Salutacions, amics i amigues radiojents.
¿Recorden aquest so?
Les campanes ja fa molt de temps que, per diverses raons,
havien deixat de batallar el nostre campanar.
Però el programa radiofònic de l'Arquivitat de Tarragona
torna a solcar l'aire per arribar allà on vostès es trobin,
perquè aquesta és la màgia de la ràdio.
Durant uns minuts compartirem aquest temps radiofònic
per parlar de coses relacionades amb l'Església
o contemplades amb la visió de l'Església.
Els acompanyarem en Santi Grimau, en la part tècnica,
i Montse Sabater i un servidor, l'Iraq Bertran, al micròfon.
En aquest retrobament tenim avui un personatge molt conegut i molt estimat.
Déu vos guard, senyor Arquivisba.
Déu vos guard i una salutació molt cordial a tots vosaltres que m'escolteu,
especialment els que esteu malalts,
especialment aquells que patiu en aquests moments una mica més.
El conte, us tinc molt al cor.
Vuit anys entre nosaltres.
Vuit anys, sí. Sembla que va ser ahir que vaig arribar a Tarragona
amb el cor ple de goig i de joia, també estimant-vos des d'aquell moment,
però de veritat que s'han sigut uns anys molt, molt intensos,
que només tinc motius per donar gràcies a Déu.
Sovint, al llarg de la nostra vida, passen esdeveniments inesperats
que ni tan sols n'hi pensàvem.
A vostè, per exemple, li van dir quelcom així com
Apa, a Tarragona a fer d'Arquivisba.
Què va pensar aleshores?
Miri, jo ho he explicat moltes vegades, no?
Quan un dia em vaig decidir a seguir el Senyor,
em tenia jo 17 anys, jove, estava fent el preuniversitari a Barcelona
i Déu em va cridar a la vocació, a l'Opus Dei,
i quan em va cridar, jo aquell dia penso, no?
Ho he dit moltes vegades, no?
Que vaig dir al Senyor, jo mai et diré que no a el que em demanis, tu.
I a mi em va semblar que una paraula que venia del Sant Pare,
de Joan Pau II, que venia a través de l'anunci,
d'Espanya, i per tant, que segur ho havien estudiat moltes persones, no?
M'havien considerat que podia ser el que he vist de Tarragona.
Em semblava que no havia de dir que no.
Ho vaig dir amb el cor i confiant en el Senyor.
El primer que vaig fer va ser anar a la capella de l'anunciatura
i allí vaig pregar al Senyor que em donés la força
i les ganes també de poder portar endavant aquest encàrrec,
tan difícil, de veritat, és aquesta.
i a la vegada tan bonic, perquè no està sol.
Estic rodejat de gent que m'estima, rodejat de gent que treballa molt bé
amb el que he vist va de Tarragona,
molts mossens que estan també treballant, moltíssim,
diàques, religiós, religiós, és a dir,
i estem a la diòcesi metropolitana i primada.
Això sí que quan penso que soc el successor de Sant Proctor
se'n posen els pèls de punta.
La veritat, ho he de dir sincerament.
Veig la responsabilitat, quan ets el president també
de la Convenència Episcopal Terraconense,
de tots els bisbes que tenim seu aquí a Catalunya,
també penso que és una gran responsabilitat.
Tot això, d'alguna manera, ho vaig veure en aquell moment.
No me'n vaig donar compte de tot el que em venia a sobre,
però si ho vaig acceptar, pensava que havia de dir al Senyor que sí
i vaig dir que sí.
Ha parlat d'acceptacions i d'evocacions.
Ara, davant l'evident manca d'evocacions, ens preguntem
què passa?
És que Déu està mut o nosaltres estem sords?
Jo penso que molta gent està sorda, evidentment.
Déu no està mut, Déu crida, continua cridant a moltíssima gent.
Una altra cosa és que la gent no li respon.
A l'Evangeli, en aquell moment, quan Jesús va dir
que l'havíem de menjar, molts van marxar, diu.
Molts dels seus disciples el van abandonar i ja no anaven amb ell,
els costava.
Evidentment, sembla que seguir Jesús, de vegades,
pot semblar un sacrifici, en canvi no ho és.
