Sonen les campanes.
Volteixen el seu campanar, el nostre campanar,
el programa de ràdio del Departament per als Mitjans de Comunicació Social de l'Arquivisbat de Tarragona.
Benvinguts, amics i amigues oïdors, a El Campanar.
El saludem en Santi Grimau, a la part tècnica,
i Montse Sabater i un servidor, Didac Bertran, al micròfon.
Com cada any, aquest diumenge penúltim del calendari de liturgi de l'Església
ens fa posar la mirada cap endavant,
avant de tot, el darrer dia,
quan vindrà el nostre Senyor Jesucrist
a finiquitar la història del món,
a adjudicar-nos a tots
i a començar l'etapa final del Regne de Déu,
situant-lo ja en l'eternitat.
La nostra companya, Montse Sabater,
té ja al seu costat, a Montse en Joan Magí,
per tal de parlar d'això que abans només apuntàvem.
El dia 18 de novembre entrem en el diumenge 33 de Durant l'any.
Mocent Joan Magí, com fan néixer la nostra alegria les lectures d'aquest diumenge?
Ens diuen que l'alegria de la unitat i generositat al costat de Déu
ens fa ser llum que mai no s'acaba.
El perdó és fruit d'aquesta generositat.
Al costat de Crist superarem tots els desastres del món.
Com captarem millor el lligam entre les tres lectures
per a trobar tota la llum que ens ofereixen?
Per exemple, fixant-nos en el reconeixement,
les cites i l'aplicació que el mateix Nou Testament fa de l'Antic Testament.
El papa Benet XVI ens diu
En la perspectiva de la unitat de les escriptures en Crist,
tant els teòlegs com els pastors
han de ser conscients de les relacions entre l'Antic i el Nou Testament.
Abans que res, està molt clar que el Nou Testament mateix
reconeix l'Antic Testament com a paraula de Déu
i accepta, per tant, l'autoritat de les Sagrades Escriptures del poble jueu.
La reconeix implícitament en acceptar el mateix llenguatge
i fent referència sovint a passatges d'aquestes escriptures.
La reconeix explícitament perquè en cita moltes parts
i se'n serveix en les seves argumentacions.
Així, l'argumentació basada en textos de l'Antic Testament
constitueix, per al Nou Testament, un valor decisiu,
superior al dels simples raonaments humans.
En el Quart Vangeli, Jesús declara, en aquest sentit,
que l'Escriptura no es pot anul·lar i Sant Pau precisa concretament
que la revelació de l'Antic Testament és vàlida també per a nosaltres, els cristians.
A més, afirmem que Jesús de Nazaret va ser un jueu
i la Terra Santa és la terra mare de l'Església.
En l'Antic i en el Nou Testament es troba l'arrel del cristianisme
i el cristianisme s'ennodreix sempre.
Per tant, la sana doctrina cristiana ha rebutjat sempre
qualsevol forma d'emersionisme recurrent
que tendeix de diverses maneres a contraposar l'Antic Testament
amb el Nou Testament.
Com ens encamina en el lligam de tota la Bíblia la primera lectura?
El llibre de Daniel ens parla del poder salvador de Déu
fent servir la figura de Miquel, qui com Déu,
posa llum a la nostra vida enmig de la fosca originada
per les desgràcies del món.
Ens anima a mantenir-nos fidel superant totes les pors
i obrint-nos ja la porta a la llum salvadora del fill de l'home
que llegim al text de l'Evangeli.
I la segona lectura?
L'autor de la Carta als Hebreus ens presenta
la meta definitiva del culte de l'Antic Testament
amb l'ofrena de l'oblació que ha consagrat del tot
i per sempre els que havien de ser santificats.
És a dir, tots els que volem el perdó
per entrar a l'alegria de la unitat i generositat
al costat de Déu que ens fa ser llum que mai no s'acaba.
Com arrodonim tot això amb el text de l'Evangeli?
