Tothom, un programa de Tarragona Ràdio,
on tots som iguals i alhora diferents.
De nou dilluns al matí. Hola, què tal?
Benvinguts una setmana més a Tothom,
amb aquest espai de Tarragona Ràdio,
on intentem normalitzar el món de les persones amb discapacitat.
Edició ja número 94 de l'espai Tothom.
Ja ho sabeu que cada setmana a Tarragona Ràdio
van passant pels nostres estudis una sèrie de convidats,
una sèrie de protagonistes que ens ajuden a demostrar
que tots som iguals i alhora diferents.
Comencem, com sempre, donant una bona notícia,
o almenys una notícia positiva.
Aquesta setmana hem de parlar de noves tecnologies
i és que la web 20minutos.es ja és accessible per a tots els seus usuaris,
una fita que ha estat possible gràcies a l'ús d'Inclosite.
Amb aquesta innovadora solució,
l'accessibilitat real s'aconsegueix de forma gratuïta
i sense necessitat d'instal·lar programari o maquinari adicional.
Amb Inclosite, els usuaris amb discapacitats físiques o limitacions
a causa de l'edat podran gaudir de tots els continguts d'aquesta pàgina web
de 20minutos.es, incluent fins i tot els continguts multimèdia.
A més, el ser una solució proporcionada 100% des de la mateixa web
no implica cap tipus de modificació en el contingut o en el disseny de la pròpia pàgina.
Gràcies a la seva interfàix intel·ligent, que parla i també escolta,
els usuaris que accedeixen a aquesta pàgina web a 20minutos.es
podran triar entre tres maneres de navegar
depenent de les seves necessitats i capacitats.
Es tracta de la navegació per teclat,
que possibilita surfejar per aquesta web
utilitzant un nombre reunit de tecles,
la manera dialogant que permet la navegació amb la veu
i, finalment, també la navegació per modulació de so,
que funciona bufant o emetent sons.
L'aposta de 20minutos.es és una gran fita per l'accessibilitat web
i aquest gest és sinònim del gran compromís
que hi ha amb contribuir a la inclusió d'un major nombre de persones
a l'era digital, una mesura que s'hauria d'estendre
per millorar l'accés als continguts i als serveis d'internet
a totes les persones, independentment de les seves capacitats o necessitats.
Aquest servei web el que fan és apropar de manera real
a milions i milions de persones del món
igualant els seus drets a accedir als continguts i serveis
com la resta d'usuaris, amb les mateixes condicions,
que és el que hauria de ser.
Benvinguts al tothom, ho deia al principi.
A la part tècnica avui ens acompanya Lluís Comes
i aquí us parla, Miguel González. Comencem.
Tothom, un programa de Tarragona Ràdio
perquè les diferències són d'allò més normal.
No passis roda a roda és un programa que es realitza
des de la Federació Mestralcozenfe Tarragona.
L'objectiu principal és aconseguir la conscienciació dels joves
a través de diverses experiències, lectures o fotografies
relacionades amb el món de les discapacitats.
De seguida coneixerem més a fons aquest programa
amb els nostres convidats que saludaré tot seguit.
Abans deixeu que us recordi, com sempre,
les vies de participació que teniu de posar-vos,
les vies de comunicació, volem dir,
que teniu per posar-vos en contacte amb nosaltres.
Amb el programa Tothom, en són fonamentalment tres,
l'adreça de Còrum Electrònic a l'adreça tothom
arroba tarragonaradio.cat,
la nostra pàgina al Facebook, a facebook.com barra tothom
i també som presents a la xarxa social Twitter,
a twitter.com barra tothom.tr.
Ja ho sabeu que ens agrada també que ens feu les vostres aportacions,
les vostres crítiques o les vostres sugerències
a través d'aquestes tres maneres de posar-vos en contacte,
aquestes tres vies tecnològiques que teniu
de posar-vos en contacte amb l'espai Tothom.
Ara sí, obrim el moment de l'entrevista.