Al contrari, descobrir Jesús és descobrir la vida,
a maiúscula, descobrir Jesús és descobrir la felicitat,
és donar-se compte que quan un té el Senyor
i quan un té fe i quan un viu la fe
és realment extraordinària.
I això és el que jo m'agradaria des d'aquí,
els que m'escoltin, sobretot els joves,
que són els quins, potser, en aquest moment,
però també la gent gran, hi ha molta gent gran
que donen un pas endavant.
Jo penso avui dia en la seva fe.
Estem a l'any de la fe,
començant, a punt de començar l'any de la fe.
Penso a mi que és molt important
que els joves es donguin compte
que el compromís,
perquè la vocació és un compromís,
un compromís sigui en la vida matrimonial,
sigui en la vida religiosa,
sigui en el sacerdoci,
cadascú en el seu camí,
és un compromís ja per tota la vida.
I això és el més gran que es pot fer,
perquè és com construir una casa.
El que no es pot fer és avui posar els fonaments d'una casa,
demà afonsar-me en una altra,
demà deixar a mig fet les parets,
no acabar res.
La vida, el que comença moltes coses,
no n'acaba cap, malament res.
Sobretot en la vida espiritual.
Això del compromís per tota la vida
sembla que avui no es porta.
Potser estem influïts per aquests etiquetatges
que ens parlen de data de caducitat.
Senyor Arquivisba,
creu que això hi té alguna cosa a veure?
Jo penso que la gent té...
Per exemple, jo tinc l'experiència
que convoques gent per alguna cosa important,
una ONG o anar a l'URDES,
anar a fer un gat estupendo,
la gent s'hi apunta.
Ara, si aquella mateixa persona
que t'ha dit que sí
i que he vingut a l'URDES un any,
dius, bueno, l'any que ve t'espero de nou
perquè això és tan bonic.
Ah, no, no, l'any que ve no,
perquè l'any que ve jo vull anar a les vames,
perquè estic estalviant
o l'any que ve jo, mira, ja tinc moltes...
I és...
Jo entenc que algunes coses són així,
que en la vida avui dia tenim moltes oportunitats,
val la pena viure-les.
Jo si hagués pogut, també hagués pogut anar
algun estiu a Inglaterra a estudiar més l'inglès
o anar-me'n a França o viatjar.
Això és bonic i jo crec que això no...
Però, en canvi, la vida espiritual,
si un no agafa un camí
o es compromet seriosament en alguna cosa,
malament rai, no?
El que fem amb la vida professional,
que això sí la gent ho fa,
es vol especialitzar
i la gent fa un estudi, uns estudis,
un màster, uns colsets a fora,
uns anys d'experiència a l'estranger...
Molta gent fa un gran recorregut
per la seva vida professional.
Per desgràcia, a vegades, no.
Després, això no ho pot viure, no?
Plenament, com ell s'ha preparat moltíssim
per una cosa i després no ho viu.
Però, en canvi, per la vida espiritual,
la vida espiritual és molt important
i la vida matrimonial no dic res, no?
Perquè si vols construir un matrimoni, de veritat, no?
I vols educar els fills
i vols exercir una influència, també,
en la vida social,
ajudar els altres,
tindre uns projectes de vida.
Tant els homes com les dones
necessitem aquest compromís, jo crec.
Sense el compromís
no hi ha fecunditat a la vida.
Vostè, abans, ha mencionat l'any de la fe
que ha proclamat el Sant Pare.
Es diu que, quan es convoca un any
amb qualsevol motiu,
la pau, la fam, la solidaritat, etc.,
és perquè hi ha alguna cosa que no funciona.
Hi ha alguna cosa que no funciona amb la fe?
Evidentment, no?
Jo crec que hi ha una crisi al món.
És una crisi de fe.
La fe amb què?
Amb Déu, en primer lloc, no?
Però també la fe amb l'home, no?
Jo crec que la crisi és antropològica,
ho va dir el cardenal Bertoni, no?
Quan li van donar el gran premi,
últimament, no?,
de Conde de Barcelona.
