Miquel González, bon dia de nou.
Bon dia, Ricard Laoz.
Com estàs? Molt bé.
A punt, encara que estiguis desubicat,
perquè avui no és divendres, avui és dijous.
Ni és divendres, ni som els habituals.
Ni està el Josep Ardila, que se suposa aquesta de vacances.
Se suposa, sí.
Però, escolta, malgrat tot, mirarem...
Hola, bon dia, Josep Ardila.
És el Josep Ardila.
Molt bé, ha quedat clar. Gràcies, Josep.
El duc de Montblanc.
Sí, sí.
Escolta, tot i que no està el Josep Ardila,
espero oferta de bona parella.
Home, i tant.
I, en fi, tu mateix hauràs de seguir tu el ritme del programa.
Tranquil, tranquil.
I jo, en tot cas, t'acompanyo.
Jo he de tenir explicant coses a tu i als oients
i segur que riurem una estona.
Molt bé.
El que passa és que sortim una mica malparats tu i jo, eh?
Personalment.
Hauríem de fer una mica d'autocrítica, avui.
Molt bé, molt bé.
Ja va bé, ja va bé.
Millor que engencem les pedres sobre la nostra pròpia taulada
que no sobre la resta de companys.
Abans que ho facin nosaltres, ho fem nosaltres, no?
Doncs comencem recordant les maneres de posar-vos en contacte amb nosaltres
si voleu enviar-nos alguna pífia,
algun tall d'aquests divertits dels nostres oients
que ho puguin escoltar des de casa seva,
doncs podem fer-ho a través del matí arroba tarragonaradio.cat
i també a facebook.com barra última mitja hora
i a twitter.com barra última mitja hora.
Són els nostres perfils a les xarxes socials.
Molt bé.
Dit això, vinga.
Comencem, anem-hi.
Avui amb especial atenció
amb aquells errors fonètics,
amb aquells errors lingüístics,
és que sovint diem paraules que no toquen
o ens enganxem.
Sí?
Fem allò...
Però nosaltres.
Nosaltres mateixos.
per exemple, mira què li passava a la Núria Cartanyà
i els butlletins informatius.
A veure.
Vinent, sempre n'estic en directe,
el que sí que us seguirem informant
dins dels butlletius informatius.
Butlletius informatius, butlletius informatius.
Ara dos quarts de dues i també l'informatiu del vespre.
Butlletius informatius.
S'ha inventat una paraula.
Butlletius informatius.
Igual diem butlletius i hi ha mescles les dues paraules,
butlletins i informatius.
Per cert, que des d'aquí també saludem la Núria Cartanyà,
que també és una altra afortunada aquesta de vacances.
És veritat, és veritat.
Avui, a part de Joan Maria Bartram, Miquel González i jo mateix,
treballa algú més en aquesta casa?
Algú ja per fora a la redacció.
Sí, és veritat, que hi ha el Jordi Blanc,
que agravem de saludar,
hi ha el Joan Andreu,
hi ha la Laura a casa, sí, sí.
No, hi ha més gent treballant, eh?
Som uns quants.
Vinga.
Vinga, un humor, Ricard,
que ha de ser una constant a la vida,
de fet, nosaltres d'aquí ho promovem,
però hi ha acudits
que és que no acaben de complir el seu objectiu.
Costen d'entendre.
Per exemple, com el que feia el Miguel Alberto Cruz,
president de l'Associació de Músics de Tarragona
aquesta setmana passada
en una entrevista que li fèiem a Tarragona Ràdio.
Miguel, quantes edicions portem de l'Un Munt d'Idees?
Que això ja està molt consolidat.
Déu-n'hi-tres.
Eh?
Déu-n'hi-tres.
Per no dir Déu-n'hi-do.
Estan sortits de mare.
Vuit.
Ah, Déu-n'hi-tres.
Vuit edicions.
Ell diu...
El d'ell diu Déu-n'hi-tres
per no dir Déu-n'hi-do.
És allò que...
Dius, no.
Sí, una mica, una mica.
Déu-n'hi-tres.
Déu-n'hi-tres, eh?
Ves a dir Déu-n'hi-do.
Jo és que no en tenia.
Clar, pensava que deia tres,
però clar, no...
És el que et deia costa, costa.
Aquest costa d'agafar.
Déu-n'hi-tres.
Déu-n'hi-tres, eh?
A partir d'ara ho haurem de dir.
