És la sintonia que ja l'identifica, l'espai Queixa Fòrum,
a la sintonia de Tarragona Ràdio, normalment cada dilluns,
a aquesta hora, l'una del migdia, avui però ben passat a dimecres,
per un motiu ben especial.
Carles Marquès, bon dia.
Bon dia.
I és que tenim un convidat d'excepció, el Bru Rovira.
Bru, bon dia.
Bon dia.
I és que aquest vespre s'inaugura al Queixa Fòrum Tarragona
l'exposició Maternitats, Fotografies i Narracions
del periodista i fotògraf Bru Rovira.
Ara en parlarem, una exposició, Carles,
que s'emmarca en aquests projectes de cooperació de l'obra social de la Caixa.
Cooperació internacional, exactament.
Que, bé, és una manera que tenim d'explicar situacions conflictives internacionals
de fam, pobresa, etcètera,
i com els projectes de l'obra social de la Caixa
intervenen en aquests diferents zones del món
on hi ha una situació complicada, que realment són moltíssimes.
I, evidentment, tampoc es pot arribar a tot arreu,
però quan arriba a l'exposició, a l'esquerra,
hi ha un plafó on surten, això, els territoris del món
on aquest programa intervé en algun projecte o altre.
I l'exposició es diu maternitat, doncs això perquè hi ha un seguit de fotografies
amb unes narracions que expliquen, a través d'aquesta mirada,
abans ho deia el Bru a la roda de premsa aquest matí,
una mirada humana, expliquen el món, els conflictes que hi ha al món,
doncs això d'una manera diferent, potser, al que es fa actualment.
Bru.
Sí, a mi sempre m'ha interessat la narració del subjecte, diguéssim, no?
M'ha interessat, viatjant pel món, sempre he pensat
que per explicar les coses que passen
t'has de referir les persones que les viuen
i donar-los, si és possible, la veu amb ells, no?
No només explicar-les, sinó que elles mateixes s'autonarrin, no?
I aquesta exposició està construïda precisament a partir de la persona.
Que les persones, en aquest cas, són les mares,
són les maternitats, perquè la maternitat,
com expliquem també a l'exposició,
és aquella cosa que, malgrat els conflictes que hi ha al voltant
d'un camp de refugiats, una guerra, un terratrèmol,
sempre acabes veient aquesta fogarada de vida,
la veus molt, a la relació mare-fill,
que es manté com un espai privat
que està per sobre de tot això, o que sobreviu a això.
I llavors l'exposició, diguéssim, és això,
és un tomb pel món actual,
el món dels conflictes, com ha dit en Carles i tal,
el món de no només les guerres, no?
També la pobresa, els terratrèmols, tot això, les malalties,
i que té moltes nivells de lectura.
Tu pots veure el tema de la medicació antirretroviral,
pots veure el tema del petroli i tot això,
però també hi ha...
Ho pots veure d'una altra, amb lectures més.
als nens petits, per exemple, és una exposició que els hi desperta la tendresa,
el coneixement, també geogràfic del món, les diferències culturals, no?
És bastant, jo diria que és molt amable l'exposició, no?
Perquè les fotos són boniques,
però el truc, diguéssim, és que si tu vols saber qui són aquestes persones,
acabes fent una petita història del món, no?
De fet, són, com deies, fotos amables,
totes amb patiment, amb dolor,
però, sobretot, i això suposo que és important remarcar-ho,
es demana aquest amor que hi ha entre una mare i un fill,
i que, com deies, tot i les situacions adverses, sobreviu.
Exacte, i per mi hi ha aquest punt d'humanitat, no?
Hi ha fotos molt curioses,
hi ha una de la guerra de Sèrbia quan bombardeixen Belgrat,
que hi ha la història d'una dona,
que té una filla quasi de xica,
que la van matar amb un missil de l'OTA,
i aquesta dona va intentar tenir un fill
el dia que celebrava l'aniversari de la mort de la seva filla,
que havia anat al lavabo i va entrar al missil per la finestra,
la van matar a la tassa del lavabo, no?
I, clar, tu veus la foto,
i és una foto d'una mare
que, davant del dolor que ha sigut la pèrdua d'un fill,
té l'alegria del nou fill, no?
