Fins demà!
Aquest espai que cada dimecres fem a la Sintonia de Tarragona Ràdio
en el marc de Tarragona, capital de la cultura catalana 2012.
Un espai que cada setmana compartim amb un membre de l'oficina de la Capitalitat,
avui amb la Marina Massaguer. Marina, molt bon dia.
Bon dia.
I avui amb també dos convidats per parlar de cultura, castells, mitjans de comunicació, llengua...
Quins són avui els nostres convidats, Marina?
Doncs tenim el Xavier Brutons i la Rossella Agustera.
Tots dos són filòlegs i a més a més de filòlegs són periodistes castellers.
El Xavier Brutons va estudiar filologia clàssica, però fa de professor de català per adults
al Centre de Normalització Lingüística de Tarragona
i des de l'any 1986 es dedica també al periodisme casteller.
I ha treballat amb mitjans de comunicació com el Diari Avui i Catalunya Informació, entre d'altres,
i és també autor de llibres sobre castells.
L'any 1995 va publicar Castells i castellers, guia completa del món casteller,
i també és autor del Diccionari Casteller, que es va publicar l'any 2001.
I és director de la col·lecció L'Aixecador, de Cossetània Edicions,
dedicada monogràficament als castells.
I llavors, per altra banda, tenim la Rossella Agustera,
que va estudiar filologia catalana a l'URB,
i ha fet de professora també pel Centre de Normalització Lingüística,
a secundària i també a la universitat, a l'URB.
Ha estat redactora de la informació castellera del Diari El Punt
des del 2007 i fins al 2011,
i ha col·laborat en les retransmissions castelleres d'aquesta ràdio,
de Tarragona Ràdio.
També ha fet estudis sobre vocabulari casteller
i l'ús que se'n fa des dels diversos mitjans de comunicació.
I actualment treballa a la coordinadora de Cotlles Castelleres.
Molt bé. Roser, bon dia.
Hola, bon dia.
Xavier, bon dia.
Molt bon dia.
Llengua, cultura, castells i mitjans de comunicació.
Per on comencem, Marina?
Doncs el primer que els volíem preguntar era
com es transmet el fet casteller a través dels mitjans de comunicació.
Com ho veieu vosaltres com a periodistes castellers?
A veure, els castells sembla una cosa senzilla,
però no ho és gens.
Jo ho he viscut com una cosa bastant difícil
pel fet que és un món molt proper,
tothom ens coneixem, ens acabem coneixent bastant,
castellers, periodistes, colles i de tot,
i a més a més si formes part d'una colla
doncs això encara ho complica una miqueta més
perquè tothom et mira més amb lupa,
que si afavoreixes els teus,
que si no, els teus també que no els afavoreixes prou
i és una mica complicat en aquest sentit.
Però enganxa molt,
si t'agraden els castells doncs ho vius molt bé.
Sí, d'altra banda,
doncs s'ha d'intentar fer una informació explicativa,
però tampoc no massa, m'explico.
És a dir, en principi el periodista casteller
fa una informació sobre castells
pensant que el lector ja hi entén de castells,
o com a mínim les coses bàsiques les entén.
I d'altra banda, el gènere que es fa servir
normalment és la crònica,
que és una barreja d'informació però també d'opinió,
perquè clar, s'ha d'informar què fa a determinada colla,
però també s'ha de valorar,
s'ha de valorar determinat castell per a determinada colla
què significa en aquell moment,
ser una colla complert o no les expectatives
que havia creat, etc.
Però aleshores, perdoneu,
s'escriu per a tot el món
o bàsicament per a la gent que ja en sap de castells?
S'escriu o se'n parla,
si estem parlant de premsa o de mitjans audiovisuals.
És un debat que està molt vigent
i que no sé si...
I vosaltres què creieu que s'ha de fer?
A veure, jo el que intentava fer
era trobar espais per totes dues coses.
O sigui, la crònica, com deia ell,
pensant que ja el lector ja en té prou,
o les coses bàsiques.
I després, si podia, hi havia alguns espais,
com per exemple les prèvies
o comentaris més generals,
que intentava ser una mica més explicatiu.
Sí, jo crec que també...
I estic d'acord amb això que diu la Roser,
de trobar espais una mica pels diferents públics.
De totes maneres, jo crec que ara mateix
hi ha diferents models d'informació castellera
tenint en compte el destinatari
i ho podem exemplificar.
