logo

Arxiu/ARXIU 2012/MATI DE T.R. 2012/


Transcribed podcasts: 805
Time transcribed: 14d 23h 14m 32s

Unknown channel type

This graph shows how many times the word ______ has been mentioned throughout the history of the program.

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
I no ho sé, és una cartellera que me té una mica desconcertada, David, perquè mira, tenim un Federico Motia, però produït a Espanya, no a Itàlia, que em sembla que les altres eren produccions italienes, crec. No ho recordo massa.
La majoria sí.
La majoria sí.
Digues, digues, digues.
No, no, continuem.
Tenim una pel·li, com a mínim, curiosa i molt intensa, que és Red Estate, que no sé com agafar-me-la perquè, bueno, ara en parlem.
Ja en parlarem.
Ja en parlarem, no?
Juliette Vinoix, que torna a la cartellera, i això, vaja, sempre està bé, trobo jo, i Don Gato.
I Don Gato, bàsicament, són les estrenes, perquè després hi ha ausències importants, com la pel·lícula de la Werner Herzog, de les coves de...
Bueno, després, si vols, ho comenteu-ho, si us dona temps, perquè ausències n'hi ha.
La lluita Vinoix, jo estava mirant aquí a veure si la cartellera directament de les Gavarres sortia com a estrena, perquè d'aquesta volia parlar, i ella és la de la lluita Vinoix, i no l'ha vist, no l'ha vist, o sigui, a l'avions ens fan la putada, entre cometes,
de no donar-nos l'oportunitat de veure la lluita Vinoix, que sempre, sempre és un relax, sempre és una meravella poder veure-la com l'estupenda actriu que és.
Fem una cosa, mira, tu parla del que vulguis, i jo en tot cas sí que vaig controlant ara la cartellera, i te diré si hi és o no hi és, però si et ve de gust comentar-la tu mateix.
Crec que no, crec que no arriba, eh, David?
No, no, no, no, m'ha estat mirant lo que havia, lo que he vist, lo que he deixat de veure, i gairebé, mira, gairebé anirem a parlar, a veure, el Don Gato, evidentment, no l'ha vist.
A ver, lo de Don Gato m'ha fet molta gràcia, perquè, clar, és el José Corbacho, el que surt com a doblador de la pel·lícula, no és exactament si és una versió americana o no,
però, clar, és un personatge que per la meva infantesa va ser important.
O sigui, jo el de Don Gato és d'aquests dibuixos animats que sempre he estat, i el policia Matute i tal, sempre he tingut molt de carinyo,
i fa molt de temps, fa molts anys, si no m'equivoco, que algú me corregeix si m'equivoco, que no es pot veure els dibuixos animats del Don Gato a la pantalla de la televisió.
Sí que és veritat, que a mi no em sona que l'hagin reposat massa.
I, clar, a veure, jo d'entrada no parlaré pas malament d'una pel·lícula d'animació que no he vist,
però tinc la sensació aquesta que són pel·lícules que es fan amb la voluntat d'intentar amortitzar un tipus de personatge que ha tingut èxit en el seu moment,
però que passa com la veja malla, no?
El personatge és que ara tu t'esmines amb molt de carinyo i intentes que la canalla, doncs, tingui el mateix carinyo que tens tu cap a aquests personatges...
I no cola.
I no funciona, eh?
Jo l'he comprovat, el de la veja malla, que jo tenia un carinyo i li cantava la cançó a la meva filla i tal,
i tinc una gran frustració.
Oi, sí que passa, això.
Sí que passa, sí.
Perquè, clar, estan per altres històries audiovisuals, eh?
Sí, exactament.
Clar, tenen un altre referent i ja.
Són altres referents, probablement més encertats per les noves generacions,
i que ens trobem amb què no connecten.
O diferent. Mira, en tot cas, Don Gato i su pandilla, producció mexicana, atenció.
Veus?
