Comencem la tertúlia d'actualitat d'aquesta jornada,
avui estem empatats, dos senyors, dos senyores.
Oriol Montasol, què tal? Bon dia.
Bon dia, molt bé.
Companya periodista. Estem molt ben acompanyats, però, avui.
Sí, avui la companyia és gratable.
La companyia és molt agradable. Ens acompanya la Belén Alloué,
impulsora de basquet a Base Tarragona. Belén, què tal? Bon dia.
Molt bon dia i moltes gràcies per convidar-me.
Com va, per cert, el projecte?
Bé, molt bé. Ilusionats, amb un impuls realment bàrbar,
no per part tan sols de mi mateixa, sinó totes les persones
que estan al costat del projecte i amb ganes,
amb ganes de continuar els èxits que amb un dels equips ja hem encertat
i aquest cap de setmana que debuten els meus menuts.
Així que animats i contents.
Hi ha bona cantera, Tarragona, hi ha bona...
Sí, sí, sí. A veure, ens cal impulsar el que comentàvem, no?
Una miqueta aquestes escoles que, per mil motius,
no s'està practicant basquet, que nosaltres estem posant les eines
i tots els mitjans perquè això sigui ja una realitat
i començar a caminar, que és el que estem fent,
amb les passes fermes, segures i endavant, a la feina.
Doncs mira, el bàsquet de Bàsquet de Tarragona que tira endavant
i amb força amb Brancida, que ens ha negat molt des d'aquí.
Avui hem convidat la Belén per parlar-ne,
però parlar també d'altres temes d'actualitat.
També s'acompanya la Lissenda Pujol.
Lissenda, què tal? Bon dia.
Hola, bon dia.
D'Òptim, empresa de relacions públiques i comunicació,
també relacionada amb l'Associació de Dones Empresaris
i Emprenedors de Tarragona.
L'Associació de Dones Empresaris i Emprenedors de Tarragona,
és la presidenta actualment, no?
No, la presidenta és la Laura Roger
i jo soc vicepresidenta, ja fa molts anys
que estem de companyes de camí,
que realment no deixa de ser una cosa
evidentment empresarial, com bé diu la paraula,
però al cap suposo que ens hi posem
perquè ens agrada, no?
I hi ha molts projectes a fer també, sí.
Ara parlem fora de micròfon
d'una notícia que avui tenim sobre la taula,
que és que la crisi ha fet caure
un 4% dels residus, això a nivell de la demarcació,
són dades de l'any passat, de 2011.
Cada ciutadà d'aquí del Camp de Tarragona
ha generat més d'un quilo i mig de brossa al dia.
La dada aquesta d'entrada, com la veieu,
un quilo i mig de brossa al dia per persona,
això es mola o és poc?
Déu-n'hi-do, no?
Suposo que també hauríem de mirar,
evidentment, les estadístiques d'abans, no?
Deduïm que ha baixat.
Però exacte, sí, comentes perquè realment s'ha baixat.
Jo no ho trobo malament.
No ho trobo malament.
Comentaven tot just abans d'entrada
de dir, potser és resposta,
amb aquests nous hàbits
a cadascuna de les famílies
que sí miren d'estalviar,
que sí miren d'aprofitar,
doncs també donat per a aquesta mancança
potser donar algunes habitatges
d'algunes famílies de feina, no?
Que tots una miqueta anem a dir
anem a aprofitar tot el màxim possible
i allò que potser fa un parell d'anys
per descuit o per mil motius
se'ns fèiem malbé a la nevera,
ara mirem que això no ens passi
i d'anar a fer 100%, no?
Doncs aquesta despesa que sigui un profit.
I controlem més la compra, eh?
També és cert.
I més amb el tema de les bosses.
Treballo que el fet que cobrin les bosses,
que és una misèria el que et cobren per una bossa,
però al final acabes controlant més el que compres.
Però jo no crec que sigui per la misèria aquesta,
jo crec que és en aquest cas també psicològic, no?
Sí, pel robot que t'acabes, no?
Ah, exacte.
Te'n cobres una bossa, ara.
Sí, sí.
Jo era de les que sempre anava amb les bosses de plàstic
i ara sempre portes la bosseta al bolso, no?
Que és aquella que et porten
i el que et dic no és qüestió de diners,
sinó és qüestió, doncs,
de tota aquesta cultura que estem vivint nova, no?
Jo diria que en aquest cas és una nova forma de viure.
Sí, perquè amb l'excusa de l'ecologia,
això que et cobrin les bosses,
allò de l'ecologia és una excusa, a més a més.
Però bé, no entrarem en això.
Aquest factor psicològic, el medi ambient, no?
És un missatge que el tenim tots.
Però si pagues, te la dono igualment, no?
Ah, aquí està el tema, clar, clar.
I de plàstic.
I de plàstic.
Perquè t'ho podrien donar de paper.
Que és el pitjor.
La qual, evidentment, continuar el medi ambient
no és correcte, és veritat.
També he baixat el recollit del cartró,
també he baixat,
perquè diuen que, sobretot en les grans ciutats,
hi ha més persones que se l'emporten per vendre'l, el cartró.