La Federació d'Associacions de Discapacitats Físics i Orgànics,
mestral COCEMFE Tarragona,
és una entitat creada per aconseguir
la normalització del col·lectiu de discapacitats físics i orgànics
en la societat mitjançant la informació i el suport
a les associacions de discapacitats de les comarques de Tarragona.
En aquest sentit, la Federació desenvolupa una sèrie de programes
que, a través de fomentar la participació dels més petits,
pretén aconseguir la integració d'aquestes persones.
Un d'ells és el No Passis Roda Roda,
del qual de seguida en parlarem,
juntament també amb altres temes relacionats.
per això hem portat avui els estudis de Tarragona Ràdio
i agraïm la seva presència a tres persones,
a la Maria Sabater, responsable de comunicació de la Federació.
Maria, molt bon dia.
Bon dia.
Al Manel Seba, que ell és monitor d'aquesta activitat.
Manel, molt bon dia.
Hola, bon dia.
I al Marc Blasi, que és un jove esportista,
que també ens ajudarà a donar el seu punt de vista,
la seva experiència.
Marc, bon dia.
Bon dia.
Maria, Manel, fem una mica d'història, si us sembla,
sobre Mestre Alcocenfe.
Quina és la seva feina?
Per qui treballa?
Bé, el No Passis Roda Roda està inscrit dins la Lliga
d'Efectes Reumatològics,
que alhora s'inscriu dins de la Federació Mestre Alcocenfe Tarragona.
Llavors, l'objectiu, com tu has dit, és la conscienciació
i aquest és un programa que educa amb valors.
Vol, doncs, a base de la prevenció,
que Manel els explica a través d'una xerrada informativa
com poden prevenir accidents i altres coses,
a més a més, pretenen la conscienciació d'aquesta gent
i sensibilització envers les persones amb discapacitat
per millorar la seva vida i integració.
Perquè la Federació Mestre Alcocenfe en si,
a banda d'aquests programes,
sou una federació, aglutineu diverses entitats,
això com funciona?
Sí, aglutinem un total de 17 associacions,
entre ells hi ha la Lliga,
que és la que fa aquest programa de No Passis,
i totes elles, doncs, és això,
millorar la vida de les persones amb discapacitat.
També té altres programes, com és el Jo vida sana,
que és un programa educatiu en alimentació,
en iguals d'indiferència,
que els ensenyem als nens
com és la vida d'unes persones cegues,
sords o discapacitats.
Sí.
Després, si et sembla,
parlem d'aquests programes més concrets.
Com ens deies, l'any 2000,
la Lliga d'Afectats Reumatològics,
i en col·laboració amb la Federació Mestre Alcocenfe de Tarragona,
realitza aquest programa,
un programa que sembla que feia ja temps
que s'estava preparant, el No Passis Roda a Roda.
En què consisteix aquest projecte,
o com es va gestar aquesta idea?
L'any 2000, la presidenta, Emilia Altarriba,
és una idea original seva,
i va engegar aquest programa,
No Passis Roda a Roda,
i li va posar aquest nom,
perquè vol dir No Passis,
de la roda de les motos
a la roda de la cadira de rodes.
I llavors va ser una idea incipient,
que es va aprovar i va durar uns dos, tres anys,
però després, per falta de finançament,
es va tancar una temporada més,
fins que es va tornar a engegar.
I actualment és un dels programes més consolidats
que té la Lliga,
i ha visitat gairebé totes les escoles de la demarcació,
llavors això provoca un impacte bastant gros
perquè fa als adolescents, no?
Podem parlar de milers d'alumnes impactats?
Sí.
Vull dir que moltes són les escoles
i moltes són els alumnes.
Exacte.
Suposo que en quina edat se centra
aquesta xerrada de gent adolescents?
Es centra sobretot cap al segon cicle primària
i a l'ESO,
que és l'edat que comencen a...
O comencen a agafar la moto,
comencen a conduir,
comencen a...
