David, bon dia.
Hola, bon dia, bon dia.
Hola, supercinèfil.
Bueno, mira, ja m'agrada dir això.
Escolta, mira, tinc diversos títols en cartell que entren avui,
però si vols comencem a donar la teva opinió,
encara que sigui ràpidament,
sobre com vas veure o valorar els premis a Gaudí d'enguany.
A veure, si passem una mica de l'escàndol,
aquest escàndol que jo, la veritat, també...
Explica, explica, explica això de l'escàndol.
A veure, jo és que penso que tenim un problema seriós,
perquè això ja es veu que totes les gales
sembla que tinguin que tindre problemes i ser escandaloses.
No ho sé, o sigui, m'he donat la sensació com aquella de
no a la guerra i totes aquestes coses,
però, bueno, ja tenim bronca
i la veritat és que jo penso que no hi ha per tant.
O sigui, jo una vegada vista...
Mira, saps què passa?
Jo em vaig avorrir molt.
Em vaig avorrir molt perquè vaig trobar que,
tot i que la gala, i això és veritat,
a nivell de temps i a nivell d'agilitat,
va guanyar, aquest any va ser bastant àgil
i es va poder seguir bé.
El sentit de l'humor és molt particular
i, en aquest cas, jo vaig trobar que els acudits
s'han d'en corta volada.
O sigui, no vaig disfrutar,
com puc disfrutar potser amb una gala dels Oscars
o una gala dels globus d'or,
perquè vaig trobar falta una mica més d'imaginació
i potser...
A veure, el sentit de l'humor aplicat al tema de la política
jo crec que és necessari.
Jo penso que tots estem una mica dolguts
perquè penso que s'ha anat una mica lluny
amb el tema de l'escandalera,
en el sentit que no hi havia per tant.
O sigui, una vegada han analitzat,
i ara es pot veure per YouTube
tota mena de gravacions
del que ha sigut la gala dels Gaudí
i jo l'únic que vaig trobar
va ser una manca d'imaginació
per part dels guionistes.
Però també he de dir una cosa,
és molt complicat fer una gala d'aquest tipus.
I sobretot, si tens que anar pensant
si agradarà o no agradarà,
doncs arribem a un punt
en el qual les complicacions encara són més grosses.
Sempre tenen crítiques,
però les gales dels Gaudí
i també les dels Oscars
no acontenten mai a tothom.
Les gales sempre anem a posar el dit a l'ull.
El que passa és que tu trobes, per exemple,
que l'humor salvatge moltes vegades
que tenen els anglosaxons
s'aplica d'una forma bastant immisericòrdia
amb els propis gremis,
amb els actors, els directors,
i aquí potser la mirada
anava una mica més enllà
del que és pròpiament el cinema.
Sí que és veritat
que és necessari una mica d'autocrítica.
Jo penso que, també t'ho he de dir,
que parlant directament del Fran Mascarell,
jo soc el que penso
que és una figura important
amb el tema de la cultura,
i no va dir res
que fos més enllà de lo raonable.
O sigui, jo en aquest sentit
he de dir que, bé,
pel Mascarell,
perquè va picar la cresta,
però jo penso que era
una picada de cresta necessària,
perquè realment l'humor
no va ser fi,
no va ser un Monty Python,
no anava més lluny.
i tampoc era necessari
donar tant de pes
al tema polític
dins d'una gala
que realment és la gala del cinema.
O sigui,
una de cal i una altra de sorra,
perquè, primer,
no em va agradar,
o sigui,
te soc sincer,
aquí també ho he de dir
que jo m'assumo,
no em va emocionar,
o sigui,
va ser una gala
que la vaig trobar
amb manca d'emoció.
Molt preocupada
per fer acudits
que eren del moment,
però com que no van aprofitar
la veritable màgia del cinema,
o sigui,
de la pròpia professió,
que és una professió
absolutament màgica
i fascinant.
Això és la meva crítica.
Val, val.
Escolta,
més enllà de la gala,
però m'interessa molt saber,
doncs,
què en opines
de les pel·lícules
les més guardonades
que van ser
la de la Balagueró,
no?,
mentre es demies.
A veure,
a nivell de premis,
he de dir que jo trobo
que va ser just,
o sigui,
el cinema que es presentava
era un cinema
de molta qualitat
i que els premis,
doncs,
jo no me'ls qüestiono
perquè són els premis
donats per la mateixa indústria
i estic bastant d'acord,
o sigui,
estic bastant d'acord
perquè realment
era complicat
definir
quines seran
les meves pel·lícules.