En l'Evangeli de Marc escoltem Jesús situant-nos dins de totes les calamitats
que han passat, passen i passaran en el nostre món.
Ara ja no veiem la figura de Miquel, sinó de Jesús mateix,
el fill de l'home, amb el poder i la majestat de Déu,
el qui té l'última paraula.
Ens posa l'aguall per saber mirar constantment
la sortida oberta dins de tots els desastres,
sense pors i sense capficaments per establir-ne les dates.
El passat dimecres, el nostre país va viure una jornada de vaga general,
motivada en bona part per la crisi econòmica
que afecta gairebé a tot el món.
Aquest diumenge, l'Església convoca la jornada de Germanó
i, per parlar d'això, tenim amb nosaltres el senyor Carles Batxas,
a Cònom Diocesà de l'Arquivisbat de Tarragona.
Déu-vos guard, senyor Batxas.
Déu-vos guard.
L'altre dia, un dels lemes a la vaga va ser el demanar
que es retallin els privilegis de l'Església,
que gairebé no en té cap,
i algú també ha dit que l'Església ja és prou rica.
Aleshores, per què es veu obligada a demanar ajut econòmic als fidels?
Bé, jo crec que cal matitzar l'utilització que es fan d'aquests diners
i on van a parar.
És a dir, Rick pot sonar una paraula molt forta,
però si els diners que es fan servir s'utilitza correctament,
no té el mateix significat.
El sosteniment de l'Església depèn de les aportacions dels catòlics
i de totes aquelles persones de bona voluntat
que reconeixen tot el ventall d'activitats que es porta a terme.
L'Església ja no rep gairebé ajut estatal
i, per tant, cal cercar els recursos necessaris
per arribar a tantes necessitats que el món té,
el nostre món proper.
És un fet constatat que l'Església necessita cada vegada més persones
que es comprometin amb el seu ajut,
i això requereix mitjans.
Podem parlar de quantitats?
Bé, l'Església s'ha de tenir sempre viu una estructura
per poder atendre a tothom.
En primer lloc, la celebració del culte,
els saclaments, en parròquies i temples,
després hi ha la retribució del carclat,
el sosteniment dels seminaris,
totes les persones que estan directament al servei de l'acció pastoral.
I després tenim una tercera,
que jo diria que és la que pesa més en els pressupostos,
per atendre les activitats socials, culturals i assistencials diocesanes.
Dient unes quantitats, tenint en compte això,
hem de tenir en compte que per activitats posturals i assistencials,
durant l'any 2011, que són l'últim exercici tancat,
l'Arquitecte de Tarragona ha destinat 1.280.000 euros
a aquest tipus d'activitats.
I després, també en conservació d'edificis i equipaments parroquials,
imprescindibles per mantenir l'estructura bàsica per mantenir el servei,
612.000 euros.
Clar, tots aquests diners, evidentment,
són imprescindibles pel bon funcionament.
Per tant, són dos dades que crec que jo són capdals
per entendre el per què cal aquest de Germanó.
En temps de crisi, ja ho estem veient,
l'Església és el darrer refugi de moltes persones.
És aquesta una de les raons fonamentals de la jornada de Germanó?
Sí, evidentment, cada vegada més.
Vull dir, en aquest sentit, és evident que l'Església,
amb tot el seu conjunt d'activitats avartides a la societat,
és la millor reta assistencial del país,
sobretot a nivell social i educatiu.
realment, així s'ha entès per moltes persones,
perquè el nombre de creuetes de la declaració de renta
no para de pujar, anys era any.
Tot i que, precisament pel tema del moment de la crisi,
la quantitat global absoluta de diners és menor,
perquè, evidentment,
les persones, en aquest cas,
les persones que ens dediquen a aquests diners,
tenen menys recursos econòmics.
Per tant, com que això va directament a funció,
amb els ingressos econòmics,
la quantitat és menor.
