El matí de Tarragona Ràdio.
I encara hem ja la recta final amb el Caixofòrum Tarragona,
com cada dilluns per conèixer aquelles activitats
que es fan al Centre Cultural de Tarragona,
el Caixofòrum Tarragona, el carrer Cubom número 2.
Com sempre, ens acompanya el seu director, Carles Marquès.
Carles, bon dia.
Bon dia.
Com sempre, destaquem un tema central,
una de les novetats de la setmana.
Avui, precisament, s'estrena un del cicle de conferències,
crisis i figures del segle XX.
Una manera de revisar el paper de cinc figures clau del segle XX.
Un cicle interessant, que comença ja avui, Carles.
Exactament.
A més, que parla a través d'aquestes cinc figures,
de cinc moments crítics dels segles,
cinc moments decisius,
i penso que, a més, els personatges triats
són d'un interès excepcional.
Un cicle de conferències
que coordina el professor d'Història Contemporània
de l'Universitat Autònoma de Barcelona,
en Joan B. Culla,
que el tenim a l'altra banda del fiu telefònic.
Senyor Culla, bon dia.
Hola, bon dia.
Comença avui aquest cicle de conferències
amb cinc noms clau de la història del segle XX.
Bé, sí, almenys amb aquesta intenció han estat triats, efectivament.
Quins noms, per aquells que no ho coneguin,
quins noms han escollit?
I per què?
La relació dels cinc personatges que vam triar
són Nicolau II, l'últim ser de Rússia,
Mussolini, Franklin Roosevelt,
el Mahatma Gandhi i Conrad Tadenauer.
I, efectivament, com ara apuntava en Carles,
es tracta de...
No és que aquests personatges siguin simplement un pretext,
ben al contrari, no?
Es farà de cadascun d'ells el perfil,
però, a través d'ells, o amb ells,
naturalment,
contemplarem alguns episodis importants
de la història de la passada centúria, no?
Doncs, la crisi del sadisme i la revolució soviètica,
el feixisme italià,
la resposta a la crisi,
a la gran crisi econòmica del 29,
a través d'allò que se'n va dir el New Deal,
en el cas del president Roosevelt,
la no violència i la independència de l'Índia,
també, i, per tant, la descalonització a través de Gandhi,
i el miracle alemany de la segona postguerra
a través del que va ser el conseller,
el primer conseller de la República Federal d'Alemanya,
Conrad Tadenauer.
Per tant, jo crec que són cinc personatges
que per ells mateixos, doncs, això,
són dignes absolutament d'un perfil biogràfic,
però, a més a més,
parlant d'ells,
també parlarem d'aquests cinc grans temes
que són, evidentment,
no els únics cinc temes del segle XX,
però són, sense cap dubte,
cinc temes rellevants.
Avui comencem amb Nicolau II,
l'últim zar, eh?
Avui, evidentment, serà el tema central
de la conferència d'aquest vespre.
Què podem adavantar
de la figura de l'últim zar,
de Nicolau II?
Però no avancis gaire, jo.
No gaire, eh?
No gaire, eh?
Si no, no vindrà a la conferència.
Això, això, no.
Tot just, tot just.
Per crear una mica d'emocions.
Ho entenc molt bé, sí.
No, veiem,
en fi,
el zarisme
és l'última monarquia absoluta a Europa
que arriba fins a això,
fins al 1917,
fa menys d'un segle,
per tant,
s'ha quedat de parlar una mica
de com era aquest sistema polític
que va governar Rússia
fins al 1917
i, sobretot,
quina va ser la seva última encarnació personal,
no?
És clar,
en un sistema com aquell,
la figura del monàbrica,
la figura del zar era molt,
molt, molt important
perquè no era un personatge decoratiu
com la reina d'Anglaterra,
per dir-ho així,
no?
Com el rei de Suècia,
no?
Era un autòcrata,
és a dir,
era algú que governava
i que només donava comptes
a Déu.
