Comencem ara el repàs a la cartellera cinematogràfica.
Parlarem de les pel·lis que avui s'estrenen.
No posaria la malfocta que s'estrenin totes el cinema comercial d'aquí a Tarragona
o sin a les Gavarres, però vaja, una gran representació,
si potser parlarem d'alguna més minoritària, més rareta,
que potser no arribarà a la cartellera tarragonina, en tot cas, consulteu cartellera.
Però val la pena esmentar que s'estrenen perquè, encara que n'hi ha alguna
que potser no arribi a Tarragona, jo crec que són parletes d'aquelles
que val la pena tenir en compte.
A veure, les que segur que arribaran són les blockbusters, les estrenes de Crispeta.
Ne tenim de tot una miqueta.
Ara farem el repàs amb tot un especialista, amb el David Serra,
però deixeu-me que us digui simplement a moda de titular
quines són aquestes pel·lícules que avui estrenem
i quatre dades sobre cadascuna.
Mireu, amb Ben Stiller, per tant, una comèdia,
Los Amos del Barrio, pel·lícula de producció nacional
interpretada pel català Quim Gutiérrez, entre d'altres,
es diu Todo es Silencio.
Tenim una de francesa, que sembla que va passar per Sant Sebastià
i va agradar molt.
Tot i ser francesa, una de les intèrprets és la Kristen Scott Thomas,
que per mi és una de les actrius fetitxa i que trobo que fa molt de francesa,
fa molt bé de francesa.
Es diu En la caça.
I aquesta és una de les perletes potser que recomanaríem.
Després el David em dirà què en pensa ell.
Reality és una comèdia italiana,
perquè sembla que el cinema italià aquesta setmana està d'enhorabona,
perquè se li estrenen bastantes cosetes per aquí.
Reality és una comèdia italiana.
Diuen que una mica recuperant aquella estètica
o aquell tipus de comèdia, no ben bé comèdia,
sinó tragi comèdia típica de Fellini.
Aquí queda dit.
I atenció, perquè Itàlia, com dèiem,
té una altra representant,
és a Río Argento,
que m'assembla que és un dels pares del giallo,
que es diu aquest gènere italià,
que barreja pel·lícula de por amb una mica d'erotisme,
ni més ni menys que s'atreveix a fer un Dràcula en tres dimensions.
Jo he vist el tràiler, també he vist crítiques,
tothom la deixa fatal,
però el tràiler té aquell regostet de les pel·lícules de por
d'abans, dels anys 80, si no abans, fins i tot.
Dràcula en tres dè, de Dario Argento,
aquí queda dit, una altra de les italianes.
La catalana Fènix 11-23 s'ha promocionat moltíssim
sobre el cas real d'aquell nen de l'Èric Bertran
que va ser acusat amb 14 anys de terrorista
per un desafortunat correu que va enviar.
Més enllà d'això, s'estrenen també Campanilla
El secreto de las hadas, Buscando a Amy,
El coratge, que és una altra de les italianes,
en aquest cas em sembla que ve en forma de documental
i parla sobre la màfia,
i una de sueca, que es diu Baby Call,
i que és un thriller.
I fa un mal rotllo el tràiler,
que si us va el tema,
Noruega, perdoneu, si us va el tema,
us passareu fatal.
Doncs bé, fet aquest repàs ràpid,
anem a saludar el David Serra,
a veure si està d'acord amb mi o no.
David, bon dia.
Hola, bon dia.
Aquí estic, aquí soc.
Aquí estàs.
Avui he tingut temps de mirar una mica de tràiler
i déu-n'hi-do.
A mi m'agrada la cartellera aquesta setmana.
Trobo que és variadeta i xula.
No ho sé, què en penses tu?
Bé, té motius suficients
com per sortir de casa i anar al cinema.
El que passa que, bé, tenim cinema polític.
Jo, de totes maneres,
com que deixeu un comentat moltes vegades,
si em fa molt complicat
poder veure moltes pel·lícules
perquè és inassequible.
O sigui, de cara a l'oient
hem de fer l'advertència
que és molt complicat
poder estar al dia de tot
i, sobretot,
amb una cartellera
tan plegada de títols importants.
Mira, jo d'entrada
t'estava escoltant
que estaves fent el repàs,
una miqueta tot el repàs,
el repàs, la cartellera.
Jo la que he vist,
que tenia moltes ganes de veure-la
i que, de fet,
per mi és la pel·lícula de la setmana,
que seria la de Fèix 11-23.
Sí.
I que, bueno,
que és una pel·lícula
que, d'entrada,
a mi m'ha sorprès
des del punt de vista
que, sent una pel·lícula
de cinema polític,
sent una pel·lícula
de cinema polític
feta a casa,
me sents bé, no?
Sí, sí, sí, sí, sí.
Vale, vale,
perquè això d'estar pel telèfon
a mi m'agrada la realitat.
