Tornem a Tarragona Ràdio.
Aquest espai de ràdio, aquest temps de ràdio, que el dediquem a parlar sobre temes relacionats amb la discapacitat.
Edició número 95, ja de l'Espai Tothom, i com sempre us comentem, us comencem comentant-vos una notícia, una informació.
Avui us parlem de la taula del tercer sector que reclamava el passat divendres 17 de febrer que es faci efectiva la sentència del Tribunal Suprem
respecte a la gestió des de Catalunya del fons del 0,7% de l'IRPF.
Els representants de tots els partits polítics catalans, amb representació al Congrés dels Diputats,
han estat presents en l'acte i, de fet, han donat el seu suport a la reivindicació de les entitats socials catalanes.
El traspàs a Catalunya dels recursos de la casella del 0,7% de l'IRPF és ja una reivindicació històrica
de la taula del tercer sector i de tot el tercer sector social en general català des dels anys 80.
I per què és important això?
Doncs segons la presidenta de la taula del tercer sector, Àngels Guiteras,
destacava que per al conjunt de les 4.000 entitats socials que agrupen la taula del tercer sector,
el fet de poder gestionar el 0,7% de l'IRPF des de Catalunya és importantíssim.
I per què? Doncs perquè suposa el reconeixement efectiu de les competències exclusives del govern de Catalunya
en l'àmbit de les polítiques socials, també perquè podria permetre la superació d'un greuge històric
que ja pateix Catalunya en la distribució d'aquests recursos,
també perquè oferiria la possibilitat de més transparència i d'establir nous criteris més objectius
en aquesta distribució i perquè es necessiten aquests recursos per contribuir i preservar la cohesió social d'aquesta societat.
Les entitats volen, doncs, el 0,7% de l'IRPF a Catalunya, el volen ja, el volen íntegre
i no la meitat, que és el que han estat rebent tots aquests anys passats
i demanen que aquesta convocatòria de l'any vinent sigui ja la Generalitat
qui disposi d'aquests recursos i les distribueixi entre les entitats d'acord
amb aquesta sentència clara i inequívoca que ja ha fet efectiva el Tribunal Suprem.
Com sempre comencem amb una notícia d'actualitat, en aquest cas parlàvem d'aquest 0,7%,
segur que en parlarem també en futures edicions del Tothom,
un Tothom que avui tècnicament realitza Lluís Comés i qui us parla, Miguel González. Comencem.
Avui volem parlar de treballs de recerca i és que dues alumnes del Col·legi La Salle de Tarragona
han centrat els seus treballs de recerca en l'àmbit de la discapacitat.
Les barreres arquitectòniques a la ciutat de Tarragona
o com s'adapten les persones cegues a la ciutat són els temes que han escollit.
De seguida parlem amb elles, ens visiten les autores d'aquests treballs de recerca,
Maria Robledo i Marta Orejudo, que ens acompanyen a l'estudi,
també acompanyades per la professora del centre, Maria Teresa Segura.
De seguida les saludem i parlem amb elles.
Abans, però, deixeu-me que us recordi que podeu participar al programa,
podeu enviar-nos les vostres consultes, també les vostres sugerències.
Les vies de participació són bàsicament tres,
el correu electrònic, tothom, arroba, tarragonaradio.cat,
és l'adreça a la qual us podeu dirigir, tothom, arroba, tarragonaradio.cat,
l'adreça també al Facebook, a facebook.com barra tothom,
i som presents en aquesta xarxa social, i també al Twitter, a twitter.com barra tothom.tr.
I després d'aquest embolic de punts i barres i bedobles,
nosaltres obrim l'espai de l'entrevista.
És un tema recurrent parlar-ho al programa a l'espai tothom,
sobre la discapacitat, sobre les barreres arquitectòniques,
sobre l'accessibilitat universal a la ciutat de Tarragona.
Avui parlem de treballs de recerca que han agafat com a base,
com a fil conductor d'aquests treballs,
les barreres arquitectòniques, l'adaptació de les persones cegues
a la ciutat de Tarragona.
