Fins demà!
Aquesta és la sintonia que identifica l'espai setmanal
que cada dimarts en dediquem al Festival d'Estiu de Tarragona.
El Festival ATC, que cada dimarts,
doncs això, ens porta les diferents propostes
després de la inauguració del passat diumenge a la nit
amb l'Òpera Collection L'Homa del Paraigua.
Aquesta setmana, aquest divendres,
tindrem el Teatre Auditori del Camp de Mar, Manolo García.
Primer saludem el coordinador del festival,
aquí als estudis, Jordi Giramer.
Jordi, molt bon dia.
Bon dia a tots.
I anem ràpidament ja a saludar a Manolo García,
que, com dèiem, és el protagonista musical de la setmana.
Manolo García, molt bon dia.
Hola, bon dia, què tal?
Doncs molt bé, aquí esperant que vinguis aquest divendres a Tarragona
a presentar-nos aquest últim disc titulat
Los días intactos.
tindrem l'oportunitat d'escoltar les cançons,
però com les definiries, com definiries aquest últim disc, Manolo?
Bueno, doncs jo diria que aquest és un disc de resistència.
És un disc contra el discurs avorrit i fastigós,
una mica, una mica, una mica no totalment fosc,
sobre aquesta mena d'apocalipsis que ens ve a sobre,
no?, d'economia, de crisi, tot això, no?
I el meu disc és un disc de resistència, d'alegria,
d'estar content i de riure, de somriure,
de mirar la vida d'una manera optimista, no?
de lluitar contra aquest núvol gris, diguem-ne,
que la premsa, la ràdio, la televisió, els polítics,
vull dir, els missatges de comunicació, ens tira en sobre, no?
Tot el dia tenim que estar informats de si banca no sé què
o de si el PIB no sé quantos, al final, vull dir,
els ciutadans treballem, fem el que podem, vull dir, entens?
El meu disc és de resistència.
Un disc de resistència, també d'indignació, d'alguna manera, o no?
Totalment, totalment, absolutament, vull dir, absolutament.
Vull dir, tota la solució que donen, actualment,
vull dir, que per mi són pastitges, vull dir, econòmics, no?
A l'Eurobeca, l'Eurobeca ens solucionarà la vida,
vull dir, hi ha altres maneres de tirar el país endavant, no?
I jo estic fascinat amb aquest culebron, no?, polític i social, no?
Com tothom, evidentment.
És de tots els discos, de tota la carrera del Manolo García,
el disc potser més enganxat amb l'actualitat, si em permets l'expressió,
és a dir...
Sí, totalment, totalment.
És el disc, a la vegada més rockero, amb més guitarra,
a mi sempre m'ha agradat, evidentment,
la meva formació musical és una formació dels 70,
jo vaig créixer amb una música dels 70,
però després, bueno, el meu estil,
he anat fent una mena de mestissatge, de barreja, de música,
buscar-ho a mi propi, evidentment, sempre,
i que penso que a la meva manera ho he aconseguit,
però en aquest disc he tirat pel camí del mig,
que és el camí del rock,
és el disc més rocker meu dels cinc que tinc al marcat.
I per què, los días intactos?
Bueno, per el mateix que parla al principi, no?
És la possibilitat, cada dia, quan ens aixequem,
tenim la possibilitat d'un nou dia,
d'una aventura nova,
de descobrir un món nou
i de fer un món una mica millor, no?
La possibilitat de ser millor persones,
de millorar com persones,
de millorar, no sé, el planeta,
i és un disc optimista, ja dic,
perquè tenim cada dia la gent que té feina
com la gent que no té feina,
hi ha dues maneres d'encadar la vida.
Si tens feina, com si no tens.
O de mala manera, amb mala gana, amb mal humor,
o dir, bueno, aviam, tot treballant t'arregla al final,
vull dir, hem de treballar i hem de mirar la millor sortida.
Aquesta és la manera meva d'anar, encara els dies, no?
Dies intactes, evidentment, sempre són nous.
Mai els hem tingut, mai.
Dies intactes, dius que d'alguna manera també el disc vol ser optimista
contra aquesta mena d'apocalipsi
que ens comentaves al principi de l'entrevista.
Ara estava pensant, Manolo,
que, clar, actuaràs divendres a Tarragona,
aquest divendres a les 10 de la nit.
Clar, cada setmana s'anuncia l'apocalipsi en aquest país
i en el conjunt d'Europa,
i estava pensant que aquest divendres
s'estan anunciant unes mesures a nivell polític.
No sé si estàs molt al cas,
perquè, clar, potser estàs tan rebel i tan indignat
que ja no t'agrada seguir la informació,
però diuen que aquesta setmana ens anunciaran,
en fi, tota una sèrie de mesures brutals.
Vull dir, que divendres, quan vinguis a Tarragona,
en fi, potser és una nit ideal,
precisament per escoltar les teves noves cançons, no?
Sí, és una nit ideal per la música.
Vull dir, per mi la resistència és estar optimista, estar content.
Evidentment, no m'ha sobremat, no?
Perquè, finalment, però, vull dir,
jo, igual que moltíssima gent,
penso que les mesures són indignants,
perquè sempre toquen els mateixos,
els més pobres, a la gent de...
a la base de la piràmide.
El que no pensen ells
és que si van toquen massa la base de la piràmide,
poder, la punta de la piràmide,
també pot caure,
vull dir, pot tembalejar-se, no?
Finalment, la base de la piràmide
és el que sosten de tot.
Jo penso que no tot és tan dolent
i que, finalment, aquesta mena de por general,
perquè tothom, evidentment,
al final, em fan agafar por, no?
i que les economies estan molt ressentides.
Però, bueno, vull dir, aviam,
no sé, com molta gent pensa,
vull dir, tot té solució si ells volen.
Vull dir, una mica d'equitat,
una mica de justícia social
seria convenient, no?
El repartiment, vull dir,
el repartiment no només de les culpes,
sinó, vull dir, ells també tenen culpes.
Al final sembla que els recortes
només van per nosaltres,
per la gent de baix,
per la gent del carrer,
i jo em considero gent del carrer, no?
Perquè he estat sempre al carrer
i he treballat des del carrer sempre.