Per vendre'l i potser és una, no sé, no?,
una visió una mica tristona
i estem començant el dia
i l'hem fet amb un somriure, no?
Però sí que tots hem observat,
per almenys a la zona on jo visc,
de cada vegada més,
i això no ens hauria d'agradar gens.
Hi ha més persones que també els fan servir
per a tot just, no?,
per a tenir una mica de brica a les nits
quan estan els bancs
o dintre d'algunes entitats bancàries, no?,
al costat dels caixers.
Realment, ja et dic, eh?,
potser no és una bona visió per començar el dia,
que l'hem de fer aquí,
som tots quatre amb un gran somriure,
però també jo ho he observat
i és una cosa que ens hem de parar a mirar
què és el que estem fent malament
o què és el que tot just no fem, no?,
una reflexió i així que ho deixo no obert.
Algú comentari?
No, no, evidentment té raó, té raó.
En aquest cas, doncs,
estem veient que, doncs,
això no deixa de ser una pobresa que existeix real
i que, com diu ella,
aprenent a quines hores vas per les nits,
et trobes aquesta persona, diguem-ho així,
doncs, bueno,
en llocs que no són els correctes, no?
Molta gent remenant els contenidors, també.
Molta, això sí.
Tenen imatges que, a veure,
que no són noves d'ara,
però sembla que ara les veus més habitualment.
I, bueno, potser estem fent...
Fa respecte, eh?
Això que dius ara dels contenidors,
que malauradament t'hi trobes cada dia,
que, no?,
quan baixes la brossa de casa teva,
o és igual,
o passeges pel carrer,
veus sempre algú
un furgant dintre d'un contenidor,
a mi això me fa cosa.
El moment aquell que jo he d'anar a llençar la meva brossa
i algú l'està obrint,
és allò,
m'espero o no m'espero, no?,
perquè m'afasta vergonya pròpia,
doncs, diem-ho així, no?
Et sap greu que hi hagi algú
que, evidentment,
està patint unes conseqüències molt greus
i que, realment, doncs, bueno,
tu estiguis allà llençant la teva brossa
i estan calent a casa teva, no?
Sí, potser perquè no és que no en siguin conscients,
sinó cada dia tots llegim titulars.
Ahir ara us mentiria si et digués en quin mitjà,
però sortiria aquest 21,8, 21,9%
de les famílies catalanes
que estan sota el llindar de la pobresa.
I és una dada que et pot quedar com un titular
o pots fer un cop d'ull en un diari
quan estàs prenent un cafè,
però que si realment t'adones
del significat real que té això, no?,
i quan un 28%, em sembla,
corresponia a nenes i nens, a menors,
és a dir, molt bé, no?,
el titular l'he llegit, perfecte,
tanquem el diari, tots comencem el dia, som-hi.
Però quan saps com tu bé deies, Elisenda,
i dir, ostres, és que vaig a deixar
les escomeries al contenidor
i t'adones que ja cada dia més gent
o vas a treure diners,
el que això automàtic et trobes persones
que estan allí intentant descansar, no?
Hem de fer una reflexió molt gran
tots a nivell individual, cadascú,
per fer petits canvis,
però també pensem que és molt seriós aquest tema, no?
Sí.
I perdoneu, eh?
Jo crec...
No, no, no, però és veritat
que crec que no som conscients, eh, realment.
Vull dir, nosaltres suposo
que ens envoltem d'un cercle,
sigui professional, sigui personal,
en un cercle que fa veure
que allò et dona la sensació
que no existeix, no?
Sí.
Sí, que no et partà.
Ens ho trobem cada dia, eh?
Ens ho trobes cada dia,
però no pares a pensar realment,
com diu ella,
de lo greu de la situació, no?
I a part el més frustrant
és que no és que no hi siguin els aliments,
és que els supermercats
tiren tonelades d'aliments cada dia, no?
I que haguem de veure gent
buscant els contenidors
quan allò hi és
i quan allò ningú aprofita,
més a més.
Correcte.
Vull dir, sembla mentida
com ho podem tenir tan mal muntat,
tot això, no?
Sí, sí, seria...
Perquè tot ha sigut un negoci.
Ara farem com a Grècia, no?
Que es podran vendre els productes caducats, no?
Els productes caducats
i que podràs intercanviar.
I arribarem amb aquest truèque.
L'altre dia parlàvem
amb el Banc dels Aliments
i també les xifres són molt significatives.
21.000 persones a diari, eh?
Que a les quals fan arribar ajuda
a través d'entitats
al Banc d'Aliment de les Comarques de Tarragona,
però 21.000 famílies,
persones en qualsevol cas,
que bé, que necessiten menjar,
necessiten productes bases
per poder menjar en el dia a dia.
No, és una dada que fas garrifar realment, no?
Si a més de ser un cop de lectura ràpid
o més o menys en premura de temps,
la fas teva, no?
De dir, molt bé,
és una xifra,
però de dir, no?
El grau de patiment,
la conseqüència a nivell social,
que tot això també ens pot comportar
a totes i a tots, no?