Són els temes que han escollit dos alumnes del Col·legi La Salle,
Maria Robledo, bon dia.
Bon dia.
I Marta Orejudo, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Elles venen acompanyades per la professora del centre,
Maria Teresa Segura.
Maria Teresa, molt bon dia.
Molt bon dia.
Tutora d'un dels dos treballs,
l'altre treball ha estat tutoritzat per un altre professor,
concretament per la Santiago Guiu, parlarem.
De fet, us hem convidat per parlar d'aquests treballs.
Si us sembla, Maria, comencem per tu.
Un treball, com dèiem, autoritzat per la Maria Teresa Segura,
que també ens acompanya.
Les barreres arquitectòniques a la ciutat de Tarragona.
Com t'arriba la idea?
Com et neix la idea de fer un treball sobre aquest tema?
Bé, em surt aquesta idea després de viure en l'experiència personal,
o en la meva àvia, a l'hora de desplaçar-se per Tarragona,
doncs s'havia de quedar moltes vegades al carrer de les botigues,
o havia de creuar de cera perquè n'hi havia una petita rampa,
i tot això, doncs, un dia em vaig posar a pensar i vaig dir,
ostres, diu, aquesta gent que ha de viure així,
dic, no és l'única, tant ella com més gent de la nostra ciutat,
ha de viure cada dia amb totes aquestes barreres,
i això els fa difícil, i per això a partir d'aquí
vaig començar a mirar en diaris i notícies
i a partir d'aquí vaig centrar-me en aquest tema.
Entenem que la teva àvia pateix alguna discapacitat
que l'impedia, doncs, en aquest moment desplaçar-se, no?,
per la ciutat de manera normal.
I llavors això ho fas extensiu a altres discapacitats,
no només a la mobilitat reduïda?
Em centro en aquesta, però també a la ceguera,
amb problemes psíquics i amb les prediscapacitats auditives.
O sigui, un gran ventall de discapacitats.
Després parlarem de quines han estat les conclusions
i com has anat treballant això.
En canvi, la Marta Orejudo centra, o titula el seu treball,
l'adaptació de les persones cegues a Tarragona.
No sé, Marta, en el teu cas, com neix la idea
o com sorgeix aquest treball de recerca?
Què et fa definir, què et fa anar per en aquest camí?
Sí, jo, doncs, la meva mare és oftalmòloga
i, doncs, sempre m'havia parlat a casa, doncs,
d'algunes malalties que causaven la ceguera
i llavors jo tenia, doncs, curiositats.
I també, doncs, no coneixia ningú, no?,
però per anar pel carrer i veure, doncs,
alguns invidents que controlaven molt
i anaven amb molta pressa
i, en canvi, d'altres amb molta por,
doncs, llavors, jo volia saber per què passava això.
Creus que hi ha invidents al carrer
que van amb molta pressa i d'altres que van amb molta por?
Sí.
Aquest és la...
Vaja, el que tu em vas adonar al principi, no?,
abans de fer aquest treball.
Sí, sense saber res del tema.
Llavors, a partir d'aquí, com ho enfoques, això, Marta?
Vull dir, quins són els primers passos?
Doncs primer defineixo una mica persona cega
dient que és aquella persona
que utilitza els altres sentits
doncs per substituir el que li falta.
I llavors, a partir d'aquí, doncs, explica una mica
el braille, les barreres a Tarragona,
els clossos pigals, el bastó,
una mica també els espots,
així també amb la ONCE.
Vaja estar fent algunes entrevistes.
Molt bé, després també, si et sembla,
anirem definint aquests ítems.
Tenim aquí també la Maria Teresa Segura.
Maria Teresa, tu has tutoritzat un dels treballs,
concretament aquest que parlàvem primer de la Maria.
No sé què vas pensar quan...
No sé si ella et va venir un dia
i et va proposar aquest tema,
si una mica el vau triar entre les dues.
No sé, en primer moment,
quina va ser la teva impressió?
Doncs, quasi bé que va ser per casualitat.
En principi, jo no havia d'autoritzar aquest treball.
