Tots sabem que la història, per nosaltres, està dividida en dues parts,
abans de Crist i després de Crist.
I sabem també que tindrà una tercera part final, definitiva,
i que podríem anomenar la història amb Crist gloriós per sempre.
Per això repiquen les campanes del campanar,
aquest campanar que cada setmana llança les seves campanes al vol per parlar de Déu.
Un campanar que defiquem des del Departament per als Mitjans de Comunicació Social de l'Arquivisbat de Tarragona
en un muntatge d'en Santi Grimau i amb Montse Sabater
i un servidor, Llag Bertran, davant els micròfons.
L'Evangeli d'aquest diumenge, amb el que obrirem l'any litúrgic
o anys religiós de l'Església,
mira precisament a aquesta part, aquesta tercera part,
el triomf definitiu de Jesucrist.
La pedagogia de l'Església és molt sàvia.
Està per néixer Jesús, nen a Betlem,
i en comptes d'assenyalar la cova i el pessebre,
ens fa llançar la mirada a la llunyania, a la fi dels temps,
i ens diu
Voleu no tenir por a aquell senyor i jutge de l'últim dia?
La cosa és molt senzilla.
Rebeu-lo ara amb amor.
Feu-vos amics seus.
Llavors, no li tindreu cap por.
Escoltem, doncs, aquesta perícopa de l'Evangeli segons Sant Lluc.
L'Avinguda del Fill de l'Home
Després, hi haurà senyals prodigiosos en el sol,
la lluna i les estrelles.
A la terra, les nacions viuran amb angoixa
alarmades pel bremul de la mar
i per les onades amb bravides.
La gent defallirà de por i d'ansietat
pel que succeirà arreu de la terra,
perquè fins i tot els estols celestials trontollaran.
Llavors, veuran el Fill de l'Home
venint en un núvol
amb gran poder i majestat.
Quan tot això comenci a succeir,
redreceu-vos i alceu el cap
que el vostre alliberament s'acosta.
Jesús, en l'Evangeli d'aquest primer diumenge d'Advent,
ens diu com serà la seva segona vinguda.
Però donem pas a la nostra companya,
a Montse Sabater i a mossèn Joan Magí,
president de l'Associació Bíblica de Catalunya,
que ens introduiran en la comprensió del text
que hem escoltat abans.
El dia 2 de desembre comença el temps d'Advent d'aquest any.
Entrem en el cicle C en el que llegim l'Evangeli segon Sant Lluc.
Mossèn Joan Magí, de què ens parlen les lectures
d'aquest primer diumenge d'Advent?
De les promeses que Déu sempre compleix,
ens animen a superar la crisi que ens pot aclaparar.
Ens animen a seguir l'únic camí de sortida,
que és l'amor.
L'amor que troba la força en la paraula de Déu,
sobretot si s'anuncia des de l'experiència
de comunió eclesial amb Déu.
I com creixerem en l'experiència d'amor eclesial amb Déu?
Entrant cada vegada més en el coneixement
i en la relació vital existent en tota la Sagrada Escritura.
El papa Benet XVI ens diu
Aquestes consideracions mostren així la importància insubstituïble
de l'Antic Testament per als cristians
i alhora destaquen l'originalitat de la lectura cristològica.
Des dels temps apostòlics i després, en la tradició viva,
l'Església ha mostrat la unitat del pla diví en els dos testaments
gràcies a la tipologia, que no té un caràcter arbitrari,
sinó que pertany intrínsecament als esdeveniments narrats pel text sagrat
i, per tant, afecta a tota l'escriptura.
La tipologia reconeix en les obres de Déu,
sota l'antiga aliança,
unes prefiguracions d'allò que Déu ha complert
quan ha arribat el temps en la persona del seu fill encarnat.
Els cristians, per tant,
llegeixen l'Antic Testament
a la llum de Crist mort i ressuscitat.
Si bé la lectura tipològica revela
el contingut inesgotable de l'Antic Testament
en relació amb el nou,
no s'ha d'oblidar que ell mateix
conserva el valor propi de revelació
que nostre Senyor mateix ha reafirmat.
De quina promesa ens parla la primera lectura?
El profeta Jeremies afirma que Déu complirà la promesa
de fer néixer de David tot pel seu bo.
Tots sabem que es refereix a Jesús,
que salva el país amb la justícia i la bondat.