Vaja, a poder passar d'una roda a una altra,
com tu deies al principi, no?
Exacte.
Amb aquest programa,
realitzeu diverses activitats,
activitats on els nens juguen en una cadira,
també lectura de contes...
Sí.
Quines són els principals ítems d'aquest programa?
El programa es fan tres fases, no?
La roda a roda,
que és el que fa el Manel com a monitor,
fa una xerrada informativa
i llavors juguen en un esport adaptat,
que és bàsquet.
Els nens pujen a les cadires,
per tant, poden saber què se sent i tot això.
Llavors hi ha l'experiència dels contes,
que a través d'un conte els nens s'imaginen
com és la vida d'un discapacitat
i l'experiència fotogràfica
que tracta de retratar actituds incíviques
de les persones que van contra la millora
d'aquesta vida de les persones
que tenen algun tipus de discapacitat.
I a més a més,
paral·lelament a tots els centres
que anem a visitar en aquest programa,
els hi fem un...
els hi mirem com tenen l'accessibilitat.
D'aquesta manera nosaltres podem saber
quins són els edificis
que són accessibles per a tothom
o tenen algun...
O sigui, paral·lelament a aquest programa
hi ha un estudi d'accessibilitat
dels centres on aneu a rege aquest programa.
I a la demarcació de Tarragona
aprovaríem en accessibilitat o no?
Bé, això...
D'aquella manera.
Ara de seguida parlarem amb el Manel
perquè tan important és la forma
en com estan dissenyades aquestes activitats
com les persones que les fan.
i bé, Manel,
tu ets qui explica als més joves
el que significa estar en una cadira de rodes.
De fet, doncs, tu vas amb cadira de rodes.
Explica'ns una mica
com entres en contacte amb aquest projecte.
Com comença tot?
Sí, bé, nosaltres som un equip d'esport adaptat.
Llavors ja fa molts anys
que coneixíem la presidenta, l'Emília,
i bé, ens vam posar en contacte
i vam treballar plegats
amb moltes coses
i fins que es va ocórrer la idea aquesta
de fer el No Passis.
Nosaltres ja fèiem alguna coseta,
però clar, a nivell de què ens tocaven
o no ens tocaven.
Tu transmets la teva experiència
i els teus hàbits diaris
doncs una mica intentant això
també normalitzar
el tema de la discapacitat
en el teu cas amb la cadira de rodes, no?
Sí, el que més volem transmetre amb el Nano
és que no dramatitzem massa la situació,
sinó que el que hem de fer
és tirar endavant
després de tindre una desgràcia
com el que hem tingut, per exemple, no?
O molts venint de naixement ja.
Però deixant una mica part del drama
i sent molt positius
que mitjançant l'esport
es pot tirar endavant
i l'identitat és molt més fàcil.
Imaginem, Manel, si et sembla
que estem en una d'aquestes activitats,
en un d'aquests programes,
quins exemples d'experiència
o d'hàbits diaris
sols utilitzar
quan estàs amb aquestes xerrades?
Fes-nos cinc cèntims
allò pel que els oients també s'interessin
i coneguin una mica com seria.
Jo, de fet,
després de la meva pròpia experiència
i l'experiència que tinc
dels nois que tinc amb mi,
doncs em baso molt
en la seva superació
que han tingut dins del club.
A partir d'aquí ho tenim molt més fàcil,
perquè jo a mi ve un noi,
o venen diversos,
no són sempre els mateixos,
que estan supermotivats
en quant a la superació
a través de l'esport.
I és per aquí on em baso
i també els fa dir veure
que per ser una persona discapacitada
pot formar una família,
pot fer moltes coses,
perquè nosaltres tenim
un currículum molt ampli.
Que hi ha una normalització
més enllà de la pròpia discapacitat.
Totalment.
Fa molt un capeu
amb les barreres,
sobretot,
i els animo
que estudien
perquè puguin ser
alcaldes,
puguin ser arquitectes,
perquè ens puguin fer
el món una mica millor.
