosa que ha sigut
i continuarà siguent
és,
si un any tens una bona collita,
doncs aquells calers
que fas d'aquella collita
no te'ls pots gastar,
perquè saps que
potser l'any que ve
en tindré menys
o tindré una inclemencia climàtica
o pel motiu que sigui
el preu del producte
baixarà
i aquells calerons
me'ls he de guardar.
I això potser també és
la cultura de l'estalvi
la que ha fet
que a dia d'avui
encara tinguem
una situació
acceptable,
entre cometes,
també,
però acceptable,
el dia a dia
com a mínim
encara pot ser acceptable.
La previsió,
la previsió
en el pensar
en l'endam
a veure què passarà
i no tenir
els objectius
a curt termini.
A veure,
avui he rebut 100,
me'ls gasto,
demà ja ho veurem.
No,
s'ha de pensar
en llarg termini
i l'estalvi
és una qüestió
que com bé dius
s'ha perdut en general.
Tothom viu al dia.
Tothom sembla
que li cremin els diners
a les mans.
Tothom guanya diners
i de seguida
se'ls vol gastar
en el que sigui
cadascú té
les seves qüestions.
I hem perdut
aquesta capacitat
de mirar
ja no l'any que ve,
sinó
a 5 anys vista,
a 10 anys vista,
a 20 anys vista.
Sí que és molt difícil
no fer això
perquè, clar,
demà no sabem
ni on serem.
Però realment
ens hem posat
en una situació
de viu avui
perquè demà
és que demà
no importa
perquè demà
puc estar mort
o ves a saber
millor soc milionari
o estic en una cova.
Doncs gasta tu.
I, clar,
amb aquest pensament
no podem anar enlloc
de cap de les maneres.
Bueno,
no,
yo estoy completamente
de acuerdo contigo.
Lo único que quizás
a nuestros jóvenes
les falte un poco
esa visió
de,
como comentabas,
¿no?
Decir, bueno,
ahorro algo
para guardar
dentro de un año.
O sea,
que el día a día,
si lo vamos viendo,
la dinámica del día a día
nos va marcando,
como tú comentabas muy bien,
qué va a pasar mañana.
yo muchas veces siempre digo
a las personas
o todas las personas
que sufren,
acepta el ayer,
vive el hoy
y planifica un poquito
cómo puede ser el mañana,
teniendo en cuenta
y decir,
no, bueno,
mañana ya vendrá,
me da igual,
pero sí con una,
a ver,
con una cierta previsión.
Eso donde estaría un poco
también,
quizás en el ritmo de vida
que llevamos,
decir,
bueno,
lo tengo,
lo gasto,
pero,
a ver,
de alguna manera
lo disfruto
porque no sé
qué va a pasar mañana.
Ahí es donde
tendríamos que volver
a reconducir un poquito
que hay entre el hoy
y el mañana,
está también el pasado mañana
sin que vayamos
a largo tiempo,
¿no?
Sí,
això ho he vist
en certes persones
que he atès
com a assessor
que et venen
i per desgràcia
l'acomiadan
i diuen,
ostres,
i ara què faig?
Has de pagar una hipoteca
i no tinc diners.
Evidentment,
tu no li pots dir,
bueno,
mira,
és el teu problema,
evidentment que no li pots dir,
però n'hi ha que et comencen
a explicar el per què
i dius,
ostres,
com pot ser aquesta persona
que veus el sol
que està guanyant
s'hagi comprat
un xalet
de 300.000 euros,
dius,
però com és possible?
Sí,
te encuentras,
mucha gente
que es lo que tú comentas,
o vienen por un estado
de ansiedad
o algo así,
vienen,
te van relatando
un poco la situación
y ese mismo pensamiento
yo también muchas veces
lo tengo,
dius,
ostres,
pues si cobrabas tanto
com es que te has puesto
en una hipoteca D.
Ha habido siempre
la sensación de llegaremos,
¿no?
Sí, sí,
se llegará.
El demà será mejor.
Ahí está.
Y cuando ahora no se ha llegado
es cuando ha habido un poco
ese enfonsamiento
que tú dius.
Si,
ningú es capaz de pensar
que posiblemente
l'endemà
pugui estar malalt.
Quizás sería
trabajar un poquito
sobre el campo de la previsión,
¿no?