Tots sabem també que Jesús ha posat aquesta missió
a les nostres mans i ens ha donat l'esperit sant
per dur-la a bon terme amb eficàcia.
Déu vol establir la pau amb la comunió dels seus fills.
I com ho fa Déu per establir la pau amb la comunió dels seus fills?
Ens ho recorda la segona lectura.
Deixem que el Senyor faci creixer entre nosaltres
l'amor que ens tenim els uns als altres i a tothom.
Amb netedat generosa,
fruit de la nostra relació positiva,
veient Déu en la presència dels altres.
Avancem en el coneixement de Jesucrist,
aprofitant al màxim la lectura compartida i comentada de la Bíblia.
I com ho farem tot això
enmig de la crisi plena de dificultats i d'opinions que ens envolten?
El mateix Jesús ens ho diu en la lectura de l'Evangeli.
Enmig de tanta por,
cal posar la vista en el triomf del fill de l'home
i en la manera com ho ha aconseguit.
Cada temps té les seves dificultats
i cada temps té les mateixes solucions.
Diàleg amb Déu,
que només el podem aconseguir
si el voguem entre nosaltres
a partir del que ell ens ha dit
i ens segueix dient en les Sagrades Escritures.
Que aquest diàleg acompanyi sempre
les necessitats del nostre menjar,
de la nostra beguda
i de totes les nostres realitats.
En venir a Jesucrist a Berlèm,
ens col·loquem al llindar
i a les portes dels temps nous.
La presència de Jesucrist
es desenvolupa en el treball de cada dia,
com el que va generar
les tres notícies que ens porta Montse Sabater
en la seva secció,
que es titula precisament així.
Tres notícies.
Endavant, Montse.
Una cinquantena de famílies
van participar el diumenge 18 de novembre
a la cinquena jornada de la família cristiana,
amb el lema Família Cristiana Som-hi Tots,
organitzada per l'Arxiprestat de Tarragona Centre
amb la col·laboració dels equips de pastoral
dels col·legis Sant Domènec de Guzmán,
Sagrat Cor de Jesús,
Sant Pau Apòstol
i Mare de Déu del Carme de Tarragona.
Després de l'acolliment i presentació,
els monitors de l'esplai Sant Fructuós
van preparar una gincama
per a petits i grans.
Seguidament, els infants
van participar en diversos tallers,
mentre els pares assistien a una xerrada
sobre com fer una iniciació cristiana
en el si de la mateixa família
a càrrec de Juanjo Fernández,
del Departament Pedagògic
de la Fundació Escola Cristiana de Catalunya.
En acabar la ponència,
les famílies van assistir
a la celebració de l'Eucaristia
a l'Església Parroquial de Sant Fructuós.
Aquest passat dijous, 29 de novembre,
el capítol de la Catedral de Tarragona
va ostatjar els membres
dels diferents capítols
de les diòcesis amb seu a Catalunya.
D'acord amb l'esperit de germanament
que va propongar en el seu dia
al capítol de la seu tarragonina
més de 70 canonges
de les diòcesis de Girona,
Lleida, Solsona, Tortosa, Urgell i Vic,
a més de l'arxidiócesi de Barcelona
i naturalment la de Tarragona,
s'aplegaren en la trobada anual
en la que es van tractar
temes relatius a la vida capitular.
Entre les diferents activitats
que es van desenvolupar a Tarragona,
cal esmentar l'acollida
per part del degà del capítol
de la seu metropolitana i primada,
Monsenyor Miquel Barbarà,
a la que va seguir, a les 11 del matí,
una solemne eucaristia
oberta a tothom
a l'altar major de la catedral,
la qual va estar presidida
pel senyor Cabisba.
Més tard, hi va haver una visita
a la catedral restaurada,
un dinar de germanor
i una visita al Museu Bíblic de Reconèntia.
L'Assemblea Plenària
de la Conferència Episcopal Espanyola,
reunida aquesta setmana passada a Madrid,
va aprovar el dijous 22 de novembre
que la beatificació del bisbe auxiliar
de Tarragona,
Monsenyor Manuel Borràs
i companys, així com de la resta
de causes de les diòcesis
de l'estat espanyol,
aprovades fins ara,
es facin a Tarragona,
atesa que una bona part dels màrtirs
pertanyen a aquesta arxidiòcesi.