Per exemple, d'una banda, no sé,
les cròniques del punt avui,
que estan escrites sobretot pensant
que el lector és un lector
que ja té coneixements més que bàsics de castells.
I en canvi, un programa
com l'actual Quarts de 9 de Televisió de Catalunya,
no que és un programa que, diguem-ne,
és vàlid també per un públic bastant neòfit,
perquè no entra al detall, per exemple,
de qüestions tècniques.
I també s'ha de dir una altra cosa,
que dintre del mateix món casteller
i dels aficionats castellers
no a tothom, per exemple,
no a tothom li agrada tant la tècnica castellera.
És a dir, hi ha gent que li agrada més la tècnica,
gent que li agrada més, no sé, la història.
Vull dir que el tema és complex
perquè el públic també és molt variat.
A vegades potser és difícil no satisfer
tot aquest gran ventall de perfils.
I també us volíem preguntar,
creieu que els mitjans han contribuït
a visibilitzar el fet casteller
i que això ha fet que s'estengués l'afició als castells,
o simplement han reflectit una cosa
que ja era al carrer?
Jo crec que sí,
que és un dels...
un dels...
Factors.
Un facte esclau
de la remuntada castellera
dels anys 90, sobretot.
És quan sorgeixen més programes,
apareixen a la televisió,
més programes de ràdio...
Sí, jo crec que és una cosa
que s'ha retroalimentat,
perquè com ara deia la Roser,
sobretot a mitjans anys 90,
agafen com a data així una mica emblemàtica
el 2 de 9 dels Minyons de l'any 93.
Doncs és evident que el món casteller
per si sol ja estava molt bé,
havia evolucionat molt positivament,
però també en aquell moment
els mitjans s'adonen
que allò és una qüestió,
un ítem informativament interessant,
i llavors això ho multipliquen.
Per tant, jo crec que és una cosa
que es retroalimenta.
Els castells estaven bé,
els mitjans en fan cas,
i llavors aquesta projecció
que donen els mitjans
fa que, per exemple,
a partir dels 95 més o menys,
doncs comencin a néixer colles noves
i hi ha tot el boom dels castells.
O sigui, jo crec que...
I les que ja hi eren,
que continuïn anant més o menys.
Exacte, i que progressin.
És una cosa...
Sí, una cosa ajuda a l'altra, diríem.
Molt bé.
Llavors, el que ara comentàvem,
no?, volíem parlar una mica també
en aquest espai d'un tema específic,
que és la llengua i els castells.
Aprofitant que tots dos,
a més de periodistes castellers,
doncs sou lingüistes
i, a més a més,
heu treballat sobre aquesta qüestió.
Clar, els mitjans de comunicació,
en general, tendeixen, no?,
a potenciar un estàndard.
Això passa també en el món dels castells?
Bé, aquesta és una molt bona pregunta
perquè realment és un tema interessant
i sobre el qual, doncs,
m'imagino que tant la Roser com jo
hi hem reflexionat, no?
I, en tot cas, a veure,
sí que és veritat
que, com que la llengua dels castells
també presenta varietat, no?,
ni que sigui, per exemple,
la varietat dialectal,
és a dir, hi ha qüestions
o conceptes castellers
que s'anomenen d'una manera en un lloc
i d'una manera diferent en un altre.
Un exemple, no?
La posició del penúltim casteller
en qualsevol castell,
a Valls, se'n diu Aixecador,
i aquí a Tarragona, per exemple,
A Cotxador, no?
Llavors, clar, aquesta varietat,
doncs, fa que tu, com a periodista,
doncs, hi hagis de triar, no?
Llavors, aquesta tria, jo crec que,
com que no hi ha un estàndard del tot fixat
i tampoc no s'hi ha reflexionat gaire,
doncs, jo crec que és una mica...
Cada periodista es guia per la intuïció.
Per exemple, jo parlo per la meva experiència personal,
jo feia servir la paraula segons la colla
de la qual parlava,
que no sé si és la millor solució, eh?
També periodísticament és discutible,
però, per exemple,
si jo parlava d'una colla de Valls,
utilitzava Aixecador.
Si parlava d'una colla de Tarragona,
utilitzava Aixecador.
Bé, això jo penso que té l'avantatge
que dones a conèixer totes les formes,
però té el desavantatge
que potser un lector neòfit
es pot despistar, no?