Jo, per exemple,
tinc una certa debilitat
per Eva.
Sí.
Més que res
perquè trobo
que és una pel·lícula
que dintre del seu gènere
doncs aporta
un material
de primera qualitat,
és una pel·lícula
que ha sigut
molt ben rebuda
fora de...
o sigui,
en Europa
i a la resta del món
ha estat
molt ben rebuda
i que la crítica
doncs,
l'ha valorat
molt positivament
i, bueno,
jo penso que
el que són
les pel·lícules en si,
justa,
o sigui,
no...
dels anys
que potser tot era
d'una qualitat
tan alta
o mitja alta
que la veritat
jo estic content,
jo penso que
els primers
se van repartir
en conseqüència de...
doncs,
un cop
ha fet aquest anàlisi
que tenia moltes ganes
de preguntar-t'ho, eh?
Molt bé, molt bé.
sobre què pensaves
els Gaudí.
Entrem a la cartellera,
a veure,
t'ha dit que el primer títol
allò com a més
amb majúscules.
Bueno,
sí, sí, sí.
A veure,
a veure,
és la destacable,
no?,
cavall de batalla,
Spielberg.
Doncs mira,
jo,
parlarem la primera,
però jo és la pel·lícula
que deixava pel final.
Ah, com vulguis, eh?
No, no, no,
al contrari.
Però jo t'ho explico,
perquè aquesta pel·lícula,
jo tinc les noves discussions
amb el meu estimat Víctor,
perquè, clar,
a veure,
Spielberg és,
no hi ha cap mena de dubte,
o sigui,
el nostre director,
dels que ja tenim una edat,
quan passem els 40 anys,
doncs és el nostre director
de capçalera,
o sigui,
la gent que estimem el cinema,
la veritat és que
és el director de cinema
que ens ha acompanyat
tota la nostra infantesa,
part de la nostra,
tota la nostra adolescència
i la maduresa.
És un director
que és capaç
de fer grans pel·lícules,
la majoria de vegades,
a vegades fa pel·lícules
molt petites,
però que és indubtable
que té una capacitat
extraordinària
per visualitzar el cine
després de...
Bueno,
per donar-nos
el que el cinema és,
emoció en estat pur.
i a mi es treballa molt
perquè aquest any
l'hem vist en diverses produccions
i de cop i volta
el tenim amb el Tintín,
que jo crec que és la pel·lícula
destacable de les que he vist
i aquest cavall de batalla
que per cert
tinc que dir
que és bellíssim,
que és una pel·lícula extraordinària.
Escolta,
i no és una mica sensibilona?
Perquè, clar,
el tema jo
quan surten animals,
xiquets,
jo ja em poso a plorar directament.
Bé,
aquí és on nosaltres
hem de parlar
del que va a la pel·lícula.
Sí.
Estem parlant
de poc temps abans
que comença
la Primera Guerra Mundial
d'una família
de maçuders,
anglesos,
que el que fan
és comprar un poltre
en una subhasta,
encara que no se'n poden permetre.
A partir d'aquí
ja estem en un territori
que és absolutament Disney.
Clar, clar, clar.
Què passa?
Bé,
entrem en la tragèdia de la guerra
amb un munt de personatges,
el reprovar-se un home al cavall...
Clar,
se separen
per la Primera Guerra Mundial
se separen el nen,
diguéssim,
del del cavall
i després,
durant la Primera Guerra Mundial
es troben enmig de la batalla
i, en fi,
és de llàgrima...
Jo l'argument
el trobo de llàgrima pura.
Es veu que està basat
en una novel·la infantil
que jo crec que és molt coneguda
a Anglaterra, eh?
Bé, però hi ha un tema aquí,
veig,
és una pel·lícula
que la hem de parlar
perquè...
Què passa?
A veure,
és primer filmant
del cinema clàssic
de John Ford en concret.
Aquesta pel·lícula
ens parla molt
del que era,
en el seu moment,
l'èpica
de John Ford,
que és una èpica
de petit format
de personatges
i de situacions
molt denses.
Què passa?
L'Esperger
s'ha de enamorar
de l'adaptació teatral.
Aquesta novel·la
que tu parlaves
va ser
una obra
de teatre,
un muntatge escènic
de teatral.