Amb el dia a dia
i sobretot tenir aquesta capacitat
de que no queden un cop de lectura, no?
De dir què és el que nosaltres, cadascú, no?
Dones, homes, a la nostra societat
podem fer per dir,
posem un petit pas
per intentar que això s'arregli, no?
Perquè el patir,
que és molt curtet el verb, no?
Són cinc lletres,
però l'abast del significat
és molt, molt gran, no?
Són notícies titulars
que dèieu que contrasten molt
amb altres que parlen,
per exemple,
de 105 milions d'euros,
que és la compra que s'ha fet
per part d'Invert Industrial
de PortAventura,
del que quedava de PortAventura,
de fet,
la caixa ha venut
a la família Bonomi,
al 50% d'accions que quedaven.
algun comentari d'això?
Sabia, ara,
bàsicament,
PortAventura,
doncs,
depèn d'aquest grup,
no tot, eh,
no 100%,
però sí depèn d'aquest grup italià.
Bueno,
es demostra que els bancs
i les caixes necessiten líquid,
suposo,
perquè PortAventura,
pel que sempre s'ha sabut
dins de l'opinió pública,
era una empresa relativament rentable,
que cada any tancaven beneficis,
i suposo que aquesta venda
respon
al que estan fent
tots els bancs
i totes les caixes, no?
Que és aconseguir líquid,
aconseguir diners,
perquè tenen la situació
com la tenen,
ho poso.
A partir d'aquí,
més coneixement d'això.
No ho sé,
desconec,
la veritat és que
és un tema
que evidentment es parla,
però el fons real
d'aquesta venda
jo la desconec,
però sí,
està clar
que em sembla
que té PortAventura
10, 12 anys?
No,
més,
més,
perdó,
potser en té 17,
18,
no?
I han canviat moltes vegades
de propietari,
no?
Vull dir,
suposo que són aquells
grans negocis
que nosaltres tampoc
no ens n'entenem gaire,
són aquelles transaccions
que hi ha
que doncs ara et compro,
ara et venc
des de dalt.
S'escapa una mica,
no?
S'escapa,
clar.
Molt bé,
s'escapa,
almenys parlo per mi,
no?
S'escapa de la meva capacitat
per entendre
el per què es fan
aquestes coses,
vull dir,
suposo que evidentment
no deixa de...
Suposo que sí,
que el motiu de la liquidesa
és un factor important,
però suposo que ells
tenen uns altres
uns altres per quès
d'aquestes ventes,
no?
17 anys,
eh,
PortAventura?
17 anys,
d'unir-ho.
Per això,
en la qual,
doncs bueno,
suposo,
mentre no ens afecti,
diem-ho així,
les persones que hi anem,
que suposo que no afectarà
i a part,
com tu deies,
sempre ha sortit...
Ara,
molt bé,
si no recordo malament,
jo diria que a nivell europeu
potser és dels més rentables,
no?
PortAventura,
en la qual,
evidentment,
suposo que això continuarà
exactament,
per això et dic
que mentre no afecti,
sí que potser
a nivell intern
pot afectar d'alguna manera
a treballadors
i manera de funcionar,
però a l'usuari,
o el consumidor
de PortAventura...
No afectarà.
No afectarà,
jo crec que no.
Mentre sigui rentable,
no afectarà.
Clar,
dins d'aquests paràmetres
que, com bé deies,
se'ns escapen els perqués
o els motius
o realment,
no?,
quina és la finalitat,
però mentre la persona
que hi va amb la família,
no,
no té aquest canvi
i, com bé diu,
sigui aquest moviment
perquè realment sigui rendible
com ha estat fins aleshores,
doncs endavant.
Jo no sé si això
és producte
d'aquesta compra-venda
o no,
però sí que és veritat
que tu anaves abans
a PortAventura
i no et deixaven d'entrar res.
Res vol dir res.
Ara t'ho deixen entrar tot.
És a dir,
no sé fins a quin moment
et poden regir
una bossa,
però tu estàs cansat
d'anar a PortAventura
i anar amb el teu bocadillo
o anar amb la teva beguda
i no et diuen absolutament res.
Jo crec que això
també és molt significatiu.
Vull dir,
la gent no sé
fins a quin punt
pot consumir a dins o no.
Jo tinc una nena gran
i va moltes vegades
a passar-s'ho bé
i a cos zero.
Per què?
Perquè van amb la seva
bossa plena
de les seves coses
i van a passar-s'ho bé.
Entre que tenen el carnet
i això
i tenen la bossa plena
és anar a PortAventura
que abans
potser et representava
una despesa
de festa
de cap de setmana
a aquesta joventut
perquè són joventut
de 20 anys
i van a cos zero.
I això suposo
que han tingut
que ser una miqueta
més permissius.
Molt bé,
jo crec que han tingut
que ser una mica
més permissius
perquè realment
si no la gent no hi aniria.
Clar, potser aquí també
entra el factor
de les famílies
que van per primer cop
a PortAventura
que potser no són
tan coneixedores
com la joventut nostra d'aquí
i el turisme.