Ell va dir que,
en una entrevista que li van fer molt llarga,
una de les claus,
i, a més, n'estem tots convençuts,
és una crisi ètica,
però és una crisi antropològica, no?,
de dir, realment,
la persona humana és només un ser que s'acabi aquí.
Déu és, doncs, una hipòtesi,
diguem que l'hem d'anar excloent,
que inclús per molta gent està parlant avui dia, no?,
de dir que Déu, les religions, no?,
tot això és el que estorbe, no?,
perquè hi hagi una pau en el món,
o això és, bé,
que hi ha una crisi de fe.
I els mateixos cristians creiem,
però no tenim aquella empenta,
perquè el que creu la vol transmetre.
Si no es transmet la fe,
no hi ha, tampoc, realment.
No estem convençuts que tenim un tresor.
El que té un tresor,
el que té la bona notícia,
es la va donar.
Escolta, t'has enterat que ha guanyat el...
T'has enterat que ha perdut?
Vull dir, són coses que transmetim.
T'has enterat que...
He tingut un fill.
Ho diem, vull dir la gent.
He acabat la carrera.
He aprovat aquesta assignatura.
Vull dir, són coses...
Quan hi ha una notícia bona a la nostra vida,
nosaltres, automàticament,
l'estem donant als altres.
Si tenim la millor notícia de totes,
no hi ha més notícia més bona,
que hem estat salvats,
que Jesucrist ens ha salvat,
que tenim un Déu que és un Pare,
que és un Déu que ens espera,
que aquesta vida no s'acabi,
que el dolor té un sentit, també.
Que la vida...
Tot el que és la nostra fe cristiana,
que bonic és quan un es dona als altres,
ajudar els pobres i els necessitats,
que és bonic,
perquè quan tu dones,
rebràs més del que dones.
Quan podem contemplar, no?,
aquest moment difícil
en la nostra vida històrica,
en la nostra història,
però, doncs, tenim l'esperança,
no?, tenim...
Sobretot tenim l'amor.
els cristians estimem,
estimem a Déu,
estimem els germans,
precisament perquè volem estimar Déu,
no?,
i ens ha dit ell molt clarament,
no?,
que no podem estimar a Déu
si no estimem els germans,
els que hi veiem,
no?,
i així successivament.
Jo crec que aquest és el tema,
no?,
crec que el Sant Pare,
aquest l'any de la fe,
és només, primer,
enfortir la nostra fe,
creure amb més força,
i, per tant,
que tinguem,
doncs,
estiguem més segurs,
més contents,
més esperançats,
però després que sàpiguem
transmetre-la
a la vida de família,
en la societat,
que siguem testimonis,
testimonis creïbles de la fe,
perquè de discursos
ja l'han fet molts,
i avui el que necessitem
és testimonis de la fe.
Moltes gràcies,
senyor Arquabisbe,
però no se'n vagi,
perquè tot seguit
és el temps
de la nostra companya,
Montse Sabater,
i el seu espai,
el qüestionari.
Efectivament,
avui comencem aquest espai
que anomenarem
el qüestionari.
Es tracta d'una mena
d'aversió casolana
del famós qüestionari Brust.
Direm una paraula
i el nostre convidat
l'haurà de definir.
Qui és així
el primer personatge
que se sotmetrà
a aquest qüestionari?
Déu vos guard,
senyor Arquabisbe.
Si li sembla,
anem per la primera paraula,
per exemple,
vocacions.
vocacions demano
al senyor
i us demano a vosaltres
que m'escolteu
que Déu crida
i que, per tant,
s'ha d'obrir el cor
i pregueu tots
i a les famílies
fomenteu la vocació
als vostres fills.
Animeu-los,
també,
si veieu que tenen
alguna inclinació,
més cap a la vida cristiana,
i més,
de vegades això es veu,
la vida de pietat.
Ajudeu-los
a descobrir
la vocació
i ajudeu-los
a que no sols
la descobreixin,
sinó que
realment es comprometin
amb ella.
Parròquia.
Les parròquies
són...
La parròquia
és la comunitat cristiana,
és a dir,
per tant,
tots els que col·laboreu
a la parròquia
us ho agraeixo moltíssim,
des dels que netegeu
la parròquia
i els que feu
la catequesis,
els que porteu
la comunió
els malalts,
els que
ajudeu
també econòmicament
perquè tot allò
pugui estar ben bonic.