Perquè diu, ai,
com és que en diu una vegada Aixecador
i l'altra Aixecador?
I també requereix un gran domini
pel part del periodista, no?
De saber com es diu cada cosa, no?
Exacte, sí.
Perquè, de fet,
hi ha molts dialectes castellers, no?
No és que hi hagi només una o dues denominacions.
Sí, per exemple,
aquesta paraula té una tercera variant
que és cassola o cassoleta, no?
Que és penedesenca.
I sí, sí,
és un gran dilema.
Jo també optava normalment
per aquesta solució que diu ell, no?
Doncs parlem...
Jo, quan parlen de la meva colla de Valls,
doncs no m'agrada que diguin
que faig la torre de Vuit,
perquè jo no em faig de torres faig d'osos.
doncs de la mateixa manera pensava.
Tampoc als de Vilafranca
els hi deu agradar
que diguem el seu dos de vuit.
I així, doncs,
intuïtivament, com diu ell,
vaig començar a seguir aquesta opció.
Clar, hi ha, per exemple,
el dos o la torre,
en funció de l'àrea geogràfica,
o també l'agulla o el pilar, no?
El pilar, exacte.
També, això en quina diferència hi ha?
L'agulla on es diu?
A gairebé tot arreu,
excepte valls.
Sí, aquest és un...
Sí, sí, això ho pot explicar.
Aquest és un terme
que potser sí que ja s'ha convertit en estàndard, crec.
Sí, sí.
Perquè el del 4 o 3 amb el pilar,
jo diria que pràcticament només es diu avalls,
tot i que no sé si originàriament,
també segurament es deia Tarragona...
És possible.
Però s'ha anat menjant,
ha anat guanyant terreny,
el 4 amb l'agulla aquest jo crec que ja sí
que és la forma estàndard,
en canvi, entre dos i torre
encara no tinc clar
si n'hi ha una que ha guanyat o no.
Però aleshores vosaltres
sou partidaris d'aquella
que és una llengua estàndard dels castells
per aclarir conceptes,
o al revés,
el millor és mantenir les riqueses dialectals.
Jo crec que...
Vaja, s'hauria d'intentar buscar
una fórmula de compromís
i al màxim de respectuosa
amb totes les varietats,
fins i tot les minoritàries.
Llavors jo crec que hi ha una qüestió
que són els subestàndards.
És a dir, per exemple,
ara la Roser comentava
que 4 amb el pilar
pràcticament només es diu avalls,
mentre que la resta del món casteller
és 4 amb l'agulla.
Si tu per fer un estàndard
agafes el criteri d'extensió geogràfica,
doncs lògicament
hauries d'apostar per 4 amb l'agulla.
Però clar,
què passa amb un diari ballenc,
d'informació exclusivament ballenca?
Aquest ha de fer servir 4 amb el pilar.
Llavors és una manera
de mantenir la diversitat.
El que passa és que a vegades
algú haurà de cedir,
com en tot estàndard hi ha...
Per exemple,
el cas de Dos i Torra,
és que a més una altra cosa,
el tema del llenguatge
o dels dialectes castellers
aixeca moltes passions,
perquè això de la Torra,
a Vilafranca que no els hi toquin.
Me'n recordo que el Quarts de Nou
es va dir abans Dos de Nou.
Que es digués Dos de Nou,
perquè el programa començava
a Dos Quarts de Nou,
a Vilafranca va crear un escàndol,
no pot ser que es digui Dos de Nou,
perquè nosaltres diem Torra de Nou.
En fi,
el cas de Dos i Torra,
tot i que Torra segurament
està més estès
perquè hi ha més colles
que el fan servir,
pel criteri, diguem-ne,
de, com ho diria,
de claredat,
potser seria preferible Dos,
perquè dius el Dos,
el Tres, el Quatre, el Cinc,
llavors diguem-ne
que trenca una mica aquesta lògica,
si en dius Torra...
Però els mitjans,
per exemple, públics d'àmbit nacional,
què han de fer?
Clar, jo potser...
Perquè si els mitjans públics
d'àmbit nacional
han aconseguit fer una llengua estàndard
en aquests 20 o 30 últims anys,
en els castells que han de fer,
llengua estàndard o no?