Ja sabem que sí
o no poden fer correcte.
El turisme familiar
o de fora
que va per primer cop
i que evidentment
sí que entren
a PortAventura
fer una despesa
del dinar,
de l'entrepada,
de l'obsequi,
del record
que això també
realment és el que fa moure
econòmicament
també aquest moviment,
aquesta despesa
per a les famílies
però que al canvi
a la fi
s'ho ha repercutit
la pròpia...
Sí, home,
jo diria que el turisme
encara pot haver-hi
amb un 80%
i un 20%
al turisme local.
S'ha parlat
que les pernoctacions
a Tarragona
són gràcies
a PortAventura.
Correcte,
és un gran exemple.
Abans parlaves
de xifres, Oriol,
3,7 milions de visitants
el 2011
per Aventura
i un 16% més
que l'any anterior,
per tant un creixement
en el 2011
i facturació
173 milions d'euros,
un 19% més
que en el 2010.
Molt important.
És a dir, que l'any anterior
és molt significatiu.
Per això es fa sorprenent
pensar que una empresa
es vengui
amb una cosa
tan rendible,
per d'una manera,
però vaja
és el que comentava
l'Eli,
que hi ha aquestes raons,
quan parlem d'aquestes xifres
tan astronòmiques,
pots comptar
que s'està movent allà.
El per què, no?
Se'ns escapa.
Parlem de la nit
de Santa Llúcia
que torna a Tarragona
40 anys després
d'haver passat per aquí.
Escoltem-nos,
com deia,
ahir mateix
la presidenta
d'Òmnium Cultural
de Catalunya
on moria el Casals.
El servei
d'aquesta etapa
en què estem
en aquests moments
al nostre país,
que és anar construint
les estructures
del nostre propi estat.
Per nosaltres,
la cultura
és una part
essencial,
essencialíssima
de la nostra vida
política,
d'aquesta etapa
de la construcció
nacional
del nostre país.
El 14 de desembre,
Tarragona
estarà a l'aparador
de Catalunya
a través d'aquesta nit
de Santa Llúcia,
es llorarà
el Premi Sant Jordi
de novel·la,
TV3 ho farà en directe,
no sé,
què en penseu?
Serà un espectacle
dirigit per un tarragoní,
per dos tarragonins,
també per Marjornet
i en fi,
també podem parlar d'això,
des del punt de vista tarragoní.
Algun comentari?
Som-hi, som-hi.
Jo començo
per l'últim,
molt bé,
molt bé que ho dirigeixi
un tarragoní,
molt bé,
es va obrir a concurs,
a més a més,
tinc constància
que ja havien hagut
productores,
empreses,
digui-li com vulguis,
de Barcelona,
que també intentaven
organitzar-ho
i està bé
que es quedi a Tarragona.
El resultat,
bé,
jo crec que al cap i a la fi
el resultat de l'espectacle
és el que menys
perquè l'important
és que es faci aquí a Tarragona
i que ho faci gent de Tarragona.
Marjornet i Noelia Pérez,
que no me surtia el nom.
Home,
jo crec que,
jo el conec,
jo he treballat amb el Marc
i crec que és un tio fantàstic,
però com sempre passa,
jo crec que també passa a tot arreu,
però el de casa
ho desconeixem.
Jo crec que Marjornet
aquí a Tarragona
és una persona
totalment desconeguda,
si no estàs culturalment
molt posat.
On t'ha arribat aquest noi
que està fora de Tarragona
treballant
i que és un personatge,
doncs,
diguem-ho així,
reconegut.
Aquí potser no el coneixen gaire,
no?
Però és un tio maquíssim
a la qual jo m'agrada moltíssim.
Jo sempre penso
que qualsevol cosa
que es faci a casa
hem de treballar
amb gent de casa.
A mi ja m'està bé
que puguem anar a buscar
una cadira a Sevilla
per dir alguna cosa, eh?
Però penso que la cadira
també hi és aquí, no?
I llavors aquí
és on dones riquesa
a moltes coses.
Llavors,
ja m'està bé
que en aquest cas,
doncs,
els premis
es reparteixin per Catalunya,
però quan estàs treballant a casa
m'agrada molt
treballar amb la gent de casa,
no?
Que és on tu, doncs,
et fas partícip.
Jo suposo que també t'ho dic
una mica per la meva feina, no?
Nosaltres,
com a esdeveniments
que a vegades, doncs,
muntem,
congressos, etcètera,
m'he trobat moltes vegades
que ve gent de fora
portant un congrés
i, a veure,
per portar els quatre ponents
i per fer el congrés
molt bé,
però tota la resta
és desconeixença absoluta.
No saben res,
no saben els noms
dels carrers,
no saben per on
se'ls pot tirar
amunt i avall,
no saben res,
de res, de res.
Aleshores,
sempre comptar
amb aquella persona,
sigui l'empresa d'autobús,
sigui el que sigui,
comptar amb la gent de casa,
que és la que realment
et farà,
que hi hagi una inèrcia
molt bona dintre,
perquè estem parlant
d'un congrés
que pot durar dos dies,
que ha de tindre
molta agilitat.