Jo crec que
les parròquies
han de tenir
lluentes,
boniques,
a través de la bellesa
entre el senyor,
però sobretot
viviu la caritat.
Càritas
és parroquial,
en primer lloc.
És d'allí,
després hi ha
unes càritas
interparroquials
que coordinen una mica,
però l'important és
que la càritas
ha de sortir
de la parròquia,
ha de sortir
dels cristians
de la parròquia,
de la comunitat cristiana
que es preocupe
dels germans,
que es preocupe
dels necessitats.
I la darrera,
dona.
Bueno,
les dones
tenen un paper vital,
no?,
en la vida
de l'Església
i en la vida
de la societat.
els que hem tingut
moltes germanes,
jo quatre,
en concret,
i una mare,
una àvia,
només en vaig conèixer
una d'àvia,
per tant,
hem sàpigut
estimar-les
i ens han donat
compte
que són
absolutament
elles
les que
donen la vida,
sí,
també,
a través dels pares,
lògicament no deixem
els pares de costat,
però donen la vida,
després són els que
ens han cuidat,
els que ens han alimentat,
els que ens han ajudat,
ens han ensenyat
la nostra,
ens han d'anarmer
la cultura,
no?,
a través dels seus llavis,
no?,
les primeres pregàries,
tots són records
que emocionen,
no?,
pensar que
hi ha algunes coses
que
ho hem dit moltes vegades
i de vegades
això rebote,
no?,
que no es pugui ordenar
una dona,
però això no és
un desdor,
al contrari,
no?,
és el que Déu ha volgut
i, per tant,
és el millor,
no?,
vull dir que això
és una cosa,
el millor per l'Església,
el millor per la societat,
no?,
la voluntat de Déu
és aquesta,
no?,
i la voluntat del Senyor,
de Jesús,
no?,
quan va fundar la seva Església,
però això
elles tenen un paper vital
en tot el camp,
en la catequesis,
en la vida també,
i també en la vida
diosesana,
no?,
i aquí a la diòcesis
hi ha tantes dones
que ocupen
llocs molt importants
i que espero que
amb el temps
s'han igual,
no?,
això no ha de ser
pel fet de ser
home i dona,
sinó per ser
de la seva valia personal,
no?,
que hem d'ocupar
aquests llocs.
Moltes gràcies,
senyor Arca Bisba
i moltes gràcies també,
Montse.
I seguim.
En què pensem
al llarg del dia?
Sempre
en el que portem el cor,
la esposa,
el nuvi,
els fills,
sempre
en el que ens preocupa,
el negoci,
la cistella familiar,
la malaltia,
sempre
en el que ens il·lusiona,
la diversió,
l'esport.
El cor està enviant
missatges al cap,
el cap
s'omple
del que desborda el cor.
I Déu?
Té Déu
en algun moment
el nostre record?
Perquè,
si no el té,
hauríem de dir
que Déu
està absent
del nostre acord.
I no és així.
No ha de ser així mai.
I això ho diem
tant a nivell individual
com social.
La nostra vida
valdrà
en la mesura
que l'ompli Déu.
I ens importa
molt també
fer que Déu
sigui
algú
a nivell social.
I parlant
de nivell social,
Montse Sabaté
té un convidat
molt expert
en temes socials.
M'ho sent quebrer,
fa molt temps
que no el sentim
en el nostre programa.
Es pot saber
què ha passat?
Ni jo gairebé
no ho sé.
Hi ha hagut
certes dificultats
tècniques
i circumstancials
que han afectat
el programa.
A vegades
l'home proposa
i la tècnica
disposa.
Sabem que això
passa més d'una vegada.
No té res
d'estrany.
Simplement
hi ha hagut
un parèntesi
que s'ha allargat
més del que semblava.
És el gener
que no sentíeu
la meva veu.
A mi,
la veritat,
aquest temps
se m'ha fet llarg.
I es pot saber
quina finalitat
té el seu programa?
Vol ser
un programa
de pastoral social.
L'Església
no pot quedar
al marge
de la problemàtica social.
El document
del Consell
sobre l'Església
en el món
d'avui
comença
textualment
amb aquestes paraules.