Sí, mexicana i argentina, una coproducció, sí, que a mi m'hagués agradat també que mantinguessin les veus, doncs, originals, no?
Sí, sí.
I també amb aquells accents tan xuls.
Exacte, exacte.
I no serà, no seràs.
A veure què passa.
Pel cartell, per el que veiem en el cartell, el dibuix d'un gato i tot a la pandilla, doncs, són exactament els mateixos.
Sembla com si conserveixin el dibuix clàssic.
Saps que a vegades redibuixen, no?
A vegades per restrenar.
I trobo que aquí no m'entenen.
I en aquest cas ho hem mantingut.
A veure què passa.
Bé, doncs anem a les pel·lícules que sí he vist de la setmana.
I, bé, escolta una cosa, a veure.
D'entrada, d'entrada tenim...
Potser començaré per la pel·lícula fantàstica de gènere de terror, que és Red State.
Tu l'etiquetes de terror, sí?
És una pel·lícula...
Realment és una pel·lícula de terror, sí.
Estaria dins del gènere de terror, claríssimament.
A banda que hi hagi com una mena de, diguem-ne, rerefons,
que seria el sexe, la religió i la política, o sigui que, bueno,
que estan dintre...
A més, hi ha una cosa, hi ha un detall,
probablement a molts espectadors els hi passarà desapercebut,
però per això convido que la gent es quedi a veure els crèdits finals de la pel·li,
i és que el repartiment de la pel·lícula
està ordenat basat en els tres conceptes principals d'aquest film,
que són per aquest ordre, el sexe, la religió i la política.
Així que, curiosament, la gent que vagi a veure la pel·lícula
que es quedi els sitos de crèdits
veurà una ordenació ben curiosa i ben reveladora.
Val, de la importància que tenen aquests tres pilars.
Sí, sí, sí.
Una pel·li amb molts trets, això sí,
perquè en el tràiler no hi deixa bé...
Tota l'estona estan disparant.
Tenim el tràiler de la pel·lícula?
Tenim el tràiler, va.
Tenim el tràiler, sí.
Vinga, va, a por el tràiler.
L'escoltem, molt bé.
¿Qué coño és això?
És com una Christ List per la gent que volen follar.
¿Así que Christ List és una web per la gent que volen follar?
Right.
Quere acostarse amb els tres al mateix temps.
Això és el que passa quan els pares bloqueen les pòrno.
Crean niños socialment retrasados.
¿Querràs començar enseguida con els asuntos del diablo, verdad?
Seguid bebiendo, no vull beber sola.
I no deixaré que ningú entre ahí si no lleve dos cervezas encima.
Sí, senyora.
Chicos, ¿estáis ahí? ¿Eres tú, Travis?
Bienvenidos, familia.
Hola, papás.
Buenas noches, pastor.
Odio la maldad de Estados Unidos.
Fornicación desenfrenada.
Adulterio.
Abortos.
Sexualidad flagrante.
En todas partes.
¿Alguien puede sacarme de aquí, por favor?
¿Y depende de nosotros, los justos, frenar la expansión de esa enfermedad?
Por favor, no, no.
¿Te importaría sacar a los niños de aquí?
Por favor.
La elección va a ser aún más dura si cabe.
Quiero ver a mi madre.
Por favor, no.
Envíe a los pecadores al infierno.
Envíe a los pecadores al infierno.
Dios nos querrá, si no le teméis.
He oído disparos, repito.
He oído disparos.
Bien, señor.
Aquí aún está amaneciendo, pero podemos estar ahí en una hora.
Salgan con las manos en alto y nadie saldrá herido.
Repito, nadie saldrá herido.
Creo que utilizar la palabra repito hace que siempre funcione.
Jamás mira mano de Dios con tanta claridad en todos los días de mi vida.
Esa gente del gobierno te matará a ti también.
Ponte de rodillas y reza por el perdón de Dios.