Normalment, els treballs de recerca dels alumnes
intentem buscar que el professor
sigui una persona coneixedora en la matèria que es treballa.
Però sovint, els alumnes,
com és el cas de la Marta i de la Maria,
trien treballs dels quals, de vegades,
els professors que estem en docència i en batxillerat
no són grans especialistes,
perquè són temes derivats, en aquest cas,
com en els dos casos,
d'experiències que han viscut properes
a l'àmbit familiar o a l'àmbit individual.
Aleshores, en el meu cas,
va ser també una coincidència.
Jo soc tutora de l'Arnau Pedregal.
Ell és un noi amb paràlisi cerebral.
I aleshores, al coordinador de batxillerat
li va semblar que la meva experiència
d'alguna manera també podria ajudar la Maria
a donar llum una mica en aquest treball.
Per tant, va ser una miqueta una casualitat.
Però en el cas de tots,
en el cas de totes tres, jo crec que ha estat
una mica aquesta experiència derivada
de la vessant personal.
O sigui, que heu traslladat aquesta vessant més personal
al tema dels treballs de cerca
i segur que això us ha portat coneixement
i noves experiències.
Per exemple, Maria,
dius al teu treball de cerca
que t'ha donat l'oportunitat d'explicar
i de saber què són les barres arquitectòniques
i què suposen per a aquelles persones
que pateixen alguna discapacitat.
Tu, des del principi, ja sigui auditiva, visual, motriu...
Suposo que per arribar a aquests objectius
i per continuar el fil conductor del teu treball de cerca
has hagut d'estudiar aquestes persones
i has hagut d'entrevistar-te amb moltíssimes persones.
Com ha estat aquesta experiència?
M'ha agradat molt perquè cada entrevistat
era un món diferent.
Cadascú tenia els seus problemes,
els seus avantatges i desavantatges,
però m'ha agradat molt en general.
Mai havia parlat amb gent amb diferents problemes,
hi havia gent que no havia parlat mai
i m'ha agradat molt.
T'has plantejat, suposo,
a l'hora de parlar amb aquests testimonis personals
amb alguna discapacitat, suposo,
que t'hauràs plantejat coses que no t'havies plantejat abans.
No sé quin estat d'aquests testimonis
és el que més t'ha tocat a nivell personal,
a nivell més interior.
No sé si m'explico.
Sí, sí.
El que em va tocar més va ser el Raül Ivan,
un nen amb parell cerebral, de la Montanyeta,
que vaig estar parlant amb ell
durant gairebé dues hores
i em vaig sentir molt a gust
i mai havia parlat amb una persona d'aquest problema
i em va agradar molt l'experiència.
És a dir, que a banda també,
Maria Teresa, suposo que el que busquem
en aquests treballs de recerca és això,
que l'alumne entengui,
a banda de fer un bon treball,
que entengui la importància
i que ho porti a un terreny més personal, no?
Sí, exactament.
El treball de recerca en realitat té dues vessants.
Una que és qualitativa,
que és l'aprenentatge acadèmic.
Una altra que és quantitativa.
Lògicament, l'estudiant el que pretén
és treure la màxima nota.
En aquest cas tenim dues alumnes
que han treu la màxima nota.
Però jo estic molt contenta
i l'altre tutor que ha portat al treball,
el professor Santi Guiu,
per l'aprenentatge humà,
que ha significat apropar-se a una situació
que moltes vegades la gent jove
pensa que és aliena a la seva vida.
Felicitats per la nota.
Jo ho anava a preguntar després,
però ja que ho hem tret ara,
doncs...
Disculpa.
No, no, no, i ara, vull dir,
s'ha d'explicar que les dues heu...
Dos deus han estat, no?
Sí, sí.
Doncs, Déu-n'hi-do, eh?
Bona nota per als dos treballs.
Marta, una persona cega defineixes tu
que és aquella que aprèn a utilitzar els altres sentits
per substituir el que li falta
i a partir d'aquí has explicat
com aprenen a desenvolupar d'altres sentits,
has tractat la inclusió social,
com utilitzen el bastó, el gos pigall...
