Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Bé, a veure, estem en una cartellera que jo com a mínim describiria com estranya o extraordinària, depèn de l'expressió, no?
Perquè, a cap i a la fi, el que estem veient a nivell de cinema és un tipus de pel·lícules molt comercials, estrenes de pel·lícules que han passat desapercebudes i que no se'ls estrenen ara abans que arribin els grans blockbusters del Nadal.
Sí, clar.
I que a veure, que algunes pel·lícules estan francament bé, d'altres són truños importants, o sigui, les coses com són.
Sí, ara hi ha una mica d'amalgama, eh?
Jo, és una cartellera que, d'entrada, em convida a anar a veure algunes estrenes perquè tenen força, perquè em sembla que alguna de les pel·lícules m'aportaré, com que no les he vistes, alguna sorpresa molt agradable.
Ah!
I d'altres, doncs, vina, sincerament, doncs, si no és a través de la xarxa, jo no les veuré.
Jo dic així, ja que estem arribant a un temps en què un té que pensar molt bé on posa els seus calés.
Ah, sí, quina pel·li vas a veure al cinema, perquè realment ara si dius que he entrat i no m'agrada...
Perquè el cinema està francament caríssim, caríssim, caríssim.
A veure, doncs, comencem parlant de pel·lis, et dic per ordre que tinc aquí...
Sí, tu vés dient-me i jo aniré dient també si l'he vista, no l'he vista i si sé de la pel·lícula.
Rian Johnson dirigeix Luper, que em surt aquí que és un thriller de ciència-ficció, futurista, viatges en el temps...
Amb Bruce Willis.
Sí, a veure, aquesta pel·lícula ha sigut una pel·lícula que, si no m'equivoco, que és la que va clausurar al Festival de Sitges, que aquest any no he estat.
I és una pel·lícula que, francament, doncs, com que jo tinc, per dir-ho d'una manera, primera mà al Festival de Sitges i els meus amics són grans cinèfils
i m'afio molt de la seva paraula, per mi la seva paraula va a missa, entre ells el gran absencito de Twitter, que és un crac.
De fet, és l'únic bloguero que li donen passe de premsa al Festival de Sitges, que clar, ell el surpre molt seriosament,
però és que normalment no va a veure les pel·lícules aquestes més taquilleres, sinó va a veure les pel·lícules més difícils o més friquis del Festival.
Però les crítiques d'absencito, el blog ausente, se'n diu el blog, són realment, per mi, mereixen la categoria de...
És el pumares de la postmodernitat, perquè em sentim en geu.
Jo tinc aquestes referències, però anem al que realment importa a l'oient.
Estem davant d'una pel·lícula necessària?
Bé, probablement no, però estem davant d'una molt bona pel·lícula de ciència-ficció i acció.
Bé, que això ja es diu molt, eh? Perquè, a més, anem curtets, tu, de ciència-ficció, eh?
Sí. Jo penso que l'úper és una pel·lícula que encaixa molt bé el tema dels viatges espaciotemporals,
que, a més, aporta una dosi d'espectacularitat suficient
i que, després, té la gran avantatge de tindre aquest prodigiós actor,
que és el Bruce Willis, davant d'aquest elenco.
I estem parlant d'un assassí que fa les ejecucions a través del temps
i que torna una altra vegada a visitar el seu alter ego per evitar es morir.
O sigui, aquello de dir, vaig a conèixer-me, vaig a conèixer-me a mi mateix quan era jove.
Em vaig a putejar a mi mateix.
La veritat és que és una pel·lícula que té molt de ciència-ficció,
però que no es queda amb l'anècdota dels viatges temporals,
sinó el que busques fer entre tindre l'espectador
i ho fa amb tota la dosi necessària d'adrenalina.
Jo penso que, bueno, per mi és una pel·lícula necessària, com a amant del gènere.
Mireu que xulo, que xulo l'argument, eh?
Estem a l'any 2072.
Els assassinats estan totalment prohibits.
Llavors, què fan?
Que quan tu vols matar algú, envies la víctima a través d'una màquina del temps cap al passat,
cap al 2042, en què sí que es pot matar.
I allí hi ha els loopers, que són aquests assassins a sous, que s'ocuten.
No són Black Rans, però s'assemblen.
Sí, sí, és una manera...
Bueno, té el seu punt, no?, de Smart City.
Smart Dead.
Bueno, ja tenim el tràiler.
El Lluís ha buscat el tràiler.