Ens puguin donar un cop de mà,
no?
Sí.
Que ho tinguin en compte.
I què et diuen els joves
quan pugen a la cadira de rodes,
quan estan amb tu?
La relació canvia
de quan et volen entrar per la porta,
que potser es fa aquell silenci,
no, ostres,
hi ha un noi amb cadira de rodes
i després,
un cop coneixen ja
la discapacitat
i coneixen que no passa res,
que hi ha una normalitat al darrere,
canvia molt, no?
Totalment.
Mira,
quan jo els estic fent la xerrada
i els dic,
per exemple,
que un nen empenya amb un altre
a la piscina,
cau sobre d'un altre
i es trenca el coll,
s'esgarrifen.
Clar.
S'esgarrifen.
I llavors,
quan pugen en una cadira de rodes,
pugen molt de respecte,
però un pic estant a dalt,
escolta,
és increïble.
Llavors ja no els costa baixar, no?
I el tracte després
és impressionant
perquè ja saben el que és.
Perquè han perdut aquesta por,
aquest petit prejudici
que possiblement hi ha, no?
Encara n'hi ha, eh?
Encara n'hi ha, encara n'hi ha.
que l'àvia diu que no pugi,
que no puc quedar...
Sí, encara n'hi ha, aquests
que tenen com aquesta superstició.
Masses, però sí, n'hi ha.
Però acaben pujant.
Doncs alguns no.
Alguns no?
Alguns no.
Vaja, doncs...
Així que s'ha de continuar treballant.
Sí, i tant.
Aquesta campanya
de no passis roda a roda
no només informa
a través d'aquestes xerrades informatives
valga la redundància,
sinó que també fa que,
com deien,
que els joves participin
jugant a aquest partit de bàsquet
amb callere de rodes
o realitzant aquest circuit
també de detecció
de barres arquitectòniques
del qual ens parlava el Manel.
Tenim també el Marc.
Saludàvem al principi.
No sé, Marc,
com és el teu primer contacte
o com ha estat el teu primer contacte
amb aquest món
de les persones amb discapacitat?
No sé si has participat
també en aquestes activitats,
ja ho coneixies d'abans.
Fes-nos una mica, com ha anat?
Sí, bueno, jo recordo
que va venir el Manel,
ens va fer...
Sí.
Quan va venir a l'escola
ens va fer una xerrada
sobre tot això
d'anar amb pie a rodes.
Sí, no és indiscreció
i t'ho puc preguntar
quants anys tens, Marc?
Setze.
Bueno, quinze.
Quinze, però setze.
Dos de setze.
Molt bé.
Digues, digues.
Doncs això,
quan venim
ens va fer una xerrada
sobre tot això
del món de cabida de rodes
i llavors vam fer
un partit de bàsquet
molt divertit.
Sí.
Què penses tu
quan veus el Manel
entrant allò
per fer-vos la xerrada?
Quin és el pensament
que et ve al cap
en aquell moment?
Doncs penses que...
Osti, quina sort
que tenim nosaltres
de tenir cames
i poder...
O sigui, poder moure'ns tal com...
Però bueno, llavors
la xerrada i et quedes...
Bueno, l'escoltes
amb molta atenció
i un cop agafes la cadira
i veus que tot és normal
doncs tampoc.
Dius, bueno.
I aquestes són les activitats
que vau fer.
Vau agafar la cadira,
vau jugar a un partit de bàsquet,
vau fer alguna cosa més?
Sí, vam fer un...
No, vam fer un partit de bàsquet
amb...
Bueno, vam jugar amb ells
i bueno, molt bé.
Havies jugat a bàsquet abans
sense cadira, no?
Sí, sí, clar.
Algum partit de bàsquet.
Quines són les diferències?
És complicat o no?
Complicat, eh?
Si no t'acostumes...
N'altros quèiem.
Quelleu, de la cadira.
És normal, no, Manel?