Què n'has tret de clar de tot això?
Què n'has tret en clar?
Com ha estat aquesta experiència?
Doncs, bé, m'he adonat que la majoria de sexes
porten bastó i no gos pigall,
ja sigui perquè hi ha molta demanda
i també perquè és...
m'assembla que és com més difícil
dominar el gos que no aprendre a utilitzar el bastó.
I, bé, m'he adonat que l'adaptació és bastant difícil
i potser una mica més per aquells sexes adquirits
que han estat vidients tota la seva vida
i, de sobte, en alguns casos,
doncs, el dia següent s'han quedat sense visió
i han d'aprendre tot de nou.
Llavors, ens afirmaríem amb aquesta postura
que la ceguesa sobrevinguda
és més complicada que una ceguera congènit, en aquest cas, no?
Estaríem parlant d'això.
És bastant diferent, sí.
Has tingut experiències des de les dues vessants?
Sí, he fet entrevistes a Tans On com a les altres.
Dius que has tractat els avantatges i els inconvenients del braille
i de la tecnologia adaptada per a les persones cegues.
Quines són aquestes avantatges i quins són aquests inconvenients?
Què creus tu?
Doncs, potser, el major inconvenient del braille és que ocupa molt
i que és més lent d'imprimir, el procés és molt més llarg,
però també trobo que és molt útil per fer marcacions a les cases
o a la roba o així coses petites
i, en canvi, la tiflotècnica va més bé per, per exemple,
aparells electrònics i l'aprenentatge als estudiants.
De fet, aquí sobre la taula en tenim una ara d'aparell tiflotecnològic.
T'ha sorprès això de la tiflotècnologia?
Perquè molta gent, o la tiflotècnica, quan comença a interessar-se per aquest món
veu aparells realment estranys, ordinadors sense pantalla,
ordinadors, tot parla, tot té una veu interna...
Suposo que t'haurà sorprès, no?, aquest món, també.
Sí, bastant, sobretot els adaptadors als mòbils.
Em va i queda bastant sorpresa quan...
L'adaptació dels telèfons mòbils, eh?
Que fins i tot ara amb aquesta tecnologia tàctil, com els iPhones i tot això,
doncs es poden fer servir.
Has parlat també de l'esport.
És un tema interessant, també.
Quines entrevistes o quines qüestions de l'esport has tractat?
Com ho has enfocat?
Doncs, vaig anar al CREC de la ONCE a Barcelona
i em van posar diversos vídeos
perquè veies una mica com canviaven les normes de l'esport.
Doncs un exemple podria ser l'atletisme,
que algunes persones han de portar un guia,
doncs per saber una mica on han d'anar,
o el goalball, que era un esport que jo no coneixia,
que també em va sorprendre molt com podien saber
quan venia la pilota i tot això.
Doncs és també interessant.
Maria, hi ha una frase del teu treball de recerca
que m'agrada sobremanera.
Diu, no és la discapacitat la que fa difícil la vida,
sinó els pensaments o les accions dels altres.
És una frase recurrent i molt bona, a més,
si em permets que et doni l'opinió.
És una mena de conclusió del teu treball?
Diguem-ho així que sí,
perquè hem anat a compte que tots els altres,
els que no estem, els capacitats, diguem-ho així,
fem accions i coses que repercuteixen a les altres persones
i els fem sentir inferiors, i així només,
perquè tots, davant la llei, tothom és igual.
I com pot ser, per exemple, el cas d'aparcar una furgoneta
o un ciclomotor o qualsevol cosa a la cera
pot fer que una persona amb ceguera
hagi de desviar-se i anar per un camí que ell no es coneix,
que no el té estudiat.
O una persona amb cadira de rodes
hagi de creuar de cera
perquè la seva cadira no pot passar per allà.
I per què ho ha de fer això ell?
Si ell té el mateix dret,
perquè això és la conclusió que ha arribat,
que som nosaltres els culpables.
I creus que en una ciutat com Tarragona
o en una societat com la nostra
la gent té consciència d'aquest fet?