Llavors, totes les mesures
per retallaments,
per sanitat,
per ensenyament,
vull dir, és la base d'un país.
Vull dir, al final, vull dir,
és la base de la vida,
de la vida social, no?
Vull dir, llavors penso,
no hi ha altres maneres de fer-lo,
no hi ha maneres més socialment
més equitatives, no?,
de fer tot això.
Vull dir, al final,
què passarà?
Tota la gent que té iniciativa,
els estudiants,
la gent que té plans,
la gent que té iniciativa,
perquè aquestes empreses,
tot són retallaments.
Vull dir, sí,
els països s'aturaran.
i evidentment està clar
que retallant, retallant, retallant,
no només és la solució,
hi ha d'haver-hi altres solucions
en el sentit contrari, no?
Manolo, el Jordi Giramer,
el coordinador del festival
que ens acompanya aquí als estudis,
també et vol saludar.
Gràcies.
Bon dia, Manolo.
Estem molt polítics,
avui, perdona, eh?
Sí, sí.
No, no, no, escolta.
Ara t'anava a dir mitja,
amb broma, mitja, en sèrio,
que sembla que estiguem fent un míting, eh?
Sí, perdoneu,
demano un perdó,
perquè jo només soc músic,
però clar,
soc una persona del carrer, també, no?
Vull dir,
i també a mi a vegades m'han dit,
bueno, tu no et pots queixar-te
perquè et va bé, vas treballant,
jo dic, sí,
però que jo tingui treball,
que jo estigui bé,
laboralment, diguem-ne,
però que el meu veí del costat
estigui malament,
ja no gaudeixo igualment
de la meva sort, diguem-ne, no?
Vull dir,
tothom té que viure una vida digna
i tothom té dret a,
vull dir,
això de retallar pensions a jubilats,
la gent que treballa tota la vida,
que han deixat cada mes
de la seva vida de 40, 45, 50 anys,
un sou,
una part del seu sou,
ja que els hi diguin que els que tallen,
penso que és molt injust,
que no és correcte.
I bueno,
i si vols continuar, Manolo,
i les participacions preferents
amb això que deies,
dels estalvis a la gent gran
i tot plegat,
sí,
això és molt injust.
Em sembla que no acabaríem.
No acabaríem mai.
No acabaríem mai.
Escolta'm,
de totes maneres,
vull dir,
perdó per res,
perquè de fet el contingut,
diguéssim,
la ideologia que hi ha al darrere
dels dies intactos,
i a més a més em sembla
que tots som molt conscients
que la cultura,
en el fons,
la gent que la fa,
la gent que la viu,
no deixa de ser un compromís ètic,
una manera de viure,
una manera d'explicar aquest món.
I per tant,
em sembla que,
i mira,
ja també m'afegeixo una mica
amb aquest debat,
amb aquest debat conceptual,
que a més a més,
en aquests moments
em sembla que hi ha un perill molt gran,
que és confondre cultura
amb entreteniment.
I jo penso que la gent
que estem al voltant
del món de la cultura,
val molt la pena
que estiguem al cas
d'aquesta mena
d'ideia
que es vol imposar,
i per tant,
si és entreteniment
és prescindible,
hi ha altres formes
d'entreteniment més barat,
més econòmic,
i em sembla que és molt interessant
fer aquestes reflexions,
per tant,
només que felicitar-te.
Escolta'm,
en tot cas,
una mica per continuar el fil,
perquè parlàvem del contingut,
la qualitat teva artística
i musical,
aquests dies intactos,
jo penso que és més guitarrero,
com tu deies,
i més rock probablement,
però segueix aquestes característiques
que tant han agradat,
aquestes milers d'admiradors
que tens,
però jo una mica voldria parlar
i també lligant amb això
del divendres
i de tot plegat,
que una cosa és escoltar el disc,
de gaudir de les teves lletres,
de tot plegat,
i l'altra és aquest fet
de l'espectacle en viu,
del concert en viu,
que em sembla que també
avui en dia
dona un plus afegit,
és a dir,
aquest component d'experiència,
de viure en comunió,
de trobar-se,
que formem part
d'una col·lectivitat,
i em sembla que és un element
molt important.
I a tall d'això,
Manola,
et volia preguntar
que sempre nosaltres
normalment reivindiquem molt
l'espai on t'actuaràs,
el teatre auditori,
el camp de Mart,
el peu de les muralles,
amb aquesta morfologia greco-latina
que acull molt bé,
i a vegades sembla
que siguem nosaltres,
que estem enamorats
d'aquest espai t'ha plegat,
i voldria una mica
que parlessis,
i això ho sap tothom,
de com és el teu xou,
i tu com et trobes,
i si et condiciona
molt els espais,
si t'hi trobes especialment a gust,
em depèn quins espais,
a l'hora d'interactuar
amb el teu públic.
Sí, evidentment,
vull dir,
Tarragona,
un passat molt gran,
molt important,
va ser una zona molt important
de l'influència romana,
Fenícia primer,
ja des d'Empúries,
baixant tot el Mediterrani cap a baix,
vull dir,
era un punt estratègic
a l'imperi romà,
vull dir,
té un llegat molt,
molt, molt magnífic,
molt important,
i la ciutat,
quan passeixes
pels carrers antics,
per la part antiga de la ciutat,
dona una pau,
dona una sensació,
tota la pedra antiga,
a mi personalment,
sempre m'ha donat
unes ganes de viure,
i unes ganes de...