Les joies
i esperances,
les alegries
i angoixes
dels homes
d'avui,
dels pobres
sobretot
i de tots
els que hi sufreixen,
són també
les joies
i les esperances,
les tristeses
i les angoixes
dels deixebles
del Crist
i no hi ha res
de veritablement humà
que no hagi de trobar
eco
en els seus cors.
La veritat
és que això
dit així
queda molt bé,
però com es concreta
i què pot fer
l'Església
davant
d'una situació
tan angoixant
com la que estem vivint.
De bones paraules
ens sobren,
estem cansats
de sentir promeses
i propostes
de solidaritat
per part dels
qui ho governen,
que en la pràctica
es tradueixen
en més oblit
o fins i tot
més cinisme.
Què et pot fer
realment
l'Església
i què és el que
es compromet
a fer davant
d'una situació
que tant a nivell
nacional
com internacional
fa sofrir
a tantes persones?
Mira,
no vull posar-me
cap galó
ni vull que
se'm posi
l'Església.
tots hem fallat
d'alguna manera.
El món va com va
perquè a tots
ens hem mancat
seny i coratge
a l'hora de la veritat
i a l'hora
sobretot
de la justícia.
També nosaltres
ens hem arrolit
i hem esperat
que un altre
ens tregui
les castanyes
del foc.
Potser també
més d'una vegada
ens hem quedat
en paraules
i a vegades
ni això.
Jo diria
que més d'una vegada
ens ha mancat
la valentia
de Jesucrist
per posar
al descobert
la hipocresia
i fins i tot
l'oportunisme
que els que s'aprofiten
de les circumstàncies
per mantenir
un statu quo,
una situació
que clama el cel,
nega els drets
de l'home
i ofent
la seva dignitat.
Tot això
que dieu,
mossèn,
és molt seriós.
Voleu dir
que l'Església
també és culpable
de la situació actual?
És això
el que voleu dir?
Quan parlo
d'Església
no em refereixo
només al papa
i als bisbes.
l'Església
és molt més ample
i o hauria de ser.
Tots els cristians
som Església
i la veu del laic
s'hauria de fer sentir
en fermesa
i contundència.
Falten laics
compromesos
que assumeixin
responsabilitats polítiques
i tinguin
una meta clara
a assolir
i siguin capaços
de conduir el món
per nosaltres
barals.
Ens hem acostumat
a esperar-ho tot
a la jerarquia
i quan la jerarquia
calla
l'Església
es queda muda.
I què és el que
podem fer
als laics?
Mira,
el Consell Vaticà II
va dir que
la tasca principal
dels laics
era transformar
l'ordre temporal,
és a dir,
ser molt presents
en la vida del món,
però d'una manera
activa i compromesa,
disposats a jugar-se
al tipus
si cal,
com ho va fer
el primer ministre
del Pakistan
que va lluitar
per la justícia
fins que el van matar,
sense amagar-se
que era cristià,
i molts altres
que han lluitat
fins a deixar-hi la pell,
sobretot
a l'Amèrica llatina.
el món necessita
gent clara i vinent
i compromesa,
disposada
a canviar
unes estructures
que no fan més
que ofegar
la vida dels pobles.
Els cristians
hauríem de ser
molt presents
en el món
de la política,
dels sindicats,
de l'economia,
i no pas
per fer proselitisme,
sinó com a expressió
d'un amor sincer
i sacrificat
envers els germans.
Però voleu dir
que dins l'Església
no hi ha qui lluita
en aquesta direcció?
Càritas fa una bona labor,
segons es reconeix
avui amplement.
És ben cert
que Càritas
fa una bona labor,
sobretot tenint en compte
que no s'acontenta
en fer una tasca
assistencial,
que en aquest moment
pot ser prou important,
però també fa un treball
de denúncia
de les injustícies
que es cometen
cada dia
i denunci
d'un món diferent
que tots somniem
i vers el qual
que l'anar avançant
com sigui.
Però a més de Càritas
hi ha Intermont,
Mans Unides,
Justícia i Pau,
que reivindica
un món més just,
i Cristianisme i Justícia
que amb els seus colletons
periòdics
i les seves xerrades
intenta donar resposta
als grans interrogants
que ens planteja
la situació actual.