Sí, llavors una mica,
jo crec que el que dèiem abans,
cada periodista
s'ha guiat per la seva intuïció,
però potser,
si realment reflexionem
sobre un estàndard,
en el cas de Dos i Torra,
potser hauríem de triar dos,
pel criteri de,
com ho diria,
de lògica,
o de claredat.
Però clar,
a Vilafranca llavors
això crearia malestar.
Clar,
que passa que segurament no,
que aquestes paraules,
tothom que les diu
se les sent com a molts seves,
i llavors potser percep
com un petit atac
el fet que s'obti
per una forma,
o fa que no es pugui
sentir tan identificat,
en aquest cas,
amb el nom del programa,
o...
Però el fet d'aquesta dualitat,
a mi també em creava
un altre conflicte,
i és que fas,
clar,
el Penedès és molt clar,
Torra,
el Camp de Tarragona
és molt clar,
Dos,
i després què?
Perquè l'extensió dels castells,
que actualment
són per tot el Principat
i més,
i les Illes,
i Catalunya Nord,
què?
Jo què sé,
si diuen dos a Torra,
potser tampoc és...
És que això és molt interessant,
perquè a les zones noves,
per dir-ho d'alguna manera,
no tradicionals,
quina llengua s'està utilitzant?
Cadascú agafa
el que...
Bonament pot,
em sembla a mi,
segons si,
perquè per exemple
conec el cas
dels Salats de Súria,
que com que el seu cap de colla,
o el primer cap de colla
que van tenir
era d'una colla de valls,
o tenia molta relació
amb una colla de valls,
a l'I fan servir
tota la nomenclatura ballenca,
i segons la gent
que els ensenya,
els introdueix
al món dels castells,
jo crec que agafen
una terminologia o no.
Hi ha casos molt curiosos,
respecte a això
que comentava la Roser,
efectivament hi té molt a veure
les relacions personals
de l'equip tècnic
d'una colla
amb una altra colla,
perquè normalment
quan neix una colla
n'hi ha una altra
com a mínim
que l'assessora,
llavors és normal
que hi hagi un transbassament
del lèxic.
Hi ha casos molt interessants
de lèxics híbrids,
barrejats,
per exemple,
els castells de Barcelona
que neixen l'any 69
és una colla
creada per panadesencs,
per tant,
en l'origen
el lèxic
és el panadesenc,
o sigui,
diuen Torre,
en comptes de Dos,
diuen Vent,
en comptes de Dau,
però amb els anys,
amb els anys
aquesta colla
intensifica les relacions
amb els minyons de Terrassa,
de manera que
quan comencen a assajar
estructures noves
en folre,
agafen el lèxic
dels minyons
i llavors tenen
un lèxic,
diríem,
patrimonial,
panadesenc,
diuen Torre,
diuen Vent,
però en canvi
han incorporat
lèxic dels minyons
respecte a construccions
amb folre,
per exemple,
diuen Soca
en comptes de pinya,
la Soca seria la pinya
dels castells
que tenen folre,
com a mínim.
És a dir,
que a més de les diferències
entre el món tradicional
de Tarragona,
Valls i Vilafranca,
minyons de Terrassa
també han generat
un dialecte,
entre cometes.
Sí, sí,
perquè,
sí,
a més un dialecte
molt característic,
molt propi,
per exemple,
del Dau,
que és el casteller
que posa una mà,
diríem així,
grosso modo,
a cada pilar,
doncs aquí a Tarragona
i Valls és Dau,
a Vilafranca és Vent,
segurament per la forma,
recorda un vent,
al revés
d'una tenda de campanya,
per exemple,
i en canvi
a Minyons de Terrassa
Maïma,
una mà aquí
i l'altra mà allà,
Maïma.
Una altra cosa curiosa,
fins i tot
en una mateixa ciutat
hi ha micro dialectes,
perquè colles
de la mateixa ciutat
utilitzen paraules diferents.
Avalls, per exemple,
digues,
posa'm un exemple.
Hi ha un casteller
que a la colla joves
li diem Girat,
que és el que agafa
la cama d'un dels segons,
només en un,
i en canvi
a la colla vella
n'hi diuen Lateral.
Lateral, exacte.
No sé,
un altre exemple,
a Terrassa,
Minyons de Terrassa
com dèiem,
Maïma,
i en canvi
castellers de Terrassa
ven,
per què?