Cal pensar que una quantitat d'insidicions d'Església,
que dediquen a esforços personals
i una part important dels recursos en tasques
d'ajut material, sanitàries o d'educació,
és molt important.
I el fet de fer una aportació a l'Església
en aquesta jornada, per petita que sigui,
rendeix molt,
perquè va tota la repercussió en la pròpia societat.
Parlar de Germano fa pensar en diners,
però l'Església, a més d'ajut econòmic,
ens ofereix una altra mena d'atenció.
Evidentment, sí, les parròquies
i els diferents moviments diocesans
aporten molt a la comunitat diocesana,
en aquest cas,
necessitat d'autèntics valors en fe,
pastoral, juvenil, formació, acollida,
especialment significatius en aquest any de la fe
proclamat pel Sant Pare Benet XVI,
precisament per reflexionar i pregar
per tots aquests aspectes
i pensar en tot el que fem pels altres,
el proisme, els nostres germans, en definitiva.
I aquest diumenge,
pensant en quan ens posi endavant el sobret
per fer la nostra aportació a l'Església,
què ens diria?
Bé, jo penso que aquí hi ha un missatge molt clar.
Al llarg de l'any són moltes les activitats
que realitza l'Església diocesana
i per això cal aquesta autèntica germanor,
tant a nivell de persones, preveres o laics,
com també amb l'aspecte importantíssim
del finançament propi de totes aquestes activitats.
Aquest és el sentit de la diada de germanor.
I m'agradaria recordar una frase de l'Evangeli
que Cris ens va dir
tot el que feu pels meus germans
és com si m'ho féssiu a mi.
Moltes gràcies, senyor Carles Batxas,
econòm de l'Arquivisbat de Tarragona,
per haver atès les nostres preguntes.
Amb la sensibilitat social dels nostres dies
a l'Evangeli etern de Jesús
adquireix avui un significat molt especial.
El tercer mil·lenni del cristianisme,
com ha dit tantes vegades el papa Benet XVI,
vol caracteritzar-se pel benestar social,
la convivència pacífica entre tots els pobles
el respecte a totes les persones,
sense barreres imposades per la raça,
la religió o el poder,
que fins ara han sigut causes
de dolors molt lamentables per a la humanitat.
Aconseguirem veure convertits en realitat
aquests somnis tan afaladors?
Jesús va donar el primer pas,
i el més important,
seguit avui per la seva església.
Si estimem, acceptem,
i ajudem els marginats,
es trencaran totes les barreres
i només reinaran en el món,
l'amor i la solidaritat.
Aquest diumenge es comemora el 300 aniversari
de la Fundació del Monestir de les Carmelites Descalces de Tarragona.
I per parlar d'aquesta efemèride,
tenim al nostre estudi dues persones
que ara es troben en un marc ben diferent del seu habitual.
Es tracta de la germana Águeda Lomà,
mare superiora del Monestir de les Carmelites Descalces,
i la germana Maria del Carme Perugili,
membre d'aquesta comunitat des de fa molts anys.
Podríem explicar-nos una mica
què és per vostè,
què sent com a superiora
que estigui al capdavant d'aquesta comunitat
ara precisament que es fan els 300 anys
de la seva fundació?
En primer lloc, molta alegria.
Un gonxi immens, interior de pensar
que si nosaltres podem celebrar 300 anys
és perquè fa 300 anys que hi ha hagut dones
com nosaltres,
que s'han consagrat a Déu a la vida carmelitana descalça,
i que nosaltres hem heredat d'elles
moltes coses bones
i que n'estan molt i molt agraïdes.
Les que hem conegut,
ja no en parlem perquè estan molt i molt agraïdes
i han sigut un exemple, un puntal,
i han hagut de lluitar molt amb aquests 300 anys.
I tot això ens fa un pes a nosaltres
de, en primer lloc,
de donar gràcies a Déu,
però també de responsabilitat.
ens sentim empeses
a ser capaces
a la gràcia de Déu
perquè sols no podem fer res,
de tirar endavant
malgrat tot.