Escolta'm, vinga.
Així sona l'ooper.
Lluís ha buscat el tràiler.
És tu.
Està huyendo.
Quiero les calles cubiertes.
Cada segundo que pase es peor.
Lo arreglaré, le encontraré y acabaré con él.
¿Matarás a ese tío?
¿A ti mismo?
Para recuperar mi vida, tendré que matarlo.
¿Cómo te encuentro?
¿Sabes lo que va a pasar?
¿Tú ya has pasado por esto?
Sé que tú le matarás.
¿A quién?
¿Te suena el fundador?
Home, sí que pinten molta acció, eh?
Hi ha aquí un drama anterior de me voy a matar a mí mismo.
A veure, té un punt.
Aquest tipus de pel·lícules tenen l'avantatge que quan estan ben fetes fan estimar el cinema i anar al cine a veure-les.
Perquè d'altres pel·lícules no funcionen.
Sempre que hi ha pel·lis d'aquestes de salts temporals, sempre hi ha allò que després te quedes pensant i comentant la jugada de vés.
Això era allò, no?
I si hagués passat allò, què hauria passat en el futur?
Exactament.
Com juguen amb tots aquests elements.
Looper és potser l'estrena en majúscules de la setmana amb un Bruce Willis que, bueno, a veure, li donem una oportunitat, no?
És que Bruce Willis m'acosta, m'acosta.
A tu no t'agrada Bruce Willis?
A mi em costa, m'acosta.
És que a mi Bruce Willis m'ha retratratat una miqueta al servei de la meva infantesa.
Vull dir, que com a actor sap molt bé les seves limitacions, però ho fa molt bé.
O sigui, la cara de Bruce Willis és art impagable.
Bueno, però sempre és la mateixa, no?
Bueno, és que no hi ha més.
Vull dir, el John Wayne també tenia el mateix problema.
Bueno, és que no parlem de John Wayne, no parlem de John Wayne.
Clar, clar, clar, clar. Bueno, ho deixem a un costat.
Paranorme, l'activity 4. 4?
Jo, és que, a veure, era necessari.
O sigui, aquí la pregunta, si estigués el Juanjo aquí,
que convocarem el seu espíritu a través de la xarxa,
doncs el primer que diria, era necessari.
Perquè la primera paranormal activity ja era com una cosa, un despropòsit, no?
A veure...
Era activitat paranormal amb una càmera d'aquelles casolana,
però es veu que no feia molta...
És el estil... A veure, tornem una altra vegada a una forma de fer cinema
que es vol basar, lo de la bruja de...
Sí.
O sigui, era el tema de dir, escolta, anem a fer una pel·lícula
que tot semblarà que és veritat, però al final no ho serà i no sé què, no sé quant.
Aleshores, rodar càmera en mà, utilitzar, evidentment, mitjans casolans,
ells estalvien un munt de quartos i fem un munt de pasta.
O sigui, el tema està claríssim.
Problema de paranormal activity?
Doncs totes les problemes que tenia la primera, la segona i la tercera.
Són pel·lícules inanes que neixen mortes,
que no és per lo paranormal, sinó simplement perquè no fan por,
perquè ja han...
O sigui, el públic ja ho seu de venir.
Ja no s'assusta com abans.
O sigui, jo el que penso que són pel·lícules que se les estrenen
i jo aquestes directament faria tema de xarxa.
Digo, ah, la xarxa temàtica de YouTube i paranormal activity.
El que se la vulgui veure, cap allà, tu, i punt.
I ja està.
Sí, perquè a veure si s'estrena i van per les quartes,
que algú deu anar a veure-les.
No sé jo si no és una pel·lícula ja amb un perfil...
No, però a veure, clar, el problema que tenen aquestes pel·lícules
és que fan quartos inclús quan són dolentes.
O sigui, no ho entenc.
Bé, perquè hi ha un públic que encara no ha iniciat,
que potser comencen per aquí.
Houston, tornem a dir, tenim un problema.
A veure, la política, i a més nord-americana,
i com amb molta actualitat,
dota el terreny de la comèdia,
no sé fins a quin punt, graciosa.
En campanya, todo vale.
En campanya, todo vale.
A veure, Will Ferrell, Fax Galifrinianix,
Jason Sudequis, Dan Aykrod,
estem parlant dels paradigmes d'un tipus de comèdia
que en teoria hauria de ser los hermanos Farrell i companyia.
Doncs no.
Estem davant d'un dels realitzadors més grisos,
però molt gris.