Quina curiositat,
jo al Museu de Tarragona
ho he visitat moltes vegades,
vull dir,
no diré 20,
però 10 vegades
sí que he estat al museu,
perquè m'ha agradat
sempre la pedra antiga,
jo ho dic així,
no?,
tocar en aquest marc,
vull dir,
per mi és una alegria,
vull dir,
evidentment,
hi ha postos macos,
tocar el Palau
de la música de Barcelona,
és magnífic,
no?,
no és el mateix
que tocar
a un posto
més fred,
més de formigó,
el posto de Tarragona
on tocarem el divendres,
és un lloc magnífic,
ja dic,
i després,
bueno,
la condiciona,
evidentment,
la condiciona
perquè jo tinc una part
molt romàntica
i molt,
no sé,
molt,
no sé com dir-lo,
no?,
i el concert que farem
és un concert
de presentació,
evidentment,
del disc,
del darrer disc,
tocarem de les 14 cançons
que preguntaré al disc,
tocarem 9,
10, 11,
ja ho veuré,
i després farem
un repart
de cançons més antiques,
retocades,
retocades,
diguem-ne,
d'una manera
molt personal
molt reconeixerà,
vull dir que la gent
no pensarà
quina cançó és aquesta,
quan comencen a sonar
un despiste,
però després ja veus
quina cançó és,
i bueno,
després el que portem,
és una cosa que és un misteri
per a mi,
després de gires i gires i concerts,
portem il·lusió,
ganes,
sempre la mateixa gana
quan surts
i veus la gent
que ha vingut
a veure'n,
ha vingut
a compartir cançons,
a compartir emocions,
doncs ganes,
això és el que portem a veure,
sempre a la maleta,
no?,
a la bossa,
no?,
ganes de ser amb la gent.
I quin criteri,
Manolo,
segueixes a l'hora de triar
aquestes cançons?
Deies que 9 o 10
segurament seran
de l'últim disc,
no?
Sí,
10 o 11 a vegades.
10 o 11,
i aleshores les altres
tens algun criteri en concret
o una mica
segons el dia?
Bueno,
porto una llista,
una llista llarga
i segons el dia
abans de sortir
miro una mica la llista
i la toco,
no?
El que dèiem,
no?,
el joc em condiciona.
El dia a dia
que estàs a un lloc
i dius
la cosa d'avui,
les trauré avui,
però avui tocaré
aquella que no vaig tocar
la setmana passada
la tocaré avui.
Vaig canviant
certes cançons
del concert
i tocables,
evidentment,
les noves del darrer disc.
Et continuen demanant
cançons
de l'último de la fila?
Sí,
evidentment,
la gent sempre li fa gràcia
sentir alguna cançó
de l'último
i jo faig alguna,
vull dir,
amb una proporció
raonable.
Faig,
venen concerts
de 28,
de 27,
a vegades 30 cançons
que faig,
a vegades
hi ha alguna nit boixa
i fem 30,
doncs puc tocar
3 o 4,
més de 4 mai,
perquè vull dir,
jo no soc l'últim
de la fila,
jo vaig fer-hi
la meitat
de l'últim
de la fila.
Aleshores,
per mi seria
una mica raro,
tocar moltes,
amb tot el gust,
toco algunes,
que cauen,
la setmana,
i jo ja dic,
però 3,
més no.
tens la sensació
que sempre seràs
un de l'últim
de la fila?
Sí,
però...
Malgrat que Manolo García
com a tal,
ja portes,
en fi,
crec que és el cinquè disc,
no?,
en solitari,
aquest?
Sí,
el cinquè disc.
Ja portes una trajectòria,
però sempre serà una mica
Manolo García,
sí,
aquell,
el de l'últim
de la fila,
no?
Bueno,
mira,
està dividit,
per la gent jove
que ve els concerts,
soc el Manolo García,
perquè no hem conegut
l'último.
Sí,
també és veritat.
En canvi,
per la gent
de la meva generació,
soc el Manolo de l'último,
que és el Manolo García,
vull dir,
és a dir,
que està dividit.
A mi ja està bé,
vull dir,
perquè jo estic molt orgullós
d'haver-hi treballat
amb l'último,
d'haver-hi format
part amb el Guimi Portet
d'aquesta banda,
que ens va a donar
moltes alegries,
jo penso que va ser
una experiència molt bona
per tots dos,
ens van conèixer
l'any 81,
el que jo,
amb un concert a prop de Vic,
i van estar treballant junts
17 anys,
que no està res malament,
no?
I,
i bueno,
moltes cançons junts,
moltes potes,
lletres,
músiques,
fèiem una edició
de 50-50,
va ser una experiència
magnífica,
vull dir,
vital,
per mi vital.
Ara,
la vida va endavant,
jo també estic molt content
de,
jo visc al dia,
evidentment,
les enyorances
i enyorar,
això a mi mai m'ha agradat,
visc al dia,
el present,
i un futur
que arriba d'aquí
a l'inventa,
no més.
No mires gaire més al futur,
jo t'anava a dir
que amb els teus anys
d'experiència,
amb la teva edat,
ara parlaves de la gent
de la teva generació,
clar,
com veus el panorama musical,
tot el que t'envolta,
perquè ha canviat moltíssim
respecte als teus primers anys,
no?,
quan estaves amb el Quimi,
com veus tot això,
en fi,
més enllà del concert
de divendres,
el panorama
que envolta el món
de la música
en aquest país
i en aquest moment?
Bé,
jo penso que hi ha
molta candela,
hi ha molta cosa bona,
vull dir,
hi ha moltes ganes,
curiósament,
el negoci s'ha ensurrat,
el negoci musical
està molt,
molt,
molt,
molt empolzat,
però la il·lusió
i les ganes
de la gent jove,
de les noves generacions,
estan intactes també,
no?,
vull dir,
està molt bé,
perquè això no ha canviat,
jo a vegades miro la tele,
miro el Canal 33,
i estic mirant gent jove,
grups nous,
ostres,
i m'agrada moltíssim
perquè noto l'energia,
noto les ganes,
vull dir,
i són unes ganes molt netes
perquè hi ha hagut moments
en aquest país,
en el món de la música,
va haver-hi un moment,
ningú ho recorda,
però Barcelona
tenia totes les companyies
multinacionals discogràfiques
d'Espanya,
vull dir,
no de Catalunya,
no,
com ara,
sinó d'Espanya,
estaven a Barcelona
i va haver-hi un moment
que es va moure
amb molta calè,
molta pasta parlant clar,
es venien molts discurs,
vull dir,
allò era una festa contínua,
vull dir,
era jo així
que molta gent digués,
hòstia,
vull ser músic
perquè jo,
vull dir,
això és la vera,
es guanya la pela,
tot és una festa,
això ha canviat,
ara no es guanya la pela,
i que la gent continuï
volent ser músic
és molt digna,
està molt bé,
vol dir que hi ha
moltes ganes
de buscar la veritat
cultural
i anímica
a les persones,
no?
