Com cada dilluns ens ocupem de l'activitat a l'espai Caixa Fòrum al carrer Colom
i ho fem amb entrevista amb el seu director, el Carles Marqués. Carles, bon dia.
Bon dia.
Setmana farsideta, eh?
Sí, Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do. Ara sí que ja és temporada alta.
Ja comenceu amb les piles, al 100%.
Al 100%.
A veure, ens ocuparem ampliament en forma d'entrevista doble avui d'una activitat, un concert familiar que ha d'arribar el diumenge de la mà d'una orquestra que tenim a casa, vaja, la Camerata 21.
Per això ens acompanya en directe el Javier Fort, que és el secretari de la Fundació Camerata 21. Javier, bon dia.
Hola, molt bon dia.
I ara contactarem amb el Javier Blanc, que és el director artístic de l'orquestra.
Exactament.
Ara ens hi posarem. De tota manera, abans, si ens deixes, Javier, farem una mica de balanç de com han anat al Caixa Fòrum, eh?
I tant.
Les activitats aquesta setmana passada i fem una mica de recordatori del que ve aquesta setmana.
Del que ve aquesta setmana.
Fins a diumenge.
La setmana passada, recordeu que en tenia el Joan Vives. Avui no el tenim, eh? O sigui, tenim la setmana molt farcida, però avui Bethoven no toca.
Avui fem la pausa, diguéssim, entre les dues parts de dues conferències a cada una.
La setmana passada vam tenir Metròpolis, de Fritz Lang. Aquesta setmana, també deu ser per això, eh? Perquè ha hagut aquest festiu, tot es descol·loca una mica.
La pel·lícula expressionista alemanya no serà dimecres, sinó dijous.
Ostres, ara ho veig, ara ho veig.
Dijous, correcte. Perquè el dimecres tenim la conferència, que en vam parlar la setmana passada, perquè ja preveiem que aquesta seria molt farcideta, sobre l'aigua.
L'aigua i les cultures, i comencem per Àsia Central. Recordeu que les altres dues conferències fan referència a Tarragona.
Dissabte, un concert, un concert de música barroca, vull dir que ja anem una mica pel rastre de diumenge, amb una certa diferència d'època, amb divina mistèria.
I el diumenge, com comentaves, danses i festes del castell del Duc, Camerata XXI.
Aquest és un concert familiar, però de tota manera que sigui familiar, no vol dir que qui no vagi amb nanos no pugui venir, jo entenc això.
Molt bé, per tant, recordeu, pel·lícula expressionista, inici d'aquest cicle de conferències de l'autant de l'aigua,
i a més, tal com deies, les dues darreres són tarragonitzades, però aquí estàs a sobre de l'aigua, a l'Àsia Central.
Exactament.
I ara sí, entrem en matèria, si et sembla, a parlar amb la Camerata XXI.
A parlar amb Camerata XXI i a parlar d'aquest concert familiar del diumenge.
Dances i festes del castell del Duc, què és això, Javier?
Bé, doncs no és més que això, portar als nostres dies la música que s'escoltava i que es ballava en aquella època fa 400 anys,
i de la mà d'en David Portas, que és la persona que fa de narrador, que ja fa molt de temps que ens acompanya,
perquè nosaltres la didàctica l'extrapolem no només als concerts familiars, sinó als concerts habituals.
Aneu fent una mica d'explicació de les peces que interpreteu.
Sí, perquè la gent ho agraeix, en el fons tots, jo crec que és un plaer en un moment determinat sentir-te ignorant
i obrir-te la capacitat que sempre puguin donar una pista sobre alguna cosa que has sentit.
A vegades escoltes coses que ja coneixes, però sempre se't desvella alguna cosa que et permet gaudir d'algun concert.
Ahir, per exemple, van fer un concert a Falset, no era un concert pròpiament familiar,
però era també a càrrec dels solistes de Camerata XXI,
i el David Portas, per exemple, amb una de les obres els va dir,
jo, en aquesta obra, que era de Boquerini, que va passar molts anys a Espanya,
perquè era un patrocinat dels Borbons,
va fer una obra en què un dels violins feia com les castanyoles.
Jo estic segur que si no hagués dit res, probablement la gent no les hagués sentit.
I després, al sortir del concert, la gent havia sentit aquelles castanyoles.