Home, és una expressió que igual,
si la fessin popular...
Sí, no?
Podria ser.
Què passa, Ricard,
quan falla algun punt de les telecomunicacions?
Per exemple,
quan fallen els telèfons,
doncs sovint es produeixen situacions
com la que vivien Joan Andreu Pérez i Núria Cartanyà,
ara fa alguns dies al Futbolí.
Avui al Futbolí arriba també de la mà de Joan Andreu Pérez.
Joan Andreu, bon dia.
Bon dia.
Dèiem ahir que el Nàstic havia tornat als entrenaments,
que s'estan preparant aquest cap de setmana
per un partit amistós.
Què ha passat avui a Can Nàstic?
Joan Andreu.
Hola.
Hola.
Ens escoltes?
Sí, hem tornat des del nou estadi.
No sé si me...
Sí, sí, sí, et sentim,
però a tu a nosaltres sembla que no.
No, ara sembla que sí.
En definitiva que deia que...
No, no, al final sí, eh?
Sí, no, sí, sí.
Al final sí.
Jo crec que no tenia retorn, era el problema,
i llavors no escoltava el que li deia a la Núria Cartanyà des d'aquí.
Les comunicacions aquestes via satèl·lit que hem de fer, no?
A través de la telecomunicació d'aquí al nou estadi.
Sí, estem aquí a dos quilòmetres
i no se senten els telèfons mòvils.
És veritat, és veritat.
Tenim un problema.
A veure...
Més coses.
Surten nens, ara?
Surten nens.
Ah, també tenim nens?
I tant.
En un dia com avui havien de sortir nens a l'última mitja hora.
N'hem tingut, eh?
N'hem tingut aquesta setmana.
Tu has fet alguna trucada d'aquestes complicades amb nens?
Sí, sí, sí.
Aquests nens que et truquen a...
Sí, sí.
Aquests més petits.
El binòmi nens i ràdio,
doncs sovint pot ser molt enriquidor,
creatiu, educatiu, fins i tot si vols.
Però si el protagonista d'una entrevista
no és el propi nen o nena,
sinó que és la seva mare,
jo diria que val més apartar les criatures del micròfon.
Què vols dir?
Que clar, que el nen,
ara sentirem el nen o la nena cridant al darrere.
Mira què li passava a la Mercè Pérez
de l'Associació de Mares Tecletes de Tarragona
i la seva filla Juno.
A veure.
Seguim parlant de criatures, de bitxos,
com per exemple un que ens acompanya avui,
que és la Juno.
No sé si saludar-la.
No ens dirà res, no, Mercè Pérez?
La Juno avui?
No, està avisada.
Està avisada que a la ràdio no s'hi parla.
Això ella.
Bueno, ella no hi parla.
La mama una mica, oi?
Ju, Ju, Ju.
Què vols dir hola?
Ju?
No, no vol dir hola.
Doncs en vam fer un primer de...
Tenim una cantaira del...
Sí, sí, ens agrada.
Tu vés cantant cagatio i tant, Juno.
Al principi no diu res, no, Miguel,
i després, mira.
Aleshores, veient...
Ha caigut un color.
Això era recorregut turístic.
Ha caigut un color.
I la Núria Cartanyà intentant reconduir l'entrevista
com vulguen dir, no, la nena no ha de parlar.
Al principi la nena no deia res quan se li pregunta,
però després, clar, no para de ficar acollada.
Va arribar molt silenciós a la nena,
però després s'hi va animar i ja veus.
Hi ha un refrany, Ricard, que diu
que no es pot estar a missa i tocando les campanes.
Sí, senyor.
Molt típic i tòpic.
Doncs sí.
Aplicable a l'Oriol Grau.
Per què?
Perquè ens visitava la setmana passada
per parlar de l'obra aquesta que tenen a la Sala Trono
del Bilderberg Club.
Cabaret, sí.
Cabaret, molt bé.
Saludava algú des de fora de l'estudi
i no estava pendent del que li preguntava el Josep Ardila.
...les funcions durant més setmanes
i això és perquè està tenint molt d'èxit.
També ens acompanyen els seus actors,
el Oriol Grau.
Oriol, bon dia.
Hola, bon dia.
Perdó, estava saludant.
Perdó, estic aquí, estic aquí, estic despert.
Saps què passa?
Que estava fent dues coses alhora
i això a vegades és complicat.