Que és una escena molt del tercer món,
la idea aquesta de quan has perdut un nen,
volgués de tenir un altre ràpidament, no?
Jo també ho vaig trobar a l'Iran, per exemple, no?
I aquí, escolta'm, vull dir,
ara jo penso en la família de la meva mare va passar això,
vull dir, jo penso que potser la nostra generació sí que ho hem perdut,
però també era tradició d'aquí, a més, mantenir el nom,
és a dir, lluitar contra aquest destí advers,
m'heu pres un fill, però jo el substitueixo.
I el curiós d'aquesta història, que de fet és una contrahistòria,
perquè és una història que el Milosevic,
aquesta dona, el fet que volgués tenir un altre fill
per substituir el fill que havia matat l'OTAN,
va ser vist per la premsa en l'època sèrbia,
de l'època del Milosevic, de la dictadura sèrbia,
com un acte de nacionalisme i li deien la mare coratge.
Jo vaig llegir un breu i per això hi vaig anar a fer-la, aquesta foto.
I quan hi vaig anar no era així,
aquesta dona era una víctima de la guerra,
estava completament en contra del règim de Milosevic,
però l'havien intentat manipular.
O sigui, que també té tots els ingredients que m'agraden a mi,
que és la contrahistòria,
que és la mirada aquella que tothom fa en direcció,
en una sola direcció tu la pots mirar pel costat.
I a la foto és l'única foto que surt en tres persones,
hi ha l'àvia.
I l'àvia participa d'aquesta història,
la filla precisament deprimida i tal,
és animada per l'àvia a fer això.
I volien que naixés justament el mateix dia de la mort.
I no van fallar per tres dies.
Era una història interessant.
A més a més, no només hi ha històries de conflictes internacionals,
sinó que tenim històries també d'aquí,
per exemple, de la presó de Barcelona.
Sí, de la presó i també de la pobresa al carrer i tal.
Hi ha dos personatges que surten.
Jo, com a periodista, sempre he dit que una història és una bona història,
tot arreu del món, que els sers humans som tots iguals,
que ens mouen més o menys.
Hi ha poques, el mateix, el poder, els diners, l'amor,
aquests elements estan per tot arreu.
i en aquest sentit està fet d'una manera expressa
que en el món que ensenyo hi hagi el nostre món també,
que en diem aquí quart món,
però que és el món aquest més de l'emarginació de la pobresa
i més avui, tal com estan anant les coses,
aquesta gent no té visibilitat i n'haurien de tenir molta.
Llavors, a mi em sembla que era interessant incorporar el món d'aquí,
dintre d'aquest món global on hi ha conflictes.
Això fuig, i de fet també ho explicàvem,
i potser demostra que es pot explicar aquests conflictes
amb aquestes imatges, sense ensenyar morts,
sense ensenyar imatges potser més cruentes,
que van més a buscar la morbositat, potser, oi?
Jo crec que tenim, hi ha una època del periodisme,
que la denúncia de les coses que passaven
sí que ens obligava en certa mesura a fer fotografies
que ensenyéssim coses que no se sabien,
la guerra, en directe, tot això.
Però ha arribat un moment, diria jo,
que hi ha com una sobresaturació i un abús
de la imatge agressiva,
que busca només l'epidermis, l'emoció,
i que en canvi acaba dormint,
perquè no desperta la reflexió davant del que estàs veient.
I en aquest sentit, aquesta expo busca,
jo crec que té una mica aquesta militància
de voler explicar les coses d'una manera humana
que obliguin a que tu te les acabis pensant al teu cap
i acabant el teu propi discurs.
o sigui que tu vagis d'intervenir amb la teva paraula
i amb el teu coneixement et vegis obligat,
que hi hagi una interacció.
No m'agrada aquesta fotografia que et deixa
com si et donessin una garrotada al cap
i et diuen, mira, aquest nen mor a terra,
cada clac ho veus i et quedes fet pols.
I aquest quedar-te fet pols al final és desmobilitzador,
perquè més aviat t'adorn.
Això en dic periodisme tranquil·matí,
el periodisme aquest de les emocions.
Hi ha una sobredosi, no?
Sí, i de tontar una mica.