Pero con una actitud positiva,
no con una actitud negativa
de, ostras,
a ver,
guardo porque como mañana
va a ser peor,
no guardo
por si acaso mañana
pueda tener un camino alternativo,
¿no?
Siempre desde el punto de vista positivo.
Abans,
Jordi,
he fet un comentari
que me l'he apuntat
de dir,
potser anem cap al camí
de treballar en menys hores,
no?
És a dir,
treballar en menys hores,
ser més competitivos
i gaudir més
una mica més del dia a dia,
no?
Potser anem cap a aquest camí.
Jo crec que és essencial.
A la mani el fan ja,
no?
És a dir,
no en jornada sencera
si no en mitja jornada.
Jo crec que és essencial,
o sigui,
per què l'objectiu
ha de ser treballar?
Que és molt important,
eh?
I jo sense treballar
no podria estar.
Jo ara mateix,
a veure,
a veure,
segons en quines situacions
em floriria.
Però al final,
val la pena
passar-te 12 hores
fora de casa,
sense veure la família,
sense estar per tu mateix,
sense gaudir
dels teus moments,
sense veure
que has passat
per un carrer
on hi ha 25 fanals
i en el 14
hi ha un colom,
no t'hi fixes,
perquè vas pim-pam, pim-pam.
Potser ens hauríem
de fer un pensament
i dir,
bueno,
què fem?
A què estem jugant?
A vegades,
no ho sé,
parlo
d'opinió personal,
potser no val la pena
treballar 12 hores al dia,
potser val la pena
treballar-ne 6 o 7,
o les que convingui,
si estàs a gust,
dedicar-te les altres hores
a tu mateix,
a la família,
a una cosa
que pot ser
tan fantàstica
i tan superflua
com a vegades
perda una estona
vedant.
Sí, sí.
Vedant.
Cosa que no se hace.
Que no és fer el drop-o.
És molt diferent.
Vedar.
Molt diferent.
Mirar,
veure,
veient què punyetes
està passant per l'entorn.
Jo,
quan vaig a vegades
al tros
a ajudar els meus pares,
jo bado.
Jo em miro
es persegués.
Ah, mira aquest pressegué.
O el garrofeu,
aquell conic que passa per ell
volant.
va-do.
Això no fa que treballi menys,
perquè com diu ell,
t'hi podes treballar
quan surt el sol
i plegues
quan ja no pots més
o perquè el sol
ja no hi és.
I no deixes
d'esforçar-te.
Però potser
ens fa falta
canviar una miqueta
els nostres valors
i els nostres principis.
Això a l'espaiar us ha de molt bé
que quan van de ploure
mirem al cel
ja saps si plourà.
No?
Sí, sí, sí.
No sempre.
No sempre no es certeu.
Tampoc en certes
de mal al temps.
Està clar que sí, home,
que tenim més experiència
amb aquestes coses.
Bueno, clar,
jo el que dieu ara,
no,
de treballar menys hores i tot.
Està clar que la vida
no solament és treballar,
no?
Però jo,
ja no dic personalment,
sinó al sector que estic jo,
acabem treballant moltes hores
i acabem treballant moltes hores
perquè tenim un problema.
I no és que ens agradi molt tant
o tant la nostra feina
que no sabíem fer res més
que treballar,
sinó que com que els números
no ens surten
i moltes vegades
no podem pagar salaris
i pagar gent que s'ajudin,
hem d'acabar fent tot nosaltres
i acabem treballant
allò com diu la dita aquella
de sol a sol, no?
I està clar que
és una miqueta vergonyós
i tornant a una miqueta
la meva joventut,
entre cometes, no?
Dius, home,
si algun dia he de tindre una família
i tot,
no és potser
la millor manera
d'encarar les coses, no?
Treballar 11 o 12 hores
cada dia,
a vegades és que no és la millor manera,
però esperem que...
És el que hi ha.
És el que hi ha
i esperem que les coses canvin també, no?
Sí.
No tenen per què ser sempre així,
d'aquesta manera,
al mínim de dificultats.
I repren una cosa
que tu has comentat,
jo que també em dedico
al tema de la immigració,
realment,
és cert això que dius
que davant d'una oferta
de feina
de l'àmbit de la pagesia
o d'un sector productiu
amb un, entre cometes,
sacrifici igual
que el de la pagesia,
és molt difícil
trobar gent
que hi vulgui treballar.