No, no, els homes no ho podem fer, això.
I el Josep Ferrer, bon dia, Josep.
Bon dia.
El Josep Ferrer sí que va saludant.
El Josep Ferrer sí que estava per la feina,
però l'Oriol no se sap a qui estava saludant.
No, estava mirant per la vidre aquest
que tenim a fora.
Algú que entrava o sortia, potser, de la ràdio.
És possible, és possible.
I s'havia despistat.
I s'havia despistat.
En fi, molt bé.
Anem tot seguit a repassar alguns errors lingüístics
o confusions de mots i paraules.
Ricard, què volies dir exactament amb aquest tall?
Escolta.
Són propostes concretes del dia,
però en tenim d'altres.
Per exemple, pot ser un bon dia avui
per anar a veure algunes exposicions
que tenim a la ciutat de Tarragona.
Tenim, per exemple,
l'exposició Somnis, Deliris i Esperlmas.
Esperlmas.
Com?
Esperlmas.
Que podeu veure a Espectres, perdó,
Somnis, Deliris i Espectres, d'Enric Atgerà.
Són obres d'aquest artista
que podeu veure al Museu d'Art Modern,
al carrer Santa Anna.
Al final rectifiques, eh?
No, no, clar, perquè és que estava improvisant.
Reconec que no entenia la paraula
i vaig dir Esperlmas.
És que això ja passa a vegades.
A més en plural, eh?
Clar, perquè era Espectres, la paraula.
Espectres, Espectres.
Sí, el meu perdó, eh?
L'artista de l'exposició,
Enric Atgerà, que a l'exposició
està al Museu d'Art Modern.
Tot i així, aquest passat dimarts
tenia una mena de fixació amb aquest tema.
Mira Laura Casas a l'informatiu del matí.
És fill de la Cristina i l'Àlex,
una parella resident a Benissanet,
a la comarca de la Ribera d'Ebre.
La mare ha explicat
que han volgut tenir el fill
a l'hospital de Sant Joan
per poder donar el condó umbilical.
S'ha equivocat, s'ha equivocat.
Era el mateix dia?
Era el mateix dia, era el mateix dia.
Jo diria que sí, eh?
És que la Laura i jo anàvem una mica...
Jo diria que sí, era el mateix dia.
En fi, veníeu de cap d'any.
No seguiré parlant, no aquestes qüestions.
Bon dia, mira Laura Casas.
Hola, bon dia, Laura.
Ara t'esperem a l'informatiu.
Sí, sí.
Condó umbilical, eh?
Déu-n'hi-do.
Vinga, vinga.
Aquestes confusions.
Sovint tenim problemes amb els castellanismes.
No ho diràs per tu?
Doncs sí.
Jo personalment dic molts castellanismes
i és un fet que he de millorar i molt.
Escoltem-ne un exemple d'aquesta mateixa setmana.
Però teu.
www.alfombraoriginal.com
Si algú vol comprar una alfombra...
Una alfombra...
Una alfombra...
Una catifa, perdó.
Sí, sí.
Ja...
En fi, que...
Ja tenim la pàgina web per fer-ho.
Ja tenim la pàgina web.
N'he posat primer un de teu, ara entendràs per què.
Sí, sí.
Escoltem ara un també de meu d'aquesta mateixa setmana.
Un conjunt de Siris, un joc de Siris,
de Beles, de Beles, de Beles...
Que van a control remot.
És a dir...
Espelmes.
Espelmes, perdó.
He dit Siri, no?
Molt bé.
No, has dit Beles.
He dit Beles.
Encara és pitjor.
No, Siri és correcte.
Siri és correcte.
Doncs Espelmes.
Un conjunt d'Espelmes que van a...
Doncs això, amb control remot.
No, no, anem bé avui, eh?
No, no, té raó.
Espelmes, Espelmes, Beles.
Beles events.
Beles events, sí.
Aquella cançó de Raimon,
aquella mítica cançó de Raimon.
És veritat.
Doncs mira, desempatem això, Ricard,
perquè al final teníem un dubte.
Pajarita no és, això ho tenim clar.
Ostres.
Pajarita no és.
Però tu ho tens clar, com es diu?
Ara sí, perquè ho he buscat.
Ah, ah, ah.
Sí, perquè ho he buscat.
Perquè l'han passat dos o tres dies
i no recordo exactament ja ni el que vaig dir jo.