Falta encara per treballar?
Jo crec que et consciences d'això
quan ho pateixes
o quan veus algú del teu entorn que ho pateix.
I jo soc una persona que m'he adonat que
fins que la meva àvia no es va quedar
amb una cadira de rodes,
no t'adones de tot això.
I som una mica egoista, però és la realitat.
Estaríem d'acord amb aquesta afirmació de la Maria,
Maria Teresa i Marta?
Sí, jo crec que sí.
Fins que no coneixes el tema
no et sensibilitzes, no?
Seria aquesta la paraula.
Sí, sí.
En realitat, o quan veus, quan ho observes,
però sobretot quan tens el problema a casa,
quan el tens tu a la vora,
és quan veritablement te'n dones compte
que aquestes persones...
Jo crec que, com deia la Maria,
la Maria en el seu treball anava repetint
perquè aquestes persones s'han de sentir discriminades.
És que una cosa és que puguem tenir tots una mancança,
que tots la tenim,
vull dir, està claríssim,
però perquè l'accés a la biblioteca,
que per mi és un,
i per una altra persona pot ser una porta
que no tingui les mínimes condicions.
En el cas del treball de la Marta,
les conclusions serien similars?
Sí, són molt similars.
Has arribat a unes conclusions paregudes, oi?
El desconeixement de la gent,
i sí, més o menys el mateix.
I l'opo a cap accessible, que està a la ciutat.
I com a, entre comentes, expertes,
perquè n'heu treballat,
i em consta que n'heu treballat força,
què n'opineu de l'estat de la ciutat de Tarragona
en aquests moments pel que fa
amb aquesta accessibilitat universal,
que ara ens posava algun exemple també la Tere?
Jo m'he adonat que, per exemple,
moltes obres estan desprotegides,
i hi ha material que pot causar problemes
tant a les persones cegues com a les discapacitats.
I això s'hauria de corregir.
I en el teu cas, Maria?
Jo m'he adonat que,
perquè fa, per exemple, els semàfors,
només un 65% va llegir amb la notícia
que estan adaptats.
Sí.
Però, i l'altre tant per cent
que ha de fer aquella persona quan arriba allà.
Doncs això s'hauria d'arreglar.
I després, pel que fa a les aceres,
que jo crec que és un tema important,
sí que hi ha algunes que encara no estan adaptades,
però per la gran majoria,
cada cop comencen a estar amb la rampeta i tot això.
Llavors estaríem davant d'aquella afirmació
que sovint fem també al programa
de que s'està treballant molt,
però que encara queda molt per fer.
Teresa, no sé si en aquest sentit també...
El fet de poder llegir,
vaja, tutoritzar un dels treballs,
estar també informada sobre l'altre,
el regust de boca que ens queda és aquest, no?
Sí, és que tenim...
De totes maneres, jo et dic una cosa,
hem d'intentar ser una mica optimistes,
i sí que és veritat que la ciutat,
la Maria, que és el treball que jo he portat molt,
va inventariar especialment comerços del centre,
del que és el centre de la ciutat,
i és veritat que sorprenentment n'hi ha molts
que comencen a posar rampes,
fins i tot perquè la gent hi pugui accedir sense problemes.
Per tant, estem en el bon camí,
el que passa és que no hem arribat a la fi del camí.
Per tant, hem de seguir treballant.
Doncs amb treballs com els que vosaltres feu,
també ajudeu i aporteu coneixement,
investigació, treball de camp,
que és també el que es busca amb aquests treballs,
i aporteu una mica de llum també amb aquest tema.
Suposo, m'ho deu abans,
i suposo que ha canviat la vostra percepció,
la que teníeu abans del treball en quant a les persones,
amb alguna discapacitat, en quant a la seva vida quotidiana.
Com ha canviat? Quina és la que teniu ara?
Teníeu prejudicis?
Us ha canviat aquesta percepció, l'impacte personal?
Maria, potser en el teu cas que la teva àvia
ja tenia alguna discapacitat, ha estat diferent o...?