Sí, certament
hi ha gent que lluita,
i no sols aquests
que he exposat
com a exemple,
però manca
un estoc
de dirigents
que,
moguts per un esperit cristià
i guiats per una ètica sana,
assumeixin responsabilitats
de cara a canviar
les estructures
del món.
I això només
ho pot fer
l'Església?
No, no,
certament que no.
És un esforç
que ha de fer
tota la societat.
Ja hi ha molta gent
que lluita,
però de moment
és una lluita
contra germans.
Si David
va a vèncer Goliat,
també és possible
que algun dia
no quedi
més remei
que escoltar
la veu dels
qui clamen justícia
i lluiten
per un món diferent.
no podem perdre
l'esperança.
La veua missió
semanal
vol ser un granet
més de sorra
en aquesta polseguera
que s'està aixecant
en ares
d'un món diferent,
el que ningú
es consideri
esclos
de la festa.
Davant
grans masses
que s'estan allunyant
cada vegada
més de Déu,
nosaltres
ens hem entestat
a ficar Déu
enmig del món,
a les famílies,
a les institucions,
a l'escola,
en els mitjans
de comunicació.
I per pensar en Déu
no hi ha res millor
que la seva paraula.
Eus així
el fragment
de l'Evangeli
que es llegirà
arreu del món
aquest diumenge,
després del qual
Montse Sabater
ens presentarà
el comentari
de mossèn Joan Magí.
Jesús es va asseure
davant la sala
del tresor
i mirava
com la gent
hi tirava diners.
Molts rics
hi tiraven molt.
Llavors
va arribar
una viuda pobra
que hi tirà
dues petites monedes
de coure.
Jesús
va cridar
els seus deixebles
i els digué
Us asseguro
que aquesta viuda pobra
ha tirat el tresor
més que tots els altres.
Tots han donat
del que els sobrava.
Ella, en canvi
ha donat
del que necessitava
tot el que posseïa
tot el que tenia
per viure.
El dia 11 de novembre
entrem
en el diumenge
32 de durant l'any.
Mossèn Joan Magí
com il·luminen
una mica més
la nostra vida
les lectures
d'aquest diumenge.
Ens diuen
que compartint
generosos
el que tenim
no ens mancarà
mai res.
La generositat
de Jesús
ens arriba a tots
els qui
en volem participar.
La generositat
ens fa mestres
de l'amor de Déu.
Com trobarem
més força
per augmentar
la nostra generositat?
La força
sempre la trobarem
en les Sagrades Escriptures
interpretades
sempre
a la llum
de la revelació
definitiva
de Jesucrist.
Benetxets
ens diu
A l'escola
de la gran tradició
de l'Església
aprenem a captar
també
la unitat
de tota l'escriptura
en el pas
de la lletra
a l'esperit
ja que la paraula
de Déu
que interpel·la
la nostra vida
i la crida
constantment
a la conversió
és una de sola.
Continua sent
per a nosaltres
una guia segura
allò
que deia
un de Sant Víctor
tota l'escriptura
divina
és un sol llibre
i aquest llibre
és
Crist
perquè tota l'escriptura
parla de Crist
i es compleix
en Crist.
Certament
la Bíblia
vista sota
l'aspecte
purament històric
o literari
no és simplement
un llibre
sinó un recull
de textos literaris
la composició
dels quals
s'estén al llarg
de més d'un mil·leni
i no és fàcil
reconèixer-hi
una unitat interior.
Hi ha fins i tot
tensions visibles
entre ells.
Generalment
en el Nou Testament
no sempre
no sempre
el terme
l'escriptura
sinó
les
escriptures
que són
considerades
en conjunt
com l'única
paraula de Déu
adreçada a nosaltres.
Així
apareix clarament
que qui dona unitat
a totes les escriptures
en relació
amb l'única
paraula
és la persona
de Crist.
Com ens alliçona
en la generositat
la primera lectura?
Tenim l'exemple
de la viuda
de Sarepta
i la resposta
d'Elies
que assegura
la providència
de Déu
envers els generosos
seguint
de la nació
siguin
de la nació
que siguin.