Que al principi això, doncs,
clar, ha de partir
un procés d'adaptació també.
Sí, esclar.
I s'han de conèixer
els trucs, les tècniques, no?
M'imagino que com tot esport
doncs tindrà els seus trucs
i les seves tècniques, no?
Sí, el que passa
és que no profunditzem massa
perquè són deu minuts
o un quart d'at.
Clar, només és donar
una mica de l'experiència.
Sí, sí.
Marc, t'has arribat a plantejar
o com t'imaginaries,
com seria la teva vida
si d'un moment per l'altre
passessis a poder caminar
amb l'anar amb cadira de rodes?
T'ho has plantejat?
Doncs no m'ho he plantejat
i tampoc m'agradaria plantejar-me.
No t'agradaria plantejar, tu?
Ni tu has imaginat allò...
Com canviaria?
Quan ens va venir a explicar,
tothom explicava en la seva PEI,
en la seva PEI,
amb la gent així,
però no volem.
Clar, perquè tu,
a banda del bàsquet,
practiques algun esport
a nivell més...
Sí, jo jugo a futbol,
jugo a l'Nàstic
i, bueno, molt bé.
Clar, sí, clar,
llavors el fet de plantejar-te
aquest camp,
aquest possible canvi,
doncs seria complicat.
De totes maneres,
creus després de participar
en aquestes activitats
que podries continuar fent esport
i tenir una vida normalitzada?
Sí, a veure,
ens ho va deixar molt clar
que pot ser.
I si hi pot,
nosaltres també podríem.
És això el que es busca, no, Manel?
Vull dir, la reflexió
que ens acaba de fer el Marc
és el que busqueu
en aquesta activitat.
Ni jo ho hauria dit millor,
sí, és veritat.
Doncs,
paral·lelament,
la Federació Mestralcoce
realitza també
un estudi d'accessibilitat
a tots els centres,
com ens comentava
abans la Maria.
No sé, Marc, Manel,
si vosaltres també detecteu
els centres on aneu
problemes d'accessibilitat.
Per exemple, Marc,
no sé si al teu centre
on estudies
has vist alguna cosa
que hagis pensat,
ostres, això,
també a partir de la...
arran de la xerrada
del Manel,
heu detectat coses
que fan
que el centre
sigui menys accessible?
Home,
com per exemple
escales,
que dius
com podria
pujar aquí.
I que no hi ha rampes
alternatives, potser,
per salvar-les, no?
Sí,
hi ha llocs que no n'hi ha
ni, dius,
n'hi haurien d'haver.
Li preguntava abans
a la Maria,
Manel,
però també m'interessa
la teva opinió,
no sé si amb aquest tema
a la demarcació de Tarragona
aprovem o encara
estem lluny
de l'aprovat.
De veritat
és que saps què passa?
Que si tu no tens
una persona
a l'escola
amb què hi ha
de rodes,
ningú,
ningú pensa
que allò s'ha d'adaptar.
Clar,
el problema és aquest,
el problema és perquè
ja no s'ha fet
des de base.
Exacte.
Ja sé que hi ha
escoles molt complicades,
molt antigues,
però tot es pot adaptar,
tot, eh?
Tot.
Clar,
però si no hi ha
aquest alumne
o aquesta conscienciació
directament
ja no s'adapta,
no?
Exacte.
Està previst
realitzar també,
Maria,
llegeixo aquest programa
per a les empreses,
un fet que pot ser
també important
perquè són
un dels altres
col·lectius,
les empreses
i els empresaris,
que també s'haurien
de conscienciar
a banda dels joves.
Què ens pots avançar d'això?
Bé,
això ho estem
encara estudiant
i pensant
com ho farem,
però creiem
que és
una bona oportunitat,
no?
Perquè tan necessari
és que els joves
coneguin
aquesta realitat
com que
les empreses
sàpiguin
que aquestes persones
amb discapacitat
poden tindre
una vida normal
i també
els donin
un lloc de treball.