Bueno, amb ella no, perquè ella ja la coneixia,
però amb el Raül, com he dit abans,
me va sobtar, no havia conegut mai una persona així,
no havia parlat amb ella,
i amb una persona evident, tampoc.
I després, pels altres...
T'ha ajudat potser a conèixer més aquest món, no?
Sí, perquè aquest món no el coneixia.
M'ha àvia sí, però perquè...
Les discapacitats noves, amb aquella gent
que no hi havies parlat mai...
Sí, clar.
Molt bé.
I en el teu cas, Marta?
Sí, jo també, potser fent les entrevistes,
m'he sentit una mica més propera a aquesta gent,
perquè, clar, jo els veia des de lluny al carrer,
però ja està, no coneixia ningú ni res.
Llavors ara, doncs, trobo que una mica els puc entendre una mica més.
Vosaltres sou dues noies joves,
m'interessa també saber quina creieu que és la percepció,
la postura dels joves davant d'aquestes persones,
o les problemàtiques relacionades amb la discapacitat.
Creieu que és un tema que el jovent d'avui en dia s'ho planteja?
Tornem a estar davant d'aquella disjuntiva
que si no ho coneixen o si no han tingut una relació prèvia
amb alguna persona, directament aquest tema no ens ho plantegem.
Hi ha qüestions més lúdiques,
amb qüestions de sortir de festa,
amb qüestions de relacions personals,
què creieu?
Jo crec que els adolescents o la gent jove s'està començant a conscienciar de tot això,
i més si des de petit a la classe t'han posat alguna persona en problemes.
Jo crec que està bé perquè el veuen com un més d'ells dintre del grup
i que no es pot diferenciar ni res.
i així que si comencem des de petits,
amb les joves que estem fent grans i que som adolescents,
ho veiem com alguna persona,
igual que en altres, amb els mateixos drets
i els mateixos deures i tot.
Marta?
Sí, jo estic d'acord amb la Maria,
però també trobo que hi ha altres joves que passen del tema,
ni s'interessen ni res,
i llavors és el que dèiem abans, que es desconeix.
La paraula clau, Maria Teresa, suposo que és la integració, no?
Sí, la integració, i a mi la conclusió a la qual he arribat
des de la meva perspectiva personal,
com a tutora d'un noi amb paràlisi cerebral,
i ara portant el treball de la Maria,
jo m'he acabat fent una pregunta.
Veritablement hi ha algú que no tingui alguna discapacitat?
A veure, no sé, moltes vegades comentant a l'entorn d'amics,
tots ens hem trobat en què hi ha temàtiques
a les quals no ho entenem,
a les quals segurament jo no podria dirigir segurament
al complex petroquímic,
jo sóc una discapacitada per fer això,
i en canvi puc fer altres coses.
Per tant, potser el que hauríem de fer
és intentar sentir-nos tots més iguals, no?
És la meva percepció.
De fet, ara es comença ja a parlar,
i força no tant de discapacitat,
sinó de capacitats diferents.
Evidentment és el que tenim.
Crec que és una definició bastant més encertada.
Noies, per acabar,
heu pensat en presentar aquests treballs de recerca
en algun certamen, en algun premi, en algun concurs?
Bé, hem sentit parlar del d'Alex Tech,
que és de la discapacitat,
i mirarem a veure...
Sí.
Aviam, doncs aviam si una propera entrevista
la podem centrar en que heu obtingut bons resultats,
a part de la nota,
en aquest premi,
perquè, mare Teresa,
ara que no ens ha sent ningú,
jo crec que poden optar en un d'aquest premi.
Sí, evidentment, sí.
També la veritat és que hem de dir una cosa,
elles han tractat d'aquest tema,
també han tingut companys
que han fet excel·lents treballs.
Els treballs, normalment, nosaltres,
el professorat del col·legi orientem
que el facin cap a aquells,
sobretot cap al tipus de batxillerat que estan fent,
la modalitat de batxillerat,
per als estudis futurs de la universitat,
el treball de recerca no deixa de ser també
un pas previ, no?,
un assaig del que després ells treballaran a la universitat,
però la veritat és que hem de dir
que moltes vegades aquests treballs
que sorgeixen d'aficions,
o sobretot d'experiències personals,
tenen uns resultats molt rèixits.