És molt, molt, molt, molt, molt, molt, molt, molt.
I els únics
que ja estan disposats
són el col·lectiu
de ciutadans nouvinguts,
sobretot
Magrebins,
crec que és el que està més
per aquesta zona d'aquí.
I els altres,
és que ni de conya.
Recordo que vaig fer un informe,
deu fer un parell d'anys
per temes de la feina
i el sector agraï de Lleida
i el fa un parell d'anys,
buscava gent temporera
per treballar.
Hi havia,
parlo de memòria,
crec que era un 17% d'atur
a les comarques de Lleida
i pràcticament
no es va presentar ningú a la crida.
Van haver de contractar
tothom de fora
perquè cap dels,
o majoritàriament,
les persones que estaven al tur
no hi volien anar a treballar.
Ens hauríem de preguntar
per què no hi volien anar a treballar.
Evidentment,
el coincideixo amb tu totalment,
treballar el tros,
si no t'agrada,
és una feina duríssima,
però duríssima,
és alguna cosa
que poca gent faria,
de grat,
de gust.
Després parlem
que l'estímul que reps,
però si vas només per quartos...
Ara,
per la mateixa feina
que fa uns anys,
t'ofereixen una tercera part
del sou
que t'ofaríem fa uns anys.
El sector de construcció
és molt evident,
és a dir,
que els contractes ara són
la construcció
i també en molts altres sectors.
Contractes a la baixa,
sous mil euristes
s'hi arriben
i clar,
aquí vull anar a parar.
T'has acostumat a,
el que dèiem abans,
entre cometes,
a viure com a rics
i tenir uns sous
que permetien
no es comprar un tot terreny,
tenir una casa d'ossada
i clar,
i ara això
no es troba
o costa molt de trobar.
Sí,
però el salari mitjà
eren mil euros.
Sí que hi havia gent
que guanyava un munt de quartos,
però el salari mitjà
era mil euros.
Ara està per sota.
hem de pensar que
la gent treballa per viure,
per poder menjar,
per poder tenir una casa,
cadascú la seva,
una de 50 o una de 250,
la que sigui és igual.
Però clar,
si tu treballes
i no et pots mantenir,
l'equació es trenca.
Jo per què he de treballar
si és que em foto de gana?
Al final és això.
Jo m'esforço,
el que vulgués i més.
Ara,
si jo el dia 20 de...
estem a octubre, no?
Doncs el 20 de novembre
ja no em puc posar un plat a taula,
escolta,
el dia 21
ja ha treballat un pare.
Bueno,
ahí és on hauríem de fomentar
un poc quizás
el fet d'acceptar
aquesta realitat
i seguir l'uchant.
Perquè, bueno,
jo penso que hi ha un altre factor
important en el treball
i és que és molt bon
per a la salut emocional
i mental de la persona.
La persona que tingui
un motiu
de que em levanti
a les 8 de la mananya
o que sigui de 8 a 12 de la mananya
i tinc un motiu
per a levantar-me,
assear-me,
vestir-me,
jo penso que és un factor
a nivell emocional
molt important, no?
En aquestes situacions,
sí, sí, és correcte.
Ves moltes pares angustiades
i d'acord,
no, bueno,
¿para qué voy a treballar?
No, no,
jo te diría o motivaría,
no, tu sigue treballando.
Quien te dice
que a lo mejor entrando,
no sé,
cobrando una misericordia,
que de ahí te sale alguien,
no,
sempre hi ha alguna posibilidad.
I treballant sobre todo,
d'acordi,
bueno,
això és bueno per a ti.
La mente te ajudará
a nivell personal
i si a nivell personal
la nostra actitud
i el nostre estado de ánimo
és més o menys positiu,
duro,
perquè ho és,
sempre hi ha un poco,
com tu comentava,
Josep,
el seguirme esforzando,
esforzo como un anti-ansiolítico,
un antidepresivo personal,
que me ayuda a poder seguir
enfrentando esa realidad dura,
¿no?
Pero sí,
sí,
es correcto lo que tú comentas.
Hay situaciones
que muchas veces dices,
bueno,
¿qué le digo a esta persona?
¿no?