O sigui,
t'ho imagina't.
O sigui,
els anglosos
el que tenen,
que la gran capacitat
que tenen
per convertir
un material
que és per fer
una gran superproducció,
el van saber,
o sigui,
van saber embotir-ho tot
dintre d'una sala
de teatre.
I va quedar
tan fascinat
per la força
de la mateixa
de la història
que ell va dir,
bueno,
a partir d'aquí,
a Wall Horse,
tinc que parlar,
tinc que convertir-la
en pel·lícula.
Era una d'aquelles
petites obsessions
que té l'Esperger
i que en un moment donat,
doncs,
com que ell té la capacitat
de portar els seus somnis,
de dur els seus somnis
a la pantalla gran,
ho pot fer,
va dir,
ho faré.
Quina és la meva crítica?
Bueno,
que Spielberg
és el gran exhibicionista,
és un director,
com deia abans,
capaç del millor,
però també
té aquesta debilitat
per caure
en el que és
la pirotècnia
cinematogràfica.
Sí.
És el,
com jo diria,
o sigui,
a vegades
s'allunya
del que és millor,
el millor de la pel·lícula
que són
aquelles petites escenes
entre personatges
i cau
amb l'èpica
des d'un punt de vista
excessiu.
Ara bé,
jo anava
una mica
en plan destroyer.
Jo anava a veure
la pel·lícula
pensant,
bueno,
sortiré del cinema
i directament
el que faré
serà carregar-me-la
perquè
serà la pel·lícula
sentimental,
sentimental oide
que dèiem al principi.
Mira,
no és tan sentimental oide.
O sigui,
els sentiments
dels que parla
Spielberg,
arriba un moment
que t'oblides
que estàs
assegut
a una butaca,
entres
dintre de la pantalla,
sens el que senten
els personatges
i sobretot
al final
és d'una èpica
inconmensurable.
jo tinc que dir
que és una pel·lícula
que val la pena
anar a veure-la
amb la família,
amb el senyor David,
amb les filles,
amb els fills,
perquè és una pel·lícula
d'aquelles que els nens
recordaran molt de temps.
I els adults,
aunque el psicòstia
reconeixen,
doncs també.
Escolta,
i una pregunta
molt concreta,
jo és que tinc
molta debilitat
per Emily Watson,
m'encanta,
què tal està?
Estradinària.
Sí.
Però aquí
saps què passa,
que és una pel·lícula
de director.
O sigui,
aquí Spielberg
fa exhibicionisme
de la seva habilitat.
De director
i de cavall.
Exacte.
De cavall també està molt bé.
Però sobretot,
sobretot,
un pensa
que és que l'Spielberg
està per tot arreu.
Hi ha pute encanya.
Nominació als Globus d'Or,
nominació als Oscars,
en fi,
premis,
abaftada,
de tot una miqueta,
eh?
A tenir en compte
aquest cavall de batalla.
I ara, David,
doncs,
vés tu per on vulguis,
dins del cartell.
Aniré a l'altra pel·lícula
espectacular
per a nivell de sentiments.
Aquesta no l'he vista,
que és Declaració de Guerra,
una pel·lícula
que,
d'entrada,
també haurien d'anar
una mica
amb veus de plom
perquè l'argument
és d'aquests arguments
en què,
bueno,
paraules claus
com podria ser
un tumor cerebral
i un nen petit,
un baby,
doncs,
jo que treballo a l'hospital
per les tardes
i tu saps,
són paraules bruixudes
i paraules que causen
ja dolor
només sentir-les.
Doncs,
aquesta pel·lícula
és probablement
una de les recomanacions
sense veure l'avís,
eh?,
directament
des del punt de vista
de la crítica.
És una pel·lícula
que ha sorprès
perquè,
clar,
aquí ho tenia molt fàcil
per caure
en la sensibleria,
perquè una història
d'una parella
que té un fill
que té càncer,
doncs,
d'entrada,
dius,
escolta,
una pel·lícula
de mitja tarda,
Dramont,
etcètera.
Què passa?
Que sembla
que realment
és una pel·lícula
a la qual els actors,
els protagonistes,
com l'he dit,
el Celi,
el Jeremia,
el Cain,
doncs,
han fet un treball
interpretatiu
prou notable
al servei d'una història
que procura
no desviar-se
del que és
la veritable
força del relat,
que és aquesta guerra,
aquesta declaració de guerra,
és la guerra a la mort,
directament,
i és un cant
a la vida.