Al final ja estem amb aquests bucles,
o sigui, quan parlem,
quan la gent jove et pregunta la censura,
com era, perquè començava l'època de Franco,
la censura abans era directa.
Els diaris els posava el governador civil un tampó
i anava en els llocs, no?
Això no pot sortir.
Clar, ara hi ha una altra manera d'embafar-nos, no?
Que ens impedeix al final
que la funció del periodisme és donar elements a la gent
perquè es creï idees de les coses,
donar-li els màxims, no?
I això ara hi ha un embafament,
que hi ha com un abús,
que al final la persona queda com sobressaturada
i té una incapacitat per separar-se una mica
i per dir què penso jo d'això, no?
Que de fet el periodisme la seva funció
no és dir què s'ha de pensar,
sinó que la gent pugui dir...
Ajudar a fer-ho, no?
Clar, que la gent pugui dir què pensa per si mateix, no?
L'altre seria la propaganda, per dir-ho clar, no?
I jo crec que avui, curiosament, estem a l'altre costat, no?
Que hi ha...
O sigui, no hi ha censura,
però no hi ha un ordre lògic de les coses,
hi ha una sobreexplotació del periodisme
i clar, la gent al final acaba com atontada, no?
Això amb el tranquil·matí, no?
L'exposició arriba a Tarragona
però ja ha tombat gairebé tot Espanya.
Què tal la resposta de la gent, Bru?
Bé, jo estic content
perquè veig que la gent entra i mira
i escolten les històries
i hi ha històries gravades, no?
I té molta intimitat,
l'exposició està molt ben dissenyada
pel Guillermo, que és de Tarragona, més a més,
i té una intimitat que a mi m'ha agradat molt,
ho han fet molt bé, i està ben il·luminat i tal.
Llavors et permet una mica aquest moment personal
de mirar i llegir, escoltar, pensar,
i quan surt la gent tenen l'impressió
que hem vist una cosa una mica tancada, no?
Que es fan una certa idea personal, no?
No han estat distants, a mi això m'agrada bastant,
ha funcionat bastant bé, això.
Les imatges, a més, moltes són de ja fa anys,
algunes, de fa uns 10 anys,
n'hi ha alguna que creus que hagi perdut vigència?
O tot el contrari, imatges que encara demostren
com és el món en l'actualitat?
És que jo crec que el món potser està pitjor.
Potser està pitjor fins i tot, eh?
Són temes universals, no?
Per exemple, Iran, no?
Una foto del terratrèmol d'Avam,
avui hi ha un terratrèmol, ahir, a Itàlia.
A Itàlia.
Sí, són els temes universals, no?
Una mare que vol medicar-se
i que no té accés a la salut pública
i que està amb una mirada brutal amb la filla, no?
Guatemala, que es miren els dos
i els dos estan malaltes.
Això, l'accés a la salut pública avui al món,
és terrible, no?
Hi ha molts moments...
Ja torna a haver-hi molta fam, no?
Hi ha molta fam.
O sigui, és curiós que tenim més fam cada vegada.
Hi ha sectors del tercer món,
que és un món...
El nord-sur és una mena de...
Es va distanciant en comptes d'anar-se trobant, no?
I és curiós.
En el món global,
cada vegada és més gran la fosa nord-sur, no?
De manera que jo crec que no envellit.
Per exemple, el genocidi de Ruanda,
que quedaria en el 94,
o sigui, en el temps quedaria lluny,
és una...
Aquesta activitat genocidària
o la violència sobre els civils, no?
Que va ser allò...
Ho tenim a Síria aquests dies.
que han matat a la gent a les cases, no?
La guerra de Bòsnia
ho tenim ara mateix.
Llavors, jo crec que...
De fet, els periodistes som...
Simplement canvia,
som narradors de la nostra època
que ens ha tocat viure
i hem de tenir el compromís amb el que vivim.
Però sempre estem explicant
les mateixes històries, no?
Que són la història de la humanitat.
Com la gent es troba,
s'estima, es detesta, es mata, no?
Com deia l'amic Kaputxinsky, no?
Deia que la vida del món
és la vida de la trobada
i de la no trobada, no?
O sigui, que el nostre...