Com anys
més tard
recordar Jesús
en Etzeret
i més encara
la viuda
ajudar
a la tasca
d'un profeta
i segons
Jesús
qui ajuda
un profeta
tindrà la recompensa
dels profetes.
I la segona lectura?
L'autor de la carta
als Hebreus
ens recorda
la generositat
de Jesús
que es presenta
davant Déu
per nosaltres
i no pas
oferint coses
i sacrificis
o esforços
dels altres
sinó tot ell
amb la seva sang
la seva vida
i el seu amor
i s'ofereix
una vegada
per sempre
la seva ofrena
està contínuament
davant de Déu
i també davant nostra
perquè entenguem
la font veritable
de la generositat.
Com ho redonim
tot això
amb el text
de l'Evangeli?
L'Evangeli de Mar
contraposa
la pietat de comèdia
amb la sinceritat
interior.
Déu sempre
juga net
i sap
el valor
de les persones
i de les seves accions.
Pel camí
d'aquesta netedat
trobarem
l'alegria
de la nostra generositat
i participarem
juiosament
la comunió
amb la generositat
dels altres.
La força
i eficàcia
del generós
davant Déu
està en la netedat
del cor.
Feliços
els nets
de cor
perquè ells
veuran
Déu.
Volem
que tothom
conegui
el Déu
i Pare
de Nostre
Senyor
Jesucrist.
Pare
també
el nostre
que ens estima
i ens ofereix
la salvació.
Per tant
escoltem
la paraula
del nostre
Pare i Pastor
un senyor
Jaume Pujol
arquivisbe
metropolità
de Tarragona
i Primat.
Déu
vos guard,
centenari
de la coronació
canònica
de la Mare
del Claustre
de la Catedral
de Tarragona.
Dono gràcies
a Déu
pels molts fruits
visibles
i també
ocults
que ens ha ofert
la celebració
d'aquest centenari
i vull
començar
agraïnt
al capítol
de la Catedral
i a la
confradia
de la Mare
de Déu
del Claustre
les activitats
desplegades
amb aquest motiu.
De manera especial
cal destacar
l'experiència
tan emotiva
que ha estat
l'itinerari
d'una rèplica
de la imatge
original
que ha visitat
parròquies,
col·legis,
residències
de persones grans
i de persones
discapacitades
entre d'altres.
En alguns casos
he pogut apreciar
personalment
el goig
amb què era acollida
la simpàtica imatge
de la nostra
Mare de Déu
del Claustre
tan venerada.
D'altres
me n'han arribat
ressons
i tots coincideixen
que ha estat
molt positiva
l'experiència
d'aquesta visita
que té
tant de simbolisme.
La Mare de Déu
no espera
que anem a veure-la
a la seva
Santa Capella.
Ella mateixa
ens ve a trobar
perquè vol estar
amb les persones
en les seves
circumstàncies habituals
de residència
i de treball.
Tots ens alegrem
que aquesta excursió
de la imatge
de la Mareu
del Claustre
hagi revifat
la fe
dels tarragonins
sobretot
en aquest any
de la fe.
A ella demanem
que ens ajudin
en el nostre camí
cap a Déu
i en el desig
de fer arribar
a moltes persones
l'amor a Jesucrist.
Vi preguem
d'una manera especial
pels sacerdots
i per les vocacions
religioses
i pels seminaristes.
Precisament he volgut
que la imatge
una rèplica preciosa
de l'original
que ha fet
aquest recorregut urbà
durant aquest any
sigui col·locada
al seminari menor
perquè pugui ser
invocada
amb petició
de les vocacions
que tant necessitem
al Ministeri Sagrat.
clausurem així
el centenari
de la coronació
d'aquesta advocació
de la Mare de Déu
però conscients
que no acaba tot aquí.
La Corona de les Mares
són els fills
i la de Maria
hem de ser nosaltres
en tot moment
des d'ara
i per sempre.
Adéu-siau.
Déu
en tot el programa
El Campanar
i tot també
en tots vostès
amics redivients
que Déu els beneixi
i fins de setmana vinent
si Déu vol
a la mateixa hora
i al mateix punt del diàl.
Gràcies.