O sigui, el Jair Roach,
quan tu directament el veus al seu nom,
dius, escolta, era necessari.
Estan aprofitant precisament
l'efecte de ressecó a Las Vegas,
salides de cuentas, etc.
Però aquí estem aprofitant el tema
de les eleccions nord-americanes
i llavors, si no és per la gràcia de Dan Aykrod
i un bon guió, doncs, bueno...
Però aquest senyor, el Jair Roach,
estic repassant la seva filmografia,
ha fet els padres d'ell,
els padres d'ell a Aston Powers,
vull dir, tel·lis que han...
Però és un realitzador que sempre repeteix.
O sigui, jo, sincerament,
dintre de la gran tradició de la comèdia,
de la nova comèdia nord-americana,
per dir-ho d'alguna manera,
trobo que és un dels directors
menys estimables,
perquè és gris,
o sigui, sempre fa el mateix perfil,
gairebé els acudits formen part de lo mateix
i torno a repetir,
la gràcia està en el món dels actors
que tenim al William Ferrell
i al FAQ aquest,
que són experts de la comèdia
de homes immadurs,
que d'ahir no els treguis,
perquè no encaixen en cap altre paper.
Serien el brusque de les del comèdia.
Exactament.
Estan allà ficats.
Oi, com estem avui de repartir, eh?
I, bueno, fan de polítics.
Vale.
Una altra comèdia americana,
d'aquestes que tenen quatre gags contadets,
que són, curiosament,
els que veus el tràiler.
I us sap quina gràcia?
Aquesta l'aniria a veure.
I quan vas a veure-la,
et t'adones que només hi ha això.
Amb el tràiler hi ha tràiler.
Era tot.
I aquest tràiler està molt bé.
Al YouTube,
i veiem-lo allí directament,
i t'hi rius i tal.
Bueno, doncs no és una pel·lícula
que jo perdré el temps
anant a veure-la, sincerament.
Uf, en campanya todo vale.
Bueno, bueno, estem repartint,
que ens estem quedant com a gust.
Vinga, vinga, més cosetes.
A Draco, producció espanyola,
pretén ser un thriller,
però també una comèdia,
basada en fets reals.
Sí.
I, bueno,
anys 50, robaments i...
Bé, a veure,
estem davant del director,
si no m'equivoco,
aquí m'hauràs de corregir,
jo crec que és el director
de Los Pelayo.
Eduard Cortés.
Em sembla que sí,
perquè ara em sona...
Sí, sí,
Los Pelayo és que era
aquella família estupenda
que es dedicava
a guanyar-ho tots els casinos.
Partim d'una premissa
que és un director estimable,
perquè a més va fer una pel·lícula
que jo,
estàs segur,
que m'ha agradat molt,
que era La vida de Nadie,
i una TVMovie
que va passar per TV3
una mica desaperseguda,
brutal que es deia
El Pallasso i el Führer,
que era del demà
com el Charlie Riebel,
jo em vaig quedar
bastant frapat
perquè m'ha agradat
que en un món
de TVMovie
hagués un director
en sensibilitat
per construir
quelcom més
que el TVMovie
a No Dino.
Va fer una història...
Hi ha pel·lícules
que es filmen ja directament
per ser passades per televisió,
no?
Sí, sí, sí.
A mi ja hem de parlar
de la diferència.
Aquest és un gran tema, també.
Doncs aquí,
segons m'assembla a mi,
tu tens les sinopsis directament,
per tema verídic?
Sí, de l'atraco, eh?
De l'any 55, sí.
Us explico, l'any 56,
després de fer un atracament
en una joieria,
ho van fer dos lladres argentins,
es va posar en marxa
un dispositiu policial,
estic traduint literalment, eh?
Sí, sí.
Que va acabar amb la detenció
i l'empresonament
dels delinqüents,
però no van trobar
el diner,
els diners,
i bueno,
en això estan, no?
En això es basa la pel·lícula
en la búsqueda
d'on han anat parar
Aquí el lloc estava
que aquests objectes
s'havien col·lat
en una col·lecció de joies
que Perón havia regalat
a l'Evita.
Ah, ah.
Que aquest és el rerefons
que se parla d'aquesta història
que de fet va donar
per moltes pàgines
de l'avantguàrdia
i del país
en aquell moment.
Ara ho sabia,
clar,
i altres argentins
potser t'haver-hi el simbòlic.
Jo me semblava
que anava d'aquesta història
i d'aquest relat.