La cerimònia de beatificació
tindrà lloc el diumenge 27 d'octubre del 2013,
en el marc de l'any de la fe.
Moltes gràcies, Montse,
i per parlar precisament d'aquest darrer tema,
tenim aquí el doctor Jaume Pujol,
arcabisbe metropolità de Tarragona i primat.
Déu vos guard, senyor arcabisbe,
i enhorabona.
Gràcies, moltes gràcies.
El proper 27 d'octubre del 2013,
Tarragona acollirà una cerimònia,
creiem que inèdita, a la ciutat.
En ella, junt amb altres 147 màrtirs,
serà reconegut el canungí doctor Manuel Borràs,
bisbe auxiliar de Tarragona.
Uns 50 anys després de la iniciació
de la causa de beatificació,
el procés arriba a la seva culminació.
Senyor arcabisbe,
què vas sentir quan l'assemblea
plenària de la Conferència Episcopal Espanyola
va aprovar per grandíssima majoria
que aquesta cerimònia es fes a Tarragona
i que vostè veiés recompensats els seus esforços
envers el reconeixement de la figura del doctor Borràs?
Una immensa alegria, de veritat.
Va ser un moment de molta emoció
perquè de veritat que he treballat moltíssim
durant tots aquests anys
perquè aquesta magna beatificació
de tants màrtirs,
de més de 500 màrtirs,
serà sens dubte la beatificació més gran
com es diu d'això,
he treballat molt
i sobretot perquè
el grup més gros de màrtirs,
més gran de màrtirs,
són els 147 màrtirs del bisbe Borràs
i els 146 màrtirs, diguem,
de la causa de Tarragona.
Aquesta causa va ser la primera
que es va...
una de les primeres que es va iniciar
dintre de les diòcesis d'Espanya
després d'acabar la Guerra Civil
i, per tant, també és un orgull
i una alegria molt gran
pensar que aquesta és la causa
que es pugui fer a Tarragona,
tots aquests màrtirs.
Una cosa a remarcar també,
com es veu el fet que Tarragona
esdevingui el marc de la beatificació
d'un major nombre de persones
en una sola cerimònia
de la història de l'Església Universal?
Jo penso que per Tarragona
és un orgull i un goig,
i també un premi, d'alguna manera.
Tarragona va ser la que va tindre
els primers màrtirs,
fructuós o uriològi,
el 259,
un 21 de gener del 259,
van morir màrtirs.
Després, Tarragona ha tingut
al llarg dels segles realment personatges
i també sants, grans sants.
Sant Pròsper,
que va ser el que es van portar
a les relícies dels nostres màrtirs,
Sant Oleguer,
que va ser el que va recomençar
una altra vegada,
que va tornar a iniciar l'Arxidiòcesis,
i, per tant,
tenim tota una tradició
de grans sants
i també martirials.
I, lògicament,
en la persecució religiosa
del segle XX,
tenim aquest gran nombre de màrtirs.
molts d'ells,
jo crec que és important remarcar això,
molts d'ells,
preveres diocesans,
i, per tant,
jo diria que no hi ha cap poble,
cap parròquia
de la nostra Arxidiòcesis,
que no hagi tingut
algun mossèn,
que hagi sigut màrtir,
que hagi,
sigui fit del poble,
o hagi estat vicari,
rector,
o que hagi passat pel poble.
Per tant,
és un goig molt gran
i jo crec que ens honora moltíssim.
Passada la joia
dels primers moments,
cal pensar que a l'Arxidiòcesi
se li gira molta feina.
Només pensar en la logística necessària
per acollir a la munió de pelegrins
que vindran de tot Espanya,
les primeres xifres que hem sentit
parlen de 50 o 60 mil persones,
ja fa tremolar una mica.
Com s'ho planteja?
M'ho plantejo
perquè penso que la ciutat
respondrà.
Totes les institucions,
penso que Tarragona
té capacitat per això,
i per molt més,
vull dir que jo no tinc cap dubte
que per part tant,
per part de l'Arquivisbat,
per altra part,
hem de tindre en compte
que són 33 causes de màrtirs
i cada causa,
diguem-ne,
els promotors de cada causa
s'han de preocupar ells,
no?,
també de fer les seves...
Ens ajudarà moltíssima gent,
no estaríem sols
amb aquesta d'això.