A partir d'aquí,
clar,
estem en un territori
del qual jo tinc
molta curiositat,
insisteixo,
no l'he vista,
però segons m'han comentat
persones que han pogut
disfrutar d'aquesta pel·lícula
en una sala d'art,
d'aquesta inversió original,
veient-la en condicions,
m'han dit que és una pel·lícula
que surt prou bé
d'aquest territori
tan fangós,
que és el caure
amb la sensibleria.
No,
no cau amb la sensibleria,
és una pel·lícula
que realment
fa plorar,
però són llàgrimes
de veritat,
són catarsis
de veritat.
Jo la recomano
perquè,
precisament,
feia temps
que no hi havia
cinema francès
de qualitat
i aquesta pel·lícula
pot ser
una interessant aposta
per un cinema
que no és d'efectes
especials,
sinó d'efectes
emocionals.
A més,
la directora,
guionista
i també,
doncs,
l'intèrpret,
és la Valeria Donzeli,
et diuen que,
a més,
la història
és basada en
fets reals,
que li van tocar de prop,
vol dir,
tot la que la fas placer,
especial,
declaració de guerra,
la proposta més
europea,
francesa.
Cavallo de batalla,
declaració de guerra,
veus,
tot està lligat,
eh?
Sí,
sí,
escolta,
Guerra de les Galàxies,
episodio 1,
o l'amenaza fantasma,
vuelve.
Bueno,
a veure,
aquesta pel·lícula,
clar,
jo tinc un problema,
però és un problema
directament perquè,
jo penso que la franquicia
del senyor
George Lucas
s'ha convertit
en una màquina
de guanyar carrers
i, clar,
no podia evitar,
són molts els fanatis,
jo m'incloca,
o sigui,
jo soc una mica
estarguassiano,
però, clar,
jo soc des de la primera divisió,
o sigui,
és que vam veure
la Guerra de les Galàxies,
l'Imperió contra Taka,
el Retorn del Jedi,
i, clar,
la continuïtat,
tot i que hi ha
discussions gairebé
filosòfiques,
doncs jo no,
aquí sí que jo tinc
els meus dubtes
de si aquesta
preqüela
és veritablement
tan valuosa
com el que van ser
les tres pel·lícules originals.
No ho sé,
pel·lícula en 3D,
aniré a veure-la,
doncs probablement
no,
però jo sé
que hi haurà
un munt de
Jedi,
si no Jedi,
que anirà a veure
aquesta saga,
que evidentment
una de les coses bones
que tenen
les sales
de les Gavarres
és la possibilitat
de poder veure
en 3D
un espectacle
que en principi
no estava pensat
pel 3D,
o sigui,
aquestes pel·lícules
no estan rodades
en 3D,
però imagino,
bueno,
suposo,
i estic gairebé convençut
que el senyor
Jos Lucas
doncs s'ha guastat
els calés
i ha fet
una aposta
per tecnològica
important
perquè es puguin
veure i disfrutar
de la millor manera
possible.
Perquè,
escolta,
David,
perdona,
perdona que no me'n recordo,
aquesta s'ha estrenat ja,
s'havia estrenat ja
la primera
i ara l'estrenen en 3D?
O no?
Sí, sí,
ja estava estrenada.
Aquesta és una pel·lícula
que, a veure,
jo penso que és el que dèiem,
ens trobarem moltes vegades
pel·lícules
i grans clàssics
dels anys 90
i fins i tot,
jo crec que fins i tot
el del 2000,
per exemple,
el Titanic,
que ara tornarà.
Clar, clar, clar, clar.
Però mira,
el Titanic me fa gràcia,
no tant pel 3D
sinó per tornar-la a veure
en pantalla gran
després de tot el del Concòrdia,
perquè
un té el seu morbillo
i és una pel·lícula
que en el seu moment,
doncs bueno,
jo vaig a disfrutar.
una de gana, eh?
I prou.
Però bueno,
ara ha passat prou temps
i tornar a veure-la
en una pantalla gran
doncs me fa gràcia,
mira,
una és així de masoca.
David,
últim minutet
per parlar d'alguna pel·li
que vulguis.
Mira,
tenim l'invitado,
lo mejor de Eva
i Papá soy una zombi,
que és una de...
Jo abans me'n reia,
però és una d'animació.