Manol,
anem acabant,
a l'escenari de divendres
crec que hi ha
7 o 8 persones,
no?,
que t'acompanyen
en un grup ampli,
com ens explicaries
res ràpidament
al concert?
Sí,
doncs mira,
som una banda gran,
vull dir,
hi ha dies que som 7,
hi ha dies que som 9,
generalment som 8,
hi ha una base rítmica
canyera
de dues,
tres guitarras
a la vegada,
moltes cançons,
baix,
bateria,
vull dir,
ja d'aquí de Catalunya
hi ha dos,
tres músics,
la resta són
d'Andalusia,
de Madrid,
fem una barreja
de banda,
no?
I fem un concert,
jo diria que
en moments
més tranquils
hi ha moments
més canyero,
més guitarrero,
posem en marxa
tot el motor,
tot el guitarrero
i fem un concert barrejat,
diguem-ne,
més tranquil,
a vegades més elèctric
en altres moments.
On ho trobes millor?
En el moment canyero
o ja l'edat no perdona?
No,
no,
no només perdona,
sinó que l'edat
em diu,
vinga tio,
canya,
rock and roll.
Sí,
en aquesta època de crisi,
no?,
tot allò que comentàvem
al principi,
se li ha de fotre
una mica de canya,
no?
Totalment,
totalment,
energia i tot això
desvait i tot això,
a mi personalment
m'avorreixo una mica,
vull dir,
jo quan les coses
es posen massa,
massa l'ànguides,
penso,
bueno,
marxo,
marxo a fer una sorpresa.
No,
a mi m'agrada.
Jo disfruto
quan veig que la gent puxa,
que la gent està,
com jo dic,
atrapada,
no?
Quan no només han vingut,
sinó ja sento
que estan allà.
i sempre penso,
bueno,
quan vindran avui,
però el que m'interessa
no només és que vinguin,
sinó que estiguin
quan arribin allà.
Amb el darrer concert,
Manolo,
va ser espectacular
al Teatro Editori Camp de Mart
i recordo aquesta energia teva
i fins i tot
anant a la graderia,
en contacte amb el públic directe,
vull dir que
em dono fe
que va ser extraordinari,
no?
I aquesta energia
no l'has perdut
en absolut
i suposo que
sense desvetllar
cap sorpresa,
com sempre,
l'escenografia general
molt ben cuidada
perquè no cal oblidar
que primer sempre
has tingut cura d'això
i a més a més
també tens una vessant
que això potser
hi ha gent
que no ho acaba de conèixer,
tens una vessant plàstica
molt important,
diguéssim,
i que t'agrada molt.
Sí,
per mi és important
implicar-me
en el que és l'escenari
perquè finalment
és casa meva,
casa nostra,
a tota la banda,
durant dues hores
el que duri el concert,
no?
I sí,
jo he fet un disseny
de lo que és
la part,
és una part molt,
molt,
és reciclable,
vull dir,
està feta
amb material reciclable,
material que no,
ecològic,
diguem-ne,
és un escenari
molt,
molt orgànic,
vull dir,
no,
no és digital,
el meu,
sí,
hi ha jumps,
hi ha so,
evidentment,
que és l'important,
però,
bueno,
hi ha detalls
que jo he dibuixat,
que jo he preparat
i amb totes les ganes
perquè per mi
és molt important
la posició
de l'escenari,
el que veurà la gent,
no?
Que sigui personal,
que tingui una singularitat,
mai m'han agradat
els escenaris buits,
tot blanc,
tot negre,
bueno,
amb tot el respecte,
la gent que ho porta
i em sembla bé,
no dic que estigui pas malament,
però jo soc una mica
més recargolant,
sempre m'agrada
posar uns elements
més artístics,
jo faig sempre una,
com dir-lo,
una petita,
una petita,
una petita instal·lació
en artística,
no?
Quan vaig a l'Arco
a Madrid
a veure,
i veig instal·lacions
i penso,
mira,
com les minhas,
com ho voles.
Què vols,
es posar a l'Arco?
Bueno,
no,
me l'han pogut igual,
jo vaig fent,
vaig fent
i vaig fent la meva
i vaig fent alguna exposició
i vaig pintant
i sempre trobo
que l'important
és participar,
ser feliç,
pintant
i fer el que fas
i després,
a mi,
tota la parafernalia,
el món de l'art
també és un món
molt embolicat
i jo tinc prou
en el món de la música
que és prou embolicat.
En fi,
el que es tracta
és de ser feliç.
Los Dies Intactos,
aquest divendres a la nit,
serà una nit
segurament molt especial
amb Manolo García
damunt de l'escenari
del Teatre Auditori
del Camp de Bar.
Manolo,
ha estat un plaer
de conversar amb tu
a aquesta zona.
Moltes gràcies.
El mateix,
un plaer,
per l'interès
que heu demostrat
al trucar-me.
Ens veiem divendres.
Gràcies, Manolo.
T'esperem
als braços oberts,
com sempre.
Una abraçada.
Adéu.
La veu inconfusible,
de Manolo García,
aquell component
de l'último de la fila
que després ja porta
més de 10 o 12 anys
en solitari.
Aquest és el seu cinquè disc,
Los Dies Intactos,
i vindrà amb aquesta filosofia
que ens explicava
al principi de l'entrevista
canyera.
Un Manolo García
molt compromès,
l'he vist,
segurament més que mai,
amb el que ens passa
en general
a tots plegats.
Molt canyero.
Sí,
aquest és el debat etern
de si l'art
ha d'estar
apartat de la realitat
o l'art s'ha d'implicar
en la realitat
i tot plegat.
i em sembla
que és inevitable
que qualsevol,
com a ciutadà també,
com a persona,
es deixi influir
pel que ens està passant
perquè ens està influint
a tots.
Llavors em sembla
molt conseqüent
amb la seva carrera,
amb la seva trajectòria.
Vull dir que no em sembla
ni una posse en absolut,
sinó que em sembla
molt de veritat.
