Fins demà!
Just call on me
And I'll send it in love
With love for me
To you
Tanquem els dilluns
el matí de Tarragona Ràdio, com sempre
amb l'Espai Caixa Fòrum, no pot ser d'altra manera
repassant les activitats que ens proposen
dins l'agenda a la Fundació
a l'Espai del Carrer Colom
amb Carles Marquès. Carles, bon dia.
Bon dia. Carles és el director de l'Espai Caixa Fòrum
és una mica l'encarregat, en certa manera
de la programació del que ve, del que no ve.
Diguem que sí.
I a més el que s'encarrega també de comunicar.
Això mateix, exactament.
Doncs comunica'ns. Comunico, comunico.
Ens vas recomanar un boníssim concert la setmana passada
amb entrevista. Sí, sí, sí, sí, correcte.
Amb els Camerata 21,
amb el quartet de solistes,
danses i festes del Castell del Duc
que realment
va anar molt bé.
Vull dir, només vam deixar una entrada per vendre.
Concert familiar.
Concert familiar, per majors
de cinc anys, com ens van explicar els dos Xavies,
fort i blanc.
Aquí, doncs, bé,
té un narrador,
una forma d'entrar...
És a dir, el concepte és
que es ballava, diguéssim,
al segle XVI-XVII,
així com ara, doncs,
els balls es balla, doncs...
Tenim la rombeta...
Això, correcte.
Doncs que es ballava
en aquell moment,
és a dir,
en el Castell del Duc,
un hipotètic Castell del Duc,
que hi ballaven.
Aleshores, una mica també hi havia
com...
Bueno, no sé si ara passa tant,
però hi havia
el ball o la música
que sonava en els castells,
és a dir,
que tocaven els senyors nobles
i la que tocava
al poble,
però també ens van explicar, diguéssim,
que hi havia trasbàs entre les dues músiques
i no només això,
sinó que cap a això,
al segle XVII,
hem de comptar
que la música dels castells
dels nobles
va sortir una mica
al carrer, també,
diguéssim,
també es donen
els processos
que, clar,
els músics
ja no podien viure
només de la cord
i havien de
fer concerts públics,
que és un concepte
que més o menys apareix
aleshores,
entre això,
el segle XVII, XVIII,
fins al moment
en què els compositors
poden oferir
gairebé com les stars
actuals
els seus concerts
amb nom,
és a dir,
senyor Mozart,
doncs ja és un nom
que aporta,
però això,
evidentment,
és un segle més tard,
però,
centrant-nos en aquest moment,
diguéssim,
que hi ha la dicotomia
dels valls nobles
i dels valls
populars
o tradicionals
amb certs
trasbassaments,
no?,
i realment
va ser molt,
molt,
molt,
pràcticament,
pràcticament
un ple.
I tot això explicat
i posat en escena
per a un públic
de partir de cinc anys,
vull dir que d'una manera
molt amena
i molt bàsica,
molt incessiva.
Repetireu,
eh?,
per això també ho expliquem.
Aquest diumenge,
sí, sí, sí.
Aquest diumenge a les 6 de la tarda.
També,
perfecte,
concert familiar.
Però d'aquí a diumenge
hem de passar a altres coses,
vols que fem un repàs ràpid?
Fem un repàs,
avui tenim Joan Vivas
amb la penúltima etapa
de la vida de Beethoven,
l'etapa de plenitud,
diguéssim,
com ell ho ha batejat,
dos,
és a dir,
els anys del 1808
al 1815,
que serien,
doncs,
aquests del final
de Napoleó,
i a més,
ja sabeu que aquí
Tarrabona aquests anys
són especialment importants
i històricament importants,
no?
I,
vull dir,
perquè situeu una mica
l'època,
és l'època del final
de Napoleó.
I això,
Joan Vivas,
doncs,
ens situarà
en aquesta època.
El dimecres,
així com la setmana passata
vam tenir una conferència
molt interessant
sobre els recursos hídrics
de l'Àsia Central,
de les cinc repúbliques
ex-soviètiques
de l'Àsia Central,
també,
com una manera d'entendre
les relacions internacionals,
la política internacional,
perquè és una de les zones
amb el mar d'Aral
on es dona una situació
més crítica
en el tema
de l'aigua.
Què significa això
en la geoestratègia i tal,
pot ser d'un punt de vista
de l'aigua,
és a dir,
l'aigua
com a element
que vertebra
aquesta situació.