Usted dijo que esto sería tan comido, señor.
Me refiero a temer a Dios.
Yo le temo.
Creedme si digo que le temo.
¿Cuánto crees que costará una cruz así?
¿Dices en dólares o en sentido común?
Molt dupor negra, eh, David?
Sí.
Una miqueta per la bava, també.
Molts trets i, com deies tu, no?
Sexe, violència, religió.
Parla de sectes.
Digue'ns tu, tu l'has vista.
Sí, sí.
Digue'ns.
Pel·lícules, a veure, d'entrada he de dir que aquesta pel·lícula té dues coses.
Una que és bona, per mi és el fet de recuperar el Kevin Smith, que a més és un director que des de la pel·lícula Clers el teníem encasiat en un determinat tipus de cinema,
i que ens ha sorprès perquè ha sigut com una mena de ressurrecció programàtica, no?, d'un director, d'un autor que realment estava molt condicionat per un determinat tipus de cinema, que era la comèdia.
Doncs escolta, parlem de balla a part de polis, parlem d'Ecebos una porno, d'Eclercs 2, que més pel·lícules tenia, Ja et viu el silencioso quan t'atacen, Dogma...
Bé, un director, però siguem d'Aimi, que estava molt bé, els Malrats, un director, ara va haver-hi moltes pel·lícules d'aquest director, que precisament la seva força estava en el corp de Borreig, o sigui, de paraules bojes, i amb una mena d'intenció crítica de la societat estadounidensa.
Sí.
Què passa amb aquesta pel·lícula? Que sí, per aquest costat, doncs, felicitats, tornem a recuperar un director apostant.
Bé, que gairebé jo crec que l'havia condemnat a repetir-se una vegada i una altra, i amb una voluntat de tocar els naços, de fer crítica de la seva pròpia societat, que és la societat nord-americana, de la hipocresia d'aquesta societat americana,
i que, bé, que jo penso que, malauradament, no és la millor pel·lícula possible per recuperar tota la credibilitat que ha anat perdent al llarg de la seva filmografia.
No? Per tant, no és... no està en estat de gràcia, amb aquesta pel·lícula.
Però, diguem-ne que jo no la puc menysprear perquè té elements, per mi, interessants. O sigui, és una pel·lícula que si jo...
Bé, si fos una obra prima, veritablement seria un exercici d'estil potent.
Bé, el que passa és que és la primera que fa així amb aquest gènere, no?
Sí, i per això jo li perdono moltes coses. Li perdono moltíssimes coses que, al llarg del metratge de la pel·lícula, doncs, bueno...
Ell ha fet un exercici, diguem-ne, intel·ligent. Ha volgut barrejar una mica la seva capacitat de crear uns diàlegs menys o menys corrosius,
amb la voluntat d'estil d'intentar, doncs, jo no t'he de copiar, però sí emular els nous directors del cinema fantàstic o de terror americà.
Sí. Què passa amb aquesta pel·lícula? Doncs, bueno, diguem-ne que és la història d'uns jovents, d'uns adolescents,
que, bueno, capten un missatge, bueno, un anunci d'una dona madura que vol sexe,
i el problema és que aquesta dona és un escat d'un ensecte,
que el que vol és erradicar aquesta hipersexualitat de la societat nord-americana,
i, bueno, queda... Bueno, tornem una altra vegada,
és el protogènere dels adolescents atrapats en una colla de psicòpatas,
i que, realment, doncs, ho passen molt malament.
Problema? Bueno, barrejar moltes coses.
El principal problema és que aquí estem barrejant la realitat, per exemple, de les sectes.
Per exemple, ara jo recordava, ara no me'n venia al cap, però m'ha vingut al cap de cop i volta,
els Davidianos, que s'ha relacionat amb un nom, a Huaco, que va ser una massacre,
o sigui, va ser una miqueta... S'hi va invertir l'ordre, no?