Perquè tenen més relació
amb els de Vilafranca.
I la meva teoria
és que també
diferències de lèxic
entre colles
de la mateixa ciutat
t'ajuden a la rivalitat.
A escenificar la rivalitat.
És un element
més de la rivalitat.
Exactament.
Jo havia fet crida l'atenció,
no?,
el fet que hi hagi
tanta varietat dialectal
en un sector tan específic
com és el dels castells.
Sí, sí,
jo havia sentit
una altra anècdota
d'una colla
que deia sempre Torre
i que quan va tenir rivalitat
amb una colla
penedesenca
va canviar Torre per dos.
Els Minyons.
Ja va deixar de fer la Torre
i va fer el dos.
Sembla que eren els Minyons
de Terrassa
perquè això li he sentit
dir a l'Eloi Miralles,
no,
l'Eloi Miralles
diu
vosaltres deieu Torre
fins que vau passar a dir dos.
Diu
sí,
perquè quan dèiem Torre
no la descarregàvem mai
i quan en vam dir dos
la vam descarregar.
Per tant,
a partir d'aquest moment
dos.
La superstició també
juga un paper important,
no?
I així també
les paraules
expliquen una mica
la història
de cada colla,
no?
I les relacions
que hi ha hagut
entre unes colles
i les altres,
no?
I en definitiva
també amb els de Barcelona
ha passat una mica
que per tradició
panadesenca
era la Torre
i ara cada vegada més
en diuen dos,
no?
I això també a vegades
hi ha les modes,
les modes influeixen.
Per exemple,
una paraula com acotxador
que a mi especialment
no m'agrada gaire,
jo soc més d'aixecador,
però reconec
que acotxador ha triomfat
perquè és una paraula
que no sé per què
s'ha escampat per tot arreu
i ara gairebé tothom
ja en diu acotxador
i fins i tot
on es deia aixecador
fins i tot a Val
si hi ha gent
que s'ha de escapat.
I se'ls miren malament.
De totes maneres
aquesta riquesa
de la que parlem
jo crec que s'ha de conservar,
no?
Jo crec que sí.
Sí, sí, a més no sé.
Difícilment
és compatible
aquesta riquesa
amb voler impusar
un estàndard, no?
Correcte.
Sí, en tot cas l'estàndard
com a tal
hauria de tenir
unes determinades funcions
i àmbits
però fora d'aquí
jo crec que
jo personalment
estic a favor
de tota aquesta varietat
i riquesa.
Potser més a la riquesa
és establir uns criteris durs
en cada cas
que no vas fixar
una sola norma, no?
Això mateix,
una sola forma.
Perquè a més després
les colles
tenen com sobrenoms, no?
Moltes vegades.
Ah, sí, sí.
Això és molt interessant també,
perquè
exacte, els renoms,
els sobrenoms de les colles...
Què és?
Sobrenom o renom?
Bueno, de les dues maneres.
Es pot dir de les dues maneres.
A vegades també mal nom, eh?
Mal nom a vegades.
Perquè, per exemple,
hi ha el cas
dels xiquets de Tarragona
que segons m'han explicat
el renom,
el sobrenom Matalassé
en principi era despectiu.
Despectiu, i tant.
però en canvi, aquí
amb una jugada genial,
ells mateixos
s'ho van fer venir bé,
no sé com,
de manera que ells mateixos
ara amb orgull
reivindiquen
el sobrenom de Matalassé.
Això també ha passat a Valls,
perquè Mutxarrillos...
Exacte.
Mutxarrillos era un nom
despectiu cap a la colla joves
i avui en dia
és quasi, com diu ell, no?
Com un emblema, no?
Un emblema, sí.
Sí, sí.
No, i és interessant, no?
Tots els...
Després, jo penso que
amb la irrupció
del llenguatge periodístic,
que en podem parlar una mica,
sobretot perquè la Roser
l'any passat va fer un treball,
com deies tu, Marina,
molt interessant
sobre el llenguatge
de les cròniques, no?
I cada vegada més
hi ha més influència
del llenguatge esportiu,
podríem dir, no?
Llavors això també ha influït
en alguns sobrenoms
una mica esportius.
Per exemple,
Mutxarrillos
aplicats a les joves
seria el sobrenom tradicional,
i en canvi Diables vermells,
més modernis,
més així com més futbolístic, no?