I l'altre punt
que intentàvem destacar
és això,
que a banda
que t'agradi més musicalment
els continguts,
aquestes llatres màgiques,
una mica críptiques,
però que tan sugerents,
hi ha aquest component
vivencial en els concerts
de Manola,
i que em sembla
que és un component
que avui en dia
per la gent en general
és molt reconfortant,
això que dèiem,
d'estar junts una estona,
d'estar 2.000 persones junts,
en comunió,
passant una bona estona
i fins i tot
en aquest disc
que acaba bé,
reflexionant conjuntament.
Jo en aquest sentit,
em sembla
que està bé,
per exemple,
llegir un petit fragment
de la crítica
que va fer l'Ujidalgo
del País
en un dels sis concerts
que va fer
el Coliseum,
en aquesta gira
el mes de maig.
i diu
no hay nada más
reconfortante
en este mundo
que seguir a Manolo
y ahí está,
un año más
en la cresta,
protagonizó
otro concierto
triunfal
en el que el público
vivió
dos hores y media
extasiado,
literalmente.
Solo podía llamarse
Manolo
y apedellarse García.
Bueno,
em sembla que es un bon resum
d'això que es viu,
dues hores y mitja
passant bé,
disfrutant aquestes cançons
que segurament formen part
de la nostra banda sonora
i aquestes noves
amb tots aquests atractius
tan musicals
com de lletres.
I Manolo García,
que a més té un lligam
amb Tarragona,
té un idó
als concerts que ha fet.
Sí.
Jo recordo fins i tot
un de fa molts anys
a la plaça de Toros,
crec que era per Sant Magí
o per Santa Tecla.
Sí,
també el recordo també.
I després,
clar,
eren més joves,
eh?
És a dir,
que ja ha vingut
unes quantes vegades
i manté un lligam
amb Tarragona
que déu-n'hi-do.
Sí,
perquè li agrada
això que deia,
que al final
tampoc tots els llocs
són iguals.
És evident que
quan entres
amb l'oràgina aquesta
dels concerts
i tot plegada,
al final l'artista
no sap massa
on està,
però com bé
ell em sembla
a vegades
al Museu Arqueològic
de Tarragona.
Això vol dir que
és evident que
és una persona
que li agrada la història
i recordo
l'última visita
que a més a més
em sembla
que es va adherir
a la candidatura
de Tarragona
a 2016
com a capital
de la cultura
i crec que
aquesta conversa
també la vam tenir
i em sembla
que li vam fer
obsequi d'un llibre
i realment
està molt interessat.
Vull dir que
és molt de veritat
el Manolo,
molt com és,
molt com el veiem.
Autèntic.
Molt autèntic,
sí,
és un tio del carrer
que diríem normal
com nosaltres mateixos.
Que a vegades
sembla un tòpic
però en aquest cas
és així
i abans
quan recordàvem
i ens posàvem
nostàlgics
de l'últim
de la fila
els que són
una mica més veterans
fins i tot recordem
les burres.
I en canvi
la gent jove
se l'identifica
clarament
com a Manolo García.
Actuarà divendres
a les 10 de la nit?
Divendres a les 10
al Teatre Auditori
Camp de Mart
i les entrades
ja han volat
però encara n'hi han
i per tant
tothom que vulgui venir
encara pot replegar
les entrades
però que no s'encanti.
Recordem el sistema
de les entrades?
Sí.
Ticketmaster, no?
Ticketmaster,
sí,
l'antiga
Servicaixa,
Ticketmaster
i per tant
tant per els caixers
de les oficines
com per telèfon
com per internet
i també
les taquilles
del Teatre Metropol
des de dimecres
fins dissabte
excepte dissabte
pel dematí.
Bé, no, no,
però dissabte no,
que el concepte és divendres.
Per tant, no.
De dimecres a divendres.
A divendres.
Molt bé.
Manolo García
és sens dubte
el gran protagonista
de la setmana.
És el segon espectacle
del Festival Estiu
Tarragona Cultura,
el Festival ETC,
un festival
que arrencava diumenge
amb una proposta
de la que vam parlar
ampliament dimarts passat.
A més,
amb aquelles veus
engrescades
de tota la gent
que ens va acompanyar
en aquests estudis
per parlar d'aquesta
opera col·legi,
d'aquest home del paraigua
que es va representar
al Camp de Mar.
Jordi, com va anar?
Home, això ho ha de dir
el públic,
però des del meu punt de vista
crec que va anar molt bé
i que allò
que més o menys
ens imaginàvem
que podia ser
aquesta opera col·legi
i què es podia viure
en el Camp de Mar
durant aquestes dues hores
i mitja
que va durar l'espectacle
crec que és el que es va
que és el que va succeir.