Jo crec que els seus seran...
segur que tindran algun premi.
Sí, perpeteu, abans d'acabar,
noies, una pregunta una mica més personal.
Sabeu ja cap a quin...
cap a quina matèria, cap a quin ofici
voleu centrar els vostres estudis?
Què fareu després del batxillerat?
Ho teniu decidit?
Jo sí.
Digues, digues, Maria.
Jo, no és res d'això,
jo faré magisteri,
que tinc molt clar,
i tot i que no toqui en aquest tema,
però sempre m'he decantat cap a aquí.
I el magisteri, no?,
també d'educació especial,
en aquest cas.
Sí, tampoc m'importaria fer-ho, eh?
A mi m'agradaria.
I en el teu cas, Marta?
A mi m'agradaria fer medicina,
però, clar, depenc de la nota,
llavors, bueno, s'intentarà.
Bé, el treball de recerca us ajudarà
a aconseguir aquestes bones notes.
Maria Robledo, Marta Orejudo,
Maria Teresa Segura,
moltíssimes gràcies
per venir al Tarragona Ràdio
a parlar-nos dels vostres treballs.
Enhorabona a les tres
per la part que us toca.
I, doncs, el que hem dit abans,
esperem poder tornar a parlar amb vosaltres,
que continueu pendents d'aquest tema
i si us ve de gust,
doncs, continuar amb aquestes investigacions
en algun moment de la vostra vida,
doncs, sereu també benvingudes
a l'espai Tothom.
Noies, moltíssimes gràcies.
A tu, moltes gràcies.
Anem encarant aquesta recta final del Tothom
i us explico que el Parlament Europeu
llançava l'any 2006
en el marc d'una discriminació positiva
per promoure la igualtat d'oportunitats,
és un programa d'estades
de pràctiques remunerades
específic per a persones amb discapacitat.
Aquestes estades són obertes
tant a les persones amb formació superior
com a les persones amb qualificacions
inferiors a la universitària.
L'article 18 de la normativa interna
relativa als períodes de pràctiques
i visites d'estudis
a la Secretaria General del Parlament Europeu
que estableix les qualificacions acadèmiques necessàries
per a que es faci efectiva l'admissió
a un període de pràctiques remunerades.
No s'aplica en aquest programa.
El principal objectiu d'aquest programa
és oferir, com dèiem,
una sèrie de persones
amb alguna discapacitat,
oferir-los una experiència laboral significativa
i també valuosa
i una oportunitat per familiaritzar-se
amb les activitats del Parlament Europeu.
La durada del període de pràctiques remunerades
seria de cinc mesos,
improrrogables el període de pràctiques,
no donen al becari o la becària
el dret a treballar al Parlament Europeu.
El funcionariat se selecciona
sobre la base de concursos organitzats
per l'Oficina Europea de Selecció de Persones.
De fet, allà és on podeu trobar-hi
més informació a través d'internet.
Nosaltres us fem aquest apunt d'agenda
que servirà avui per tancar l'espai.
Tothom a la Sintònia de Tarragona Ràdio.
Hem consumit els nostres minuts de ràdio
avui parlant de treballs de recerca
dirigits a l'àmbit de les persones amb discapacitat.
nosaltres tornarem el dilluns vinent
a partir de les 11 i alguns minuts
a la Sintònia de Tarragona Ràdio
el 96.7 de la freqüència modulada
i també a través de www.tarragonaradio.cat
on podeu escoltar la ràdio en directe
i descarregar-vos cadascun dels espais
tothom que portem a mesos fins ara
que ja en són 95.
I tornem la setmana vinent
una salutació de qui us parla
Miquel González i a la part tècnica
avui procurant que tot soni bé
i de fet tot ha sonat espectacularment
en Luis Gómez.
Miquel González i a la part tècnica avui.
Miquel González i a la part tècnica avui.
Miquel González i a la part tècnica avui.