Sí, no, és una mica estrany.
S'acento i t'escolto, i tant.
Vale, pues, bueno,
estem parlant d'una història real,
estem parlant d'una història
en la qual
tothom...
Bueno, suposo que la llet
està més informada
del que va passar
amb aquest noi de 14 anys
que va estar acusat de terrorisme
per haver enviat un e-mail
a una cadena de supermercats
demanant l'etiquetatge
en català dels seus productes.
O sigui, no és que
parlant d'una ficció,
estem parlant d'un cas real.
I, bueno,
d'això ja han passat,
doncs, gairebé 10 anys
o més o menys,
ja fa un temps
d'aquesta història.
I, bueno,
Joel Joan i Sergi Lara
van decidir
que volien apostar
per aquesta pel·lícula.
Joel Joan, en aquest cas,
compartint direcció
amb el Sergi Lara.
I la veritat és que
és una pel·lícula que,
home,
em sorprèn.
Primer,
per una molt bona direcció
i després,
perquè està magníficament
interpretada
pel actor aquest que es diu
Nil Cardonet,
em sembla.
Sí, sí, sí.
Si no m'equivoco.
I que, bueno,
que la veritat és que
ha entrat dins d'un terreny
que les pel·lícules americanes
estem molt acostumats,
que és el cinema,
doncs,
que hi ha tot el tema judicial,
perquè aquí no és només
la detenció del nen,
absolutament surrealista,
tot i que dic el cas és real.
i és una pel·lícula
que potser jo
l'únic pero que li posaria
és que vol comptar-ho tot
d'una manera tan estricta
que a vegades
per una mica de frescura.
Però, bueno,
la veritat és que
és molt interessant
el que està explicant.
És una pel·lícula
que està molt,
molt ben documentada
i que, home,
és d'aquelles pel·lícules
que podem dir, bueno,
més enllà dels valors audiovisuals,
la veritat és que
la pel·lícula funciona
i que realment
té interès,
té interès
per allò que està explicant
i, sobretot,
la demostració
que aquesta valentia
d'aquest petit heroi,
d'aquest heroi jove,
com se l'enfronta
amb el món,
fins i tot amb els companys.
O sigui,
ell no se sentia culpable
i s'enfronta
a un enemic,
entre cometes,
enemic,
diríem de l'Estat,
que el vol fer sentir malament,
el vol acollonir
i no ho aconsegueix.
Fa patir la pel·lícula?
Sí.
Sí, sí.
Fa patir.
A veure,
fa patir relativament.
O sigui,
tu saps que en tot moment,
coneixes la història,
saps el que passarà,
com anirà,
però la veritat és que
és una pel·lícula
que jo,
alguns han dit
que és molt oportunista
pel moment històric
que estem vivint,
però la veritat és que
jo penso que
és un fet
que el cinema americà,
el cinema americà,
el cinema americà
hagués convertit
en una TV-movie
o en un
germetatge
molt ràpidament.
És una pel·lícula
que té de menys de thriller,
té de menys de drama,
però,
evidentment,
jo serà
dins del gènere,
diria que és el cinema polític,
tan bo com el que fan
el Ken Loach,
el Mike Lake
o Jim Seridan.
Bueno.
És una pel·lícula
de veritat
irrecomanable.
Déu-n'hi-do.
Escolta,
que aniràs a veure
el Dràcula en 3D
del Dario Argento.
Mira,
malauradament,
he de dir
que no l'he vist
en 3D,
però he vist la pel·lícula.
Sí.
Què puc dir
del Dràcula
del Dario Argento?
A veure,
Dario Argento
és, per mi,
com t'ho diria,
és una icona.
O sigui,
el que coneix
el gènere fantàstic,
parlar de Dario Argento,
doncs,
és obligat.
Perquè,
aquest any,
a Sitges
li va fer
un homenatge.
I,
la veritat és que,
bueno,
és un d'aquests directors
de cinema
que va crear
tot un gènere
al voltant,
que és el Diallo,
o sigui,
el que seria
el cinema,
el gran guinyol,
per dir-ho,
d'alguna manera.
Sí.
I és un cineasta
que treballava
des de la truculència,
que ho feia molt bé,
que tenia una certa poètica
i que,
evidentment,
va aconseguir
convertir-se en una icona
perquè va ser
molt,
molt imitat.
Molt imitat.
Però,
escolta,
mira,
jo puc parlar
de la gent
que va assistir
precisament a Sitges.
Jo no vaig poder estar-hi
a la Masterpiece,
que ell va donar
una conferència,
que va tenir moments
molt bons,
però que tothom confessa
que va haver-hi moments
una mica rixibles,
no?
O sigui,
què ha sigut
d'aquest Dario Argento
tan potent
a un mestre
precisament d'aquest gènere?
i jo puc dir-ho clarament
a Botó
més d'una obra mestra
de clàssics
que realment
va embarcar història.
Però què passa?