O sigui, els que tenien que ser els... Per dir-ho d'una manera, els assassins,
doncs van acabar sent les víctimes, perquè van, bueno,
unes forces de l'ordre que els sobrepassaven el número,
doncs els van massacrar.
I a partir d'aquí entrem una mica en el mateix territori que aquesta pel·lícula.
La puc recomanar? Sí, la puc recomanar perquè té ingredients,
ja ho he dit abans, que fan que sigui una cinta, doncs, bueno, interessant.
i que conté molts elements que per mi són potents.
El Michael Parks, per exemple, un dels protagonistes de la pel·lícula,
doncs és un dels pixels de les pel·lícules del Tarantino.
És una pel·lícula que està bé, és una pel·lícula que està bé,
però que no és rodona i que, bueno, jo la he de recomanar directament.
Doncs aquí està Red State, sapigueu això, que és un thriller i potentillo,
vull dir que fins i tot li fa una volteta més a Tarantino, és més durilla.
Sí, sí.
Juliette Vinoix, bueno, parlen de la que vulguis, David.
Bueno, has començat parlant de la pel·lícula i el reivindicació.
A veure, ja està l'ha pogut veure, és una pel·lícula que es parla de l'investigació d'una periodista
que vol investigar, bueno, investigar, vol documentar el que, bueno,
el que és el fet que hi hagi estudiants, per exemple,
que s'està sent la prostitució, una mica, entre cometes, de luxe,
i que no tenim gaires problemes a la seva vida
i que en un moment donat, doncs decideixen, per la seva pròpia voluntat,
exercir de prostitutes.
O sigui, no, al contrari del que pensem molt sovint de la prostitució, no?
Que només les persones sense res, com anava amb problemes seriosos,
doncs es veuen abocades al mercat de la prostitució.
Què passa? És una pel·lícula que, a veure, jo l'he trobat,
des del punt de vista narratiu, fluixeta.
O sigui, més enllà que Juliette Vinoix és un actiu que,
que per mi ve a ser l'única o probablement de les poques actius europees
que podria estar en el mateix establisment que les altres actius nord-americanes,
doncs, bueno, jo crec que en aquesta pel·lícula,
al final, l'únic que es pot rescatar d'una manera notable és l'actriu.
Més enllà que és un plaer veur-la, més enllà que, bueno,
que Juliette és una gran actiu,
la pel·lícula que vol apropar-se a aquest món tan quotidiano,
com jo diria en moltes sombres, que és la prostitució de luxe,
doncs no és la pel·lícula...
No acaba de portar, crec jo...
No acaba de transmetre cap missatge, potser és això.
Diguem-ne que es queda a mig camí de tot.
O sigui, tot això que és interessant, que l'hem comentat abans,
i que podria ser realment, bueno,
que podria donar peu a una bona pel·lícula,
doncs es queda només al servei d'una bona actriu,
amb un actiu que no ha explorat totes les...
No necessàriament totes, però que es queda a mig camí de tot el que expressa.
Doncs fixa't, David, que només hem parlat, de moment,
de dues pel·lícules que prometien...
I que es queden a mig camí, eh?
Doncs sí. La de veritat...
M'estàs bé, no? M'has perdut?
No, no, te tinc aquí.
Ah, vale, vale, és el dubte.
Te tinc. Escolta, no sé què em diries d'aquest
Tengo ganas de ti, del Federico Mocha,
o la Cueva de los Sueños Olvidados,
que m'has dit que és la gran absent, no?
Sí, a veure, Airfog sempre és interessant.
I la película, que és un experiment en 3D de l'Airfog,
i jo tenia la...
A veure, jo no descarto que la tornin a fer
o que la facin aquí a Tarragona,
que aprofitin en algun moment per estrenar-la,
perquè s'està parlant de la Gova de Chobet,
una catedral no paleolític,
que a més està d'edat l'accés al públic
per el gran perill de degradació
de les seves pintures.