No anaves tan desencaminat,
perquè les dues opcions que vas donar
eren correctes.
Les he buscat aquest matí al diccionari
i tant se pot dir corbata de llaç,
com corbatí, com llacet.
És a dir, corbatí, corbata de llaç i llacet es pot dir.
Sí, són les tres correctes.
Escoltem.
Aquests dies, que són dies de celebracions
i doncs...
A veure.
I hem de posar-nos allò, elegants.
Sí.
És important aquella, doncs...
Endavant, endavant.
Aquella roba que ens posem aquí al coll,
no és la corbata, la pajarita,
és que ara dur tot no sé com es diu en català.
La pajarita, saps què ho vull dir?
No, no, però té un nom, té un nom.
La corbata de llaç, eh?
Una cosa així.
Corbata de llaç, doncs està...
Continua estant de moda i tot i que la resta de l'any...
O corbatí, perdona.
Corbatí.
Potser corbatí, eh?
Potser corbatí.
Doncs potser sí, potser sí que em sona més.
Ja haurem de preguntar a l'Enric Garriga quan torni de vacances.
Quan li preguntarem.
Males llengües.
Ja té raó, l'Enric Garriga.
Escolta, doncs ara estic molt orgullós, eh?
Perquè et vaig donar dues respostes, dues correctes.
Corbata de llaç i corbatí, eh?
Corbata de llaç i corbatí.
I fins i tot llacet.
M'ha agradat molt, Miquel, això, quan has dit sí,
perquè allò que ens posem una roba al coll...
És que no saps...
No, si et fixes...
Una peça de roba, home.
Si et fixes, jo ja començo el tall dubtant allò...
No sabies com explicar-ho, realment.
No sabia com era la paraula pajarita en català.
I llavors ja venia dubtant tota l'estona.
Vull dir, venia dubtant des de la taula ja, pràcticament.
Molt bé, molt bé.
Seguim amb més coses aquesta setmana.
Jo sí que m'estic tirant moltes pedres a la meva teulada.
Però bé, a l'espai de l'embelat.
Què volia dir Miquel González, o sigui, un servidor?
Estava pensant ja en el menjar de Nadal.
A l'embelat de Nadal, a veure.
És el cas del Parc de Nadal de Salou
o el presebre vivent de la pobla de Montornès.
Les dues qüestions...
El presebre vivent.
Que estaves pensant en Galícia, potser?
Potser sí, potser sí.
Igual sí, com hi vaig estar hi fa poc.
Per sebre.
Per sebre, per sebre vivent.
Per sebre, per sebre vivent.
Doncs no, una disculpa per la gent de la pobla de Montornès.
Evidentment.
Per sebre vivent.
Un altre de l'embelat.
Quina localitat, a quina localitat em referia?
Ses majestats iniciaran el repartiment de joguiners.
Montroig del Clam, Montroig del Clam, Clam...
M. Clam.
Clam, Montroig del Camp, Miami Platja...
Després rectifico, però clar, era Montroig del Clam.
Vale, vale, la rectificació que hem sentit no és un muntatge.
No, no, a més...
Primer vas dir Montroig del Clam.
T'he de dir una cosa, hem de confessar-ho.
Montroig del Clam mai va sortir en directe en antena
perquè ho vam treure a la gravació.
Te'n vas adonar.
Me'n vaig adonar i vam treure Montroig del Clam.
Però gravant-ho vam dir Montroig del Clam.
Doncs escolta, igual als de Montroig els agradaria més dir-se del Clam que del Camp, no?
És un Clam, com a l'himne del Barça.
Exacte, Montroig és un Clam.
Montroig és un Clam.
Podien aprofitar l'himne del Barça.
Canviem de qüestió, Ricard.
Té sap greu dir-me l'hora, sisplau?
Mira, a la 1 i 23 minuts.
Doncs ara ho has dit molt bé i ho tens molt clar.
Sí, senyor.
Un minut, millor dit, dos minuts, si seran tres quarts de dues.
Es falten dos minuts per tres quarts d'una.
Què he dit jo, tres quarts de dues?
Tres quarts d'una.
A veure, falten dos minuts per tres quarts d'una.
Seguim en directe en aquesta sisena hora del matí de Tarragona.
Jo no m'enteno de res, tu.
És que era més estranya que l'Àngel no s'enteni de res.
No, no, és que...
Al final no sé quina hora era.