Que,
como tú dices,
bueno,
si es que no tengo
para poner a mi hijo,
que dices,
bueno,
sí,
chico,
es verdad,
que asco,
no,
venga,
va,
pues sí,
es verdad,
pero a ver,
¿qué puedes hacer?
Venga,
busca en ti,
a ver si hay alguna situación
y a veces a nivel de consulta
también lo hago,
te metes en situaciones
que no es la propia clínica,
a veces,
bueno,
si tienes esta situación,
va,
pues y este conocido,
y si miras,
no sé qué,
y te has mirado,
yo qué sé,
pues el InfoJob,
pues echa un currículum,
bueno,
el no ya lo tienes,
¿no?
Entonces parece que a la persona
no le niegas,
como te cuentas muy bien,
esa realidad,
pero por lo menos la animas
a ver si puede seguir buscando
alguna alternativa
y mientras la persona nos movemos
y tenemos la sensación
de que hacemos algo,
yo creo que el ánimo,
evitamos que se caiga
y entonces esa realidad dura,
no verla,
si de color negro,
negro.
M'explicaban también,
no hace varios días,
d'aquí la tertúlia,
que hay una mena de resurgiment
de personas que cada cop
tiren más
por la banda espiritual,
es decir,
que busquen recer
amb el budismo,
en fi,
amb altres religions,
entre cometes,
o pràctiques
per reconfortar una mica
l'esperit,
suposo que això també
en diuen amb els temps
que corren,
que es busca algun recer,
dèiem,
abans de parar i meditar
o parar i observar
o parar i fer
reflexió del dia a dia,
¿ho veieu això també?
Es decir,
que cada cop potser
hem de tirar més
cap a...
Bueno,
yo quizás a nivel de consulta
sí que veo,
a ver,
personas que a veces
te comentan,
bueno,
no sé si tú estarás de acuerdo,
yo siempre pienso,
bueno,
todo es compatible realmente,
¿no?
Quizás buscar un mundo
un poco más,
como tú dices,
más espiritual,
pero en el fondo
son como mecanismos
de defensa de la persona,
o sea,
la persona tiene,
nuestro cerebro tiene
la gran capacidad
de adaptarse a las situaciones,
entonces,
si nosotros nos adaptamos
a la situación
y veo que en ese camino espiritual
a esa persona le funciona,
a lo mejor vas tú o voy yo
y dices,
pues qué rollo,
pues a mí no me tranquiliza,
¿no?
Pero si a esa persona
le va bien,
yo pienso que son,
no sé,
mecanismos de adaptación
que pueden surgir
de una forma,
pues a la persona
le llenan,
si le crea una satisfacción,
és una vitamina importantíssima,
¿no?
Suposo que,
com tu bé dius,
els mecanismos de autodefensa
que té cadascú
ens poden portar
per camins inescrutables,
un anirà
per l'àmbit espiritual
i l'altre
farà,
no sé,
es deprimirà
o l'altre
farà excursionisme
o el que sigui,
és un plantejament de vida,
jo no he notat
si hi ha més
tendència
a l'espiritualisme
o no,
jo en el sector
que treballo
que tracto
amb gent
que és molt religiosa,
mai m'han comentat,
és que
tinc la religió
com a refugi,
no,
es queixen
com tothom,
es queixen
i bramen
i tot això
és injust
i tal
i qual
i qui que hi ha,
però mai
et posen,
bueno,
ja
busco una pau,
busco una...
No.
A vegades
és aquella necessitat
una mica
de buscar la llum,
no?
I moltes vegades
algunes religions
en aquest cas
potser ho poden fer,
no?
en un moment obscur
en què no veus sortida
o en què el veu tot molt negre
doncs a la millor
la religió
o algunes religions
et poden donar
que algunes les desconec,
eh?
Et poden donar
aquella llum que busques
o aquella sortida
d'alguna manera imaginativa
i està clar
que al cap
alguna cosa
li hem de donar,
no?
Hi ha moments difícils
i doncs
tot el que molta gent
pot estar vivint avui
doncs,
home,
alguna cosa
hem de creure,
no?
Per molt llunyana
que pugui ser.
Veieu un missatge?
Digues que en Riquet
anava a saber.
No,
he estado pensando,
jo li has comentat
la rabia
i jo penso que és molt important
donar a la persona
la possibilitat
de expressar la rabia,
no?