Doncs aquest senyor ha aconseguit
que li donin permís,
això sí,
només des de la passarel·la
que està col·locada dins de la cova,
o sigui, no amb llibertat de caminar
per tot arreu,
sinó, escolta,
jo et deixo fer aquesta pel·lícula,
que tindràs una gran limitació,
i aquesta limitació
és que no et pots sortir del recorregut.
Doncs quina capacitat tècnica,
quina destressa
a l'hora de transmetre emocions
del senyor Airfog,
només amb el moviment de les torxes,
sobre, diguem-ne,
les diferents escenes
d'aquesta pintura paleolítica,
del relleu, no?,
damunt de la roca,
com aquesta,
que no deixa de ser una superproducció,
des del punt de vista tècnic,
com ens dona a sentir el,
bueno,
el que jo suposo que la suaga
i el leudal carbonell dirien,
no?,
o sigui,
en la sensibilitat dels homes cromanyons,
no?,
ens fa retrocedir,
doncs,
gairebé 32.000 anys enrere
per sentir,
només amb el miracle del celuloide,
totes aquestes emocions oblidades.
I tot això només,
bé,
amb les...
amb...
sense gaire elements,
més que una càmera,
no?,
la il·luminació,
i a través de les pintures rupestres.
I l'ús,
i això sí que permet
un gran valor,
del 3D.
Ara,
que també t'he de dir una cosa,
jo no sé si vas poder veure
la pel·lícula anterior
del senyor Guendez,
Pina,
que era sobre la Pina Bau,
la ballarina,
en 3D.
N'he vist el tràiler,
n'he vist el tràiler,
no, en 3D no.
Doncs la pel·lícula
la va rodar en 3D.
Llavors,
el que era miraculós
és com,
amb l'espai
i el cos dels ballarins,
excursionava amb una emoció.
O sigui,
aquest senyor,
que és un veritable
francotirador
del cinema contemporani
i que ja té un nom
i unes capacitats
fora de qualsevol dubte,
ha abraçat la tècnica
una miqueta
per donar a entendre
que la tècnica
només és una eina.
Com?
A través del 3D
podem explorar nous camins
que no són necessàriament
els camins d'explorar
el Hollywood
dels Transformers,
perquè m'entenguis,
o dels Avatars,
amb tot el respecte.
Avatars és una magnífica pel·lícula,
jo tothom ho paré,
però dintre del món
de l'espectacle.
Doncs aquest senyor
utilitza aquesta narrativa
tecnològica
per explorar emocions.
Estàs parlant del director,
eh?
Del director,
del Werner Herzog.
Molt bé.
Bueno,
aquesta no la tenim,
però tenim la pel·lícula
que tu has dit
i tinc ganes de dir.
En tot cas,
deixa-me-la tornar a esmentar,
La cueva de los sueños olvidados,
eh?
Correcte.
i algú té curiositat,
busqueu-la,
Werner Herzog.
I hi ha cinc minuts
per parlar
de la que vulguis.
Tengo ganes de ti.
Parlem de Tengo ganes de ti.
Tengo ganes de ti.
A veure,
jo
t'he diré una cosa curiosíssima.
O sigui,
a veure,
és una pel·lícula
que el que podríem dir
en positiu
és que sorprèn.
Sorprèn,
però no pel fet
que utilitzi
els arguments
d'un Federico Mocchia,
que és,
a veure,
per dir-ho d'una manera,
és el guru
d'una novel·la,
d'un tipus de novel·la sentimental,
adolescent,
que a mi personalment
no m'interessa
perquè no connecto
amb aquestes novel·les.
Però és que tu no ets el públic.
Exacto.
O sigui,
jo directament
penso que
no és,
a veure,
no és el meu territori.
Sí, sí, sí.
Però,
ostres,
diguem-ne la veritat.
Té la seva gràcia.
Té la seva gràcia.