Seguint
amb aquestes
reflexions
que fèiem abans,
Marc,
jo voldria també
preguntar-te
arrel de la reflexió
que després
vau fer vosaltres
amb el vostre
grup d'amics,
suposo que,
clar,
una de les coses
és fer la reflexió
individual i després
vosaltres amb els amics
devíeu parlar,
ostres,
això ens ha agradat,
això no.
Van sortir més o menys
els mateixos comentaris
que ens comentàvem
que ens deies abans?
Sí,
nosaltres el que vam comentar
és que ens ho vam passar
molt bé
i que també ens agradaria
jugar,
jugar amb aquest esport,
però després penses
i dius
no,
jo he de jugar
normal.
I per exemple,
si hi hagués
una persona
a la vostra classe
o al vostre centre,
que no sé si és el cas,
vull dir,
ara estem imaginant,
si hi hagués
una persona
amb qualsevol tipus
de discapacitat,
una persona
amb cadera de rodes,
una persona
deficient visual,
que formés part
del vostre grup
d'amics,
creus que la integració
seria completa,
que tindríeu
algun problema?
Com ho veus,
això?
Doncs jo crec que no,
o sigui,
que la integració
seria,
o sigui,
l'acceptaríem
com un company més.
És interessant també,
Manel,
aquesta reflexió
també perquè els joves
vagin també
prenent consciència,
no?
Sí.
Que una persona
amb discapacitat
doncs evidentment
pot jugar a esport,
pot sortir de festa,
pot anar,
vaja,
m'atreviria a dir
que amb les diferències
i limitacions pertinents,
però podem fer
el mateix,
no?
Sí,
si la veritat,
si tu coneixes
el meu currículum
i els meus companys,
tenim una vida,
bueno,
incalibre,
però una cosa
molt important
és que si
algun amic d'ells
estigués en cadera de rodes,
és molt important
que el company
vagi amb ella
a jugar a bàsquet
també,
perquè la integració
és molt més fàcil,
perquè és molt difícil
després de,
en 16 anys
que és una cadera de rodes,
per exemple,
si el teu company
que va caminant
ve amb tu
a jugar a bàsquet,
a Alemanya
hi ha una lliga de bàsquet
que pot jugar
una persona per equip
totalment capacitada,
entre cometes.
I, bueno,
és molt més fàcil
la integració
si els teus amics
t'acompanyen.
Clar,
i també
ha de ser diferent
si la discapacitat
ha estat sobrevinguda
també
o ja és de naixement,
no?
S'ho poso
que aquí
evidentment
també hi ha canvis.
Aquesta,
la complicada.
Activitats complementàries
com ara
concursos de fotografies
sobre l'accessibilitat
o certaments literaris.
Maria,
la gent ni participa,
com us ho munteu
amb aquestes activitats?
Bé,
a més a més
d'aquest programa
més participatiu
que poden pujar
a les cadires
i jugar,
tenim això
de lectura de contes
que normalment
fem a les biblioteques
i ara
recentment
es farà
l'exposició
de les fotografies
a la biblioteca
de Reus
i també
s'entregaran
uns premis
i per tant
també hi ha
molta participació
perquè molts
dels nens
que fan
aquest programa
amb el Manel
també participen
en l'altre
i doncs...
S'interessen,
no?
Vull dir,
un cop ja han
conegut el Manel
i han conegut
el tema
després ja és més fàcil
enganxar-los.
Exacte,
hi ha molts centres
que repeteixen,
no, Manel?
Sí,
repetiu Manel
en diversos centres,
en diversos cursos,
m'imagino,
aneu fent aquesta activitat
en diferents anys,
no?
Sí,
hi ha col·legis
que cada any
el fem.
Teniu més programes
de totes maneres,
Maria,
perquè veia aquest,
ja ens ho comentaves
tu al principi,
aquest programa
Iguals en la Diferència,
aquest programa
doncs que a través
de diferents activitats
doncs apropa
els més petits
també la realitat
de les persones invidents,
sordes
o amb malalties mentals,
no deu ser gaire diferent
del que ens explicava el Manel
sinó que deuen canviar
els protagonistes.