I no pots pensar
allò de dir,
ai, i ara com es fa això?
Ai, ara entès això?
I ara coneixes
aquell tio
que pot obrir
la porta del museu?
Vull dir,
hi ha coses
que crec que
treballar amb la gent
de casa
d'on tu estàs treballant
és importantíssim.
I llavors,
penso que,
en aquest cas,
tornant a la nit
de Santa Lúcia,
que me n'anava,
penso que,
evidentment,
crec que és boníssim
treballar amb gent de casa
i que hi hagi coses
d'aquestes, no?
Sí, de fet,
felicitar que s'hagi aconseguit
fer aquí,
com bé dèiem,
a casa nostra Tarragona,
amb persones també d'aquí
i amb tot això
el que comporta,
a nivell cultural,
que és una manera
de viure,
d'engrescar,
que es facin coses
aquí per nosaltres,
amb una traducció
també de valors
i de tot aquest neguit
que comentaves,
de ciutadà,
i som capaços,
primer ens ho hem de creure,
això ho podem,
això i mil milions
de coses més
podem portar-les aquí,
a Tarragona,
i un cop engegat,
que costarà més o menys,
ens ho equivocarem,
més o menys,
però un cop ja amb aquesta inèrcia
doncs anem a sopar,
a sumar,
doncs,
factors que en un futur
ens puguin ser favorables
a continuar tenint esdeveniments
doncs d'aquest estil,
no?
I cal tenir en compte
que en menys de tres mesos
Tarragona haurà sigut
el centre de Catalunya
gràcies al concurs de Castells
i les nits de Santa Lluïc,
i vull dir que realment
és un bon balanç
per un 2012,
aquest any de la cultura catalana,
que tant s'ha criticat
i que no se sabia molt bé
què era també i tot això,
al final és un balanç
que mira,
vulguis o no,
sortirà bastant rendible
a nivell de visió
per la resta de Catalunya.
Amb això crec que tens
tota la raó del món,
aquests dies només s'estava parlant
de Tarragona,
Tarragona,
clar,
el concurs de Castells
realment ens ha tornat
a situar una mica en el mapa
després d'uns mesos
que no se sap molt bé
què passa a Tarragona,
sobretot més que res
culpa d'aquests mitjans
com TV3,
que ens acaba ignorant
d'una manera
bastant increïble,
però està bé que almenys
hi hagi un concurs de Castells,
que hi hagi aquestes nits
de Santa Llucia
que facin que tornem
a aparèixer en el mapa.
Clar,
hem d'aconseguir-ho,
amb aquestes petites grans coses
de dir,
no?,
Tarragona,
Sant Sumena,
som reconeguts
certs dies de l'any,
l'any és llarguíssim
i hem d'aconseguir
que cada dia
estem treballant,
estem per la feina
per intentar que coses així
es facin a casa nostra.
De fet,
tenim aquesta setmana
un congrés important també a Tarragona
al voltant del món
de la Smart City,
el primer congrés
mediterrani
d'eficiència energètica
i Smart Green Cities,
el que parla de congressos
entre demà i demà passat
amb experts
a nivell internacional,
més de 400 experts,
ens situen també
un cop més
en la pardor internacional,
en aquest cas
en el món de l'energia
i l'eficiència energètica
i, de fet,
les tecnologies.
Sí, una mica
és el que comentàvem ara,
i respectant
i tenint
consciència del valor
que cadascun dels àmbits
pugui importar
un nom,
una rendibilitat,
un dir
ei,
Tarragona està aquí,
som un munt de gent
ple de coses,
amb unes ganes,
amb una inèrcia
d'efectivitats,
de donar-nos a conèixer
molt grans,
doncs benvinguda siguin
qualsevol d'aquestes
activitats culturals,
industrials,
de medi ambient,
esportives,
hem de sumar.
Avui som en el moment
que hem sumat,
com bé comentaves tu,
de dir,
2012 el tancarem,
ha estat un any difícil
per moltíssimes coses,
però se'ns ha sentit
a nivell ja no tan sols català,
malgrat alguns mitjans
ens restin
més que no pas sumar,
no a esforçar-nos
a qualsevol tipus
d'esdeveniment
que comporti
que la Tarragona nostra,
que s'enriqueixi.
Això és molt bo.
Jo, com a mínim,
personalment,
ho tinc claríssim,
ens hem de fer valer
i hem de ser conscients
de tot el valor
que tenim.
Home, turisme,
tornem al mateix,
Tarragona jo crec que
potser t'has de moure
una mica amb aquest sector
per veure realment,
però si tu vas molt
per la part alta
o per depèn
quins llocs de Tarragona...
Ple.
Sí, sí.
Jo m'he trobat,
soc una persona
que a vegades
doncs anem a dinar
molt fora i així
i a les terrasses
és allò de dir
ets l'estranger.
A casa meva,
jo i el meu marit
som l'estranger
perquè estàs rodejat
de l'idioma
que dius
d'on són aquests?
D'on són?
No?