Un director
com el seu Fernando González Molina,
que,
Déu-n'hi-do,
nosaltres no ho sabem,
però tenim un director
que és capaç
de guanyar
molts calés,
que les seves pel·lícules
guanyen sempre calés,
que només té
amb aquesta pel·lícula
tres pel·lícules
amb el seu AVE
i que totes
han sigut
autèntics
éxits de taquilla.
Cuidado, eh?
Cuidado,
perquè aquest té una fórmula
i, a veure,
és el director
que,
com el Santiago Segura,
amb els Sors Torrentes,
ha trobat
una petita panacea
i amb aquesta segona part
de tres metres sobre el cielo,
doncs, bueno,
recuperem tot aquest territori
de la novel·la
de la Mòquia,
però ho fa
amb moltes capacitacions
de tornar a fer un taquillazo.
Estic parlant
d'un directe
que m'ha de dirigir
els tres metres
sobre el cielo
i fugar de cerebros.
Ahir és nada, no?
Ara, bueno,
què és el que m'ha sorprès
d'aquesta pel·lícula?
El senyor David Serra
s'ha quedat, sobretot,
amb els últims 45 minuts.
Sí.
Perquè, a veure,
si normalment
és molt difícil
mantindre un clímax,
això molts crítics
ho han dit, eh?
Però jo estic
totalment d'acord
en què s'ha de posar
l'accent,
sobretot,
en aquests
darrers 45 minuts,
més enllà
del Mario Casas,
més enllà
de la Clara Lago,
més enllà
fins i tot
de la Maria Valverda,
que tot s'ha estat molt bé,
de com el director
ens dona
un clímax
de 45 minuts
en què passa tot.
Una païssa
brutal,
una escena
bonica,
una violació
duríssima,
una malaltia terminal
tremenda,
diguem-ne
que és l'actuació
televisiva,
que sí que posaria
cometes,
perquè hi ha molt
de televisió
en aquesta pel·lícula,
acollonant.
Una carrera
de motos
encara més
bèstia
que la de la primera.
O sigui,
tot això
amb els darrers
45 minuts.
La pel·lícula
en dura 124.
Posem-ho
que l'anava
altra enrere.
Feu una resta,
perquè això
és la pel·lícula.
O sigui,
més enllà
de tot el que
la gent
que estima
aquest actor
i que
se deixa endur
per al sentimentalisme
més atros,
o sigui,
o l'adolescència
més tòrrida,
doncs aquí
estem en un territori
en el qual
qualsevol persona
amb uns
mítims de sensibilitat,
dirà,
ostres,
això és un excess.
Perquè
t'asseguro
que jo no
anava preparat
per tanta
contundència.
Mare de Déu!
Mare de Déu!
Molt bé, molt bé,
ostres, David!
Ara, ara!
Sí, he de dir
que resisteixo a...
Que a vegades
m'hi costa
ser una mica
com l'Ulisses
i quan hi ha
cantos de sirena
doncs no es cumbir,
però clar,
jo al final
m'ho vaig trobar
tant arrossegat
com l'espectador
menys avisat.
Molt bé.
O sigui,
senyor,
aplaudeixo
les capacitacions
d'aquest director
que és capaç
d'utilitzar
els recursos
que li dona
el cinema
per fer que els espectadors
sortin del cinema
amb un buf al coll.
Fixa't tu,
que hem començat
parlant de pel·lis
que prometien molt
i no complien
i ara
acabem parlant
d'una pel·lícula
que deies
buah,
ni fren ni calor
i al final tu,
mira,
un gir inesperat.
Molt bé.
I això era un èxit brutal,
o sigui,
merezco
que precisament
el cinema
moltes vegades
és això,
fer una mica
de trampa
però fer trampes
afavorint
que el públic
va ser les taquilles
i si tens
que fer trampes
doncs fas trampes
i endavant
les atges.
David Serra,
un plaer,
com sempre,
moltes gràcies,
una abraçada.
Una abraçada.