Què passa?
Que a veure,
Eduard Cortés
és un d'aquests directors
estimables
que sap treure
d'un argument
or.
O sigui,
sap fer el suc de taronja
natural
d'un argument
que podia ser
una pel·lícula anodina.
Llavors és un director
que d'entrada
a mi mereix confiança.
Jo, senyors,
aquesta pel·lícula
encara no l'he vista.
És el problema de tal.
Diuen que té un punt important
de situació temporal,
o sigui,
de l'època
en què es fa,
no?
D'any 56.
L'època del franquisme
diu que també ens hem de fixar
en tota l'ambientació
i l'atmosfera.
Doncs això per mi
ja té molts de valors
perquè aquí estem parlant
d'una pel·lícula
d'atracaments,
de robatoris,
amb un rarafons històric,
amb moltes especulacions
històriques
que no es va demostrar
que fos veritat,
que aquestes joies
eren això i tal.
Però bé,
escolta,
que tenim a la Maya Salamanca,
que aquesta també fa el mateix
sempre,
però bé,
tenim el Guillermo Franchella,
l'Òscar Jaenada,
que és un actor
hiperdotat,
de raça,
diguem-ne,
que té molt de futur per davant,
i una pel·lícula
que jo sincerament
penso que sí,
que haurien d'anar a veure
i que pot estar francament bé.
Escolta,
i se n'estrena,
vaja,
no sé si arriba aquí a Tarragona,
caldria contrastar-ho,
però sí que s'estrena
de la setmana
una pel·li noruega,
que es diu
La Isla de los Olvidados,
sí,
sí,
sí,
és una pel·li d'acció,
un drama.
Exacte,
llavors amb l'Estelan Skarsgård,
que és l'actor
per excel·lència
del cinema internacional,
dels noruecs,
que surten
a totes les pel·lícules americanes,
que va sortir,
bueno,
va sortir a la pel·lícula
aquesta
de la trilogia
del...
cony,
del Hanström,
el...
com se deia?
Millennium.
Millennium,
sí,
sí,
gràcies,
gràcies per aquest rescat
en l'últim moment.
Perquè tinc aquí la llista,
eh?
És l'avantatge,
doncs bueno,
aquest actor és un actor
que surt a totes les pel·lícules americanes,
surt també en Thor,
o sigui,
és un bon actor.
Doncs bueno,
és que a mi,
clar,
aquest és el dubte que jo tinc,
si La Isla de los Olvidados
s'estrena a Tarragona,
pel·lícula que no he vist,
i a mi el cinema noruec
m'agrada perquè
té aquest punt fred,
que aquestes pel·lícules ja siguin bones o dolentes
m'hi posen en l'ambient,
però també suposo que estrenaran
la d'Adam Ressuscitado,
que és de Paul Schreider,
amb el Jeff Goldblum,
perquè és l'oportunitat,
diu,
si estrenen aquesta pel·lícula
que és cine d'autor,
a lo millor a Tarragona
tenen la benentesa
d'estrenar aquesta pel·lícula
que arriba
en cinc anys de retard,
ah, sí?
Adam Ressuscitado,
amb un Jeff Goldblum
que ho fa molt bé,
amb el William Dafoe,
amb el Derek Jacob
i amb uns actors brutals,
d'un Paul Schreider
que és un dels grans guionistes...
Això m'estàs parlant d'Adam Ressuscitado.
Exacte,
que és el guionista
de Toro Salvaje,
va ser el guionista de...
Bueno,
és un dels grans guionistes
nord-americans
que després va començar
a fer una sèrie de pel·lícules
una mica extremades
i que porta molts anys
que ha perdut el rumb totalment
de lo que ha de ser
una bona pel·lícula.
És d'aquests guionistes
que eren molt bons
que en un moment donat
van voler passar
a dirigir pel·lícules
i que possiblement
perquè el seu cinema
era molt perturbat
va acabar perturbat ell mateix
i no hi ha pel·lícules salvables
de sortir darrere a filmografia.
I aquesta pel·lícula
ha tingut aquests mateixos problemes.
Una pel·lícula
que també porta el límit
dels seus personatges...
Estem parlant probablement
de la millor interpretació
del Jeff Goldblum
de los últims anys.
Un actor més que consagrat,
però hem vist en un món.