Però penso que,
i des d'aquí faig un apel
a la ciutat venia,
no?,
i a les institucions
de Tarragona
i en general de Catalunya,
perquè això també és una cosa,
no?,
Tarragona és Tarragona,
però també pensem en Catalunya
i la resta d'Espanya,
tothom s'hi abocarà.
I amb això,
jo,
certament,
s'hi ha molta fenya,
no?,
però jo crec que són
de les fenyes boniques,
no?,
hi ha fenyes
que potser ens costen una mica,
perquè sembla que...
Però aquesta és una fenya,
em sembla que ens honore,
si hi ha per moltíssima gent,
moltíssima gent,
descobrirà en Tarragona,
que és la gran desconeguda,
de vegades ho diem això,
no?,
de vegades quan veig gent aquí,
però quina meravella teniu,
quina ciutat més bonica,
quines tradicions més boniques.
I des del punt de vista cristià,
perquè les persones
que vindran aquí,
lògicament,
venen a una manifestació de fe,
això no és una manifestació
de triomf,
sinó de fe,
de fe d'uns homes
que van morir
donant la vida per Cris
i demanant perdó també
i perdonant perdó
als seus putxins.
Em permet actuar una mica
com a advocada del diable?
Home,
hi ha qui diu
que això de les beatificacions
és una cosa d'anys passats
que no té gaire sentit
als nostres dies.
I tant,
sí que té sentit.
Jo penso que més que mai,
precisament,
el que hem de reconèixer,
avui dia el que falta
moltes vegades
és aquest compromís,
aquesta fidelitat,
fins al final,
amb totes les causes,
no?
Molta gent,
avui,
això passa,
allò,
bé,
amb una causa
com és la fe.
La fe és el més important
que una persona pot tindre.
Estem a l'any de la fe
i hauria la gent
de descobrir
quin és el més important,
què és la cosa més important
que jo puc tindre.
Doncs la fe.
Creure, no?
Creure.
Creure en Déu.
Alguns altres
van posar la fe
en altres coses,
però creure en Déu.
Per tant,
en el fons,
què és
beatificar les persones
que és?
Persones que van
voler viure
la seva fe,
la seva fe cristiana,
fins a les últimes conseqüències.
A més,
van voler donar la vida
per no renegar
de la seva fe.
Molts d'ells
els van dir,
hi ha uns exemples
impressionants
i jo animo la gent,
hi haurà un bon llibre
amb tots els màrtirs aquests,
que la gent llegeixi
la vida d'aquests homes,
no el que senti dir,
sinó que llegeixi
aquestes vides
que també nosaltres
anem publicant
a través de la revista,
a través del butlletí,
a través de totes les,
diguem,
tots els nostres mitjans.
Estran penjades
a la pàgina web,
hi haurà una pàgina web
dedicada
a les beatificacions
i la gent podrà accedir
als diàlegs
i als testimonis d'això.
Jo penso que això
és d'una gran riquesa.
Avui que ens falten,
parlem,
que ens falten tants valors,
avui que ens falten
tantes coses,
i poder fer això.
Això no va contra ningú,
això.
Això és una cosa positiva.
Això és una cosa,
la beatificació
és una cosa positiva,
és honorar
unes persones
que van ser fidels
a la seva fe.
I per tant,
això mi em sembla
que és fantàstic.
Quina vinculació
pot tenir
amb el present any
de la fe
a aquesta cerimònia?
Què pot significar
aquest acte
per als no creients?
Bueno,
penso que això,
el que acabo de dir,
és dir,
aquests homes
van ser fidels
a la fe.
Els costava molt poquets
renegar,
igual que,
en el cicle tercer,
una mica abans
de la persecució
de Fructuós,
que Valeria i Galia
van fer aquesta persecució
que el bisbe Fructuós
i Sant Ceprià de Cartago
i el papa Fèlix de Roma,
i així,
van morir,
abans hi va haver
el 250
hi va haver
una gran persecució
al cristianisme
que va ser
l'evolució
de Dèci,
de l'emperador.
Ell obligava
la gent
a cremar
una mica
d'incens
davant
d'una estàtua
de l'emperador
o dels déus
pagans,
i llavors
els hi feien
un nivell,
els escrivien
un paper
perquè diguessin
que hi ha...
I tothom
li demaraven
com el carnet
d'identitat.