I aquesta setmana,
doncs,
continuarem
amb el cicle
de l'aigua
que organitzen els amics
de l'UNESCO
de Barcelona
amb aigua,
vida i comunicació,
però ja referida
per entendre'n
els nostres rius,
els rius del Camp de Tarragona
i de les Terres de l'Ebre,
l'Ebre i el Francolí,
és a dir,
passem d'aquesta geoestratègia
de l'aigua
a una situació
més pròpia
o més personal.
I la setmana vinent,
recordeu,
el dia 31,
ens situem al mateix lloc,
és a dir,
la ciutat de Tarragona,
però en la colònia Tàrrec,
amb els aqueductes,
algun dels quals
encara en queda
una resta important
en el pont del diable,
com es gestionava l'aigua
i com això influïa
en la ciutat,
en l'urbanisme
i en l'aguer-terraconensis
o en l'agricultura.
Per tant,
dues sessions encara
dedicades a l'aigua.
Exactament.
Pel·lícula,
deixa'm saltar,
el que passa de jo,
ens ho faltem.
Divendres pel·lícula,
però escolta,
què feu?
Què canvieu les pel·lícules
cada vegada de dia?
No, a veure,
hem d'ajustar,
o sigui,
a veure,
la intenció de la casa
definim-la
és intentar sempre
que els cicles
ens en tinguin
al mateix dia.
És una manera de recordar.
Les pel·lícules
és més fàcil que puguin.
Però a vegades,
doncs això,
hem d'intercalar
altres conferències
o a vegades
el conferenciant
un dia concret
no pot
i aleshores això
provoca que hi hagi
un canvi.
Per tant,
aquesta setmana
la pel·lícula
de dimecres
que la setmana passada
ha de ser dijous,
aquesta setmana
serà divendres.
No sé si m'explico.
Divendres,
atenció, eh?
L'Àngel Blau, eh?
Títol clau
de l'expressionisme alemany
i de la cultura alemanya
a l'Àngel Blau.
Això mateix,
l'Àngel Blau,
correcte.
Molt bé.
Tot això és a les set de la tarda
perquè això és l'hora
de neu.
L'hora la mantenim,
noia,
a més,
de debò,
si realment fos possible
mantenir exactament el dia
ho continuaríem fent.
Però clar,
s'ha de quadrar...
Té la gent del cap
i si no la té en paper.
Això mateix.
I ja,
qui vol,
qui vol anar al queixa fòrum
ja s'espavila.
I tant.
I recordeu,
diumenge a les 6,
doncs repetim el concert familiar
d'Anxes i Festes
del Castell del Duc
amb la camarata 21.
Què passa dijous?
Què passa dijous?
Doncs dijous,
tu com a periodista
i jo que també ho sóc,
tot i que no en exercici,
tenim,
com tot el públic,
però tenim una cita obligada
amb un gran periodista,
Ramon Lobo,
que ens parlarà de...
Sabeu que això,
aquestes conferències de periodistes
formen part de trobades en compromís
i, per tant,
busquem un perfil de periodista
que d'alguna manera
s'implica,
pot explicar
les situacions que viu
d'una manera,
d'una manera diferent,
allò més,
més,
més humana
o més lligada
a les persones,
a la societat,
sobretot,
del tercer món
o amb problemes de guerra
o de fam,
etcètera.
I,
en el cas de Ramon Lobo,
doncs això encara
ho concretem
amb la situació
del temps d'internet.
és a dir,
com varia
la forma
que els periodistes
tenim de narrar
o fins i tot
de conèixer
les situacions,
aquestes en aquest cas,
de guerra,
concretament en temps
d'internet.
Doncs entrem,
fem quatre pinzellades
sobre el tema
i, sobretot,
us recomanem que aneu
a la conferència
aquest dijous
a les 7 de la tarda
a explicar la guerra
en temps d'internet.
De moment,
fem quatre pinzellades,
com dèiem,
en connexió
amb Ramon Lobo.
Ramon, buenos días.
Bon dia,
com estic?
Pues muy bien,
esperándote aquí
con muchísimas ganas.
No sé,
el título
da mucho que pensar.
¿Cómo has estructurado
la charla?