Evidentment,
personatges d'una psicologia
molt complexa,
estem parlant
del sony del monoloco,
de la mosca,
de Mr. Frost,
el Jeff Goldblum,
com a actor,
estic parlant,
molt capacitat
per aquest tipus de personatges
i que són 4 o 5 anys
que ha trigat a estrenar-se
perquè és una pel·lícula
que una vegada vista,
aquesta l'ha vista,
a la xarxa,
no dir res,
però és una pel·lícula fluixa.
És una pel·lícula...
Sí,
ai,
doncs mira que l'argument
tenia un puntet.
Sí,
però té aquest punt de bogeria
que després,
quan ho veus al cinema,
dius,
hòstia,
és un bon ladrill,
eh?
M'esperava més.
No,
és densa.
És densa.
I una mica,
és perturbadora,
això també ho dic,
pels amants del cinema,
perturbador,
que diuen,
però perturba,
perturba molt.
Perturbar,
perturba,
ara.
Ara,
jo no és una pel·lícula
que la recomano
al més comú dels mortals
perquè ho passaran malament
i problemes avorriran.
Això és Adam Ressuscitado,
diríem que són les dues pel·lis
una mica més dures
i que se surten
del que és el cinema de Crispeta,
que és l'Isla de los Olvidados,
la noruega,
i Adam Ressuscitado.
Mira,
ens queda un minutet
per si vols comentar alguna...
minutet.
Frank and Winnie.
Parlem del Tim Burton.
Frank and Winnie.
Ai,
sí,
és veritat.
Deliciosa,
però per a adults.
Vull dir,
és una pel·lícula
pels nanos,
els nens petits.
Probablement la veuran
amb simpatia.
Per exemple,
la meva filla
té 12 anys,
però que algú
faci una miqueta,
però a la meva filla
li agrada el cinema
fantàstic i de terror
i d'entrada
tampoc és un públic
molt objectiu,
però bueno,
és una pel·lícula
que la va avorrir
una miqueta.
Sí.
Els grans,
els grans
amb referències cinematogràfiques,
jo parlaria directament
del Frankenstein,
de la Hammer,
una mica
a les referències cinéfiles
del senyor Tim Burton.
Pel·lícula que disfrutes,
amantes del Halloween,
Halloween,
està per aquí,
o sigui,
és una pel·lícula
molt bonica de veure,
no és rodona.
El curtmetratge,
en el que està basat,
era més rodó.
I la que no es tenen
que perdre,
que no se la perdran
perquè segur que
ja l'han vist tots
i si no la veuran
la setmana vinent
o la següent
o la següent
és lo impossible.
Per què?
Lo impossible
és una pel·lícula
que va directament
a les místeres.
Està molt ben feta,
el senyor Bayona
és un megacrach,
ha fet una pel·lícula
molt ben cuidada,
molt bé.
O sigui,
a veure,
tot el que jo pugui dir
ja s'ha dit a la televisió,
s'ha dit a tot arreu,
tothom ho sap
perquè jo ho sento
a l'hospital,
a la Rambla,
a la pastisseria
de la cantonada,
tothom parla
de l'impossible,
l'anirem a veure,
ja l'han vista.
Què té de trampós?
Té de trampós
el que tothom diu,
que és una pel·lícula
que va directa
a la llagrimeta,
a l'emoció,
que aprofita
totes les trampes comunes
del cinema
de famílies
trencades
i al límit
i ha fet un guió
passat en aquestes trampes.
Trampes emocionals.
És a dir,
és una pel·lícula
per anar
i,
ai, ai, ai,
compatim,
compatim,
però tu t'adones
que t'estan enganyant,
que no van portant
tot el límit
i aquello
que vinga,
que està basada
en fes verídics,
però ho fan tan bé
que és una pel·lícula
que s'ha de veure.
Ostres, ostres,
amb la meva vots.
Lo impossible funciona.
Lo impossible.
Ha fet en taquilla
lo mateix que tota la carteria cinematogràfica espanyola
en tot un any.
Ai,
aquí estamos.
Allí estamos.
Déu-n'hi-do, eh?
Sí.
Escolta,
divendres,
que ve més...
Vale,
portarem a nenar de la platja,
del tsunami.
Per què del tsunami?
Hi ha tsunami?
Bueno,
no,
impossible.
Ah,
vale,
home,
vale.
Sí,
perquè està deixant una de sorra.
Sí que és veritat,
que va d'això,
hòstia,
ara m'havies descol·locat.
Moltes gràcies.
I bon cinema.
Comendres.
Comendres.
Comendres.
Comendres.