Bé,
el seu tràgic final,
les circumstàncies
que han donat peu
a tantíssimes pel·lícules,
sèries de televisió,
etcètera,
de l'assassinat
de la família imperial,
de la hipotètica supervivència
d'algun dels seus membres,
els que ja tenim
una edat avançadeta,
diguéssim,
doncs,
quan parlem d'aquests temes,
quan pensem en aquests temes,
ens ve al cap
aquella cèl·lebre pel·lícula
de Hollywood,
Anastàcia,
amb la Ingrid Bergman,
en fi,
per tant,
jo crec que pel públic
del Caixa Fòrum de Tarragona
és un tema
sugestiu
i sugerent.
Es fa difícil
acotar-ho
en cinc personatges
si parlem
de moments claus
del segle XX?
Evidentment,
és clar,
el format,
el nombre de sessions,
això no ho vaig decidir jo
com és natural,
això ho van decidir
els responsables
de la Fundació de la Caixa
i del Caixa Fòrum de Tarragona
i, per tant,
és obvi que siguin sigut
sis o set o vuit o deu,
doncs,
també hauríem trobat
personatges
d'aquesta talla
i si haguessin
hagut de ser quatre,
doncs,
també n'hauríem
descartat algun,
vull dir que,
naturalment,
no és que el segle XX
es pugui explicar
no més a través
de cinc personatges,
sinó de molts més,
però,
insisteixo,
aquests cinc que hem triat,
doncs,
jo crec que són altament
representatius
i significatius
de moments
molt rellevants
i de fenòmens
molt rellevants
del segle XX.
Parla d'això,
de moments rellevants,
de fenòmens
del passat segle,
en moments com els actuals,
no sé si,
a més a més,
és interessant i important
asseure i escoltar
què va passar
en el passat,
com sempre es diu,
allò per aprendre
dels errors del passat.
Bé,
naturalment,
jo soc dels que creu,
em sembla que tots
els historiadors professionals
que diem que la història
no es repeteix
en el sentit literal,
no?
Hi ha dues situacions
històriques idèntiques,
separades per anys
o per dècades,
no?
Però,
també,
soc dels que pensen
que hi ha paral·lelismes
i que hi ha...
És a dir,
per exemple,
jo crec que és útil
per entendre
què està passant avui
a Rússia,
per entendre
el fenomen
del que en potser
em deia
el putinisme,
no?
És a dir,
el govern,
la figura
de Vladimir Putin,
bé,
doncs,
conèixer
el passat serista
jo crec que és
extraordinàriament útil
perquè és obvi
que hi ha unes constants
històriques
que Rússia
és un país enorme,
diguem-ne,
habituat
històricament
a les formes de poder
autoritàries
i unipersonals,
és a dir,
els russos estan habituats,
la majoria d'ells,
a concebre el poder
com a encarnat
en un individu,
que primer es deia
Sart,
que després es deia
secretari general
del Partit Comunista
i que ara es diu,
bueno,
president de la Federació,
no?
Però hi ha un,
més enllà del canvi
de rètols,
diguem-ne,
hi ha unes constàncies
i és un secret,
allò que diuen
en castellà
a voces,
és a dir,
no és cap secret
que el poder
putinista
ha recuperat
moltíssima simbologia
i moltíssima litúrgia
del serisme,
començant per l'escut
de l'àguila
de dos caps
i seguint
per tantes i tantes
i tantes altres coses,
per tant,
per quedar-nos només
amb la sessió d'avui,
no?
Doncs és obvi,
em sembla dir,
vaja,
que saber alguna cosa més
sobre el serisme
ajuda a entendre
la Rússia d'avui,
de la mateixa manera
que el 20 de febrer,
parlar de Roosevelt
i del New Deal
pot resultar,
pot permetre reflexions
interessants
sobre com estem
responent ara,
com estan responent
els governants
a aquesta altra crisi
econòmica
que és comparable
en la seva magnitud
només a la de 1929,
són les dues grans crisis
que el capitalisme
ha conegut
en els últims
dos o tres cents anys,
no?
Bé,
doncs és evident
que les receptes
d'aleshores
no es poden aplicar
ara perquè el món
és molt diferent,
però alguna conclusió
interessant es pot treure
de saber
què es va fer
a les hores
per fer front
a aquella crisi.
