logo

Arxiu/ARXIU 2012/PROGRAMES 2012/


Transcribed podcasts: 150
Time transcribed: 4d 18h 12m 48s

Unknown channel type

This graph shows how many times the word ______ has been mentioned throughout the history of the program.

Ella me habló en la bahía
De la isla donde nació
Mientras el alba naciente
Surgió por el horizonte
Doncs així comencem
Desde Tarragona Radio
Ella me habló en la bahía
El programa 444
Dabaneras
Desde el Balcó
Recordar
Esas horas vividas del ayer
Recordar
Lo que ya nunca vas a devolver
Corazón
Yo sé bien que no puedes olvidar
Yo sé bien que esa pena que tenés
Es porque recordar
El viento silva su canción de tedio
Por las soledades
Y en el silencio vago
Entre las sombras
Junto a mis pesares
Pero el recuerdo que atormenta mi alma
Siempre me percibe
Y muy bajito me dice llorando
Que nunca lo olvide
No sé bien que no puedes olvidar
No sé bien que no puedes olvidar
Fins demà!
Fins demà!
Corazón que no quieres olvidar, volverás con aquel dejado ayer a hacerme recordar.
El viento silba su canción de tedio por las soledades, y en el silencio vago entre las sombras junto a mis pesares.
Pero el recuerdo que atormenta mi alma siempre me persigue.
Y muy bajito me dice llorando que nunca lo olvidé.
Que no lo olvidé.
Era la veu de Lidia Borda cantant argentina, y nos ha portat a esta manera maca, sentimental, si voleo, pero íntima.
Cuando silba el viento.
Ahora nos anemos a las veus del mar, allá caneta de mar al maresme, y nos portan una balada de Ortega Monasterio.
La balada, sí, del Lucas.
La balada, sí, del Lucas.
Jo vaig perdre l'alegria i la pau de cada dia, i la cala era el meu amor.
I ara penso dia i ni, amb el meu jardí florí, i amb la mare que esperant el meu retorn.
I a la platja solitària, quan el so de la guitarra li portava una cançó.
Jo tenia una caseta vora al mar, jo tenia un jardí florí i un cel de pau.
Jo tenia una barca i una xarxa a la platja, i una dolça matinada en despertats.
Quan vinguérem gent de fora, gent del nord.
i una dolça matinada en despertats.
Jo tenia una broma de l'alegria, gent estranya que jugava amb l'amor.
Jo vaig perdre l'alegria i la pau de cada dia, i la cala era el meu amor.
I és l'aroma dels meus pins i les flors del meu jardí.
Tot ho tinc jugat i tot ho tinc per tu.
Ja no em queda ni la vela, ni la barca marinera, ni la cala.
Era el meu món, el meu món, el meu món.
El meu món, el meu món.
I ara serà la veu d'un tenor suec nascut en 1911, va morir en 1960.
Yussi Borling, o la seva pronunciació, perdoneu.
I el títol d'aquesta habanera napolitana de Eduardo Di Capua,
Oh sole mio.
I el títol d'aquesta habanera de Eduardo Di Capua,
I el títol d'aquesta habanera de Eduardo Di Capua,
I el títol d'aquesta habanera de Eduardo Di Capua,
I aria fresca, paresiau una festa.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
per un pot.
Se'n va lluny de la platja,
sembla que corre pel cel enllà.
Sembla que corre pel cel enllà.
I s'endevine
dolç o de ve
Un reguevinet s'atura el cel.
No mou cap pala ni peratzar, l'ocell s'engaia mirant la mar.
Para el vol mirar, torna a mirar, xispa i sospira i no se'n va.
No passa bé, és de reforç, i el mar no es mou, i el de romper.
Un volt se'n va, lluny de la platja, sembla que corre pel cel allà.
Sembla que corre pel cel allà.
No es veurà de saltar per bé, i el mar tot era mal d'amorant ser.
Ara serà una manera que almenys jo col·lecte tres títols.
La casita blanca, tendrás un altar i busco un rincón lejano.
Però això no és el més curiós, sinó que a la casita blanca hi ha dos autors que hi figuran,
però resulta que 40 anys abans d'aquesta casita blanca i d'aquests autors
va haver-hi uns altres dos senyors, que són Iván Díez i Antonio Polito,
que ja havien escrit aquesta habanera, aquesta habanera argentina,
i que ens arriba a través de la veu de César Isela, músic, cantant i compositor nascut a Salta, argentina.
Doncs bé, curiositats d'aquestes que es donen en moltes coses de la vida.
Aquí està, busco un rincón lejano.
Busco un rincón lejano, donde contigo muy solo está.
Quiero olvidar mis penas, nacer de nuevo, decir adiós.
Con el cariño nuestro, formar un templo para rezar.