I això suposo que és l'equivalent a la pintura,
quan te donen referències del llenguatge que s'utilitza amb la pintura.
El que passa és que aquí ho haureu d'explicar per a nens a partir de cinc anys.
És concert familiar i ha adreçat també a un públic infantil, no?
Sí, el que passa és que el Xavier Portas té mà per a tots els públics.
És a dir, ell ha fet educatius en molts llocs.
Ell és periodista, és professor d'institut i és músic, a més a més.
Per tant, i té fills, i té fills músics.
Ja, ja, té la carrega feta.
Per tant...
Té les credencials.
Té tots els mèrits i ho hem pogut constatar,
que ell s'adapta de seguida al llenguatge de les persones que poden venir.
Tenint en compte que si hi ha un públic variat,
el que es tendeix a fer és...
El terme mig, no?
El terme mig cap avall, perquè el dels petits tots l'entenem
i a més tots portem el nen petit que hem sigut en el fons i els pares.
Estem contents que els petits puguin rebre aquest missatge que els hi arriba.
Però escolta, no...
A veure, el Castell del Duc, això del Castell del Duc ho serveix com a lligam per fer tota la història?
o té alguna referència el títol?
Bé, té la referència per situar una mica...
400 anys enrere.
Sí, no és que hi hagi una història, un fil conductor,
però sí que jo crec que és un títol que et situa molt...
Un títol que et situa molt en l'estètica, en l'arquitectura,
en la societat d'aquella època.
I això, d'entrada, crec que ja per si dona pistes,
però a més a més pot atraure la curiositat.
Per exemple, el fet de...
Quina diferència hi havia entre les danses que ballava el poble
i les danses que es ballaven a l'acord?
Perquè de quines danses estaríem parlant, Xavier?
Estem parlant precisament de danses que es ballaven als palaus,
però també de la influència que va tenir les danses que ballaven al poble.
És a dir, els palaus, tots hem vist en imatges,
en pel·lícules que recreen amb criteris històrics,
el vestuari que es duia en aquella època era un vestuari molt ferragós,
molt pesat.
A part que havien de ser recatats...
convenció social, no? Aquella de que et dono la mà i ja, ui, aquest contacte.
Esclar, i havia de ser tot molt pamat, molt estudiat, uns moviments molt lents,
perquè moure tot aquell vestuari comportava això.
Esclar, l'acord que sí que veia des de les seves finestres al poble,
veia que el poble s'ho passava pipa ballant un altre tipus de dansa.
I això va fer que, de mica en mica, la noblesa, la realesa,
anés adquirint una mica... Va ser una manera també d'apropar-se al poble.
Els instruments devien canviar també, no?
Sí, perquè, clar, instruments populars, més portàtils, menys,
i potser a l'acord hi havia un...
L'acord era més estàtica, evidentment,
i al carrer hi havia més espontaneïtat,
tant en la confecció d'instruments com també moltes vegades
hi havia danses, que no serà el cas, no escoltarem danses cantades,
però sí que en aquella època moltes d'aquestes danses
que s'interpretaran amb instruments eren cantades
i, per tant, tenien missatges.
Quin format tindrà aquest concert?
Recordeu dues possibilitats de veure aquestes danses i festes
al Castell del Duc amb la Camerata 21,
serà diumenge 21 i l'altre diumenge 28 d'octubre.
En quin format aneu? Per què no el moveu tota l'orquestra, no?
No, és impossible, és impossible.
A més, a més, penseu que la música que es feia en aquella època
era realment de petit format.
A vegades hi havia dos músics, n'hi havia tres,
a vegades hi havia una cantant que cantava i la gent ballava.
O sigui, era tot molt més simple.
Nosaltres, en aquesta època, doncs,
bé, una mica hi va haver l'augment amb les orquestres de ball
i això que es van anar omplint i ara s'ha tornat a reduir.
A vegades la crisi també condiciona les coses.
Però aquest no és el cas.
El cas és que sí que costa menys de moure un quartet de corda,
però és que, a més a més, no en calen més per disfrutar
i per descobrir aquesta música.
Quartet de corda.
Quartet de corda.
Per interpretar.
Atenció al nom d'aquestes danses.
La pavana, el minuet, la giga i la gallarda.