Sí,
d'aquí uns anys
fem aquest mateix exercici,
però amb personatges
del segle XXI,
no sé si ja en tenim
algun de personatge
del segle XXI
que creu que hagi marcat
o marcarà
el curs de la història.
Jo crec francament
que és una mica aviat,
diguéssim.
És aviat encara, eh?
Sí, sí, és aviat.
Els periodistes,
i ho dic amb tot el carinyo
perquè al llarg
de la meva vida professional
he contribuït
a fabricar-ne
alguns milers
i per tant no...
Dono fer, dono fer, dono fer.
No puc renegar,
no puc renegar
de persones
a les quals, ja dic,
bé o malament
he ajudat a formar,
no?, en absolut,
però els periodistes
tendeixen,
el periodisme tendeix
a qualificar
amb molta rapidesa
fets i personatges
que passen avui,
ahir,
o la setmana passada,
d'històrics, no?
És a dir,
és una etiqueta
que cada vegada
s'utilitza més, no?,
el terme històric.
Sí, tot és històric, no?
Tot és històric, no?
Des d'una nevada
fins a qualsevol cosa, no?
Aleshores,
bé,
els professionals
de la història,
almenys jo,
tendim a aplicar
aquest qualificatiu
amb molta més prudència
i sobretot
esperar una mica, no?
perquè,
perquè, bueno,
home,
aviam,
per exemple,
que la crisi econòmica
que estem vivint ara,
aquesta sí que és històrica,
i ja dic,
com abans deia,
només comparable
a la de fa 78 anys,
això em sembla indiscutible.
No sabem com acabarà ni quan,
però que ja ara
podem dir
que és un fenomen
que sortirà en els llibres futurs
i tindrà un capítol
o, en tot cas,
unes quantes pàgines,
això segur, no?
Ara,
hi ha coses menors,
diríem,
hi ha personatges,
dici el senyor
Nicolà Sarkozy,
per agafar un exemple,
doncs serà
quan s'organitzin
cicles de conferències
del segle XXII,
no?
Si serà una figura
important del segle XXI,
em sembla aviat per dir-ho.
És massa aviat.
És massa aviat
perquè fins aquí
un parell de mesos
no sabrem
si la seva estada
del poder a França
ha sigut de més de cinc anys
o ha sigut de deu,
si ha estat derrotat o no,
etcètera, no?
Per tant,
només portem
una dotzena d'anys
mal comptats
del segle XXI,
per tant,
jo recuperaria calma,
diguéssim.
Per tant,
al segle XXII,
quan tornem a fer l'entrevista,
ja en parlarem, eh?
Això mateix,
això mateix,
espero que en puguem parlar,
seria senyal
que ens hem conservat prou bé,
sí.
Doncs ja ho sabeu,
avui comença aquest segle
de conferències,
Crisis i figures
del segle XX,
amb la primera analitzant
Nicolau II Últims,
ara serà a partir
de les 7 de la tarda,
a l'hora de Caixa Fòrum,
amb en Joan B. Culla.
Joan,
moltíssimes gràcies
per haver-nos acompanyat
i que vagi molt bé
aquest segle de conferències.
Moltes gràcies.
Adéu-hi, bon dia.
A reveure.
La primera, eh?
Avui dilluns,
la següent,
tots els dilluns, eh, Carles?
Cada dilluns fins al 5 de març.
Fins al 5 de març, eh?
En Mussolini,
Rúsbeu,
Gandhi,
Adenauer,
aquestes 5 figures,
fins al proper dia 5 de març
a les 7 de la tarda.
Jo ara diria justament
que d'aquestes 5,
Adenauer,
que també és un personatge,
avui és que aprofito
que ja no hi és el professor,
va ser professor meu,
cull a l'altra banda
per fer una petita teoria,
perquè així no me la rebetrà anar,
però segur que estaríem d'acord.