Pues, bueno,
son dos,
una por la mañana
con estudiantes
que son siempre
unas charlas
muy enriquecedoras
porque te encuentras
gente de 16,
18 años
y, bueno,
ver cómo le puedes
despertar
el interés
por el mundo exterior
pues siempre
es muy apasionante
y por la tarde
es abierto
al público
y ahí lo que hablaremos
un poco
en estos tiempos
de internet
donde hay periódicos
en crisis,
donde hay periodistas
que pierden su trabajo,
hay recortes
por todos los lados,
se empieza a dejar
de ir a los sitios,
un poco el empodrecimiento
informativo
que está padeciendo,
digamos,
el ciudadano
que cada vez tiene
menos instrumentos
para conformar su opinión.
Ramón Lobo,
no vamos a entrar
en el currículum
directamente
porque sería extensísimo
pero nos consta
que desde el 92
bueno,
destaca tu faceta
como periodista
de guerra,
¿no?
Para el diario
El País
has cubrido conflictos
en toda la tierra,
dirías?
Sí.
Por todas partes.
En Asia menos,
quitando Afganistán,
que sí es Asia,
Asia Central,
pero me he centrado
sobre todo
en Oriente Próximo,
África
y los Balcanes.
¿Las guerras
son iguales
en todas partes?
Parece que son iguales
porque siempre hay
buenos y malos,
víctimas y verdugos,
pero cada guerra
es distinta
porque cada persona
es distinta
y nuestro trabajo
es un poco,
por eso me gusta mucho
como decía
la persona que ha hablado
antes,
tratar de hablar
con la gente
que sufre esas guerras
para que te den
las diferencias.
Yo creo que no se puede
contar una guerra
a través de los políticos,
creo que tampoco
se puede contar
la política
a través de los políticos,
hay que contarla
también a través
de los ciudadanos.
La persona que ha hablado
antes es el Carlas,
es tu anfitrión,
Carlas Marquez,
te presento a Ramón Lobo.
Hola,
¿qué tal Ramón?
Nos vemos el jueves,
nos conociremos
al Dijous
y eso,
espero no haber dicho
ninguna barbaridad.
No,
no lo habrán dicho
todo,
además lo he entendido
teniendo en cuenta
que ya tengo
un pasaporte catalán
que me lo ha dado Mongolia,
la revista Mongolia,
que sabéis que reparte
pasaportes catalanes
y la república
y uno de Mongolia
yo me he cogido
el catalán
por si acaso.
Por si acaso
tú ya lo tienes.
Ramón,
a ver,
tú has vivido
desde el 92
que estás como más
centralizado
en el tema
del periodismo de guerra,
¿no?
Has vivido
en cierta manera
el boom,
qué te diré yo,
de difusión
que ha tenido Internet
en el sentido
de que ahora
nos llega la información
mucho más rápido,
aunque claro,
información de otro tipo
de calidad.
Desde el 92
hasta ahora,
bueno,
Internet,
has visto el cambio,
¿no?
Sí,
es un cambio brutal
que primero
permite al periodista
dedicarle mucho más tiempo
a la información
porque la transmisión
que antes era muy,
muy complicada,
había que utilizar
pues telex
o faxes
o satélites
gigantes
que tenías que ir
a buscar
las agencias
de prensa
o de televisión
para enviar la crónica,
ahora puedes mandar
simplemente con un clic
no solo tu crónica
sino puedes mandar
vídeos,
fotos,
o sea,
uno de los mayores
problemas
que siempre han tenido
los periodistas
enviados especiales
era la transmisión
y esto se ha solucionado.
Tienes también
la gran biblioteca
de Borges
a tu disposición
que es Google,
puedes entrar
y ya no necesitas
llevar pesadas
cápitas llenas
de bibliografía
o cómo se escriban
los ministros,
eso lo puedes encontrar
perfectamente en Google,
con lo cual te puedes
dedicar a hacer historias,
pero sí es cierto
que ha cambiado mucho
porque primero
los jefes
todos han aprendido
inglés
o creen que saben inglés,
entonces ven la BBC,
ven la web de la BBC,
entonces te puedes encontrar
en Afganistán
y con gente
que cree que sabe
lo mismo que tú
que está pasando
en Afganistán,
con lo cual
es como si solo existiera
una sola voz,
una sola foto,
un solo canal informativo
que van repitiéndose
en todos los medios.
Yo creo que el deber
del periodista
que va a un conflicto
es romper esa voz
y buscar la propia mirada,
buscar las propias voces
de la gente
que no sale
en esos canales
y tratar de explicar
la guerra,
porque si todos contamos
todo exactamente igual,
pues no tiene interés.