O sigui, que tenim
molta il·lusió,
encara que dirien
que avui en dia
no hi ha tanta perspectiva
de vida religiosa,
ni de vida consagrada,
i sobretot de vida contemplativa,
que és una cosa una mica,
no ho sé,
a vegades, entre còmates,
una mica arcaica ja.
Però nosaltres hi tenim molta il·lusió,
pensant celebrar aquest diumenge
amb una gran solenitat,
que han convidat
tot el clero de Tarragona,
bueno, presidirà, si Déu vol,
l'arcabisbe,
vendrà també el nostre provincial,
Agustí Borrell,
i és perquè nosaltres tenim ganes,
o el nostre desitge és aquest,
de ser capaces
de fer un dia d'acció de gràcies
juntament amb la comunitat,
perquè si nosaltres som aquí
és gràcies també
a la comunitat de Tarragona,
a l'arcabisbe de Tarragona,
d'aquell temps,
qui sigui,
però nosaltres estem a Tarragona,
estimant Tarragona,
la nostra ciutat,
és la nostra casa
i és on ens hi trobem bé,
que ens han ajudat molt,
ens han sentit molt estimades,
la veritat és aquesta,
i davant d'una necessitat
ens han ajudat
per allò que se diu
d'acord,
que hem vist molta generositat,
i tot això ho portem dintre,
nosaltres estem molt agraïdes,
si no estiméssim Tarragona
seríem ingrates,
l'estimant d'acord.
A la germana Maria del Carme Virgili,
bona coneixedora del tema,
m'agradaria demanar-li
si en un minut,
ja sé que és difícil,
pot condensar
aquells primers anys de la Fundació.
Anem, doncs, a l'any 1712.
Com ja ha dit la germana Ágada,
és molt interessant,
doncs, la vida
que hi ha inclòs en aquests 300 anys,
però el gran coratge
que tenien aquestes germanes
en tan pocs mitjans,
fins i tot de comunicació,
i amb motiu
d'una guerra,
com va ser la de successió,
que això va comportar
que les tropes franceses
ja s'avançessin cap a Lleida
i el bisbe de Lleida
i el provincial dels Carmelites
digués,
doncs, aquestes germanes,
millor que vagin cap a Tarragona,
perquè estaran més segures.
i, doncs,
les peripècies que ells mateixos expliquen,
no pel camí,
perquè naturalment venien caminant.
i després, aquí,
acollides
per l'Ardia,
que un canonge, no?
I els van posar
a la infermeria
que tenien
en les dependències
de la catedral,
després a la casa,
que ara en dia
en casa dels ells,
després volien anar
a fundar
i els hi posaven,
vull dir,
una casa estable, no?
I no hi havia manera
que se n'en sortissin.
I elles anaven lluitant, no?
Tinc entès que les comunitats
de la...
De Lleida.
Però de Tarragona
s'ho posaven,
les altres comunitats.
Sí, ara,
al buscar lloc,
doncs,
ja que els hi van negar
poder estar
al lloc on estem ara,
doncs,
van mirar
el carrer Granada,
però ja van veure
que allà no s'hi podien ficar,
que només eren quatre parets,
com diu Santa Teresa,
el portalito de Belén.
I llavors,
el germà d'una monja,
Carmelita,
a Lleida,
que era tarragonina,
va marxar de casa seva,
del carrer de la Nau,
s'hi van ficar elles.
Però amb tot això,
d'ençà que van arribar
fins,
per exemple,
el 11 de novembre,
que va ser ahir,
que va fer els 300 anys,
no?
En la primera missa,
i tal.
Doncs van estar set anys
itinerants,
les pobres,
però contentes.