Vull dir que això també
és interessant veure
tota aquesta influència
del llenguatge
de l'esport, no?
Sobre...
Clar, potser com que no
hi havia una tradició, no?
De periodisme
tan accentuada
com el de l'esport,
s'ha hagut d'agafar
vocabulari d'altres àmbits.
També m'ha quedat l'atenció
en aquest treball de la Roser,
que avui me l'he llegit,
que hi ha també moltes paraules
de l'àmbit bèl·lic, no?
I de la guerra, i de...
Sí, sí, sí.
De la competició.
De la competició, clar.
Tiu i bèl·lic impregna bastant
molts àmbits de la societat.
També la política.
Sí.
S'utilitza sempre molt
aquest vocabulari bèl·lic
i de guerra,
d'atacar, de guanyar.
I els noms de les colles també
han enriquit molt el vocabulari, no?
Ara estic recordant.
Segals d'Osona.
Sí, sí, sí.
Xics, xicots, xiquets...
Nens, maïs, alats...
Els nens, bordegassos...
Els alots, per exemple, no?
Sí, jo crec que...
Hi ha un moment que...
Minyons, fins i tot.
Una paraula que jo crec que...
Minyons.
L'agrupació de Terrassa
li ha donat el nom de la paraula Minyons, no?
Sí, perquè hi havia els Minyons de l'Arbós,
però com que els de Terrassa, diguem-ne,
van ser més coneguts per nivell casteller,
doncs hi han escampat més la paraula Minyons, no?
Jo crec que tot això neix
com a sinònims de xiquets
a partir del moment que les colles de valls
són conegudes com a xiquets de valls, no?
Llavors, els del Vendrell, que són...
Clar, quan les primeres colles
que surten en època moderna fora de valls
són la de Tarragona,
els xiquets de Tarragona i el Vendrell,
però a Tarragona és xiquet,
el Vendrell, per diferenciar-se,
diu, no ens direm xiquets de Vendrell, sinó nens.
I a partir d'aquí,
tots els sinònims de xiquets i nens.
Estic pensant bordegassos de Vilanova...
Rivalls de Cornudella, que no existeixen,
marrecs de sal...
Marrecs de sal...
Sagals d'Osona...
Què més hi ha?
Xicots, xiquets, minyons...
També és una mica un reflex, no?,
de la llengua de cada territori, no?
Abans que parlaves dels salats...
Sí, tothom es reivindica,
o els d'aquí són a Margeners,
de les marges de la Segarra...
I després, renoms de gentilicis així populars,
com Capgrossos de Mataró.
Ah, sí.
Jo no sabia que els hi deien Capgrossos,
els de Mataró.
No, i tant.
Sí, sorra una cançó.
Jo ho sé pels castells, eh, vull dir que...
I abans que parlàvem de malnoms,
ara encara se'n continuen generant, no?,
perquè molts dels malnoms de colles
són relativament moderns, no?
Sí, i no sé, per exemple,
és curiós el cas de Tarragona,
així com Matalassés, diguem-ne,
ha tingut un procés de positivització...
Els joves són veietes,
i continua sent despectiu, no?
Veietes, no?
Perquè l'origen...
L'origen perquè...
sempre anàvem per terra,
ho tinc entès.
Sí, una miqués aquesta és la...
Tot i que veietes no és tan popular
com Matalassé, no?
Però bueno...
Home, jo crec que també és més popular Matalassé
pel fet que ells mateixos
s'autoanomenen i ho difonen.
Correcte, correcte.
I ara està...
Sí, per exemple,
és molt interessant l'expressivitat
en la creació d'Alexis Castellé,
per exemple, amb això dels renoms,
ara se m'acut que a vegades,
despectivament,
els membres de la Vella de Valls
els diuen ballacos.
Llavors hi ha aquest joc de paraules, no?,
de ballacos relacionat amb ella, no?
És aquesta expressivitat i creativitat
de l'ex i castellé, no?
I la gent és molt exigent?
És a dir, quan parlo de la gent
parlo dels receptors
dels mitjans de comunicació, eh?
Siguin oients, siguin lectors,
siguin telespectadors.
Sí, molt.
Jo crec que això ho ha dit abans la Roser, no?
Que és més difícil,
més complicat del que sembla
fer periodisme castellé.
