Rapsol i P.E.F. ha col·laborat amb la programació estable d'espectacles del Teatre Metropol.
Rapsol i P.E.F. t'apropa als protagonistes del Metropol a Tarragona Ràdio,
sempre amb la cultura de la ciutat.
Era, si no recordo malament, i crec que no, perquè ho tinc apuntat el dia 15 de març,
quan parlàvem ja amb la director i dramaturca Roger Penya Carulla,
per una comèdia, una comèdia que es venia a representar al Teatre Tarragona.
El 15 de març no et vesteixis per sopar.
Bo de Vil, d'aquells per riure a pulmó, i segurament ho vau fer.
Doncs ara torna, llavors ja ens ho deia el Roger, tornaré el maig amb un registre totalment diferent
i una proposta molt personal.
I justament aquí el tenim una altra vegada. Roger Penya, bon dia.
Hola, molt bon dia.
Ja arriba aquest poder absoluto, arriba justament aquest cap de setmana, divendres,
en doble representació al Teatre Metropol.
Heu hagut d'ampliar representació, no?
L'oficial era dos quarts de deu, i ara en feu una altra a la tarda.
Sí, sí, sí. Tarragona està responent molt bé.
Home, de fet és una obra que ja cridava, cridava ja d'entrada.
A veure, estàs tu dirigint i escrivint, és una obra teva.
A la interpretació tenim els grans, Emilio Gutiérrez Cava i Eduard Farelo.
I la història pinta molt bé també, com a molt actual.
Per on comencem, Roger? Comencem per l'obra en si?
Comencem per l'obra en si, si no sé què vols que em expliqui.
Per exemple, l'has escrita tu, Esteve, Poder Absoluto, amb quina finalitat o què et passava pel cap?
Digue'm.
Quan l'he escrit, que ja fa set anys, la vaig escriure amb la finalitat d'obrir els ulls una mica la gent
sobre el que estava passant en aquest país i una mica a tot arreu.
Fa set anys, em dius?
Fa set anys la vaig escriure, sí, fa set anys.
Va descansar cinc anys en un calaix, perquè a prop a qui la vaig concebre inicialment,
poc abans de començar-se ja va morir, que és el que recordo en el programa de mà,
i la vaig deixar, em vaig quedar molt fumut, i la vaig deixar en un calaix.
El que volia llavors era advertir a la gent el que estava passant,
i quan fa un parell d'anys la vaig tornar a posar en marxa,
em vaig adonar que era més actual que no pas quan l'havia escrita,
perquè les coses estan molt pitjor que estar en marxa.
En aquest sentit, Poder Absoluto jo crec que és bastant descriptiu.
Fes-nos una mena de sinopsi.
Estem parlant d'això, de les relacions de poder, a si barreja, economia,
i a última hora el que patim la gent del carrer.
Bé, estem parlant de dos polítics, un de gran i un de jove.
Això passa a Àustria l'any 1996, però és una excusa perquè m'anava bé
que el Marc voldria passar a casa nostra avui mateix.
Un polític que només li falta per acabar de tenir l'historial complet
ser president del seu país, però que té un drac brut, bastant brut,
i que requereix l'ajuda d'un polític jove i ambiciós,
i aparentment més idealista perquè l'ajudi a netejar aquests drac bruts.
A partir d'aquí es crea un thriller polític, perquè és una obra de tensió,
és una obra de suspens, en què tot dona la volta, ningú és el que sembla ser.
Los buenos se vuelven malos y los malos más malos.
Sí, aquí bueno no se vuelve nadie, ¿no?
No, no, no, per desgràcia al caldo de cultiu que tenim en aquest moment,
gent bona, no dic que la política sigui essencialment negativa,
però la forma de ser política actual és pràcticament terrorisme financer.
Bueno, per tant aquí partim d'una problemàtica molt concreta,
que té i personal, que té un personatge aquest polític,
però intueixo que a partir d'aquí es crea una mena de debat
en què veus això, no?, que fins on arriba la corrupció
i que transcendeix el tema personal.
És absolutament, és una obra en què pràcticament es posa sobre la taula
la teoria de Chiabell.
Vull dir que el fi justifica els mitjans i pot fer qualsevol cosa,
o pràcticament qualsevol cosa, per aconseguir els cometes ideals
que defensa un partit polític en concret.
No és una obra contra la dreta, que la gent no s'ha dit,
és una obra contra la política, tira una mica contra totes bandes.
Sí que és veritat que en aquest moment tenim la dreta,
i sí que és veritat que a l'obra es parla del Partit Popular,
però del Partit Popular austríaco, perquè es diu així,
és una incidència, però és que, a veure, per entendre'ns,
en aquest moment hi ha empreses importants públiques o pseudopúbliques,
com pugui ser Endesa, Gas Natural, Caixa Catalunya i tal,
o Telefònica, on hi ha instal·lats com a agraïment pels seus serveis,
també cometes, polítics d'esquerres i de dretes,
que estan en aquest moment cobrant sous absolutament insultants
per no fer res.
Això, diguem-ne, és el pago per los servicios prestados
durant uns anys determinats a un sistema
que està controlat per la banca, pel gran capital,
i per la gent que mou els fils,
perquè els polítics no són més capitelles
d'un teatre bastant més complex.
Jo tinc una qüestió, clar, això, aquesta manera de funcionar,
sona molt mediterrània i molt d'aquí de casa nostra, també.