A veure,
jo tinc preferències,
jo sé si aquí estigués
el Juanjo,
evidentment parlaria
de la pel·lícula
de l'animació
Papá soy una zombi,
és una pel·lícula
feta a casa,
o sigui,
és una pel·lícula nostra,
és un homenatge claríssim
a l'univers de Barton,
de Tim Barton,
aprofitant també
el que podríem dir
el que és
el tema dels zombis.
És una pel·lícula
que també l'he vista
i jo crec que
amb el Juanjo coincidiríem.
Té una bona història,
no tan ben expressada,
és una història
d'un adolescent zombi,
és una mica
el conte de Navidad,
perquè no entenguis,
però utilitzant els ressorts
del que és ser un zombi
i viure com un zombi
per adolescents.
Està ben feta,
però trobo
que li falta
afinar més el guió.
És el problema
que tenim
amb el nostre cinema
d'animació.
No som Pixar,
ho intentem,
però no ho som.
Ara,
la pel·lícula està bé,
jo penso que
la canalla disfrutarà,
una canalla
ja tirant cap als 10,
11 o 12 anys,
una mica aprofitant
el de les mines
aquestes monstruoses,
les Monster High,
però jo penso
que ha anat
una miqueta
a remol d'aquesta moda,
tot i que la pel·lícula
ja té un anyet
i el projecte
ja és antic,
però bueno,
la veritat
és que s'ha fet
en el moment
que tocava.
I després,
ràpidament,
dos pel·lícules,
una que és
la millor d'Eva,
una pel·lícula
que no puc parlar gaire
perquè no l'he vista,
però és de Mario Nova Rosso,
un director
contemporani
de l'Urbisu
i que és capaç
de fer un cinema
de comèdia
i un thriller
prou sorbent.
A mi me sembla
que,
bueno,
jo tinc la verola
perquè l'Eleonor Wadlin
i el Miguel Ángel Silvestre
doncs,
bueno,
són moments,
són actors
que me sembla
que tenen prou química
i pot ser una història
que,
a més,
el tema
d'una jutge
duríssima,
tenim el de Garzó
en actualitat,
doncs,
la pel·lícula
pot ser un,
bueno,
pot ser un reclami
interessant
per comentar
després
la setmana que vinent.
la que no he vist
és l'Invitado,
pel·lícula d'acció pura i dura
amb el Danford Washington
fent de Super Amiga Assassino
i és una pel·lícula
que aniré a veure
la setmana vinent,
ja us diré
si és prenotable,
però a veure,
per passar l'estona
estic convençut
que l'Invitado,
que és la pel·lícula
d'acció pura i dura
de la setmana,
pot valer la pena
perquè això sí
que ho fan bé
els americans.
Això sí,
persecucions i tal
i dins el Washington
que ja està fet.
Tinc uns 30 segons?
30 segons,
vinga,
sí.
està dirigida per Daniel Espinosa,
això no ho sabia,
però Daniel Espinosa
va ser el director
d'una pel·lícula
que a mi m'agrada molt
que era Dinero Fàcil,
aquest és un director
d'aquests que els americans
han dit
has fet una bona pel·lícula,
vine aquí
i que nosaltres
et donarem calés
i ja veuràs
com podràs fer bon cinema,
però tinc la sospita
que aquesta no és la pel·lícula
que a ell li hauria agradat fer,
potser la pel·lícula
que li hem posat
damunt de la taula
per demostrar
que pot ser un director
solvent
de cara a la indústria americana.
En tot cas,
ens quedem amb aquesta referència
a Daniel Espinosa,
Dinero Fàcil.
Eh, que li qua.
A recuperar
perquè és una molt bona pel·lícula.
Això està bé,
les estrenes a vegades
serveixen
per trobar altres pel·lícules
no paral·leles
o i tal
que teníem obligades.
Sí, sí, sí.
Aquesta és bona.
Aquesta és una pel·lícula
molt interessant
que va cridar molt l'atenció
a les majors de Hollywood
i bé,
no m'estranyaria
que poguéssim veure
una adaptació
perquè parla del món
de la banca
i ho feia
amb molta agressivitat.
Ah, doncs mira,
no t'estranyi.
David Serra,
escolta,
moltes gràcies.
Com sempre,
un plaer.
Ens has donat un munt d'idees, eh?
I tant que sí.
Moltes gràcies.
Gràcies, David.
Vinga.
Adéu.
Adéu.