Ha intentat anar
a algun tipus de cinema
a fer un homenatge
a la vella indústria
del cinema de gènere
i, sobretot,
de molt baix pressupost.
Sí.
Estem parlant
d'una cinta
que, francament,
jo crec que ha costat
molt,
molt poc.
i, precisament,
en aquesta,
diguem-ne,
economia de mitjans
ha costat
un menatge a Dràcula
que se l'hagués pogut
estalviar perfectament.
Sí.
Jo he vist el tràiler
i m'ha donat
aquell puntet,
o sigui,
la qualificaria
d'entrenyable,
que té aquell puntet,
aquella qualitat
de les pel·lis d'abans
que vèiem el dissabte
a la tarda.
Sí.
Bé,
de les pel·lícules d'abans.
D'aquelles recreacions
dels contes
de l'Alain Pou
que, de fet,
ja n'havia fet ell,
no?
Sí,
no, no.
No ho sé.
El que passa
que té el,
sí,
té el com de bonic,
no?
Aquest desig
una mica utòpic
de supervivència,
no?
D'una sèrie de pel·lícules
que es feien abans
d'una forma massiva
i que ara pràcticament
podríem dir
que ja són legenda,
no?
El Dràcula
de Dario Argento
en 3D
és una pel·lícula
dolenta.
No es pot negar.
O sigui,
pot despertar,
doncs el que tu deies,
estimació,
simpatia,
tendressa,
tots aquests elements
que, evidentment,
totes les que hem sigut fans
d'aquest tipus de cinema,
doncs la veritat,
ho apreciem.
Ho apreciem.
Però bueno,
a veure,
no és una pel·lícula bona,
és una pel·lícula
que està construïda
des del cartó pedra,
és una pel·lícula
en la que ens podem trobar
amb un Roger Hauer
fent de balser,
en Helsing,
que fa patir,
directament,
o sigui,
fa patir molt,
i bueno,
la veritat és que,
clar,
jo a mi me la va recomanar
com a catarsis,
un bon amic,
bloguero,
i amic del festival,
i va fer una crítica bestial,
una mica a la línia
del que estem parlant ara,
i que la veritat
és que no funciona,
és una pel·lícula
que francament,
se'n va fer complicat
de veure,
jo el que sí que trobo
que no me la puc imaginar
és en 3D,
això ja em supera.
Sí,
perquè a més és un 3D,
com ho deia aquest amic meu,
deia que,
i de més me l'havia escrit,
que era com dioromes de Nadal,
o sigui,
que era un 3D
d'aquestos fets a vida,
però de teletubi,
o sigui,
no funcionava
com una pel·lícula
en 3D,
jo m'he estalviat en 3D,
no he tingut una altra manera
de veure la pel·lícula
que en una gotiera,
si no me perseguiré,
suposo,
amb una descàrrega
que curiosament
està en molt bona qualitat,
però amb això
no convido a veure-la,
jo convido a veure-la
en el cinema,
però jo sé
que és una pel·lícula
que els seguidors
de Darío Argento
s'hi farà patir molt,
però molt,
perquè no és
una pel·lícula del mestre,
no és una pel·lícula.
Bueno,
David,
ens queda un minut just,
quina recomanaries
com la pel·li de la setmana?
Bueno,
a part de Fènyx 11-23,
en vols parlar d'alguna altra?
jo sí que hauria de demanar
una pel·li de la setmana,
ara mateix...
Hi havia una altra pel·lícula
francesa
que t'ho havies parlat.
Sí,
en la casa.
En la casa.
Molt inquietant.
Sobre un noi
que a través de les seves redaccions
que escriu
pel professor de literatura
explica una història
una mica
que fa patir també,
eh?
Sí,
precisament aquesta pel·lícula,
la veritat és que jo
d'entrada
m'ha sorprès,
m'ha sorprès
que si l'estén
a Tarragona,
jo penso que és
de les pel·lícules
que jo aniria a veure directament,
perquè penso que val la pena
aprofitar un tipus
de cinema francès
ben fet,
ben fet,
i que francament
té interès,
és el que tu has dit.
És una pel·lícula
sobre el paper
d'elements
prou interessants
com per anar a veure-la.
Diguem-ne que
aquest seria el complement,
eh?
És un thriller,
és inquietant,
escolta,
ens han quedat un munt
de títols
perquè volia comentar amb tu
la noruega Baby Call
que ja et dic jo
he vist el tràiler
i m'ha fet molt mal rotllo.
Ja en parlarem.
ja parlarem,
tindrem temps
i jo sí
m'aniré posant al dia
de mica en mica.
Molt bé.
Bueno,
jo veig els tràilers només,
vull dir,
ets tu
que tragues tota la pel·lícula.
Això es convida
a anar al cine,
també.
Vaja,
David Serra,
moltíssimes gràcies,
un dia més.
Una abraçada.
Una abraçada
i bon cinema.