Tu descarga
per evitar que esa rabia
quede a nivell interior
i se poda convertir
en ira,
com el miedo
que no se convierta
en fobia,
la rabia
és una reacción
normal de la persona.
Si tu le das
la posibilidad
de poder sacar
esa rabia
quan te cuentas,
no,
no veo nada,
no sé
d'on irem a parar,
tal,
després d'o
d'acord,
bueno,
ara què?
Vale,
ja te has desahogado,
reconducir un poquito
esa situación.
Yo creo que també
en lo que nos falla
mucho hoy en día
es el saber escuchar.
Hay gente
que simplemente
decís,
uy,
qué bien me he quedado
y tú piensas,
solo te he dicho
mucha cosa,
solo te he escuchado.
Sencillamente
haber la capacidad
de saber escuchar
al otro,
esa capacidad
de empatía,
creo que a veces
sencillamente
es lo que más
le ayuda a esa persona,
se va tan tranquila
de,
a lo mejor
de una reunión
que tú puedas tener
o de mi consulta
o de cualquier conversación
y tú te planteas,
pues tampoco
le he dicho nada,
tampoco le he descubierto
aquí,
pero la persona
se va con esa sensación
de tranquilidad,
decía el concepto
de rábia,
es bueno que la persona
lo exprese,
es por ejemplo
con las situaciones
de emergencia,
es dejar que la persona
llore,
grita y patalee
porque es lo que toca
en ese momento,
luego ya reconduciremos
de alguna manera,
que a veces
se intenta tapar
enseguida esa rábia.
Comencem a parlar
de la cultura
de l'esforç
i en fi
moltes coses
i ens queden dos minuts
i podem acabar
amb positiu,
amb un missatge
que deia abans
el Jordi,
de parar-nos
com veiem
la farra de Montcolom,
parar a observar
i també parlar
com deia Enriqueta,
amb les persones
que ens trobem pel camí,
que de vegades
sempre anem atrafalats
i no entablem conversa,
allò,
doncs,
que tal com et va,
doncs,
molt bé
i continues,
no?
No parem prou,
no?
A vegades val la pena
aturar-se,
fer cinc minuts
i anem a fer un cafè.
Perdó,
és la collonada
més assurda
que puguis tenir
en aquest moment,
però és bo parar
i saber
que hi ha altres coses
en el món.
Home,
jo,
mira,
jo,
deixa'm que digués
que com a positiu,
jo el que deixaria
per acabar
una miqueta
per a la meva pare
és que jo que soc pagès
i que els pagès
produïm aliments
i que som un sector
en què,
doncs,
Catalunya som deficitaris
i que tenim moltes terres
abandonades
i qui pròximament,
els termes de Tarragona
i d'Arreus,
estan ple de terrenys
que moltes vegades
ja no sabem ni de qui són
ni estan abandonats,
doncs,
que potser,
si tots i tots
com a societat
hi comencem a creure
en el producte de proximitat,
doncs,
podríem arribar a aconseguir
potser que ara,
en un futur,
la creació de treball
per a gent
que puguin estar
necessitada
en aquest moment
ja de,
en tots els sentits,
ja d'aliments,
econòmicament,
i potser mirar
que si tots
des de l'administració
i ja com a societat
creguéssim
en el producte de proximitat
i en l'agricultura
com a generador
de riquesa
i producció d'aliments,
doncs,
podríem tindre
una sortida
per un col·lectiu
de gent,
no per tothom,
però per una bona part
de la població
que avui pot estar estancada,
no?
Enriqueta,
unes traules?
Sí,
jo a nivell personal
simplement
és que la persona
confía en sí mismo,
se valore como persona,
se acepte realmente
las cosas buenas,
las cosas malas,
aceptar esa realidad
y buscar un mecanismo
de poder afrontar
i, como decíamos,
dedicarnos a ver
que en el trayecto
que hacemos
todos los días
en el trabajo
quizás se nos pasan
muchas cosas desapercibidas,
no?
Enriqueta López,
Jordi Gené,
Josep Ferrer,
gràcies per acompanyar-nos
a la tertúlia,
esperem que repetiu.
Sí,
i tant.
I fins la propera,
gràcies.
Molt bé,
gràcies.