Sí?
Sí.
Ho dic bé jo?
És que m'asonen...
No les he sentit mai jo.
Segur que les he vist, és el que dius tu.
Segur que les he sentit i no ho sé.
Seguríssim que les has vist i t'he de dir que hi ha molta semblança,
moltes d'aquestes danses, amb aquest bump que hi ha hagut
darrerament dels tradicionaris, per exemple,
moltes d'aquestes danses que es ballen,
com d'arrel catalana, popular,
tenen el naixement en aquesta època.
Estaríem parlant tot en aquest esquema esmentat,
de danses del poble o de danses de la cord?
O mig-mig?
Feu una barreja de...
És mig-mig.
Mig-mig, val.
Mig-mig.
Perquè si us hi fixeu en el programa,
al final de tot hi ha unes tradicionals.
Tradicional normalment s'hi fa el que fa el poble,
el que és més espontani, el que és més ben acollit.
Això és el que esdevé tradicional.
La camarata 21 interpretarà la música.
El David Puerta es farà de narrador,
ho anirà explicant i donant les pistes.
Hi haurà ball, també?
No.
No.
No.
El ball el deixem perquè...
és com quan un va a un concert,
quan vas a sentir...
què et diré jo?
per exemple l'heroïca de Beethoven.
L'heroïca de Beethoven a mi, per exemple,
em remou moltes coses.
Me les remou.
Si les hagués de fer,
podria ser un escàndol.
Podria ser un escàndol.
Per tant, no, en aquest cas no.
estem procurant un format
a l'estil del que va fer Serguei Prokofiev
quan va voler fer el conte Pere i el Llop.
És a dir,
podent ser una cosa molt visual,
ell va concebre el conte Pere i el Llop
només amb els músics a dalt de l'escenari
i sense cap element
que destorbés del fet d'anar a sentir.
És a dir,
no concebia un que es vestís de llop,
un altre en altre.
Perquè en l'obra estan perfectament detallats.
La música ja és la descripció.
Jo no m'imagino un quadre
en què li hem de...
un quadre de l'època de Napoleó
en què li hem de posar al costat un barret
perquè entenguem que és de l'època de Napoleó
o perquè se'ns faci més atractiu de veure'l.
Això ja és tota una filosofia
de la música com a espectacle,
com concebre-la.
Aquí entraríem en un debat.
Això no vol dir que no es puguin fer
espectacles multidisciplinars.
Concretament, nosaltres enguany hem portat
i tornem a representar al Palau de la Música
el Tedeum d'Arbopart
que va amb imatges,
amb ordinador.
Però, bueno, suposo que cada espectacle té el seu.
Una cosa amb l'altra.
Però, en aquest cas,
ens interessa que la gent
centri l'atenció en la música
i per això ja portem el narrador.
Tot el que sigui de més
seria, mira,
embafar o dir
mira que bonic d'allò
i potser les danses molt boniques
però la música no s'ha escoltat.
Encara que siguin els darrers minuts de programa
que ens en queden pocs,
hem pogut contactar amb en Xavier Blanc,
que ell és el director artístic
de l'Orquestra de la Camerata XXI.
Xavier, bon dia.
Hola, bon dia.
L'altre, Xavier, ja ens ha explicat tot, eh?
Ja no sé què ens explicaràs.
Així ho he deixat en vosaltres mans.
Ara ens parlava que anireu en formació de quartet,
que donareu predominància a la música,
no?, sense ball.
No ho sé, potser ens falta parlar una mica més
en profunditat del programa,
de quines peces o quins moments ens heu preparat.
Bé, m'hem preparat una mica
des dels principis,
dels principis fins a l'actualitat,
una mica per fer una mica de recull
de totes les danses que es podrien ballar.
Llavors hi ha tots els autors,
ja des, diguéssim,
els 40 principals del segle XVIII,
per dir-ho, del segle XVII,
els que més s'escoltaven en aquella època,
o es ballaven,
fins a l'actualitat,
passant per Händel,
passant per, bueno,
per tots els autors coneguts.
Com diries que es transmet aquesta música
que vosaltres tocareu
i aquests balles de fa 400 anys?
Què n'ha quedat avui en dia?
Del que són els nostres balls més populars,
no?, el pas doble,
dieu vosaltres,
les sevillanes,
les sardanes...