És un personatge
que probablement en el seu moment
no semblava tan decisiu
com ho ha estat,
perquè sí que és veritat
que la reconstrucció a Alemanya
tothom li reconeix,
però esclar,
vull dir,
l'Europa que coneixem ara,
l'eix franco-alemany,
Sarkozy,
si passa o no passa a la història,
això ja ho sabrem,
i Merkel igualment,
si passa o no passa,
però es deu molt
a aquest personatge
que no només va ser president
de la República Federal,
vull dir,
per tant,
és interessant això,
vull dir,
potser els que estem apostant ara
per què són això,
els periodistes,
com nosaltres ho som,
per què són les figures històriques,
potser resultarà
que després els historiadors,
a l'hora de garballar,
qui ha pesat més
i qui ha tingut un paper més decisiu,
ens donen alguna sorpresa,
perquè la vida és així.
És així,
doncs ja ho sabeu,
avui comença a la set de la tarda,
amb la primera de les conferències,
s'allargarà
tots els dilluns del mes de febrer
i també el primer dilluns del mes de març,
és un cicle coordinat
per Joan B. Culla.
Més enllà d'això,
Carles,
com sempre,
teniu més coses,
aquesta setmana,
aquesta setmana ve farcideta,
ve farcideta.
dimecres comença un cicle,
en podem parlar,
si et sembla bé,
la setmana vinent,
més abastament,
amb l'Ignacio Morgado,
que, si recordeu,
va ser catedràtic de psicologia
de la Universitat Autònoma
i va protagonitzar un diàleg
sobre ciència
amb el Lluís Amiguet.
Doncs bé,
ara fem cinc conferències,
una mica en format semblant
al del professor Culla,
és a dir,
cinc conferències,
en aquest cas cada dimecres,
és el 8 de febrer
al 14 de març,
sobre la percepció del món.
És a dir,
com percebem el món,
els sentits,
perquè no tenim nom per les colors,
posem per cas,
existeixen els colors,
és això que estem tan acostumats
a definir,
existeix o no existeix,
o de fet,
diguéssim,
és només una impressió.
Què és l'ament?
I a més,
aquí hi ha una pregunta
que és tremenda,
que és,
qui soc jo?
I això ho som tots,
no jo,
Carles Marqués.
Qui soc jo,
genèric, eh?
Aleshores,
això,
l'exploració
d'un món tan fascinant
sobre l'ament
que,
per dir-ho una mica
com va dir Ignacio
en la xerrada
amb el Lluís Amiguet,
això,
no és que no en sabem res,
però el que és molt curiós
és que la ment pot pensar
sobre moltes coses,
però pensar sobre
què és ella mateixa,
és a dir,
d'on sorgeix,
com és que un múscul,
perquè el cervell
és el que és,
doncs,
pensa,
això és molt curiós.
Doncs això començarà dimecres, eh?
Això comença dimecres,
exacte.
Dimecres.
dijous
tornem a tenir
Fellini,
Fellini 8 i mig,
clar,
si l'altre dia
parlàvem de la Dolce Vita
i dèiem
què dir,
bé,
doncs a mi,
jo només diré una cosa personalment,
a mi m'agrada més
Fellini 8 i mig,
per exemple,
eh?
Vull dir que
pot ser la gran pel·lícula
o això,
almenys,
algunes de les escenes
més singulars de Fellini,
però,
bueno,
potser és més
rodona
o més
Felliniana,
Fellini 8 i mig.
Després,
el dissabte,
música iraniana,
sabeu que fem dues temporades musicals,
una de músiques del món
i l'altra de músiques,
diguéssim,
més clàssiques,
per dir-ho així,
en el típic,
la típica,
una de les típiques divisions,
i aleshores més rap,
ensemble,
això,
aquest dissabte,
a les 8 del vespre.
I el dimonja,
per acabar,
doncs,
escribo,
que ja ho vam fer
i va anar realment...
Ahir va ser la primera
i el dimonja
la darrera i l'última ja.
Molt bé,
Déu-n'hi-do,
eh, Carles?
Déu-n'hi-do,
Déu-n'hi-do,
sí, sí,
ja que ha vingut tot.
Ja que ha vingut tot,
doncs ja ho sabeu,
almenys el mes immediat
serà avui mateix,
a les 7 del vespre,
amb aquesta conferència
d'en Joan B. Cull,
amb aquest cicle
sobre crisis i figures
del segle XX.
Carles, gràcies.
A vosaltres.
I fins al proper dilluns.
Que vagi bé.
Igualment.