Jo també hi estic d'acord amb la Roser,
sobretot per una qüestió de proximitat,
perquè hi ha molta proximitat
entre el periodista i el lector, no?
I això fa, doncs, que contínuament
et sentis, doncs,
com ho diríem, analitzat, no?
Però potser reps moltes pressions morals, no?
Sí, tot i que també trobo que és cert
que també les compensacions positives
per aquesta proximitat
són més agradables,
quan hi són, no?
Però també, normalment,
hi ha més crítiques, no?
Perquè la gent sol criticar més els errors,
que no pas a lluar els encès, no?
Si no et diuen res,
és que ja pots estar content.
Exacte, exacte.
Perquè es pot ser periodista
sense pertànyer a una colla castellera?
Sí.
Sí.
De fet, jo crec que...
Però no és el mateix, que és millor.
Jo crec periodista i casteller,
amb camisa de colla o periodista...
Aquest és un altre gran debat, no?,
que tenim, els periodistes castellers.
Jo crec que fora millor
que el periodista
no fos membre actiu d'una colla.
Una altra cosa és que
tots com a periodistes
formem part en una colla,
tindrem les nostres simpaties, no?
Però això és com el futbol, no?
Que els àrbitres,
també hi ha àrbitres que són d'un equip.
En fi, ara bé,
també he de reconèixer
que en el meu cas personal,
haver format part d'una colla,
m'ha donat coneixements
sobre el món casteller
que m'han resultat údils
per fer després de periodista.
Això també.
No sé què n'opines tu.
Sí, sí, a veure,
no sé per què,
però la majoria de periodistes
som, o hem estat castellers, no?
Sí, sí, la gran majoria.
Potser perquè primer ets casteller, no?
I després et fas periodista, no?
Sí, normalment és així.
És això que diu ell
dels coneixements.
I a part de,
jo crec que a part dels coneixements tècnics,
també socials,
i d'entendre el funcionament
de les colles
i de valorar més
la dificultat que té qualsevol castell.
Però en el temps és compatible
ser periodista al mateix temps, eh?
una mateixa temporada,
ser periodista
i posar-se la camisa
i anar a assajar
i anar a fer actuacions?
A veure, possible ho és?
Perquè jo ho he fet.
Possible?
No volia dir possible.
Recomanable.
Recomanable.
O ètic.
Ètic?
No ho sé, home,
suposo que tots intentem ser prou professionals
com per saber
separar les dues coses
i portar la camisa
i després treure-te-la
i oblidar-te'n.
És difícil, però...
Jo crec que és més carrer.
Tu parlaves, Ricarda,
ètica.
Jo crec que és més una qüestió
potser estètica,
perquè penso que té raó la Roser
que ella en el seu cas, no?
A més a més,
ella és membre d'una colla
capdavantera, no?
Perquè, per exemple,
jo quan era membre dels Bordegassos
no passava res,
perquè si jo parlava de Vilafranca,
Valls i Minyons de Terrassa
deien, ui, aquest pobre,
els Bordegassos estan allà.
Al final no passa res.
Però ella, clar,
ella està en una de les colles
d'aquestes que s'hi juguen als quartos,
per dir-ho així.
Bé, en tot cas,
jo crec que hi ha grans professionals,
però només pel fet
estèticament
que et veuen amb una camisa
ja seràs jutjat d'una altra manera.
I per això jo deia
que seria preferible
no ser casteller i periodista alhora.
Seria preferible.
Però després hi ha casos
com el de la Roser,
que sent castellera d'una colla
és molt bona periodista.
Vull dir, això és així.
Hem d'anar acabant.
Castells és cultura.
Segurament és la millor mostra
de cultura popular
ara del nostre país,
els castells.
Home, a la millor
no es pot desmereixer les altres,
però sí que potser
la més...
Sí.
La més coneguda,
la més potent,
a nivell mediàtic.
La que arrossega
segurament també més gent,
més aficionats.
Sí?
Coincidries?
Sí, sí, totalment, totalment.
Sense desmereixer
les altres mostres, eh?
Però jo crec que,
a més,
si analitzes històricament
els valls del Seguici,
és veritat que els castells,
fins i tot al segle XIX,
tenien...
Això queda malament que ho digui jo,
que m'agraden els castells,
però tenien com un plus
d'expectació,
d'estimació per part del públic,
no?
I avui dia,
això encara ha multiplicat
per cent
gràcies als mitjans de comunicació.