Crec que faltaven dos minuts per tres quarts d'una.
Sí, les 12.43, és veritat.
Exacte.
És que sí, ens fem un embolic.
A mi em passa, també.
De fet, jo sóc dels que diu les 12 i mitja, que està mal dit,
que s'ha de dir dos quarts d'una.
Dos quarts d'una.
El que passa és que, home, tinc una justificació, Miquel,
i a més ho dic, hi surt en el tall.
Era la sisena hora del punt.
No, no.
I clar, quan ja porta sis hores...
Això va intrínsec, el tall.
Clar, és que no m'estranya que m'equivoqués.
Que t'equivoqués.
Recordem un tall del nostre tècnic, Joan Maria Bertran, Ricard,
enregistrat a traïció abans...
Per què?
Ara t'ho explico.
Enregistrat a traïció abans d'un partit del Nàstic l'any 2000,
mentre es duien a terme unes proves de so,
Joan Maria Bertran cantava al nou estadi una cançó.
Nosaltres fa temps ja que tindrem aquest tall a l'última mitja hora,
que no sé si ara...
Però és que ara l'hem perdut, eh?
L'hem perdut, aquest tall.
Sí, l'hem perdut, l'hem perdut.
És que com és el Joan Maria Bertran...
Home, i és l'any 2000?
Perquè saps parlant de veritat de l'any 2000?
Sí, sí, sí, estic parlant de veritat de l'any 2000, eh?
El vam treure un dia.
El tens?
Podem escoltar-lo, sisplau, Joan Maria?
Happy boy, I'm happy girl.
Això mai va sortir per antena, evidentment.
El que passa és que nosaltres vam trobar aquesta gravació...
Per d'on has tret, això?
Això és un d'unes proves de so que s'estàvem fent abans d'un partit,
a la prèvia d'un partit.
No sé per què.
En comptes de dir un, dos, tres...
Joan Maria cantava.
No sé per quin motiu això es va quedar gravat al nostre arxiu
i et dic, no va sortir mai per antena.
Ara ho hem tret nosaltres amb la simpatia que ens caracteritza.
Fa temps que l'Ardera i jo discutíem quina seria aquesta cançó
i l'hem descobert.
Després d'11 anys, hem descobert quina cançó intentava cantar.
Es tractava del single Happy Boys and Girls del grup Aqua.
Saps? Aquell grup famós per la cançó Barbie Girls
de menys o menys d'aquesta època.
Així que avui acabem l'última mitja hora amb aquest tema.
Aqua i amb Joan Maria Bertran, Happy Boys and Girls.
És un homenatge amb ell.
I tant.
Atenció, atenció, atenció.
Happy Boys and Happy Girls.
Happy Boys and Happy Girls.
Happy Boys and Happy Girls.
Brr, brr.
Gràcies.
Happy Boys and Girls.
Molt bé, eh?
Aquesta combinació del grup Aqua amb Joan Maria Bertran.
A més, un títol...
Ui, ui, ui, ui.
A més, un títol molt adequat per un dia com avui.
Hem de ser especialment, hem d'estar especialment feliços.
Els dos i les noies i tothom, en general, perquè arriben als reis.
Alguna cosa ens portaran, no, Ricard?
Home, jo crec que sí, no?
No ens hem portat tan malament.
Una miqueta de carbó, de totes maneres, potser sí.
Però no ens hem portat tan malament.
Home, jo ara seria molt dolent si et digués que ens hauria de portar, sobretot a tu, un diccionari.
Sí.
No, no, dolent no.
De barbarisme.
Després dels talls que t'he posat avui, Ricard, ja, pot ser el dolent que vulguis.
I a mi em podrien portar un rellotge d'aquell sant català, no?
Sí, sí.
Hi ha rellotges catalans que t'indiquen perfectament l'hora.
Maior dels quarts i els minuts que falten i que s'obren.
Miquel...
Tenen ràdio, Sres Magistats i els Reis, Ricard?
Sí, sí, sí.
L'estan escoltant per internet.
Aviam si ens ho porten.
Jo crec que estan escoltant ara tarragonaradio.cat, ara que estan venint ja cap aquí.
Molt bé.
Miquel, que vagi molt bé aquest cap de setmana llarg que tenim.
Que vinguin carregats els Reis i bon cap de setmana a tothom.
Bon cap de setmana, fins la propera.
Adeu.
Fins la propera.