Exacte,
el que es pretén també
és,
aquest programa
parteix,
o sigui,
tracta que els ensenyen
són uns protagonistes
de la vida,
o sigui,
que han sigut famosos
i que tenen alguna
d'aquestes discapacitats
però que tot i així
han triomfat.
Llavors,
se'ls intenta
transmetre als nens
que això,
que poden tindre
una vida exactament igual
que la resta.
Per anar acabant
aquesta entrevista,
Maria,
fem una mica de gent,
de quines són
les properes dates
que hem de assenyalar
al calendari,
en les quals feu
alguna activitat,
alguna exposició
com la que ens comentaves abans?
A la Biblioteca de Reus,
aquest mes
fan l'entrega
de premis
del
No Passi Roda a Roda,
que fan l'exposició
i fan una entrega
de premis
i ara mateix
em penso
que ja estarà.
Doncs estarem pendents
també
a la vostra federació.
De fet,
teniu una pàgina web
a www.mestralonline.org
on allà també
els nostres agents
es poden informar
i estar a l'aguai
de totes aquestes activitats.
Manel,
a continuar treballant,
no?,
perquè m'imagino
que això és un principi,
s'ha fet molt,
evidentment,
però s'ha de continuar
conscienciant els joves,
no?
Sí,
jo diria,
volia afegir una coseta,
no només ens dediquem
a les escoles,
també anem a les empreses,
que no en fem masses,
per desgràcia,
perquè també és molt bo
conscienciar els pares
que els seus fills
ja han rebut
d'aquesta informació.
Suposo que amb aquesta creació,
si Mestre Alcocemfe
arriba a crear
aquest nou programa,
també es potenciarà
l'accés a les empreses
i podreu realitzar
més xerrades
també en empreses,
no?
Sí,
està treballant amb això.
Marc,
tu què et sembla?
En quin moment estem?
Cal continuar treballant?
Creus que els joves
ho teniu clar?
Creus que hi ha
encara qui té
una mica de por
i li falta
conscienciar-se més?
Com ho veus,
tu,
des de la teva postura?
Consicients estem
del que hem de fer
i el que hem de fer,
perquè tenim una edat
i ningú vol
que passi res,
però...
Però almenys us ho plantegeu,
que ja és un punt.
Sí, sí, clar.
Doncs és per això
pel que treballen
persones com la Maria Sabater,
responsable de comunicació,
el Manel Seva,
el monitor d'aquesta activitat,
i també el Marc Blasi,
que ens han acompanyat
aquest matí
per explicar-nos
aquest programa
i les seves experiències
al No Passis Roda a Roda.
Nois,
moltíssimes gràcies
per haver vingut.
Ja ho sé que
això és casa vostra.
quan tingueu alguna novetat
estarem encantats
de tornar a parlar
amb vosaltres.
Moltes gràcies.
I si avui parlem
del programa
No Passis Roda a Roda,
el proper dilluns
parlarem de treballs de recerca,
de persones de batxillerat
que s'han centrat
en la discapacitat
i en les barreres arquitectòniques
a la ciutat de Tarragona.
Això serà però
el proper dilluns
a partir de les 11
i alguns minuts
a la sintonia
de Tarragona Ràdio
el 96 punts
de la freqüència modulada
i també a través d'internet
ens podeu escoltar en directe
els que ho esteu fent
una salutació
i podeu també
descarregar-vos
els programes anteriors
i aquest que esteu escoltant
ara com no
doncs d'aquí un moment
ja estarà penjat
a la nostra pàgina web
a tarragona ràdio.cat
Una salutació
a la part tècnica
ens ha acompanyat
el Lluís Comez
i que us ha parlat
Miquel González
fins dilluns.
Miquel González
Miquel González
Miquel González
Fins demà!