I llavors,
doncs,
aquí cal explicar
també que jo
ho he posat
tot en les germanes
de Lleida,
però en aquests anys,
a l'acabar-se,
a anar-se acabant,
ja es van plantejar
les de Lleida,
que eren
professes de Lleida
i ja estaven bé a Lleida,
tornar-hi.
i les que eren
aquesta de Tarragona
i de dos pobles
i una de la Seu d'Urgell,
doncs quedar-se a Tarragona
perquè és de suposar
que ja hi anava
alguna noia
per allí
que a la millor
volia entrar.
I llavors va ser
quan van començar
a gestionar
poder-se quedar,
fer una fundació
aquí a Tarragona.
Doncs llavors
van estar
al carrer de la Nau
tot i que tenien
això,
el solar ja,
perquè els fundadors
pròpiament,
els que van donar
suport econòmic
i personal
a la fundació
van ser
matrimoni
i va dir
a Santís,
oi?
Que ell
es va fer
frara
Carmelita
i va morir
a Selva del Camp,
al convent
de Selva del Camp
i la senyora Maria
que en dos
tenien dues filles
Carmelites
a Reus
volent entrar
a Reus
se li va negar
per les raons
que siguin
no els semblava
bé que entrés a Reus
i va ser
quan sabent
que aquí
hi havia aquest grup
de monjes
i que volien
fer una fundació
o quedar-se a Tarragona
van oferir
els seus béns
i el primer
que van ser
i el primer que van ser
ja va ser
comprar
no tot el solar
que ocupem ara
sinó
un trosset
per fer-hi
convent
abans que
professessin
moltes gràcies
i enhorabona
per aquests
300 anys
i ara
cedim el micròfon
a la nostra
companya
Montse Sabater
i el seu
qüestionari
Avui tenim
a la germana
Agueda Alomar
superior
de les Carmelites
Descalces
de Tarragona
les quals
aquest diumenge
celebren
el 300 aniversari
de la seva fundació
i si està disposada
li formularem
les tres paraules
pregunta
del qüestionari
anem per la primera
paraula
fraternitat
fraternitat
és bàsic
en la nostra
vida comunitària
és una cosa
que valorava
molt
Santa Teresa
és qüestió
d'estimar-nos
de veritat
congermanes
de veritat
i
estimar
és donar
i donar-se
les dues coses
donar coses
és una part
però donar-se
és tant
escoltar
com donar temps
com
donar estimació
servir
més que res
és això
servir
ser capaç
de fer
aquesta
generositat
aquesta entrega
total
i això
ens hi ajuda
Déu
perquè
ens posen
el cor
a tots
aquestes set
de ser estimats
perquè si nosaltres
tenim set
de ser estimats
pensem
i sabem
que l'altre
té
necessitat
i set
de ser estimat
aquesta és una mica
enrebessada
quotidianitat
aquesta
això és una cosa
també molt bàsic
de la comunitat
i per altra banda
però també
és molt perillós
en el sentit
ens podria entrar
la rutina
que seria
com que ho feim
cada dia
com a cansades
o com a deixant
però tenim
jo diria
la gran força
que cobram
a la pregària
del matí
aquella hora
de silenci
davant del senyor
pregant
ens dona la força
per tot el dia
i per les circumstàncies
i els entrebancs
que puguin sortir
a la convivència
o de cara a fora
és igual
les superam
amb una certa
serenitat
i inclús
a vegades
amb una alegria
diria jo
i la darrera
refugi
refugi
és allò
que busca
a vegades
la gent
que es troba
tan malament
a la vida
perquè la vida
no tan sol
no els hi sonrio
sinó que
tenen motius
grossos
a vegades
per plorar
contínuament
i aquesta gent
a vegades
no saben
on refugiar-se
i voldrien
entrar al monestir
perquè pensen
que allí
se trobarien bé
però això
no sembla
que sigui mai
ni una crida
de Déu
ni que pogués
ser una continuïtat
seria
un refugi
d'un dies
i al cap d'un dia
et ser fumaria
com el fum
vull dir