Hi ha hagut moments històrics diferents,
han sigut les trobades diferents,
però el ser humà
sempre s'està trobant
i matant
o fent-ho bé, això, no?
Aquest és el repte, no?
Ens trobem sempre amb gent diferent
i hem d'anar resolent les coses.
Ara ens trobem en el nostre territori,
amb els diferents, no?
O sigui, ara aquí, precisament,
la trobada ja és a casa nostra.
A casa nostra, ja.
Però el repte és el mateix, no?
Com ens comportem amb el diferent
de nosaltres
i respectem lo nostre
i respectem lo seu,
aquests espais, com els creem,
sempre és el mateix, sempre és el mateix.
I sempre hi ha el mateix,
hi ha el plaer, l'amor, la destrucció.
Jo crec que el periodista,
jo primer era
només em movia la història, no?
Era molt gran actor d'història.
I quan vaig anar a Ruanda
em vaig convertir també
en un gran lector
d'antropologia, de psicologia, no?
Perquè al final
sempre t'acabes fent la mateixa pregunta.
Per què, no?
Per què?
I aquest per què et porta,
t'obliga, no?
Perquè la història no ho explica tot.
I al final
hi ha un element
que els periodistes
s'hi fiquen poc
que és la condició humana, no?
La condició humana
és la part,
la mare dels ous de tot això, no?
Per això és tan important
que expliquem la condició humana
a través de les persones,
que expliquem les persones.
I no n'entendrem res.
No podem explicar una guerra
només el bo i el dolent
i explicar tot aquest...
Quan una guerra
es posa en funcionament, no?
Com la societat,
el trauma que rep,
com les conductes,
tot això,
porten a coses
que després
ens semblen inexplicables, no?
Són aquests crimes bestials, no?
Que Milosevic,
el Mladic, no?
Com comentàvem,
surti l'altre dia
a un judici del Tribunal de l'AIA
i li assenyali
amb una dona
de ser berenitxa,
es posi el dit al coll
i feix així com un ganivet
que es talla el coll
i que ningú digui res.
Això és terrible, no?
Això va més enllà de la història.
Això és la condició humana, no?
Una exposició
que s'inaugura avui
a les vuit del vespre.
Carles, ràpidament,
com sempre,
tenim activitats complementàries
a les exposicions
del Caixa Fòrum, eh?
Exactament.
Avui mateix.
A primera avui mateix, ja.
Avui mateix,
sense anar més lluny,
hem acabat
de la inauguració
de dos quarts de nou
la pel·lícula Leonora
que comença aquest cicle
de pel·lícules complementàries
a l'exposició
del Brou Rovira
i demà
també comencen
les activitats complementàries
de l'exposició
de l'Art Tiger.
De dir que, clar,
aquí coincideixen
dos fotògrafs,
dues visions,
jo penso que
molt complementàries
i molt interessants
diguéssim
de la dimensió humana.
Doncs Estrella de Diego,
la catedràtica
d'Història de l'Art
de la Complotència
de Madrid
farà la conferència
Xele Fotograf
que inicia aquest cicle.
Vull dir, per tant,
són, bé,
visions, visions
del ser humà
que jo penso
que està bé
que està bé
contrapesar, no?
Perquè, vull dir,
si l'Art Tiger
dona la impressió
que sigui un fotògraf
això del luxe
i del viure bé,
sí, però
jo diria que
poden ser
la contraprestació
o la contraposició
de les fotos
del Brou
perquè, un,
des de la felicitat
transpua una mica
l'amargor
que la vida
se'ns escola
entre els dits
i l'altre
des de l'amargor
de situacions
molt dures
en canvi
revela moments
de felicitat.
Eh, que ho he fet bé,
Bru?
Ho has fet molt bé.
Bé, ho ha lligat molt bé,
això, ho ha lligat molt bé.
Maternitats,
l'exposició
d'imatges
de fotografies
de Bru Rovira
fins al 19 d'agost
al Caixa Fòrum Tarragona
al Carrecolom número 2.
Bru, moltíssimes gràcies
per haver vingut.
Carles, ens veiem
la setmana vinent.
en尚, godt ja vaig adoptar.
Totalmente gràcies.
得 tube.
...
...
...
...
...
...
...
...