A la qual jo crec
que això és boníssim,
el que passa
que nosaltres això
no ho sabem
o no estem posats, no?
Hem de ser conscients,
hem de valorar-ho, eh?
Jo crec que sí.
Primer, molt bo
aquest tema que tu fas
de dir observem-ho,
observem-ho,
això està succeint,
són capaços de dir
tenim un bocinet
però en volem molt més
amb qui?
Amb una sèrie de gent
que sí que està capacitada,
que té aquesta il·lusió,
que té l'embranzida
i llavors donar suport
a tota aquesta sèrie d'actes
que estem parlant
al llarg d'aquesta estoneta, no?
Doncs som-hi,
anem a sumar per aquest camí.
Sí, sí, jo crec que sí.
Jo m'agradaria comentar-te
una cosa
de la declaració
que ens has posat
de les nits de Santa Lúcia.
No havies sentit res,
va ser i la tarda
a la roda de premsa, no?
Sí, sí, va ser i la tarda.
Però escoltem-te amb el marxornet
i així ho veurem tot plegat.
Més important encara
és aquesta mirada cap al futur.
És a dir,
és aquesta capacitat
que ha de tenir l'imaginari col·lectiu
de no ser una peça museística,
sinó de ser
quelcom abstracte,
però viu i real,
que ens permet mirar el futur
com a partíceps
d'aquesta cultura nostra.
I per tant,
l'Estel s'emmirallarà
en la capacitat dels infants,
dels nens de Tarragona,
d'inventar.
L'Estel és l'Estel Soler,
la coneguda actribu
de la sèrie La Riera,
que serà la que portarà
el fil conductor de la cerimònia.
Digues, Oriol.
No, respecte a les declaracions
d'abans del Marc Jornet,
que veig que s'aprofitarà
també aquest acte
per seguir parlant
del que és el tema
del dia,
de la setmana,
dels últims mesos,
que és tot el tema
del sobiranisme,
de la independència i tot això.
Ja hauran passat les eleccions,
ja veurem com haurà quedat tot,
però veig a venir
que exacte,
que la nit de Santa Lúcia
seguirà sent insistimos
en això, podríem dir.
I respecte a les declaracions
del Marc,
doncs, bé,
és aquelles coses
que ens diuen els dramaturgs,
que ens preparen
amb una cosa abstracta,
que parlen de l'imaginari,
que ja veurem,
ja suposo que per les declaracions
tindrem nens
per l'escenari
i poca cosa més
podem entreveure d'això.
De fet,
es mostrarà la creació
d'un teatre
i el futur
a través de la visió
d'uns nens.
Una mica per qui...
Molt important,
aquesta visió.
A partir d'aquí...
Sí,
de fet,
hauríem de recuperar
la visió de l'infant,
de l'innocència,
de deixar-ho prendre.
Sí,
i de relativitzar
potser moltes coses,
no?
Potser tenen una visió
com a més clara,
més...
No és simple,
perquè no és simple,
sinó com a molt més senzilla
en moltíssimes activitats,
en moltíssims moments
de la vida
que tu potser et capfiques,
li dones tombs
i busques els problemes
i potser no ho comentes
o els veus a ells
com canalitzen les coses
i realment crec que sí
que moltes vegades
s'haurien de mirar,
observar com funcionen,
com viuen
i quin concepte també tenen
de la vida
en molts sentits,
no?
De la justícia,
d'igualtat,
dels valors.
Dia a dia potser
hi hauríem de conviure
molt més
i observar
què fa la canalla,
no?
Sí,
tenen les idees molt clares.
Sí.
És sorprèn això de vegades.
Sí,
és un tarannà
que dius,
ostres,
això m'estic complicant
en saber com faré
i observes nosaltres
una mica de reemprenent
el que parlàvem al principi,
no?
Que ens movem a aquest tema
de l'esport
i dius,
ells fan equip,
fan grup,
tindran una picabaralla puntual,
pares,
expliques,
tornen a reenllaçar el fil
i no ha passat res,
continuen entrenant,
continuen fent l'activitat,
continuen...
I nosaltres ens queda
l'arracança,
ens queda el no sé què,
som molt més complicats,
no?
És ben veritat
i sense voler
els fan partícips
de tota aquesta mala baró
que estem passant
i ells d'alguna manera
es preocupen,
almenys també
a nivell personal
a casa em passa,
no?
Et comença a preguntar
i a dir coses
que sí que,
com tu deies,
potser hauries de fer
una mica de reflexió,
no?
Se suposa que és allò de
és el nen,
no?
No li fem cas
i potser no,
potser és ben veritat
que potser
li hauríem de fer molt cas
i aquesta valentia
a dir,
doncs ho aparquem
i vinga, va,
no?
I seguim,
i seguim,
exacte,
exacte,
cosa que nosaltres
a vegades ens acobardim,
no?
I potser
nosaltres som
el reflex d'ells,
no?
Perquè ells no deixen
d'estar,
bueno,
nosaltres portem els fils
d'aquestes criatures,
no?
I sí que a vegades
aquest fil,
potser nosaltres
el portem equivocat
pensant això,
que no deixen de ser nens,
però perquè són nens,
evidentment,
també pensen,
també raonen
i també es preocupen,
no?