Sí, jo crec que ha quedat tot,
o sigui, el ritme
que es va iniciar en aquella època,
encara estem ballant
amb els mateixos ritmes,
o el ritme que fem servir nosaltres
per la sardana,
ja es va inventar fa 400 anys.
I ara el que passa
és que l'han modificat,
l'han reformat,
l'han redefinit,
li hem donat una estètica nova,
però no deixen de ser
els mateixos ritmes,
que la gent ballava en aquella època,
tant era el poble
com eren els castells,
com no a les esglésies,
però, bueno,
sembla que són estils diferents,
però la gent amb el mateix objectiu,
que era passar-s'ho bé
i ballar
i després escoltar.
Javier, vosaltres que sou de l'ofici,
a veure, una pregunta
que va una mica més enllà.
Què ha de tenir
una composició musical
perquè sigui ballable?
No tota la música
es pot ballar,
o sí?
Jo diria que sí.
Sí?
Si no,
un ballerí
ens mataria.
Jo crec que es pot ballar.
A nivell de dansa
contemporània,
tot,
a nivell de dansa popular,
doncs ha de tindre una estructura,
evidentment,
però sobretot
el que ha de tindre
és ritme.
Em sembla que és essencial.
T'ho dic perquè
vosaltres mateixos
us plantegeu aquest concert
com un concert per escoltar.
Sí.
És allò que es diu,
una vegada,
és música per escoltar
i música per ballar.
Sí,
és que hi ha un moment
que la que
sobretot
amb Aiden
ni la música
passa de ser
música de carrer
o de música
d'església,
que es tocava a l'església,
passa a ser
música per escoltar
pel gran poble,
perquè
els castells
o els nobles
ja tenien
les seves orquestres,
però la gent del poble
no hi podia accedir.
La gent del poble
feia la seva música.
Però hi ha un moment
que els compositors
escriuen
la música del poble
i el poble
no vol sentir.
I és quan es converteix
en els primers concerts
de pagament.
Els primers concerts
de pagament
resulten
d'aquest
pupurri,
de compositors
que escriuen
música del poble
i que el poble
vol escoltar
no els castells
perquè no hi tenia
accés.
I per tant,
així sorgeixen
els concerts
i així sorgeixen
els concerts
de pagament.
Mare de Déu,
si ens haurà
d'explicar coses,
molt bé.
Us explicaré
totes aquestes coses,
aquesta és l'anècdota,
el primer concert
de pagament,
qui el va fer,
com va ser...
Molt bé,
molt bé.
Tot això,
a més,
amb la qualitat
contrastada
d'aquest quartet
de la Camerata 21,
Javier Blanc,
director artístic
de l'orquestra.
Moltíssimes gràcies.
A vosaltres.
Una abraçada.
Igualment.
I és que,
no tenim més temps,
Javier Fort,
secretari de la Fundació
Camerata 21,
moltes gràcies
per venir,
convidem a tothom,
no?
Moltes gràcies
a vosaltres
per acollir-nos
i dir,
aprofitar aquesta ocasió
per,
en nom de la Fundació,
donar gràcies
al Carles
com a representant
de la Fundació
La Caixa
per la inqüestionable tasca
que la Fundació La Caixa
fa molts anys,
i jo n'he sigut testimoni
perquè n'he participat,
de la inconmensurable tasca
que està fent,
picant pedra,
per fer que aquest dret universal
reconegut,
com és l'accés a la música,
sigui realment efectiu.
Carles,
què has de dir tu?
Doncs bé,
que convida-te-te amb el concert.
Si dic que sí llet,
si dic que no,
també.
Et toca fer la falca,
quins dies tenim a la Camerata 21
al Caixa Fòrum?
Doncs el tenim dos dimonges
seguits,
el dia 21,
és a dir aquest,
i el dia 28,
a les 6 de la tarda,
horari,
diguéssim això,
de concert familiar,
i realment jo ja em daleixo,
anava seguint aquí,
a part d'això,
d'una mica el repertori,
doncs la idea,
i més el fet aquest
que amb la imaginació
estarem en el castell del Duc.
Des del Caixa Fòrum.
Exacte,
serà un castell.
Dilluns vinent més,
gràcies Carles.
A vosaltres.