A veure,
ensenyin vostè
el paper
que realment
ha honorat
els déus
pagans.
Moltíssims
cristians
van morir,
no de cap manera,
volien...
Jo deia,
amb tres granets
d'incens,
semblava que no...
ells diuen,
això és renegat
la nostra fe.
Igualment,
aquests...
Per tant,
això és un exemple,
també per aquelles persones
que no creuen,
de la radicalitat
de la fe cristiana
i de lo meravellós
que és també,
no?,
poder donar la vida
per una causa
tan important
com és,
per altra part,
ells sabien que
amb això
directament al cel.
Això és un bon negoci,
eh?
Finalment,
què demanaria
als seus diocesans,
tant clergues
com laics,
de cara a l'esdeveniment
del proper 27 d'octubre
del 2013?
Primer que
s'ho prenguin
amb moltíssima il·lusió,
serà un moment
de joia,
de goig,
no és un moment
de triomf,
de cap manera,
és un bé pastoral
per la nostra
alxidiòcesis
i per tots nosaltres,
per la fe de tanta gent
i per els nostres joves,
m'agradaria molt
que els joves
diguessin,
perquè n'hi ha molts de joves,
hi havia,
per exemple,
hi haurà algun,
hi ha un,
aquest és de Menorca,
però vull dir,
també no,
hi ha dos seminaristes nostres,
dintre de la causa
hi ha dos seminaristes
que són nois
de 22,
21 anys
que no van poder
renegar
de la seva fe
i que els van matar
precisament només
per ser seminaristes,
és a dir,
per estudiar,
per voler viure
la seva fe
i a part d'ells
trobarem moltíssims altres
entre aquests 520,
hi ha tres bisbes
que van donar
la seva vida,
hi ha el bisbe Uix,
per exemple,
Uix de Lleida,
pràcticament portava
pocs mesos
de bisbe,
el van matar,
el bisbe Borràs igual,
un home
de la Caronja,
un home conegudíssim,
vull dir que
trobar-ne exemples
fantàstics,
jo voldria
que fos una cosa
de renovació
de la nostra fe
en aquest any jubilar,
en aquest any
de la fe,
precisament,
que fos una renovació
de la fe,
que sapiguessin
posar l'exemple
i la fidelitat
d'aquesta gent,
avui tenim de vegades
una fe una mica tèbia,
una mica apagada,
i això serà
com el que bufava
i a braces a sota,
perquè les braces hi són,
hi ha molta fe
i molta gent bona,
que bufem
amb aquestes braces,
això serà
com una ventada
i s'encendrà el foc
de la fe
una altra vegada,
això és el que desitjo
i que tothom
s'hi trobi
molt a gust
amb aquesta beatificació.
Doncs repetim
moltes felicitats
i també felicitem-nos
tots plegats.
Moltes gràcies,
Montserrat,
gràcies a vosaltres.
I tot seguit
reprenem
el fil conductor
del nostre programa
d'avui.
Passarà
una catàstrofe
fatal al món,
el cel,
a la terra
i al mar
que els homes
moriran
d'esglai
i de terror.
Per entendre
el que hem sentit
a l'Evangeli,
ens hem de deixar
de fantasies
i oblidar
les prediccions
dels que diuen
conèixer
el dia
i l'hora
d'aquest esdeveniment.
El proper dia
21 de desembre
d'aquest 2012,
hi ha qui diu
que,
d'acord
amb el calendari
maia,
s'acabarà el món.
Bé,
algun dia
ho encertaran
perquè porten
segles
vaticinant-ho.
disposem-nos
a escoltar
la glossa
setmanal
del nostre pare
i pastor,
Monsenyor Jaume
Pujol Balcells.
Els quatre vents.
Un comentari
de Monsenyor
Jaume Pujol Balcells,
arcabisbe metropolità
de Tarragona
i Primà.
Déu vos guard.
El famós general
Wellington,
temps després
de vèncer
a Napoleó,
va tornar a visitar
a l'acadèmia
on s'havia format
i va comentar
a qui,
en realitat,
es va guanyar
la batalla
de Baterloo.
Amb aquesta anècdota
sobre la importància
de la formació,
introdueixo
el tema d'avui
en la línia
dels textos
del Conselli Vaticà II
al motiu
del seu cinquantenari.