no
moltes gràcies
per haver contestat
el qüestionari
i tot seguit
escoltem la paraula
del nostre
pare i pastor
Monsenyor Jaume Pujol
Arquivis de Metropolità
de Tarragona
i Primat
Els quatre vents
Un comentari
de Monsenyor
Jaume Pujol
Balcells
Arquivis de Metropolità
de Tarragona
i Primat
Déu Botwar
Explica la llegenda
que el fundador
del budisme
Siddhartha
Gautama
Buda
era un príncep
de l'Índia
que vivia
molt protegit
fins al punt
que una vegada
que va sol·licitar
sortir de palau
per conèixer el món
el seu pare
va ordenar
que netegessin
els carrers
de qualsevol
visió desagradable
que pogués
afectar-lo
Això
no obstant
en aquells dies
es va topar
amb tres realitats
que li van provocar
una forta impressió
la bellesa
la malaltia
i la mort
i quan es trobava
més deprimit
va descobrir
la presència
d'un Anacoreta
que el va introduir
en el món
de la meditació
i en ell
va trobar
el remei
contra el dolor
i la pau
de l'esperit
En el cristianisme
el sentit de la vida
té una explicació
transcendental
Déu ens ha creat
a imatge
i semblança
perquè després
d'un temps
a la terra
puguem gaudir
d'ell
eternament
al cel
En aquest temps
de permanència
en el món
no ens neteja
els carrers
no ens estalvia
l'esforç
ni els contratemps
ni la malaltia
ni la bellesa
ni la mort
però ens dona
als mitjans
la seva ajuda
que mai no ens falta
per aquest
recorregut
La institució
del sacerdoci
com a pont
entre Déu
i els homes
i la fundació
de l'Església
que perllonga
la vida
de Cris
a la terra
són mitjans
que Déu
va disposar
per ajudar-nos
en aquest recorregut
l'Església
no és una invenció
humana
per elevada
que aquesta fos
sinó
una voluntat
divina
que va tenir
el seu punt
de partida
en la confessió
de Caçàrea
quan Cris
mateix
va col·locar
Pere
com a pedra
angular
i cap
dels apòstols
d'aquesta
societat
que pervaldrà
fins a la fi
dels temps
els bisbes
tenim
com a títol
primordial
ser successors
dels apòstols
i l'Església
diocesana
és la mateixa
església universal
constituïda habitualment
en cada territori
per aglutinar
una comunitat
de fidels
aquesta església
diocesana
té el seu càrrec
però no sols
la comunitat
cristiana
sinó qualsevol
persona
que pugui
necessitar
els seus serveis
en aquest sentit
la jornada
de Germanó
que se celebra
aquest 18 de novembre
té un lema
explícit
l'Església
contribueix
a una societat
millor
en efecte
és una experiència
comuna
manifestada
a través
de les parròquies
dels centres
religiosos
dels col·legis
i locals
d'assistència social
que l'Església
té cura
de visitar
ancians
i malalts
atent
sacramentalment
a tots els qui
ho desitgen
des del baptisme
fins a la mort
socorre els pobres
els indigents
sense sostre
les mares
solteres
que necessiten
solidaritat
per a poder
tenir un fill
les persones
soles
potser les
més vulnerables
com a segon
lema
de la jornada
figura
ajuda
la teva parròquia
i guanyem tots
apelo a fer
d'aquest lema
una realitat
les diverses
iniciatives
pastorals
de l'Església
diocesana
necessiten
aquests braços
que són les parròquies
per abraçar
totes les persones
especialment
les més necessitades
adeu-siau
les campanes
del nostre campanar
estan donant
ja
les seves
darreres
batallades
d'avui
amics
i amigues
oïdors
gràcies
per la seva
atenció
que Déu els beneixi
i fins la setmana
vinent
si Déu vol
a la mateixa hora
i al mateix punt
del diàl
es el 10
good
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!