Molta emoció,
molta participació,
molta també
de veure
aquest referent ètic
la vida i obra
d'aquest referent ètic
que és Vicenç Ferrer
i bé,
llavors
evidentment musicalment
doncs els gustos
poden ser
durant dues hores i mitja
igual t'agrada més una cosa
una altra no t'agrada tant
però el global
jo penso
que va ser molt positiu
penso que la gent
va sortir molt entusiasmada
i els participants
aquesta vintena
d'entitats tarragonines
que van participar
crec que la valoració
que em fan
és molt positiva
pels inputs
que vaig rebent
des dels bastoners
de la Santa Tecla
a la banda
la gent del món
de la dansa
de l'associació
per el foment de la dansa
l'Indra
en fi, tantíssimes
la batucada
de Montblanc
que també van tenir
una part molt protagonista
tant amb la batucada
com fins i tot
el director
el Joan Martínez
el Joan Martínez Colas
els va fer cantar
i sobretot
aquests moments
de grup
amb el qual
es reuneixen
aquesta gairebé
500 persones
a l'escenari
van ser molt emotius
bé, ens sembla
que va ser
un començament
de festival
molt participat
i bé
diguéssim
que és un bon
tret de sortida
per ara ja que fem
allò que es diu
en castellà
carrerilla
i per continuar
amb el Manolo García
aquest divendres
perquè tenim
el Manolo García
aquest divendres
i la setmana que ve
tindrem un parell
d'espectacles
dels quals ja en parlarem
molt més ampliament
com és la presència
més internacional
del festival
la del guitarrista
Pat Metheny
i o la de la banda
sinfònica
Unió Musical de Tarragona
però la de Pat Metheny
sí que val la pena
destacar-la
no sé si comparar-la
amb la presència
l'any passat del Roger Hudson
de Supertramp
que encara segur
que hi ha moltíssima gent
que ho recorda
sí a més a més
aquella nit tan especial
era un dimarts
amb aquelles tempestes
amb aquelles tempestes
que semblava
que s'acabava el món
que semblava
que s'acabava el món
i amb aquell bis final
l'última cançó
It's raining again
mentre que hi ha pluja
a fora
realment un moment
especial, màgic
que tots recordarem
sí, podem fer el paral·lelisme
amb el Roger Hudson
el líder de Supertramp
l'any passat
o potser fins i tot
amb el Chick Corea
i la banda extraordinària
que portava el Roy Haynes
a la bateria
el mític Roy Haynes
a la bateria
a 80 anys
un concert molt exclusiu
especial
això fa dos anys
perquè el Pat Metheny
també ve acompanyat
d'una banda excepcional
i en aquest cas
el mateix que succeï
amb el Chick Corea
també és únic concert
a Catalunya
clar, un guitarrista
de jazz
i que també s'ho vinteja
altres estils musicals
molt més populars
un mític
gairebé
i que atesora
19 Grammys
a la seva carrera
això ens fa idea
que tenim una oportunitat
molt única
que val la pena
que no desaprofitem
que ens portin
diguéssim
o que aconseguim
que vingui el Pat Metheny
aquí a casa nostra
al costat
és que al sortir de casa
després de sopar
i anar a gaudir
d'un concertàs
el dijous
19 de juliol
d'això
en parlarem
molt més ampliament
el proper dimarts
perquè
clar, aquesta setmana
tenim Manolo García
però la setmana que ve
a part de tenir
Pat Metheny
arrencarà també
el festival QS
que sempre ha estat
un complement
i aquesta ja serà
la tretzena edició
de les propostes
d'estiu
de cultura d'estiu
a la nostra ciutat
ahir es presentava
en roda de premsa
i a aquesta hora del matí
podem saludar
el coordinador
del QS
el Jordi Freixas
Jordi, molt bon dia
hola, molt bon dia
aquí estem amb el Jordi
Giramel a l'estudi
i Jordi
aquest any
Jordi Freixas
aquest any
sí que hem de parlar
de novetats
és per això
que el que hem plantejat
És més un cicle que un festival,
en el sentit que són cinc concerts
que d'alguna manera
en posem en el claustre del seminari,
o sigui, en el centre de reconèntia del seminari,
que se'ns ofereixen,
i a més està recentment reformat
i està molt ben adequat perquè hi puguem fer aquests concerts,
i el que hem buscat és propostes de casa,
però que siguin atípiques a Tarragona,
que no s'hagin presentat,
i que tinguin un aspecte important,
i és que facin plantejaments si pot ser diferents,
en el sentit de buscar concerts amb música
per un costat una mica arriscada,
concerts que per una banda
parteixen del que són les músiques tradicionals,
des de la clàssica espanyola
fins a la tradicional dels Països Catalans,
i portar-la a l'actualitat
amb visió de músics de renom
dintre el context musical de pes a Catalunya,
i al mateix temps agafar diversitat estilística
perquè s'hi senti representat
tots els sectors de la població,
des dels més joves fins als més grans.
L'escenari, aquest pas, aquest canvi al claustre del seminari,
com ha anat?
A proposta vostra?
No, no, no és un canvi,
nosaltres ja hem fet a Tarragona,
segons el moment que s'ha viscut en cada festival d'aquestes 12 edicions,
s'han pogut fer concerts a la plaça dels Sedassos,
la central que sempre fèiem al Pla de la Seu,
o a la plaça del Rei,
al seminari,
o concerts grans que havien fet al Camp de Mar, no?
Aleshores, aquest any, com hem dit,
amb què perillava també el que és fer,
finalment amb l'acord i la voluntat de l'Ajuntament
i de Batall Produccions,
això es pot tirar endavant,
però en un petit cicle de cinc concerts.
Diríem que és un any que ens ha de donar possibilitat
i donar temps per treballar en el proper any,
per aprofitar les noves oportunitats o formes de treballar,
vull dir, hem deixat el passat,
sabem que és obligat avui dia col·laborar entre tots
perquè es pugui tirar un programa,
no només anar a demanar una ajuda
amb un ajuntament que ho vulgui muntar, no?
I en aquest sentit, doncs,
aquest any una mica d'impàs,
el cicle se centrarà tot en un format relativament petit,
el que és el seminari.
No obstant això,
nosaltres sempre hem dit,
i s'ha pogut comprovar en batall,
que la importància la donem igual als concerts grans,
o sigui, quan va venir Noa
o quan va venir Bepoixotxo Valdés,
que els concerts de petits formats.
Durant 12 anys passen moltes coses
i els formats poden ser diferents.
I és per això que no resta importància,
sinó, en el contrari,
el que volem, això sí,
és portar, com sempre el que sé,
propostes que es complementin
amb les que ja existeixen
i que no siguin un mirall
de les que ja existeixen.
O sigui, i al mateix temps,
intentar portar músiques
que facin pensar una mica
que la persona que vulgui anar a veure-les
sàpiga que allà hi trobarà xitxa musical
per enriquir-se emocionalment,
anímicament, diguéssim.
Els cinc concerts a més, Jordi,
els heu concentrat, per dir-ho d'alguna manera,
en 10 dies,
de dimarts 17 a dijous 26,
potser per donar-li més,
un enfocament més compacte
a les cinc actuacions,
als cinc concerts?
Exacte, de cent cinc actuacions,
pensàvem que no teníem
a sentit allargar-ho
durant un mes,
per dir-ho d'alguna manera.
Aleshores, ens trobem
el que només hi ha el 17,
ja tenim un tro important,
com és mínima distància,
versió 2.0,
que és del gran saxofonista
David Salleres,
una persona formada a Barcelona
al Conservatori de París,
amb el contrabaix historiol González,
i que en un moment determinat
van veure la necessitat
de viure la música clàssica
des d'una sonoritat moderna.
Llavors, recuperen
la idea
de la música popular
per portar-la lluny
a partir
de llenguatges
i
a partir de la tradició popular,
però inspirant-se
en les formes clàssiques
i en el llenguatge d'autors
com Piazzola o el Venice.