Yo creo que Internet
para los periodistas
corremos dos riesgos.
Yo creo que nosotros
somos necesarios
porque somos personas
entrenadas
con la capacidad
de jerarquizar
ese importante
y que no
y después de dar contexto
a las cosas
que son importantes.
sino cualquiera
lo puede hacer.
Es una de las
no sé si decir
desventajas
o bueno
de las cualidades
diferentes
que ha sacado Internet
que es que
quién más
quién menos
puede ser periodista
en el sentido
de que quién más
quién menos
puede comunicar.
Mientras que lo haga bien
yo no tengo
ningún problema.
El único asunto
es que yo puedo estar
yo que sé
en casa de CELS
diciendo que estoy
en Gaza
y mandando
una información
muy buena
desde Gaza
y es mentira
quizás.
Entonces
todo funciona
a través
de una credibilidad.
Tú crees
en la que escuchas
porque crees
que esa radio
es honesta
porque tiene
controles éticos
donde sus periodistas
dicen la verdad
y si a uno
no lo dice
pues será expulsado.
En Internet
no sabes
si eso funciona así.
Ha habido casos
no sé si os acordáis
el famoso
Madelman
secuestrado en Irak
que era un soldado negro
que se secuestró
se hizo una foto
se repartió
por todo el mundo
todo el mundo
preocupado con el soldado
y era un Madelman
era mentira.
Entonces también
por Internet
fluyen a gran velocidad
las mentiras
y los errores
y yo creo que
por eso somos
nosotros necesarios
porque estamos
entrenados
en algo muy importante
que es comprobar
comprobar
y comprobar
que es la base
del periodismo.
Absolutamente
de acuerdo
absolutamente de acuerdo
sí sí sí.
Hemos visto
recientemente
a raíz
de las revueltas
de los países
árabes
que Internet
ha servido
como arma
de denuncia.
Sí pero Nuria
y tú como sabes
y esto supongo
que es uno de los temas
que la persona
que te envía
ese tuit
o que tú llegas
realmente
es una persona
que está en la plaza
Tahrir
y sabes quién es
y sabes a qué intereses
responde
y si te está intentando
mentir
para transmitir.
¿Todo esto vas a explicarlo
Ramón?
Para que siempre.
Vamos a entrar en todo esto.
Todo esto
y lo que quieran
la gente que asista
que podremos
hacer preguntas
pero por ejemplo
ahora en Siria
hay tuits
que te hablan
de 20.000 muertos
evidentemente
no hay 20.000 muertos
en ese momento
y te hablan
de 100 muertos
¿cómo sabes
que son 100 muertos?
Te lo está mandando
el ejército
libre de Siria
que es una parte
interesada
o te lo está mandando
el gobierno
que es otra parte
interesada
entonces el trabajo
del periodista
es moverse
entre esas partes
interesadas
y buscar gente
que te cuenta
lo que está pasando
entonces tú
si puedes establecer
unas confianzas
pues si hay un centro
de derechos humanos
de Bahrein
que te da una serie
de información
que tú compruebas
que es siempre cierta
que si dice que ha habido
cinco heridos
o dos condenados
un detenido
es cierto
pues tú lo añades
a tu saco
de confianza
pero claro
internet lo que hace
es barajar por completo
en los esquemas
de confianza
ahora mismo
no solo puedes tener
confianza en su medio
si no puedes tener
confianza en un periódico
o un periodista
te puede gustar
especialmente un periodista
del New York Times
o del País
o de La Vanguardia
o de Ara
o de que el periodico que sea
y tú estableces
esa confianza con él
y lo que tú tienes que
defenderla
con tu trabajo
Déu n'hi do
hemos tenido solo nada
un tastet
que decimos aquí
una pincelada
de lo que será
una sesión muy muy interesante
el jueves a las 7
Ramón Lobos
que no tenemos más tiempo
oye muchas gracias
por venir a Tarragona
y a compartir con nosotros
todo lo que tú sabes
un placer
un placer Ramón
gracias
muchas gracias
bon dia
bon dia
Carles
quina gent més interessant
que porteu al Caixa Fòrum
ho intentem
a les 7 dijous
a les 7 dijous
exactament
si ens falta
per apuntar l'agenda
dilluns que ve
continuem parlant
me has