Per què l'has ambientat a Ústria? És casualitat?
No, no és mediterrània, és europea i és una desgràcia mundial.
El poder no té rostre, el poder és ambiciós per naturalesa allà on neixi.
Per què l'has ambientat a Ústria?
A Ústria és un país amb la gent tan meravellosa com a qualsevol lloc
i menys preable com a qualsevol lloc,
però és un país que encara no ha confessat la seva culpa
respecte a un fet molt greu,
com va ser el seu col·laboracionisme bastant generalitzat amb l'Alemanya nazi,
i perquè a Ústria, no el 96, sinó una mica abans,
un personatge va arribar a la presidència del país,
un personatge havia sigut secretari de les Nacions Unides
durant dues legislatures, que va ser Kulvalheim,
del qual es va descobrir que tenia un bonito pasado nazi,
reprimint partisans de Grècia,
bueno, reprimint, vull dir, assassins, partisans de Grècia.
Em servia, em servia.
Podríem, en lloc de Kulvalheim,
podria ser Fraga Eri Barney, perfectament.
O Martín Villa,
o tanta gent que ha estat al servei d'un règim
amb penes de mort i amb sang.
Una obra que es basa molt en el text,
entenc jo, en la dialèctica,
i evidentment necessita dos personatges de caràcter,
que s'ho creguin i que ho transmetin.
Emílio Gutiérrez Cavall o Eduard Farelo?
Fantàstic, suposo, no?
Fantàstic, fantàstic.
Molt fàcil de treballar amb ells,
molt enriquidor.
I, a més a més, és que és una obra
que sense dos grans actors no té sentit,
perquè és una obra que requereix,
requereix una tensió dramàtica molt forta.
Jo al públic li dic que vingui a veure aquesta obra
per l'obra, pel cibre polític que representa,
perquè ens hem d'obrir els ulls,
però essencialment,
perquè és un combat dramàtic entre dos bèsties
de les taules, com són l'Emilió i l'Eduard.
I la gent disfrutarà en el sentit teatral de la paraula.
M'estic convençut de no estar disfrutant de res on va.
Disfrutarem, per clar, per tota la feina,
però el que passa és que sortirem una mica emprenyats,
una mica indignats, creus?
Jo crec que emprenyats ja hi entrem, eh?
Ai, val.
Jo crec que sortirem conscients,
és l'únic que pretenc, perquè no hi ha una moraleja
que aniria a fer les coses.
Sortirem contents de poder obrir els ulls una mica més
i de plantejar-nos que hem de continuar lluitant
per canviar el sistema polític,
no la democràcia, que és essencialment bona,
sinó el sistema polític,
les llistes obertes,
la disciplina del partit,
tota aquesta mena de coses que són...
que capen l'autèntica democràcia.
En aquest moment,
és que tu te'n vas al Parlament
i o bé no hi ha ningú,
o hi ha quatre gats
mentre està un senyor exposant una cosa
i després, a l'hora d'apretar el botó,
tothom apreta pràcticament el que toca.
Això no és democràcia,
això és una pantomima.
Ja veieu quin és el missatge.
De fet, quedava clar, eh?
D'entrada, però hem volgut que el mateix Roger,
a més, sent un projecte tan teu, no?
Quan un escriu una obra de teatre,
ostres, i a més la dirigeix,
és que, clar,
ets tu posat a l'escenari.
Roger, hem fet una búsqueda per internet
i hem trobat que, clar,
aquests polítics,
que en principi,
la gràcia que tenen els polítics,
més o menys en cert,
però és xerrar molt,
no vol dir que sempre xerri bé,
però xerrar molt,
els hi fas dir frases impactants.
Digue'ns en una o dues frases
que per tu siguin importants,
que defineixin l'obra,
o algun moment.
Bueno, hi ha diverses frases.
Potser el culment del cinisme
està quan l'art no l'isme,
el personatge que interpreta,
el que s'escava,
diu que la guerra és necessària
perquè serveix per crear llocs de treball,
no ho sabem,
no ho sé,
però que és incòmode
si la tens a casa,
i s'ha hagut d'exportar allà,
on és més necessària,
que és el tercer món,
per compensar l'accés de demografia.
Això,
que pot semblar molt bèstia,
hi ha gent que ho pensa,
hi ha gent que ho pensa
i que està en càrrec de cobert.
I després també hi ha una altra frase
que també la diu l'analisme,
que per mi,
a més a més,
la vaig sentir dir en un polític,
no la vaig sentir jo.
Sé que la va dir davant d'una gent
que jo conec un polític
que no cal dir qui és català,
que va dir referent a un cas
d'un exconseller corrupte
que li va saltar del govern
quan li deien per què posa aquesta mena de gent,
diu que és corrupte,
però fa molt bé la seva feina.
Trobin gent que estigui disposada
a treballar per un sou públic,
sense mangar,
trobin camorristes baratos,
juristes,
economistes baratos
i li asseguro
que reduciré el déficit públic
en quatre dies.
Aquestes barbaritats les diuen
i es diuen a la política,
a l'alta política que és la nostra.
Bé,
doncs frases d'aquestes
sentireu aquest divendres
en doble representació
a les set i a dos quarts de deuda
Poder Absoluto
dirigida i escrita per Roger Penya
amb Emilio Gutirrez Cava
i Eduard Farelo.
Moltíssimes gràcies, Roger.
Una vegada més.
Ens veiem al teatre.
Ens veurem allà.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.