És ben veritat,
és ben veritat.
D'on treuen les preguntes
que fan a vegades els nens,
eh?
D'on les treuen?
De la naturalitat,
no?
De l'enginy d'aquell moment.
També tots els inputs
que m'enrebent.
Sorpenen a vegades
les preguntes,
carai,
com pot ser que em pregunti això,
no?
També de l'interès,
no?
Aquella cosa del voler saber més,
de qui és el que passa,
jo ho pregunto,
jo m'interesso,
no?
Potser alguns de nosaltres,
no?
Hi ha moments que dius,
ostres,
doncs amb aquest tema
ja no puc més,
no?
Potser demà,
però aquesta estona no,
no?
Ells senten l'energia brutal
de cada moment,
com bé deies,
no?
Qüestionar a mirar el perquè,
quan serà,
quan arriba,
no?
Sempre s'haurà aquest neguit
de,
ostres,
no?
De més,
més,
més,
més,
no?
Que aquí sí que hauríem
d'aprofitar una mica
aquesta gran energia
que tenen pels dies més
o menys,
amb menys força
que tots tenim,
de dir,
vinga,
va,
no?
Seiem a llegir un compte,
no sé què,
a donar un toma
i empaltar-nos de tota aquesta energia
que les nenes ja els nens tenen,
no?
Sí,
perquè ara suposo que
no som capaços d'entendre
que ells ens poden entendre,
no?
És a dir,
quan els hi fem uns raonaments,
allò,
calla,
no?
I dius,
no,
ells volen una explicació
i ells realment
et poden arribar a entendre
el que tu els estàs dient,
evidentment,
amb l'idioma que els hi pertoca
per l'edat que té el crio,
eh?
Tampoc no cal
que els hi parlem en 20 anys
un nen de 10,
no?
Però sí que és cert
que potser ens tanquem
amb aquella cosa
que el nen no ens entén
i el nen ens entén,
no?
I ells volen una explicació
i si tu els hi raones,
crec,
com d'allò,
ells segur que et segueixen,
et segueixen.
Jo crec que això és important també.
Agafant el fil
el que dèiem al començament
de persones
que malauradament
dormen al carrer,
quan passes per davant
d'alguna d'aquestes persones
amb un infant,
amb un criu,
amb un nen,
ell el mira,
mira aquesta persona,
l'observa
i el pregunta
per què dorm
aquesta persona al carrer.
Nosaltres a vegades
miren cap a l'altra banda,
potser estem massa habituats
o potser tenim temor
d'una certa reacció,
no sé,
ho veieu això o no?
Perquè els nens pregunten
i se'l miren,
a més a més,
i de vegades,
no ho sé,
però ells ho fan
amb naturalitat,
no?
A si surt de dintre.
Influen molts valors,
no?
El fet de dir
com bé deies,
no sé si tot just
mirem cap a un altre cantó,
però és com un afany
de proteccionisme,
no?
De dir que no es quedi
amb aquest missatge
quan realment,
si com tu bé deies,
li saps explicar
amb una naturalitat,
amb el seu llenguatge,
són capaços d'entendre
el per què està passant això,
no?
I què forma part
del nostre dia a dia
i de la societat.
Però sí,
potser és com aquella cosa
de dir
que no ho sàpiga,
que no ho vegi,
que no,
perquè és petit,
perquè ha de ser feliç,
evidentment hem de vetllar,
no?
Perquè les nenes i els nens
siguin feliços,
però no fent-los
o d'una manera
excloent-los
del que realment passa,
no?
En aquest cas,
jo no m'hi he trobat,
no tinc filles ni fills,
sí que tinc un nebot
i és més gran,
expliques tot,
doncs,
amb el caràcter,
amb el temps,
amb el llenguatge
que li correspon,
però hem de ser conscients,
ho hem d'explicar,
com tu molt bé deies,
amb naturalitat,
no té cap secret,
abordant les coses,
és una cosa sincera,
no?
Però parlem de l'indigent,
però ara m'estava fent
la idea d'allà dels nens,
els nens amb naturalitat
es miren el que van
cadira de rodes,
el que és coix,
el que té alguna cosa
que a ell no li quadra
i s'ho mira
i et pregunta,
però fan el que deiem,
i nosaltres potser sí que,
exacte,
aquí és on hi ha la diferència,
correcte,
i ells la vergonya
és una cosa que encara no la tenen.
Com tu deies,
potser és proteccionisme,
però no té per què,
vull dir un proteccionisme
d'una cosa.
La diferència d'anar sols
i nosaltres no mirarem,
en aquest cas,
i el nen sí que mirarà,
vull dir,
ja no és que no mirem
per protegir el nen,
si anem sols,
sense un nen,
tampoc acostumem a mirar.