Per tant, el que veurem allà
és dos pesos pesats
de la música actual,
que dintre el claustre,
amb saxo i contrabaix,
ens donen una visió diferent
del que són les músiques populars.
Acte seguit, per exemple,
el dia 18, el dimecres,
aquí entrem més en la dinàmica
músiques del cas del món,
amb Armander,
que és un grup basat
en la veu d'Oyuna Beturova,
que és una cantant
que canta
amb una variant
de l'idioma mongol
parlat a Buriàtia,
que és el país situat
al sud de Sibèdria
o la Mongòlia del Nord,
i partint
del bon rotllo
de la mateixa paraula,
el nom del grup
Armander vol dir
bons auguris,
i el que han intentat
amb aquesta cantant
és mesclar les músiques
de la zona del Llac Baikal
amb les músiques de Catalunya,
i amb músiques de Catalunya.
I l'experiència la vam veure,
vam creure que era
una bona experiència
i que valia la pena
portar-la a Tarragona.
A la mateixa setmana
ja donem un tomb total
i ens anem cap al sector més jove.
Hem agafat Marco Oz,
que és un dels quatre artistes
emblemàtics
de l'escena urbana de Barcelona,
especialitzat en beatbox,
que és el fet de fer música
amb els sons de la boca,
i li van dir
Marcos,
què ens podries portar
per fer dintre un claustre,
per tant lligar beatbox
amb un claustre,
no?,
d'orientació religiosa.
I ell ha muntat
l'Urban Jansession,
que és una proposta única
que només es farà a Tarragona,
que s'ajuntarà
amb MCs,
amb punxadors,
diguéssim,
com ULL,
o Ferran,
MDA,
o també el beatbox
amb flauta i saxo
de Florizia,
o amb el ballerí coreògraf
Héctor Hobletchon,
no?,
junts miraran
de portar
una mena de gran session,
o sigui,
una trobada
que sota unes
claus determinades
parteix
de la improvisació
i durant una hora
amb espontanuitat
i bon humor
ens marcaran
el ritme dintre
els claus
de la que són
potser les formes
de fer més actuals
i modernes,
música amb la boca,
no?
Per passar el dia 25
a un altre tomb total,
però sempre basat
aquest any
molt en la joventut,
o sigui,
amb gent que és molt potent,
és de Humphrey's Quartet,
Humphrey's Quartet,
és un quartet,
és un grup vocal
a capella
que practiquen
el Berber's Choc masculí.
Què és això?
El Berber's Choc
és un estil
molt excepcional
en el programa actual
que es practica
a Nord-Amèrica,
però també
molt arrelat
a Gran Bretanya
i en d'altres llocs,
Suècia,
Alemanya,
però aquí
n'hi ha poc.
És una forma
molt particular
d'afrontar
el quartet
a capella,
no?
Des d'un punt
de vista actual,
però tenint
els fonaments
de les referències
del que coneixen
com a quartets
a capella.
És un grup
molt jove,
molt dinàmic,
per tant,
també ha de saber
la gent que l'han triat
per això.
Anem a buscar
qualitat
i noves propostes.
Ningú pensi
que vindrà a veure
un grup típic
de quartet de Carapela.
I per tant,
fem aquí
un pas
des del beatbox
però
a una altra expressió
únicament vocal
com és
el quartet
de Hanfli's Quartet.
I l'últim dia?
Per acabar,
per acabar,
tornem
el dijous 26
al projecte
Vida
que enllaça
amb el primer concert.
En aquest cas,
agafen cançons tradicionals,
és el grup Vida,
capitanejat
per Maria Antonia Pujol,
veu, tenora
i percussió,
cançons tradicionals
dels països catalans,
amb els quals
sota una pàtina
o una visió
molt actual,
tant instrumentalment
com de forma
de tractament estilística,
volen il·lustrar
un recorregut
d'una existència humana
des del principi
fins al final.
Aleshores,
han anat a buscar temes
que representin
el naixement
o quan un creix.
O sigui,
és un espectacle global.
Té la música tradicional
com a base,
la seva transformació
i després té,
al mateix temps,
té tot un fil argumental
que ve determinat
per els temes
que hi inclouen.
Aquest serà,
en resum,
el cicle
que aquest any
podem oferir
i que creiem contrasta
i es complementa
amb tota la gran proposta
que hi ha a Tarragona.
I l'altra variabilitat
és que aquest any
es comença a ser de pagament
però un pagament
molt simbòlic
perquè són 5 euros
a taquilla,
vull dir que tothom
hi pot anar.
I un tema també,
l'horari, no?
Avanceu els concerts,
dos quarts de nou del vespre.
Em sembla que també
és una variant
a tenir en compte.
Pot ser interessant.
Sí,
però tinguem en compte
que amb 12 anys
que quedes el 13è,
qualsevol cosa
novetat que hem fet,
en realitat,
ja l'hem fet
dins el festival.
O sigui,
hi va haver anys,
per exemple,
que fèiem concerts
de nit
i de tarda,
no?
Sí, de vespre.
I al vespre
el fèiem
a la plaça dels Faraços.
Altres anys
hem fet concerts
al claustre
però de nit.
en aquest any vam dir
si la major part
de propostes musicals
estan cap a les 10
o a partir de les 10
de la nit,
mirem d'omplir
l'altra franja
amb propostes musicals
no de purament
de distracció de carrer,
sinó també
sentides
amb el sentit
que tu tens,
estàs en play steel
i a dos quarts de nou
te'n vas a veure
un concert
que saps que sortiràs
a dos quarts de deu,
tres quarts de deu,
així,
i abans de sopar
i resulta
que ja hauràs pogut fer,
vull dir,
hauràs pogut sentir
un concert
interessant,
però de tarda
i en un format
molt adequat
que és dins el claustre,
vull dir que no,
si fos un concert
que suposés
anar,
agafar una entrada,
fer cua,
tindre que agafar
sa gent,
veure com ens passen
concerts més grans,
segurament ho faríem
d'una altra manera,
però creiem que és
una hora molt còmoda,
que a més es complementa
molt bé
amb tota l'altra oferta
i no es molesta
amb l'altra oferta musical
que hi ha a Tarragona
durant l'estiu.