Con el candor de un sueño, viviré el uno para los dos.
Tendrás un altar, un altar divino de amor,
Un tombé en un destino feliz, construiré un lugar junto a ti.
Con alma en la voz, te diré mi canto de amor.
Con tus besos santos, mi bien, me hablarás de Dios.
Lejos del mundo entero,
No habrá rencores ni habrá dolor.
Nuestra casita blanca, mi dal de dicha, siempre será.
Cuando la noche sueñe, bajo la luna de nuestro amor.
Todo el jardín del cielo, para nosotros florecerá.
Tendrás un altar, un altar divino de amor.
Un tombé verde pino feliz, construiré un lugar junto a ti.
Con alma en la voz, te diré mi canto de amor.
Con tus besos santos, mi bien, me hablarás de Dios.
Una pesa molt corteta la veo de Rosalinda García,
Quien porta brisas del Torbes o también soy de los Andes, cantando venezolana.
En la noche canta la brisa sobre el Torbes,
Es como flor de los Andes, es como el café de aquí.
Es como flor de los Andes, es como el café de aquí.
Vengan todos cantando, vengan todos riendo.
Sobre colinas verdes, sobre colinas verdes,
Sobre colinas verdes, la paz del alma vuelve a mí.
Sobre colinas verdes, la paz del alma vuelve a mí.
Brisas del Torbes, verdes colinas dulces de vivir.
En la noche canta la brisa sobre el Torbes,
Es como flor de los Andes, es como el café de aquí.
Vengan todos cantando, vengan todos riendo.
Sobre colinas verdes, la paz del alma vuelve a mí.
Brisas del Torbes, verdes colinas dulces de vivir.
Soy de los Andes, soy todo corazón,
Soy como el cruceñor que canta y es feliz.
Yo me voy de aquí, la montaña es mi flor,
Y flores como estas creencias solo hay aquí.
Soy de los Andes, soy todo corazón,
Soy como el cruceñor que canta y es feliz.
Yo me voy de aquí, la montaña es mi flor.
Y ahora continuamos a Tota Vela,
que es el título de l'últim treball de Serra de Marina.
y es portan de Josep Lluís Ortega Monasterio,
ya que acaben, doncs, aquesta de El Meu Avi.
El meu avi, el meu avi, el meu avi.
va anar a Cuba, a bord del català,
El millor barco de guerra, de la flor de l'ultramar.
El timorei, el nostran, i catorze mariners.
Eren nascuts a Calella,
Eren nascuts a Palau d'Urger.
Quan el català, sortia a la mar.
Els ois de Calella, feien un cremar.
Mas a la guitarra, solien cantar, solien cantar.
Visca Catalunya, visca el català.
Arribar en temps de guerra, de perfiries i traïcions,
i en el mar de les Antilles, retornar als canons.
I els mariners de Calella, i el meu avi, al mig de tot,
Varen morir a comerta, varen morir al peu del calor.
Quan el català, sortia a la mar.
Cridava al meu avi, a penecs que estan.
Però els valents de Bodo, no varen tornar, no varen tornar.
Tingueren la culpa, els americans.
Quan el català, sortia a la mar.
Els ois de Calella, feien un cremat.
Mas a la guitarra, solien cantar, solien cantar.
Visca Catalunya, visca Catalunya, visca el català.
Quan el català, sortia a la mar.
Els ois de Calella, els ois de Calella,
Els ois de Calella, feien un cremat.
Mas a la guitarra, solien cantar, solien cantar.
Vizca Catalunya, vizca el català.
Ella me habló en la bahía de la isla donde nació,
mientras el alba naciente...
Dos desde Tarragona Rádios,
Diem Madeo, Silvia García,
desde el control, Javier Pardina, que os parla.
Us esperaré en el proper dissabte a la una del migdía
per continuar amb vosaltres escoltant habaneras,
cançons marineras, balsets marinets en el programa.
Habaneras, desde el Alcó, que ha estado el programa,
4444444.
¡Feliz semana!
La cubanita, la cubanita.
Y allá en La Habana me habló de sueños,
de caña dulce y de buen café.
De buen café.
Molatae, molatae.
La cubanita, la cubanita.
Y allá en La Habana, con su sonrisa,
me dio galana, tabaco y ron.
Sentados en la bahía,
contemplando el mar azul,
yo le cante esta manera,
con la brisa caribeña,
que acarició nuestra piel.
Ella me habló en La Habana,
con el viento en libertad,
de callos y de manglares,
de guajiros y palmares,
boiosi de su amor.
Molatae, molatae.
La cubanita, la cubanita.
Y allá en La Habana,
me habló de sueños,
de caña dulce y de buen café.
De buen café.
Molatae, molatae.
La cubanita.
La cubanita.
Y allá en La Habana,
con su sonrisa,
me dio galana,
tabaco y ron.
Tabaco y ron.
Tabaco y ron.