Pot ser que és aquest anàlisi intern,
tu vas sol,
mires,
et fas la teva reflexió,
però potser quan l'has d'esterioritzar,
l'has de verbalitzar,
i més quan és canalla,
qui més o menys està,
cada dia hi tracta
i té més cintura,
doncs no hi ha cap problema,
però potser quan t'hi trobes
com una cosa puntual,
dius,
com ho explico,
doncs tal qual és,
adaptat al seu llenguatge,
depenent de l'edat de la nena
o del nen,
però tal qual és,
no cal amagar res.
Jo us diria des del punt de vista,
per si creieu que,
bé,
que ha de fer un canvi,
un tomb,
no sé,
acostar-nos més
a aquestes persones
que estan al carrer,
o ser més solidaris,
parlar-hi,
perquè de vegades és això,
que em sembla
donar la impressió
que estan més sols
que l'una,
no?
Sí,
a veure,
apropar-nos,
atensar-nos a tothom,
a tothom,
en qualsevol condició
que hi hagi,
econòmica o social,
crec que és com un principi
d'aquestes inquietuds,
d'aquests valors,
que com a persona
tots hauríem de tenir,
no?
És una opinió molt personal
aquesta també,
però sí que seria
molt convenient
posar en pràctica
el que molt bé deies,
no?
Dir,
com és,
com has arribat aquí,
què et convé,
que trencar potser aquí
entrava aquest valor
que tu deies,
aquesta vergonya,
de dir,
per què no?
Per què no?
Si tots som capaços,
no?
Si fas la reflexió interna
de dir,
ei,
sí que soc capaç
de trencar-me
de saber què passa,
com ha arribat aquí,
què li convé,
en què la puc millorar
aquesta persona,
que al cap i a la fi
és igual que qualsevol
altra persona
de la nostra societat,
no?
Però jo estic molt
amb la línia
que tu apuntes,
és a dir,
parem una miqueta
amb tota aquesta bogeria
que tots portem
del ritme del dia a dia
i anem a trencar-nos
per saber ben bé
la realitat,
no?
El titular,
aquest que dèiem
de cop de diari,
de corre-corre
amb el cafè del matí,
sinó realment
a banda de les lletres
que ens queden
amb els comportaments,
amb el que estem veient
cada dia.
Jo crec que això és viable
només amb les persones
però més pròximes,
amb aquella persona
que sempre tens
al teu carrer,
que veus molt habitualment,
però que aquest rol
igualment l'hauria d'assumir
l'administració.
L'hauria d'haver assumit
ja fa molts anys,
l'administració ho fan
de tant en tant,
en petita mesura,
però són els que haurien
d'estar encargats
de tenir gent
que treballés fent això,
donant suport
a aquestes persones,
preguntant-los-hi,
assessorant-los
d'on poden menjar,
de què poden fer,
fins i tot
per sortir d'aquesta situació
si és que ho volen,
però clar,
no pot recaure el pes
d'això en nosaltres.
Nosaltres com a molt
és això,
algú molt proper
que veiem que està
en aquesta situació
i que el que hem de fer
és donar-li un cop de mà.
El petit gest,
no?
Però clar,
no podem anar pel carrer
donant cops de mà a tothom
i presentant-nos a tothom
i escoltant a totes les persones.
Bé,
podem,
podem,
però suposo que ningú
té el temps necessari
ni el temps ni les ganes.
No les ganes,
suposo que en aquest cas...
Està d'enfrontar amb això
cada dia.
Exacte.
Vull dir,
suposo que a la nostra vida
hi ha prou coses
i prou problemes
com perquè a sobre
encara estiguem dia a dia,
com tu dius,
anar pel carrer preguntant.
Sí,
potser no,
un gran volum.
Tu,
quan a casa et trobes
amb un problema,
a casa em refereixo
amb el teu entorn proper,
potser sí que aquí
és on et comences a preocupar,
però quan tens un problema
a casa,
i jo ara ja parlo per mi,
et costa moltíssim
i l'administració
sempre et posa moltes traves
en aquest tema
i ara en aquests moments
de crisi que estem vivint
és increïble,
no t'ajuden absolutament gens
en la qual tu has d'enfrontar-ho
d'una manera crec que...
Suposo que canvies una mica
la mentalitat,
suposo que aquell individualisme
que estem parlant
l'apartes una mica
i t'hi poses molt
dintre del problema que tens
i intentes abarcar-lo
i és allò de
que eres poder
evidentment
t'hi poses,
però per als mitjans propis
l'administració
molt malament
en aquest sentit.
La gent és molt maca,
la poca que hi ha
o el que t'estan donant
també t'haig de dir,
també llança
una...
llança a favor d'ells
en aquest cas
perquè realment
la gent s'hi posa
el que passa
que no hi ha
ni mitjans
ni recursos per fer.
Podeu parlar
de les eleccions
o no?
És que no hi ha temps, eh?
Llavors, sí,
parlem de les eleccions.
Si no hi ha temps,
parlem-ne.
Bé, la lloguer,
Alicenda Pujol,
Oriol Montesó,
gràcies per acompanyar-nos.
Agraïda, molt agraïda.
Moltes gràcies.
Repetireu?
Sí, i tant, i tant.
Com vosaltres vulgueu,
com vosaltres vulgueu.
Com vosaltres vulgueu.