A més a més,
potser des d'un punt de vista visual,
no?
I més en aquell moment,
no?
El segle XIX era realment
molt espectacular, no?
Exacte.
Més que no pas altres manifestacions
de cultura popular.
Llavors,
hem d'acabar amb la pregunta
que sempre fem
en aquest espai,
que és el lema
de la capital
de la cultura catalana,
de Tarragona 2012,
que és
com us transforma
la cultura
a vosaltres.
Què comença?
A veure,
la cultura
és una paraula
tan grossa,
tan gruixuda,
que costa
de sintetitzar,
però jo ho sintetitzaria
amb dos aspectes.
Un és la curiositat,
que com més saps,
més portes,
veus que pots obrir,
més ganes tens d'obrir-les,
i l'altre,
doncs hi ha més,
pel que fa a la cultura popular,
a la cultura castellera,
l'altra cosa
que em transforma
és la passió,
doncs,
és des del vessant
més irracional,
més dels sentiments.
I a tu,
Giret?
Bé,
en el meu cas,
bé,
no és que la cultura
em transformi profundament,
però sí que reconec
que quan consumeixo
productes culturals,
no?,
diguem,
per exemple,
doncs,
quan llegeixo un llibre,
o quan vaig al teatre,
quan miro una pel·lícula,
o quan veig una actuació
castellera,
doncs,
si el producte
m'agrada,
doncs,
això em fa posar
de bon humor,
no?,
que això ja és molt
en els temps que corren,
perquè si un està
de bon humor,
doncs,
també la relació
amb la resta
de components
de la societat
és més harmònica
i més bonica,
no?,
però bàsicament
és això.
A mi,
sobretot,
m'agrada molt
llegir,
no?,
i després,
participar en aquests
espectacles
multitudinaris
com els castells,
jo recordo moments
de passió
i d'emoció
inigualables,
mirant una actuació
castellera.
Molt bé,
doncs,
avui hem parlat
de cultura,
de cultura popular,
de llengua,
de castells,
de mitjans de comunicació
i per acabar el Cruïas,
Marina,
què ens recomanes avui?
Doncs mira,
avui tenim tres recomanacions.
Tenim,
en primer lloc,
un blog,
el blog d'una fotògrafa
tarragonina,
que és la Montse Beses,
el seu blog es diu
A poc a poc
i podreu,
les fotos que hi veureu
i podreu reconèixer
llocs i personatges
de la nostra ciutat.
L'adreça és
Montse Beses,
amb una sola S,
Montse Beses
Ferrer
punt
blogspot
punt com
punt es.
Us recomanem
que hi entreu.
I després,
ho volíem fer
dues propostes
relacionades
amb la creació
contemporània.
La primera
és el Festival
Creart,
el Festival d'altres
poètiques escèniques
que s'ha presentat
aquest matí
i que a partir de demà
i fins dissabte
portarà
performance,
projeccions,
música,
poesia,
màgia,
etcètera,
de creadors
i artistes
contemporanis
bàsicament
de la nostra ciutat
i que tindrà lloc
a l'Espai Jova Quesa
i a l'Espai Jova La Palmera.
Us recomanem
que entreu al seu web,
que és festivalcreart.com
i que mireu tota la programació
perquè realment
hi ha espectacles
que valen la pena.
I finalment,
us volíem recomanar
un altre espectacle
d'art contemporani
que tindrà lloc
a la plaça del Rei
el diumenge
a les 7 del vespre
que és
Domini Públic
de Roger Bernat
que és
teatre contemporani
en què es fa participar
al públic
activament
i en aquest cas
s'ha de comprar
a entrada,
valen 10 euros
i es poden comprar
per Tarracot Tiquet
i és una iniciativa
del Centre d'Art
de Tarragona.
Molt bé,
doncs amb aquestes 3 recomanacions
acabem avui
l'Espai Corillas
que l'hem dedicat
al periodisme casteller,
al lèxic,
a la llengua castellera
amb tots experts,
el Xavier Brutons
i la Roser Iagostera.
Xavier, Roser,
moltes gràcies.
A vosaltres.
Bona temporada castellera.
Gràcies.
Que vagi bé
i Marina,
fins la setmana que ve.
Gràcies.
Fins la setmana que ve.
Adéu.
Fins la setmana que ve.
Fins la setmana que ve.