Es tracta
del document
Gravissimum
Educaciones,
referit
a l'extrema importància
de l'educació
en la vida
de l'home.
Abans d'entrar
en les consideracions,
penso que
cada un
de nosaltres
podria esmentar
la influència
que va tenir
en la seva vida
determinat
col·legi
o certs professors.
Pot ser
un
li va fer amable
una assignatura
i d'això
es va derivar
en el futur
l'elecció
d'una carrera.
Pot ser
d'un altre
va prendre
algun valor
intangible
però real
com l'esforç,
la humilitat,
la puntualitat
o el bon humor.
Personalment,
sempre agraeixo
adeu l'educació
que vaig rebre
dels germans
maristes
sense que
amb això
faci qüestió
de si l'ensenyament
ha de ser públic
o concertat.
L'important
en l'ordre educatiu
és l'estima
a la veritat
i la manera
com els mestres
aconsegueixen
desenvolupar
les capacitats
dels alumnes
físiques,
intel·lectuals
i morals.
El text conciliar
parla
de la necessitat
de formar
els nens i joves
i també
de la formació
continuada
d'adults
per tal
que tots
assoleixin
una major capacitat
per escollir
la veritable llibertat
conreant
el coratge,
la constància,
l'esforç,
la comprensió
dels temes
i l'acceptació
del debat
de les idees
entre les persones.
Sense necessitat
que es formin
en col·legis religiosos
i aquí vull aprofitar
per agrair
la magnífica tasca
que aquests col·legis
fan a l'arxidiocesis,
els escolars
tenen dret
a rebre
una educació
integral
també
amb valors morals
que de fet
seran els més útils
per a la seva vida
i per a la convivència
i els escolars
que estan batejats
han de poder
conèixer gradualment
els misteris de salvació
propulsats
per l'Església.
La gravíssima
educacionis
alhora que exalta
la tasca
dels professorat
en tots els nivells
recorda
que la prioritat educativa
pertany als pares.
S'ha dit amb raó
que les principals lliçons
s'aprenen
a sota
del llum
del menjador.
Els pares
primers educadors
a casa
tenen també
el dret
d'escollir escola
per als seus fills
d'acord amb
les seves formes
de pensar
i les seves creences.
L'Estat
no pot pretendre
suplantar aquest dret
sinó que el seu paper
és subsidiari
encara que pugui
i hagi de controlar
el funcionament correcte
del sistema educatiu.
L'educació universal
és un dret
de la humanitat.
Ningú no pot ser
exclòs
per la seva raça,
religió
o per altres raons.
En aquest temps
de crisi
sabem,
a més,
que l'educació
obre moltes portes
que d'una altra manera
estarien tancades
perquè ajudi
a pensar,
a decidir
i a esforçar-se
per assolir
uns objectius.
Això sí,
per a l'èxit educatiu,
la col·laboració
entre pares i mestres
és indispensable.
Adéu-siau.
Hem començat
parlant de la fi
de la fi del món
i continuem fent-ho.
En tot el que hem sentit
veiem com la fi del món
és per a cadascú
la fi
de la seva vida.
I comprenem bé
la munició
de Jesús.
mireu-siau-siau-siau.
Mireu
que els vostres cors
no s'embotin
en diversions inútils,
borratxeres
i afanys de la vida.
Que el vostre últim dia
no caigui com un llaç
davant vostre
i quedeu ficats
en el parany.
Cal adonar-se'n
de la visió
tan grandiosa
que ens ofereix
la vida cristiana.
Els astrofísics
poden estudiar
com podria acabar
l'univers.
Però
només Jesucrist
ens ensenya
com acabarà
de fet
la història de l'home
i amb ell
la renovació
de tota la creació.
Avui,
aquestes setmanes,
ens estem preparant
per la vinguda
de Jesús a Betlem
que ho farà
com a robador
dels cors.
Un altre dia
vindrà definitivament
Jesucrist
com a jutge
de tots
per ser
el rei
immortal
dels segles
eterns.
I això és tot
per avui,
amics i amigues
oïdors del Campanar.
Aprofitem
aquestes darreres
batallades
per acomiadar-nos,
si no ho vol,
fins la setmana vinent
aquí
en aquest mateix
punt del diàl.
Aleshores,
el Campanar
repicarà
per la segona
setmana d'atvent.
de la segona
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!