Molt bé,
doncs la setmana que ve
anirem parlant
amb els diferents components
d'aquests 5 concerts,
que això arrenca dimarts 17
i s'acabarà dijous 26.
I el Jordi,
que et saluda,
i també et comenta
alguna cosa.
Entre Jordi i Jordi.
No, no,
el Jordi,
què tal?
Ha fet una explicació,
com no pot ser d'una altra manera,
molt detallada
i molt precisa,
només potser dir
que les entrades,
Jordi,
aquest preu tan,
tan mòdic
per gaudir
de deixar-se sorprendre,
que aquesta és
l'altra característica
que suposo
que hauríem de traslladar
a la gent,
no, Jordi?
Que continuïn apostant
per anar a descobrir
noves sonoritats
que normalment
cada vegada
que han anat
han sortit
amb una setmana
infecció gran
i llavors dir
que la contraprestació
és molt modi,
que són 5 euros
i que es compren
al mateix espai
al mateix dia,
que no hi ha venda anticipada
sinó al mateix dia.
Sí, sí,
a més,
tal com molt bé
diu el Jordi,
té les seves raons,
no?
Hem volgut que sigui
una cosa molt pràctica
que igual que anirien
a un concert
al Palau de la Seu
vinguin allà,
però que no hi hagi
la necessitat
de plantejar-se
de dir
anem a buscar
taquilla
5 dies abans,
no,
és com aniràs
a un concert
amb una plaça
aniràs a un claustre
i aquí,
doncs,
amb aquest mòric breu
entres i veus
amb un recinte
que té
fins a 250 localitats,
vol dir que
tot es veu
de molt a prop
i tot es viu
de molt a prop,
no?
I tal com diu el Jordi,
cada vegada
hem anat trobant
més suport
en la població
que abans veia
les músiques rares
amb una certa mandra
i que ara diuen
això que farem
no és raro,
però per molta gent
que no està acostumada
a alguns dels concerts
li pot semblar,
però és el que ens demana
el cos
de dir
anem a descobrir
coses noves
i noves visions
sobre la música
que ja coneixem,
Sí, i ahir la regidora
Carme Crespo
també a la roda de premsa
també destacava això,
l'importància de l'espai
d'aquest renovat
seminari
Centre Terraconense
que també
va molt bé
amb aquest tipus de música
tal com destacava ella.
Sí, sí,
va molt bé
estar ben adequat
per fer-hi aquest tipus
d'activitats
i val a dir
que hem trobat
tota la col·laboració
possible,
vull dir,
les portes ben obertes
i això és d'agrair.
Vull dir que
és un...
el seminari
en aquests moments
el Centre Terraconense
del seminari
forma una part
és un braç més
del que sé,
no hi ha?
Per qui no sàpig on és...
Al carrer Sant Pau
darrere la catedral
perfecto
a l'edifici
en fi,
el que tothom coneix
com l'edifici del seminari
però clar,
reformat
en fi,
amb unes instal·lacions
amb unes obres
que s'han fet
en els darrers mesos
així que
jo crec que és una oportunitat
fantàstica
per a aquells
que encara no hagin anat
a veure
com ha quedat el claustre
doncs és una oportunitat
fantàstica
gaudir d'algun
d'aquests concerts
del que sé.
Jordi Freixas,
moltes gràcies.
Moltes gràcies a vosaltres,
només cal dir
que al seminari
una de les reformes
que ha fet
és que la cobert,
o sigui,
la cobert de forma
que durant el dia
sembla que no estigui cobert
o sigui,
és molt lluminós
però també
és una tranquil·litat
que de tant en tant
amb aquestes tempestes
que ens regala l'estiu
que refresquen tant
però que no tinguem
que anul·lar
un espectacle d'aquest tipus.
És a veure que digues això.
Cobert,
molt ben arreglat
veritablement
perquè hem sapigut
ajuntar
l'aspecte arquitectòric
que hi havia
amb l'absoluta actualitat
i això
s'ha d'agrair
en aquests moments.
Podem recuperar
un altre espai
per la cultura
de la ciutat.
Jordi Freixas,
coordinador del QESA,
moltes gràcies
i molta sort.
Moltes gràcies,
moltes gràcies
a l'Ajuntament,
al Jordi
i a vosaltres.
Gràcies, Jordi.
Bon dia.
La setmana que ve,
com dèiem,
al marge de la programació
de tot el que dediquem
al Festival d'Estiu de Tarragona,
també anirem parlant cada dia
amb aquests 5 concerts
que ens concentraran
del dimarts 17
al dijous 26 de juliol.
Però aquesta setmana,
com dèiem,
i així acabem,
és la setmana de Manolo García,
així que recordeu,
divendres,
a partir de les 10 de la nit,
al Teatre Auditori
del Camp de Mar.
Jordi, Germà,
alguna cosa més per afegir?
No,
em sembla que hem fet
un bon repàs exhaustiu avui,
amb molts convidats,
amb moltes novetats
per explicar
i bé,
dèiem que la setmana que ve
ja parlarem del Pat Metheny
i tampoc no ens obligarem
de la banda Sinfònica
Unió Musical de Tarragona,
que jo crec que aquest concert
del 21 de juliol
també depararà
amb molta satisfacció
i algunes sorpreses.
Molt bé,
doncs a moment ens quedem
amb la veu inconfusible
de Manolo García.
Abans l'hem sentit en directe
a través del telèfon,
ara el sentim
amb una de les cançons
d'aquest últim disc,
Los Dias Intactos.
Manolo García,
divendres,
a les 10 de la nit,
al Teatre Auditori
del Camp de Mar.
Jordi, Germà,
gràcies,
fins la setmana que ve.
Gràcies a vosaltres i a tots.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
de ese amor donde vivo
ha nacido.
Quiero ser aquel
que no renunciara
a ruedas de sedicción
como todo aquel
que vuelve a querer
y es poema que se extravió.
Todos amamos
tan ciegamente
alguna vez
que moveríamos
el mundo
con una sola palabra.
Todos amamos
desesperadamente
mientras el pájaro
metalito escapa
de su jaula de cañal.
Todos amamos
tan ciegamente
alguna vez
cuando amamos
desesperadamente.